9

Era evident que l’Esteve Roura no seria al seu pis. Un no es fa fonedís i es queda a casa. I si ho fa, és perquè està malalt, i llavors avisa a la feina.

En Roura s’havia retirat de la circulació molt de pressa.

Però si buscava respostes, el lloc indicat per trobar-les era allà.

Va mirar l’edifici. Tan vell com molts altres a la Barcelo na que encara conservava les empremtes d’identitat del seu passat urbà. Hi havia carrers que no canviarien mai, petits, estrets, amb la roba penjada als balcons, finestres mal tancades, escales ombrívoles amb esglaons bombats, olors, sensacions.

Fins i tot hi havia porteria.

Buida, però n’hi havia.

Primer de tot va mirar carrer amunt i carrer avall, per si hi percebia cap vigilància policial. Va caminar uns quants metres en un sentit, uns quants metres en l’altre, va explorar fins i tot les ombres dels altres portals o els aparadors de les botiguetes, una d’ultramarins i una altra dedicada a la venda de teixits. Un cop segur, es va esquitllar a l’edifici i va pujar a poc a poc fins a la tercera planta, aquesta vegada sense entresòl ni principal. La porta del pis havia estat forçada, o més ben dit, esbotzada, prova que la policia ja havia estat allà. Podia clavar-li una puntada de peu i esmunyir-se a dins.

Va rumiar.

Llavors es va obrir la porta del davant del pis d’en Roura.

—Hola. —En Miquel va ser ràpid.

Un home cellajunt, mal il·luminat per la penombra de l’escala, se’l va quedar mirant amb un aire de desconfiança. Devia avaluar el seu aspecte, el vestit, detalls, i decidir que no semblava sospitós de res.

Així i tot, va trigar a respondre.

—Hola.

Si ficava la pota, si es feia veure o notar gaire, se la carregaria. Però no tenia cap altra opció si volia esbrinar alguna cosa del que passava allà, amb en Mateu mort i en Roura desaparegut.

—En sap res, del seu veí? —va preguntar directament.

L’home va tancar la porta disposat a anar-se’n.

—No, no senyor.

—Vostè era aquí quan va venir la policia?

—No, va ser a la nit. Havia anat a passejar amb la meva dona aprofitant el bon temps. —Va arrufar el nas i va afegir—: Vostè és…?

—Sóc d’un altre departament —va mentir amb el seu vell aplom d’inspector.

—Ah —va dir el veí perdent la rigidesa.

—Quin dia va ser això? —En Miquel va assenyalar la porta masegada.

—Diumenge.

—Ahir?

—No, perdoni, l’anterior.

En Mateu i la Maria detinguts divendres. La Maria lliure dissabte. I la policia arrasava el pis d’en Roura diumenge.

—Eren amics?

—No, no, només veïns —va voler deixar ben clar.

—Què me’n pot dir, d’ell?

—Que no m’estranya gens que vingués la policia.

—Per què?

—Era un exaltat, tot li semblava malament, no estava mai satisfet amb res, ho criticava tot. Un autèntic pesat.

—Havien discutit mai?

—Miri, jo mirava de no trobar-me’l, no sé si m’entén.

—Sabia que en acabar la guerra havia estat empresonat? —Va intentar esbrinar de quin color era el seu interlocutor.

—Sí, m’ho va dir. Bé, ho deia a tothom. Com si només li hagués passat alguna cosa dolenta a ell. Era un ressentit. En comptes d’agrair el benestar que tenim ara…

—Sap per què el buscava la policia?

—No.

—El van interrogar a vostè?

—Em van fer unes quantes preguntes, sí. Complien el seu deure. Segur que en devia haver fet alguna, aquest. —Va moure la barbeta apuntant a la porta del davant.

—Coneixia algun amic seu?

—No.

—En Virgili, en Sunyer, en Macià…?

—No, no. Què significa això?

—Ja l’hi he dit. Hi ha més causes contra ell. I de tota manera, aquí les preguntes les faig jo.

El seu to més autoritari va ser molt convincent.

—Perdoni.

—Algú de l’escala era amic seu?

