12

LaSalle Street, en el bloc setze, formava part dels barris baixos habitats per gent pobra. Per totes bandes, a tota la seva llargada, hi havia tavernes on venien licors barats, restaurants més aviat bruts, amb els preus dels menús als aparadors tots plens de deixalles de les mosques, i uns magatzems una mica sospitosos amb una campaneta que sonava en obrir la porta. Però, sobretot, hi havia edificis d’apartaments barats i hotels desastrosos amb uns noms ressonants, i cases d’habitacions que proporcionaven el menjar i tot a pobres homes vells a canvi de les seves migrades pensions.

Vaig aparcar el cotxe en tombar una cantonada i vaig tornar enrera fins a la casa 682, tot enfrontant l’aire molt fort que feia. Havia estat una residència privada feia temps: dos pisos d’armadura de fusta, separada de la voravia, amb un gran porxo, un sostre costerut, finestres de lluerna, i tot amb una aparença descurada i pintat d’un verd molt cridaner; d’això, però, ja feia molt de temps.

Vaig pujar els tres graons de fusta fins al porxo i vaig veure un rètol: «Apartaments», groc del sol, en els vidres d’un mirador. Allà, al porxo, hi havia un balancí que es gronxava a l’aire. No semblava que fes gaire estona que s’hi havien assegut.

No hi havia cap timbre i només es veia la frontissa d’un picaportes, que ja no hi era. Vaig empènyer la porta i vaig entrar en el silenci gelat i de funeral d’un rebedor tot fosc, amb parets empaperades de groc i una estora de color tabac. Hi havia dues portes tancades en el costat esquerre, i a l’altre costat n’hi havia unes d’aquestes que s’obren cap a ambdues bandes en el que devia haver estat el menjador i que encara devia servir per a moltes coses. Una taula amb unes potes tortes i unes cartes escampades pel damunt.

Vaig trucar a una de les portes.

Unes molles van fer cric-crac, uns talons van repicar contra el terra, una gargamella es va escurar i la porta es va obrir una mica.

Tenia amb prou feines dinou anys, portava uns pantalons mig deixats anar i una camisa no massa blanca amb el descordat i dos botons descosits. Un cigarret mal cargolat, penjava de la comissura d’una boca torta que ensenyava una mica de maldat. Tenia el cabell negre i abundós, ulls petits carregats de suspició i d’odi murri i destil·lat, una cara fina de tuberculós.

—Què vol? —em va dir, amb una veu feta per a la blasfèmia.

—La senyoreta Fremont —vaig contestar.

Va treure fum sense tocar-se el cigarret de la boca. El fum em va mig encegar. No va immutar-se.

—Aquí no viu ningú amb aquest nom.

—Voldria parlar amb l’amo, doncs —vaig dir.

—No hi ha cap amo. La meva mare és la mestressa d’aquí. Què vol?

—Crida-la. Potser et deixarà escoltar.

Em va mirar de dalt a baix, tot penjant-li el llavi inferior a més a més.

—No faci cap sortida impertinent, sap. Jo no li dec res.

—No deu venir massa gent preguntant per habitacions, oi? Un porter com tu és un veritable risc.

Una veu de dona, forta i teatral, digué:

—Amb qui parles, Gilbert, bufó?

Gilbert va callar-se la paraula que jo esperava feia una estona i es va enretirar unes passes. El meu peu sense adonar-me’n va empènyer la porta i em deixà veure gairebé tota l’habitació i la dona.

Es quedà plantada amb el cap una mica tirat enrera i mirant-me per sobre un nas punxegut com si fos Caterina la Gran mirant un pagès. El seu somriure era impersonal encara que ella volia fer-lo interessant.

—Com està, vostè? —va dir—. Sóc Cornèlia Van Cleve. Volia alguna cosa?

Pronunciava les «R» d’una manera especial. Jo em vaig treure el capell i hi jugava entre les mans.

—Bona tarda, senyora Van Cleve. Estava preguntant per una tal Laura Fremont.

—Em penso que no he tingut mai cap noia que es digués així.

—Sé que se’n va anar de casa fa uns mesos —vaig dir—. Els seus pares no en saben res des d’aleshores i comencen a preocupar-se. —La vaig mirar i vaig fer un ample somriure—. Podria entrar i en parlaríem.

Ella va moure una mà a poc a poc, la claror es va reflectir en l’esmalt de les ungles que li queia en escates, i es va estovar els cabells en el clatell. Qualsevol dona pot cridar l’atenció a un hom amb aquest gest. Però no aquesta.

Em sembla que l’habitació no és massa neta, senyor…

—Pine —vaig dir—. Ja sé el que és això. Tant se val!

Gilbert era encara allà mirant-me. Vaig entrar. Es girà i se n’anà cap a un llit plegable arrambat a la paret. Damunt hi havia un embull de llençols bruts i una flassada blava prima.

