19

A la Federació Catalana d’Atletisme el va rebre un home jove, uniformat, que duia ulleres i una corbata espantosa i que estava assegut darrere un taulell amb l’emblema de l’entitat esportiva. Diverses fotografies d’atletes, sorpresos en plena gesta, decoraven la recepció. Hi havia homes i dones corrent, saltant, llançant pesos o javelines, gairebé tots desencaixats per l’esforç, la majoria prims, pura fibra. Amb els milers de joves morts per la guerra, no hi havia gaires llocs on trobar saba nova, el potencial que apuntés al futur. Un buit enorme que costaria una generació, potser dues, abans de ser omplert. L’atletisme també requeria un esforç i un temps que no tothom podia dedicar-hi quan el més urgent era la feina, menjar cada dia, abrigar-se a l’hivern.

—Bon dia. —Es va repenjar al taulell—. On podria aconseguir informació d’un atleta que va estar més o menys actiu fa una mica més d’una dècada?

L’home el va mirar a través de les ulleres.

—Una mica més d’una dècada? —El to va ser evident.

—Sí, abans de la guerra.

La paraula «guerra» continuava aixecant butllofes, però la va fer servir a consciència. Eren petits desafiaments, crits d’independència.

—En quina modalitat competia?

—No ho sé. Era de Badalona.

—I com es deia?

—Ferran Todó.

—Pugi al primer pis i pregunti allà, senyor. Em fa l’efecte que amb tan poques dades…

Podia anar a la redacció d’un diari esportiu, per si algun periodista veterà tenia prou memòria. El tal Todó, potser, mai no havia destacat en res. Així i tot, el més lògic era la Federació.

Va fer el que li havia dit l’home de les ulleres i va pujar al primer pis. Hi va trobar un altre taulell i un altre home, amb una corbata més discreta i sense uniforme. Pel que es veia, allà les secretàries eren dones, però els recepcionistes pertanyien al gènere masculí. Ell preferia les primeres. S’hi entenia bé, amb elles. La conversa va ser un calc exacte de l’anterior.

—Pregunti allà. —L’home li va assenyalar una porta situada a uns cinc metres.

En Miquel hi va trucar amb els artells.

—Endavant.

Va obrir el batent de fusta i es va trobar en un despatx no gaire gran. Darrere una taula farcida de papers, carpetes i llistes, hi va veure un tercer home, aquest més gran, d’uns quaranta o quaranta-un anys, cabells pentinats cap enrere, vestit fosc i corbatí. Es va quedar mirant el visitant amb una expressió neutra.

—Sí?

—Busco informació sobre un atleta català, de Badalona, que va estar més o menys actiu al començament dels anys trenta. —Va actuar amb tacte.

—I per quin motiu…?

—Estic escrivint un llibre.

Això el va impactar. Un llibre era un llibre. Proporcionava notorietat.

Així i tot…

—Bé, no és que puguem donar segons quina informació lliurement. —Va fer un gest ambigu.

—Puc passar?

—Oh, sí, naturalment! De quin atleta es tracta?

—Ferran Todó.

No n’havia sentit parlar. La seva cara va ser prou expressiva.

—En quina modalitat…?

—Tampoc no ho sé. Només m’han parlat d’ell i el volia conèixer. Havia de competir en l’Olimpíada Popular del 19 al 26 de juliol de 1936.

L’home del corbatí es va quedar blanc com la cera.

—O sigui que era…

—Un roig, sí.

—Doncs, en aquest cas, temo molt que…

Li va posar un bitllet de cinquanta pessetes damunt la taula.

Podia sortir d’allà foragitat de mala manera, o denunciat.

Però eren cinquanta pessetes.

L’home les va mirar com un nen miraria un caramel.

Es va aixecar, va agafar el bitllet, se’l va guardar i va caminar fins a un arxivador de fusta ple de calaixos. Va buscar el que pertanyia a la lletra T i el va obrir. En Miquel es va aguantar la respiració. S’estava quedant sense pistes, sense res per poder continuar investigant, si bé encara li quedava la dona d’en Pere Collado, la seva millor carta, i visitar la casa de la Consuelo Sáez, la mare d’en Pau.

Una casa buida, però que sens dubte devia tenir empremtes, ressons.

—En Ferran Todó va morir el 1937. —El funcionari de la Federació el va fer sortir de la seva latent abstracció.

Un altre cop.

Un altre mort.

—Té la seva adreça?

—Sí.

Va tornar a la taula amb la fitxa federativa d’en Todó i, després d’agafar un full de paper i una ploma estilogràfica, la hi va escriure minuciosament, amb una lletra plena de línies corbes. En acabat li va allargar la nota.

Estava seriós.

Subornat i seriós.

