Capítol novè

De tornada a l’estació de Saint Pancras, em vaig aturar en una llibreria.

—Das Kapital, de Karl Marx —vaig demanar a l’imponent senyor de darrere del taulell.

No es va moure; de fet, semblava que s’hagués tornat de pedra, com més d’un infeliç dels contes de fades, llevat de la boca, que va obrir i tancar diverses vegades.

—Li asseguro —vaig dir— que després d’haver-lo fullejat breument, tinc tota la intenció d’embolicar-lo amb un tros de roba i fer-lo servir de topall per a la porta.

La boca va acabar formant una corba de desaprovació abans de parlar.

—Traduït a l’anglès, senyoreta, o l’original en alemany?

—En anglès, per descomptat. —Feia pinta d’erudita? Parlava com si ho fos? Ai, Senyor, havia de vigilar més a l’hora de dissimular la meva parla cultivada, com l’Alexander Finch m’havia retret.

No sabia què pensar de l’Alexander Finch. El seu rostre m’havia donat ben poques pistes; tot i això, la seva conducta sobtava una mica, segons com. Mai del tot indecorosa, però sí subtilment inquietant. I, malgrat tot, em queia bé, per haver d’aguantar el geni del seu pare; admirava el seu estoïcisme, i agraïa la seva disposició a parlar amb mi amb franquesa. La seva teoria que Lady Cecily havia sortit per la porta principal i que havia col·locat una escala, per dissimular, sota la seva finestra em resultava interessant; era la típica cosa que hauria fet jo.

Al capdavall, però, en sortir de la llibreria amb el pesat paquet, em feia l’efecte de no haver avançat gaire.

I després de repassar fragments de Das Kapital aquell vespre en la intimitat de la meva pensió, vaig tenir la sensació que (llevat d’esbrinar què era el «proletariat», és a dir, la gran massa), poca cosa més havia après. Lady Cecily, convertida al marxisme després de llegir aquest llibre? Jo havia estudiat amb interès Hobbes, Darwin, fins i tot El martiri de l’home, de Winwood Reade, però Marx… he d’admetre que Marx em va fer venir son.

Molta. Em vaig despertar al matí preguntant-me quina mena d’intel·lecte devia tenir Lady Cecily per saber apreciar aquestes ximpleries rebuscades.

I què havia estat llegint l’Alexander Finch, tenint en compte les seves desconcertants declaracions.

A més, si Lady Cecily realment havia sortit per la porta soleta, tal com anava vestida, on havia anat i amb quin propòsit?

Però, mentre seia a la consulta bevent el te del matí i fullejant la premsa, totes aquestes preguntes em van fugir del cap, ja que a la columna d’anuncis personals de la Pall Mall Gazette vaig veure el següent:

245255 13244511 15441311321514 33514415 51 1243244511342413 13244413 4511431411 33114315

Agafant paper i llapis, vaig escriure l’alfabet en línies de cinc lletres i seguidament vaig posar fil a l’agulla.

245255. Segona línia, quarta lletra, I. Cinquena línia, segona lletra, V. Cinquena línia, cinquena lletra, Y.

IVY.

Era per a mi!

Vaig continuar treballant. Completament desxifrat, el missatge deia així: IVY CITA ESCALES MUSEU BRITÀNIC CINC TARDA MARE.

Oh.

Oh!

Tan ràpid, tan inesperat, així de fàcil, tornar a veure la mare? Era com si se m’hagués aturat el cor.

I amb la mateixa rapidesa em va començar a bategar de nou, amb força i celeritat, com un tambor militar, mentre em recorria un batibull d’emocions contradictòries. M’estimava la mama. L’odiava. M’havia abandonat. M’havia rescatat. No m’estimava. Però m’havia brindat la llibertat en deixar-me d’amagat una bona quantitat de diners i en educar-me de la manera com ho havia fet. La seva tossuda independència, la seva defensa a ultrança dels drets de la dona…

Un moment…

IVY CITA ESCALES MUSEU BRITÀNIC CINC TARDA MARE.

El Museu Britànic? Aquesta institució menyspreada? La mama detestava el Museu Britànic pels greuges reiterats a les erudites. «Les escales del Museu Britànic» semblaven molt poc escaients perquè ella les triés com a punt de trobada.

I en aquell instant, just quan van créixer els dubtes dins el meu cap, vaig comprendre que, malgrat les emocions contradictòries, sí que volia veure la mare. Hi sospirava. Vaig tractar de creure’m el missatge desesperadament, repetint-me que la mama simplement havia triat el Museu Britànic perquè era un lloc de trobada pràctic i cèntric, en una zona respectable de la ciutat.

Però, alhora, gairebé podia sentir-li la veu dins el meu cap demanant-me: «Pensa, Enola».

