Trenta

NO SABIA SI LA CLARA FERNÁNDEZ seria a la perruqueria o a casa seva, plorant la mort del seu protector. Va optar per la primera opció, per lògica. Dubtava que la senyora Juanita, encara que tingués un tracte amable amb les seves empleades, li hagués donat festa per la mort d’un presumpte amic, del qual, molt probablement, no havia sentit a parlar mai. Llevat que estigués realment malalta, devia haver anat a treballar. La Clara s’hauria guardat prou d’esbombar la seva relació amb un home de cinquanta anys, per més bones intencions que tingués i ella s’ho cregués ingènuament.

Va passar per davant de la perruqueria i la va veure al fons, ocupant-se d’una parroquiana, però molt seriosa, sense donar-li conversa.

L’Hilari va continuar caminant.

Va mirar l’hora. Segons la portera de l’edifici on vivia, la Clara Fernández arribava a casa regularment a dos quarts i cinc de vuit. Això significava que la perruqueria tancava a dos quarts de vuit, o bé que ella plegava a aquesta hora, sobretot els dies que el seu amic l’avisava.

Faltaven deu minuts per comprovar-ho.

De manera que va decidir esperar.

Després de l’escena del dia anterior, no volia repetir el numeret. A més, el que volia era veure el seu pis, l’ambient, el lloc on en Gabriel Sepúlveda havia estat infidelment feliç durant els darrers mesos del seu pas per la Terra, potser somiant una vida millor, potser fent-se il·lusions, potser sabent que qualsevol relació com la que tenia amb la Clara estava destinada al fracàs.

Malgrat que cada moment viscut amb ella valgués la pena de ser viscut.

Què és l’existència sense il·lusions?

Va passar dues vegades més per davant de la perruqueria, mentre esperava que ella sortís. En la primera, el seu objectiu continuava al mateix lloc, i atenia amb cura el pentinat de la seva clienta. En la segona, la va veure més de prop, posat greu, lleugerament ullerosa, res a veure amb la desimboltura del primer moment el dia anterior.

A dos quarts de vuit no va sortir.

Ni al cap de deu minuts.

Ho va fer a tres quarts de vuit, quan va haver enllestit la dona. Devia ser el final del seu torn, perquè les altres es van quedar al seu lloc, treballant.

El dubte final era si es dirigiria a casa seva o a qualsevol altre lloc.

Però la Clara Fernández va caminar en direcció a casa seva.

Va seguir-la a uns vint metres de distància. Caminava a poc a poc, amb els ulls clavats a terra. Trista o no, continuava remenant considerablement les anques en caminar. El balanceig dels seus malucs podia ser fins i tot hipnòtic. En una cantonada, ja prop de casa seva, un home es va girar en veure-la i li va tirar una floreta, abans de quedar corprès mirant-la. Quan l’Hilari es va encreuar amb ell, de cara, el paio encara somreia i murmurava alguna cosa.

Va deixar que la jove entrés a l’edifici i li va donar un parell de minuts d’avantatge. Seguidament va anar al seu encalç. La portera en veure’l no va dir res, però la mirada se li va omplir d’interrogants. Quan es va aturar davant la porta, va enganxar l’orella a la fusta, però no li va arribar cap so de l’interior.

Va tocar el timbre i va esperar.

—Ja vinc. —Va sentir la seva veu.

La Clara Fernández s’estava canviant de roba. Es posava còmoda per estar per casa. En obrir la porta, tenia les mans ocupades cordant-se una bata d’un color incert, entre marró fosc i malva. Una bata que no l’afavoria gens i que, dubtosament, es devia posar els dies que en Gabriel Sepúlveda la visitava.

En veure’l es va quedar blanca.

—Vostè? —va exhalar.

—Ho sento —va voler ser condescendent, no policia—. Puc passar?

—Sí, és clar, jo… acabo d’arribar, sap? —Es va apartar per deixar-lo entrar.

