20

El carrer de Santa Elena ocupava un sol tram entre uns altres dos, Riereta i Carretes. Va començar per la vorera de l’esquerra, bo i preguntant casa per casa si hi vivien els Pou. Va anar d’un portal a l’altre, memoritzant els dos en què no hi havia trobat ningú per tornar-hi després, i va tenir una sort relativa. L’última porteria d’aquella banda va ser la bona. Era una casa de tres plantes, tan antiga com tot el barri, i a la primera una noieta d’uns tretze o catorze anys, força desenvolupada, li va dir que la senyora Pou vivia al segon.

La senyora Pou no era precisament l’esposa d’en Joanet Pou, sinó una dona menuda i arrugada, prematurament envellida, d’uns seixanta i molts anys. Se’l va quedar mirant amb una expressió neutra, sense dir res.

—Hola, que hi és en Joanet? —li va preguntar amb un deix de franca camaraderia.

—No, se n’ha anat de viatge. —La seva veu era fràgil, trencadissa.

—Quina mala sort! —Li va saber greu de debò—. Tant que m’ha costat trobar-los…

—És que abans vivíem a Badalona.

—Sí, ja ho sé. La senyora Todó m’ha donat aquesta adreça.

—La Francesca? Com està?

—Bé, bé, i els nois també. Li envia records.

—Ai, sí! —Va sospirar, afectada—. No dic que estiguem malament aquí, però una troba a faltar el lloc on va néixer i on ha viscut sempre, no? Coses d’en Joanet, que si Barcelona això, que si Barcelona allò altre… Per què el busca?

—Érem amics. Fa molt temps que no el veig.

—Doncs miri que em sap greu, perquè a més no sé quan tornarà i…

Va deixar de parlar quan una dona que baixava de l’últim pis, el tercer, va passar pel replà silenciosament, com un gat, sense haver fet el més petit soroll previ. Cap dels dos no l’havia sentit. La salutació entre les veïnes va ser més que freda.

Glacial.

—Passi-ho bé.

—Passi-ho bé.

La nouvinguda va continuar el seu camí sota el pes d’una greu seriositat. La mare d’en Joanet Pou va serrar les dents i això va ser tot. Va tornar a concentrar-se en el visitant.

—Li estava dient que…

—Que no sabia quan tornaria en Joanet.

—Ah, sí! Doncs això, que no ho sé. Té negocis fora de Barcelona i va d’una banda a l’altra. Confio que, com a màxim, per Nadal…

—No el pot localitzar?

—No, ja li dic que va d’un costat a l’altre. La seva última carta provenia de Huelva, ja ho veu.

—Si que viatja lluny.

—Ja ho crec.

Camí tallat. Va allargar-li la mà i se’n va acomiadar.

Les dues persones que havien compartit amb en Bernat Juncosa els darrers dies de la seva vida eren inaccessibles: l’una perquè era morta, l’altra…

Va arribar al carrer i es va trobar amb la dona que havia baixat l’escala tan silenciosament i que havia saludat la mare d’en Joanet Pou d’aquella manera tan seca.

L’esperava.

—Li ha dit que se n’ha anat de viatge? Mentidera… —Va encreuar els braços com si el tema li semblés d’allò més ofensiu i va afegir—: Quina barra…!

—Vol dir que no és així? —En Miquel va fingir tota la innocència del món.

—De viatge? Creu-t’ho! Permeti’m que rigui! Quin bon escolà està fet el seu fill. Un eixelebrat, un pocavergonya, un estafador i un baliga-balaga! És a la presó, senyor, a la Modelo! A la presó per lladregot i per… bé, no em faci parlar! I a sobre es fa la digna, sempre amb mentides, sempre amb «el meu fill això» i «el meu fill allò». Si jo li expliqués… Ni que els altres fóssim ximples, per l’amor de Déu. En fi… suposo que prou pena té.

—Fa gaire temps que és a la presó?

—Aquesta última? Fa més o menys un any que no l’he vist. Ja m’explicarà.

—Doncs gràcies per la informació, l’hi agraeixo.

—De res.

Aquí es va acabar tot. La veïna se’n va anar carrer avall i en Miquel es va quedar sol, en una cruïlla de sentiments i idees.

Encara restava intacta aquella darrera esperança, ara que sabia on era en Pou.

I li quedaven dues possibilitats finals: en Collado i la casa de la Consuelo Sáez.

No tenia ni idea de si qualsevol persona podia anar a visitar un reclús a la Modelo, si els presos disposaven d’un dia concret per a això, o si només eren acceptats els familiars. Tampoc no estava en disposició de donar cap excusa plausible perquè li deixessin veure el pres. Tot això sense oblidar que ell volgués col·laborar.