I vaig pensar.

Tanmateix, els meus pensaments no em van tranquil·litzar pas. Aquest missatge no emprava el codi de les flors en cap sentit. La mama no hauria dit «cita»; hauria fet al·lusió al morró escarlata o al vesc, ambdós símbols de cita de tota la vida. Tampoc hauria dit «mare». Al contrari, hauria dit «el teu crisantemeu», que per a nosaltres dues significava «mama».

Conclusió inevitable: aquest missatge no l’havia posat ella al diari.

Així i tot, em resistia a creure que no havia estat la mama. Qui, si no, l’hauria pogut…

Ai, no.

Ja sabia qui.

I, en venir-me al cap el meu germà més llest que la gana, no em vaig poder estar d’etzibar un improperi força desagradable.

—Càsum l’olla i la bombolla!

Estava tan alterada que em resultava difícil mantenir el cap fred. Vaig poder asserenar-me prou per repassar la resta d’anuncis personals de tota la premsa. Per si de cas hi havia realment alguna cosa de la mama.

No hi havia res, per descomptat. De fet era una mica massa aviat; els comunicats anteriors havien trigat una setmana o més a arribar. I per bé que jo no sabia pas on ni com passaven l’hivern els gitanos, m’imaginava la mama en algun racó del camp, on trigaria temps a rebre per correu la premsa, desxifrar el missatge, consultar els horaris dels trens i enviar per correu una resposta.

I si venia a Londres amb tren, no em demanaria que ens trobéssim en una estació o prop d’alguna? Segur que sí.

El Museu Britànic, romanços. Qui havia posat aquest anunci tenia els seus motius, molt diferents de la mama.

Qui era? Home, sabia prou bé que era en Sherlock!

Tot i que em va costar algunes hores, i un bon mal de cap, fer una hipòtesi sobre com s’havia produït aquest inquietant gir dels esdeveniments, vaig decidir què havia de fer.

Per sort, l’excel·lent secretària del doctor Ragostin havia anotat l’adreça del doctor Watson.

A primera hora de la tarda vaig agafar un carruatge cap a la consulta d’aquest respectable metge i em vaig trobar al davant d’una residència, que també feia de consulta, en un carrer secundari del nord-oest de Londres.

Un lacai de maneres similars a les d’en Joddy em va fer passar a una sala d’espera petita i una mica descurada, mentre m’explicava que el doctor havia sortit però que tornaria de seguida, ja que les hores de consulta començaven a la una. El rellotge de paret que hi havia en un racó indicava que només en faltava un quart. No em feia res esperar.

Quan el rellotge va tocar la una, una anciana cepada i amb goll i un conserge uniformat que coixejava també van entrar a la sala d’espera. Tot i això, em van fer passar al despatx del doctor a mi primer.

Com la sala d’espera, era petit i els entapissats i les cortines estaven una mica tronats.

—Senyoreta, daixò… —Rebent-me dret rere l’escriptori, el metge d’ulls tendres em reconeixia, però no sabia on situar-me exactament.

—Senyoreta Meshle, de la consulta del doctor Ragostin.

—Senyoreta Meshle! —Un somriure li va il·luminar el rostre, d’altra banda força corrent, tornant-lo decididament encantador—. Segueu. —Em va indicar la cadira dels pacients i es va asseure de nou rere l’escriptori—. A què he d’agrair aquest plaer inesperat?

La seva conducta era tan franca i afable que em penso que em vaig enrojolar i tot. Aquest home m’hauria semblat un pare adorable.

Fins aleshores, tot i que havia pensat sovint que seria molt maco tenir una amiga o… o família, em figuro, però no pas una d’excèntrica i dispersada, sinó una família de debò que passés els vespres plegada llegint al saló… no m’havia adonat que m’hauria agradat tenir un pare. El meu pare havia traspassat quan jo tenia quatre anys, i fins ara no l’havia trobat a faltar especialment.

Però ara mateix sí.

—Te… temo que… vejam, no li puc prendre gaire temps —vaig dir al doctor Watson, quequejant una mica per la sorpresa que em causaven aquests sentiments—. El doctor Ragostin… eeh… ha revisat el vostre cas i… daixò… em demana que us pregunti una cosa.

—Naturalment. Em complau veure que hi està interessat. Justament ahir m’estava plantejant de passar per la seva consulta per preguntar… i ara sou aquí. Si us plau, endavant.

—Al doctor Ragostin li agradaria saber si el senyor Sherlock Holmes ha estat seguint certs anagrames de les columnes d’anuncis personals de la Pall Mall Gazette.

—En Holmes sempre llegeix les «columnes d’ajuda personal» de tots els principals diaris —va replicar en Watson.

