Capítol setzè

Vaig notar que em tremolaven els llavis en obrir-los. Que se m’accelerava la respiració. I em vaig sentir dient:

—Enola. Em dic Enola Holmes.

I li hauria explicat més coses. L’hi hauria dit tot sobre mi, si just en aquell moment no ens hagués arribat una veu des de la foscor.

—Cecily! Vine aquí!

La veu del seu amo.

No gaire lluny.

Perduda i deambulant en cercles, no havia aconseguit allunyar-la d’ell. I estic segura que pensareu que exagero, amable lector, si dic que vaig percebre la ràbia d’aquell home com una força de la natura en la nit; però us diré la pura veritat: la seva fúria vibrava, palpable, enmig de les tenebres plenes de sutge.

Vaig notar que Lady Cecily se sobresaltava com un cervatell espantat, que s’agemolia i que es posava a tremolar.

—He de tornar —va mussitar, aterrida.

—No! —Retenint-la mentre escodrinyava desesperadament els voltants buscant una via d’escapada o un amagatall, almenys vaig reconèixer un carrer proper. Ja hi havia estat abans. Sabia on era i cap on fugir…

Però ella es va escapolir de mi.

—Lady Cecily, no!

Ni tan sols va tombar el cap per acomiadar-se; de fet, no semblava que em sentís. Però tampoc fugia de mi, ben bé. Com una somnàmbula, s’allunyava de mi… o, més ben dit, cap a ell. Ara el podia veure, una forma més negra en l’obscuritat del fons del carrer. Mentre jo em quedava atònita entre les ombres, ella se’n va anar cap a ell arrossegant els peus com una cega, amb aquells parracs llardosos que temps enrere havien estat blancs.

—Cecily! —La va veure a la llum d’un fanal. Tanmateix, no em va semblar que hi hagués gaire alegria en aquell retrobament.

Més aviat perill esfereïdor.

—Com t’atreveixes a abandonar la teva feina? Vine aquí.

Feia l’efecte que no m’havia sentit ni vist. Tot i això em vaig tapar la cara amb el vel.

Va caminar cap a Lady Cecily a grans gambades, i ella hi va acudir dòcilment. Al bell mig del carrer desert i a les fosques, la noia es va posar davant seu amb el cap cot, com si hagués estat una nena entremaliada. I vaig sentir com aquell individu se li adreçava amb to burleta però amenaçador.

No vaig entendre les paraules, ja que concentrava tota la meva atenció en qualsevol soroll que em pogués delatar mentre m’aproximava als dos.

Vaig veure com abaixava el seu cap barbut per respirar davant la cara de Lady Cecily. I vaig presenciar com ella s’encongia.

Fent ziga-zaga entre les ombres més denses em vaig acostar fins a ser-hi molt a prop sense que em veiessin.

—Escolta’m. Escolta, nena mimada i inútil —deia ell mentre m’hi atansava per un costat. La seva ràbia ja hauria resultat prou esfereïdora, però és que encara n’hi havia més; l’hipnotitzador li donava ordres, anul·lant-li la voluntat amb la seva mirada de cobra—. M’obeiràs o et castigaré. Per la teva desobediència d’aquesta nit, et saltaràs el sopar. Què t’acabo de dir? Parla.

Com un eco d’ell o un fantasma de si mateixa, la noia va començar a xiuxiuejar:

—Per la meva desobediència…

En aquell moment vaig saltar a l’atac. Amb un udol digne d’un pillet del carrer, vaig colpejar amb les dues mans el rostre de l’hipnotitzador i el vaig engrapar pels cabells. Furiosa, esgaripant, estirant-li dels cabells tan fort com podia, amb una mà li vaig arrencar la perruca, i amb l’altra li vaig treure la barba postissa.

Lady Cecily va xisclar; si hagués dut cotilla, em penso que s’hauria desmaiat. Però, completament esmaperduda, va exclamar:

—L’Alexander Finch?

