16

Una altra casa humil, sense porteria. Humil i estreta, amb només un pis per replà. Humil però no pas pobra, ja que tenia alguna cosa que la feia digna: l’arc de l’entrada, els balconets treballats, el coronament del terrat, visible des del carrer. L’havien maltractat els anys i la manca d’atencions, només això. Al barri també li costava recuperar l’alegria anterior a la guerra, encara que els teatres del Paral·lel brillessin sempre amb la seva llum pròpia i la promesa d’una evasió temporal.

No es va ficar al portal de seguida. Abans de tot va mirar un cop més, dissimuladament, a dreta i esquerra.

Res.

O la policia havia millorat, convertint-se en ombres gairebé invisibles, o allà no hi havia gens de vigilància.

Si en Sunyer ja era a la presó, ja no calia vigilar casa seva. I si continuava amagat com en Roura, hi tornaria?

—Acabaràs paranoic.

Per què cada vegada li feia més por l’embolic en què s’estava ficant?

Va pujar a poc a poc fins a la primera planta i va trucar a la porta. El silenci a l’altra banda li va fer entendre que no hi havia ningú. Va pujar al segon i hi va trobar el que ja s’esperava. Igual que a l’habitatge d’en Roura, la porta del pis havia estat esbotzada. Puntada de peu policial, sense contemplacions. Arrencada de les frontisses, la fusta s’aguantava dre ta perquè l’havien repenjat, inclinada, sobre el marc. Una cadena amb un cadenat l’havia protegit durant un temps, però també havia estat trencada, forçada. Un lladre devia haver intentat beneficiar-se de la situació, o bé un veí hi havia entrat a tafanejar, o potser sí que en Maurici Sunyer havia tornat en qualsevol moment a buscar-hi alguna cosa.

En Miquel va aprofitar l’avinentesa.

Va aguantar la porta amb les dues mans just per poder introduir el cos per l’obertura. Seguidament la va tornar a deixar on era.

El pis d’en Maurici Sunyer era més humil que la casa: parets escrostonades, paper pintat mig arrencat o caigut al menjador, poca llum a la resta i molt buit. Massa buit. L’únic llit era a l’habitació principal i tenia el matalàs rebentat, amb les restes escampades per terra. Les portes de l’armari, obertes de bat a bat, oferien un espectacle igualment misèrrim, gairebé sense roba, i la que hi quedava havia estat llançada de qualsevol manera aquí i allà. També hi havia una calaixera buida.

En un altre temps, hi devia haver viscut una família sencera, ja que el pis, si bé allargat i estret, tenia massa habitacions per a un home sol.

El telèfon era al passadís, adossat a la paret. Va agafar l’auricular i va comprovar que sí, que hi havia línia.

Un telèfon viu.

Algú que vivia humilment mantenia un servei que no tothom era capaç de pagar o de gaudir-ne. Perquè, de tota manera, qui els telefonaria o a qui telefonarien?

Va centrar la seva atenció en el menjador.

Una taula, tres cadires desiguals, un bufet… Però el més important també era a terra, com si algú hagués arrencat alguna cosa de les parets o hagués estripat un vell àlbum de retalls. Es va ajupir per collir uns quants fulls de diari, mig trencats alguns, esgrogueïts la majoria.

En va tenir prou amb un cop d’ull.

Retalls d’un passat lluminós i perdut.

Primerament va veure la imatge d’un home fornit, baix, no gras però sí musculós, ja un xic calb, vestit amb un equipament atlètic. Somreia amb una medalla al coll i sostenia una petita corona de llorer a les mans. Després va llegir els titulars d’aquells retalls, tots anteriors al 1936.

«Maurici Sunyer, campió de Catalunya de llançament de pes», «Sunyer a set centímetres del rècord d’Espanya», «Maurici Sunyer, la jove esperança de l’atletisme català», «Sunyer, cinquè als campionats celebrats a Berlín competint amb els millors especialistes europeus», «Medalla d’or per a Sunyer amb un llançament de…».

La història d’un home arrasada i llençada a terra.

Si a hores d’ara encara no era a la presó, s’amagava amb en Roura?

En Miquel va deixar els retalls al mateix lloc, però no els va trepitjar. Va continuar bellugant-se lentament i vigilant on posava els peus. Una manera de respectar allò, encara que ja fos tan inútil com tardívol.

Gairebé en un racó del menjador, hi va descobrir uns sobres, grans, de color crema clar.

En veure-hi escrit un nom familiar en un, va obrir els ulls.

«Pasqual Virgili – Cardiòleg».

Es va tornar a ajupir i els va collir. Quatre en total. En va tenir prou amb albirar l’interior del primer per adonar-se que contenien radiografies. En va extreure una. Eren del tors d’una persona. Segons l’etiqueta inferior, d’en Maurici Sunyer Claret. Va comprovar-ne les dates: juny del 1946, abril del 1947, març del 1948 i febrer del 1949.

Va buscar més a fons dins dels sobres, però no hi va trobar res, cap informe. Va mirar per terra. Va regirar rebuts vells, així com alguns records, fins que va descobrir tres fulls de paper perduts entre documents diversos. Tres fulls amb la mateixa capçalera d’en Pasqual Virgili.

No en va entendre l’argot, però fos el que fos, no semblava res de bo.

«Aneurisma d’aorta toràcica», «Tractament conservador», «Cura extrema»…

Tot seguit, recomanacions, una dieta…

L’últim nexe era allà.

