L’EXPERIÈNCIA ERÒTICA

Ja feia molts anys que les dones formaven part de la seva preocupació, potser des d’aleshores que, infant, s’entretingué en la contemplació furtiva del cos encara jove, però ben granat, de la Roser del pis de sota, un interès nodrit per les converses amb els companys, per les càndides exhibicions de la gallinaire i per les bromes que sentia al taller de la sastreria, tant en presència com en absència de les dones que cosien per al senyor Arné. De primer, però, s’havia sentit tímid davant el misteri que representava la naturalesa femenina i en part per això desaprofità la possible iniciació d’unes sortides amb la germana d’en Jordi i aquella amiga que cosia amb ella. La malaltia de la mare fou molt oportuna, però no era una excusa suficient per inhibir-se com va fer quan en Castell insistí que el treball no els privava d’anar a esperar-les. Hi havia la seva desconfiança en ell mateix, el temor de no saber què dir, què fer, aquella mena d’avergonyiment imprecís que experimentava cada cop que unes noies reien prop seu, potser d’ell… L’haver viscut en un ambient predominantment femení, entre la mare, la dona d’en Miquel i les tres nenes, que aleshores encara eren unes criatures, no sols no l’ajudava gens sinó que contribuïa a crear-li dificultats. L’afecte que sempre li havien tingut, la familiaritat amb què es manifestaven, la naturalitat de llur tracte, formaven part d’un capteniment espontani que no podia esperar trobar fora de casa, on li caldria guanyar-se la bona voluntat, l’aquiescència d’unes estranyes, donar prova d’una iniciativa que només el temps, els fracassos, els gestos maldestres i les paraules inhàbils, li semblava, podien convertir en una segona naturalesa, com s’esdevenia en molts homes, entre ells en Fia, el seu company de treball, que gairebé no hi havia dilluns que no es presentés amb una contalla més o menys crua de les seves aventures dominicals. En Sabadell, quan no estava distret per altres preocupacions, el feia xerrar i el xicot anava acumulant detall sobre detall, sense oblidar-se, de vegades, ni de dir de quin color era el cobrellit de la cambra on ell i la seva companya ocasional havien anat a parar, això si no ho havien fet al camp, en despoblat, o en algun dels parcs sovintejats per les parelles.

—Digues que t’hi deu passar el jornal sencer, a tu, amb les dones… —li feia en Sabadell.

—Que t’ho penses! És clar que si anem en algun lloc cal pagar l’habitació, i sempre hi ha despeses de bar, o l’entrada al ball… Això sí. Però res més.

—No costa gaire de dir-ho…

—Ni de fer-ho! Però com carall us penseu que són, les dones? Em foteu gràcia!

—Ja sé que de vegades cauen gangues, però entre poc i massa —insistia en Sabadell—. Tu, el que tens és molta boca. Jo només sé que quan vull tall he de pagar.

—Perquè no saps on buscar-lo. Si te’n vas a rondar pel carrer de Robadors ja sé que no hi trobaràs res, gratis. Però hi ha els cines, els passeigs, els balls… Sobretot els balls. Moltes, sí, ja ho sé, només hi van a ballar. La majoria i tot, si vols. Però sempre n’hi ha unes quantes, un cinc, un deu per cent, que busquen el mateix que busquem nosaltres. Tot és qüestió d’encertar-les… Mira, jo ho veig de seguida, això. Hi faig un tomb i, si veig que m’he equivocat, ja no insisteixo per molt que m’agradi. En provo una altra… Ara que, en general, ja se’ls nota a primera vista, només amb la manera de mirar els homes… I una altra cosa. Quan van en colles no sol haver-hi res a fer. Hi van per protegir-se una mica o, si en tenen ganes, no s’atreveixen pel que puguin dir les altres. En això t’hi has de fixar si no vols perdre el temps… Si van dues, ja és diferent, sempre trobes algú o altre per a l’amiga.

—Millor si van soles, però, oi? —deia el seu company, en Turó.

—No sempre —continuava discursejant en Fia—. N’hi ha que sí, que ja van soles perquè han sortit amb la idea d’una rebolcada, però moltes són noies que fa poc que han arribat a Barcelona, criades que acaben de venir del poble i noies així que encara no s’han fet amigues. No dic que sempre siguin difícils, però et poden fer perdre la tarda. A mi doneu-me un parell d’amiguetes, d’aquestes que ja han corregut una mica…

Ell, després, pel carrer, es mirava les noies amb atenció, provant de distingir les fàcils de les difícils, però era un joc gratuït, totes les veia semblants, sense més diferències que les del físic atractiu o repulsiu, o desplaent, i per altra banda només tenia tretze anys, era encara massa criatura perquè les dones s’interessessin per ell, tot i que per la seva edat era un noi crescut. I si per atzar alguna que havia sentit la seva mirada el fitava i somreia, ell s’apressava a desviar els ulls mentre les galtes li envermellien.

Admirava una mica el seu germà que, potser degut a la mena de feina que feia, es mostrava sempre força desimbolt, com va veure un diumenge que per excepció anaren tots dos plegats i sols al cinema. A la cua va començar a fer brometa amb dues noies si fa no fa de la seva edat que els van demanar tanda i fins s’ho va fer venir bé per tirar-los unes quantes flors que elles acolliren rialleres. Ell es pensava que a dintre voldria seure al seu costat, però en lloc d’esperar-les a la porta va entrar directament a la sala i, seguit d’ell, se n’anà a seure en un rengle de butaques on ja hi havia altres persones. Les noies també semblaven desencisades d’aquella conquista que els fallava, car no feien més que mirar d’una banda a l’altra i quan els descobriren es van posar a xiuxiuejar entre elles.

—Per què no hi has volgut anar? —va preguntar-li—. Per mi?

—No —explicà en Francesc—. Les noies sempre costen diners. Els has de comprar caramels o tenen set i els has de pagar el beure. —Es va ficar les mans a la butxaca, com per assegurar-se’n—. Només m’han quedat dues pessetes.

—Si no, hi hauries anat?

—Sí. Semblen simpàtiques.

—Més valia que no els haguessis dit res, doncs.

—Ni se m’ha acudit, aleshores. És empipador, això d’anar sempre amb la butxaca buida. No pots fer res.

No s’atreví a preguntar-li què entenia per no fer res. En Francesc sempre el tractava gairebé com si fos de la seva mateixa edat, però ja comprenia que no li ho havia d’explicar pas tot. És clar que ja hi devia haver dormit, amb alguna dona. Al taller tots deien que havien començat entre els quinze i setze anys i ell s’ho creia. En Castell, en canvi, era més escèptic.

—Tothom xerra molt, quan es tracta de noies. A l’acadèmia on vaig, n’hi ha que en tenen fins i tot divuit, d’anys, i no han fet mai res. Alguns sí, però pocs.

—Potser no ho volen dir.

—Sí, mira que callarien quan els altres els fan denteta! Jo no callaria pas. I tu em penso que tampoc, oi?

—No ho sé. Segons…

—Deixa’t d’històries! Ho diries.

Ho encertava, prou que es va veure l’any següent, quan a la fi va tenir la seva primera aventura i, abans d’adonar-se del que feia, es trobà que la hi estava explicant amb pèls i senyals, tot i que al capdavall era una cosa de criatures.

Tot va començar poques setmanes després d’instal·lar-se els nous llogaters al pis de la Mundeta, que s’havia mort. Com ell va veure per la galeria que donava sobre el pati de la Roser, davant mateix de la dels veïns, eren dues noies i els pares, una família que deien que havia vingut refugiada durant la guerra, gent de la banda d’Osca que ara, després d’haver viscut en una barraca, estrenava el primer pis a Barcelona. El pare era paleta i la mare i la germana gran, d’uns vint anys, treballaven en una casa de cartonatges del carrer de Rossend Arús, a Sants. La petita, l’Albina, anava en una acadèmia a la tarda i, al matí, feia la feina de casa. Quan ho van saber, totes les dones del veïnat, començant per la mare, van extasiar-se:

Això sí que és sort, una filla així, que als quinze anys ja sap portar una casa tota sola… Ara cada dia ronsegen més, les noies. Només pensen a fugir de fam i de feina…

En Daniel començà a fixar-s’hi en veure-la algun matí amb la bossa de la compra o, a migdia, a l’eixida, cosint o rentant alguna peça. No era gaire bonica, tenia els llavis massa grossos i la cara una mica ampla, però el cos era ben format, esvelt, i sempre anava molt endreçada, fins i tot per casa. La primera vegada que ella el descobrí mirant-la, li va fer una ganyota que el deixà una mica confús, però tres dies després, quan tornaren a coincidir a la galeria, digué:

—Hola… —i aleshores en Daniel contestà:

—Hola… —sense trobar res més.

Llurs relacions progressaren força lentament, ella li somreia quan ell sortia a fer una mica de temps fins a l’hora de tornar al treball mentre el seu germà es quedava a taula llegint el diari. Però la noieta semblava interessada i un migdia tornà a prendre la iniciativa:

—Tu ets en Daniel o en Francesc?

—En Daniel. I tu, com te dius?

—Albina. La meva germana és la Immaculada.

—No la conec.

—És que treballa. I tu, què fas?

—Sóc mecànic.

—També tens una germana, oi? De vegades he vist una nena a la galeria…

—Sí, la Neus. Va a col·legi.

—Jo estudio en una acadèmia.

Durant els dos o tres dies següents no la va veure perquè havia encetat un llibre molt interessant que en Francesc havia dut i que va dir que era prohibit, com totes les coses d’en Blasco Ibànez. L’hi havia deixat un company i ell se l’empassava a marxes forçades perquè pogués tornar-l’hi aviat.

Quan coincidiren de nou a la galeria, l’Albina li preguntà:

—Que estaves malalt, potser?

—No. Per què?

—Com que no sorties…

Ell va sentir-se afalagat per aquell interès i s’arriscà a bromejar:

—Que m’enyoraves?

—Em feia estrany —va limitar-se a dir ella, i al cap d’un moment, sense que la cosa vingués a tomb, afegí—: No surts amb cap noia, tu?

—No. I tu amb algun noi?

Ella denegà:

—Encara no conec gairebé ningú, per aquí.

—És veritat que sou nous…

—Per què no ens veiem un dia? —féu aleshores ella amb tota naturalitat.

—Quan? —va preguntar en Daniel amb la veu una mica escanyada. Tot d’una el cor li martellejava les costelles tot i que no estava segur d’haver-la interpretat bé. Alhora, se sentia com encongit, potser perquè la iniciativa havia sortit d’ella i li venia de nou que una noia fos tan atrevida. Ni en Fia no n’havia parlat mai, que hi hagués xicotes tan decidides.

—Quan vulguis.

—Però jo treballo —objectà ell, encara anguniejat. Li semblava que s’havia ficat en un compromís.

—Dissabte a la tarda.

—Tampoc no faig festa —explicà entre satisfet de tenir aquella excusa i contrariat de deixar-se perdre l’ocasió. Volia i dolia.

—Doncs en plegar de la feina.

—No sé… —barbotejà lamentablement.

Es va passar la tarda pensant-hi, sense dir-ne res a ningú, ni a en Castell. Ara li sabia una mica de greu d’haver-se perdut aquella sortida amb la filla dels hortolans i la seva companya que li hauria donat un petit gruix d’experiència. Encara, si l’Albina hagués estat una noia tímida… Ja devia haver sortit amb d’altres i no li passaria per alt que ell no estava avesat a tractar amb dones. I no era el mateix canviar-hi quatre paraules d’eixida a eixida que passar-se un parell d’hores plegats. Potser faria el ridícul… D’altra banda, li recava de perdre’s aquella oportunitat que li servien en safata, sense que hagués hagut de fer cap esforç. Ella estava bé i una vegada o altra s’hauria de decidir a començar, a acostumar-se a les freqüentacions femenines… Estava tan amoïnat i alhora tan excitat, que no tenia el cap per la feina i va fer-se escridassar dues vegades, una per l’Alfred, que li havia demanat alguna cosa, i l’altra per en Sabadell, que el tractà de badoc quan gairebé li deixa caure una peça sobre els peus.

—Que festeges o què? —rondinà.

Va atabalar-se encara més, naturalment, però ja s’havia girat i ningú no va adonar-se que envermellia.

L’endemà, no s’atreví a sortir a l’eixida. En canvi, va fer la criaturada d’espiar si ella hi era des de darrera els vidres. Hi era, és clar. En aquella hora hi era sempre. Ho devia fer a posta. El pitjor fou que la noia el descobrí, perquè un cop que mirà va veure que somreia i aixecava una mica la mà, com si el saludés. Va deixar ràpidament el seu observatori.

Després d’aquesta feta que ell mateix trobà impròpia d’un noi de catorze anys que pel carrer, quan anava amb en Castell, no estalviava alguna burrada a les noies que trobaven, va decidir que s’havia posat massa en ridícul per arriscar-se a tornar a parlar amb ella i, per tant, que li calia evitar l’eixida.

Va passar-se cinc dies sense sortir-hi, però aleshores, un matí, es va trobar l’Albina pel carrer, quan s’adreçava al treball. La noia s’aturà.

—No se’t veu mai, ara —li digué.

—Tenia una mica de feina —improvisà—. Uns càlculs que van encarregar-me al taller —afegí en veure la seva mirada incrèdula.

—Si que són llargs.

—Ara ja els he acabat.

Després va adonar-se que amb aquella frase havia cremat les naus i que no li quedava més remei que tornar a sortir alguna vegada si volia evitar que ella es pensés que tenia por. A més, la noia no s’havia burlat d’ell, no féu cap al·lusió a aquell petit episodi que potser ja no recordava. S’arriscà doncs a freqüentar de nou l’eixida, però l’Albina no tornà a parlar-li de veure’s fins divendres a migdia, i encara ho va fer indirectament. Tenia un llibre a les mans i ell li preguntà:

—Què llegeixes?

—La buena tierra, una novel·la molt bonica. No l’has llegida?

—No.

—Ja l’estic acabant. Si vols, te la puc deixar. No t’agraden, les novel·les?

—Sí. Algunes.

—Aquesta t’agradarà. Per què no véns a buscar-la demà a migdia? Ja l’hauré acabada.

—No sé…

—No en tens cap, tu, per deixar-me?

—Són catalanes.

—No el llegeixo, jo, el català.

—En castellà en tinc una de molt llarga, Los tres mosqueteros.

—M’agradaria de llegir-la —digué ella—. Per què no me la portes? Farem canvis, no et sembla?

—No sé… —repetí ell, però la noia insistí:

—Demà a migdia. T’esperaré.

Va ésser empipador que precisament aquell dia, en tornar a entrar al pis, en Francesc observés:

—Veig que t’has fet molt amic de la veïna…

—De l’Albina, vols dir? —féu ell tan deseixidament com pogué.

—Albina, es diu? No ho sabia.

—Sí. Estudia en una acadèmia —afegí.

Però no va dir-li que havia de deixar-li un llibre ni que es veurien l’endemà en havent dinat. Perquè no li quedava més remei que anar-hi, la noia l’esperaria i ell també en tenia ganes. A casa seva seria diferent, només entraria i sortiria i podrien parlar de les novel·les. No era com si s’haguessin de passar una o dues hores pel carrer. I si una tarda acabaven per sortir, ja tindrien una mica més de franquesa. No li semblaria un castell, com ara.

Va preparar la visita a consciència. Per començar, va rentar-se la cara i tot, cosa que no solia fer a migdia, i després es pentinà amb una mica d’aigua de colònia de la seva mare i es cirà les botes d’amagat del seu germà, al qual va dir que a les dues l’esperaven al taller per enllestir una feina urgent que havien de lliurar aquella mateixa tarda. Tot just eren tres quarts i cinc quan sortí amb el cor una mica alterat i prement nerviosament el llibre que la nit abans retirà de la biblioteca del seu pare. En aquell moment tornava a estar una mica enquimerat, car havia fet la bestiesa de confiar-se a en Castell i el noi malpensà de seguida.

—I dius que a migdia està sola? —va preguntar-li.

—Sí, els de casa seva no tornen fins al vespre.

—Ja veuràs com vol alguna cosa més que un llibre. Sempre t’he dit que eres un llepat! No sé què m’hi jugo que voldrà que la petonegis!

Aquella perspectiva no tenia res de desagradable, però ell encara no n’havia besat mai cap, de noia, tota la seva experiència es reduïa als petons que havia vist que els artistes es feien al cinema, i això era molt poc. L’amoïnava de no saber si quan els llavis s’uneixen l’home inclina el cap a la dreta o a l’esquerra. Ara no se’n recordava.

Hi va anar pensant tota l’estona mentre pujava les escales que menaven al pis. Abans d’arribar-hi, fins es va aturar uns minuts, irresolut, amb ganes de tornar-se’n i de treure’s aquella preocupació de damunt, però després se li acudí que potser ella havia mirat pel balcó i l’havia vist. En aquest cas, encara faria més el ridícul si es desinflava. Al cap d’uns moments, però, quan ja trucava amb els nusets a la porta, perquè el timbre no funcionava a causa de les restriccions elèctriques, encara tenia ganes d’arrencar a córrer. I potser ho hauria fet si la porta no s’hagués obert tan de pressa.

La noia, que ja el devia esperar, llambregà breument escales amunt, on vivien uns altres veïns, i en no veure ningú li digué:

—Entra.

Ell allargà totxament el llibre.

—T’he portat això.

—Ja has dinat? —preguntà ella.

—Sí. Ara mateix.

—Jo m’acabava les postres. Ara et donaré La buena tierra.

Va seguir-la cap dins, on va veure una taula sense parar però amb un tovalló sobre el qual reposaven un plat on encara restava un cul de suc i una paperina de panses.

—En vols? —l’invità ella.

—No, no…

—No t’agraden?

—Sí.

—Menja’n, doncs. En menjarem tots dos.

Va deixar el llibre en un extrem de taula i abocà unes quantes panses sobre el tovalló. Ell se’n ficà un parell a la boca, gairebé per compromís, però eren bones i insistí quan l’Albina preguntava:

—També tinc cafè. Malta, vull dir. Oi que en beuràs?

—No em puc quedar gaire estona… A les tres he de ser al taller.

—Encara no són ben bé les dues. Vine… Veuràs quina cuina més bonica que tenim.

Era menuda, però molt neta i blanca, amb un drap de quadrets blaus que penjava dels fogons cap a terra. La tauleta era coberta amb un hule del mateix color i per la finestra entrava un raig de sol que acabava d’alegrar-ho tot. El pot del cafè era en un racó de lleixa i la noia el va tocar.

