36

El passeig Nacional, les Rambles i els voltants de les Drassanes Reials, la Barcelona més propera al mar mostrava les dues cares de la mateixa moneda. D’una banda, expectació; de l’altra, curiositat. Però hi havia més monedes. La que tenia el clam a la cara i el silenci a la creu, la que cridava i la que callava, la que reia i la que plorava.

La paradoxa d’un temps.

El monument a Colom ja havia estat ocupat des de feia estona. Impossible enfilar-s’hi. Algunes persones s’asseien als buits, i les que estaven dretes els tapaven la visió a l’espera del moment clau, quan Franco passés per davant i s’incorporessin. Es va adonar que tot eren homes i, a tot estirar, algun nen. No hi havia dones. Potser perquè no era femení enfilar-se a una estàtua? Va allargar el coll tant com va poder, però no va aconseguir veure en Maurici Sunyer. Tampoc no el coneixia físicament, encara que això fos irrellevant.

Quants homes amb el braç esquerre en cabestrell hi podia haver allà?

Va buscar la manera d’acostar-s’hi més i ja no va poder.

—Escolti, no empenyi.

—Perdoni.

—Haver arribat abans.

—Em sap greu.

—Que ja fa una hora i mitja que sóc aquí, per tenir un bon lloc.

—No volia pas passar-li al davant, és que busco una persona.

—Ah, això és una altra cosa, vingui, vingui.

—No, tant se val, gràcies.

—Que no, que si només és per mirar…

L’home, uns trenta i escaig, es va apartar perquè pogués allargar el coll. El resultat va ser el mateix. Un parell de dones es van empipar una mica i li van adreçar sengles mirades de disgust.

—És un senyor gran —va justificar l’home—. Està buscant una persona, ara se’n va.

Les dues dones van centrar la seva atenció en ell.

El senyor gran.

—Si és que haurien de posar cadires per a la gent gran —va dir una.

—Ja, i també per a les senyores, i els excombatents, i els ferits de guerra… Què més vols? —es va burlar la seva companya.

En Miquel va recular.

—No el veig. Ha estat molt amable.

Va fer un moviment lleu amb el cap.

—Res, tranquil. Avui és un dia especial.

—Ja ho pot ben dir.

Es va separar de les primeres files i es va moure per les més allunyades, sempre amb la mirada fixa en el monument a Colom. En Sunyer podia ser a qualsevol lloc, potser a l’altra banda, i no es deixaria veure fins que arribés el moment.

—I què n’has de fer, d’on és? —es va preguntar de sobte.

Volia veure’l, res més.

Presenciar el moment.

Ni tan sols sabia per què.

Morbositat? Ser testimoni de la història? La seva pròpia venjança pensant en la Quimeta i en Roger, fins i tot en el seu germà separat de Barcelona i vivint a l’exili, tan lluny? El preu dels vuit anys i mig passats al Valle de los Caídos veient morir tants republicans?

Va caminar un xic més.

Se sentia esgotat, però també… com explicar-ho?

Aquella gentada, aquells crits, «¡Franco!, ¡Franco!, ¡Franco!», aquelles banderes espanyoles… Aquella tarda no treballava ningú. Les empreses havien donat permís als seus empleats per anar a rebre el «salvador» de la pàtria. I la gent, com una catifa estesa als carrers, ho omplia tot, fins a l’últim racó. La mateixa gent que havia lluitat per la República? La mateixa els pares, marits o fills de la qual havien caigut al front? La mateixa que va suportar els terribles bombardejos que buscaven crear la màxima por entre la població civil? La mateixa que va patir fam i fred? Aquell matí del 26 de gener de 1939, en veure les tropes victorioses entrant per la Diagonal, es va preguntar d’on treien, els supervivents, les banderes, i si l’entusiasme i l’alegria eren reals o un simple alleujament pel final de la guerra. Havien passat poc més de deu anys i tot continuava igual o… Banderes, salutacions feixistes, crits d’adhesió al vencedor.

Tan ràpid l’oblit?

Tanta necessitat de pau a qualsevol preu?

Tanta por per mastegar i empassar-se només per continuar endavant?

