23

La doctora Arantxa Landáburu era una dona de la meva edat que fumava sense parar. Me la van presentar com l’encarregada del centre.

Mentre ens acabàvem el cafè de l’esmorzar, em va dir que era un contrasentit fumar tant, però que li calmava els nervis.

—En un lloc com aquest no m’estranya que tingui nervis —li vaig comentar.

—L’heroïna és l’infern, sí —va dir—. Sembla que la societat comença a prendre’n consciència. Però, què fa? De tant en tant, detenen un traficant, munta campanyes a la premsa i a la televisió. Però no es preocupa de trobar els grans traficants, ni les motivacions polítiques de la introducció de la droga en determinats ambients. Sap quants milions mou l’heroïna a tot l’estat? Tres o quatre-cents milions diaris. On van a parar aquests diners? A més, ningú no es preocupa del drogoaddictes. On són les clíniques especialitzades, els equips mèdics adequats? Els drogoaddictes són malalts i se’ls ha de donar tractament adequat. I què es fa ara? Tancar-los a la presó o, amb sort, al manicomi. Se’ls deixa passar la síndrome d’abstinència sols. I, aleshores, la gent benpensant s’escandalitza quan un drogoaddicte amb la síndrome entra en una botiga i comet una bestiesa. A Euskadi tenim vint-i-cinc mil heroïnòmans, més d’un terç del total de l’estat. Creu que s’ha fet res? Hem de muntar centres com aquest que depenen de la caritat, no del diner públic!

Vaig xarrupar el cafè. Què podia dir? En algunes investigacions m’havia topat amb la droga. M’havia limitat a considerar-la un risc addicional perquè mai no se sap com pot reaccionar un junkie. Però els nens que havia vist al centre m’havien fet canviar d’òptica, m’havien acarat al problema real i em feien sentir una impotència que es transformava en ràbia.

—Ja ha vist els nens —va dir en Patxi Zabala—. Aquest és l’efecte de la droga que introdueix la banda que vostè ha descobert. La matèria primera surt d’Orient, a Nàpols la preparen químicament, la duen a Barcelona i després la distribueixen a Euskadi entre els nens…

—I per què? —vaig fer jo.

—Per raons polítiques. És un aspecte més de la guerra bruta. Hi ha qui vol destruir la societat basca —va dir Jon.

—Qui?

—No ho sap, encara? —va preguntar Mikel.

—En Jaume Rovira parla de trames d’extrema-dreta. Sabeu qui són?

—Encara no. Per això l’hem fet venir —va dir Zabala.

—Voleu que investigui?

—No. És un bon professional, però no coneix Euskadi. No podria fer res —va dir Mikel—. Vostè ara descansi una mica. Més tard podrà parlar amb en Jaume. Ell li ho explicarà tot.

—Però jo us puc ajudar —vaig insistir—. Conec els traficants… Hi ha dos policies de Barcelona suspesos, els inspectors Suárez i De las Casas…

—Ja ho sabem —va dir Jon—. Però aquests són peixos petits. Busquem els caps de la xarxa.

—Són gent important que viu al nostre país —va aclarir Mikel. I la fermesa del to s’acompanyava amb la fermesa del gest.

Vaig pensar que ho aconseguirien.

Em vaig rentar la cara i vaig beure una mica d’aigua. Per la finestra de la cambra de bany vaig veure que s’havia tapat el sol i que queia un xirimiri suau. Havia fet una capcinada i havia menjat una mica, mentre esperava que Zabala, Jon i Mikel tornessin amb en Jaume Rovira.

I, aleshores, vaig sentir uns sorolls que venien de darrere del casal. Eren uns espetecs que podien semblar el petardeig d’un motor. O trets de pistola.

Vaig sortir del lavabo. A la cuina, la doctora Landáburu feia cara d’espant i de resignació alhora, com si allò que estava passant no li vingués de nou.

