8

Un policia seguia en Mateu.

Per què?

El detenien, l’estomacaven, el deixaven anar el sisè dia… i el seguien?

És a dir, el deixaven anar precisament per això, per seguir-lo?

Un altre cop l’interrogant principal: per què?

Es va aturar a la cantonada de Floridablanca amb Viladomat, amb el cap ple de trons i el desconcert avançant-li per les terminacions nervioses. Una veu el va cridar des del fons del seu ésser: «Deixa-ho córrer!».

Quan havia fet cas de les seves veus?

Si feia un pas en una direcció, era per fer-ne tot seguit dos, i després tres.

—Merda, Mateu. —Va sospirar.

A la Maria, la policia no li va dir res d’aquells trets. L’hi hauria explicat, a ell. Van parlar-li d’un atropellament i que el conductor va fugir. La deducció que havia estat un assassinat partia d’ella.

I no anava pas desencaminada.

Tenia més preguntes.

Per què havien alliberat la Maria l’endemà, sense posar-li les grapes al damunt?

També la seguien?

Perquè si era així…

Va mirar distretament al seu voltant. Encara sabia què era ser inspector. Els detalls comptaven.

No va veure res sospitós.

La clau era en Mateu.

Estava ficat en alguna cosa, en una de molt grossa.

Una cosa capaç de merèixer una pallissa de la policia i en acabat ser assassinat per això.

En Miquel es va aturar. Havia anat amb taxi fins a la casa de l’Esperança Sistachs. Ja no estava per anar d’un costat a l’altre a peu. L’última vegada havia estat el gener del 39, i tenia deu anys menys. Quan va investigar allò del juliol del 47 i el cas de l’octubre del 48 es va fer amic dels taxistes, ràpids i eficaços, si bé en tots dos casos li van pagar per la seva feina. Ara no era pas així. Eren els seus diners.

I en Mateu, amic seu.

L’últim.

Podia anar a Escudellers per Riera Alta i el carrer del Car me, creuar les Rambles, baixar fins a la plaça Reial, fent una passejada, o bé anar-hi per Hospital, que era més curt i ràpid.

—A fer punyetes… —va remugar en veure un taxi just a un parell de metres.

No era dels parladors, sinó dels correctes, perquè hi havia tres categories de taxistes: els parladors, els correctes i els mal educats. Va conduir-lo per la via ràpida, sense mirar de donar-li conversa, i el va deixar a la cantonada d’Escudellers amb carrer del Vidre. Va pagar la carrera i va mirar a banda i banda abans de trobar el seu objectiu. La impremta es deia Puigvert i des de fora no semblava gaire gran. Va comprovar l’hora, va empènyer la porta del carrer i es va trobar en una mena d’oficina revestida de fusta fosca, vella. El soroll de les màquines era absolutament audible des d’allà, a més de carregós, tan monòton com cadenciós. També hi feia olor de tinta.

Una aroma forta.

Una noia d’uns vint anys, prou grassoneta per no tenir cap línia recta al cos, el va saludar des de darrere un taulell bastant alt. Va haver de repenjar-s’hi amb les dues mans per veure-la bé a l’altra banda.

—El senyor Roura?

La noia va vacil·lar.

—El senyor Roura…? Bé, esperi’s.

Es va aixecar del seu lloc i va desaparèixer per una porta situada a la seva esquena. En el moment d’obrir-la i tancar-la, el soroll va augmentar. L’espera no va ser gaire llarga. Amb prou feines un minut. Van tornar ella i un home d’uns seixanta anys, bigoti, pocs cabells, papada generosa. Vestia amb elegància: camisa blanca, armilla i pantalons. Lluïa un bonic corbatí al coll.

—Ha preguntat per l’Esteve Roura? —Va allargar-li la mà.

—Sí, sí senyor.

—Vostè és policia?

—No.

—Llavors em temo que no li podré dir res. —Va alçar una mica la barbeta amb una certa arrogància.

—Un amic meu s’ha mort i la seva filla m’ha demanat que ho faci saber als seus coneguts, això és tot. —Es va posar la pell de xai.

—Ah, vaja. —L’home va arrufar el nas un xic més relaxat—. Vostè perdoni, és que… en fi, la policia ja ha vingut un parell de vegades i… Què vol que li digui? A mi què m’expliquen! Aquest boig desapareix i em pregunten a mi, com si jo conegués la vida i miracles dels meus empleats. Qui sap en quin embolic es deu haver ficat, aquest eixelebrat!

—Diu que ha desaparegut?

—S’ho pot creure? —Va mostra-li els palmells de les mans—. Sense dir ni un mot, i en plena campanya d’estiu, fullets, programes de cinema…!

—Quan va desaparèixer?

—Fa dies.

—Gaires?

—Doncs… —Va mirar la noia com si amb això en tingués prou per confirmar-ho—. El dilluns passat ja no va venir, sí. Avui fa una setmana. I ni piu. Ni piu!

—Ha anat a casa seva?

—Per què? Viu sol.

—La seva mare…

—Ah, això no ho sé. —Es va excusar—. Jo aquesta senyora no la conec, però tenint en compte com és ell… Dubto que la tingui en un pedestal, sap què vull dir? —Va recuperar l’empipament—. Vaja, que ja és prou grandet! Oi, Isabel?

—Sí, senyor Puigvert. —La noia li va donar la raó amb timidesa.

