Trenta-set

QUAN VAN APARCAR EL COTXE davant la casa d’en Bernat Forcadell, ja es feia fosc. El viatge de tornada des de Vilapruna havia acabat sent molt silenciós, després d’haver comentat el que calia comentar i analitzat el que ja quedava per analitzar.

Les darreres preguntes esperaven.

Qüestió de molt poc.

Fins que una dona desfeta, embogida però viva, probablement encara dempeus per la seva resistència i la seva voluntat de no rendir-se, tanqués el cercle.

Perquè la vida estava formada per això, per cercles.

La mort era l’últim.

Però mentrestant, cada dia se n’obrien de nous i se’n tancaven d’altres, més petits o més grans.

L’Ernest Quesada havia dit en un determinat moment del viatge:

—No li sembla casual que ella fos just allà en aquell instant?

—És possible, però en Sepúlveda va cavar la seva pròpia fossa la nit que va descobrir la seva identitat durant la festa. Va ser la fitxa del dòmino que va arrossegar les altres. I això no és cap casualitat, Quesada. Això és l’eterna relació causa-efecte.

Els va obrir la porta el mateix Bernat Forcadell, que es va quedar molt sorprès en veure’ls.

—Vostè? —Va mirar l’Hilari, desconcertat.

—Disculpi l’hora, ja sé que és tard. No el molestaria si no fos un afer molt urgent, i per descomptat oficial.

La sorpresa va augmentar per moments.

—Sobre l’assassinat?

—Sí.

No s’havien ni donat la mà. Ho van fer en aquell moment, quan el catedràtic i escriptor es va enretirar del llindar de la porta per deixar-los entrar.

—Passin, passin.

—El sotsinspector Ernest Quesada.

—Tant de gust.

Les incògnites continuaven omplint de dubtes la cara de l’amo de la casa.

—Que hi és, la Maria? —va preguntar per fi l’Hilari.

—La minyona? No, per què?

—Em pensava que potser dormia aquí.

—No, no. Ella viu a casa seva. Ve al matí i se’n va pels volts de dos quarts de nou del vespre, després de preparar el sopar. El dissabte fa festa. Però no entenc… —Es va adonar que acabava de preguntar-li per l’ésser més insignificant del món.

—El seu cognom és Aixelà? —va voler estar-ne segur l’Hilari.

—Maria Aixelà Camprodon, sí.

—Quant fa que està al seu servei?

—Doncs… —va fer memòria—, sis anys.

—Què en sap, d’ella?

Cada pregunta el desconcertava més que l’anterior. Parlaven al mig del rebedor de la casa. Semblava que en Bernat Forcadell estava sol.

—Què vol que en sàpiga? —Va fer un gest evident—. És una bona dona, treballadora, discreta, seriosa, neta, honrada… No ho sé. Sens dubte és la millor que hem tingut.

—Li ha explicat mai res del seu passat, d’on venia o si tenia família?

—Sé que és d’un poble del sud de Catalunya, res més. El seu marit va morir a la guerra, això sí que em consta.

—Li demana permís cada any per absentar-se entre el 18 i el 20 de juliol?

—Com ho sap, això?

—Respongui.

—Sí. Li toquen uns dies de vacances i sempre em demana aquests.

—Què li diu?

—Que se’n va al poble a portar flors als seus, perquè estan enterrats allà. Escolti, escolti… —Va posar les dues mans davant seu, obertes, a manera de pantalla protectora—. Per què em fa tantes preguntes sobre la Maria?

—No l’hi puc dir, senyor Forcadell.

—Però què té a veure ella amb aquell home assassinat?

—Si us plau…

A l’escriptor censurat se li van empetitir els ulls.

Però ni així no va aconseguir associar la seva serventa amb en Gabriel Sepúlveda, per bé que si la policia li preguntava per ella…

—No es preocupi, demà ho sabrà tot —el va ajudar l’Hilari—. Jo mateix li trucaré per explicar-l’hi, encara que sigui diumenge, d’acord? Ara, si té l’adreça de la Maria…

Va vèncer la seva última resistència.

—Vaig a veure si la trobo, sí. Suposo que la deu tenir la meva dona a la seva agenda. Si volen passar…

—Gràcies, no cal. L’esperarem aquí.

—Torno de seguida.

Va desaparèixer dins del pis. L’Ernest Quesada va aprofitar l’avinentesa per fer el seu comentari.

—Viu bé, el catedràtic.

—Home…

—I fa llibres complicats?

—No, però per a la censura… Ja sap.

—Sí, és clar.

El sotsinspector va continuar mirant l’entorn. Es va acostar a veure els lloms dels llibres, els títols. La cara se li va anar arrugant cada cop més a mesura que passava el temps.

L’Hilari va pensar que potser en Pablo García no deixaria que es quedés amb ell.

Encara que hagués resolt el cas.

O potser sí.

El seu company anava a treure un llibre.

—Quesada, no toqui res.

—Oh, ho sento. —Va retirar la mà.

En Bernat Forcadell tornava del fons del pis. Duia un paper a la mà. Va començar a parlar abans d’aparèixer davant d’ells.

—Han tingut sort —va dir—. No té ni telèfon, però després he recordat que la meva dona apunta les adreces dels seus coneguts en una altra llibreta, per si els ha d’enviar felicitacions de Nadal i aquestes coses, i allà hi havia les dades de la Maria.

Els va lliurar el paperet.

El carrer era del barri d’Horta.

—Gràcies, senyor Forcadell —es va acomiadar, tot allargant-li la mà.

—No es mereixen, però m’ha deixat…

—Demà.

—Sí, demà.

També es va acomiadar d’en Quesada.

—Un plaer.

—Igualment.

Van abandonar el pis sabent que a dalt hi quedava un home absolutament desconcertat, amb el cap ple de reflexions formant una troca plena de nusos.

En sortir al carrer van ensopegar de cara amb algú més.

En Nicolau Forcadell.

—Vostè? —En veure’l, es va aturar tan sorprès com el seu pare.

—Hola, Nicolau —el va saludar amb un somriure—. Aquest és el sotsinspector Quesada.

Un altra encaixada maquinal. En Nicolau Forcadell va arrufar el nas, un xic espantat.

—Encara ens investiguen? —va voler saber.

—No, ja no.

—Ha trobat l’assassí? —Va fer uns ulls com unes taronges.

—Et diré el mateix que li he dit al teu pare: demà ho sabràs.

—Però… —va insistir.

—Un consell: no telefonis a la Teresa —el va prevenir l’Hilari.

—No pensava fer-ho.

—Bé. Hem de marxar. —Va intentar reprendre el seu camí en direcció al cotxe.

—Inspector —el va aturar el jove.

—Què?

—He parlat amb ella —li va dir.

—Perfecte.

—L’hi he explicat tot i… bé, sembla que ho ha entès, però ara… ja sap, amb el dol i tot plegat… El temps ho dirà.

—I el teu pare?

—L’hi explicaré més endavant, si és que tot surt bé i ella… —Va tornar a deixar la frase inacabada.

L’Hilari li va donar un copet a l’espatlla.

—Sortirà bé —va assentir.

—Gràcies.

I això va ser tot. Ara sí que van caminar fins al cotxe. L’Ernest Quesada al volant i ell de copilot. Feia estona que el cap havia deixat de fer-li mal, just des del moment en què havia tancat el cas. El braç i el cos sí, cada vegada més, tot i que era un dolor suportable, part del joc.

Tot just va ocupar el seu lloc, en Quesada va exclamar:

—Ho veu? A vostè li expliquen coses que… Com s’ho fa?