5

En arribar al vestíbul, va passar prop de la garita envidrada de la porteria sense veure’n l’ocupant i va sortir al carrer. No va buscar res, no va mirar a l’altra banda de la cruïlla; va abaixar el cap i es va concentrar en el terra que trepitjaven els seus peus. Va enfilar pel carrer València en direcció al centre, tot deixant el de Girona a la seva esquena, i no es va aturar fins que va arribar a l’aparador del forn. Va fer veure que examinava els diversos tipus de pa que hi havia exposats, però en realitat el que va fer va ser espiar amunt i avall al reflex del vidre. No va veure res sospitós, cap home o dona pendent dels seus moviments, tampoc cap cotxe aturat amb algú a dins.

Era un paranoic?

Li havia encarregat realment en Benigno Sáez aquella estrambòtica missió per després deixar-lo sol al seu aire, a l’espera de resultats?

Tenia sentit.

Un home amb poder coneix els límits dels qui no en tenen.

Va deixar l’aparador, va caminar dues dotzenes de passes més i va entrar al bar d’en Ramon. La Patro i ell a vegades hi prenien una cerveseta, com qualsevol parella. A l’estiu s’asseien en una taula i xerraven, sobretot quan sortien del cinema, abans d’arribar a casa. Perquè sí, li agradava el cinema, i les pel·lícules americanes de detectius, com Humphrey Bogart, o les de gàngsters, com James Cagney. Era l’única evasió permesa. Durant tres o quatre hores, en aquelles sessions dobles, els seus caps deixaven de pensar i es feien la il·lusió que el món era un lloc agradable. Un lloc en què els Bogart guanyaven sempre la partida als Cagney, encara que pel camí hi arrisquessin la vida i després s’haguessin de llepar les ferides. Un lloc en què Fred Astaire i Ginger Rogers ballaven i ballaven amb la quimera dels miracles. Un lloc en què Rita Hayworth o Veronica Lake regnaven i convertien les fantasies en una realitat efímera que amb prou feines costava unes poques pessetes.

Quantes vegades s’havia assegut sense adonar-se’n al costat dels Benigno Sáez de torn?

O els Benigno Sáez de torn veien les pel·lícules a casa seva, amb els seus projectors particulars, per no haver de barrejar-se amb les suors del poble?

Es va asseure en una taula, fugint de la barra, i va examinar les notes que li havia deixat l’home que acabava d’alterar significativament el seu present de la mateixa manera que, un dia, havia alterat el de la Patro.

No volia imaginar-la.

Ni amb ell ni amb ningú.

Si no hagués estat per aquell cas, en tornar a Barcelona el juliol del 1947, i si no l’hagués trobat al Parador del Hidalgo, les seves vides haurien estat molt diferents.

I ella hauria continuat exercint.

—Què li posarem, professor?

En Ramon l’anomenava «professor». Deia que tenia pinta de professor de matemàtiques jubilat. Fins i tot li havia proposat que li fes classes particulars al seu fill, que no aconseguia entendre allò del dos més dos. Li deia «professor» i no hi havia manera de fer-li entendre que anava errat.

Es va oblidar dels seus pensaments.

Massa mal.

—Un trosset de truita de patates i una mica de pa per acompanyar, sisplau. Encara no he esmorzat.

—Doncs ja seria hora. Que bé que viuen els jubilats. I per beure?

—Un cafè. Carregat.

—De seguida.

En Ramon se’n va anar darrere la barra. Ja no hi havia gaires clients, per l’hora. Mig matí era un d’aquells moments intermedis. Els últims esmorzars tardans abans dels dinars primerencs. Es deia que a la resta de països les persones esmorzaven abans, dinaven abans i sopaven abans. Però Espanya era Espanya. Sempre diferent. Per a les coses bones i les coses dolentes.

Hi havia hagut una guerra.

Perduda.

I els vencedors actuaven d’acord amb la seva conquesta.

Ja no hi havia ningú que parlés del passat.

En les pel·lícules, en Bogart i els altres disposaven d’una hora i mitja per solucionar-ho tot.

En la vida real, una existència no era suficient.

