25

No es va poder escapar.

De fet, ni ho va intentar.

El gos assetjant-lo, el cansament castigant-li les cames, l’agitació del moment… Mentre un d’ells s’enfrontava amb l’animal, llançant-li una pedra que li va encertar el llom i el va fer gemegar de dolor, els altres tres el van capturar. Ni tan sols el van ficar a la casa per la porta, ho van fer per la finestra.

Va caure de morros, bo i protegint-se amb les dues mans.

Tant era. A la seva edat, un cop era un cop.

El fill de la Teresa Mateos va ser qui va donar el senyal d’alarma.

—És el paio que ha anat a veure la meva mare, el de la companyia d’assegurances!

—T’ha seguit? —El més jove va fer uns ulls com unes taronges.

—Merda, Fermí, merda! —Un dels que duien bigoti es va desesperar.

L’altre es va ajupir, i el va agafar per la camisa i la corbata amb un puny de ferro. Feia pudor de suor.

—La mare que et va parir! —Va llançar-li l’alè a la cara.

—Cal que fotem el camp a tota llet!

En Fermí va posar una mica de pau i sentit comú.

—Voleu callar! —Va fer que els altres el miressin—. Si m’ha seguit primer a mi i després a tots nosaltres, vol dir que està sol.

—I per què hauria d’estar sol? —va objectar un.

—No es més que un vell —va remugar un altre.

—Cony!, i què? —va afegir exaltat el tercer—. Sol, vell…! Tant se val!

El capitost del grup es va agenollar al costat del caigut. El seu company va deixar de retenir-lo amb la seva mà de ferro. El va mirar als ulls. En Miquel no va apartar els seus. L’intercanvi va durar tot just cinc segons.

—Qui és?

—Em dic Miquel Mascarell.

Va escorcollar-lo a la recerca d’armes. Un cop segur que no duia res perillós al damunt, li va ficar una mà sota la jaqueta, li va prendre la cartera, va examinar-ne els papers.

—Miquel Mascarell, sí —va repetir—. I què?

El més jove dels quatre li va agafar la cartera de la mà i va examinar la resta dels papers. Hi va trobar l’altra documentació, la que sempre portava a sobre per precaució: l’indult de les presons franquistes i el permís de sortida del Valle.

—Eh, mireu això. —Va cridar l’atenció dels altres—. Aquest paio ha estat al maleït Valle de los Caídos. Té la condemna commutada i…

—Empresonat? —Va parlar novament en Fermí.

—Sí.

—Per què?

—A vostè què li sembla?

—Lleial a la República?

—Sí.

—Per què no el van afusellar quan es va acabar la guerra?

—No ho sé pas. Vaig ser condemnat i un dia em van commutar la pena per treballs forçats.

—I després el van indultar?

—Al cap de vuit anys i mig, sí. Fa un any i escaig.

—Per què el van indultar? —La seva expressió es va omplir de dubtes—. Per delator, col·laboracionista…?

—Ho ha dit aquest. —Va assenyalar un dels homes—. Per vell.

—Aquests malparits no tenen pietat de ningú —va assegurar l’al·ludit—. Ni tan sols senten llàstima. Per a ells, el millor roig és el roig mort.

—És una història molt llarga.

—Expliqui-la —va proposar el fill de la Teresa Mateos.

—Vaig sortir perquè algú em necessitava viu.

—Per quin motiu?

—Volia que investigués una cosa.

—Ho va investigar?

—Sí.

—I?

Va arronsar les espatlles.

—Aquell porc ja és mort —va dir—. Em van parar una trampa.

—El va matar vostè?

—Sí —va mentir.

—Té coratge. —No va ser una pregunta, va ser una afirmació.

—No, era la seva vida o la meva.

Anava mirant-los a tots. En Fermí era el més tranquil i centrat. El jove, el més impetuós. Dels dos que duien bigoti, un tenia una cicatriu aparatosa a la galta, ulls durs, i l’altre era bifi, amb el llavi inferior més gros i prominent que el superior.

—Au, Fermí, què importa tot això? —va protestar el de la cicatriu, sortint de la seva abstracció—. Què fem amb ell?

—Matar-lo —va dir el jove.

—Ho faràs tu?

—Cony, ja ho faré jo! —Va parlar un altre cop el de la cicatriu—. Ens ha sentit!

—Voleu callar d’una maleïda vegada! —El capitost del grup va imposar la seva autoritat i, seguidament, el va interrogar—: Vinga, parli. Per què m’ha seguit?

No estava gaire segur de què dir, ni com.

—Vaig ser policia durant la República, inspector, aquí, a Barcelona; per això em van condemnar a mort, encara que després no m’executessin. —Va triar les paraules amb tacte i les va pronunciar amb una aparent tranquil·litat d’ànim—. Si volen saber a quin bàndol pertanyo, és evident que al seu. L’he seguit per un estrany atzar, una maleïda casualitat.

—De què està parlant? —Va continuar mantenint el tractament de vostè, com si amb això establís també una certa distància.