—Hauré d’escalfar-lo —digué—. No hi havies estat mai, en aquest pis?

—Em penso que no.

—És petit però està bé. A mi m’agrada. T’ensenyaré la meva habitació —decidí—. De passada et donaré la novel·la.

—De què tracta? —preguntà ell.

—De Xina. És una mica trista.

La tenia sobre la tauleta, al costat d’un llit ample, de matrimoni, que li féu explicar:

—Dormo amb la meva germana, saps? Només n’hi ha dues, d’habitacions.

Del respatller d’una cadira penjava un vestit i, en passar, el tocà.

—Me l’acabo de fer.

—És bonic —va dir ell, contemplant la tela groga amb uns motius blancs que li donaven un aspecte molt estiuenc.

—Encara fa més goig posat. Ja veuràs…

Abans que tingués temps de protestar, l’Albina ja s’havia descordat la bata que duia i la deixava sobre el llit. Després, en viso, va inclinar-se cap a sota i en va treure una capsa.

—S’ha de veure amb sabates de taló, per anar bé… Tu no m’hi has vist mai, oi, amb taló?

—No —digué ell, una mica excitat. Se sentia la cara vermella, però el deseiximent de la noia semblava haver-se-li encomanat i amb la veu una mica trencada proposà—: T’hauries de posar mitges, també.

—Tens raó. Quan vaig mudada semblo una altra.

Les va treure de la tauleta de nit i després va asseure’s sobre el matalàs. Tornà a aixecar-se per tal de cercar alguna altra cosa i mormolà:

—No sé què dec haver fet de les lligacames… Ah, aquí!

Es va treure les sabatilles que portava, però aleshores semblà recordar-se tot d’una que havien deixat el pot sobre els fogons i digué amb un sobresalt:

—El cafè!

Hi van córrer tots dos, rient, però no havia vessat, tot just es veia una mica de bromera que pujava pels costats, a punt de bullir. L’Albina en colà dues tasses i després descobrí que no quedava gens de sucre.

—Hi posarem una mica de mel. Sempre en tenim, ens l’envien del poble, un oncle que té abelles.

—Ja serà bo?

—Ho provarem. No n’he begut mai, així!

Van tornar a riure i en tastaren un glopet.

—Té un gust estrany…

—Qui sap si ens purgarà —féu ell.

—No te’l beguis, doncs. Només faltaria que per culpa meva… —Li va prendre la tassa dels dits i es quedà mirant-li les mans—. Ja és veu que ets mecànic.

Ell volia amagar-les, però la noia les hi subjectà.

—No, no… Quina força que tens —digué, i en Daniel, automàticament, inflà una mica els músculs, enorgullit—. Però jo també en tinc, per ser una noia, no et pensis…

—Ho voldria veure —bromejà ell, enardit.

L’Albina li tenallà el braç i forcejaren uns moments, ell condescendent i acorralant-la cap a la paret, però tot d’una la noia obrí els dits, s’ajupí amb agilitat per tal de defugir-lo i sortí corrent de la cuina.

En Daniel va perseguir-la fins a l’habitació, on ella intentà de tancar-se sense convenciment, car quan el noi la féu cedir es refugià sobre el llit, rient de nou, i aleshores va abraçar-lo. Ell inclinà el cap sobre el seu i va besar-la abans de fer lliscar les mans pel seu cos.

—Espera —va xiuxiuejar ella.

Va arremangar-se el viso i en Daniel es va quedar mirant-la fins que ella el tornà a atreure contra seu i li mossegà els llavis, però després, quan el noi intentà de treure-li les bragues, no li ho va permetre.

—Això no —va dir amb fermesa.

Es van quedar asseguts, amb les cames penjant fora del llit, besant-se de nou, insatisfets i gairebé infantils.

—Tens por?

Ella es limità a assentir amb el cap.

—Si ens haguéssim de casar seria diferent.

Va aixecar-se i ell es cordà abans de pentinar-se davant el mirall que hi havia a l’altre dormitori, el dels pares. Fins després, quan ja era al carrer, no se li va acudir que no l’havia vista amb el vestit nou i talons alts.

La hi veuria més endavant, un diumenge, des del balcó de casa seva, ja que ell no hi podia pas sortir els dies de festa, la pobresa de la seva butxaca l’en privava. Però potser tampoc no hi hauria sortit sense això, car en Castell, quan va contar-li l’escena aquella del migdia, reflexionà:

—Aquesta vol pescar-te.

Ell va quedar-se estranyat, perquè no havia sabut veure cap malícia en aquelles paraules, quan es negà que la posseís.

—Per què ho havia de dir, doncs, això? —insistí l’amic—. Que tingués por és una cosa, però que et sortís amb que seria diferent si us havíeu de casar n’és una altra.

Es considerava tant o més intel·ligent que el seu amic encara que l’Eusebi el guanyés en matemàtiques, però ara ell es trobava desavantatjat, li era difícil de considerar la cosa fredament, totes les paraules quedaven pàl·lides al costat de l’experiència, per incompleta que fos, d’aquells tres quarts que desitjava reviure a despit dels límits que l’Albina posava a l’amor. És a dir, d’amor no ho era, ja ho sabia; era només l’atracció del joc nou i misteriós que podia renovar-se indefinidament sense perdre gràcia ni sabor, fins i tot multiplicant-la a mesura que es feia més complex, més savi i atrevit, sense que ella hi tingués res a dir, ben al contrari, ja que era ella la més experimentada de tots dos i així ho va reconèixer un altre dia que digué:

—Allí on vivíem, aviat ho aprens tot.

—Anaves amb algun noi? —va voler precisar ell.

—Hi anava i no hi anava.

—I no l’has tornat a veure?

—No, ni ganes. Tu m’agrades més —l’afalagava.

Havien començat a veure’s un parell de cops cada setmana, sempre al pis d’ella, en havent dinat perquè al vespre la seva mare i la germana tornaven a quarts de set i el pare prop de les vuit. De vegades s’engrescaven tant que fregaven la catàstrofe, però ella sempre acabava per refer-se a temps de negar-li el darrer favor, i un cop que en Daniel va insistir l’amenaçà amb no deixar-lo entrar més al pis.

—Això m’ho guardo —feia.

Arribà un moment que va establir-se una mena de pugna entre la voluntat d’ell que volia vèncer-la i el desig d’ella que volia conservar-se per a un hipotètic marit.

—El que fem no deixa senyals —li deia.

—Un dia en trobaràs un que t’ho farà fer per força.

—Per força ningú no em fa fer res, a mi.

Era molt voluntariosa, no podia negar-se, i al capdavall ja ho havia demostrat amb la seva insistència per atreure-se’l. No li feia res de confessar:

—De seguida que et vaig veure vaig pensar que m’agradaria de dormir amb tu.

—No hi dorms —contestà ell.

—De fer això, doncs.

Ell acabà per menysprear-la una mica, tot i sentir-se afalagat per aquell embolic que li valia l’enveja d’en Castell, amb el qual es passava festes senceres comentant-lo.

—No sé com t’ho fas —li deia l’amic, car ell li havia presentat la cosa d’una manera força imaginativa i, sense dir-li-ho ben clar, deixava entendre que la iniciativa l’havia pres ell encara que a darrera hora fos l’Albina qui l’invità a visitar-la al pis. L’Eusebi no semblava trobar-ho contradictori. L’interessava més de saber els progressos que feia en Daniel. Cada cop que s’hi veia, després li preguntava:

—Què, hi has arribat?

Però no hi arribava i la cosa fins i tot s’anava espatllant, perquè després d’haver-se vist una dotzena i mitja de vegades començaren a discutir-se i, de fil en agulla, la relació s’agrejà una mica. De fet eren molt diferents, no s’entenien en res i un migdia fins van enfadar-se per una cosa ben allunyada de llurs activitats sexuals, quan per atzar ella esmentà el referèndum i digué que el seu pare votava. Ell, que a casa seva feia dies que no menjava res més i estava totalment d’acord amb la mare, la Roser i en Francesc, que opinaven que no s’havia d’anar a les urnes, s’escandalitzà:

—Ja sap el que es fa?

—És obligatori —precisà ella.

—No el deuran pas agafar per l’orella, oi?

—Però si no votes et prenen les targes de racionament.

—No res, no faran —objectà ell amb superioritat—. Ho fan córrer per espantar la gent. Us hauríeu de donar vergonya de creure-ho.

—Doncs s’ho creu tothom, noi; tothom vota.

—No pas a casa, ni molta altra gent —digué en Daniel, recordant converses del taller.

—Ho diuen, però a l’hora de la veritat ja ho veuràs. Al cap i a la fi, pots dir que no.

—Si trobes paperetes.

Ella semblà molestar-se.

—Tu parles així perquè a casa teva sou separatistes.

—Qui t’ho ha dit? —féu ell, sorprès.

—Tot se sap.

—I vosaltres, què sou?

—El pare no s’hi ha posat mai, en política. Si vam marxar del poble va ser pels bombardeigs i per tot el que es deia que ens farien quan entressin…

—I vosaltres us ho vau creure. Us ho empasseu tot.

—I tu ho saps tot, ets un savi, oi?

Ni això ni cap de llurs petites desavinences, però, no hauria estat suficient per separar-los encara si en Daniel no s’hagués acoquinat en veure que la cosa transcendia. O potser tot va ser una mera suposició d’en Jaumet que, havent observat alguna maniobra, apuntà a veure si feia diana. És el cas que un migdia, quan sortia de casa, el noi era a l’entrada de davant i el saludà amb expressió irònica:

—Què, a fer la visiteta de costum?

—Quina visiteta? —va ruboritzar-se ell.

—Tothom ho sap, que ets molt amic de l’Albina.

—Doncs saben més que jo, noi.

—Un dia us arreplegaran.

—No sabia que et dedicaves a espiar, ara —li escopí ell.

—Jo? Tinc la consciència ben tranquil·la, tu.

—Doncs mira que un dia no et facin un cap nou.

—Això a tu. Em penso que són gent de males puces. Sobretot el pare.

No n’havia sentit dir mai res i en Jaumet probablement li ho deia per esfereir-lo. Va estar a punt de fer-li unes quantes preguntes, però decidí que allò equivaldria a una confessió i va limitar-se a mormolar:

—Tu preocupa’t de treure’t els mocs del nas, que prou falta et fa.

Naturalment, no s’atreví a posar-se a l’entrada veïna i tombà cap a l’altra banda, pensarós. Tot d’una s’adonava que havien estat uns imprudents i li ho va dir la propera vegada que es van veure, un altre migdia que el carrer era totalment buit, si més no en aparença, ja que sempre hi havia la possibilitat que algú espiés per darrera les persianes de les finestres i balcons.

—Més valdrà que no ens veiem durant una temporada —li proposà.

—Però qui ho pot saber, que véns aquí?

—Sempre n’hi ha que xafardegen.

—I què n’han de fer?

—Res. Però si ho diuen a casa teva… Tu hi perdries més que jo. Potser et tancarien en algun lloc.

Ella, asseguda al llit i amb la roba desordenada, es mossegà un ble de cabells i digué:

—Si no fos pel teu germà, podria venir al vostre pis…

—No, no… —s’espantà ell—. La Roser sempre és dalt.

—Què farem, doncs?

—Ja t’ho he dit, deixar-ho córrer, per ara.

—Ens podem veure a fora. Mai no vols sortir el diumenge.

—Perquè no tinc diners, ja ho saps.

Li ho havia confessat quinze dies enrera, una vegada que ella li digué de trobar-se en algun lloc i anar al cinema. En aquell moment ja hi tenia prou franquesa per a reconèixer que sempre anava curt d’armilla.

—No calen —va dir ella—. Podríem passejar.

—Tota la tarda?

—Només poses pegues, tu —es queixà l’Albina—. Ni que et fes vergonya que et vegin amb mi.

—I tu sempre ho interpretes tot malament.

—Ja em diràs com ho expliques, doncs! Aquí tancadets, que et deixi fer tot el que vulguis, sí, ja et va bé…

—El que vull, no —li recordà ell—. I tu vas començar.

—Ah, sí? Qui va perseguir-me fins a l’habitació?

—I qui va despullar-se amb l’excusa de posar-se un vestit nou? —contraatacà en Daniel.

—Això és diferent. Jo anava de bona fe.

Van esgratinyar-se i a poc a poc la noia s’anà enfadant, fins que en un moment d’impaciència li digué:

—Doncs au, què hi fas, aquí?

—Això em pregunto…

—Tu t’ho perds.

—Què, em perdo? —es molestà ell—. Ni que ho tinguessis d’or!

—M’està bé per haver volgut embolicar-me amb un merdós com tu.

—Tu, ets la merdosa. Quan no es vol anar fins al final no s’ha de començar.

—Això t’agradaria, eh? Doncs mira, t’ho has de pintar a l’oli. —Va fer un gest obscè i afegí—: De la boca al nas, no en tastaràs.

—Ni ganes, ara! En trobaré tantes com vulgui —fatxendejà.

Ja sabia que era mentida i que de gangues com aquella en trobaria poques. El pitjor fou que, quan van renyir, ella s’entestà a continuar provocant-lo, potser per un rastre de despit, i de vegades, quan el veia a l’eixida, sol, i no hi havia ningú als altres pisos, s’asseia amb les cuixes obertes o li mostrava descaradament els pits. En Castell se’n feia creus i deia:

—Aquesta acabarà un dia al carrer de Robadors, ja ho veuràs.

—És una puta —confirmava ell, convençut.

No s’adonava que, fossin els que fossin els defectes de la noia, li havia d’agrair la pèrdua d’aquella mena de timidesa o d’encongiment que abans el feia preocupar-se quan pensava en la dona. Ara es considerava ja un home bregat, capaç de quedar bé on fos, però s’equivocava, car quan l’any següent decidí que ja era prou gran per fer el darrer pas amb una professional, va quedar com un infeliç no sols davant la xicota, sinó als ulls comprensius del seu amic que compartí la provatura amb ell.

Havia anat recollint els diners a poc a poc, perquè li havien dit que ara les dones eren cares i no volia manllevar-ne a en Castell, que continuava granejant més, i un vespre de dissabte van baixar tots dos cap al districte cinquè a examinar el terreny. Aleshores l’Eusebi es veia de vegades amb una noieta que treballava amb una planxadora, prop del taller, però segons ell la mossa era força espantadissa i l’única intimitat que li permetia era acariciar-li les mans, cosa que pel restant no li desagradava perquè això, deia, era més natural que el capteniment de l’Albina. En Daniel li donava la raó.

A les vuit, després d’haver rondat pels carrers baixos de l’esquerra de la Rambla, van travessar cap a l’altra banda i es ficaren en un bar on es veien tres o quatre noies, però els devien trobar massa joves i amb cara de pocs diners perquè només una els féu l’ullet com per invitar-los a seure al seu costat. Van obeir com un parell de bens tot i que la noia era gran, entre els trenta i trenta-cinc, i tenia un somrís antipàtic que accentuà en preguntar-los:

—Que us heu perdut, nois?

Ell gallejà:

—Si trobem el que busquem, no.

—Ets decidit, oi? —digué ella—. Quants anys teniu?

—Divuit —va mentir.

—Setze i gràcies —rigué la dona.

—Quinze —féu aleshores ell per desafiament.

La dona es passà la llengua pels llavis i digué:

—Heu tingut sort, perquè us puc portar a casa. Moltes viuen rellogades, o a dispesa.

—Tots dos? —es mig sorprengué l’Eusebi.

—Us faré un preu especial.

Van discutir-lo una mica per la forma, perquè a en Daniel li semblava que calia fer-ho tot i que no era tan alt com s’havia imaginat, i després van seguir-la cap al carrer d’en Rull on s’enfilaren per una escala estreta i força penjada que la dona pujà lentament, a llur davant, travada per les faldilles cenyides sota les quals es dibuixava la ratlla de les bragues. En arribar al segon replà va obrir una de les dues portes i ells s’esmunyiren cap dins.

—Aquí no ens molestarà ningú —va dir ella—. Al meublé no us haurien deixat entrar.

El pis era fosc i sòrdid, amb moltes cortines, però l’habitació encara resultà pitjor. Feia fortor de resclosit, de pòlvors, de roba vella, i en un petit tocador hi havia tres nines vestides de blau, verd i blanc, afilerades en un costat de mirall. En un extrem, sobre una raconera protegida amb un drapet, es veia una imatge amb la testa aureolada. Tot plegat, resultava una mica incongruent.

La dona deixà el portamonedes sobre el tocador i començà a desvestir-se mentre preguntava:

—Qui serà, el primer?

Ells dos es van mirar, avergonyits ara que ja no podien fer-se enrera, i simultàniament van dir:

—Tu…

—No us oblideu de treure-us les sabates —els advertí ella—. No vull que m’embruteu el llit.

Van obeir-la, ell una mica desmenjat, mentre la dona, que ja s’havia tret la roba, s’asseia feixugament sobre el matalàs. Era molt diferent de com semblava vestida i en Daniel llambregà amb disgust aquella carn pàl·lida i plena de sacsons accentuats per la positura, les cuixes massa carnoses i blanes i les sines que penjaven sobre l’estómac. Se li acudí que potser en tenia més, d’anys, quaranta o cinquanta.

—Apa —va dir, impacient.

Ell va empènyer el seu amic que semblava haver-se posat a to amb la circumstància i fità obstinadament la imatge amb la desesperada intenció d’evitar-se l’espectacle, el ventre tan regirat que ni se li acudí de preocupar-se de la seva manca de reacció. Uns minuts després, sentí de nou la veu de la dona:

—Ara tu.

Desvià penosament els ulls cap al llit, evitant la mirada de la xicota.

—No… —barbotejà—. No en tinc ganes…

—No et pensis que te’ls torni els diners, eh!…

—No hi fa res.

—Vine… —féu aleshores ella.

Es va haver d’asseure sobre el llit i, mentre en Castell començava a vestir-se, va permetre que la dona, abocada al seu damunt, fes el que podia per guanyar-se honestament les pessetes. Per gust s’hauria aixecat, però tenia la voluntat paralitzada i una mena de bola àcida i roent se li passejava per l’estómac. No experimentà cap satisfacció. Una mica, era com si hagués orinat.

Deu minuts després, al carrer, recobrà la paraula:

—Quin fàstic!

—Home, no estava tan malament… Una mica vella —digué en Castell—. Tu encara deus estar mal acostumat d’aleshores que anaves amb l’Albina.

—Deu ser això —va voler consolar-se. Però se sentia humiliat d’haver fet el ridícul d’aquella manera davant el seu amic. Si hagués anat sol, no hauria tingut tanta importància i se n’hauria oblidat de pressa. Ara, era més difícil.