L’altre s’havia quedat com un estaquirot, amb el cap nu, fins i tot sense les ulleres tintades, aparentment sense saber què fer ni què dir.

—L’Alexander Finch! —va deixar anar Lady Cecily, enrabiada. Era com m’havia imaginat; es deixaria manipular per algú que admirava, però no tolerava pas que l’enganyessin—. Impostor! Farsant! —Tot s’havia capgirat en aquells pocs instants, i mentre em feia a un costat vaig llençar aquells repugnants postissos de pèl a terra—. Com goseu prendre’m per ximple!

—Silenci —li va dir ell tractant de recuperar la seva autoritat.

—Silenci? Escarabat fastigós, no… cuc nauseabund! —Ben mirat, sí que recordava un cuc, amb aquell cap esblaimat i aquells ulls descolorits—. Bestiola immunda, val més que calleu, perquè no pararé fins que tots els tribunals policials d’Anglaterra sàpiguen de la vostra infàmia. —I travessant-lo amb la mirada, va fer mitja volta per marxar.

Però aquest energumen no tenia vergonya. Va allargar la mà per subjectar-la.

—No em giris l’esquena. T’estic parlant.

Ella el va esquivar i se’n va anar. Sense arrencar a córrer. Malgrat dur parracs als peus glaçats, caminava amb port aristocràtic. Potser abans havia tingut doble personalitat, però ja no. Ara ningú no l’hauria confós amb una captaire; es movia com una nau pel Tàmesi, una dama de cap a peus.

—Barjaula, no gosis desafiar-me!

Ella no va contestar, simplement va continuar allunyant-se.

—Meuca creguda, t’aviso. —I tot i que l’Alexander Finch no va alçar la veu, alguna cosa en el seu to em va glaçar més la sang que la gèlida nit, eriçant-me els cabells del clatell.

Doble personalitat?

No, no era pas Lady Cecily qui s’havia comportat com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde.

Vaig veure que la noia acuitava el pas lleugerament mentre s’allunyava.

—Cap nena consentida em gira l’esquena a mi! —va cridar en Finch mentre es treia alguna cosa de la butxaca.

Una cosa llarga.

Semblava retorçar-se com una serp blanca en la nit.

Una cosa és tenir una sospita, o fins i tot saber-ho en el fons del teu cor, però una altra de molt diferent és veure-ho amb els teus ulls. I això em va deixar parada per un instant, de manera que únicament vaig poder cridar:

—No! —I vaig saltar-li al damunt per aturar-lo.

Com una perfecta nul·litat.

Ell es va limitar a clavar-me un revés amb el puny, amb la qual cosa vaig sortir volant a un costat, i ja no em va parar atenció. Potser recordava com havia fugit, presa del pànic, després de la nostra anterior topada nocturna, i esperava que ara fes el mateix. Potser es pensava que les dones no sabíem fer res més que xisclar, desmaiar-nos o fugir. Potser la seva ràbia assassina li ofuscava totalment el pensament.

El seu cop em va fer caure a l’empedrat, on vaig quedar sense respiració. Paralitzada per un moment. Incapaç de moure’m.

Però podia veure.

Vaig veure que aquell malvat embogit saltava com una bèstia rere Lady Cecily. Llançant-se-li a sobre des de darrere, li va enllaçar el coll per damunt del cap i va començar a estrènyer per escanyar-la.

Les faccions de Lady Cecily es deformaven entre contorsions. Els ulls li van rodar cap al cel. Es va dur les mans al coll tractant d’esgarrapar aquell horror que l’asfixiava i que no aconseguia veure, mentre li escanyava la vida, igual que jo havia fet amb les mans aquella nit horrible en què…

I en aquell instant de desconcert, mentre panteixava tractant de recuperar la respiració i els records, vaig comprendre què volia dir «veure-ho tot vermell». La nit es va tornar d’aquest color davant dels meus ulls quan la ira em va recórrer el cos per fer-me aixecar d’un bot. Va ser com si la daga em saltés a la mà, de la ferocitat amb què la vaig empunyar. Enlairant l’arma, em vaig precipitar cap a l’estrangulador.

