16

Els tràmits de duana i de control de passaports van resultar summament senzills, gràcies a aquell xicot granellut, vestit de blau-marí i de pell fosca que ens va estrènyer la mà amb una cordialitat excessiva i que ens va parlar en un castellà carregat d’anglicismes. Duia un plàstic d’identificació enganxat a la solapa de l’americana i feia pudor de suor.

Es deia Robert D. Montero i ens va pregar que l’anomenéssim Bob. L’enviava la DEA per a recollir-nos i per ajudar-nos a instal·lar.

Feia una calor infernal. L’aire condicionat de l’aeroport lluitava contra la calda, en una guerra perduda d’antuvi. Vaig sentir que la suor brollava de tots els meus porus i vaig desitjar la dutxa de l’hotel.

A l’exterior, un sol de migdia ens va colpejar els ulls. Per a nosaltres eren les vuit del vespre, però a Nova York els rellotges i el sol marcaven la una del migdia.

Sort que el Chevrolet de color crema de l’enviat de la DEA duia aire condicionat. Vam carregar les maletes al porta-equipatges i ens vam instal·lar en aquell interior una mica més tolerable.

De l’aeroport internacional John F. Kennedy al carrer Quaranta-sis East, on hi ha l’hotel Roosevelt, a tocar de l’estació Grand Central, vam trigar una hora ben bona. Mentre vèiem desfilar les casetes de fusta amb un pati posterior ple d’escombraries del Queens, Bob Montero ens explicava que aquella calor feia una setmana que la patien, a Nova York, i que l’ajuntament temia conflictes racials al Bronx i a Harlem.

L’Estivill, amb ganes de demostrar que el seu anglès era tan bo com el millor, va preguntar-li, en un anglès força entenedor per a mi, si hi havia cap notícia de la reunió de l’endemà. Montero va moure el cap, va remugar alguna cosa i va contestar, també en anglès —i ho vaig entendre per aproximació— que no estava autoritzat a parlar d’aquell tema. I va continuar explicant-nos coses de la seva ciutat.

Quan vam arribar al túnel de peatge del Queens-Midtown ja estava més fart d’anar en cotxe del que ho havia estat d’anar en avió, feia una hora.

Vam enfonsar-nos sota l’East River, acomboiats per una corrua de cotxes, camions, autocars i taxis. I vam reaparèixer a Manhattan, enmig d’aquelles cingleres de ciment i vidre de la Segona Avinguda.

La primera vegada que un europeu veu Manhattan es debat entre la monumentalitat vertical i l’allau de nostàlgia que l’envaeix: nostàlgia de pel·lícules, nostàlgia de lectures, nostàlgia d’un temps d’imaginacions i somnis condicionats que desapareix sota l’embat de la realitat.

La segona vegada que vaig veure Manhattan, des del Chevy de Bob Montero, vaig tenir una agradable sensació de familiaritat. Com si aquells carrers que semblaven gorgs, com si aquelles cases brutes, com si aquella gernació de tots colors m’hagués estat esperant pacientment durant l’any i mig que feia que hi havia estat, sense moure’s, ni canviar.

Hi ha dues realitats oposades i gairebé contradictòries, a Manhattan: l’una es produeix en vertical. És faraònica, imposant, desfermada. L’altra es produeix en horitzontal. I és quotidiana, entranyable, propera. La primera és el tòpic de modernitat que exigeixen els cànons. La segona té una càrrega d’humanitat que fa que et sentis a casa teva.

I mentre el cotxe amb aire condicionat s’enfilava pel carrer Cent Vuitanta-vuit East, per anar a trobar el carrer Quaranta-dos, em sentia a casa. Cansat, però a casa.

Bob Montero va tenir la discreció de dir-nos que ens passaria a recollir a les cinc per dur-nos a la seu central de la DEA on ens esperarien els seus amos. I tant el comissari Gandolfi, com el senyor Estivill, com jo mateix li vam agrair la delicadesa.

L’hotel Roosevelt no era cap cosa de l’altre món. Un hotel, i prou. Desfer l’equipatge, despullar-me i ficar-me sota la dutxa no em va ocupar més de mitja hora. Vèncer la temptació del llit em va costar molt més. Em vaig negar a caure en el pecat, em vaig posar roba neta i vaig baixar al hall de l’hotel.

Tot rebutjant els McDonalds tan de plàstic com els de la Rambla de Barcelona que se m’oferien al pas, vaig triar una pizzeria que hi havia a la intersecció de Broadway amb la Sisena Avinguda. Era un local en forma de triangle, no gaire net i una mica desballestat.

L’atenien dos xicots morens, baixets, d’ulls negres i cabells ruells. Vaig demanar-los, en italià, un pizza napolitana, una ració de lassagna i una cervesa d’importació.

