Capítol tretzè

L’endemà al matí, l’Ivy Meshle, per primera vegada des de la seva visita a Baker Street, va anar a treballar sense por. Aquesta competent secretària ja no calia que s’amoïnés, ja que Sherlock Holmes no la buscava pas a ella; anava rere la pobra venedora ambulant que havia dut aquell impermeable.

Així doncs, em sentia millor, però també pitjor, perquè havia intuït cert trasbals (una veritable emotivitat, em feia l’efecte, i no pas cap interpretació teatral) en la veu del meu germà quan m’havia descrit com una noia seca com un pal que plorava a causa de les seves desgràcies.

Segurament era conscient que jo no vivia en la pobresa, oi? Sabia que tenia diners.

Però sens dubte la senyora Hudson li havia explicat que havia plorat desconsoladament quan m’havia deixat entrar.

Que el cel els confongués a tots. En intentar recuperar simplement el llibre d’anagrames, no havia caigut com podria afectar-li saber de mi.

Com… com podia tranquil·litzar el meu germà Sherlock per fer-li saber que estava bé?

Aquestes eren les meves cavil·lacions en entrar a la consulta de perditoria científica del doctor Leslie T. Ragostin.

—Bon dia, missenyora! —va exclamar el jove criat mentre m’agafava l’abric llarg.

—Joddy —li vaig dir amb certa aspresa—, ha pensat mai que altres patrons li podrien canviar el seu nom força ridícul pel de James, Cecil o Algernon, per pur caprici?

—Hum, no, missenyora! Vull dir, no, senyoreta Meshle.

—Doncs ja ho sap, Joddy. «Senyoreta Meshle» és com prefereixo que em diguin. Si us plau, faci el favor de portar-me la premsa del matí i te.

Tanmateix, vaig repassar els diaris poc satisfeta, ja que encara no hi havia notícies de la mama.

En fi, probablement en qüestió d’un o dos dies…

Però és que necessitava urgentment que m’aconsellés què fer sobre en Sherlock. Sense l’experiència de la mare, com podia prendre jo cap iniciativa? I si enviava una carta al meu germà per tranquil·litzar-lo? Però, com que era tan condemnadament llest, i si llavors em trobava el rastre?

Potser posar-li un missatge similar a les columnes d’anuncis personals del diari?

Així i tot, encara que fos codificat, seria com esbombar els nostres problemes familiars. No em podia arriscar a ferir encara més l’orgull d’en Sherlock. A més, segurament el meu germà Mycroft (que, sent més fred que el marbre, fins ara no m’havia amoïnat ni tan sols de pensament) també veuria el missatge i ves a saber en quina mena de vesper em ficaria aleshores…

No se m’acudia què podia fer.

Malhumorada, vaig seure a l’escriptori per donar una ullada a l’escassa correspondència del doctor Ragostin i em vaig trobar fent gargots al dors dels diaris que havia apartat, una caricatura del meu germà amb la seva gorra de roba i el tupè caient-li sobre el front. Inexplicablement, em sentia una mica millor. Quan estava empipada o inquieta, sempre em venien ganes de dibuixar; així doncs, procurant-me un feix de paper, em vaig posar a fer traços concentradament. En Sherlock de nou, després en Mycroft, a continuació la mama, en acabat d’altres. Rostres, sobretot. La nena esparracada que m’havia escombrat el carrer. Les «dormilegues» dels esglaons de l’hospici. Lady Theodora amb les joies de color negre. La ment m’havia començat a divagar. Vaig dibuixar la cara de l’Alexander Finch.

I, per sorpresa meva, li vaig posar un somriure maliciós.

Però què carai…?

Repenjant-me contra el respatller, vaig tancar els ulls i vaig mirar de recordar la visita a Ebenezer Finch & Son Emporium. Em van venir a la memòria el que s’havia dit:

El pare de l’Alexander Finch simplement havia desfogat la seva còlera… o havia titllat d’anarquista el seu fill?

Jo sabia que havien culpat els «anarquistes» de dinamitar Victoria Station, d’atacar les oficines del Times i, més recentment, d’intentar fer saltar pels aires la Torre de Londres, però llevat del que sortia als diaris no sabia res d’aquests assassins estrangers, d’aquestes societats secretes. Els anarquistes eren una de mena de marxistes?

M’havia fet creure l’Alexander Finch que Lady Cecily era una marxista?

I si era així, per què no havia esmentat res d’això als dietaris personals?