—Miri que jo sempre l’hi deia, eh? —Va estar a punt de posar-li un dit al pit a en Miquel, completament llançat—: «Roura, posi seny, que acabarà ficat en un embolic i després serà massa tard. Roura, que és un bocamoll, vostè, i no mira amb qui parla ni qui té a la vora. Roura, que se’n va molt de la llengua. Roura, treballi i deixi’s de bestieses…».

—Fa gaire temps que treballa amb vostè?

—Gairebé set anys, des que va sortir de la presó.

—Combatent?

—Sí, és clar. —Va mirar-lo amb recel—. Per què ho pregunta?

—No, per res. —Va fingir indiferència—. Si és tan esbojarrat, bé prou que podria ser un delinqüent comú.

—Només li faltaria això! I a mi! Aquí únicament hi treballa gent honrada!, oi, Isabel?

—Sí, sí senyor.

—No sé pas què li diré a la filla d’aquest amic que ha mort. En Mateu Galvany, li sona?

—No.

—M’ha deixat de pedra, escolti… Sincerament no pensava… —Va fer una passa cap a la porta del carrer.

—Ja ho veu. —El senyor Puigvert el va secundar.

—A més, quan la policia investiga… és per alguna cosa.

—És el que jo dic.

—I si, a més, ell desapareix…

—Toca ferro —va assentir l’amo de la impremta.

—Doncs quan torni… —Novament va deixar la frase inacabada.

—Em fa l’efecte que no el tornaré a veure, miri què li dic.

En Miquel va posar la mà al pom de la porta, lentament.

—Em sap greu haver-lo molestat.

—No, home. Vostè què sabia.

—Un amic mort, l’altre desaparegut… Espero tenir més sort amb els altres que haig de trobar. —Va mirar-lo afeixugat—. Al senyor Galvany el van atropellar.

—Tràgic.

—Haig de trobar un tal Virgili, un tal Sunyer, un tal Macià…

No els coneixia pas. No es va immutar.

—Tenia cap amic aquí, a la impremta?

—Sí, en Pep.

En Miquel va deixar caure la mà sense arribar a moure el pom.

—Podria parlar amb ell un minut?

Al senyor Puigvert li va sortir l’empresari que portava a dins.

—No pot venir després? Estem fins al capdamunt de feina. —No li va amagar el seu disgust ni tampoc que se li estava acabant la paciència.

—És que amb l’enterrament tan a prop… Sisplau…

—No sé pas què li podrà dir ell. Si ha desaparegut, ha desaparegut. La policia ja va fer totes les preguntes possibles.

En Miquel es va mantenir ferm.

—Esperi’s aquí. —El senyor Puigvert va girar cua sense acomiadar-se’n i sense donar-li la mà.

Es van quedar un altre cop sols, la Isabel i ell. La noia el va mirar un moment i li va somriure amb cortesia. Probablement a la impremta només hi treballaven homes. Un angelet enmig d’un prat ple de llops.

O gairebé.

En Pep va trigar una mica més. Tres minuts. Va arribar fregant-se les mans amb una bata bruta de greix i la cara espantada. Segurament, l’amo l’havia esbroncat abans, per tal que no perdés més enllà del minut demanat pel visitant i, fins i tot, devia estar enfadat perquè era amic del desaparegut Esteve Roura. Era un home de complexió mitjana, cap triangular, barbeta a l’estil John Wayne i orelles grosses, molt grosses. Devia tenir uns trenta anys, bastants menys que en Roura.

—Em sap greu interrompre’l. —Es va guardar prou d’estrènyer-li la mà bruta—. Ja m’ha dit el senyor Puigvert que l’Esteve Roura ha desaparegut i fa una setmana que no en saben res.

—Sí, exacte.

—Vostè no deu tenir pas idea d’on…?

—Jo? No. —Va adoptar un posat greu—. És el mateix que vaig dir als policies que em van interrogar.

—Però són amics.

—No —va voler deixar clar—. Coneguts. Treballem junts i, a vegades, quan plegàvem, hi va haver un temps que fèiem un tomb, provàvem de conèixer alguna dona o fins i tot anàvem al cinema. Ell passa tota l’estona que pot al cinema. D’això a ser amics… Fa uns mesos, vaig començar a festejar amb una dona i vam deixar de veure’ns excepte aquí, a la feina.

—Li cau bé?

—Sí, però també és una mica pesat. Parla i parla i parla…

—Ha estat mai a casa seva?

—No, ni ell a la meva, ja l’hi dic ara. —Va mirar cap enrere com si el seu cap hagués de sortir d’un moment a l’altre per demanar-li a crits que tornés al seu lloc.

Camí tallat.

—Em sap greu haver-lo molestat.

—No és cap molèstia —va mentir amb educació.

Es van acomiadar alhora i es van donar l’esquena. En Miquel va esperar que en Pep travessés aquella porta. Un cop ho va haver fet, encara no va obrir la del carrer i va mirar la Isabel.

No li va haver de preguntar res.

—A mi ni se m’acostava. —La noia va ser ràpida—. Li vaig tallar les ales el primer dia.

En Miquel va somriure.

—Gràcies.

Va sortir de la Impremta Puigvert i va caminar cap a la plaça del Teatre per agafar un altre taxi.

Havia d’anar gairebé al peu del Tibidabo, prop de la plaça Lesseps.