La gent moria sense resoldre res.

Deixant enrere una sensació de buit i impotència…

Fins i tot ell, que havia estat policia tants anys, sabia que en dues hores mai no se solucionaven els crims que a la pantalla eren tan senzills.

Va col·locar els papers damunt la taula. S’havia estimat més fer-ho allà i no pas a casa, tot i que la Patro havia d’anar a ajudar la senyora Anna a la merceria. Els papers feien olor de Benigno Sáez. Era com si fossin retrats de la seva obsessió. No hi havia gaire cosa, noms i adreces. Res més. Elionor Miralles, Manel Molins, Ricard Capdevànol, Bernat Juncosa, Pere Collado… L’Elionor Miralles, la nòvia d’en Pau Cabestany Sáez, havia mort de tuberculosi al trenta-vuit. Dels dos amics, en Molins i en Capdevànol, tan sols quedava el primer. Pel que feia a en Juncosa i en Collado…

—Maleït sigui… —Va exhalar un sospir de derrota.

En Bernat Juncosa havia matat i enterrat en Pau tot sol.

Sense testimonis.

Al peu del Tibidabo.

Era molt més que buscar una agulla en un paller.

—Truiteta, pa i cafè, professor. —La presència d’en Ramon el va fer sortir de la seva abstracció.

Va fer-li lloc, perquè no taqués els papers. L’amo del bar li va deixar a la taula els dos platets i la tassa de cafè. No va marxar. Es va repenjar a la taula i li va llançar una de les seves conspícues mirades.

—Bé, què li vaig dir?

En Miquel es va enfrontar als seus ulls brillants i feliços.

—Què em va dir?

—El Barça! Li vaig dir que trituraria l’Alcoià! Quina pallissa que els van clavar! I com va jugar en César! No ha llegit El Mundo Deportivo d’avui?

—No t’he dit que acabo de sortir de casa?

—I la ràdio? Que no escolta la ràdio?

—Ahir no.

—No escolta la ràdio, no va al camp… —Va fer cara de no creure-s’ho—. Doncs quatre! Els en van ficar quatre! L’Alcoià va sortir a destruir, però només van aguantar una hora. Som líders en solitari, amb dos punts sobre el València. L’Espanyol tampoc no ho va fer malament, perquè va guanyar a Sevilla. Llàstima el Sabadell, que va últim i a hores d’ara encara no té cap punt. Ja li vaig dir que aquest any revalidaríem el títol, que el Barça és molt superior als altres. Avui fa justament mig any de la lliga passada.

L’onze d’abril, en Ramon havia convertit el bar en una sucursal del Camp de les Corts. Havia embogit. El Barça guanyava tres a zero el Bilbao i conqueria el campionat amb tres punts per damunt del València i quatre per sobre de l’Atlètic de Madrid. L’Espanyol havia quedat setè. El Sabadell i el Reial Madrid es van escapar pels pèls del descens a Segona Divisió, que va ser per a la Reial Societat i l’Sporting de Gijón.

Cinema i futbol.

Valia més això que res.

—Després li passo El Mundo Deportivo. —Es va allunyar del seu costat, radiant.

Es va encarar amb la truita de patates. La feia de primera. El pa l’havia sucat amb tomàquet. Dues llesques. Abans d’empassar-se el primer bocí, la panxa li va enviar un avís amb segell d’urgència. Després va xarrupar una mica de cafè, per acabar d’eixorivir-se.

Va repassar les poques coses que sabia d’aquell 18 de juliol de 1936 viscut pel jove Pau Cabestany Sáez.

Havia sortit de casa per anar a veure la seva nòvia, l’Elionor, però ella i els seus pares ja no eren a Barcelona, sinó en direcció al Masnou per prendre’s uns dies de descans, possiblement encara aliens a l’esclat del conflicte o, potser, a causa d’aquest. Després en Pau es va reunir amb dos amics, en Manel i en Ricard, va tornar a casa i va marxar de nou, però ja no hi tornaria mai més. Les preguntes, d’entrada, eren múltiples. Va poder anar, a l’últim, a buscar la seva nòvia al Masnou? Com, amb cotxe, amb tren…? Si ho va fer, va reaparèixer molt de pressa a Barcelona. En cas contrari, on va anar? Per què va acabar amb en Bernat Juncosa al peu del Tibidabo? I de què es coneixien ell i el seu futur assassí, el fill d’una família burgesa i adinerada i un jove anarquista capaç de matar-lo?