—Sí, però cap anagrama en concret? Ha vist alguna cosa al seu escriptori, per exemple, quan l’ha visitat?

—Oh, i tant, però no tenia res a veure amb la premsa. Anagrames, sí, però d’un llibret exquisidament confeccionat a mà, amb aquarel·les de flors. En absolut el tipus de cosa en què un esperaria trobar capficat en Holmes. Com si fos el passatemps d’una dama. En Holmes gairebé em va renyar quan vaig provar de donar-li una ullada amb més atenció.

Era com m’havia temut. Sentint-me defallir una mica, vaig tancar els ulls.

—Senyoreta Meshle? Sé que heu comentat que no heu vingut per demanar-me consell com a metge, però… us trobeu bé?

—Només és un mal de cap horrible, doctor Watson.

Un dels grossos, segons com. Aquell «passatemps de dama» havia de ser el meu llibret d’anagrames, que la mama havia fet i m’havia regalat el fatídic dia del meu catorzè aniversari perquè els missatges secrets em revelessin on havia amagat la fortuna que havia anat acumulant. En realitat era el record més preuat que tenia d’ella. Però el primer dia a Londres me l’havia pres un degollador mentre estava inconscient, i em pensava que l’havia perdut per sempre.

Ara, en canvi, comprenia què devia haver passat: quan l’inspector Lestrade d’Scotland Yard havia detingut el Ganivetes, havia escorcollat la cabina de la barca i havia trobat aquest llibret ple de flors, tan fora de lloc en aquell cau que l’havia mostrat al seu amic Sherlock Holmes. O potser el gran detectiu hi havia estat present durant l’escorcoll i s’havia fixat personalment en l’objecte.

I havia reconegut la cal·ligrafia de la mare.

Així era, doncs, com els meus germans estaven al corrent de la meva folgada situació financera. Després de resoldre els anagrames, en Sherlock devia haver fet algunes indagacions o investigacions a la nostra llar d’infantesa, Ferndell Hall.

Al mateix temps, molt probablement, havia deduït certa relació amb els anagrames que havia vist a les columnes d’anuncis personals de la Pall Mall Gazette (uns anagrames on s’esmentaven «crisantemeu» i «ivy»^[6]). De ben segur que també els havia resolt. Havia estat atent a les comunicacions entre la mama i jo.

I ara havia posat el seu anunci com a esquer per atrapar-me.

—Senyoreta Meshle. —El doctor Watson semblava preocupat—. No feu gaire bona cara.

Després de prendre’m el pols i de preguntar-me què havia dinat, el bon doctor em va donar bromur i em va fer estirar a la llitera de la consulta mentre atenia els altres pacients. Potser va passar una hora abans que tragués el cap i inquirís:

—Una mica millor?

Apartant la flassada de punt amb què el doctor m’havia tapat, em vaig asseure per parlar-hi.

—Molt millor, gràcies, doctor Watson. —Era la veritat. L’hora de repòs m’havia donat temps per recordar la cara de la mare i la seva màxima habitual: «Enola, te’n sortiràs prou bé sola»; i per tant m’havia calmat.

I pres una decisió.

I empescat un pla.

Per això mateix havia d’estar al lloc abans de les cinc, i ja eren les tres tocades.

El doctor Watson es va negar a acceptar que li pagués la consulta. Li vaig donar les gràcies profusament i vaig marxar caminant fins a la parada de cotxes de cavalls de la cantonada.

—A Baker Street —vaig dir al cotxer.

Tan bon punt vaig ser dins del quatre rodes, vaig tancar les cortinetes. Llavors, entre sacsejades a causa del trànsit de Londres, em vaig desempallegar de bona part de l’Ivy Meshle que duia al damunt. Fora el barret de palla barat, que vaig haver de sacrificar per força entaforant-lo sota el seient del carruatge. Fora el serrell de rínxols falsos que em cobria el front i que em vaig guardar en una butxaca, i també el meu «monyo», que vaig guardar d’igual manera. Fora les arracades verdes de cristall, la cinta del coll i altres foteses. De la pitrera, on com ja he dit guardava un seguit d’objectes útils, em vaig treure un mocador, que em vaig lligar al cap, ara descobert. Em vaig tancar el mantó per tapar bona part del vestit. Tot i això, em vaig deixar a les galtes i els narius els farcits que els eixamplaven perquè semblessin més plens.

Obrint les cortines, vaig observar amb interès i vaig contemplar l’allotjament del meu germà per primer cop, mentre el carruatge passava al trot per davant del 221 de Baker Street: un portal numerat més d’una façana corrent amb botigues i domicilis, un indret força vulgar per allotjar una persona tan extraordinària com en Sherlock Holmes.

