Dinou

NO VA HAVER DE DEIXAR EL COTXE MAL APARCAT, perquè va trobar un forat al carrer. Això no obstant, hi va col·locar la identificació policial, no fos cas que provés d’emportar-se’l algun despistat. Van caminar els escassos cinquanta metres que els separaven de casa i, quan van obrir la porta del pis, van sentir música al menjador, on hi havia la ràdio. La cançó, un pèl estrident, no era la primera vegada que la sentien. Tothom parlava d’aquell nou grup anglès, The Beatles.

A ells no els censuraven.

Lletres d’amor i tornades fàcils, yeah-yeah-yeah.

Per si de cas, van fer una mica de soroll mentre caminaven pel corredor, a més de tancar la porta del pis amb un xic més d’energia que de costum.

El volum de la ràdio va disminuir de cop i, de retruc, la intensitat decibèlica just en el moment de la crescuda vocal de Twist and shout.

L’escena del menjador era impagable. La Montserrat dreta al costat de la ràdio, que acabava d’abaixar saltant de cop, i el noi, l’amic, assegut a la butaca amb cara de bona persona, és a dir, cara de no haver trencat mai cap plat i encara menys d’haver besat una preciositat com la Montserrat o haver intentat alguna cosa pitjor.

Anava amb jaqueta i corbata.

De l’Ignasi, ni rastre.

—Hola, papa; hola, mama —els va saludar la seva filla.

—Hola, reina —va dir la Roser.

L’Hilari va mirar el noi.

Als ulls.

Probablement… No, probablement no: sabia que ell era policia. Es va empassar la saliva, mentre s’aixecava per donar-los la mà.

—Aquest és en Damià —el va presentar la Montserrat.

—Hola, Damià. —La Roser va fer cas omís de la seva mà i li va fer un petó directament.

L’Hilari sí que l’hi va estrènyer, sense dir res.

L’hi va prémer fort i el noi va correspondre a la seva força.

Almenys no era un tou, tenia caràcter.

Però de cara…

—Us estàvem esperant per sopar —va dir la noia—. Com que trigàveu, ja he preparat algunes coses per anar guanyant temps… I l’àvia?

El seu pare la va mirar al·lucinat.

La Montserrat «preparant algunes coses».

A la cuina.

—Bé, com sempre. —La Roser va justificar la pregunta de la seva filla—. No passa res, tranquil·la. S’espanta i es posa pitjor del que està realment. Hi anem, es calma i llestos.

—Què has preparat? —va preguntar l’Hilari.

Es va trobar l’urpa d’acer de la seva dona agafant-lo.

—Vine, amor meu, tinc un parell d’encàrrecs per a tu.

Es va veure obligat a seguir-la, per la força amb què el va estirar i perquè va copsar el to contundent de la seva veu. Van sortir del menjador i no es van aturar fins que van arribar a l’habitació de matrimoni. Un cop oberta la porta, ella gairebé el va empènyer a dins.

—Què passa?

—Fes el favor de comportar-te!

—Però si no he dit res!

—Què has preparat? —va repetir la darrera pregunta fent veu de falset.

—Si és que n’hi ha per llogar-hi cadires, no?

—Vols deixar-la en pau?

—Té setze anys —li va recordar.

—I què? No és pas ximpleta.

—Segur? L’has mirat bé, el noi?

—Doncs és bufó.

—Roser, per l’amor de Déu, que té cara de bufanúvols.

—Hilari!

—Em gastaràs el nom.

—Comporta’t, que sembla que qui té divuit anys ets tu!

—En té divuit? —es va alarmar encara més.

—Això m’ha dit ella.

—O sigui que entre ell i la Montserrat hi ha dos anys de diferència i no és cap criatura.

—A aquesta edat, tots són criatures.

—Doncs espero que només sigui un amic, com diu, perquè si els meus néts surten com el pare…

La Roser va alçar les mans al cel, enfurismada.

—A vegades entenc el teu García! —va exclamar.

La porta de l’habitació es va obrir just en aquell instant i l’Ignasi va treure el cap per l’obertura. Encara no s’havien posat còmodes.

—Hola —els va saludar rialler—. Què?, quin tanoca, eh?

—Ignasi! —va xiuxiuejar la seva mare perquè la porta era oberta.

L’Hilari es va aguantar les ganes de riure.

De moment, això va ser tot. Van fer fora l’Ignasi i es van canviar de roba, com acostumaven a fer. Per a l’Hilari, el més important en arribar a casa era treure’s la funda d’aixella, amb l’arma reglamentària ben subjecta a dins, i les corretges que li travessaven l’esquena i se li ajuntaven al costat. Quan van sortir, la Roser va anar a la cuina, per ajudar la seva filla i acabar de preparar les coses que ja havia deixat començades abans d’anar a casa de la seva sogra, i ell al bany, per prendre-s’ho amb calma. El que menys desitjava era haver de donar conversa al tal Damià, mentre elles disposaven els últims detalls del sopar.

No va sortir fins que la seva dona el va cridar.

—Hilari?

—Sí, ja vinc.