Com a policia, el seu instint li deia que, en primer lloc, havia d’anar a casa de la mare d’en Pau, la germana d’en Benigno Sáez, morta feia poc, i motor tardà d’aquella recerca. Però si el seguien, allò no seria gaire intel·ligent per part seva. No seria el que s’esperava d’ell. L’home del pegat a l’ull li havia donat una mica a contracor l’adreça de la seva germana adduint que «el pis era buit». No li havia dit que una casa buida també parlava, i encara més el seu entorn.

Per tant, li quedava seguir el protocol.

Investigar, furgar, esperar…

Què faria en Benigno Sáez quan li confirmés el seu més que presumible fracàs?

Un vell feixista desesperat, amb problemes sexuals, demanava «ajuda» a un republicà vençut.

El món a l’inrevés.

Es va acabar la truita. Va aprofitar fins l’última molla de pa. Es va beure el cafè, el qual, en escampar-se-li pel cos, li va activar totes les neurones. Es va sentir millor, capaç de recórrer Barcelona sense cap problema.

De tornada al que millor sabia fer.

Investigar, buscar, lligar caps, aplegar indicis, jutjar a partir d’aquests…

El vell inspector Mascarell.

Quan es disposava a aixecar-se, en Ramon li va portar El Mundo Deportivo.

—Escolti, puc fer-li una pregunta?

—És clar.

—Sap que des de finals de l’any passat ja es pot parlar per conferència amb Mèxic?

—Sí.

—Com trobaria vostè algú que possiblement és allà?

En Ramon li parlava de vostè. Ell, en canvi, el tutejava. Una estranya circumstància.

Tant com la seva pregunta.

—Hi deu haver alguna mena de servei d’informació, suposo.

—És el que pensava, però… —Va fer un gest ambigu.

—Hi tens algú, a Mèxic?

—Ni tan sols sé si hi és. Un cosí meu, l’únic que tinc, va marxar en acabar-se la guerra. Sé que va estar en un camp de refugiats, a França, com tants altres, i sé que molts van sortir d’allà en diversos vaixells per anar-se’n a l’exili mexicà.

—Molts altres van acabar als batallons de treball, i van morir a les trinxeres franceses de la Segona Guerra Mundial o bé, segons es diu i cada vegada amb més proves, als camps d’extermini nazis.

—Ja, però si el meu cosí va aconseguir escapar-se…

En Miquel Mascarell va pensar en el seu propi germà.

El seu comiat, aquell dia, a l’escala de casa seva, al carrer Còrsega.

Aviat faria deu anys, d’allò.

—Intentaré esbrinar-ne alguna cosa —va prometre a en Ramon.

—Doncs gràcies, de debò.

Va lliurar-li un bitllet de vint-i-cinc pessetes.

—Caram, que ha cobrat la jubilació? —L’amo del bar el va agafar canviant la seva expressió seriosa per una altra de renovat bon humor.

—Me n’haig d’anar. —Va arronsar les espatlles—. Però un dia hem d’anar a veure un partit de futbol junts.

—Vinga, va!, quan?

—La setmana dels tres dijous.

—No, de debò. Vostè abans era futboler. M’ho va dir fa uns mesos, quan va començar a venir per aquí.

—Massa passió. —Va arronsar les espatlles.

—Home, professor, és que per a això hi és el futbol, no? On aniríem a cridar, si no? A casa, la meva dona no em deixa.

—Ramon, que tinc pressa.

—Valga’m Déu!

Va acompanyar-lo a la barra i va recollir el canvi. En trepitjar el carrer, va tornar a mirar distretament amunt i avall, a la recerca de qualsevol senyal sospitós, un passejant desvagat o un cotxe disposat a seguir-lo.

Res.

—D’acord. —Va sospirar—. Som-hi.