«Que cruel. No té cap motiu per esclavitzar-la llevat del seu gust pel poder. Tampoc no tenia cap altre motiu per atacar-me a mi». Per escanyar-me fins a deixar-me inconscient, pràcticament morta, abans de (i qui sap si per aquella interrupció fortuïta) detenir-se per rabejar-se pocs segons en l’expressió aterrida de la meva cara.

—Cuc fastigós! —vaig cridar—. Tu… rata de claveguera, maleït i repulsiu… —Que el cel confongui la meva educació refinada, perquè no se m’acudia cap grolleria prou infame per qualificar aquell miserable mentre li enfonsava el ganivet.

Al muscle inflat. No pas al cor. Perquè no gosava matar ni tan sols un monstre com aquell.

Amb un esgarip ronc, va deixar anar el seu abjecte estri assassí; Lady Cecily va caure sobre les llambordes.

Em penso que l’Alexander es va tombar cap a mi amb les mans alçades per protegir-se dels cops, però la veritat és que tampoc ho sé del cert. Només recordo que el vaig apunyalar una altra vegada, al braç o a l’espatlla, repetidament, en l’ofuscació de la ràbia que ho tenyia tot de vermell; no sé quantes vegades ho vaig fer, ni amb quina eficàcia, ni quins improperis li vaig deixar anar ni si va intentar prendre’m el ganivet, abans d’adonar-me que només clavava punyalades en l’aire.

Vaig parpellejar en sentir que fugia corrents, i se’m va aclarir prou la vista per veure com marxava abraçant-se a si mateix.

Hi havia esquitxos de sang a l’empedrat.

I, sobre el terra glaçat del carrer, jeia Lady Cecily feta un nyap, enmig dels seus parracs, lívida i immòbil.

Déu del cel, jo m’havia salvat gràcies al coll alt de barbes de balena la nit de l’atac… però ella no en duia pas.

Era estenallada, com morta.

—Si us plau, no —vaig mussitar, començant a estremir-me de cap a peus mentre la ira cedia davant la por; em tremolava la mà quan, sense ser-ne conscient, vaig enfundar la daga, tota ensagnada, a l’amagatall de la cotilla—. Si us plau —suplicava en la nit, agenollant-me al costat de Lady Cecily, ja que en aquell moment em vaig fixar en la profunditat de les marques que l’estri per escanyar li havia deixat al gràcil coll. I que el cel confongui les meves mans, perquè em tremolaven tant que amb prou feines podia agafar aquell objecte odiós i, per tant, vaig trigar una estona horrible a afluixar-lo.

Li vaig palpar frenèticament el coll per comprovar si respirava, i el canell per si tenia pols. Em va semblar notar alguna cosa (potser), però com que no parava d’estremir-me no ho sabia del cert.

Ajuda. Necessitava ajuda per a la jove dama.

I per una estranya casualitat, potser providencial i tot, vaig saber on trobar-la.

A tocar.

Aixecant en braços la forma inerta de la jove, vaig anar tentinejant cap a una residència propera que també feia de consulta. Era tancada amb pany i clau, ara que era de nit, per descomptat; però vaig enfilar igualment els blancs esglaons de l’entrada principal, m’hi vaig repenjar i, alliberant una mà, vaig accionar el picaporta de llautó amb les forces que em quedaven.

No vaig parar de picar insistentment fins que per fi van obrir. I encara carregant la jove inconscient, vaig avançar amb passos vacil·lants sense caure al rebedor per ben poc.

La perplexa cambrera que em va deixar entrar només la vaig entrellucar, ja que la meva mirada dominada pel pànic s’havia clavat en el cavaller igualment perplex que sortia de la biblioteca amb la copeta de després de sopar a la mà: el doctor Watson.

Vaig intentar dir-li alguna cosa, però se’m van ennuegar les paraules, ja que just al costat del bon doctor vaig veure el seu comensal i amic (el meu germà) Sherlock Holmes.