Primer temps: la Cerdanya

Vam arribar a Puigcerdà amb una gran expectació per part de la gent del poble i dels estiuejants. Havia corregut la brama que els civils duien tres cadàvers i un home pres. No sé com s’havia sabut que, per la banda de Guils, al peu de Puigpedrós, hi havia hagut un enfrontament entre contrabandistes i carrabiners.

El sergent que comandava l’escamot va fer que deixessin els tres cadàvers al dipòsit de la vila, sota la custòdia del forense.

A la casa-quarter m’esperava el coronel Robles.

—Arquer, li vaig advertir que si no m’avisava a temps i continuava pel seu compte les investigacions li retiraria la llicència. —Ho deia, però no s’ho creia. Hi havia un fons de satisfacció en la seva veu—. Com és que no va fer que m’avisessin fins ahir al vespre?

Em vaig deixar caure a la cadira de davant la taula on seia el coronel:

—Perquè no en sabia re, jo! Vaig pujar a Puigcerdà per informar el meu client sobre el seu fill. Com volia que sabés que hi trobaria tota la banda?

—I per no haver-me avisat a temps, hi ha hagut tres morts!

—Han detingut Don Raffaele?

—Sí, ja és camí de Barcelona, no es preocupi. Encara sort. Ell és la peça clau de tot l’assumpte.

—I el senyor Rovira?

—Està molt afectat. Quan el sergent ens ha comunicat per ràdio la mort del noi, l’home s’ha ensorrat. Ho entenc. Li prego que no el molesti. Quan el forense hagi enllestit l’autòpsia, faré que el jutge autoritzi el trasllat del cadàver a Barcelona. Al cap i a la fi és una autoritat. —Ho va dir amb reticència.

—Però i els diners, que no han trobat els diners?

—Quins diners?

—Els dòlars. N’hi havia un milió.

—Ah, sí… Evidentment eren el pagament de la droga. Els hem incautat. Seran una prova contundent en el judici.

Vaig comprendre que no hi havia res a fer. El coronel Robles havia resolt un afer de drogues i no volia saber res de blanquejament de diner negre, de connexions financeres de… Em vaig estimar més callar.

—Ara declararà davant el jutge, Arquer. Li he dit que el pistoler italià i el Ferrer han estat víctimes d’en Jaume Rovira. Ja sé que no ha estat ben bé així, però suposo que vostè ha actuat en legítima defensa i penso que li dec aquest favor. Així no haurà d’anar a judici.

Al jutjat de Puigcerdà, on s’instruïen les diligències, en Mateu Rovira i l’advocat Alsina esperaven que el jutge González Requena, que havia vingut de Barcelona, els cridés. M’hi vaig acostar.

—Sento la mort d’en Jaume, senyor Rovira —li vaig dir, finalment.

—Havia d’acabar així. Quan un es barreja amb delinqüents en surt mal parat. Només penso en sa mare, pobra dona!

—I deixarà que la policia l’acusi de ser un traficant de drogues? En Jaume era un bon noi. Ha mort per defensar-lo a vostè i m’ha salvat la vida a mi.

—Què hi puc fer, jo, Arquer?

—Que què hi pot fer? Dir la veritat. Vostè té influències. Faci-les servir. Li deu al seu fill, Rovira.

No em va ni mirar. Va fer un gest i es va apartar de mi. L’advocat se’m va encarar.

—El senyor Rovira m’ha encarregat que li pagui les despeses, senyor Arquer. —Es va treure un taló de la cartera—. Digui’m si li sembla bé i, si és així, consideri que el contracte que tenen vostè i ell està liquidat.

Vaig agafar el taló. Cinc-centes mil pessetes a nom meu. Em vaig acostar a en Mateu Rovira:

—Valora molt poc la vida del seu fill, Rovira! —Vaig fer bocins el taló i li vaig tirar a la cara—. No se’n sortirà tan fàcilment. O explica la veritat o ho faré jo!

L’advocat Alsina es va interposar entre tots dos.

—El coronel Robles ja coneix la veritat. Els traficants el volien segrestar per obligar que en Jaume Rovira els pagués la droga que li havien enviat des de Nàpols. Aquesta és la veritat. Si vostè fa una declaració diferent, l’acusaré de difamació i faré que li retirin la llicència professional. És la seva paraula de detectiu contra la del meu client!

Al cim de la Tossa, els nens de la doctora Landáburu ploraven.