—No ho crec pas —va arronsar els llavis fent una ganyota—, però ho pot preguntar. La senyora García el va cuidar fa un parell de mesos, quan va estar malalt. Com que aquesta dona viu sola… Té el pis just a sota.

—Gràcies, em sap greu haver-lo interromput.

—No s’hi amoïni. La gent honrada hi som per ajudar, no?

Gairebé va pensar que li deixaria anar un «¡Arriba España!».

El veí d’en Roura va desaparèixer escales avall. En Miquel va comptar fins a deu i va seguir-li les passes. Es va aturar davant la porta de la senyora García, va agafar aire i va trucar amb el picaporta, perquè no hi havia timbre. A l’altra banda es va sentir el suau arrossegament d’unes sabatilles. La cara d’una dona d’uns quaranta o quaranta-cinc anys, de bon veure, va aparèixer per l’obertura. Duia rul·los al cap i vestia una bata certament espantosa. En veure que el visitant era un home, va fer dues coses: posar-se una mà als cabells i l’altra a la part superior de la bata per tancar-la, com si tingués por que se li veiessin les parts prohibides del cos.

—Senyora García?

—Sí. —Els seus ulls van mostrar preocupació.

—Disculpi la molèstia, senyora. Es tracta del seu veí, el senyor Roura.

Va aparèixer el desànim al seu rostre.

—Una altra vegada?

—Ho sento.

—Ja els vaig explicar tot el que sabia, que era més aviat res.

—Només seran cinc minuts. Puc passar?

—Anava a dinar.

En Miquel no es va moure de l’entrada. La dona es va acabar resignant. Es va enretirar de la porta, li va permetre l’accés al pis, la va tancar i seguidament va obrir el llum del rebedor sense fer ni una sola passa més.

—Què vol saber? —Es va plegar de braços.

—Li ha estranyat que la policia busqui el senyor Roura?

—Sí, és clar.

—Té fama de ficar-se en problemes, de parlar massa…

—I què vol que li digui? —Va arronsar les espatlles—. Cadascú és com és. Mai no m’ha semblat una mala persona.

—Eren amics?

—Veïns.

—Va intimar amb ell?

Era una pregunta molt directa. No es va ofendre, però es va notar el seu encarcarament, el rictus dels llavis, la duresa de la mirada. Sense rul·los i sense bata, arreglada, maquilla da, devia ser una dona atractiva. En Pep, el de la impremta, li havia dit que a vegades sortien a conèixer dones. Un home solter de quaranta-set anys. Potser un depredador? O massa estrany i extravertit perquè una dona el pogués aguantar?

—A què es refereix? —va etzibar la senyora García.

—A si li va fer cap confidència.

—No, per què ho hauria hagut de fer?

—Quan va estar malalt, vostè el va cuidar.

—Com faria qualsevol persona bona i decent amb un veí. —Va ser concisa—. Va agafar la grip. Què havia de fer? El vaig veure tan malament que… Pujava a preparar-li un brou cada nit, això és tot.

—De què parlaven?

—De res en particular. Bé… —va fer una pausa i va canviar el to de la veu—, sí, de cinema. Això sempre. Era una enciclopèdia amb potes i molt romàntic. Deia que la vida era com una pel·lícula, però sense Rita Hayworth. Si fa no fa es veia a ell mateix com el protagonista de la seva pròpia història, com si el món fos un gran teatre. En aquest sentit, estava com un llum. Aquells dies, els de la grip, es va perdre una pel·lícula i era com si li faltés alguna cosa. Gairebé va estar a punt de llevar-se, amb febre i tot. No volia pas deixar de veure-la. Va lamentar més això que no pas el fet d’estar malalt. Solia anar gairebé sempre al mateix cinema, tot i que després crec que el van tancar per reformes. Però no solament hi anava per les pel·lícules. També sortia amb una de les taquilleres, no sé si perquè hi estava personalment interessat o perquè el deixés entrar de franc. —Va forçar un somriure irònic.

—Això l’hi va explicar ell?