—No es mogui, per favor! —em va ordenar.

La porta de la cuina que donava als darreres del casal es va obrir de cop. Van entrar Patxi Zabala i Jon. Duien Mikel, desmaiat, a pes de braços.

—Kontuz! —va dir Zabala.

—Emendik —va replicar Jon.

Van deixar el noi damunt la taula de la cuina. La doctora Landáburu va dir alguna cosa en basc, que no vaig entendre. Va acostar-se a Mikel i li va desfer la camisa. Estava ferit de bala a l’espatlla dreta.

—Què ha passat? —vaig preguntar.

—Deixi’s de preguntes i ajudi’ns! —em va replicar Jon.

Estava atabalat. Havia acudit a una cita amb en Jaume Rovira, per avisar-lo que el buscava la policia de tot Europa i em trobava en una colla de gent que no coneixia, en un centre de rehabilitació de nens drogoaddictes, embolicat en un tiroteig i amb un ferit de bala.

Una hora després, la doctora Landáburu, amb una habilitat que em va semblar sospitosa, havia netejat la ferida i li havia aplicat un embenat provisional. Mikel havia recuperat la consciència i s’estava refent, tot i la pal·lidesa del seu rostre.

Vaig ajudar-los a transportar el ferit fins a una habitació contigua i, quan el vam haver deixat al llit, atès per la metgessa, vaig preguntar:

—I ara m’explicareu què ha passat?

Em van fer sortir de l’habitació i un cop a la cuina Zabala va obrir una trampa que hi havia a terra i em va dir:

—Vingui amb nosaltres Arquer!

El vaig seguir per l’escala que connectava la cuina amb el celler del casalici. Hi havia bots de vi, ormeigs de pagès, fòtils abandonats, rastelleres d’alls i de pebrots vermells.

Havien enretirat una bóta de la paret del fons i hi vaig descobrir un recambró. No era més que un forat. Era un d’aquells zulos que de tant en tant sortien a les notícies policíaques que feien referència al País Basc. M’hi vaig acostar, encuriosit.

A l’interior del zulo hi havia Jaume Rovira, amb una pistola del nou llarg als dits. Un altre xicot, que no coneixia, portava una metralleta Stein. Asseguts en un racó, amb les mans emmanillades, hi havia dos homes.

Havien perdut el seu posat de perdonavides i el menyspreu havia estat substituït per la por. No em van fer cap mena de llàstima: m’havien amenaçat, m’havien matat la nòvia de l’Andreu Gimeno.

Eren el «Panxo Villa» i el «Bacallà».

En Jaume Rovira va sortir del forat.

—Hola, Arquer.

—Com…?

Jon no em va deixar acabar la pregunta. Em va estirar lluny del zulo i em va obligar a enfilar-me escales amunt, de retorn a la cuina del casal.

—Ara li ho explicarem tot, Arquer! —va dir, a darrere meu, en Jaume Rovira.

Em calia, perquè m’havien deixat fora de combat.

Potser era la nit en blanc o els efectes del cansament, però la veritat és que estava espantat. La doctora Landáburu havia fet més cafè i me’n va servir una tassa. La mà em tremolava tan visiblement que la doctora em va somriure.

—No temi, senyor Arquer. —Em va oferir un dels seus cigarrets—. Ja ha passat tot.

Vaig rebutjar el cigarret i em vaig empassar el cafè bullent d’un glop. Una cosa era llegir notícies d’aquesta mena als diaris o veure imatges filmades per televisió i una altra, ben diferent, era ser-ne protagonista.