—Llavors he tingut sort —va dir ell aturant-se al rebedor—. No he anat a la perruqueria perquè m’he imaginat que seria aquí, abatuda pel que li ha passat al seu amic.

—He anat a treballar. De què serveix quedar-se a casa en moments així? A més, ja li vaig dir que no era res per a mi. Vull dir que encara que ell… —va argumentar ella, provant de defensar la seva reputació.

—Tranquil·la —la va interrompre, tot obsequiant-la amb un somriure.

—Passi, passi.

—No, no, vostè primer.

El pis no era gaire gran, però sí per a ella sola. Un rebedor, un passadís amb quatre portes, dues a cada banda, i el menjador, amb finestrals que donaven a la part del darrere. Va suposar que una de les quatre portes devia ser la de la cuina, una altra la del bany, una altra l’habitació dels seus pares, ja morts, i l’última, la seva. La decoració devia ser la dels seus pares, un pèl antiga, un pèl clàssica, amb mobles vells i records d’altres temps, incloent-hi algunes figuretes damunt del televisor.

L’Hilari es va asseure, sense esperar que el convidés a fer-ho, al sofà, davant del televisor. El sofà en el qual, possiblement, havien flirtejat ella i en Sepúlveda.

Va intentar imaginar-se-la als braços del censor i no va poder.

Era agradable, bonica, innocent.

Tan poqueta cosa i solitària…

—Han trobat l’assassí? —va preguntar ella ajuntant les mans.

—No. Encara no.

—I què vol de mi? Ja li vaig dir el que sabia.

—Segui.

Podia fer-ho al sofà, al seu costat, però es va estimar més una cadira, davant d’ell. L’única butaca quedava massa arraconada i hauria estat incòmode parlar des d’allà. Va ajuntar els genolls, perquè el visitant estava situat en un pla lleugerament inferior i ella duia faldilla, i va deixar reposar les mans a la falda. No sabia si mirar-lo als ulls o no.

Mentre esperava, es va observar les mans, un pèl envermellides per la feina a la perruqueria.

—Queden alguns caps per lligar —va començar l’Hilari.

—Vostè dirà.

—Deixava alguna cosa aquí, el senyor Robert?

—No va dir vostè que es deia d’una altra manera?

—Sí.

—Com era?

—Gabriel Sepúlveda Miranda.

—Em costa creure que m’enganyés…

No va haver de respondre el seu interrogant. No calia.

—Contesti la meva pregunta —va dir ell.

—Quina era?

—Si deixava aquí coses personals.

—Quina mena de coses? —Va arrufar el nas.

—Roba per canviar-se…

—No, no —el va interrompre—. Això no.

—Res? Ni tan sols una bata per estar còmode, unes sabatilles, un raspallet de dents?

—Colònia. Només això.

En Gabriel Sepúlveda eliminava les olors de la seva amant per arribar net a casa, ja que l’aroma d’una dona s’enganxa a la pell i a la roba d’una manera massa perceptible per a una altra dona.

—Puc inspeccionar el seu pis, de manera que no em menteixi.

—Pot fer-ho. —Tot d’una se li van humitejar els ulls—. No tinc res a amagar.

—Senyoreta Fernández, no s’adona que va ser l’última persona que el va veure viu, i que durant un any ha estat la font de les seves confidències? Per força ha de saber més del que es pensa.

—Doncs no sé res! —va exclamar ella, al mateix temps que mostrava un primer indici d’histèria.

—Sí que ho sap, i ho té aquí, al cap, encara que no se n’adoni. —Va mirar de calmar-la posant les seves mans obertes al davant—. Potser no li parlava d’aquella dona invàlida o aquella mare ja gran que afirmava tenir, però sí d’altres coses o persones.

—No va dir mai noms.

—Ni el del seu germà?

—El d’en Ferran, sí.

—En Ferran Aguilar?

—Bé, sí. —Va parpellejar comprenent la incongruència—. Ell només deia Ferran, és clar.

