Capítol sisè

Primer, naturalment, vam prendre te. Després que la complicitat i l’amistat es refermessin amb la infusió calenta i els pastissets de melmelada que l’acompanyaven, Lady Theodora va cridar la cambrera personal de Lady Cecily, que em va portar a les habitacions de l’honorable joveneta.

El més habitual és que les famílies acabalades tinguin el llit a l’alcova, amb un armari de la roba, darrere d’una avantcambra on el servei i els amics entren i surten. Jo vaig travessar directament aquesta mena d’avantsala per examinar el dormitori de Lady Cecily, i a primer cop d’ull em va semblar molt agradable, amb un llit de tipus gòndola, esculpit i exquisidament pintat, més propi, vaig pensar, d’una nena que d’una dama jove. Potser la seva mare la tractava com una criatura? En un racó hi havia la típica casa de nines, per fomentar el seu gust per les coses de la llar, però feia l’efecte que Lady Cecily no tenia gaire més tirada que jo per aquesta mena de temes. Les seves caríssimes nines de porcellana i ceràmica estaven abandonades i polsoses als prestatges de les seves vitrines. Tampoc li feien el pes, vaig pensar en veure les «campanes» de vidre del palmar de la llar de foc, les fines figuretes de roses modelades amb ceres de colors.

—Les ha fet Lady Cecily en persona? —vaig preguntar a la minyona per assegurar-me’n.

—Sí, senyora. La meva jove senyoreta tenia… eeh, té… molta traça per a les manualitats.

Les «flors» de cera més aviat semblaven bunyols informes.

A les parets hi havia penjats petits pastels emmarcats: velles fent mitja vora el foc, camperoles amb una cistella d’ous, criatures de galtes vermelloses agafant un cadell en braços, etcètera.

—Els ha pintat Lady Cecily?

—Sí, senyora. Lady Cecily està feta una artista.

Discutible, vaig pensar, tot i assentir. Els pastels, com les flors de cera, semblaven plens de colors, però poc clars, de línies i formes més aviat confuses.

—Lady Cecily ha rebut classes de cant, també, i de ballet. Té talent per a tot.

Dit d’una altra manera, que estava a punt per al mercat matrimonial, com volien fer els meus germans amb mi: que sabés cantar, ballar, dir frases en francès; ser un objecte decoratiu que es pogués desmaiar delicadament a qualsevol saló aristocràtic.

Em preguntava què en pensava Lady Cecily, del seu «talent».

A més del llit amb forma de gòndola, a l’alcova de la jove senyoreta vaig veure un armari rober igual de vistós, un tocador i un rentamans. Tenia el típic joc de tocador: suport per als anells, pinta i raspall de plata, mirall de mà, flascons de perfum, rul·los dels cabells. Vaig donar un cop d’ull a l’armari tot repassant el vestuari propi d’una damisel·la de l’aristocràcia: vestits de matí, vestits de tarda, vestits de visita, el vestit per anar endiumenjada, vestits de nit, l’equip de muntar, vestit per anar amb bicicleta, vestit de tennis, i així infinitament.

—S’ha determinat com vestia Lady Cecily en el moment de la seva… eeh… marxa?

—Sí, senyora. Pel que es veu, duia… —La minyona es va ruboritzar—. Anava vestida per ficar-se al llit, senyora. No falta res més.

—Vaja. Va dormir al llit, doncs?

—Sí, senyora.

Una finestra donava a la part del darrere de la casa, i una altra al lateral.

—En quina de les dues estava posada l’escala de mà?

La minyona va assenyalar la que donava al darrere de la casa, fora de la vista des del carrer.

—I van trobar la finestra oberta?

—Sí, senyora.

—Hi havia finestres o portes obertes al pis de sota?

—No, senyora. Les portes de sota estaven tancades amb clau, i les finestres, amb la balda passada.

—Però aquestes finestres no estaven tancades amb balda?

—No, senyora. —Semblava com si la cambrera es compadís de la meva ignorància—. Per cuidar la salut, tots els membres de la família del baronet dormen amb la finestra una mica aixecada, senyora, tant a l’hivern com a l’estiu, senyora.

No em sorprenia; a mi també m’havien educat així. La ventilació ajudava a pair bé, t’enfortia contra les malalties i prevenia la laxitud moral. Per consegüent, fins i tot amb el temps més fred, en què se’t congelaven les idees malgrat la gorra de dormir, calia deixar oberta una finestra un parell de dits, si fa no fa.

—Per tant, algú enfilat a l’escala de fora podria haver aixecat la finestra.