En sentir que parlava italià, em van mirar sorpresos, em van preguntar en anglès si jo era italià, vaig fer que sí amb el cap, per no haver-los de donar tantes explicacions. Van fer-me un somriure d’orella a orella i la ració de lassagna que em servien es va fer enorme.

Un cop satisfeta la gana vaig pujar per Broadway fins a Times Square, tot badocant. Les botigues tenien un aire de penja-i-despenja provisional, la gent que omplia les voreres semblaven desvagats feliços.

Els venedors de taronjades i de gelats m’oferien els seus productes amb un somriure. Els negres ballaven una dansa harmònica i silenciosa. Passaven pocs cotxes, gairebé tots taxis, que reduïen la marxa, en arribar a la meva alçada, perquè els taxistes em sabien estranger.

A Times Square hi havia cua a les taquilles que venien a meitat de preu entrades per als espectacles del dia i la pantalla lluminosa de l’aresta de la plaça donava dades del temps i titulars de notícies locals i internacionals.

La passejada m’havia esbandit la son i una eufòria incontrolada m’obligava a somriure, també, i a apressar el pas carrer Quaranta-dos enllà, primer cap al Parc Bryant i la Public Library de Nova York i, després, cap a l’estació del Grand Central i l’hotel Roosevelt.

Havia passat les meves primeres dues hores a Manhattan. Però ara em reclamava la feina.

De sobte, l’eufòria va desaparèixer i em vaig sentir cansat i malhumorat.

El senyor Estivill era al bar de l’hotel.

—Arquer! —em va cridar en veure’m al hall—. D’on ve?

—De fer una volta —vaig contestar-li—. Era l’única manera de no adormir-me.

—És pesat, sí… —va concedir, generós—. Jo he aprofitat per presentar-me al consolat i, des d’allí, per trucar a Barcelona.

Barcelona quedava tan lluny en l’espai i en el temps que vaig haver de fer un esforç per concentrar-me.

—Hi ha novetats? —vaig preguntar-li, més per dir alguna cosa que no pas per interès real.

—Sembla que els inspectors Suárez i De las Casas s’han presentat voluntàriament al comissari Fernández. Ara els estan interrogant respecte a…, a l’accident d’aquella pobra noia.

—Ah, sí? —vaig carregar els monosíl·labs d’ironia.

—Què vol dir? —em va preguntar el polític, empipat pel meu to.

—Miri, Estivill, fa molt temps que tracto amb la policia, jo, i no me’n refio ni un pèl. Hi pot haver funcionaris honestos que fan tot el que poden. Però n’he conegut molts que no ho són. I l’esperit del cos és l’esperit del cos. M’hi jugo el que vulgui que aquest parell tenen una coartada perfecta i que, a hores d’ara, ja deuen ser al carrer, lliures de tota sospita.

El meu discurset el va molestar. Anava a contestar-me alguna cosa, suposo que desagradable, quan una veu italiana, darrere nostre, va assenyalar matx nul.

—Han pogut descansar, senyors?

Era el comissari Gandolfi. Semblava haver recuperat la suavitat que li havia conegut a Nàpols i que potser havia perdut a Barcelona.

—En honor seu he anat a menjar una pizza napolitana —li vaig dir.

—I què?

—Nàpols és irrepetible, comissari.

Va somriure, em va tustar l’esquena amb un gest amistós i va encarregar al cambrer que fregava el mostrador, intentant endevinar en quin carat de llengua parlàvem, l’Estivill i jo, un suc de taronja.

Bob Montero va deixar el Chevy a l’aparcament de Cahterine Lane, darrere l’US Building, es va penjar la identificació de plàstic a la solapa i ens va menar fins a l’entrada lateral de l’edifici.

El bòfia de la porta feia la cara que fan tots el bòfies del món que vigilen edificis oficials.

Montero ens va demanar els passaports i el poli va escriure els nostres noms en unes targetes, les va passar per un ordinador, les va plastificar amb una maquineta i ens les va donar perquè ens les pengéssim a la solapa.

L’ascensor em va fer baixar l’estómac als peus. Encara no m’havia recuperat de la sensació de vertigen, que Montero ens va obligar a passar per un controlador de metalls. El comissari Gandolfi es va haver de treure de la butxaca les claus d’aneu a saber quines portes napolitanes per tal de poder passar.

Era un passadís llarg, amb portes a banda i banda, moqueta a terra i llum indirecta. Les portes no tenien cap rètol, només un número d’identificació. L’aire condicionat zumzejava una mica, però aconseguia que no fes gaire calor, com si l’estiu s’hagués quedat a la porta de l’US Building.