Quan trobava referències de la lluita armada a Euskadi als diaris, me les saltava. Quan sortien als noticiaris de la tele, aprofitava per fer una altra cosa. Mai no havia entès del tot el que passava al País Basc, ni quan estudiava a la universitat i anava de progre per la vida. Suposo que la propaganda espanyola m’havia afectat inconscientment i per això tenia aquell sentiment de por. Però per més que volgués no podia veure Patxi Zabala, o la doctora Landáburu, o Jon, que bevien cafè i em somreien, o Mikel, ferit, o el noi de l’Stein que vigilava els dos bòfies, com els dimonis dels pastorets. Potser perquè sóc massa vell i els pastorets no m’han agradat mai, aneu a saber.

En Jaume Rovira va trencar el silenci:

—Gràcies per haver vingut fins aquí, Arquer —va dir en català—. I per haver-nos portat un regal tan important!

—I com ho sabien, els dos polis que tu i jo teníem una cita a Sant Sebastià?

—L’han seguit des de Barcelona… El vigilaven de fa temps. Estaven convençuts que tard o d’hora es posaria en contacte amb mi!

—I tu com ho sabies, tot això?

—La Rosa Margalef és una gran noia.

—Aleshores tot plegat ha estat un parany i jo he servit d’esquer?

—Si ho vol dir així… Ja ha vist els efectes de la droga. Pensi que ha col·laborat a salvar uns quants nens.

Em vaig tombar cap a Zabala.

—I què els fareu, ara, als dos bòfies? —li vaig preguntar en castellà.

—Els interrogarem. Ens calen noms. Volem conèixer les connexions de la droga a Euskadi.

—I si no us ho diuen?

Després de fer la pregunta em vaig adonar que era una estupidesa. Zabala es va encongir d’espatlles.

En Jaume els va fer un gest amb la mà. I els dos homes i la dona van sortir de la cuina.

—Què era allò tan urgent que m’havia de dir? —em va preguntar.

—Suposo que la Rosa ja t’ho deu haver explicat —vaig fer amb amarguesa—. Han exhumat el cadàver enterrat en nom teu, Jaume. I la policia et carrega els neulers de tot plegat. Segons la seva darrera teoria, tu ets el responsable de la xarxa de traficants d’heroïna. Ha llançat una ordre de cerca i captura internacional contra teu. He intentat parlar amb ton pare, però no és a Barcelona. Només la seva influència política et pot lliurar d’aquesta.

—No cal que parli amb el pare. Deixi’l tranquil. I vostè torni-se’n a Barcelona i abandoni el cas. Jo tornaré quan hàgim enllestit la feina aquí i ho aclariré tot.

—No crec que sigui tan fàcil, noi. Per a la policia, la solució que han trobat és la millor: el «Carabrut», el «Sucada», el Gimeno i els dos inspectors suspesos formen la banda. Tu n’ets el cervell, segons ells. Així s’estalvien haver de burxar més en el femer de la policia i treure’s els drapets al sol, els uns als altres. L’única manera que tens de lliurar-te’n és si et presentes amb la tramesa que vas interceptar i fas que ton pare et protegeixi, si no no et donaran temps a fer declaracions de cap mena: t’estossinaran en qualsevol racó, per evitar que vagis a judici.

Se li va trencar el somriure. Una ràbia freda li va tenyir la blavor dels ulls i va estrènyer amb força la tassa de cafè que tenia a la mà.

—Jo no he dit mai que interceptés cap tramesa.

—Doncs els de la Camorra sí que creuen que tu tens alguna cosa que és seva. Per això van fer que els dos camells matessin la Lulú Tàpia. Per això em van segrestar a mi. Per això va morir el Gimeno i més tard la seva companya, la Lola Revuelta. Per això em seguien els dos inspectors. Per què vols la droga, Jaume? A qui vols protegir?

—Ni tinc la droga, ni vull protegir ningú! —començava a posar-se nerviós—. A més, ja li he dit que jo m’encarregaré de tot, Arquer.

—Ton pare m’ha demanat que la trobi, noi. I qui paga, mana.

—Vull que mon pare quedi al marge d’aquesta història. No el necessito per res.

—Què hi feies a Nova York, Jaume? —vaig canviar de tema.