—Fa tres dies, dilluns, em va venir a veure un home. Es va presentar a casa meva. Es diu Benigno Sáez. Vostè el coneix bé. Jo amb prou feines el recordava d’abans de la guerra, però ell sí que sabia qui era jo i quina era la meva situació. Em va demanar que trobés la tomba del seu nebot Pau i no vaig tenir altre remei que acceptar el seu encàrrec.

—Per què l’hi va demanar a vostè?

—Pel que vaig ser, perquè era un bon policia, perquè va pensar que podria acostar-me millor a les persones implicades en la seva mort pel fet de ser un vell republicà i l’assassí, un anarquista de la CNT. Per això em va escollir. Negar-m’hi hauria estat molt perillós. No vaig tenir cap més opció.

—Vostè està buscant la tomba d’en Pau Cabestany?

—Sí.

—Però a la meva mare no li ha dit pas res d’això.

—No.

—Li ha mentit.

—Per investigar una cosa, a vegades cal mentir. Quan m’he adonat que ella no en sabia res… D’altra banda, què podia dir-li? No sóc ningú.

—Encara no m’ha dit per què m’ha seguit. Això de l’atzar i la casualitat…

—Instint.

—Què més?

—Res més. Només instint. La seva mare estava nerviosa, mirava una vegada i una altra en direcció al passadís. Després he sentit pudor de tabac. Algú fumava o havia estat fumant. He comprès que a la casa hi havia algú més, amagat. Quan me n’he anat, he esperat una estona i en acabat ha sortit vostè.

En algun lloc, no gaire lluny, el gos continuava bordant.

Els cinc homes van intercanviar les seves mirades, tenses i irades les dels tres testimonis de la conversa, reflexiva la de l’interrogador, pacient la del presoner.

—Però és que penses fer-li cas? —El jove es va enfurismar.

—Vols callar, Matías? —En Fermí va serrar les dents.

—No te n’adones? En Sáez busca el seu nebot! És al darrere de…!

—Calla!

El fill de la Tere es va posar dret, es va enfrontar amb el seu company, li va prendre la cartera, que encara tenia entre les mans, i tot seguit la hi va llançar a en Miquel.

—Això és seriós, Fermí —li va recordar el de la cicatriu—. Ens hi juguem la pell, maleït sigui. Estic segur que ens ha sentit!

—No he sentit res —va mentir en Miquel—. Acabava d’arribar, per això el gos s’ha esverat.

—Com podem estar-ne segurs? —el va amenaçar el del llavi bifi.

—Sap per què en Benigno Sáez busca el cadàver del seu nebot? —va preguntar en Fermí.

—Em va dir que la mare d’en Pau, abans de morir, li va demanar que el trobés per enterrar-lo al seu costat.

—S’ho va creure?

—Per què no? Té la seva lògica.

—Al cap de dotze anys d’haver mort?

—Bé, aquesta dona, en l’hora final…

—I en Benigno Sáez, que és un fill de puta, de sobte es bolca a complaure la seva pobra germana.

—Sí.

—Vostè és ximple o ho fa veure, amic meu. En Benigno Sáez menyspreava la seva germana. Ell mai no mou un dit si no és en benefici propi.

—Jo no ho sabia, això. Amb prou feines el coneixia. Una vegada, l’any trenta-cinc, el vaig interrogar per un cas d’assassinat a la seva fàbrica. Això va ser tot. Per això em va venir a buscar. L’única cosa certa és que si no feia el que em deia, aniria a parar un altre cop a la presó.

En Fermí va encreuar els braços i li va donar l’esquena.

Els altres tres van esperar.

—Què fem?

—Matem-lo —va insistir en Matías.

—Tu, Alejo?

—Què vols que fem? Si no hi ha altre remei…

—I tu, Pep?

—A mi no m’importa matar franquistes, uniformats o no, però un vell…

L’Alejo era el de la cicatriu. En Pep, el del llavi inferior desmesurat.

—Aixequi’s —li va demanar en Fermí a en Miquel.

Es va guardar la cartera a la butxaca interior de l’americana. Ni tan sols li havien pres els diners. L’única cosa que importava era la seva identitat i què feia allà.

Sens dubte, l’embalum a la butxaca de la jaqueta de l’home que havia estat seguint era el d’una pistola.

—Vingui.

—Què faràs? —En Matías va iniciar una temptativa de desesperació.

No li va contestar. En Miquel el va seguir tot just cinc passes, fins que va sortir de l’estança. A la casa gairebé no hi havia res, semblava abandonada. Armaris buits, mobles amb calaixos oberts, un somier sense matalàs…

Potser un amagatall. Tal vegada un refugi.

En Fermí va obrir una porta fent girar la clau al pany.

A l’altra banda hi havia una habitació sense finestra, amb un altre somier assentat en quatre potes, mig trencat, com a únic i solitari moble. Prop d’una paret, un parell de mantes brutes, velles i florides.

—Entri —li va demanar.

En Miquel va travessar aquell llindar.

Seguidament, la porta es va tancar i la clau va girar al pany.