—Espero que…

—No pateixi. Bon dia —li va desitjar en Miquel.

Quan el taxista va saber que la carrera seria fins a Badalona, es va fregar les mans. Un bon pessic. Fins i tot es va atrevir a dir-li:

—Vol que l’esperi?

—Puc trigar una mica, i el comptador correrà igualment.

—Això sí, és clar. —Ja no hi va insistir més.

Era dels parladors, però aviat va comprendre que el seu client no; i després d’intentar-ho un parell o tres de vegades, a l’últim va emmudir. Van sortir de Barcelona per la Gran Via, la nova Avenida de José Antonio, i van enfilar la petita ciutat costanera travessant el riu Besòs. L’atleta mort al trenta-set vivia en un carrer molt petit, el de Santa Anna, prop de les vies del tren i l’estació. El taxista va haver de preguntar dos cops per tal d’orientar-se correctament. El va deixar a la cantonada del carrer en qüestió amb el del Mar. També li va agrair la propina.

La casa era petita, de dues plantes, i en Todó havia viscut a la superior. Va trucar a la porta i li va obrir un home gran, setanta anys o més, que se’l va quedar mirant per damunt de les ulleres. Podia ser el pare de l’esportista mort.

—El senyor Todó?

—Com diu?

—No viuen aquí els Todó? —Va témer el pitjor.

—La senyora Todó, sí, però només ella i els seus fills. Jo sóc un rellogat. Em dic Quim, Quim Tortosa.

—Que hi és la senyora?

—No, però tornarà de seguida. És alguna cosa urgent? Vol esperar-la? Els nois són a escola. Ella ha anat a fer un encàrrec. Passi, passi.

Va obeir-lo. Va arribar fins a un menjador atapeït de figuretes de Nadal que, pel que semblava, la mestressa de la casa pintava a mà amb destinació als pessebres del desembre, i el rellogat li va enretirar els objectes d’una cadira perquè hi pogués seure. Un cop instal·lat, el vell no va saber ben bé què fer.

Com si tingués por que el desconegut visitant pogués robar alguna de les figuretes.

—No m’ha dit si la vol veure per alguna cosa urgent.

—Només vull fer-li unes preguntes sobre el seu marit.

—En Ferran? Oh, sí. —Va assentir amb el cap—. Una bona persona, i un gran atleta. Ella m’ho va dir.

—Fa gaire temps que viu aquí?

—Set anys. Ja sóc de la família —va proclamar amb orgull—. La meva dona es va morir i no volia anar a parar a un d’aquests cementiris d’elefants que són els asils. El noi i la noia ja em diuen avi.

—Me n’alegro.

—Vostè va fer la guerra?

—Era inspector de policia a Barcelona.

—Caram, caram —va valorar amb expectació.

En Miquel va témer un interrogatori exhaustiu. Va tenir sort. La porta del pis es va obrir en aquell moment i es va incorporar. El senyor Tortosa va anar a rebre la senyora Todó per dir-li que tenia una visita. Els va sentir xiuxiuejar un instant. Després ella va entrar a l’estança amb cara de preocupació.

—Senyor…?

—No la molestaré gaire, senyora. I perdoni la meva irrupció a casa seva. El cas és que estic buscant un amic del seu marit i he pensat que potser vostè podria…

—El meu marit va morir fa onze anys. —Es va impregnar d’un toc d’angoixa.

—Ja ho sé, ja ho sé. Però és l’única cosa que tinc per trobar-lo. Van servir junts al front. En Joanet Pou.

—Ostres, en Joanet. —Va sospirar com si es tragués un pes del damunt.

—Se’n recorda?

—És clar. Eren molt amics, sí. Amics de tota la vida, tot i que certament no tenien gaires coses en comú, eren molt diferents. En Ferran molt disciplinat, amant de l’esport, i en Joanet en canvi… Quina peça. Però s’estimaven.

—Sap si és viu?

—L’última vegada que el vaig veure ho era. —El seu rostre havia recuperat una certa serenitat, un cop superat l’ensurt produït per la sorpresa—. És clar que això va ser acabada la guerra, al quaranta o al quaranta-u, no n’estic segura. Després d’això li vaig perdre la pista.

—Però van servir junts al front.

—Sí.

—On vivia?

—Abans de la guerra aquí a prop, en una casa que es va esfondrar. Però quan el vaig veure després, en aquella única ocasió, em va dir que era a Barcelona, en un carrer del Raval, el de Santa Elena. Se’m va quedar gravat a la memòria perquè la meva mare es diu Elena.

—Sap a quin número?

—No.

Coneixia el carrer. No era gaire llarg. Podia buscar.

Com sempre.

Buscar seguint petits indicis.

Paciència.

Una llauna.

—Per què vol veure en Joanet Pou?

