Trenta-dos

ERA AL POL NORD.

Hi feia molt fred.

I per acabar-ho d’adobar, un ós polar li llepava la cara.

Va moure una mà per apartar-lo i una veu va dir:

—Ja torna en si.

En reconèixer el to de la Roser, va comprendre que no es trobava al pol Nord, ja que ella detestava el fred. I, a més, va saber que l’ós polar no era sinó un drap xop d’aigua freda que algú li passava pel front, per fer-lo tornar al món dels vius.

Va obrir els ulls.

Hi eren tots: la Roser, l’Ignasi, la Montserrat, el senyor Ramon, la seva dona, el del quart, el del…

Havien anat a buscar el carrer sencer?

—Si no arribo a sortir i els espanto! —va exclamar el seu salvador.

—Ja ho has dit set vegades —el va renyar la seva dona.

—Bé, les coses com siguin, no? —va insistir ell.

L’Hilari va centrar la mirada en la Roser.

Ella sempre era el seu punt de suport.

—Hola. —Va apuntar un somriure.

—Com estàs?

—Heu tret la runa de la casa que m’ha caigut al damunt amb el terratrèmol?

No la va fer riure.

—Anava a trucar al metge.

—No siguis ximple.

—O a l’hospital.

—Només han estat un parell de cops.

—Ai, papa! —va protestar la Montserrat.

—Sort que tens el cap dur —va dir l’Ignasi.

—Mira que voler robar a un policia! —va tronar la veu vigorosa del senyor Ramon—. N’hi ha que són ben ximples! Sort que quan m’han vist, han entès que ho tenien malament!

L’Hilari va aclucar els ulls.

—Ja estic bé. Digue’ls que se’n vagin, si us plau —va murmurar.

Es va quedar amb la Montserrat i l’Ignasi, mentre la Roser els donava les gràcies a tots, per haver-lo salvat, per haver-los ajudat a pujar-lo, per la companyia… L’heroi de la nit es va allunyar pel corredor sense deixar de repetir com havia estat de decisiva la seva intervenció i com podien arribar a ser de rucs els lladregots d’avui dia, cosa que a la seva època no hauria passat, perquè llavors primer et mataven.

La porta es va tancar i va tornar el silenci.

També la Roser.

—Com està? —va preguntar als seus fills.

—Estic bé. —Va alçar les parpelles—. Una mica masegat i res més. Sóc policia, us en recordeu? Ens ensenyen a encaixar els cops —va mentir sense manies.

—Mira-te’l, en Superman. —Ella va fer espetegar la llengua—. No em vinguis amb ximpleries, entesos?

—I si tens una lesió interna, papa? —es va posar fatalista la seva filla.

Va alçar el braç sa i la va atrapar. La noia es va deixar vèncer dòcilment. L’Hilari li va fer un petó al front i al mateix temps va somriure a l’Ignasi.

—Què hi ha per sopar? —va preguntar a la Roser.

—Ets incorregible…

—Tinc gana. Ja en tenia quan he arribat, i els cops no te la treuen.

La Montserrat es va posar a plorar, tot alliberant la càrrega emocional dels darrers minuts.

—Eh, eh. —Va acaronar-la suaument—. A vegades els dolents guanyen una mica, però només a vegades. Vinga, que no ha passat res.

—Et disparen, t’estomaquen… Però en quin país vivim? —va sospirar la Roser.

—Al que ens ha tocat —va dir ell—. M’ajudeu?

—Segur que et vols aixecar?

—Que sí.

Era una imprudència, i ho sabia, però també era la millor manera d’acabar de tranquil·litzar-los, demostrant que estava tot d’una peça i en forma. Es va repenjar en l’Ignasi i en la Montserrat i es va posar dret. Un cop incorporat, va vèncer dues coses: el mareig i l’arcada. El mareig el va superar fixant la mirada en l’espantós quadre de la paret, que no havia sabut mai què hi feia, allà, però que tractant-se d’un regal de la seva sogra valia més no temptar la sort canviant-lo de lloc o entaforant-lo a les profunditats del traster. L’arcada li va costar més. Es va empassar la saliva unes quantes vegades i finalment va aconseguir dominar-la. Va fer tres passes i es va deixar caure a la cadira.

La seva cadira.

—No ho expliqueu a ningú, d’acord?

—Tens por que perilli la teva reputació? —va dir l’Ignasi.

—Ni al teu xicot. —Va mirar la Montserrat.

—Que no és el meu xicot, caram! —es va enfadar la noia.

—Segur que el seu pare és dels qui reparteix, no pas dels qui rep.

—Papa, com ets!

—El pare més divertit del món.

—Escolta, i per què fas olor de vi? —La Roser va arrufar el front.

—Perquè duia una ampolla perquè ens la beguéssim tu i jo i s’ha trencat quan aquell parell m’han assaltat.

—Havíem de celebrar res?