Va estirar la cadena, per donar més relleu a la seva absència i que no semblés una covardia, i en acabat va sortir, preparat per a la batalla, i va caminar lentament fins al menjador, on ja s’esperaven tots.

En Damià encara anava amb jaqueta i corbata.

—No et vols posar còmode? —li va preguntar la Roser.

—Oh, sí, senyora, molt amable.

—Ja te la deixo a la meva habitació —va dir la Montserrat.

Atlètic, sí que ho semblava. Sense americana, se li veia una bona constitució. Potser jugava a futbol.

—Ets d’algun equip?

—Del Barça.

Un punt a favor.

Valia més això que res.

Al cap de cinc minuts, la idea que era un espavilat, o intentava impressionar-los, tornava a dominar el seu ànim.

Va provar de recordar-se a si mateix a casa dels seus sogres quan els va conèixer, poc després de començar a sortir amb la Roser.

Era possible que fos igual de ximple?

Mirava de ser amable, no fer preguntes, deixar que les fessin elles, mantenir-se’n al marge, però no podia, sobretot perquè en Damià se li adreçava una vegada i una altra, tot buscant la seva acceptació.

—Ets d’aquí? —va dir de cop i volta.

—Sí, senyor —va respondre amb la seva ja provada educació—. Vaig néixer a Barcelona, però els meus pares són de Valladolid. A ell, el van destinar aquí quan ja era gran, amb trenta anys complerts, i ja s’hi va quedar.

—El van destinar?

—És guàrdia civil.

—Ah.

—És curiós que faci el mateix que vostè, oi, senyor?

—Bé, si fa no fa.

—Sí, és clar. Vostè és inspector i ell, en canvi, encara duu uniforme, tot i que és capità. Però l’objectiu és el mateix.

La Roser i la Montserrat els miraven com si esperessin alguna cosa.

L’Ignasi continuava mantenint aquell somriure còmplice.

—Què estudies?

No va estar gaire segur si la Montserrat provava de clavar-li una puntada de peu per sota la taula, però sens subte estava convençut que era una pregunta d’allò més innocent, i coherent en una xerrada entre adults i joves.

—Dret —va respondre en Damià.

—De debò?

—M’agradaria ser advocat penalista.

—Així doncs, el teu pare i jo els detindrem i tu els empresonaràs. —Es va posar a favor seu.

—Més aviat els defensaria, senyor —va proclamar en Damià.

—Passeu-me el pa, si us plau —va demanar la Roser per mirar de ficar-hi cullerada.

Ho va fer l’Ignasi.

—Què hi diu, el teu pare? —va continuar l’Hilari.

—Ell preferiria que fos economista. Diu que el futur es troba en els diners.

—Segur que és capità de la Guàrdia Civil? Hauria de ser banquer.

Els dos van riure.

L’Ignasi, també.

Elles, no.

—M’ajudes, amor meu? —La Roser es va aixecar, a l’aguait per segona vegada.

L’Hilari va vacil·lar.

—Jo?

—Sí. —La seva dona exhibia un somriure d’orella a orella—. La safata de la carn pesa i ets l’home de la casa, no?

No va tenir altre remei que aixecar-se i seguir-la.

En arribar a la cuina, la Roser va tancar la porta.

—Ja n’hi ha prou, no? —es va encarar amb ell amb els ulls encesos.

—Però si no estic fent res, només parlem!

—Que et conec! —Va plantar-li un dit inflexible davant del nas—. Què pretens?

—Et juro que aquesta vegada no…!

—Estàs irònic, mordaç, commiseratiu, agut…

—Jo? De cap manera. —Veient com es posava ella, no va poder evitar ser una mica dolent—. Però si es casa amb ell i el seu pare ve amb l’uniforme i el tricorni…

—Hilari!

Era suficient. Va agafar la plata de la carn i va tornar al menjador. Els tres joves parlaven de política. El tema era el discurs que havia pronunciat Martin Luther King el 28 d’agost a Washington, davant un quart de milió de persones.

—Va dir: «I have a dream». —En Damià ho va pronunciar en un anglès més que correcte. I tot seguit, per si ells no ho sabien, ho va traduir—: «Tinc un somni». A mi em va impactar molt.

L’Hilari va deixar la carn al mig de la taula.

—El teu pare ja devia ser guàrdia civil durant la guerra, és clar.

No hi va haver cap resposta o reacció, o almenys no la va veure, perquè just quan ho estava dient va sonar el telèfon.

L’Hilari va fer mitja volta i gairebé s’hi va llançar al damunt.

Va encreuar els dits en preguntar:

—Sí?

—Sóc jo, inspector. Bona nit —el va saludar en Quesada.

—Bé, sembla que finalment tenim autòpsia. —Va mantenir els dits encreuats.

—Sí, i amb sorpresa —va replicar el sotsinspector—. Encara és aviat per tenir-ne més detalls, però què diria vostè que han trobat a l’estómac d’en Gabriel Sepúlveda?

—Doncs… no ho sé pas. —La pregunta el va deixar desconcertat.

I encara més la resposta.

—Quatre bales, senyor —va dir l’Ernest Quesada—. Quatre bales usades.

—També li van disparar?

—He dit usades —va remarcar—. Encara que sembli estrany… se les devia empassar.