38

En Miquel es va orientar pel bosquet, alhora que protegia la Patro en la mesura del possible. Tant li feia sortir pel costat del camp de futbol com per un altre. El matí era blau, plàcid i serè. El sol aviat tornaria a escalfar la vida, el món, a tothom qui volgués sentir-lo a la pell.

Els esbarzers van tornar a deixar-los les seves empremtes, però ja no els va importar.

La Patro ni es va queixar.

A la seva esquena, tot d’una, van sentir una veu.

Una veu trencada.

—No!… No, esperi, puc…!

Va sonar com una campana sorda, ofegada per la distància.

Clang!

En Miquel estava segur que utilitzarien el ganivet.

—Ja està? —va xiuxiuejar ella.

—Sí, ja està —va dir ell.

Va sentir la pressió de la mà de la Patro i gairebé va estar a punt d’aturar-se per fer-li un petó.

L’últim arbre.

Van sortir del bosquet. Un miracle de la natura, una colla d’arbres comprimits en un racó d’un descampat a la frontera del qual, en un costat, jugaven els nens diàriament somiant que un dia serien futbolistes, i a l’altre, circulaven els tramvies i el passeig de la Vall d’Hebron serpentejava unint el final de l’avinguda de la República Argentina amb Penitents i la carretera de la Rabassada. Un oasi que al llarg de dotze anys havia estat, a més, el sepulcre d’un innocent.

En Bernat Juncosa o en Benigno Sáez, dues cares de la mateixa moneda.

—Com estàs? —En Miquel es va omplir els pulmons amb aquell aire vivificant.

—Voldria córrer.

—Doncs no ho facis. Espera…

Es va ajupir i amb el mocador li va netejar les ferides de les cames. En tenia algunes de profundes. Massa.

—Valdrà més que ens allunyem. —Va acabar rendint-se.

Van arribar al camp de futbol i van accelerar el pas. La casa dels pagesos continuava deserta. Van deixar enrere el Mercury d’en Benigno Sáez i van enfilar el camí que menava a la ciutat. Quan van trepitjar terra ferma, empedrada, amb Barcelona naixent al seu davant, el cotxe del mort va passar pel seu costat amb dos homes a l’interior. Qui conduïa era l’Alejo. El seu company, no el coneixia. En Fermí els acabava de dir que hi havia més guerrillers vigilant la zona.

I certament era així.

No hi va haver cap gest còmplice entre ells. L’Alejo va baixar pel passeig de Sant Gervasi. En Miquel i la Patro no van haver de buscar cap taxi, difícil a aquella hora i en una zona tan apartada. El tramvia que baixava de Penitents va fer sonar la campaneta en arribar a la parada.

—Som-hi. —Va apressar la Patro.

Van pujar-hi i es van asseure abans que el cobrador se’ls acostés per donar-los els bitllets a canvi dels seus diners. La Patro va amagar les cames sota el seient.

El tramvia va tornar a arrencar.

Agafats de la mà, amb força, com si en deixar-se anar haguessin de caure a l’abisme, es van relaxar per primera vegada després de moltes hores.