Ell havia afirmat que era la noia qui havia posat l’escala de mà sota la finestra. Però, després d’haver tingut el plaer d’haver conegut en persona una jove tan refinada, ell hauria d’haver sabut que això, senzillament, era impossible.

Lady Cecily havia conegut l’Alexander Finch. Lady Cecily s’havia escrit amb l’Alexander Finch. Lady Cecily havia explorat Londres amb l’Alexander Finch. I Lady Cecily havia desaparegut.

Segurament tot plegat no era un seguit de casualitats.

No obstant això, la policia no l’havia poguda trobar a través d’ell, i el vigilaven constantment…

O això deia ell.

Que beneita que havia estat de creure-me’l, i també a Lady Theodora, quan asseguraven que no li treien l’ull de sobre.

Què era el que jo sabia, realment, de l’Alexander Finch?

Ben poc.

Em vaig aixecar de l’escriptori per anar a parlar-hi de nou.

Tot i això, aquest cop, no va ser l’Ivy Meshle qui va anar als grans magatzems. Va ser la senyora Ragostin. O no ben bé la senyora Ragostin, ja que avui duia un car vestit diürn de vellut i setí, gens discret, i tampoc mostrava una conducta gens tímida. L’Alexander Finch m’havia tractat de dama; molt bé, seria una dama (o, almenys, de l’alta societat) i comprovaria fins a quin punt li agradava això. Vaig pagar sis penics la milla per arribar a Finch & Son amb carruatge.

Un cabriolé, malgrat el fred, perquè volia veure bé la façana de l’edifici.

Càlidament tapada amb un abric llarg de pells, no vaig sortir de seguida del cotxe de cavalls quan es va aturar al davant de l’establiment dels Finch. M’ho vaig prendre amb calma, observant: no pas aquell resplendent palau comercial amb cromats, vidre i il·luminació amb gas, l’Emporium en si, sinó mirant cap al cel, estudiant les plantes superiors de l’edifici, on vivien els dependents. Mansardes. Cobertes. Baixants.

Examinava atentament tots aquests elements arquitectònics dels edificis a banda i banda.

Mentrestant, vaig veure un agent uniformat, aparentment força avorrit, fent guàrdia a l’altra banda del carrer, sens dubte apostat allà per vigilar la porta principal per si sortia l’Alexander Finch.

Hum.

Després de sortir del carruatge i acomiadar-lo, vaig entrar a les galeries comercials amb les mans enguantades en seda i el maniguet de pell, el barret coronat amb plomes d’estruç i la faldilla arrossegant al darrere en una cua ostentosa.

—M’agradaria parlar amb el patró Alexander Finch —vaig demanar amb aires de superioritat al primer dependent que vaig trobar.

Un jove prim, pigat i menut va buscar les paraules visiblement torbat abans de gemegar una resposta.

—L’Alexander Finch… eeh… no estic segur de si hi és, ara mateix… eeh, senyora.

Vaig enarcar les celles fingint enuig i franca perplexitat: aquest malaurat dependent tenia més por del jove Finch que de mi?

Vaig recordar com l’esvelta noia del taulell de les sabates havia tocat el dos per ordre d’en Finch fill.

En aquell desafortunat moment em va passar pel cap una pregunta: per què aquell estrany jove havia volgut parlar amb mi al departament de sabateria i, en canvi, havia passat de llarg el de guants, per exemple?

Perquè li agradaven les botines, m’imaginava. Sobretot les de cordons. Gaudia tibant els cordons; ostres!, gairebé havia escanyat…

Vaig notar que em recorria una esgarrifança d’allò més inexplicable, abans de comprendre l’abast de la meva intuïció. De sobte em feien figa les cames.

—Senyora? —La veu neguitosa del dependent semblava arribar-me de molt lluny. Com aquelles altres veus que havia sentit, molt llunyanes, aquella nit en recuperar el coneixement amb aquell estri per escanyar-me encara al voltant del coll. Vaig recordar el terror, la vista borrosa, la boira, l’home desdibuixat aixecant-me el vel.

Vaig recordar on havia vist anteriorment la cara de l’Alexander Finch.

El dependent pigat va exclamar:

—Que algú m’ajudi! Està a punt de desmaiar-se!

Una idea excel·lent, ja que de cop i volta havia canviat totalment de parer. Ara ja no tenia cap intenció de parlar amb l’Alexander Finch; no m’havia de veure. I tot i que fins ara no havia fingit cap desmai, em va resultar d’allò més fàcil. Fent girar els ulls cap amunt mentre els tancava, em vaig deixar caure a terra.