—És bastant pretensiós, dels que presumeixen sempre, i salten d’un tema a un altre. —Va fingir una indiferència que no semblava sentir—. Em va explicar que a vegades veia les pel·lícules a la sala de projecció mateix, com un rei, i que després es reunia amb la dona, la taquillera, en una petita cambra contigua.

—No és estrany que expliqués això a una dona sola i bonica com vostè?

—Gràcies. —El rostre se li va envermellir lleument—. Ja li he dit que presumia molt sense pensar en qui tenia al davant o el que deia.

—Potser ho feia per conquerir-la.

—Hauria estat un escàndol veïnal. —Va arribar a simular un somriure—. No va ser el cas. Tampoc no era ximple.

—S’adona que parla d’ell en passat?

—No crec pas que el torni a veure. —Va ser més que sincera—. No tinc ni idea de l’embolic en què es deu haver ficat, però la policia no va darrere algú així com així. Que m’estranyi no vol dir pas que no sigui realista. Si pregunta a l’escala, li diran que queia malament a tothom.

—Vostè és vídua?

—Sí, sí senyor.

—Va perdre el marit a la guerra?

—Sí.

—El senyor Roura va estar empresonat.

—Ja ho sé.

—Va quedar marcat per això, m’imagino.

La senyora García no va badar boca. Va aguantar-li la mirada provant de mostrar-se impassible.

—No sóc de la social, no tingui por —la va tranquil·litzar en Miquel—. Tan sols volem trobar-lo.

—Jo no sé res —va expressar amb amargor.

—Quan va estar malalt, per què no el va cuidar la seva mare?

—No va voler avisar ningú, i encara menys la seva mare. No volia la família a prop.

—No va el venir a veure ningú?

—No, que jo sàpiga.

—Li diuen res els noms de Pasqual Virgili, Maurici Sunyer i Enric Macià?

—Sí, ja vaig explicar a la policia que havia anat a veure el senyor Virgili per encàrrec del senyor Roura.

—Expliqui-m’ho ara a mi.

—Se’m refredarà el dinar, sap?

—Sisplau. —Va ser amable i categòric alhora.

—Bé, era al llit, quan tenia la febre més alta. Em va demanar que anés a veure aquest home per dir-li que estava malalt, res més.

—Per què no li va trucar per telèfon?

—No ho sé. Em va demanar aquest favor i l’hi vaig fer.

—Perquè el vingués a veure?

—No, només per dir-li això, que tenia la grip. Em va donar una nota. Hi deia: «Estic malalt. Ho sento. Una setmana». Vaig llegir-la perquè no estava tancada. Era un simple full de paper doblegat.

—Això va ser tot?

—Sí.

—On va portar aquesta nota?

—A la consulta del senyor Virgili.

—Un metge? —es va estranyar en Miquel.

—Sí.

—En comptes de demanar que anés a visitar-lo, li va enviar una nota dient-li «ho sento» i «una setmana»?

—Què vol que li digui? —Va arronsar les espatlles.

—Doni’m l’adreça d’aquest doctor.

—Carrer Casanova cantonada amb Diputació. No en recordo el número, però és al xamfrà, a la banda de muntanya, baixant a la dreta.

—Gràcies per tot. Ha estat molt amable. —Va iniciar la retirada.

—No vull embolics, senyor.

—No en tindrà, no pateixi. Però cal que investiguem.

—Tan seriós és?

—No ho sabem.

—Quan la policia va esbotzar la porta, ho semblava. Va ser molt… Ja m’entén.

—N’hi ha que actuen caigui qui caigui. Nosaltres només fem preguntes.

—En el fons no crec pas que sigui més que un pobre home, un il·lús. —Se li va entristir el rostre i els ulls se li van omplir d’una pàtina de dolor.

—Així som la majoria, fins que en passa alguna —va dir en Miquel—. Novament li dono les gràcies i li demano perdó per haver-la entretingut tant.

Ell mateix va obrir la porta del pis.

La darrera pregunta, inesperada, la va fer des del replà.

—Com és en Roura?

—Doncs… si fa no fa de la seva alçada, metre setanta o així, prim, nas prominent, boca ampla i allargada, gairebé d’orella a orella, celles espesses, dents mal posades…

En Miquel es va acomiadar d’ella amb un somriure.