Era un tret a cegues, una sospita que no parava de donar-me voltes al magí.

—Vaig tenir notícia de la reunió d’alt nivell dels traficants i hi vaig anar per descobrir qui feia el paper que ara m’atribueix la policia, segons la seva versió.

—Però la reunió no es va celebrar perquè algú va avisar-los que la policia havia muntat una razzia. Vas ser tu?

—Jo? I per què ho havia de fer?

—No ho sé. Però ho esbrinaré.

Vam quedar mirant-nos desafiadorament.

Havia de dormir, jo. Els cinc-cents quilòmetres del retorn se’m feien molt més llargs i difícils que els d’anada. Zabala m’havia deixat davant de l’hotel Maria Cristina de Donosti, on tenia el cotxe. No m’ho vaig pensar gens: m’hi faig ficar de pet.

Era un edifici del segle passat, de quan la noblesa espanyola s’instal·lava a Sant Sebastià, els estius, al costat dels reis que estiuejaven allí. Havia perdut la grandesa, si és que mai l’havia tinguda i, amb la vellúria, hi havia guanyat. Era atrotinat i acollidor.

Tot i la temporada alta, hi havia habitacions. L’encarregat em va fer firmar la butlleta de viatger i se’m va quedar el carnet d’identitat. Li vaig pagar una nit i li vaig dir que em cridés a les sis del matí, que havia d’emprendre viatge. Ho va anotar en una llista i va donar la clau a un grum que tenia els cabells blancs. L’home em va acompanyar en un ascensor, lent com els somnis de glòria de l’edifici, fins a la tercera planta. M’havien atorgat una suite amb un finestral que donava a l’Urumea, amb vistes al pont del Kursaal. Vaig donar una propina al grum, vaig esperar que tanqués la porta i em vaig deixar caure damunt del llit.

El telèfon em va despertar d’un malson en el qual s’hi barrejaven els ulls embogits dels nens del caserío Garmendia, la cara d’espant dels inspectors Suárez i De las Casas, la barba de patriarca de Jaume Rovira i el fum dels cigarrets negres de la doctora Landáburu.

Em vaig aixecar cruixit, vaig anar al lavabo, em vaig desvestir i em vaig dutxar amb aigua freda i amb aigua calenta.

A dos quarts de set m’enfilava a la carretoina. Plovia i no va parar de ploure fins que vaig ser a Pamplona.

Ho vaig sentir per la ràdio quan passava els Monegros, amb una calor de migdia que em feia suar les mans, garratibades de tantes hores de conduir.

El to era l’habitual en aquests casos: indignació i acusacions contra els grups terroristes. Els cossos dels dos inspectors de policia —muertos en el cumplimiento del deber— havien aparegut a prop de Bilbao, és a dir, a molts quilòmetres del centre de rehabilitació de drogoaddictes.

Vaig tancar la ràdio amb una sensació de culpabilitat, no pas perquè els dos bòfies no s’ho mereixessin —no em podia treure del cap els nens que s’acollien al centre de la doctora Landáburu—, sinó perquè m’havien enredat un cop més. M’hauria agradat que les coses fossin més senzilles: xicot progressista que lluita contra el tràfic de drogues. Detectiu valent i abnegat que l’ajuda i descobreix els responsables de la banda. Noia jove i trempada que s’enamora del detectiu. Detenció dels dolents, judici i el pes de la justícia. The End.

I re de re. El detectiu, que no passava de ser un perdiguer de tercera, era un sòmines que es deixava aixecar la camisa per tothom. El xicot progressista tenia mala peça al teler i la mossa jove i trempada era una mentidera que figurava enamorar-se del detectiu per fer-lo beure a galet. El guionista s’havia equivocat. Li demanaria que em tornés els calés. Ja no volia ser el noi de la pel·lícula, jo.

Vaig arribar a Barcelona a tres quarts de dues.