—Sí, senyora.

—I es va quedar així, completament oberta, amb l’escala encara recolzada contra l’ampit?

—Sí, senyora.

Vaig tornar al tocador de Lady Cecily, una cambra força gran i plena de miralls, cadires, canapès, una pantalla de punt per a la llar de foc (sens dubte, obra de Lady Cecily), testos amb falgueres a l’ampit de la finestra i, prop d’aquesta font de llum, el seu cavallet i la seva taula de manualitats.

I (encara més important, vaig pensar, en aquell moment) un escriptori.

Va ser el que vaig obrir primer.

—Aquí es van trobar cartes, tinc entès.

—Sí, senyora. La policia se les va emportar, senyora.

—Van escorcollar aquest escriptori a la cerca d’altres documents?

—No, senyora! —La cambrera semblava escandalitzada—. Lady Theodora va descobrir les cartes i les va baixar a la planta baixa per lliurar-les als agents.

—És clar —vaig dir amb aprovació mentre m’asseia davant l’escriptori per donar-hi una ullada.

Tant de bo hagués pogut veure les cartes, no només pel contingut, sinó també per qualsevol pista que a Scotland Yard li hagués passat per alt.

—Havien col·locat els segells en algun lloc estrany o estaven capgirats? —Si era així, indicaria l’ús d’un codi secret.

—Les cartes no van arribar amb el correu ordinari, senyora! —Havia tornat a escandalitzar la cambrera. Probablement el formidable majordom supervisava tota la correspondència del servei postal.

—Com van arribar, doncs? —Lliurades en mà, òbviament, però per mà de qui?

—No… eeh… no ho sabem. Senyora.

És a dir, amb la complicitat d’un dels servents. Potser d’aquesta mateixa cambrera, que es deia Lily. I aquesta línia d’investigació ja s’havia tancat.

La superfície de la taula l’ocupava un preciós joc d’escriptori, ampolleta de tinta i estilogràfiques, suport per a la ploma i obrecartes de jade. Als calaixos, juntament amb el paper assecant, netejaplomes i aquest tipus d’adminicles, vaig trobar el paper amb monograma i uns quants bastonets de cera de segellar en diferents colors: vermell per a la correspondència de negocis, blava per a la constància en l’amor, grisa per a l’amistat, groga per a la gelosia, verda per encoratjar un amant tímid, violeta per al condol. Però únicament el bastonet gris semblava molt gastat.

També als calaixos vaig trobar l’agenda d’adreces de Lady Cecily, ben apuntades amb una cal·ligrafia minúscula i plena de floritures, com corresponia a una damisel·la de l’aristocràcia. Vaig trobar altres escrits diversos: llistes de la compra, recordatoris de compromisos socials, ensenyances morals sobre les lletres de l’alfabet, aquesta mena de coses.

Molt més important, vaig veure una pila de quaderns.

—Lady Cecily escrivia un dietari? —Els volums, enquadernats amb seda, tenien uns petits panys.

—Sí, senyora.

Però els havien forçat.

—Els ha examinat la policia?

—No, senyora!

—Lady Theodora, doncs?

—Sí, senyora. Al mirall, senyora.

—Disculpi, com diu? —Però mentre ho deia, vaig agafar un dels llibrets, el vaig obrir i em vaig quedar bocabadada amb la cal·ligrafia que contenia. Grossa, infantil i tota inclinada a l’esquerra (totalment diferent de la lletra de l’agenda i altres documents), no li veia cap ni peus fins que em vaig adonar que estava escrit de dreta a esquerra, on les paraules ordenades de dreta a esquerra fins i tot tenien les lletres girades del revés, de manera que la b semblava la d—. Això sí que és estrambòtic! —vaig exclamar. Em vaig aixecar, vaig sostenir el diari obert al davant d’un mirall de peu, gràcies al qual vaig poder llegir fàcilment:

un fred horrible. Almenys duc nou enagos

Com a anagrama, aquesta escriptura inversa no plantejava gaire dificultat.

—Per què diantre ho va escriure d’aquesta manera?

—No ho sé, senyora.

—L’ha vista mai fer-ho?

—No, senyora.

Com qualsevol servent lleial, és clar que no havia vist res.

Hi havia vuit dietaris, tots amb la mateixa cal·ligrafia esquerrana tan estranya i inalterable al llarg dels anys. Concentrant-me en el volum més recent, l’únic que tenia pàgines en blanc al… al principi, en realitat, ja que els diaris s’havien escrit des del final cap al començament… vaig retrocedir a la primera (última) entrada, el vaig sostenir davant el mirall i vaig llegir.