Es negà a acompanyar-lo de nou quan, al cap de tres mesos, el noi li proposà una segona expedició amb l’advertiment que aquest cop mirarien més prim i, per quedar bé, va dir-li que havia fet les paus amb la seva veïna i que es tornaven a veure regularment. Però no sols no era veritat, sinó que ara l’Albina ja festejava obertament amb un noi que treballava en una orfebreria del carrer de Milà i Fontanals. Les provocacions feia temps que havien cessat i ara, si es veien pel carrer, ni se saludaven. Era com si no hagués passat mai res. Però havia passat i ell, a més d’un any de distància, en conservava el record, embellit pel temps. Enyorava aquelles pràctiques i no trobava ningú amb qui renovar-les.

Més endavant ho va provar amb una de les cosidores que tenia la Carmeta, una noia més gran que ell, d’uns dinou anys. Fou un vespre que la mare va enviar-lo a cercar uns figurins que la dona li havia dit que li deixaria i que s’oblidà de pujar-li. La Carmeta, però, no hi era, havia hagut de sortir, i en aquell moment la noia es trobava sola al pis.

—Miraré si els veig —va dir.

Ell va seguir-la al cosidor i quan se li girà d’esquena va subjectar-la ben fort, amb les mans sobre els pits. La xicota es va quedar immòbil, potser de la sorpresa, però després, quan ell intentà d’arremangar-li les faldilles, es tombà i va bufetejar-lo.

—Què t’has cregut, mocós!

Ell va escapar-se cap a la porta, sense ni recordar-se del que havia anat a cercar, però quan ja era a les escales va retrocedir. Ella venia pel passadís amb les revistes i les hi va donar sense una paraula mentre el noi li defugia els ulls.

Va passar vint-i-quatre hores molt dolentes, temerós de les conseqüències que podia haver-hi si la noia parlava a la Carmeta i aquesta ho explicava a la mare, i només va tranquil·litzar-se quan va veure que els figurins ja havien tornat a desaparèixer de casa i que ningú no li demanava cap explicació.

No hi tornaria més, havia estat una barrabassada, i de sobte se sentí humil i amb ganes de demanar perdó a la noia. La vergonya, però, l’en privà. Una mica masoquistament, per ganes de fer penitència, ho contà a l’Eusebi, que li va dir:

—Estàs com una cabra, noi!

Ell se’n va riure, però continuava enquimerat. Sobretot li venia una mica costa amunt que ara en Castell, sempre el seu admirador, l’hagués avantatjat i parlés ja de les dones amb un deseiximent familiar, com si fos la cosa més planera del món cercar-les i obtenir-ne satisfacció. De tant en tant el noi continuava veient-se amb l’aprenenta de la planxadora, però ja no semblava interessar-li tant i després, quan ella canvià de feina, aquell inici de relació quedà interromput.

De vegades, els diumenges, empaitaven alguna xicota, i un dia van travessar mig Barcelona darrera un parell de ximpletes que només feien que riure, potser perquè ja preveien llur desengany quan les veurien trobar-se amb dos nois no gaire més grans que elles que les van agafar pel braç. Una altra tarda, al cinema, van tenir la sort de seure al costat de tres amigues que van explicar-los que estudiaven en un convent i s’havien escapat, una mentida com una casa ja que es veia d’una hora lluny que eren treballadores i tenien un llenguatge una mica groller, però en sortir les van deixar perquè elles parlaren de ficar-se en una granja a berenar.

—Haurem de pagar i què? —va dir en Castell.

Després d’algun fracàs, aviat pogueren entrar en algun ball, tot i les ordres de prohibició de menors, però a ell li faltava el cop d’ull d’en Fia i encara tenia una certa inhabilitat a lligar amistat. Les noies, d’altra banda, semblaven preferir-los més grans i es passava més estona mirant com giravoltaven els altres que ballant. D’una manera o altra, però, ell anava fent el seu aprenentatge i de lluny en lluny arreplegava alguna minyoneta dòcil que després es deixava acompanyar fins a casa. Amb una d’elles, la filla d’un barber, fins va simpatitzar força i es veieren uns quants diumenges, quan ell ja acabava de complir els setze anys, però mai no intentà de tocar-la ni li proposà de sortir al vespre, en plegar de la feina. Potser perquè era massa senzilla i l’únic que tenia d’encisador era el caràcter, molt dolç i femení segons veia ell aleshores aquestes coses. Anava amb una altra noia de la seva edat, molt entenimentada i insignificant des del punt de vista físic, cosa per la qual en Castell només s’avingué a fer colla una vegada.

—M’emprenya que parli com una vella de seixanta anys! —va dir-li.

Era veritat que tenia una conversa avorrida i, a més, una amoïnadora tendència a començar moltes de les seves frases amb un «quan jo em casi» que solia precedir l’enumeració de les qualitats que volia en un home. La filla del barber, la Mari, se’n reia una mica i després, a soles, deia:

—Ja ho té tot preparat, ella. Llençols, tovalloles, roba de taula…

—I tu també? —li preguntà ell un dia.

—No som tan previsors, a casa. Ja tinc temps de pensar-hi.

Un vespre es deixà besar, però després va dir-li que no estava bé i el diumenge següent semblava una mica reticent i com avergonyida. Més endavant deixà d’acudir pel ball i la amiga va dir-li que s’havien enfadat i que ara sortia amb una altra noia que era d’un centre. Ell no estava prou interessat per anar a rondar pels encontorns de casa seva i ja no va tornar a ensopegar-se-la fins al cap de prop de dos anys, un migdia que la va veure de bracet amb un xicot més baix que ella i tots dos van limitar-se a bescanviar un adéu tímid i sorprès.

Aleshores ell ja havia anat unes quantes vegades amb la Teresa, una xicota de la seva mateixa barriada que putejava descaradament. A casa seva sembla que havien estat bé, però ella s’havia deixat perdre l’establiment de queviures que tenien i duia una vida despreocupada que suscitava més d’un comentari pel veïnat. Ell va sentir-ne parlar per primera vegada a la seva mare i a la Carmeta, un diumenge que les trobà al pis quan retirava, però en aquell moment només la coneixia de vista i mai no se li hauria acudit que podia ésser la seva iniciadora, la noia que reprendria la feina on l’havia deixada l’Albina. Ben cert que en unes altres condicions, perquè ella era una professional i se’n vanagloriava.

Van parlar per primer cop un dia que ell passava pel carrer de Milà i Fontanals, on la noia vivia, i va aturar-se a recollir-li una clau que li acabava de caure de les mans.

—Gràcies, simpàtic —va somriure-li ella.

En Daniel recordà automàticament una frase que havia dit la seva mare:

—És una vergonya! —i potser per això mateix, perquè sabia què feia va mirar-se-la més interessat. És veritat que era una xicota de bon veure i tenia un cos plenet i suggestiu que no amagava gaire, car aquell dia anava molt escotada tot i que el temps encara era fresc. També devia ésser una mica despistada, car afegí:

—A tu em sembla que et tinc vist…

—També jo a tu —va tutejar-la ell al seu torn. Visc al carrer de sota.

—Ah, per això! Som veïns, doncs.

Van fer quatre passes plegats, i ell li mirava el bust provocatiu i els llavis vermells i frescos que parlaven, ja que era xerraire. És a dir, tenia dies de tot, com va veure més endavant, però aquell vespre es mostrà d’un tracte fàcil i ocurrent, com quan va dir-li a punt de separar-se a la cantonada:

—Creixeu tan de pressa que se us perd de vista. Perquè mira que jo els tinc ben apamats, els nois del veïnat!

Aquella mena de llenguatge el va sorprendre una mica, però al mateix temps li féu gràcia. Potser per això replicà:

—Ja m’ho suposo.

—T’ho suposes, eh? —va mig riure—. Mira que maco!

A partir d’aquell encontre hi va pensar més de quatre vegades. Li agradava i ara el seduïa saber que era del primer que pagués. Però això no la posava més al seu abast, perquè una noia com ella no s’acontentaria amb les vint-i-cinc pessetes que els cobrà anys abans el bordell del carrer d’en Rull i ell, si bé ja granejava una mica més que aleshores, tampoc no estava en situació de permetre’s gaires capricis. També era un inconvenient que visqués tan a prop, a quatre passes de casa. Mai no hi pensà seriosament, doncs, ni se li hauria acudit de prendre cap iniciativa si un diumenge a la tarda, tres o quatre mesos després, no hagués tornat a trobar-se-la pel carrer, ara quan acabava de sortir de casa i amb un grapat d’hores per davant. Ella pujava balancejant el portamonedes per la calçada deserta i assolellada i s’aturà.

—A divertir-se? —va dir.

—Ho provarem.

—Jo he hagut d’anar a dinar a casa d’uns parents que tinc a les Corts —explicà com si ell fos un vell conegut—, però mai no m’han estat simpàtics i he fugit tan aviat com he pogut.

—No t’hi calia anar, doncs —féu en Daniel.

—Compromisos, noi. Tothom en té. Festeges, tu?

—No. Surto amb amics.

—Si que ets avorrit! A la teva edat s’ha de sortir amb noies.

Ell va tenir una inspiració.

—Falta trobar-les —digué, s’empassà la saliva i afegí—: Si vols venir tu, els planto.

—Per anar al cine? —preguntà ella, sense fer-se l’estranyada—. Ben assegudets colze contra colze amb els veïns? —Va riure en el precís moment que d’una entrada propera sortia una parella ja gran, amb dos nens, que va mirar-los amb un esguard suspicaç—. Tens diners? —preguntà aleshores.

—Naturalment —féu ell.

—Gaires?

—Seixanta pessetes —confessà, més aviat satisfet. Poques vegades duia la butxaca tan calenta, però feia dues setmanes que no despenia res perquè el diumenge abans va quedar-se al pis amb mal de coll.

La noia va tenir un somrís fugisser, vagament irònic, però digué:

—Jo els diumenges més m’estimo passar-los a casa. Si vols venir…

Ell llambregà cap als veïns que s’havien girat i tot d’una va amoïnar-lo la presència d’aquells testimonis que després podien xerrar. Féu un gest indecís i contrariat, però ella va saber interpretar-lo.

—Fes la volta per l’altre carrer —xiuxiuejà—. Jo t’espero.

Va baixar fins al carrer de Torres i després girà cap a Tagamanent abans de retrocedir de nou pel carrer de Tordera. El cor li saltava com si volgués foradar-li el pit i va haver de posar-se la mà a la butxaca per tal de dissimular la seva excitació. Gairebé no creia en el que acabava d’esdevenir-se i no li hauria estranyat gens que, en arribar a casa de la noia, ella l’acollís amb un ¿què vols? d’admiració pel seu atreviment, però no, tot era veritat i la Teresa havia deixat la porta entreoberta, de manera que quan trucà discretament pogué cridar-li des de dins:

—Entra!

Tancà al seu darrera i anà avançant pel corredor cap a la llum que venia del fons, on després va veure que hi havia una galeria vidrada, però la noia no hi era i després del seu crit s’havia fet un gran silenci.

—Teresa… —pronuncià.

—Sóc aquí —digué la seva veu des d’algun indret.

Tornà a sortir al corredor i va obrir una porta, però era la comuna i la tancà de nou. La noia era darrera l’altra, davant mateix, en un dormitori alegre que també donava a l’eixida o al que fos que hi havia més enllà dels vidres de la finestra, perquè ni s’entretingué a mirar-ho. Abraçà d’un cop d’ull absent les parets pintades de groc amb dos menuts quadrets, l’armari, el tocador, el llit amb una vànova blanca i les dues butaquetes en una de les quals seia la Teresa amb una sabata a la mà.

—M’he trencat el taló quan pujava l’escala —va dir—. No sé quina manera dec tenir de caminar, sempre n’estic trencant.

Tornà a contemplar-lo i després llençà la sabata cap a darrera amb un gest sobtadament desinteressat. Havia tingut ja temps de canviar-se i ara duia una brusa molt senzilla amb els dos botons de dalt descordats i una faldilla de color torrat que li quedava arran de genoll. Anava peus nus i va incorporar-se quan ell se li atansà.

—Quedo baixeta, oi? —digué.

—No gaire. Estàs bé.

Ella allargà les mans i començà a treure-li l’americana, però encara no havia completat el gest que en Daniel ja la tenia abraçada i la premia contra seu.

—Que tot just estem a començaments de la tarda, eh? —féu la noia, però també va passar-li els braços per darrera i el besà endinsant un llavi entre els seus. Després l’empenyé lleugerament i el va fer caure sobre l’altra butaca, amb ella asseguda als genolls—. T’agrada de jugar? —va preguntar-li aleshores.

Ell es limità a assentir amb una mena de rondineig, car li estava petonejant les sines que se li escapaven per la brusa oberta, però ella s’alliberà amb una estrebada i cridà:

—Agafa’m, doncs!

Va fer un salt fins a l’altra banda de llit i en Daniel es quedà fitant-la, incrèdul, rememorant en un llampec aquella tarda distant que va córrer darrera l’Albina. Però sabia que ara seria diferent i va somriure mentre ella el desafiava inclinada endavant, les mans repenjades sobre el matalàs, els ulls atents als seus moviments.

—Apa, vine!

Va saltar per sobre el llit, però en arribar a l’altra banda ja no hi havia ningú; ella havia fet la volta i reia a tocar de les butaques, ara una mica despentinada i amb els pits que se li estremien.

—Que ets bonica! —no va poder evitar de comentar.

—I boja, oi? Molt boja… No t’ho pensaves, eh?

En Daniel es va desfer el nus de la corbata, es va treure l’americana i exclamà:

—Ja veuràs!

Al cap de dos minuts forcejaven un a cada banda de butaca, ell provant d’acular-la contra la paret i ella mirant de sortir per on fos, fins que només li restà el camí de sota el llit. Va endinsar-s’hi sense reflexionar-hi i després ja no se’n va moure. Quan el noi s’agenollà a terra, va fer-li pam i pipa.

—A veure si t’atreveixes!

Ell vacil·là.

—Deixaré els pantalons com una coca…

—No els deus pas tenir cosits a la pell! —va riure ella, i aleshores li llençà contra la cara la brusa que acabava de treure’s.

En Daniel es redreçà i va anar deixant caure la roba sobre la butaca abans de seguir-la cap a la penombra que quedava sota el somier, on arribà a temps de subjectar-la per una cama quan ella intentava d’escapolir-se de nou.

—Ara sí que et tinc!

La noia semblà abandonar-se i li va prémer el cap contra el pit, però després rodolà sobre ella mateixa, fora del seu abast. En sortir la va veure plantada al costat del tocador, però aleshores va córrer cap a fora la cambra i li va caldre perseguir-la fins al menjador, on la féu caure sobre el divan que hi havia en un extrem. Tots dos panteixaven.

—I ara? —esbufegà ell—. Ara no t’escapes…

—No…

Va acollir-lo dolçament, tan àvida com ell i sense reserves. En Daniel va trobar-la tendra i profunda i després la besà amorosament als llavis, com si fos la seva promesa i no una dona que li costava seixanta pessetes, tot el seu capital. Però no era com les altres, perquè el va deixar quedar fins al vespre i encara s’estimaren dues vegades més, ara al llit, on van dormir una estona, abraçats en la fosca que creixia.

Abans d’acomiadar-lo, mentre es vestien, va preguntar-li:

—Estàs content?

—No em mouria d’aquí —contestà en Daniel amb tota franquesa.

—Vine sempre que vulguis, doncs. Et devies pensar que era com les altres, oi?

—No… No pensava res.

—No ho sóc. I a mi m’agrada, saps? No em dono vergonya de dir-ho. No vull vells ni borratxos ni tarats… Si un no em fa el pes, li dic que no. Ara, capricis tampoc, no et pensis. Tothom ha de pagar, no te n’oblidis.

Era una mica desconcertant i en Daniel no l’acabava d’entendre. Més endavant va veure que era d’un humor molt desigual i que si un dia se’l menjava a carícies el cop següent era capaç de dir-li amb impaciència:

—Apa, no perdem el temps, que no ets tu sol.

És clar que això no la privava de canviar sovint d’opinió i un altre vespre que per gust en Daniel ja hauria girat cua en veure’s tractat massa bruscament, després, quan ja estaven a punt de saltar del llit, va retenir-lo amb un gest ràpid:

—Espera’t…

—No tenies pressa? —s’estranyà ell.

—Ara ja no. —Li mossegà l’orella—. I tu tampoc, oi?

—Que em pengin si t’entenc.

—No has d’entendre res. Oi que hi véns per passar-ho bé, aquí? Doncs… A les dones no se les ha d’entendre, se les ha d’estimar.

—Pagant —recordà ell.

—No et queixis. No et tracto bé, potser? —Va rebregar-se-li i xiuxiuejà—: Estic tota dolça, més que de primer…

Durant cinc o sis mesos va sentir-se’n com fascinat i hi acudí cada tres o quatre setmanes sense deixar-se commoure pels plors de la mare que va assabentar-se’n a rel de la tercera visita, quan tingué la mala sort de ficar-se a l’escaleta de la noia aleshores que passava la muller d’en Bep, el taverner al qual compraven el vi. La dona va treure el Sant Crist gros:

—Veus que ens ho necessitem tot, que jo m’he de treure els ulls i trencar el cap perquè els diners arribin a finals de mes i tu te’ls rebentes en vicis… Quina desgràcia, senyor, quina desgràcia que he tingut! No saps que pots tornar-te tuberculós, que pots agafar el que no tens?…

Ell escoltava la filípica en silenci, sense negar.

—Que m’hagin de dir que han vist un fill meu amb aquesta perduda… Un mocós de disset anys! —Aleshores se li escaparen les primeres llàgrimes i en Francesc féu:

—Mare, mare…

—Una criatura… —repetí ella—. I ja amb aquesta malícia… Deixant-se arrossegar per les donotes quan només hauria de pensar a treballar i a donar un bon exemple a la seva germana…

Era grotesc i tot i ell continuà callant, obstinadament, esperant que el temporal passés, decidit a no escoltar-la, però totalment d’acord amb el seu germà quan després va dir-li:

—Podies ser més prudent, si hi volies anar…

Ja no va entrar mai més a l’escala sense assegurar-se de primer que no hi havia cap conegut en tot el carrer, i en anar-se’n procedia amb les mateixes precaucions. Mai no li va passar pel cap, però, de cessar en aquelles visites que si li enduien, si no el pa de la casa, com volia suposar malèvolament la mare, tots els diners de què disposava ell. Va arribar un moment que gairebé li semblà que n’estava enamorat, però aleshores, un dia, coincidí amb un altre home que sortia del pis quan ell anava per trucar. Sabia perfectament que era una puta, que vivia del seu cos, i ella no li ho havia pas amagat mai, ben al contrari, però en certa manera aleshores va descobrir que no havia tingut prou imaginació per veure-la entre els braços d’un altre, lliurada als mateixos jocs, a les mateixes exigències i tendreses d’un temperament inestable, desordenat.

