(…És aquest silenci tan llarg, feixuc.

Com a mitjans de juliol les garbes

tancades dedins les bosses de plàstic

fosc, apilades una rere l’altra

—mecànicament— després de la sega.

Silenci fos, silenci ofegat, trist:

ni la llum del sol, ni l’aigua de pluja

ni el vent, ni ja mai més a les muntanyes…).

I clavat el mirall petit, clavats

els ulls petits, la mirada petita

sobre la imatge dels corredors buits

de solitud eixuta a les rajoles

blanques, fredes com el mirall petit

sobre els llavis humits, dedins l’espai

on no et pots deixar de contemplar Druda.