—Ahir em va explicar allò de la gelosia, l’enveja…

—En Robert —va tornar a anomenar-lo així— deia que el seu germà havia tingut molta sort, que tret del fet de no tenir fills, la vida l’hi havia donat tot i que potser per això era egoista. Va passar la guerra emboscat a Barcelona, mentre ell lluitava al front després d’haver-ho fet al seu poble.

Arribava on volia l’Hilari.

La guerra.

Una gran marrada perquè ella es tranquil·litzés, per bé que no ho havia aconseguit gaire.

—Parli’m del que li va explicar sobre la guerra.

—Bé, ja l’hi vaig dir, no?

—Em va dir que quan bevia més del compte i es posava una mica alegre, presumia d’algunes coses i parlava de la guerra. Aquestes van ser exactament les seves paraules.

—Es contenia molt sempre. —Va estrènyer les mans fins que se li van emblanquir els artells—. Però sí, quan li brillaven els ulls em deia que amb ell no em faltaria mai res, que tingués paciència, que era qüestió de temps.

—Esperava que la seva dona morís?

—No, bé… no ho sé. Ara mateix sóc incapaç de pensar, m’entén? És com… un malson. Si em va mentir amb el seu nom…

—Què li va explicar de la guerra?

—Que li van matar la família, que hi va haver dos bàndols, que primer van guanyar uns i després els altres, que va lluitar amb els nacionals… coses així, ja l’hi vaig dir.

—No va ser més precís? Si volia impressionar-la, devia donar-li detalls d’aquells fets. Pel que sé, es considerava un heroi.

—Va ser un heroi —va rectificar ella.

—Llavors per força es devia mostrar orgullós del seu passat, tenint en compte com era de gris el seu present.

La Clara Fernández es va tornar a mirar les mans. Jugava amb els dits d’esma.

—Faci memòria, si us plau. —L’Hilari va mantenir la pressió.

—Quan al seu poble van començar els trets, ell va fer costat als bons, vull dir als nacionals. Em va explicar que un sergent de la Guàrdia Civil i ell van prendre el comandament de les operacions i van aconseguir vèncer els partidaris de la República.

—Deia que «van prendre el comandament»?

—Sí, els dos. En Robert explicava que, si no hagués estat per ell, aquell sergent no hauria sabut què fer, perquè feia molt poc que era allà i ho desconeixia gairebé tot. El sergent era l’única autoritat militar competent.

—Però el van matar.

—Sí, durant la lluita, abans que detinguessin l’alcalde i tots els altres. Llavors en Robert es va posar al capdavant.

—Continuï.

—Al començament la pugna va ser molt igualada, hi va haver baixes als dos bàndols, però de mica en mica es va inclinar cap al seu costat. Van ocupar l’Ajuntament i van fer presoners els de dins i les seves famílies.

—Així doncs, va ser ell qui va fer afusellar els vençuts.

—No sabien com s’havien desenvolupat els esdeveniments als pobles dels voltants, i tenien por del que després va acabar passant, que la notícia de la seva victòria s’escampés i els ataquessin. En Robert va pensar que no podien deixar testimonis o supervivents, de manera que, com que tenia el comandament, ell i altres veïns van decidir afusellar-los, sí.

—Quants en van matar?

—No m’ho va dir pas.

—No li’n va donar més detalls?

—No, d’això ja no. —Es va esgarrifar—. A mi aquestes coses m’impressionaven molt i em sentia aterrida. Sempre que sortia el tema, li demanava que no continués. Parlava de l’assalt a l’Ajuntament i de com ell, amb la pistola a la mà, desafiant els trets que li disparaven, va entrar al despatx de l’alcalde i el va fer presoner.

—El seu moment de glòria.

—També en va tenir a la guerra.

—Pel que sé, es va escapar corrent de Vilapruna quan un grup d’homes dels pobles veïns on havien guanyat els fidels a la República es van dirigir cap allà per reconquerir-la.