2 de gener — Estic mortalment avorrida. Com es pot parlar de bons propòsits de cap d’any si per més bones intencions que es tinguin no sembla que s’alleugin els patiments d’aquest món? I com poden xerrar de perfums i festes, farbalans, escots i sabatilles de ball quan els carrers estan farcits d’orfes i quitxalla pobra que pràcticament no té ni parracs per vestir, ni tan sols sabates per als peus? Mentre els pares no troben feina i les mares treballen setze hores al dia als tallers? I mentrestant jo, per ser presentada a la reina, practico caminar cap endarrere sense entrebancar-me amb una cua de tres metres? La meva vida és un despropòsit, no té valors, ni cap mena de sentit.

No eren precisament els sentiments d’una joveneta que planeja fugir amb el seu amant secret!

Amb el cap ple de conjectures, vaig deixar que la Lily tornés les coses a l’escriptori mentre jo creuava l’habitació per veure què havia dibuixat Lady Cecily darrerament.

Al cavallet m’esperava un llenç al pastel, més petit del compte i inacabat, d’un paisatge campestre que ja semblava més aviat una empastifada informe de color caramel. A la taula de manualitats hi havia els pastels.

Trencats. Rosa, préssec, verd clar, blau marí, blau cel, lavanda, marró terrós, tots fets miques.

Molt interessant.

Vaig obrir el calaix de la taula i vaig trobar el que era previsible: llapis, goma d’esborrar, tinta xinesa i llapis de colors encara a l’estoig, i (no dins d’una capseta) carbonets. Puntes, més ben dit, i molt esmussades i que embrutaven tot el contingut del calaix amb polsim negre igual que el sutge embrutava Londres. Hi havia carbonet arreu.

Tot de bocins.

Vaig estudiar el pastitx al pastel del cavallet; ni una miqueta de negre enlloc.

Vaig examinar les parets i vaig comprovar que estaven impol·lutes de qualsevol mostra artística de tonalitats fosques.

Després de tancar el calaix, vaig travessar l’estança fins on la cambrera endreçava l’escriptori.

—Lily, on són els dibuixos al carbonet de Lady Cecily?

—Al carbonet? —Canviant d’un cantó de la taula a l’altre els estris de jade del joc d’escriptori de la jove, no em volia mirar—. Estic segura que no ho sé pas, senyora.

Igual de segura que jo, però no servia de res dir-ho. En canvi, tot imaginant on posaria jo les meves obres si no volgués que les veiés ningú, vaig tornar a l’alcova de la jove i vaig començar a mirar rere els mobles.

Tant al darrere del tocador com de l’armari vaig trobar fulls de paper gruixut, força grans, encaixats contra la paret.

—Lily —vaig cridar la cambrera—, val més que m’ajudi a enretirar tot això, llevat que vulgui que malmeti els dibuixos.

En silenci i emmurriada, la noia es va acostar i em va ajudar a apartar uns quants centímetres els mobles de les parets perquè hi pogués ficar la mà. Agafant els fulls per les vores, els vaig portar a l’altra habitació per examinar-los a la llum.

L’un rere l’altre els vaig col·locar al cavallet, on la seva mida empetitia l’obra al pastel.

No només pel que feia a la mida. El… amb prou feines sabia com explicar-ho. El caràcter, es podria dir… no podia haver estat més diferent de les taques blavoses i rosades que hi havia emmarcades a les parets. Aquests dibuixos al carbonet estaven fets amb traços negres rampelluts, com punyalades, directes, i sense difuminar-los gens per rebaixar-ne l’agressivitat.

Però és que els temes encara eren més escabrosos.

I molts més.

Gent dels carrers més pobres de Londres.

Gent dibuixada amb tanta seguretat i resolució, amb una honestedat tan descarada, que no podia ser producte de la imaginació. I la que havia nascut amb dots d’artista no s’havia pogut estar de plasmar-los amb gran realisme. Jo coneixia aquesta connexió incontenible entre els ulls, el cor i la mà. Era una artista amb inspiració, qui s’havia fixat en aquestes persones.

Amb passió.

Igual que jo les observava amb passió.

Alguns esborranys representaven velles famèliques, endormiscades als esglaons d’entrada als tallers. Les més pobres entre els pobres, les anomenades «dormilegues» o «gatejadores», ja no tenien forces per moure’s.

Jo les coneixia prou.

I també Lady Cecily, saltava a la vista.

Però com?