Tanmateix, vaig esperar fins a haver deixat enrere la cantonada, abans de picar al sostre per indicar al cotxer que parés.

Tan aviat com vaig ser a la vorera, em vaig encaminar al número 221 per l’altra banda del carrer amb l’esperança de no haver de glaçar-me allà fora gaire estona. A més, em preguntava com podia esperar sense cridar l’atenció. Feia tant de fred, que hi havia menys vianants que de costum, tot i que els nens dels diaris encara anunciaven a crits la seva mercaderia: «Assassinat horrible a Whitechapel; llegiu-ho tot!». Els peixaters empenyien els seus carretons: «Arengades fresques, ostres vives, cargols de mar!». I tota tapada amb un impermeable llarg, una dona pobra intentava vendre el contingut d’un cistell: «Taronges, cordons de sabates, bagatel·les!».

Em vaig aturar per veure què tenia. A més de les esmentades taronges, que potser hauria d’haver anunciat com a «brunes», i els cordons de les sabates, oferia netejaplomes, fets amb els pedaços de roba usuals però no pas en les formes quadrades acostumades; aquests tenien enginyoses formes de flors i de papallones.

—Quina gràcia! —vaig observar, tocant-ne un—. Els cus vostè mateixa?

—Això faig, senyora, tot i que gairebé he perdut la vista de tan laboriós que és.

Devia treballar a la llum d’una espelma, vora el foc o potser, fins i tot, de nit, sota un fanal del carrer, pobreta, per tal de veure-s’hi bé.

Agafant un netejaplomes de cotó blau amb forma d’ocellet, vaig preguntar:

—Quants n’ha venut?

—No tants com m’agradaria, senyora. —Li tremolaven els llavis clivellats; en realitat, totes dues tremolàvem a causa del fred—. Als carrers elegants, on a la gent no li ve d’un o dos penics, els polis em fan fora, i tant que sí.

—Que viu per aquí?

—No, senyora. A Southwark, senyora, però allà no els vol ningú, els netejaplomes.

Em penso que no. A Southwark, a l’altra riba del Tàmesi, abundaven els teatres de mala reputació, les sales de joc, els antres per a baralles de gossos amb un os i aquesta mena de coses.

Així que aquella dona tornés al seu barri, difícilment la veuria de nou ningú que visqués a Baker Street.

—Li donaré una guinea per tota la col·lecció, amb cistella i tot —li vaig proposar—. I li canviaré el meu mantó pel seu impermeable.

Em va mirar bocabadada, però va tenir prou senderi per no fer preguntes. Ella se’n va anar contenta amb el meu mantó i un bon pessic de diners a la mà, i jo, amb el seu impermeable, carregant el seu cistell i cridant amb un accent cockney prou encertat:

—Taronges, cordons de sabates, bagatel·les!

Una bona argúcia, i també necessària, perquè vaig haver de voltar amunt i avall per aquell tram de Baker Street tres quarts d’hora llargs (mentre, ves per on, venia dos netejaplomes!), abans de veure en Sherlock Holmes sortint de la pensió.

No pas vestit com un cavaller, òbviament. Amb la intenció d’atrapar-me, o això es pensava ell, s’havia disfressat prou bé perquè no m’hi fixés ni el reconegués fins que va ser massa tard. Anava d’obrer vulgar, amb un cinturó de cuir al voltant de l’abric, camisa de franel·la i gorra de roba per sota de la qual li sortien els cabells per damunt del front.

Caminant en direcció al Museu Britànic, va passar pel meu costat sense mirar-me ni una sola vegada. Llevat de deixar que li pengés el serrell, no s’havia fet res a la cara, i amb el cor en un puny vaig veure que les seves faccions aquilines sí que semblaven esblaimades i angoixades, com havia dit el seu amic Watson.

En silenci, compungida estranyament pel dolor, vaig observar com s’allunyava.

Vaig fer una alenada profunda i la vaig deixar sortir.

Llavors em vaig posar en marxa.

Després d’aturar-me en una verduleria, vaig deixar el cistell a terra i el vaig empènyer amb el peu al costat d’una caixa de pomes. Tot seguit vaig comprar un tros de ceba.

Em vaig dirigir al número 221 mentre l’amagava al mocador i me l’acostava als ulls, que de seguida se’m van omplir de llàgrimes.

Molt bé.

En aquesta època de l’any tan crua, els carrers ja eren mig a les fosques. Sens dubte el meu germà havia triat aquesta hora per afavorir el seu pla. Seria fosc quan en Sherlock arribés a les escales del museu on…

«Ai, mare, i si m’equivoco de mig a mig? I si m’hi estàs esperant, al capdavall?».

La ceba del mocador resultava innecessària. I amb aquest pensament em vaig posar a plorar.