—Sí, això em va explicar. —La Clara Fernández parlava amb un xic més de serenor—. Va ser una odissea, però va aconseguir fugir i salvar la pell. Duia a sobre la pistola del sergent de la Guàrdia Civil i pensava defensar-se a trets si el sorprenien o matar-se abans de caure a les seves mans —va explicar amb determinació—. Va caminar durant dies cap al sud, amagant-se on podia de dia i avançant de nit, fins que per fi va trobar tropes nacionals i s’hi va unir. Els mesos següents es va convertir en un heroi i li van donar una medalla.

—L’hi va ensenyar?

—No, però tampoc no feia falta. A més, hi va haver més coses.

—Quines?

—A la batalla de l’Ebre va salvar la vida a un comandant i després va fer uns quants presoners, ell sol. Gràcies a això va arribar a conèixer Franco en persona.

—No li semblava una mica excessiu i pretensiós?

—Per què m’ho havia de semblar? Creu que no era veritat? —Va mirar-lo amb els seus ulls grossos ben oberts.

La Clara Fernández era un ideal sublim: jove, bonica, solitària, impressionable.

Sobretot impressionable.

—El seu amic Robert se sentia molt orgullós d’aquest passat. —Va preferir mantenir el nom que ella continuava utilitzant.

—Molt.

—Li parlava de política?

—Només quan es referia a coses que el molestaven, quan llegia notícies que el disgustaven o quan comentava circumstàncies que tenien lloc a l’estranger, si bé jo mai no sabia de què anava gairebé res. Detestava el comunisme i el que predicava, l’avortament, les relacions homosexuals, el llibertinatge, la negació de Déu…

—Vostè, què en pensava?

—Res. Quan es posava així, l’escoltava i prou. Semblava enfadat, però també feliç.

—Li va explicar que la seva família va morir durant la repressió dels republicans?

—El seu pare, la seva germana i els nens, els van cremar a l’església, sí.

En Gabriel Sepúlveda havia optat per «salvar» la seva mare en les seves explicacions. Valia més tenir-la a casa, vella, al costat de la seva esposa «invàlida».

—Com se sentia respecte a això?

—Deia que la guerra no havia acabat tota la feina, que quedaven molts rojos vius, amagats, que mentien i esperaven el moment de tornar i sortir-se amb la seva. Per això se sentia important. Deia que ell era una primera línia de defensa contra la barbàrie.

—Censurava idees.

La Clara Fernández no va saber què dir.

Ni ell tampoc.

Tenia el que volia.

—Gràcies per tot, de veritat. I em sap greu haver-la tornat a molestar.

—Si l’he ajudat en res…

L’Hilari es va aixecar. Va prendre la iniciativa i va ser el primer a caminar en direcció a la porta del pis. No es va aturar fins que va arribar al rebedor.

—Els seus pares eren republicans? —va preguntar de sobte.

—No, no. —Es va posar vermella.

—M’imagino que l’única cosa que volien era que la guerra s’acabés al més aviat possible.

—Sí. Per a ells va ser molt dur. Jo vaig néixer el 35, de manera que era molt petita i no hi havia res per menjar. Entre això i la gana, el fred… El meu avi va morir en un bombardeig, el 37. Ell sí que era molt republicà —es va atrevir a confessar.

L’Hilari es va acostar i li va fer un petó a la galta.

La Clara Fernández es va quedar immòbil.

—Provi de llegir llibres, ja l’hi vaig dir, no es quedi enrere. Busqui’s un xicot de la seva edat, casi-s’hi, tingui fills —es va acomiadar ell—. I parli’ls d’aquest avi i de les seves idees, cregui’m.

Va obrir la porta ell mateix i va sortir al replà.

Quan va arribar al vestíbul, encara no havia sentit el so de la porta del pis de la dona tancant-se.

Potser ho havia fet molt a poc a poc.