Montero es va aturar davant la porta que duia el 154 i, sense trucar, la va empènyer.

Era una sala de reunions amb una finestra, amb les cortines enretirades, que deixava entrar un pet de sol. A través del vidre vaig veure que davant per davant de l’edifici hi havia el Departament de Sanitat de la ciutat de Nova York, un parc i el Tribunal.

Asseguts a la taula de conferències, en mànigues de camisa, sengles tasses de cafè i un munt de papers, hi havia dos homes: un blanc i un negre. Els plàstics d’identificació m’explicaren que es tractava dels senyors Anthinous i Berkeley.

—Hello and wellcome! —va dir el blanc.

I es va aixecar per estrènyer-nos les mans.

No entenia re. Els meus companys de viatge xamullaven un anglès funcional i, sobretot, semblaven entendre els sons guturals que mastegaven els dos capitostos de la DEA. Però jo era sord-mut.

De tant en tant, Bob Montero, en veure la meva cara de babau, em traduïa el que s’estava dient.

L’Estivill feia cara de felicitat. El comissari Gandolfi de preocupació. I jo xarrupava aquell suc de mitjons, obligatori en qualsevol reunió ianqui, que algú m’havia servit en una tassa de plàstic.

De sobte, obeint una ordre del blanc d’origen grec, Montero es va aixecar d’un bot, va anar cap a la finestra, va tancar les cortines, va acostar a la taula de reunions una consola amb un monitor de TV i un vídeo i va començar a manipular-lo.

Dick Berkeley, el funcionari negre, va engegar un raig de paraules, mentre a la pantalla del televisor apareixien imatges del port de Nova York. Vaig entendre «ship», «yacht-club», «meeting» i «guys». La càmera, mentrestant, havia enfocat un iot que atracava a un moll esportiu.

Vaig clavar un salt a la cadira, la son que m’assetjava em va fugir cap als racons inconscients del cervell i vaig cridar en català:

—Ara sí que em voldria morir… Si és el Santa Lucia in blu!

El negre va dir alguna cosa. I el vaig entendre, ja ho crec que el vaig entendre!: «Què collons diu aquest boig ara!» seria la traducció aproximada del seu bram en slang de Harlem.

Vaig intentar explicar-li-ho en el meu anglès de Teach yourself English:

—It is the yacht of la Camorra… The same that broght me from Mallorca to Naples…

Ho devia fer tan malament que el negre va obrir uns ulls com unes taronges i es va tombar cap al comissari Gandolfi per demanar-li una explicació.

El napolità li ho va explicar amb claredat i concisió. El negre em va mirar, va fer que sí amb el cap i va dir, a poc a poc, perquè l’entengués:

—El testimoni del senyor Arquer ens és inapreciable… I ara, si ens ho permet, continuarem. —I va dir-me mister Archer amb un to que em va fer sentir important.

Les imatges de vídeo van continuar. Un cotxe negre i gros com una carrossa va recollir els passatgers del iot: Don Raffaele, el paio gras que li feia de secretari, el «Carabrut» i alguns dels mariners que m’havien retingut a bord del vaixell.

Els dos paios que acollien els viatgers van provocar una llarga i incomprensible —per a mi— explicació del blanc, Jimmy Anthinous, en un anglès en el qual vaig endevinar-hi ecos de sirtaki, perfums de retsina i brises d’un Egeu remot.

Bob Montero, en veure’m tan aperduat, em va traduir:

—Mister Anthinous diu que es tracta de dos caps de la màfia nord-americana: Steve Mastroianni i Ralph Carella. Els tenim identificats positivament.

Les imatges, ara, canviaven de lloc. Era un carrer de Nova York. Bleecker i Laguardia, va comentar Berkeley. La càmera va enfocar un edifici tronat. El cotxe negre de la seqüència anterior estava aparcat davant la porta de l’edifici i els homes que havíem vist abans, d’esquena uns i de perfil els altres, feien rotllana. La imatge es va fondre a la pantalla i van aparèixer les ratlles habituals.

Montero, servil, va córrer a obrir les cortines. El sol em va omplir de sorra els ulls. Mentre l’hispà retirava la consola amb el monitor de TV i el vídeo, el blanc explicava alguna cosa i el funcionari de color ens repartia un grapat de fotos en blanc i negre. Me les vaig mirar. Eren instantànies del iot, dels viatgers, dels qui esperaven, de l’edifici de Bleecker i Laguardia i de la rotllana que havíem vist en les imatges.

El comissari Gandolfi va parlar, ho va fer l’Estivill, els tres homes de la DEA van dir que sí i vam fotre el camp.

El bòfia de la porta de l’US Building continuava fent cara de bòfia.