La traïció d’una persona en la qual hagués confiat no l’hauria pas afectat més i, si no ho deixà veure, fou perquè sabia que, a més de no tenir-hi cap dret, ella se li’n riuria als nassos; el seu propi capteniment, però, canvià en més d’un aspecte. Dos dies després contava la seva aventura a en Castell, al qual fins aleshores no havia dit res, potser inconscientment engelosit per la possibilitat que el noi també volgués visitar-la, en saber que era una dona pagada. Se l’havia reservada en la mesura del possible, però ara ja tant li feia i fins experimentà una morbosa satisfacció quan el seu amic, com havia previst, digué:

—Noi, potser valdrà la pena que m’hi deixi caure.

—T’ho puc arreglar, si vols —contestà ell—. Encara que digui que no, és una capritxosa, té llunes… És molt diferent de les que coneixes.

—Hi podríem anar tots dos un diumenge.

Li’n va parlar quan es van tornar a veure, però la noia, amb gran sorpresa seva, va enfadar-se:

—Què vol dir això de tots dos? Què t’has cregut que sóc, jo? No en dono, d’espectacles!

—Bé, jo…

—Quan estic amb un home, m’agrada que hi hagi intimitat, no algú que et mira des dels peus del llit. I no sóc una màquina per fer-ne dos o tres o els que siguin l’un darrera l’altre…

—De vegades ho has fet —digué ell, recordant l’encontre amb el desconegut que abandonava el pis. Ella hi va caure immediatament.

—És que a tu no t’esperava, ja t’ho vaig dir.

És veritat que s’havia mostrat contrariada i potser per això no va adonar-se que ell tampoc no feia la cara de sempre ni la posseïa amb el mateix abrandament. Pensant-hi bé, també això li coïa. Estava mal acostumat.

—Molt bé —féu—, li diré que no.

—Que vingui sol. És jove com tu?

—Sí, de la mateixa edat. I ben plantat.

Van convenir que hi aniria el dissabte en plegar, però l’experiència fou inesperadament decebedora per a tots dos, la noia i el client. Ell, en Castell, l’endemà va queixar-se:

—M’ho podies dir, que era així. Quan em va deixar arribar-li damunt ja me n’havien passat les ganes. Per mi que ho va fer expressament.

—Ja t’ho vaig contar que era enjogassada i una mica estranya…

—Entre poc i massa, home! Una viciosa, és.

La Teresa, pel seu costat, l’advertí:

—D’amics d’aquests no me’n portis més, eh?

—Què us va passar? —preguntà ell, simulant ignorància.

—És clar, no t’ho ha contat —féu ella—. De primer s’ho va fer fora i després em va caldre esperar ben bé una hora. Em venien ganes d’engegar-lo a prendre vent. Al capdavall jo ja havia complert i, si sovint no em fa res de repetir, no és perquè hi tingui cap obligació. Ja li ho vaig dir: a veure si en trobaries cap més com jo en tot Barcelona…

—A fe que no —digué ell, però la noia no s’adonà de la ironia i desarrugà el front.

—Oi? —Se li va asseure al costat i li féu posar les mans sobre les cuixes—. Tu sí que ets maco.

—No tant com tu. —I aleshores, sense saber quines obscures motivacions obeïa, digué lentament—. Puta.

Ella es quedà quieta, sobtada.

—A què treu cap, això?

—No ho sé —explicà ell, sincerament—. He tingut ganes de dir-ho. Puta.

—Sí —féu ella, i l’abraçà—. Vull que m’estimis força, avui. Força. Porta’m en braços.

La va obeir, però estava una mica rabiós, perquè hauria volgut fer-la irritar i després, quan la posseïa, continuà, dient:

—Puta, puta, puta…

No va abandonar la casa fins a dos quarts de deu i li calgué explicar a la mare que en sortir del taller va trobar-se amb un antic company d’escola i que, xerrant xerrant, se’ls havia fet tard sense adonar-se’n. La dona no insistí, al capdavall protestava per la forma. En canvi, la Neus féu:

—Vols dir que no era una noia?

—Si ho era, fa molts anys que ho amaga —contestà ell, una mica desconfiat.

Però la seva germana no sabia res, parlava per ganes de parlar. Ell hi estava una mica ressentit perquè dues setmanes enrera, amb l’excusa que si ell no la treia s’hauria de quedar a casa, el va comprometre a portar-la al cinema un diumenge i després va trobar-se que li havia mentit, car la Roser i la Teresina, que segons ella havien de sortir amb les respectives famílies, ja els esperaven i li va caldre carregar amb totes tres. És clar que ja sabia que la iniciativa no havia partit ben bé d’ella i que tot devia ésser obra de la Teresina amb la qual van acabar per deixar-lo sol.

La noia de la modista, que anava superant ràpidament les seves timideses d’adolescent, des que aquell curs havia entrat a la Massana a aprendre de dibuixar, li duia la mateixa afecció de quan era nena tot i que ara ja no podia demostrar-li-ho de la mateixa manera. Ell, però, no hi volia saber res, la trobava massa criatura i estava massa acostumat a veure-la per sentir per ella la mena d’atracció que la noieta esperava; se la mirava més com una germana que com algú amb qui pogués festejar i, eventualment, casar-se.

Temps enllà, quan ja tots tenien un any més, un dia que la Neus va queixar-se dels menyspreus que ell li feia a propòsit d’una sortida en colla per anar-se’n a ballar en una mena de berenador del capdamunt de la Font d’en Fargues, el noi va contestar-li:

—L’he tractada exactament com a les altres.

—Només hi has ballat dues vegades.

—I amb la Roser, quantes?

—No ho sé, no m’hi he fixat.

—També dues. I una amb tu, i tres amb la Conxita —afegí, referint-se a una altra noia acabada de conèixer que era companya de la Teresina.

—Però ella t’estima! —exclamà la Neus.

—Ah!… —féu ell—. T’ho ha dit?

La seva germana, que havia parlat sense reflexionar, fins i tot va posar-se una mica vermella i provà de desdir-se:

—No… És clar que no! Però veig que li agrades, com ho veu tothom.

—I què vols que hi faci?

—Que siguis més amable. No t’hauria costat gens de ballar-hi tota la tarda.

—Perquè després tothom hagués dit que festejàvem, oi?

—No seria cap mal. És una bona noia.

La mare era al llit perquè no es trobava gaire bé i discutien al menjador, on després se’ls va reunir la Roseret que entrà sense que la sentissin, aprofitant que la porta s’havia quedat oberta. Naturalment, va copsar de què parlaven i hi ficà cullerada:

—No sé per què t’hi esgargamelles —digué a la Neus—. La coneix tan bé com nosaltres.

—A tu també t’ho ha dit, que m’estima? —preguntà ell.

Però la Neus no va deixar-la contestar:

—No ho ha dit a ningú! No t’inventis coses, ara…

—No seria cap mal, oi? —va dir la Roseret, repetint la frase que uns moments abans havia pronunciat la mateixa Neus.

—No, cap… I tu, no m’estimes?

—No siguis poca-solta!

—No seria cap mal, oi? —escarní ell.

La Roseret s’adreçà a la Neus:

—Noia, de vegades és ben antipàtic, el teu germà.

—Si no voleu que ho sigui, no em fiqueu en embolics.

—No t’hi ha ficat ningú.

Ell acabà per mig enfadar-se:

—Molt bé, però no torneu a dir-me de sortir perquè no vindré. Ja estic cansat de criatures.

Va cometre un error i elles se’n van venjar a llur manera, car un parell de dies després, un vespre que la Teresina venia de l’escola amb la carpeta de dibuix sota el braç, van trobar-se a soles pel carrer i ella, ben a l’inrevés del que solia fer, es mostrà molt reservada, adusta i tot. És clar, va cridar-li l’atenció.

—Què et passa? Estàs malalta?

—No. Per què?

—Amb aquesta cara tan llarga…

—Jo? No em facis riure!

—No riguis, doncs.

Però ella tenia el pap ple i s’havia de desfogar. Ja eren gaire bé al peu de l’entrada quan va abocar-li:

—Si tanta nosa et faig, m’ho podies dir directament…

En Daniel es va quedar veient visions.

—Nosa? Quan?

—Ja sé que has dit que no tornaries a sortir amb nosaltres si venia jo. No sé què et dec haver fet.

En aquell moment la veu li tremolava i ja tenia llàgrimes als ulls. Ell s’indignà:

—És mentida! No he dit res d’això!

—No ho neguis, perquè sé que és veritat. Però no et preocupis, que ja em quedaré a casa. No vull…

No va poder continuar i, bruscament, es girà cap a l’entrada. Ell la subjectà pel braç quan ja era més enllà de la porta.

—Ho dius seriosament, això? No veus que tot s’ho han inventat la meva germana i la Roser? Perquè han de ser elles…

—No ho dic, qui ha estat…

—No ho diguis, però són elles. Sempre miren de molestar.

—Deixa’m, que em fas mal.

Va retirar la mà que havia anat prement el braç de la noia i es queixà:

—Per què l’havia d’haver dita, una cosa així?

—Tu ho sabràs.

—No ho sé, doncs. És que no ho he dit.

—Una cosa o altra devies dir.

—Tot t’ho creus, tu. Ja veuràs, ja em sentiran!

Ella avançà ràpidament la mà, com si el volgués retenir.

—No, no els diguis res. Encara seria pitjor.

—Però és que això no pot quedar així! No me n’has fet mai, tu, de nosa, al contrari…

—Si m’ho pogués creure…

—Sempre hem estat bons amics, oi? No sé per què t’hauria de mentir. Jo…

En Jaume, que aquell any feia el preuniversitari, va entrar carregat de llibres i gairebé ensopegà amb ells.

—Què feu, aquí? Ja busqueu els racons?

—No és cap racó. Som al mig de l’entrada.

—Que ets poca-solta, noi! —es queixà la Teresina. Va esperar que el xicot fos escales amunt i féu—: Què m’anaves a dir?

—No ho sé, ara, aquest burro m’ho ha tret del cap.

—Has començat: jo…

—No devia ser res d’important. Però tu no n’has de fer cas, del que diguin aquell parell de bledes. També diuen de tu…

—Què diuen? —se sobresaltà la Teresina.

—Ruqueries, ves! Que si t’agrado, que si no t’agrado… Es veu que no tenen res més amb què entretenir-se. Ja saps com són, que sempre s’han de burlar d’algú o altre. —Ella no contestà i en Daniel es va veure mig forçat a afegir—: No et sembla?

La Teresina no va dir ni sí ni no. En canvi, féu:

—Me n’he d’anar…

Ell no va retenir-la, però volgué assegurar-se:

—Em creus, oi?

—Sí.

—No ho dius per dir-ho?

—No, home…

En el fons li hauria sabut greu ferir-la, era una bona noia, seriosa i feinera, que ara s’interessava molt pel disseny i de vegades dibuixava models de vestit per a la Carmeta. Al seu pare no li acabava de fer el pes que hagués sortit amb disposicions artístiques i hauria preferit, ja que no volia estudiar el batxillerat, que s’orientés cap a alguna activitat comercial, però la noia només somniava formes i colors. Visitava totes les exposicions, de vegades amb algun professor de l’escola, i els diumenges al matí li agradava de passejar-se pels museus, sobretot pel del Parc, on més endavant ell s’avingué a acompanyar-la un dia, encuriosit per una conversa que havien tingut poc abans.

Era la primera vegada que hi posava els peus i va quedar impressionat en veure la quantitat de dibuixos, de teles i d’escultures que s’hi reunien, però més l’esbalaí encara el coneixement que semblava tenir-ne la noia, la qual pronunciava noms i dates amb seguretat i s’estenia en tot de consideracions d’estil i de tècnica que ell mai no hauria cregut que fos capaç de fer.

—No em pensava que fossis tan entesa —comentà.

—He d’aprendre molt, encara —digué ella—. Mira, aquests dibuixos són d’en Cases…

Li va explicar qui era i després li parlà d’en Rusinyol i de com havien entronitzat el Greco al museu del Cau Ferrat. Sempre estava plena d’històries i sabia una gran quantitat d’anècdotes perquè llegia molt i sempre que podia comprava llibres d’art. A més, aleshores, quan ja tenia prop de disset anys, en feia dos que estudiava francès i italià perquè volia visitar París, Roma i d’altres ciutats franceses i italianes. En Daniel començava a sentir-se petit al seu costat i veia que pràcticament vivien en dos móns ben diferents, cosa que encara feia més incomprensible l’interès que la noia continuava manifestant-li, més obertament i tot que abans ja que les seves freqüentacions i amistats amb nois i noies que aspiraven a una vida poc convencional l’havien anat convertint en una persona d’expressió franca per a la qual no tenien sentit alguns tabús que la Neus i la Roser, per exemple, conservarien sempre, fos la que fos l’orientació que donessin a llur vida.

Això va fer possible que un matí que anaren als banys amb tota una colla, aclarissin finalment posicions en un indret en principi tan poc idoni com l’aigua, on ell l’ensenyava de nedar, endinsats en el pendent suau de les sorres de Castelldefels on tots dos acudien per primera vegada per iniciativa de la Neus. En Francesc, que ja feia temps que havia acabat el servei militar, també hi era amb la Coloma, però se n’havien anat platja enllà mentre els altres es rostien estirats sobre les tovalloles.

Ell sostenia la noia per sota la barbeta i després, quan ella es cansà de moure braços i cames, va fer unes quantes braçades al seu entorn abans de redreçar-se de nou al seu costat.

—Nedes com un peix —li va dir la Teresina.

—Quan t’hagi donat unes quantes lliçons més, tu nedaràs com una sirena. Ja ho sembles ara.

—Les sirenes tenen fama de ser molt belles.

—També ho ets tu.

—No diguis mentides. En tot cas, no ho sóc prou.

—Prou per què? —va preguntar-li ell.

Ella va riure:

—Perquè m’estimi un déu pagà.

—En queda algun? —féu en Daniel una mica a l’atzar.

La noia va recollir un grapat d’aigua amb totes dues mans unides i les avançà cap a ell.

—Mira’t.

No ho va fer. No calia, ni l’aigua no li hauria retornat cap imatge. Va dir simplement:

—Tens una imaginació d’artista… Per què no tornem cap a la platja?

Ella, sense moure’s, preguntà:

—Et fan por, les sirenes?

—No ho sé. Són d’una altra espècie.

—No és veritat —digué ella, i deixà escapar la mica d’aigua que li restava a la conca de les mans—. I ara ja no pots dir que sóc una criatura.

—Ho he dit alguna vegada?

—Ho deus haver pensat. Ja tinc disset anys, prop dels divuit, Daniel.

El noi assentí amb un gest lent del cap mentre amb els dits fregava les puntes de les onades que allí, tan enfora, eren dòcils i sense força.

—Sí… I ets bonica.

—Però no em serveix de res.

—Jo t’estimo molt, Teresina, però no com tu et penses que vols…

—No m’ho penso —el va interrompre ella amb la veu continguda—. Sé que ho vull.

—Vine —va dir en Daniel, va agafar-la per la mà i tots dos retrocediren cap a la platja, diagonalment, en direcció a una barca que reposava en la sorra—. Encara recordo quan érem petits i tu sempre m’abraçaves i em besaves… Sempre t’he estimat, també. Seu —indicà, i aleshores es quedà mirant la proa de la barca i somrigué—. Mira, el teu nom. —Va deixar-se caure sobre els genolls i el reseguí amb els dits—. Teresina…

Ella fità distretament el nom i xiuxiuejà:

—Jo encara en tinc ganes ara, de besar-te. —Va mirar-lo fit a fit—. I no em fa res que em trobis descarada.

—No t’hi trobo. Fa massa temps que ens coneixem. Bé… el mal em penso que és aquest. Tu voldries que encara fóssim petits…

—Et vull com una dona, Daniel —féu ella, i li clavà les ungles al braç.

Ell brandà al cap, desconhortat.

—No… Jo no sóc ningú, un mecànic, i tu, en canvi… Un dia estaré molt content de tu i si en un diari veig el teu nom diré als companys: la conec des de petita, ens vam criar gairebé junts i som amics.

La Teresina semblava no escoltar-lo.

—Te’n recordes també que deia que em casaria amb tu? —féu.

—De petits es diuen moltes coses.

—Ara diria el mateix.

—Però no és el mateix. Només podem ser amics, Teresina.

Ella acalà l’esguard, tornà a alçar-lo.

—Hi ha una altra noia, oi?

—No té res a veure —contestà ell.

—Però hi és —insistí ella amb seguretat.

Hi va ser des d’aquella tarda que la Soledat li va dir que es malfiés del senyor Peremiquel, però no mentia en afirmar-li que entre totes dues coses no hi havia cap relació. No l’estimava. Es limitava a acceptar els seus serveis sexuals com, més darrerament, els de la Cornèlia, la seva companya, que li estalviaven d’haver d’acudir a la Teresa, a la qual ara ja feia temps que no havia vist.

Totes dues, com va explicar-li la noia, vivien en aquell entresòl del carrer de Tamarit amb una altra amiga que, circumstancialment, se n’havia tornat al poble on els seus pares la necessitaven des que se li casà la germana gran.

—Ens surt més econòmic que viure a dispesa —va dir-li quan en sortir del bar li proposà d’acompanyar-la a casa.

La noia no tenia res de desagradable, ben a l’inrevés, però aquell vespre es va oferir sobretot perquè li semblava la manera més escaient de captenir-se, d’agrair-li l’interès que li acabava de manifestar i que potser ja es barrejava a d’altres intencions, tot i que ell mai no es va permetre de preguntar-li-ho ni ella no cregué convenient d’aclarir-ho.

Com que només eren uns quants blocs de cases i ara, mentre parlaven al bar, tots els companys havien tingut ja temps de desaparèixer, van fer el trajecte a peu sota un cel que, sobtadament, s’havia omplert de núvols baixos. En arribar a l’entrada d’on vivia la Soledat ja queien gotes, però el resultat probablement hauria estat el mateix encara que hagués hagut de cercar una altra excusa per atreure’l al pis. I, si no aquell dia, un altre.