—Ell i el seu marit van combatre amb un altre home, un tal Bernat Juncosa. En realitat, de qui necessito saber coses és d’ell.

—El va esmentar en alguna de les seves cartes, sí.

—Té cartes del seu marit?

—És clar.

—Podria…?

Va pensar en la Martina Guardans.

—Són cartes privades, senyor. —Es va posar a la defensiva.

—Pot llegir-me només els paràgrafs en els quals surti en Juncosa, sisplau?

Va vacil·lar. Va mirar el seu rellogat, que ara presenciava el diàleg com una estàtua. Tot seguit es va tornar a encarar al nouvingut.

—Vostè és policia?

—Ho vaig ser. Ara ja no. M’han encomanat una feina, això és tot. Hem de sobreviure, no? —Va assenyalar les figuretes que ella pintava a mà com a forma de subsistència.

Es va posar una mica vermella.

—Ara torno. —Va sortir del menjador i es va endinsar al passadís, segurament en direcció a la seva habitació.

—És bona dona —va dir el rellogat.

—M’ho imagino.

—Van caure els millors, oi?

—Sí.

—Jo vaig perdre dos fills.

Probablement, el nus a la gola va ser mutu.

Pertot arreu hi havia restes, meitats, fragments d’éssers humans reubicats i decidits a sobreviure, tal vegada per poder recordar.

Encara que els records mai no alliberessin.

Ben al contrari.

Es va alegrar que la senyora Todó tornés de seguida. Duia dues cartes a la mà.

—Són les úniques en què em parlava d’aquest home, en Juncosa.

—Gràcies.

Es va asseure en una altra cadira, després de treure els draps que hi havia al damunt, i va buscar les referències a en Bernat Juncosa en aquells fulls de paper que constituïen el darrer llegat del seu marit mort, com la carta d’en Roger ho era del seu fill. Tenia els ulls brillants, però contenia les seves emocions.

—Feia molt que no… —va divagar mentre hi passejava la mirada—. Sí, aquí… —Va llegir—: «Hi ha gent molt maca, amor meu. Gent en la qual pots confiar i et fan sentir segur, acompanyat, en aquests dies tan durs. En Joanet i jo ens hem fet amics d’un que es diu Bernat Juncosa. És tot un personatge, xerraire, fanfarró, però molt divertit. Està com un llum. Diu que ja ha matat cent facciosos, però és com tots. Lluita, però intenta sobreviure. Diu que no pot morir perquè ha de tornar a Barcelona i fer-se ric. Un anarquista ric. A en Joanet i a mi ens diu que si el cuidem, se’ns endurà amb ell i no ens faltarà res. Parla d’una revolució i sembla un líder, però en el fons és tan normal com nosaltres. Fa uns quants dies que…» —Va deixar de llegir i va afegir—: Això és tot en aquesta.

—I l’altra?

—Gairebé no hi ha res. —Va desplegar-la i va clavar els ulls en el paràgraf corresponent—. És el dia que van matar aquest Juncosa. —Va llegir—: «Fa una setmana va morir en Juncosa, el company de qui et vaig parlar en una altra carta. Ja ho veus, ell que parlava tant del futur, i que tan segur estava de tantes coses. Ell, que deia que l’esperava una mina d’or, va morir als braços d’en Joanet. Quan m’ho va dir, no m’ho podia creure. Això és el pitjor de fer amics aquí. Que te’ls matin. Llavors t’entra una ràbia… un odi… Et vénen ganes de sortir al descobert i atacar, atacar, atacar aquests malparits que ens volen robar la llibertat…». —Va sospirar i ja no va continuar llegint.

«Ell, que deia que l’esperava una mina d’or».

—Gràcies, senyora Todó. Ha estat molt, molt amable. Si puc fer res per vostè…

La dona va arronsar les espatlles.

En Miquel va fer una ullada a les figuretes. Dalt d’un prestatge hi havia les que ja estaven acabades. Nens Jesús, Maries, Joseps, àngels, pastors, vaques, rucs, bens, Reis Mags…

—Puc comprar-li una d’aquestes figures?

—Jo no les venc.

—Però pot ser que se n’hi trenqui alguna.

—Això sí, tot i que me la descompten.

Va posar-li vint-i-cinc pessetes damunt la taula.

—Digui’ls que se li ha trencat aquest rei negre. —Va agafar-lo amb la mà dreta.

Va aconseguir emocionar-la.

—Esperi, li donaré un full de paper perquè l’emboliqui.

—Es va incorporar un altre cop, sense deixar anar les cartes d’en Ferran Todó.

Van tornar a quedar-se sols, el rellogat i ell.

—És bona dona —va insistir l’home—. I una mare fantàstica, escolti, l’hi ben asseguro.