—Agafeu-la, som-hi! —Vaig sentir a l’orella una veu masculina, amb marcat accent cockney, mentre el tipus em subjectava per sota el colze.

El dependent menut, em penso, em va agafar per l’altre braç i em vaig deixar enfonsar als braços dels qui m’havien auxiliat mentre se m’enduien per una porta lateral dels grans magatzems.

—Deixeu-la al banc —va dir una altra veu, aquesta vegada de dona—. Qui és?

—Ni idea. Volia veure l’amo Alexander.

—Bufa! Algú hauria de prevenir-la.

Vaig notar que col·locaven el meu cos on els havien indicat, prou delicadament, tenint en compte la duresa d’un banc de fusta. Algú em va començar a descordar el coll alt. Obrint prou els ulls per fitar entre les pestanyes, vaig veure que era una criada de mitjana edat qui em feia de bona samaritana. El banc de respatller alt estava encarat a una llar de foc, amb la qual cosa m’impedia veure la resta de la cambra, però em vaig figurar (encara que només fos per aquesta peça tosca de mobiliari) que m’havien portat a la sala que servia de menjador per als empleats.

—Per què el volia veure? —va preguntar una veu d’home.

—Ni idea. Estava molt nerviosa.

—Creus que, empolainada com va, podria ser la dona d’un amo de les drassanes? O de l’amo d’una fàbrica? Que provava de fer-lo venir a la raó per tots els problemes que està provocant?

—Sempre he dit que les obreres són un os dur de rosegar, sobretot les noies de la fàbrica de llumins. —Descordant-me els punys per fer-me fregues als canells, la criada evidentment es considerava d’igual categoria que els dependents, ja que deia el que pensava—. Elles i la seva vaga. Massa llepafils per potinejar productes químics i només penquen catorze hores al dia…

—No són únicament les noies de la fàbrica de llumins, que està revoltant, són els estibadors i…

—…i què volen amb tot aquest temps lliure que ja m’agradaria tenir a mi, fent el que els dona la gana…

—…i els carreters i tota la resta.

—…fent-los malbé la reputació, convencent bones noies perquè abandonin el servei domèstic, i aquesta pobra senyora desmaiant-se per no estar ben atesa… On són les sals oloroses, per l’amor de Déu?

—Ah! Són aquí!

Amb els ulls fermament tancats altra vegada, vaig romandre immòbil quan em van atansar el fort reconstituent al nas, i vaig procurar no reaccionar, ja que volia continuar escoltant. Mentre que el meu cos i el meu rostre semblaven exànimes, o això esperava, la meva ment no parava de fer bots i crits d’alegria com un infant a qui donen confits: revoltar? L’Alexander Finch? Estibadors? Treballadores de la fàbrica de llumins? Vaga? No havia remugat en Joddy alguna cosa sobre llumins i vagues?

Una de les veus masculines comentava:

—Els carreters es mostren raonables, pel que he sentit, però els estibadors fan bullir l’olla per lluitar pels drets dels treballadors, com ells en diuen.

—No torna en si. —La meva vetlladora semblava preocupada—. Porta’m unes tisores perquè li pugui tallar els cordons de la cotilla.

Ep. Això sí que no, no em podia veure la cotilla. Vaig pestanyejar lleugerament.

—Un moment —va dir aquella dona tan amable.

Just aleshores una veu inconfusible va rugir a prop:

—Què passa aquí? Tornin als seus llocs!

—Sí, senyor Finch.

—Sí, senyor.

—La dama s’ha desmaiat, com pot veure.

—Dama? —va cridar el Finch gran—. Quina dama?

Vaig deixar anar un gemec per desviar la seva atenció dels dependents cap a mi.

—Doncs busquin un metge! —va exclamar—. Els homes que tornin a la feina. Quan una dama està prostrada, ells no hi han de xafardejar res.

La porta es va tancar de cop rere les diferents veus. Vaig obrir els ulls, vaig somriure dèbilment davant la criada i li vaig dir que em sentia millor, que moltes gràcies, però la meva ment desbordant de confits s’havia quedat amb allò de «xafardejar». L’Alexander Finch potser havia estat un simple curiós que per casualitat havia estat «xafardejant» la nit que m’havien deixat inconscient, tirada al carrer?

La qual cosa, precisament, havia passat pocs dies després de la desaparició de Lady Cecily.

Quan figurava que la policia el vigilava de prop?

Cadascuna d’aquestes reflexions em feia sentir pitjor, més feble i marejada, però em vaig obligar a somriure, a alçar-me i a marxar, ja que assumptes de gran urgència requerien la meva atenció.