—Més val que pugis un moment, a veure si mentrestant para… —va dir-li.

Després, però, a dalt, va adonar-se que ara que ja havia facilitat l’indret i el moment, la noia deixava les coses a les seves mans. Va fer-lo entrar en una saleta que normalment hauria estat el menjador si elles no haguessin menjat a la cuina i es retirà al seu dormitori mentre ell examinava l’habitació, senzilla però pintada de nou, amb un llum de peu al costat d’una tauleta on hi havia dos llibres i unes quantes revistes, un moblet tancat, un tresillo, coixins, dues fotografies emmarcades a la paret i una cortina blanca que dissimulava la finestra que devia donar en un pati interior.

—No hi és, la teva amiga? —va interessar-se quan la noia tornà amb un vestit d’estar per casa però encara amb les mateixes sabates que duia pel carrer.

—Sempre ve tard. Treballa amb un advocat —explicà.

—Esteu bé, aquí —va dir ell, encara mirant al seu entorn—. És estrany que el trobéssiu, un pis.

—La Cornèlia coneixia l’amo, que és un client del senyor Mira, l’advocat, i per això ens va fer unes condicions raonables. Ara no et pensis, paguem sis-centes pessetes. L’estalvi és poder fer-se el menjar.

—Les dones teniu aquest avantatge —somrigué ell, es va aixecar i s’atansà més a una de les fotografies de la paret—. És el promès d’una de vosaltres?

—No, tots dos són retallats de revistes, ja es veu. Coses de la Maite, la que ara és al poble.

Se li havia atansat per darrera i ell es girà.

—Tu no ho ets, de promesa? —va preguntar-li.

—No. Abans de venir a Barcelona, ja fa dos anys gairebé, havia festejat amb un noi del poble… sóc de Centelles, saps? —explicà de passada—, però després vam renyir.

—I aquí… res?

—Res. Amb un desengany ja n’hi ha prou.

—Però no surts mai amb cap xicot? No m’ho crec, que facis tanta bondat.

—Per què? —s’estranyà, ella.

—Ets massa bonica.

—La ciutat n’és plena, de noies com jo.

—No tant —digué en Daniel, i allargà la mà cap a la seva cara—. Tens un cutis molt fi, ja m’hi he fixat. Si tot el cos el tens així, deu ser preciós.

Ella va somriure gairebé imperceptiblement i, sense retirar-li la mà, va girar-se cap a la finestra.

—No sé si encara plou…

Però aleshores en Daniel va subjectar-la amb l’altra mà i avançà els llavis cap als seus.

—L’hi tens? —xiuxiuejà.

—Per què ho vols saber? —xiuxiuejà ella al seu torn.

No l’havia rebutjat i després va retornar-li els petons mentre el noi l’acariciava per sobre la roba. En aquell moment el llum s’apagà, com s’esdevenia sovint des que hi havia restriccions, i ells dos van continuar enllaçats en la fosca lleugerament matisada per un fràgil glop de claror que penetrava per la finestra.

Va estimar-la allí mateix, sobre l’estora, i després a la cambreta de bany on va seguir-la, aquest cop a plena llum i gairebé per sorpresa, quan ella, d’esquena, s’eixugava un filet d’aigua que li havia rajat per la cama. En aquell instant ja sabia que tota la seva pell ho era, de fina, i s’entretingué a deixar-hi els senyals vermells dels seus dits com qui marca un cap de bestiar. Eren rastres superficials, però, i quan es vestien ja gairebé havien desaparegut del tot. Ella li va somriure:

—Què, satisfeta la curiositat? —digué sense gens de vergonya.

—No —digué en Daniel—. Tot just despertada… M’has dit que sempre ve tard, la teva amiga?

La noia s’enseriosí:

—Vols tornar?

—Sí.

—A la fàbrica no diràs res, oi? Vull dir als teus companys… No et pensis que sóc una qualsevol.

—És clar que no. Ningú no sabrà res. Ni ara ni mai.

—Vine demà passat —va dir-li aleshores la Soledat—. És diumenge i tindrem tota la tarda.

—Però i ella?

—No et preocupis, no hi serà. Cada quinze dies se’n va a veure els de casa seva i aquesta setmana li toca…

Al cap de deu minuts, en sortir, duia la clau a la butxaca, ben premuda entre els dits il·lusionats. No l’amoïnava gens haver comprovat que la noia ja tenia una bona experiència, revelada en gestos i actituds, en la seva resposta completa i ràpida; feia massa temps que freqüentava una dona pagada perquè fes escarafalls quan se li presentava l’avinentesa de veure’s amb una noia que l’acceptava per ell mateix, sense exigir més compensacions que les del gaudi compartit. Era clar que havia tingut d’altres aventures, potser fins i tot era promíscua, però no era una prostituta.

Pel restant, i fos quin fos el seu passat, no va costar-li d’assegurar-se que en aquells moments no es veia amb ningú més. Sempre que acudí al pis, un parell de vegades cada setmana, diumenges o dies de treball indistintament, va trobar-la sola. I sola era també aquell dia de festa que va presentar-s’hi en una hora desavesada, a dos quarts de deu del matí, aprofitant que la seva amiga passava dos dies a casa seva. La va sorprendre al llit, però ja desperta, amb els cabells despentinats sobre la cara i la roba desordenada, el cos encara càlid de la dormida i els llavis una mica eixuts, com si hagués sortit d’una febrada. En veure’l va allargar els braços sense sorpresa, com si l’hagués esperat, i cap a migdia van aixecar-se i ella preparà l’esmorzar per a tots dos com si fossin casats.

Després van tornar una estona al llit, però aquest cop al de la seva amiga, que ell va desfer per dolenteria, segons digué la Soledat rient abans d’explicar que la Cornèlia era molt ordenada i molt personal en les seves coses. Estava segura que l’endemà ho coneixeria, però li devia passar per alt, car quan es van veure novament la noia no hi féu cap al·lusió. Potser perquè aquell dia estava de mal humor a conseqüència d’unes paraules del senyor Peremiquel que va acusar-la de negligència en la feina en comprovar que s’havien extraviat les referències laborals de dos mecànics, un ajustador i un muntador, que darrerament demanaren feina a la casa.

—No eren favorables? —preguntà ell.

—No gaire. Per això les vaig fer desaparèixer. D’un d’ells deia que havia provat d’organitzar els treballadors del taller on era i de l’altre que se li suposaven simpaties pels anarquistes.

—Un dia te la carregaràs. T’exposes molt.

—També s’exposen ells fent coses.

Aleshores en Daniel ja sabia que, a la seva manera, la noia feia la guerra a l’organització social existent, com abans el seu pare, un marxista militant que morí quan anava a travessar la frontera, i la seva mare, una dona d’origen alacantí que va voler seguir-lo i deixà la filla amb uns oncles que encara ara vivien a Centelles. En quedar-se sola, renuncià a passar a França i va deixar-se detenir pels feixistes, que la van condemnar a dos anys de presó per la seva activitat durant la guerra i després, en sortir d’entre reixes, va ajuntar-se amb un antic coreligionari andalús amb el qual ara vivia a Amèrica, car la parella havia reeixit a fer-se fonedissa.

—I tu no li tens rancúnia, per haver-te abandonat?

—No. De més petita potser sí, no ho comprenia. Però ara sé que de vida només en tenim una i que ningú no la pot viure per nosaltres. I, a més, no és ben bé com si m’hagués abandonat. Estic segura que vaig ser més feliç amb els oncles que no ho hauria estat amb ella… De vegades m’escriu. Sempre confia que tot canviï, que un dia es farà justícia…

—És estrany que amb aquests antecedents familiars t’admetessin a can Sorli.

—No els saben. Quan els vaig demanar feina ja havia treballat en una altra casa d’articles higiènics que no anava gaire bé i com que el senyor Vicent, que era l’amo, estava content de mi, va donar molt bones referències. Al capdavall amb les noies no miren tan prim, o no hi miraven, sobretot quan no has de fer cap feina de compromís. No va ser fins després que el senyor Peremiquel em va voler de secretària seva, quan es casà la que tenia. Havia vist que treballava de pressa, que deixava la feina neta i que no feia com moltes que no saben posar una coma sense consultar-ho tres vegades. A totes les cases els agrada, això, que tinguis iniciativa…

—Però no massa —somrigué ell—. Si continues així, acabaran per saber com penses.

—No, si ja sé que va ser una imprudència… —va reconèixer—. Però no puc avenir-me a aquesta mena de persecució, com si els que no pensen com ells no tinguessin dret a res. Quan et donen treball sembla que et facin un favor, i no és això… Ells viuen com uns senyors, amb cotxes, criades i luxes, i tu t’has de tocar el nas… No ho dic per mi, al capdavall ara déu n’hi do el que guanyo, però no sé si saps que encara hi ha gent que cobren deu o dotze pessetes diàries…

—Sí, ho sé. Un dia ho canviarem tot…

Li era agradable d’avenir-s’hi en les idees, en aquell instint de protesta que cada cop més el dreçava, tan impotentment, contra la injustícia, l’abús, la misèria i el terrorisme ideològic que persistia a través dels anys, i de vegades tots dos començaven a bastir castells entre abraçada i abraçada, sobretot quan podien passar les tardes plegats i quedava temps per a tot. Els dies de treball no s’entretenia gaire i a dos quarts de nou ja abandonava el pis per no trobar-se amb la Cornèlia que, segons la Soledat, ignorava llurs relacions, cosa que no era certa, com va poder veure aquella tarda que, inesperadament, l’afegí a la seva col·lecció.

Era un dimecres i el pis era silenciós i fosc com si no hi hagués ningú. Va estranyar-se’n una mica, perquè ell s’havia entretingut i era més tard que de costum, però així i tot avançà cap a la saleta sense encendre el llum i després obrí la porta ajustada de l’habitació. Sobre el segon llit hi havia una noia estirada, amb el cap repenjat en el coixí i els ulls clavats al seu damunt sense ni rastre de temor. Ell va aturar-se en sec, desconcertat, i mormolà la primera paraula que li pujà als llavis:

—Perdó…

La noia es redreçà lleugerament.

—Ets en Daniel, oi?

—Sí. No ha vingut encara, la Soledat?

—No t’ho ha dit? —féu ella—. Havia d’anar al dentista.

—No ho sabia. Tu ets la Cornèlia, suposo…

Havia avançat fins a tocar del llit i ella el mirava amb la cara repenjada contra l’avantbraç, però encara ajaçada.

—Sí —contestà sense somriure—. No esperaves trobar-me, naturalment… Però tenia mal de cap i he plegat abans d’hora. M’he pres un parell d’aspirines.

—I han fet efecte?

—Sí, ja m’ha passat. Seu, si vols.

Va deixar-se caure prudentment sobre el llit, al seu costat, fregant-li els genolls amb l’esquena. Ella va retirar el braç de sota el cap i desplaçà el cos una mica més amunt, fins a l’extrem del coixí.

—Fas olor de lubrificant —va dir-li.

Ell ensumà.

—No sento res, hi estic acostumat.

—M’agrada —aclarí ella—. I l’olor de la gasolina també. Al despatx només se sent olor de paper vell i d’humitat. O d’aquesta barreja de perfum i de suor que sempre fa el senyor Mira, l’advocat.

—Tu el fas d’espígol —digué ell, ensumant de nou—. És bo.

—Me n’he posat als polsos quan he vingut —va explicar la Cornèlia—. En general no me’n poso mai cap, de perfum. Ni coloret. Ja veus, no vaig gens pintada.

—Hi ha moltes noies, ara, que no es pinten o es pinten poc.

—I a tu com t’agraden més? —preguntà la Cornèlia, sempre seriosa, sense somriure. Ell, en canvi, va riure:

—Boniques! Com la Soledat. Tu també ho ets…

La noia allargà la mà cap a la tauleta i va encendre el menut llum que escampà un cercle de claror fins a mig llit. Després es va anar incorporant fins que quedà asseguda al seu costat, una mica enrera. Ell va haver d’avançar el genoll sobre el matalàs per tal de continuar mirant-la. La Cornèlia, però, ara que havia fet aquell gest, restava amb els ulls quiets i baixos, fits en les mans, i es mossegava els llavis.

—Què passa? —digué en Daniel—. Et torna el mal de i cap?

—No…

—Si vols, me’n vaig. Ella deurà fer tard.

Va sentir els dits que li subjectaven el braç i la veu repetí:

—No…

Aleshores va empresonar-li la mà amb la seva i tot seguint la remuntà pel braç. Ella va anar observant-la, seriosa com de costum, gairebé greu, i després el llambregà amb els ulls una mica brillants.

—Vols?… —féu en Daniel.

La noia es va limitar a obrir i tancar els ulls mentre afirmava amb el cap, dòcil i tensa. Quan es van besar, tenia els llavis humits i lents, molt més madurs que els de la Soledat.

També ho era la seva amor, pacient, silenciosa i immòbil, car va obligar-lo a romandre quiet, units i amb les boques estàtiques mentre l’acte semblava consumar-se tot sol, inacabable i sense altre gest que el menut estremiment que li feia vibrar els flancs cada cop que ella tenia un orgasme. Aleshores el besava més fort, però continuava travant-lo amb les cames, delirant i alhora serena mentre a ell se li enfilava un calfred intens per l’esquena, on la noia reposava les mans, prement les sines contra el seu pit amarat de suor. Amb sorpresa va adonar-se que podia vèncer la seva impaciència i avenir-se a aquella mena de comunió que només va interrompre’s una vegada, quan conscient del temps que passava, digué:

—Ens arreplegarà la Soledat…

—No dirà res —xiuxiuejà ella—. Ho compartim tot.

Devia ser veritat, perquè quan a la fi va entrar al dormitori no féu cap gest per separar-los i silenciosament es va asseure a l’altre llit, d’on els contemplà tan immòbil com ells, fascinada, fins que l’amor fou consumada i tots dos i van deixar-se caure l’un al costat de l’altre i van adormir-se sense haver pronunciat ni una sola paraula.

En despertar-se ja eren les dotze, i ell va saltar del llit, amoïnat, pensant en casa seva, però la Soledat ja havia sabut trobar el número del telèfon de la Carmeta i, com va dir, avisà que no tornaria fins passada mitja nit a causa d’una urgència en la feina.

La mare no s’ho acabà de creure, ni en Francesc i la Neus, i la dona fins va aconsellar-li:

—Mira el que fas, Daniel. Mai no prova a ningú, això de cremar el ciri per tots dos costats.

—Què vols dir? —va fer-se l’orni ell.

—Ja m’entens. Ets prou gran per tenir una mica de seny.

El seu germà i la Neus, en canvi, van bromejar:

—Rossa? Morena?

—Què més voldria! —va riure ell—. Negra, de color de fàbrica.

No ho va explicar mai ni al seu germà. En el fons, potser estava una mica espantat i no van pas tranquil·litzar-lo massa les explicacions que va donar-li un altre dia la Cornèlia, segons la qual aquella era la manera de fer l’amor dels ioguis que volen aconseguir alguna cosa més que un simple i nerviós contacte físic. Hi havia també una altra cosa que l’inquietava, i per això un vespre va preguntar a la Soledat:

—Què volia dir, amb allò que ho compartiu tot?

—No res. Suposo que es referia al fet que som bones amigues…

—No n’hi ha prou.

—Bé, no és cap mal… —va decidir-se ella a la fi—. Un cop vaig ser jo qui es posà entre ella i un xicot. Si fa no fa el mateix que ha passat ara, però a l’inrevés.

—I com s’ho va prendre, ella?

—Bé. Vam convenir que mai no estaríem geloses l’una de l’altra.

—O sia que compartiríeu els homes —comentà ell—. Què hi ha, entre vosaltres?

La noia es molestà i va redreçar-se al seu damunt, gairebé agressiva.

—No imaginis coses, eh? —va dir-li—. Totes dues som normals, totalment normals. I si no t’ho creus…

L’havia ofesa de debò i, en adonar-se’n, li demanà perdó. Però sempre li costà d’entendre aquella mena d’amistat que els permetia de compartir un home quan amb tanta facilitat n’haurien pogut trobar d’altres i menar cadascuna la seva vida amorosa per separat, com ja havien fet anteriorment i com deurien fer després d’ell. Les va creure, a despit de tot, quan la Cornèlia li assegurà que no hi havia hagut res de premeditat, que aquell dia no l’esperava ni tenia la més remota idea que hagués d’acudir al pis. Havia obeït un impuls del moment, si bé ara, confessà, no se’n penedia, ell li agradava molt i no hi havia cap raó perquè no fossin feliços. La Soledat opinava el mateix i sovint, quan l’havia tinguda a ella, la noia es quedava observant-los durant una hora o més mentre ells s’unien, hipnotitzada com aquell vespre, però al mateix temps incapaç de subjectar-se a aquella disciplina de l’amor iogui que no s’avenia amb la seva naturalesa.

—Jo m’hi moriria —feia.

I ells s’hi morien en efecte una mica, cada dia més compenetrats, enduts per una dèria de la qual en Daniel no començà a alliberar-se fins que entrà a fer d’ajudant d’en Fesa i per les carreteres es trobà amb petites aventures que sol·licitaven la seva curiositat, que li feien conèixer cares noves, cossos nous, cambres noves, encontres sense continuïtat ni repetició, que el distreien dels flancs absorbents i magres i dels pits menuts de la Cornèlia o de la pell fina i blanca de la Soledat, les visites a les quals anà espaiant, convençut a la fi que la mare tenia raó quan exclamava:

—Que prim que estàs, fill meu!

Per sort menjava més bé que mai, hi havia els dinars a casa dels pagesos, a les fondes que l’amo pagava quan el viatge els retenia fins a la tarda, el porc i els pans que comprava durant les seves sortides… En Fesa li deia:

—Ets molt de vida, tu… El que no entenc és que no t’engreixis.

Ell callava, fidel a aquella promesa que temps enrera havia fet a la Soledat, que mai no diria que s’entenia amb ella. La Cornèlia no li n’exigí cap, però tant era, encara li interessava més de ser discret sobres unes pràctiques tan poc corrents i que després, quan va conèixer la Lídia, li semblaren vicioses i avergonyidores. Potser perquè ella era una noia neta i sana, d’una honestedat que de primer trobà estranya, mal acostumat com estava per les seves freqüentacions anteriors. El primer diumenge que van sortir plegats, després d’haver-se vist quatre vegades en el curs de tres setmanes, la darrera ell ja vestit de soldat, va trobar-se amb els seus ulls serens que el miraven en la fosca del cinema quan ell reposà la mà sobre la seva cuixa, i la veu, xiuxiuejant però clara, va dir-li:

—Per això volies sortir sol amb mi?