El vincle que unia en Virgili i en Sunyer, metge i pacient.

Què podia significar allò?

Va estar a punt d’emportar-se els informes mèdics. Ho va deixar córrer. Ja s’estava implicant prou en el cas. Va memoritzar-ne algunes frases i descripcions i ho va tornar a deixar tot a terra.

No quedava gaire més per fer.

Malgrat tot, va tafanejar per la resta de la casa: el safareig, el petit excusat, la cuina, un parell d’habitacions buides, un traster minúscul i igualment desèrtic. La guerra es devia haver endut les medalles, els trofeus, els reconeixements del Maurici Sunyer esportista i atleta.

Va arribar al rebedor, va enretirar una mica la porta i va sortir al replà sense necessitat de moure-la gaire. Quan es va tombar, se’l va trobar.

Un nen.

Un nen d’uns deu o onze anys, cara d’espavilat, despert, cabells tallats com un raspall, pantalons curts, sabates més grans que els peus, brutes.

—Hola —li va dir.

—Qui és vostè? —El petit no es va confiar.

Sortia del pis. No valia la pena mentir, només enganyar-lo el mínim possible.

—Un amic d’en Maurici.

—Coneix el campió?

—L’anomeneu així, el campió?

—Sí, perquè ho és.

—On vius?

—A sobre.

—Saps què va passar? —Va assenyalar la porta rebentada.

—Va venir la policia —li va explicar amb naturalitat.

—El dia 22?

—No ho sé, era diumenge. Van fer un enrenou de mil dimonis. —Va mirar cap amunt després d’haver dit aquesta paraula, per si el sentia algú, segurament la seva mare.

—Se’l van endur?

—No, no era a casa.

—I més tard?

—No ho sé, però no ho crec. És molt llest.

Un admirador.

—On pot haver anat?

—Ni idea. —Va arronsar les espatlles.

—Ets amic seu?

—Sí, l’únic.

—Per què l’únic?

—No ho sé, però som amics.

—Li caus bé?

—Diu que m’assemblo al seu fill.

—I on és el seu fill?

—Va morir —i li va aclarir—: durant la guerra.

—I la seva dona?

—També va morir. I els seus pares. Van morir tots.

—Així doncs, estava sol?

—Té un germà, però no en sap res des que es van acabar els trets. Escolti. —Va mirar-lo amb cara de sospita—. No diu que és amic seu?

—Fa molt que no el veig. Des dels dies en què era campió, abans de la guerra.

—Vostè el va veure competir? —Va obrir els ulls.

—Sí —va mentir amb serenitat.

—Era tan bo com diu?

—Molt.

—Ho sabia. —Va somriure ple de felicitat—. A mi m’ha explicat coses fantàstiques, com va guanyar algunes de les seves proves. És emocionant.

—Per què no va continuar competint després?

—No ho hauria pogut pas fer amb un sol braç, home!

—Va perdre un braç?

—Sí, l’esquerre. I tot i que llançava la bola amb el dret, ja no va poder continuar, o no el van deixar. Per això i perquè era roig. Vostè també era roig?

—Com va perdre el braç?

—Al front. L’hi va arrencar un obús. Digui’m, era roig o no?

—Sí, ho era.

—Bé. —Va restar seriós.

—De què viu ara?

—Ajuda aquí a prop, a la botiga d’ultramarins de la senyora Lluïsa. Només té un braç, però en té prou per traginar caixes i tot plegat, perquè és molt fort. La senyora Lluïsa tampoc no té ningú i en Maurici s’acontenta amb molt poca cosa per menjar.

—Sembla que ho saps tot.

—Sí. —Es va mostrar orgullós del seu domini i la seva popularitat.

—De debò no tens ni idea d’on pot ser?

—No, ja ho vaig dir a la policia.

—Et van interrogar?

—Sí. —Va treure pit—. Però si venien a buscar en Maurici és que s’equivocaven. Els vaig dir que no sabia res i ja està.

En Miquel li va remoure els cabells amb simpatia. Tots dos van mirar amb una certa tristesa la porta desballestada de la casa del campió de Catalunya de llançament de pes.

—Què se’n farà, ara, d’aquest pis? —es va preguntar en veu alta.

—La policia va dir que no hi entréssim ni toquéssim res, però això va ser fa una setmana i no han tornat.

—On és la botiga de la senyora Lluïsa?

—Sortint a mà esquerra, al carrer Sant Bertran.

Va posar un peu al primer esglaó de l’escala i es va aturar.

—Tenia amics? —Va tornar a adreçar-se al noi.

—Que jo sàpiga no. No el vaig veure mai amb ningú.

—En Pasqual Virgili, l’Esteve Roura, l’Enric Macià, en Mateu Galvany…?

Va moure el cap negativament.

—Sí, sembla que ets el seu únic amic —va assentir ell.

—Sempre està molt seriós, menys amb mi, però la meva mare diu que és boig, que tots els solitaris ho són, i encara més després d’haver perdut la família sencera.

—Et va explicar mai per què té telèfon?

—Diu que el necessita, per si un dia li truca el seu germà, tot i que cada vegada perd més les esperances. També diu que és per dignitat, que si un va renunciant a tot, al final acaba no sent res.

Un resistent.

Potser un idealista.

Perillós com tots ells?

—Gràcies, noi —se’n va acomiadar.