I els més de cent mil cadàvers enterrats a les cunetes i les muntanyes, a les fosses comunes i els cementiris, tot esperant un temps millor en el qual poder tornar a merèixer un respecte i recuperar la dignitat, mentre el règim continuava afusellant i augmentant-ne el compte?

El dictador tornava per tercer cop a Barcelona i la ciutat era allà, lliurada als seus peus.

Probablement els qui s’havien quedat a casa eren més nombrosos, molt més, però ells callaven.

També ho feien alguns dels presents, obligats a presenciar tota aquella parafernàlia, ja que altrament podien ser represaliats per les seves empreses, que en cas de trobar-se lluny havien llogat autocars per facilitar la mobilitat als seus empleats. Era un dia sense excuses. Fins i tot els malalts s’havien de curar miraculosament.

Un guàrdia civil el va mirar fixament.

Va continuar caminant.

I si es trobava el comissari Amador?

El trajecte de Franco per Barcelona seria llarg, des del port fins a la catedral, perquè era impensable que no se celebrés un tedèum, i tot seguit fins al palau de Pedralbes. L’Amador no coneixia el lloc de l’atemptat. Si es pensava que havia desarticulat la trama, potser es relaxaria.

Però hi podia haver relaxació davant el sol risc que el pla continués endavant?

En Roura, en Macià, en Virgili, en Sunyer i en Mateu Galvany formaven un grup, però, i si n’hi havia d’altres?

L’Amador el faria tallar a trossets si algú es recordava d’ell o si més tard el relacionava amb l’atemptat.

Va fer la volta a Colom per l’altra banda i va continuar buscant el seu fantasma.

Res.

Es van començar a sentir canonades. Els vaixells del port van fer sonar les sirenes. La multitud es va remoure.

—Ve al Méndez Núñez —va dir algú—. Això és que ja ha arribat.

—Sí, són les salves d’ordenança.

—Mira!

S’havien deixat anar milers de coloms, que en alçar el vol van formar un núvol negre damunt la zona.

—Encara se’ns cagaran a sobre —va pronosticar un ma lastruc.

Els qui l’envoltaven van riure.

Va deixar de buscar en Maurici Sunyer i va seure a terra, sense més ni més. Ja li era igual, perquè tenia el vestit fet una pena. La posició era incòmoda. Les canonades van cessar, però no l’udol de les sirenes. No gaire lluny es va sentir una cridòria més gran. Els qui estaven situats a la part alta del monument a Colom, si més no la que donava al mar, van atalaiar el Portal de la Pau i van alçar les mans assenyalant alguna cosa.

Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España i Generalísimo de los Ejércitos, acabava de baixar a terra.

Va restar assegut tot just deu o quinze minuts més.

Després es va reincorporar.

Va tornar a les primeres files. Ara sí, en Sunyer havia de fer-se visible. I encara més, aparèixer a la part del davant del monument, des d’on podria llançar les granades al pas del cotxe de Franco i l’alcalde de Barcelona. En la seva nova posició veia part del carrer.

Però ni rastre del magnicida al monument.

Va sentir un nus a l’estómac.

La ment en blanc.

No volia pensar. No valia la pena. Allà es jugava el destí d’Espanya, però ell ja no era ningú, tan sols un home gran i cansat.

Els minuts van transcórrer molt a poc a poc.

Fins que la gentada es va convertir en una veu única.

—¡Franco!, ¡Franco!, ¡Franco!

Va estirar el coll tant com va poder. La guàrdia mora avançava al pas, amb els seus cavalls guarnits i ells lluint l’uniforme de gran gala, capa inclosa i estesa per l’esquena fins a la gropa de la muntura. Sostenien gallardets tan tibats com els pals en què estaven fixats, perquè lluïssin les seves formes i colors. Al seu darrere va aparèixer el cotxe descobert de Franco, vestit amb uniforme de la Marina, i l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert, baró de Terrades.

Quedaven menys de cent metres.

Va girar el cap en direcció al monument a Colom i llavors el va veure.

Per sota les estàtues de la part alta del templet, dret, amb gent asseguda als seus peus, on ell mateix devia haver estat amagat fins aquell moment.

En Maurici Sunyer, el braç esquerre en cabestrell, la falsa mà embenada, la dreta a la butxaca de la jaqueta.