Ja li havia costat una mica de convèncer-la, car ella anava amb dues altres amigues i li sabia greu de deixar-les per ell.

—Sortim plegades des de molt jovenetes… —objectà—. Vine amb nosaltres, si de cas.

—Però a mi m’interesses tu, no elles.

—Si sortim sols es pensaran que festegem.

—I quin mal hi ha?

—Que no és veritat.

Ell es decidí:

—Ho pot ser de seguida que tu vulguis.

—Però és que jo encara no voldria festejar —va explicar-li aleshores—. Fins que sigui més gran.

—Ja tens divuit anys —li recordà en Daniel—. Moltes comencen força més d’hora.

—Sí, i després es passen anys i anys arrossegant-se per tot arreu amb el xicot… I si es casen massa aviat, encara és pitjor.

A ell van molestar-lo una mica tantes objeccions i declarà:

—Digues que no t’agrado prou i en paus.

—No és això.

—Doncs demostra-ho. No és pas demanar gaire, eh? És a dir, potser et faig por…

—És clar que no. No diguis rucades.

—Anirem on vulguis, a ballar, al cine, a passeig…

A la fi s’hi avingué, no massa convençuda, i van encauar-se al cinema perquè feia un dia plujós. Després d’haver intentat de tocar-la, van passar-se mitja pel·lícula callats, una mica violents, i en abandonar el local ella manifestà:

—Ja veus com vaig fer mal fet de dir-te que sí. Tu podies haver aprofitat la tarda per un altre cantó.

—Molt bé, m’he equivocat —va reconèixer ell—. Sé que no ho havia d’haver fet.

—A tu et convé una altra mena de noia —digué ella una mica amargament.

—Em convens tu. T’asseguro que no es repetirà.

—Això ja ho pots ben dir. Si vols que tornem a sortir, anirem amb les meves amigues.

—Anirem sols.

—Sols, no —insistí ella amb fermesa.

Van separar-se mig enfadats i ell va passar-se dues setmanes sense veure-la. Potser tenia raó, una noia tan voluntariosa no li convenia, perdrien les tardes discutint per no res… El diumenge següent va anar a veure la Soledat i la Cornèlia, però la primera no hi era perquè els seus oncles havien baixat a ciutat i dinava amb ells. En canvi, va trobar-hi la tercera noia, ja retornada del poble i sortosament molt discreta perquè al cap de mitja hora els deixà sols.

—Ho sap, això nostre? —preguntà ell a la Cornèlia.

—Ho suposa.

No va voler entrar en més esbrinaments i van fer-se l’amor fins a les set, quan es van vestir i baixaren a beure alguna cosa al bar de la cantonada amb la Soledat, que acabava de tornar però no estava per jocs; tenia la regla. La Cornèlia no havia dit res, però l’altra es mig queixà:

—Es veu que t’ho prens molt seriosament, això de la mili. Quants dies feia que no et vèiem?

—No ho sé… Hem començat la instrucció i ens fan cansar com a burros.

—Pobrets!

—A més sempre tinc son. No sé si saps que em llevo a les sis…

Era veritat i, tot just començada, ja estava tip d’aquella instrucció pràctica i teòrica, precedida, acompanyada i seguida de crits, ordres, i presses de caporals, sergents i fins i tot alguns oficials que semblaven haver-se proposat de fer-los la vida impossible. Li havien fet tallar els cabells molt curt i ell ho compensava deixant-se un bigoti més ample i més llarg que un dia féu cridar al sergent:

—Ei, aquest del mostatxo de foca!

Havia tingut la sorpresa de trobar-se amb en Carlets, l’amic del fill de la Carmeta, si bé ara, de grans, ja no se’ls veia tan sovint plegats, potser perquè ell en acabar el batxillerat renuncià a seguir estudis i ara treballava amb el seu pare, que tenia un negoci de carbó a l’engròs. Intintivament s’atansaren una mica l’un a l’altre i van avesar-se a sortir junts de la caserna, però en Carlets era un noi finolis amb el qual li resultava difícil d’intimar i s’avenia més amb en Cardús, un xicot de la banda de Tortosa que es passava la meitat d’hores lliures escrivint unes cartes inacabables a la seva promesa.

—Quan enllesteixi el servei ens casarem, ja ho tenim tot arreglat. Festegem des dels quinze anys —explicava—. Tu no vas amb ningú? —va preguntar-li un dia.

—Vaig i no vaig… —digué ell.

En aquell moment ja havia tornat a veure la Lídia, no se’n va saber estar. Per força havia d’estimar-la perquè no feia més que pensar en ella. La decisió l’havia pres el dissabte següent d’haver passat la tarda amb la Cornèlia, en sortir del pis on va trobar-se únicament amb la Soledat. Continuava sentint-se atret per la noia, però li calia confessar que ni el seu cos ni el de la seva amiga no aconseguien de distreure’l d’un sentiment nou que només al costat de la filla del vell Tadeu trobava satisfacció, tot i les tibantors que els privaven d’entendre’s, ja que les coses tampoc no anaren ben planeres aquell dia de festa que acudí a esperar-la a la cantonada a dos quarts de quatre, perquè ignorava en quina hora sortiria. De primer ella va dir-li que més s’estimava que no l’acompanyés i afegí:

—Ara fa dos diumenges que vam veure que pensàvem molt diferent, tu i jo.

—Que ens discutíssim perquè jo vaig fer una ximpleria, no vol dir res.

—No ho veig pas així, jo. Ni tu, des del moment que has hagut de pensar-t’hi dues setmanes senceres.

—Diumenge passat no vaig poder venir —mentí ell—. Havia promès d’acompanyar la mare.

—I els dies de feina, també? Hem començat malament i més val que ho deixem córrer.

—Si he tornat, per alguna cosa deu ser.

Ella mig afluixà:

—Però ja comprens que no puc deixar la Dolors i la Maria Mercè…

—No t’ho dic pas. Podem anar al cine tots quatre plegats, si vols. On us heu de trobar?

—A casa de la Dolors. Si molt convé, a elles no els agrada.

—Per què no ho provem?

—Està bé —decidí ella—. Ara que ja ets aquí, queda’t.

Va sentir-se una mica humiliat per aquella manca d’interès, per aquella indiferència d’ella, però procurà d’amagar-ho i l’acompanyà fins a l’entrada de casa de la seva amiga. Per sort, les dues noies semblaren trobar-lo simpàtic i la Lídia també acabà per animar-se. Al cinema va fer-li una mala passada quan es va asseure al costat d’una parella i l’obligà a quedar-se prop de la Maria Mercè fins a la mitja part. Ell, però, no va perdre del tot el temps, ja que la noia era xerraire i se li escapà que des d’aquell diumenge que sortiren sols n’havien parlat sovint, de la seva persona.

—Per criticar-me, naturalment —féu en Daniel.

—Qui ho ha dit? No et podíem criticar, sense conèixer-te.

—Ella, vull dir.

—No, tampoc. Per què t’havia de criticar?

—Com que vam discutir-nos…

—Ja ho va dir, això. Però es pensava que tornaries.

—I ho he fet.

—Abans. Avui ja no t’esperava.

—Per això deu haver fet tan mala cara quan m’ha vist.

—Sí? —digué ella, mirant-lo amb un petit somrís a la comissura dels llavis—. De vegades les cares enganyen.

—Vols dir que en el fons li ha agradat?

La noia va riure.

—Això li ho has de preguntar a ella.

—No podeu callar? —va queixar-se la Dolors—. No deixeu sentir res.

La Lídia també s’havia girat cap a ells i llurs esguards coincidiren en la penombra abans que ella desplacés novament la mirada cap a la pantalla. A partir d’aquell moment, va adonar-se que tot sovint llambregava en direcció seva, sobretot quan sentia que feien algun altre comentari. Potser va ser un principi de gelosia, doncs, que va decidir-la a canviar de seients quan s’encengueren els llums. Hi va veure una petita confirmació quan ella li digué:

—Sembla que us aveniu molt, tu i la Maria Mercè.

—És una noia agradable.

—Veus? Tu que no volies sortir amb elles…

—I continuo sense voler sortir-hi, encara que m’hi resigni.

—Quins sacrificis et fan fer, oi? —digué ella, irònica—. On t’has passat aquestes dues setmanes?

—Enlloc. No he parat de pensar en tu.

—Ja ho veig… I què pensaves?

—Si et devia saber greu que haguéssim renyit.

—No vam renyir. Ens vam enfadar.

—M’esperaves, doncs?

Però ella també tenia les seves habilitats.

—T’havia d’esperar? —va contestar-li sense comprometre’s. L’expressió la traïa una mica i ell li va somriure als ulls, sense insistir.

Quan van tornar a tancar-se els llums li va permetre que li agafés la mà, però aquell era l’únic progrés que faria en molt de temps. Tenia un concepte molt estricte de l’honestedat i l’ambient de la fàbrica on treballava no l’havia fet malbé gens. Ben a l’inrevés, perquè, més endavant, un dia va dir-li:

—He vist massa coses i més m’estimaria morir que ser com algunes que treballen amb mi. No perquè una sigui pobre s’ho ha de tirar tot a l’esquena.

Íntimament li donava la raó i fins i tot acabà per sentir-se satisfet del seu capteniment. Aquella tarda que va conèixer-la al costat de la camioneta del moblista que duia el seu pare i va sentir-se’n enamorat, no sabia pas encara què li volia ni quina cosa era l’amor. Potser per això, tot i haver parlat de festeig tan aviat, va tardar encara uns quants mesos a dir-li explícitament que l’estimava. Després, afegí:

—Quan vulguis, pujaré a casa teva.

Ella, però, s’hi oposà:

—No corre cap pressa. Quan acabis la mili i puguem fer plans de veritat, serà una altra cosa. El pare sempre m’ha dit que de noi només en vol conèixer un, ell.

—Tens por de canviar d’opinió, potser? —es mig lamentà en Daniel.

—Jo, no. Voldria estar tan segura de tu com ho estic de mi.

—A mi em passa el mateix.

No podia afegir que per ella havia acabat per allunyar-se de la Cornèlia i de la Soledat, car ella ignorava que existien i no li hauria agradat de saber la mena de relacions que hi havia tingut. En canvi, va parlar-li, potser una mica fatxendosament, de la Teresina, que per aquell temps es posà a deixar-se veure amb un xicot que l’acompanyava cada vespre a casa i feia llargues estades a la porta del carrer, on la noia el devia retenir perquè ell s’engelosís. Si més no, així li va caldre interpretar-ho a partir d’aquell matí de diumenge que pujà a buscar la Neus i van parlar una estona a l’eixida mentre la seva germana acabava d’empolainar-se.

—Veig que sempre vas molt ben acompanyada —comentà ell.

—Ens has vist? —féu ella, com si s’admirés.

—Us ha vist tothom. Un dia hi fareu arrels, a la porta.

—És un company de l’escola —explicà la Teresina.

—Festegeu?

—Ell prou ho voldria.

—I tu?

Ella mirava al seu davant, cap a l’eixida de l’Albina, que l’hivern abans s’havia casat amb el xicot que treballava en un taller d’orfebreria, però va girar l’esguard i el fità per tal que la resposta pesés més:

—Ja ho saps, el que jo vull.

—Et passarà —féu ell.

—I si no em passa?

—Tots els capricis passen. També jo n’he tingut. Mira…

No sabia ben bé què anava a contar-li, potser haurien acabat per sortir la Soledat i la Cornèlia, però ella el va interrompre:

—No ho vull saber.

—Tu t’ho perds —bromejà.

Ella es va quedar mirant-lo amb els llavis una mica botits, cosa que li donava una expressió misteriosa i atractiva. Era tan bonica, o gairebé tan bonica com la Lídia, però l’amor no era solament qüestió de bellesa, de perfecció física. Ni de caràcter. Ni de gustos comuns o d’idees coincidents. Amb la Lídia no sempre s’avenien i ell sovint es queixava de trobar-la tan conservadora, fins en política. Era una segona Coloma.

—Ja hem rebut massa, a casa, per aquestes coses —deia—. Tampoc no hi podem arreglar res, nosaltres.

L’ombra del germà mort al camp de concentració no sols pesava sobre el vell Tadeu, sinó que havia espantat la criatura que aleshores era la noia.

—Si no s’hagués barrejat en res, encara seria aquí.

—Si ningú no es barregés mai en res, que dius tu —li replicava ell—, tots seríem com bens. Prou que ho som ara!

En aquestes qüestions més s’hauria avingut amb la Teresina que en tot pensava ben diferentment del seu pare, ara encarregat d’una secció d’uns grans magatzems, panxut i aburgesat com si fos l’amo.

—Ja ho sabem que no tot va com hauria d’anar —li havia sentit dir ell—. Però no podem negar que es fa el que es pot, que hi ha bona voluntat. Cal donar temps al temps i no oblidar que vam sofrir una sotragada molt forta i després, per si fos poc, encara hi va haver la guerra de fora…

I sort que van tenir prou prudència per no anar-hi a pesar de les pressions. Això no els ho agrairem mai prou.

La seva filla, a soles, protestava:

—És indecent! I la mare s’ha tornat igual. No volen veure res, que ens estem asfixiant, que no podem ni pensar, que la gent treballen catorze hores diàries, que vivim espantats…

S’apassionava, magnífica i ardent, i en moments així ell pensava que no sols rutllava malament el món de fora, sinó el seu món personal, íntim. Per què no l’estimava? Més que més quan sentia una gran admiració per les coses que feia, per la seva habilitat artística, que amb quatre ratlles li permetia de recrear la realitat i de transformar-la sense trair-la però donant-li una consistència novella, inèdita. També era una noia de bon consell i per insistència d’ella va començar un curset a l’Escola d’Arts i Oficis, on acudia cada vespre, de set a nou, en plegar de la col·locació que va buscar-se un cop acabat el període d’instrucció. Era un taller on feien varetes i peces perfilades d’acer, a la Bordeta, i hi anava directament des la caserna amb en Jové, un altre soldat que hi treballava ja d’abans i que li proporcionà el lloc deixat vacant per un obrer que es jubilava.

Entre una cosa i altra ara tenia poc temps per veure la Lídia, però els dissabtes al vespre acudia a esperar-la i passejaven fins a Montjuïc, en Daniel vestit de soldat, cordat fins dalt de tot des d’una vegada que un tinent li va cridar l’atenció, sense massa amabilitat, quan travessaven la plaça d’Espanya. Li havia costat una mica de donar entenent a la noia que aquells estudis li serien útils el dia de demà. Havia passat ja el temps de la gent que treballaven d’esma, per inèrcia, sense preparació, i si alguna cosa li sabia greu era haver-se’n adonat tan tard.

—Ja m’agrada, que siguis ambiciós —feia ella—, però ens veiem tan poc…

Ell se sentia afalagat i li premia el braç, satisfet del canvi que s’havia anat operant en la noia des que va convèncer-la que les seves intencions eren serioses. Ara sempre hauria volgut estar amb ell i cada dia els costava més de separar-se, allargaven els comiats fins a l’últim moment, aturats a la cantonada del seu carrer, on tothom ja devia saber que festejaven, àdhuc a casa seva, on pel restant mai no li havien dit res.

Algun diumenge encara sortien amb les amigues, però quan iniciava el segon any de mili la colla va desfer-se. La Maria Mercè també trobà xicot i l’altra, que devia cansar-se d’aguantar l’espelma, es va buscar companyes noves. Ells s’havien desacostumat d’anar al cinema, on en Daniel, que des que es llevava tan matí sempre tenia son, s’adormia sobre l’espatlla de la seva promesa. Acudien a ballar en un local de Sants i en sortir feien el vermut, ella descalça per reposar els peus i amb la cara més bruna que de costum sota la llum somorta d’algun bar de la carretera.

L’estiu següent va convèncer-la d’anar a la platja i l’ensenyà de nedar com temps enrera havia fet amb la Teresina. Per primera vegada va poder contemplar el seu cos esplèndid cenyit per un banyador verd que ell mateix va comprar-li, però no li agradava la faldilleta que imposava la moral i que desfeia l’harmonia de la seva silueta. L’encisaven les seves cames àgils i fines, les cuixes arrodonides i dures i el bust orgullós que en sortir de l’aigua palpitava sota la tela humida que premia estretament el cos.

Incidentalment la tocava, però aquí els contactes tenien un altre valor, el sol, la sorra i l’aigua cremaven les impureses del desig i ella semblava resignar-se a la carícia ocasional que continuava sense tolerar quan eren a ciutat, vestits i ordinaris, disminuïts.

Ara la seva mare i els germans ja sabien que festejava i ella, un diumenge, fins s’avingué a acompanyar-lo a casa per tal de conèixer-los. A la mare li va agradar, li semblava una noia seriosa, però no trobà bé que es veiessin pel carrer, d’amagat dels pares.

—És ella qui no vol que hi pugi! —es defensà en Daniel.

Però aleshores la noia cedí i quan ja li faltaven pocs mesos perquè el llicenciessin va dir-li que els havia donat la notícia.

—Quina cara ha posat, en Tadeu? —preguntà ell, que continuava anomenant-lo com feia quan treballava a les seves ordres.

—Ha dit que quan et va conèixer no semblaves mal noi.

En Daniel va riure.

—Quin home més prudent! És clar, ja no m’ha vist més i des d’aleshores em puc haver espatllat.

Va pujar-hi per primera vegada un dissabte al vespre, sense haver-los avisat que hi aniria, perquè, com va explicar a la Lídia:

—No vull que preparin res. M’empipen aquestes visites protocol·làries, amb la casa ben neta i uns dolços a punt.

—Però vestit així, has de venir? De soldat…

—Quina importància té, això? Ja ho saben, que faig la mili.

—Això sí…

El vell, que acabava d’arribar, era a la cuina rentant-se i després, sense cerimònies, sortí al menjador en samarreta i amb la tovallola a les mans. La vella era més convencional i va deixar-los un moment per treure’s el davantal amb què els havia rebut. Obligà el seu home a posar-se una camisa i, a la fi, es van asseure tots entorn de la taula presidida per una mena de peix de vidre de color blau. En Tadeu va dir:

—Porta una copeta, noia.

Va convidar-lo a fer una cigarreta de la seva petaca greixosa i preguntà:

—És seriós, doncs, això?

—Naturalment —afirmà en Daniel.

No s’havia figurat que seria tan senzill i que fins i tot li estalviarien la feina d’exposar els seus projectes i de demanar permís en regla per festejar amb la noia. L’home, potser forçat per la circumstància, es mostrà més sociable que no solia ésser quan treballaven plegats i monologà una estona sobre les sorpreses que dóna la vida.