—Que és divendres, no ho sé. —Va mirar el sopar, ja fred, disposat a taula i li va tornar a venir l’arcada—. Bé, deixem de parlar del tema o què?

—Valdrà més així —es va rendir la seva dona.

Es va alegrar d’haver trampejat la situació, frenant les preguntes de tots, si bé era conscient que no enganyaria tan fàcilment la Roser.

Cada cosa al seu temps.

Va sopar una mica i va desitjar que el temps passés més de pressa per ficar-se al llit amb la Roser. El temps va transcórrer com sempre i, atès que l’Ignasi i la Montserrat es van quedar a veure la televisió, va optar per retirar-se el primer. Li feia mal el braç dret i el costat. El bony del cap gairebé no tenia importància.

—Vaig a prendre un bany —li va dir a ella.

Es va aixecar sense cap ajuda.

Un èxit.

La Roser ni tan sols va esperar que fossin a l’habitació. L’hi va xiuxiuejar al passadís.

—Qui eren?

Corroborava la teoria dels lladres ximples?

—Professionals, suposo —va dir la veritat.

—Professionals, de què? —es va alarmar la seva esposa.

—Gent contractada.

—Per… matar-te?

—No siguis ximple. Ningú no mata un policia. Només volien espantar-me, donar-me una lliçó, què sé jo.

—Pel cas que investigues?

Se la va quedar mirant i, malgrat la pallissa, el desig amb què havia arribat a casa va reaparèixer.

Espantada encara era més guapa.

—Hilari…

—No ho sé pas. —Va intentar semblar sincer—. Amb el pas dels anys i la quantitat de gent que he ficat a la garjola…

En el fons, ella tenia al pensament la mateixa persona.

En Martín Peláez.

Però no va arribar a pronunciar-ne el nom.

—Au, ajuda’m a treure’m la roba. —Va obrir la porta de la cambra de bany.

Van tancar-la i van quedar aïllats. Primer de tot va obrir les dues aixetes per graduar la temperatura de l’aigua, al mateix temps que es començava a omplir la banyera. Seguidament es va asseure al tamboret i va deixar que ella el despullés.

—Com en els vells temps —va dir l’Hilari.

—Déu meu, sembles una criatura.

—Em deuen haver tocat el cargol de la ximpleria.

—Ai, mare meva! —es va espantar la seva dona en veure la vermellor del costat.

—Demà estarà morat, i demà passat, groc, ja coneixes el procés.

—A veure, deixa’m que et vegi bé.

Va examinar-lo, a consciència, buscant-li els cops, i el contacte dels seus dits acaronant-li la carn va fer que el desig li augmentés encara més. Quan ella va acabar, es va adonar de la seva erecció.

—I això? —Es va quedar seriosa.

—La violència m’excita.

—No siguis burro.

—Venia amb ganes de fer l’amor, per això he comprat l’ampolla de vi.

—Em volies emborratxar?

—Una mica.

—Què passa, que si no…?

—Sí, dona. Però se m’ha acudit.

—Hilari, que t’han clavat una pallissa.

—Digue-l’hi a aquest. —Es va mirar el sexe—. Tu deixa’m prendre aquest bany i veuràs.

—En seràs capaç —va assentir prement els llavis.

—I tant!

Es va trobar l’abraçada de la Roser. La banyera continuava omplint-se i ell romania assegut al tamboret del bany. L’alè de la seva boca li va cremar el coll.

—Com pots estar tan tranquil?

L’Hilari va buscar els seus llavis.

Els va trobar.

Un petó llarg i dolç, reparador.

—Però què et passa? —va xiuxiuejar ella—. Sens dubte, t’han clavat un bon cop al cap.

—Banya’t amb mi.

—I els nens?

—Nens? Quins nens?

—Au, fuig, que no sé ni què faig aquí amb tu despullat i… això —va assenyalar la seva majestuosa erecció.

—Vine.

—Que no!

—Doncs espera’m al llit.

—Que n’ets, de tossut!

—És el que hi ha. O ho agafes o demà seduiré la Míriam.

Això la va fer riure.

—Vinga, fica’t dins i després m’avises perquè t’ajudi a aixecar-te i eixugar-te. Si llavors això —va tornar a assenyalar-li el membre— encara està així, en parlarem.

—Hi estarà.

—Llavors, fantàstic. —La Roser va obrir la porta del bany.

—Posa’t allò que vam comprar a Andorra.

La seva dona va tancar la porta.

L’Hilari va remenar l’aigua amb la mà dreta. La temperatura era ideal. Va tancar les dues aixetes i, lentament, va introduir el cos a la banyera.

Les parts més adolorides li van enviar missatges i punxades al cap. Es va aferrar als costats amb les mans per resistir-ho. Va aclucar els ulls i va superar les últimes brases d’aquell foc.

En el silenci de la cambra de bany, la seva veu tan sols va sonar una vegada.

Va ser per dir, gairebé xiuxiuejant:

—Fill de puta.