La frase d’aquella carta li cremava la raó: «Ell, que deia que l’esperava una mina d’or».

A què es referia en Bernat Juncosa quan va dir això? Tenia res a veure amb la mort d’en Pau? Hi havia un abans i un després en la manera de procedir de l’assassí del nebot d’en Benigno Sáez, un abans anarquista i visceral i un després en el qual tots els qui havien estat amb ell o rebut notícies seves parlaven «d’alguna cosa més», d’un futur diferent, d’un somni relacionat amb els diners i el poder.

Diners i poder.

Els diners i el poder dels Sáez?

De quina manera podia aconseguir-los en Bernat Juncosa?

Va buscar un bar amb telèfon públic i el va trobar al Paral·lel, prop de la ronda de Sant Pau. Va treure els papers d’en Benigno Sáez i va buscar el seu número de telèfon. El va marcar amb aquell sentiment d’aprensió inqualificable. Por, ressentiment, dubte, animadversió, menyspreu…

—El senyor Sáez, sisplau?

—Un moment, de part de qui?

—Miquel Mascarell —va articular, fort i clar.

—Esperi, senyor.

La veu femenina va desaparèixer de la línia i ell es va prendre el seu temps rebuscant pels racons del pensament detalls passats per alt en la seva investigació, paraules deslligades, ressons, sempre alertats pel seu instint, com una alarma de seguretat disposada a ser disparada.

En Benigno Sáez no va trigar a fer-se sentir.

—Senyor Mascarell?

—Li haig de demanar una cosa. —Va anar al gra—. Confio que podrà…

—Què és? —el va tallar l’home del pegat a l’ull.

—Pot moure els seus fils, o contactes, o el que sigui, perquè pugui veure un pres de la Modelo quan sigui possible?

—Sí, per què? Qui és aquest home?

—Es diu Joanet Pou i està detingut per algun delicte comú, robatori, estafa… Segueixo una pista, molt dèbil, però pista al capdavall. Aquest tal Pou va combatre amb en Bernat Juncosa i el va veure morir. És possible que no em digui res de nou, però no m’agrada deixar caps per lligar.

—Ja hi pot comptar. Hi trucaré aquesta tarda mateix. Telefoni’m aquesta nit.

—Gràcies.

—Com va la investigació?

La pregunta era inevitable.

—Tots han mort o parlen d’oïda. Si en Juncosa va matar en Pau i el va enterrar, probablement es devia emportar el secret a la tomba.

—Per què parla en condicional?

—La seva germana, el seu cosí, la seva nòvia… No n’hi ha cap que cregui que ell assassinés el seu nebot. Eren amics.

En Benigno Sáez no va dir res.

Dos, tres segons.

—Senyor Sáez?

—En Pau potser el coneixia, d’acord, però una amistat es trenca quan cal prendre un posicionament ètic. El meu nebot era un Sáez. En Juncosa, un anarquista perillós.

—Com sap que en Pau simpatitzava amb les seves idees, amb el pronunciament…?

—El meu nebot era un Sáez, per l’amor de Déu. Com se li acut preguntar això?

O continuava enganyant-se a si mateix, o ho sabia i es negava a acceptar-ho, o mentia i en aquest cas…

—Algú m’ha dit que en Pau simpatitzava amb la causa d’en Juncosa —va insistir malgrat tot.

—Fal·làcies! —La descàrrega verbal li va travessar el timpà—. Ni se li acudeixi…! Mascarell, vagi amb compte amb el que diu! El vaig contractar perquè busqués una tomba, res més!

—Només li explico el que sé, el que m’han dit.

—Que no se n’adona? Per què hauria hagut de matar-lo en Juncosa si eren tan amics o si haguessin compartit la mateixa ideologia? Ho va dir a en Collado: «He mort un feixista»! I el va enterrar perquè era un Sáez, per no deixar rastres ni empremtes, per protegir-se covardament, com el que era, un vil assassí roig i comunista!

Roig i comunista.

—D’acord, perdoni. —Es va rendir.

—No deixi d’investigar, colli’ls, algú ha de saber alguna cosa i cal que l’hi diguin a vostè! M’ha entès, Mascarell?

L’entenia.

Molt més enllà del que expressaven les seves paraules sacsejades per la tempesta.

—Sí, senyor.

—Truqui’m aquesta nit. —Va ser el seu comiat.

Va tallar secament la línia.

Probablement amb un cop d’auricular sobre el suport.