—És molt petit, el món. Ves qui m’havia de dir que tu… Diu que treballes en un taller, ara?

—Sí, mentre acabo d’enllestir el servei. Després miraré de canviar. Només em paguen el mínim just i sé que puc guanyar més.

—Tot està molt malament —reflexionà el vell—. És clar que tu ets jove…

La vella, a la qual semblava haver caigut simpàtic perquè cada cop que la mirava li somreia amb les dues dents que li restaven, va dir:

—Ara que vosaltres, si voleu, no us haureu de preocupar pel pis. Aquí hi ha lloc per tots.

—No corri tant, mare! —protestà la Lídia.

El vell rondinà per primera vegada:

—Per tu tot és bufar i fer ampolles…

En Daniel es va pensar que ho deia perquè el projecte no li agradava, però l’endemà la Lídia va aclarir-li que quan ell fou fora renyà la seva muller.

—Mai no teniu espera, vosaltres —diu que va queixar-se—. Als homes no ens agrada que ens donin presses. És com si ens posessin la corda al coll.

—Jo ho he dit a fi de bé —va defensar-se la dona.

—Hi ha temps de sobres de parlar-ne. Són ells que els han de fer, els projectes. Potser els interessarà més anar a viure a casa d’en Daniel.

Però ell, després de veure el que s’esdevenia amb el seu germà, no havia comptat mai amb aquesta possibilitat. A casa s’hi quedaria la Neus. Potser soltera, perquè tot i que ara ja anava pels dinou anys, mai no se la veia amb cap noi i els pantalons no semblaven interessar-li. Només la preocupava la seva vida professional, cada cop més absorbent, fins a l’extrem que la meitat de dies ja eren les nou quarts de deu quan tornava del despatx. Això sí, hi trobava la seva compensació econòmica i ara guanyava gairebé tant com en Francesc i ell plegats. El més estrany era que, a despit de la seva poca afició a freqüentar nois, tingués tanta cura de la seva persona, sempre rentant-se, polint-se les ungles, canviant de vestit, comprant sabates, perdent hores a la perruqueria… Ja feia tant de temps que ho feia que tots s’hi havien acostumat i va caldre que ella es quedés embarassada perquè els caigués la bena dels ulls. I a fe que el moment no podia ser més oportú!

Després d’haver-s’hi pensat durant tant de temps, en Francesc i la Coloma havien decidit fer un vaitot i es casaven aquell estiu. Gràcies a un company del noi, van poder llogar una habitació amb dret de cuina en una torreta del Guinardó on vivia una vella sola, per desgràcia una mica atropellada, cosa que feia presumir que la parella hauria de córrer més de quatre cops.

—Em sembla que feu un mal pensament —digué la mare quan se n’assabentà.

—Potser sí, però si som tan primmirats festejarem fins als quaranta anys —va replicar-li en Francesc, una mica irritat—. Ja hem esperat prou. Tu no trobes mai res bé…

—Si ho dic per vosaltres! Una altra vegada callaré, no et preocupis.

—Més valdrà.

Tots dos es posaven nerviosos amb facilitat; la mare, que tornava a trobar-se malament sovint, s’havia anat recloent en una mena d’egoisme molt propi dels malalts i en Francesc, preocupat per la seva situació personal, no hi tenia paciència i en secret devia acusar-la de fer-li perdre els millors anys de la seva vida. La tensió esclatava sovint en retrets, només continguts pel record, que el noi no podia oblidar, d’aquells dies infantils, tan difícils, quan la mare no estalvià esforços per pujar la família. Això no el privava d’alegrar-se de deixar la llar i, amb les primeres diligències que precediren forçosament el matrimoni, fins retrobà el seu caràcter agradable d’antany i un humor que començava a perdre. Hi contribuí, encara, un canvi semblant en la mare, la qual, en veure que ara es tractava de quelcom definitiu, no volgué que fos dit que acceptava el casament amb reserves i fins va fer una visita a la torre del Guinardó per assegurar-se que al dormitori no hi faltava res i aconsellar la seva futura nora sobre una galeria i unes cortines amb què volia adornar la finestra amb el permís de la vella, tan amable i consentidora en tot que més semblava voler crear-se una família que posar rellogats a casa.

Del vestit de núvia se n’encarregà la Carmeta, així com del segon vestit, sastre, una peça objecte de moltes consultes ja abans de comprar la roba, una tarda que van sortir les dues consogres amb la Coloma i van estar-se remenant teles fins a quarts de vuit del vespre. En tornar, la mare estava cansada, però va dir que donava aquelles hores per ben empleades perquè havien comprat una cosa preciosa. S’anava restablint un clima d’harmonia, per bé que el mèrit principal pertocava a la Coloma, comprensiva i decidida a oblidar que si ella els hagués fet lloc a casa ja faria anys que serien marit i muller. Estava terriblement emocionada i això la feia encara més generosa.

La Neus, doncs, va escollir un mal moment per quedar-se embarassada i aigualir-los en part la festa. És clar que va fer tot el que va poder per amagar-ho i no fou culpa d’ella que la llevadora a la qual acudí fos una mica sapastre. Se n’havia anat dissabte a migdia per no tornar fins diumenge a la nit perquè, va dir, els del despatx feien una excursió a Montserrat. Ja n’havien fet d’altres, durant els darrers dos anys, i ningú no hi trobà res a dir. La mare fins ho trobava bé, perquè allò la distreia.

Diumenge, a les deu, quan ja començaven a estranyar-se que no hagués tornat, la Carmeta va trucar-los des de la porta del carrer.

—Demanen en Daniel al telèfon —féu quan en Francesc s’abocà per damunt la barana.

—Daniel —cridà el noi—. Al telèfon!

—Jo? —va estranyar-se ell—. Qui deu ser?

—Ves-hi i ho sabràs.

Va sortir corrent, una mica enquimerat, pensant que potser a la Lídia li havia passat alguna cosa, però era la seva germana. La veu semblava terriblement llunyana i molt dèbil, com si a ella li costés de parlar.

—Vine a buscar-me —va dir.

—On ets? Què passa, Neus?

—Vine, de pressa —repetí ella—. Tinc por…

—Por? —i el cor li salta dintre el pit—. On ets? —preguntà de nou.

La noia va donar-li l’adreça, a Pedralbes, i afegí:

—No diguis res a la mare… Ja t’ho contaré…

Va penjar i sortí del cosidor on hi havia el telèfon. La família seia a taula, però quan va sentir-lo la Carmeta s’aixecà.

—Et veig molt sol·licitat, Daniel —li somrigué.

—No. Era… —barbotejà, va aturar-se i féu—: Gràcies, eh?

Saltà les escales de quatre en quatre, travessà el carrer i pujà al pis com si el perseguissin, va ficar-se directament al dormitori on recollí el gec i, sense entrar al menjador, va cridar:

—Ja torno!

Ja era al carrer quan se li acudí que ara la mare i en Francesc tindrien dos motius d’angúnia, la tardança de la Neus i el misteri del seu capteniment, però més l’enquimerava aquella crida de la seva germana, que semblava trobar-se en perill en algun lloc de Pedralbes. Com hi devia haver anat a parar?

Li calgué arribar-se fins a la cantonada de Rosselló abans de trobar un taxi que vint minuts després el dipositava davant una torre propera a l’avinguda Pearson. Darrera el jardí es dreçava l’edifici, tan fosc i aparentment abandonat que, un moment, sobretot en veure que la reixa exterior era tancada, va preguntar-se si no s’equivocava. Pitjà el timbre, urgentment i sense resultat, i aleshores féu la volta pel carrer de sota. Una finestra del primer pis deixava escapar un raig de llum per una escletxa del finestró mal ajustat i en algun lloc del jardí, entre la cleda que perllongava la paret baixa i la casa, brillava un clap d’aigua.

Sense pensar-s’hi dues vegades, escalà una pilastra i va deixar-se caure a l’altra banda, sobre la grava que espetegà quan avançava cap als tres graons que menaven al replanet on s’emmarcava la porta. Quan anava a trucar va adonar-se que era ajustada i l’empenyé, però darrera hi havia alguna cosa que la travava. Pressionà una mica més i s’esmunyí a l’interior, on li va caldre encendre un llumí per esbrinar la naturalesa de l’obstacle.

Era la seva germana.

Cercà ràpidament l’interruptor i va agenollar-se prop d’ella, angoixat en adonar-se de la pal·lidesa del seu rostre. Sota les bragues que deixava veure la camisola curta i arregussada per la caiguda, un gran tou de cotó i de gases xopes de sang li engrossia el pubis i tot l’entrecuix.

—Neus… —mormolà.

Va donar-li uns copets a la cara, li fregà els polsos, i ella obrí els ulls, lentament, indecisa, com si les parpelles li pesessin massa.

—Neus, què t’han fet?…

Però no esperà resposta. Va córrer casa endins, a l’atzar, encenent llums, i en un moblet de la sala d’estar, totalment groga, descobrí unes ampolles de licor, copes. Tornà prop de la noia amb el conyac i li’n féu beure un glop després d’haver-la incorporada contra la seva espatlla. Les galtes va semblar que recobraven una mica de color, però el cos es deixava anar amb lassitud, sense força.

—On tens la roba? —va preguntar-li.

Ella assenyalà cap a l’interior, sense precisió, i en Daniel li va fer beure un altre glop de conyac.

—T’ho portaré; així no pots sortir…

La Neus va subjectar-li la mà, dèbilment, i la veu pastosa barbotejà:

—Tinc una hemorràgia…

—Avisarem el metge i et portaré a casa —féu ell.

—No… la mare…

Ell ja no l’escoltava i tornà cap a la saleta on havia vist un telèfon. Estava tan nerviós que va equivocar dues vegades la xifra abans de poder posar-se en contacte amb el doctor Bosch que, per sort, era a casa.

—Doctor, sóc Bastida, en Daniel Bastida… Hauria de passar urgentment pel carrer de Banyoles, la Neus està molt malament…

—Què té?

—No ho sé, una hemorràgia. Ara la porto a casa. No s’entretingui —i penjà abans no tingués temps de fer-li més preguntes.

Va trobar l’habitació, a la banda de darrera, on des de fora havia vist la llum, i recollí el vestit, les mitges, les sabates, el viso, el portamonedes i l’abric d’entretemps de la Neus. Ho embolicà tot dins del vestit per tal de fer-ne un paquet i sortí de nou al rebedor. Sabia que no acabaria mai si la feia vestir i s’acontentà amb fer-li passar els braços per les mànegues de l’abric que després cordà sobre la camisola.

—Anem. Fora tinc un taxi.

Però en ajudar-la a aixecar-se va veure la taca de sang que embrutava els rajols i va comprendre que també emporcaria el seient del cotxe.

—No hi ha més gasa, o cotó fluix?

—Al bany —mormolà ella.

Va carregar-se-la en braços, deixant que l’abric pengés per darrera, i la féu seure sobre el bidet, amb les cames cap enfora, mentre ella repenjava l’esquena i la nuca contra la paret. En una farmaciola hi havia un paquet de cotó fluix i, després de netejar-la, va tatxonar-lo contra el sexe d’on sortia un tubet de goma que no s’atreví a tocar. Com que no podia tornar a posar-li les bragues, massa xopes, esquinça una tovallola que féu passar entre les cames abans de subjectar-la a la cintura amb la seva corretja. Ella es deixà fer sense una paraula, esguardant-lo fitament amb els seus ulls tèrbols.

—Podràs caminar?

—Sí.

Va posar-li les sabates i un moment després, amb el paquet de la roba sota l’aixella i l’altre braç entorn de la cintura de la noia, van davallar els graons i travessaren el breu jardí fins a la reixa, on només li va caldre obrir el pany que per dins no necessitava clau.

—Puja —indicà prop del taxi.

El xofer no s’havia mogut de darrera el volant i els mirava amb curiositat, però no va dir res ni quan ell féu:

—Vagi tan de pressa com pugui.

Va passar el braç per l’espatlla de la seva germana i li va fer reposar el cap contra seu mentre amb l’altra mà li tancava els plecs de l’abric que s’havien obert sobre les cuixes.

—Daniel… —digué ella—. No vull que ho sàpiguen.

—No diguis res. L’únic que interessa és tallar l’hemorràgia.

Ella s’empassà la saliva amb un petit soroll de gargamella i mormolà:

—M’he fet perdre una criatura…

—No diguis res —insistí ell—. Ja ho explicaràs al metge.

Van trobar-lo a casa, on els esperava, intrigat, amb la mare i en Francesc que no s’aguantaven de nerviosos. En veure’ls, la dona esclafí el plor:

—Nena!…

Ell explicà al doctor Bosch:

—S’ha fet un avortament i no deu haver anat bé.

—Qui l’hi ha fet? —fou la seva primera pregunta.

—No ho sé. No he volgut preguntar-li res.

—És que això és molt delicat, noi… El meu deure…

—Doctor, si us plau… S’està escolant…

Però l’home ja s’inclinava damunt la Neus i ell va fer sortir la mare que s’havia deixat caure sobre una cadira en sentir allò de l’avortament.

—Déu meu, Déu meu… —feia, tan pàl·lida com la noia—. Si se’ns mor…

—No cridis el mal temps, mare.

En Francesc, que s’havia quedat a l’habitació, sortí amb els llavis que li tremolaven.

—Diu que no es pot fer responsable —balbucejà—. Es veu que no l’han netejada prou bé, que queda un tros de placenta…

El metge venia darrera, amb les mans brutes de sang, però la mare no el deixà parlar. Va agafar-se-li al braç i amb la llengua enganxada anà gemegant:

—Doctor… doctor… Estalviï’ns aquesta vergonya…

—Jo no sóc un tocòleg, ni un ginecòleg —es defensava el metge.

—Doctor…

Les llàgrimes li queien sobre la mànega de l’home que continuava amb les mans aixecades al seu davant. No el deixava anar, suplicant amb la veu trencada, a punt d’agenollar-se-li als peus. En Daniel se sentí revoltat.

—Mare! —cridà.

Però el doctor, entre exasperat i compadit, ja cedia. Potser no creia que la noia corregués tant de perill com deia, i després en Daniel arribà a pensar si no havia exagerat per donar-los una lliçó, per donar-la sobretot a la Neus, que no havia tornat a perdre el coneixement i els sentia des del llit. Fos com fos, als dos minuts ja corrien tots, ell a casa del metge que necessitava uns instruments, en Francesc a la farmàcia a comprar uns hemostàtics de trombocitina, argotina, gases i cotó. També els va caldre procurar-se gel que després el doctor col·locà en una bossa sobre el baix ventre per tal que ajudés l’efecte vasoconstrictor dels fàrmacs.

Va quedar-se prop de la pacient fins a les dotze, quan en Daniel va haver de tornar a sortir a buscar una solució fisiològica que el doctor Bosch injectà intravenosament a la noia, encara molt blanca i totalment immòbil com li havia ordenat.

Aquell vespre no preguntà res, però l’endemà va voler saber qui era la llevadora que l’havia avortada i s’enfadà quan la noia va negar-se a dir-ho.

—Però no veus que és un perill, que si tu te n’has salvat d’altres s’hi poden quedar? És criminal, aquest silenci!

Ella persistí en el seu mutisme i tampoc no s’avingué a dir-los el nom del seu seductor quan en Francesc i en Daniel l’exigiren gairebé amb amenaces. No el confessà fins més endavant, quan ja estava totalment refeta i, a punt de poder tornar al despatx, declarà que deixava la feina. Aleshores ho explicà tot. Ell i en Francesc ja havien intentat d’esbrinar-ho a partir de la torre on l’anà a recollir, però va resultar que pertanyia a una dona que en aquell moment era a l’estranger. No van poder fer un pas més enllà.

—És el senyor Sariola —digué—, el cap comercial de la firma. No el vull veure més.

Ell li havia cercat la llevadora a través d’un amic i després va dur-la a la torre perquè pogués reposar un dia sencer, com la dona havia aconsellat, però no li fou possible de quedar-se a fer-li companyia tot el diumenge, tenia un compromís; al capdavall era casat i afillat… Ella, en veure que perdia, va espantar-se, però no gosava telefonar-li i ho va anar ajornant amb l’esperança que la petita hemorràgia cessaria. A mitja tarda va perdre el coneixement uns instants, més que res d’angúnia, va dir, i en refer-se es decidí a trucar a casa seva, però no hi era, i a les vuit, quan picà per segona vegada, continuava absent. Ho intentà de nou prop d’un quart de deu i, en veure que no li contestaven, va perdre la serenitat i marcà el número de la Carmeta. Aleshores ja se sentia molt dèbil i només va tenir temps d’arribar fins a la porta i obrir-la abans de desmaiar-se definitivament.

—En Daniel, que s’ensumava una història més complicada, comentà amb falsa innocència:

—Es va exposar molt, portant-te a la seva torre…

—No ho és, d’ell. És d’una parenta de la seva dona que viatja sovint per l’estranger i els deixa sempre les claus.

—Bé… I ara què hem de fer, segons tu? Aquest individu es mereix una lliçó. Tu encara ets menor…

La mare, però, estava esfereïda davant la possibilitat d’una acció que convertiria l’afer en una cosa del domini públic i va contenir-los quan en Francesc parlà d’una denúncia i en Daniel de fer-li una cara nova.

—Ja hem tingut prou desgràcia —va dir—. El mal ja no té remei.

La noia era del mateix parer i fins mormolà:

—Sóc jo qui s’havia de saber guardar… No em feu avergonyir més.

Va escriure a la firma una carta impersonal anunciant que es veia obligada a deixar la feina per motius de salut i poc després, el mateix dia de les noces del seu germà gran, arribà un taló amb una carta en la qual la casa, sense aparentar estranyar-se de la seva decisió, li desitjava un ràpid restabliment. Després va rebre una altra lletra, més personal, però ella va limitar-se a llegir-la i, sense comunicar-la a ningú, l’esquinçà. Si l’home tingué més insistències, mai no ho van saber. Però en Daniel no ho creia, car pel que semblava s’havien discutit de valent quan ell la deixà sola a la torre.

Al cap d’una quinzena, quan en Francesc acabava de tornar d’un curt viatge de noces pel Nord i ja era instal·lat a la torre del Guinardó, va col·locar-se al despatx d’una petita cadena de restaurants, on devia fer més bondat, potser escarmentada, ja que, com observà en Daniel, semblava haver perdut la seva fal·lera de vestits i pentinats, no es pintava tant i disposava de menys diners.

—Ben mirat estàvem cecs —va dir un dia a la Lídia, l’única persona a la qual es confià—. No diré que alguna vegada no em vingués un mal pensament —afegí— però es veu que l’allunyava sense ni adonar-me’n. Una noia educada a les monges i, a més, la meva germana… —acabà puerilment.

—Feia temps que durava, doncs?

—Sí, des que va passar a fer de secretària d’aquest Sariola, ha dit. Una criatura…

Se’n sentia ferit i aquella desgràcia li feia oblidar totes les discussions tingudes amb la noia, el seu tarannà tan diferent del seu i del d’en Francesc, el seu egoisme. Havia tingut la mala sort d’ensopegar-se amb un aprofitat, amb un poca-vergonya… Per contrast, estimava encara més la contenció de la Lídia, que no sols no havia volgut cedir a les temptacions d’un ambient poc favorable sinó que continuava mostrant-se totalment honesta amb ell, si bé ara ja es deixava besar alguna vegada.

—De noies com tu, no en corren —li deia.

—Més que no et penses. El que passa és que vosaltres, els homes, només veieu les altres.

—Potser és això.

També ell observava una vida continent, ara. És cert que no li quedava gaire temps per a altres menes de freqüentacions entre l’escola, a la qual continuava assistint, i el treball del taller de la Bordeta, on va quedar-se quan el llicenciaren i que abandonà dos mesos després a conseqüència d’haver plantejat unes reclamacions de plus, que no foren ateses perquè l’empresari servava la ficció que continuava essent un obrer temporal. En Jové, que era un gran noi, se solidaritzà amb ell i, per protestar, alentiren el treball. En saber-ho, la Lídia ho trobà malament.

—Això sí que és pensar amb els peus. No volies buscar una altra cosa? Doncs no sé quines ganes de moure soroll…

—Noia, si ara penses així, no sé com series si tinguessis un negoci. A tu et sembla que hi ha dret, per començar, que et puguin tenir un any sencer com a eventual? Et poden despatxar sempre que els convingui.

Ho van fer, i a en Jové li van obrir un expedient, però el xicot també se’n va anar i tots dos acudiren a cercar feina a la Ramsa, on van dir-los que ja els avisarien.

—Un be negre! —exclamà en Jové en sortir—. Aquests són dels que prenen informes.

Els havien demanat noms i adreces de les cases on havien treballat anteriorment i tots dos estaven convençuts que el senyor Joliva, l’amo dels tallers de la Bordeta, miraria de perjudicar-los, però no hi van acudir o l’home opinava que a la Ramsa ja s’apanyarien, el cas és que al cap de quinze dies van avisar-los a tots dos, feren una prova i, a començament de mes, ingressaren a la casa, una empresa de construccions metàl·liques que ocupava unes quantes naus al carrer de Pujades.

La Lídia va dir:

—A veure com anirà, aquesta vegada. Hem de recollir diners. Encara que ens quedem a viure a casa, l’habitació la vull nova i sempre s’han de comprar altres coses.

Ara cada diumenge dinaven plegats, una setmana a casa d’en Daniel i l’altra a casa de la Lídia, i després se n’anaven a passeig per no gastar. Es passaven la tarda a Montjuïc o pel parc, i ell sovint la feia mig enfadar quan li deia:

—Camina davant.

—No hi tornem —protestava la noia.

Però a ell li agradava de veure-la, de poder abraçar tota la seva persona amb un sol cop d’ull, i després l’enllaçava per la cintura i la premia contra seu mentre feia:

—T’hauria d’agradar, que et trobi tan bonica.

—Però donem un espectacle. Cridem l’atenció.

—I què?

—Sempre fas coses diferents dels altres, tu.

Ell, de vegades s’hi molestava:

—I tu sempre rondines. Si em trobes tan diferent, no sé com em pots estimar.

Però l’estimava, i sentia tanta impaciència com ell per consumar llur amor, ho va veure un dia d’aquell hivern, un vespre que els va sorprendre la pluja quan travessaven per darrera el Poble Espanyol i van refugiar-se entre la verdura on les gotes, lentes i grosses, encara no penetraven. Al cap d’un moment ell es va treure la gavardina i tots dos se la passaren per damunt del cap amb la intenció d’emprendre una correguda, però els va fer tanta gràcia trobar-se empresonats sota la tela que van esclafir la rialla i tot seguit es trobaren besant-se, la noia més lliure i més fervorosa que: de costum. Tenia uns llavis càlids que contrastaven amb l’ambient i la seva pell feia olor d’aigua i de fulles, de bosc. Enllà se sentien passos precipitats de parelles que corrien, xiscles alegres i el lleu tamborineig del gotellam que els aïllava. Sense adonar-se’n, en Daniel avançà les mans cap als seus pits.

—No… —mormolà ella.

Però el noi va enfonsar la cara en l’inici de les sines i va besar-les-hi mentre ella li agafava el cap, sense separar-lo, amb un gest irresolut que a ell acabà d’enardir-lo.

—Lídia…

—No, Daniel, no està bé…

—Però jo t’estimo.

—I jo, Daniel.

La gavardina va relliscar quan l’abraçà amb totes dues mans per darrera el coll i ella es rebregà contra seu, però després va dominar-se i se’n separà amb un gest brusc mentre suplicava:

—Anem, Daniel, anem…

Va ordenar-se la roba i el precedí cap al camí humitejat per la pluja, indiferent a les gotes que li rentaven la cara. En arribar baix, va dir-li:

—D’aquí en endavant, baixarem abans de fer-se fosc.

I aleshores sospirà:

—Ja voldria que fóssim casats…

Ho havia dit espontàniament, sense reflexionar, i va tapar-se la boca, com avergonyida. Però ell corroborava:

—Jo també.

Encara no se li havia apaivagat l’estirada de la sang i tot ell es delejava per una abraçada íntima, completa. Unes imatges eròtiques li travessaren el cervell i, sense voler-ho, evocà aquells vespres passats amb la Soledat i la Cornèlia i tot seguit s’imaginà com seria l’amor amb la Lídia, inexperta i púdica.

—Si hem de continuar massa temps així, em tornaré boig —féu.

—Ja no serà llarg, ara —mirà de conhortar-lo ella.

Parlaven de casar-se la primavera següent, la noia ja feia temps que mostrava una instintiva tendència a arrossegar-lo cap als aparadors de les cases de mobles, s’il·lusionava explicant com li agradaria de tenir el dormitori, i ell digué a la seva mare que l’anés a demanar oficialment, cosa que encara no havia fet, perquè sempre trobava una excusa o altra per ajornar-ho. Aleshores, però, inesperadament, van renyir.

Es preparava una vaga de tramvies, la segona que hi hauria a la ciutat, i en Gallofreda, un company de treball, li va lliurar un paquet d’impresos perquè els repartís. Se’ls va endur a casa, amagats dintre la camisa ben cordada i, el dissabte, ja de nit, els anà tirant a les entrades sense porteria. No estava acostumat a fer-ho i el cor, petit, li bategava com si se li hagués d’escapar, però acabà la tasca sense contratemps i, a un quart de nou, va presentar-se a cercar la Lídia amb el darrer fullet que reservava per a en Tadeu. L’home, que ja havia tornat, se’l mirà, el llegí per damunt i digué:

—Ja n’havia sentit parlar. Faré com tothom, jo.

La Lídia preguntà:

—Què és?

Un moment abans havia dit que ja era massa tard perquè anessin a fer una volta, però aleshores, en acabar de resseguir el paper, va repensar-se i proposà:

—Potser sí que sortíssim una estona…

Ja al carrer, van fer uns passos en silenci, fins a la carretera, on la noia, sense mirar-lo, comentà:

—De manera que per això no has vingut fins ara… N’has repartit, oi?

—Per què ho dius?

—A la fàbrica també n’hi havia que en tenien.

Ell no va voler negar-ho i, amb naturalitat, contestà:

—Algú o altre ho ha de fer.

La Lídia va mirar-se’l sobtadament aïrada:

—I per què tu? Oi que n’hi ha molts que se n’han rentat les mans?

—No ho sé. Potser sí.

—No has pensat què et podia passar si la policia t’arreplegava?

—No m’ha arreplegat.

—Ho farà un dia o altre. I no ho vull, ho sents?

—Si crides tant —li féu remarcar ell—, potser em detindran ara mateix.

Ella abaixà porugament la veu i fità cap a una i altra banda, però ningú no semblava mirar-los.

—No m’agraden, els embolics, ja t’ho he dit més d’una vegada. Si els altres mouen soroll, que el moguin…

Ell s’aturà.

—I jo, on et penses que visc? —se li acudí—. Aquí o en un desert?

—Quan ho faci tothom, no hi tindré res a dir —s’obstinà la noia.

—Si hem d’esperar que ho faci tothom, no farem mai res. N’hi ha massa, que et surten amb aquesta excusa.

—Però a tu què se te’n dóna que els tramvies vagin plens o buits?

—Res. No són els tramvies. Però d’una manera o altra s’ha de començar.

—No ens entendrem —va fer ella.

—Si t’ho prens així, no.

Es van anar discutint fins a la plaça d’Espanya i tombaren cap al carrer de Tarragona, hostils, profundament ofesos l’un amb l’altre. Dos animals sortien d’un estable que feia fortor de femta i van aturar-se a deixar-los passar. En Daniel va encendre una cigarreta.

—De vegades —va prosseguir ella quan ja tornaven a caminar— sembla com si t’interessés més tot això altre que jo.

Ell va revoltar-se:

—Què he fet, fins ara? M’has vist posar mai en res? Perquè dues vegades he defensat els meus drets, individualment… Collons, és emprenyador que cada cop que moc un peu o una cama tu n’hagis de fer una història!

—Qui crida, ara? —li féu observar ella.

—És que faries perdre la paciència a un sant! No t’hi has de ficar, en aquestes coses!

—Doncs en què m’he de ficar? També tu ets d’aquests que pensen que la dona a casa i a callar? Bo és saber-ho a temps.

—Al contrari, la dona a ajudar, a fer costat al marit… —Va aturar-se en sec, com si fins aleshores no sentís la darrera frase que la noia havia pronunciat—. Què vols dir amb això que és bo de saber-ho a temps?

—No res.

—Apa, parla clar, dona! Què vols dir?

—Doncs això, que costa molt poc de dir que m’estimes. En el fons, no tens cap consideració per mi.

—I tu? Quina en tens, tu? Què vols, un be que digui sempre amén? —Esbufegà—. No t’he respectat sempre? Doncs per què no em respectes tu a mi? Jo m’avergonyiria de no estar al costat dels companys, com tu de dormir amb mi abans de casar-nos…

—És diferent.

—Sí que ho és. Però no com tu et penses. I si no ho vols entendre, pitjor per a tots dos. No s’hi pot parlar, amb tu.

—Ho vols així? —féu ella.

—Ets tu qui ho vol així.

—Com et sembli —digué la Lídia, i continuà caminant, com si ell no hi fos. A mig carrer, se li girà sense aturar-se—. No cal que m’acompanyis, sé el camí tota sola.

—Que et bombin, doncs! —cridà ell, tancant els punys i mirant a terra, com si cerqués un roc per tirar-l’hi. Però no n’hi havia cap.

Aquell vespre no va sopar i l’endemà, en aixecar-se, encara se sentia enrabiat. Per no quedar-se a casa, va sortir amb la intenció de fer una bona caminada, fins al moll, però no va arribar-hi perquè en passar per la plaça de Catalunya va trobar-se amb la Cornèlia i la Maite, l’altra noia que vivia amb ella i la Soledat, que el convenceren d’acompanyar-les al cinema, on anaven. Com que havia passat una nit agitada, va adormir-se i fins i tot roncà una mica, com si encara fos a la mili i acabés de sortir de guàrdia. Elles van queixar-se i, per compensar-les, impulsivament, les convidà a dinar.

Van ficar-se en un petit restaurant del carrer de Balmes, d’on trucà a la Carmeta perquè avisés la mare i, mentre menjaven, elles van explicar-li que s’havien discutit amb la Soledat i que ara ja no vivien plegades. Ell es pensava que devia ser una qüestió d’homes, però de fet tot havia vingut per una ridícula enrabiada a propòsit d’unes mitges. Ara, a elles mateixes els feia riure. Al capdavall, sempre es deixaven peces de roba i una o altra l’havia de fer malbé, com va dir la Maite.

A les cinc tenia un compromís i també la Cornèlia parlà d’una festa a casa d’una companya de treball, però quan van quedar-se sols i ell digué que era una llàstima, la noia contestà:

—Ningú no m’obliga a anar-hi. Seran prou per a divertir-se.

Van agafar doncs un taxi cap al pis, però abans el feren aturar davant una licoreria on en Daniel comprà una ampolla de conyac. Se sentia febrós, revoltat contra tot, i tenia ganes d’emborratxar-se i de fer algun disbarat. A mitja tarda la Cornèlia ja ho sabia tot de la renyina i de les seves il·lusions destrossades, però no estava en situació de compadir-lo perquè havia begut tant com ell i només pensava a proposar-li maneres de fer l’amor. A les vuit van dutxar-se tots dos per tal d’aclarir-se una mica els pensaments i després van quedar-se sobre el plat mateix, embolicats amb dues grans tovalloles de bany mentre iniciaven una sessió a la iogui que es perllongà fins a les nou.

Dilluns, en Daniel estava refredat i va quedar-se al llit on restà fins dimecres amb una mica de febre. Era tan poca, que ordinàriament hauria anat a treballar, però ara tant li feia tot. Va adonar-se que passava per una crisi, potser la més greu de la seva vida encara jove, partit com es trobava entre la seva necessitat de la Lídia i la seva condició d’obrer conscient, com la qualificava ell, que l’aconsellava de prendre posicions que cada dia es traduirien més i més en una acció pràctica. El cor li feia mal en comprendre que potser es veuria obligat a renunciar a la noia, la qual no donà senyals de vida mentre ell era al llit. No ignorava que era obstinada, amb una gran força de voluntat, però d’altra banda sabia que la seva amor era sincera i ardent i li costava de creure que aquells mots bescanviats en un moment d’ira fossin definitius.

Dijous i divendres va continuar sense saber-ne res i el dissabte, en plegar del treball amb la setmanada més migrada que de costum perquè havia negligit d’avisar que estava malalt i li van descomptar els tres dies de festa, decidí prendre la iniciativa de la reconciliació. Li costava, sí, perquè estava convençut que tenia raó, que ella el feia víctima d’una injustícia, però també es deia que aquesta mena d’amors propis era desplaçada entre dues persones que s’estimaven com ells.

La decisió, però, no el sostingué fins al final i, quan ja era al carrer de casa seva, una revifalla d’orgull l’obligà a retrocedir. Se li havia acudit que la noia era capaç d’interpretar la seva tornada com una confessió de derrota. Esperaria, doncs.

Dilluns ja no va poder més. Per primer cop des que hi assistia, va fer festa a l’escola i acudí a casa seva. Al pis, però, no hi havia ningú, ni la mare, i va baixar a esperar-la a l’entrada, on va tenir temps de fumar dues cigarretes seguides abans de veure-la. Estava tan nerviós que fins les mans li tremolaven una mica.

—Hola —va dir.

Ella no va somriure.

—Has tornat, doncs…

—Ja ho veus.

I van quedar-se l’un davant de l’altre, immòbils, sense saber què dir-se. La volia tant com abans, però tot d’una la sentia llunyana, inabastable. Potser precisament perquè no havia somrigut, perquè no semblava alegrar-se de veure’l. Un somrís ho hauria fet tot més fàcil. Va tenir la impressió que podia passar-se la vida renyint-hi i reconciliant-s’hi, que sempre ensopegarien amb malentesos i caurien en errors com aquells dos que ja havien tingut, el primer aleshores que anaren al cinema quan encara no es coneixien gaire…

—No podem continuar, així… —va reflexionar en veu alta.

—Em vas ferir molt, l’altre dia —digué ella.

—Ja ho sé, ens vam ferir tots dos. No t’havia d’haver dit el que et vaig dir en separar-nos, però si tu fossis més comprensiva…

Ella replicà:

—No puc viure sempre amb l’ai al cor.

En Daniel va reprimir la seva impaciència:

—Hi vivim sempre. Hi viu tothom. Podem prendre mal en qualsevol moment, al taller, pel carrer…

La noia movia el cap d’una banda a l’altra, lentament i pertinaç.

—No, Daniel, ja saps que no és això. Si vols que tornem a anar junts m’has de prometre…

—Només et puc prometre que t’estimo —la va interrompre ell—. No podria estimar-te si… si em disminuïssis.

La Lídia va fer un pas de costat, com si intentés de prosseguir cap a les escales, i ell la subjectà.

—Lídia… No pot ser… Si sabessis quina setmana he passat!

—I jo? —digué ella—. No he fet més que plorar. Però més m’estimo plorar ara que després.

Ell va deixar caure el braç, vençut. La noia continuà:

—Jo el meu home el vull per a mi, ja t’ho he dit alguna vegada, no per als altres.

—I et sembla que així ho seria, de teu? —va preguntar-li amb amargor.

—No ho sé. Si no vols, no.

—Si no vull! —Tornà a alçar el braç, la sacsejà—. No veus que encara és pitjor perdre-ho tot per por? Però com ets, Lídia, com ets?

—Ho saps des del principi.

—I no et diu res que t’estimi, que ara hagi tornat a fer el primer pas, que hagi vingut a demanar-te… a suplicar-te… —la veu se li mig trencà i li va caldre fer un esforç per dominar-la—. Ens estimem, Lídia, ens havíem de casar, jo et vull amb mi…

—Ja saps com —digué ella.

Va redreçar-se imperceptiblement mentre una mena de llengua àcida i sòlida li recorria la boca de l’estómac i se li enfilava pel pit, cap a la gorja resseca.

—Està bé, Lídia… —S’empassà, la saliva, gairebé ennuegat per la intensitat de la seva emoció—. Potser t’estimaré molt de temps, potser…

No podia acabar. Va tallar-se i, sobtadament, feu mitja volta i abandonà l’entradeta. Gairebé corria, però a mig carrer s’aturà amb la mateixa brusquedat i va girar-se amb una esperança folla. Si ella hagués estat a la porta, mirant-lo, encara hauria retrocedit per suplicar-li de bell nou, tal vegada hauria cedit… Però no hi era. El llindar es retallava solitari sota la llum del fanal de l’altra banda, indiferent i polsós. Ella ja devia enfilar-se per les escales.

Abaixà, el cap, i atuït, prosseguí en direcció a la carretera.