—Ha dit Laura Fremont, oi? Fa set anys que tinc hostes, senyor… Pine, crec que ha dit?, i no hi ha hagut cap noia amb aquest nom. Em sap tant de greu…

—Faci memòria —vaig dir tossudament—. Era una mica més alta que qualsevol noia, cabell castany clar, uns setanta quilos. Ulls blaus i prou bufona. Va desaparèixer el darrer gener. Potser va tenir un apartament per a ella sola, o potser hi va estar amb alguna altra noia. Va tenir alguna dificultat per a pagar el lloguer, o alguna cosa semblant…, encara que només ho estic suposant, tot això.

Continuava el silenci. Però ara carregat d’electricitat. La senyora Van Cleve mogué una mà tota nerviosa. La ira lluitava amb la por en els seus ulls i li marcava unes arrugues prop del bec que era el seu nas. Obrí la boca i la tancà dues vegades abans de deixar-ne sortir res.

—Que vol dir aquella horrible senyoreta Fairchild! —gemegà—. Va ser el gener…

Gilbert s’aixecà del llit picant un gran cop a terra amb els talons. Amb el peu donà un patac a alguna cosa que hi havia a terra i que va lliscar per damunt la catifa. Va fer tres gambades fins al mig de l’habitació. Tenia la cara vermella i estava tot enfurit.

—Policia! —va escopir—. Un altre policia ficant el nas! Vostès no deixen mai ningú tranquil, oi?

Vaig assabentar-me del que ell havia copejat. Un plat barat d’alumini, tacat amb clapes blavoses, restes d’un pastís de móres. El que no veia era la forquilla. Potser se l’havia empassada.

Després de veure el plat vaig mirar Gilbert i després la seva mare. Estava asseguda tota tesa com un fus, la boca encara oberta, però no li’n sortia cap paraula.

Ara em tocava a mi parlar.

—La Fairchild era la que tenia al cap, senyora Van Cleve. On podria veure-la?

La barra li petà en tancar-se i els ulls se li tornaren una mica feréstecs. Gilbert alçà de sobte una mà i es fregà el palmell fort, contra la pitrera de la camisa.

—Quin fàstic! —va dir ben fort i amb una gran ira, però sota aquells crits i aquella fúria hi havia com un gemec—. Per què no ens deixen tranquils, quin fotiment? Ja sap massa bé com la van escanyar amb una mitja i com vostès van endur-se-la i la van enterrar on van voler. Ja vam dir al capità el que sabíem i això es va acabar. Què més vol?

Tenia una cigarreta a la boca i la vaig encendre sense adonar-me’n. Vaig mirar el llumí tot arrufant les celles i el vaig apagar bufant-lo i vaig doblegar el que quedava de la tigeta. Vaig aixecar-me per agafar un cendrer de porcellana roja que hi havia en una taula i vaig endur-me’l cap al sofà. Em vigilaven sense moure’s i sense dir ni una paraula. Vaig dir:

—Conti-m’ho tot, senyora Van Cleve. Conti-ho una vegada més i tot.

Gilbert era allà.

—Tota aquesta història no ha canviat gens. El que volem és fugir d’aquest infern, sap?

Vaig mirar-lo com un policia de la Brigada Criminal, miraria un individu abjecte.

—No t’hem convidat, noi. Ara sé per què.

Va ofegar un crit i la seva mà dreta va tancar-se en un puny amb què es va copejar la cuixa. Jo continuava mirant-lo. Es girà tot de cop i se’n va anar cap al llit plegable. Va etzibar un altre cop amb el peu al plat d’alumini, que lliscà travessant tota l’habitació fins a topar amb el sòcol al costat de la porta, giravoltà com una moneda i després caigué.

La senyora Cleve no va girar el cap mentre passava tot això. Jo vaig treure una mica de fum, vaig encreuar les cames i vaig dir:

—Anava a dir-m’ho tot, senyora. Tinc entès que vostè va trobar el cadàver.

—Fou horrible! —digué ella sobtadament—. Mai no me n’hauria fiat, d’aquesta Louise. Ellen era tan quieta i amable, mentre que la Fairchild mai no deia res. Només s’esmunyia per aquí tota cofoia i amb el nas enlaire. I després una nit ofegà Ellen amb una mitja i se’n va anar. No ha tornat més!

—I va fer-ho ella, Louise Fairchild? N’està segura?

—És clar! —La pregunta la sobtà—. No ha tornat mai més, oi?

—Ellen, què més li deien?

—Purcell. Ja ho vaig dir tot al capità…

—I quan va succeir?

—A la nit. Ja ho vaig dir al capità…

—Vull dir la data, senyora Van Cleve.

—La…? Ah, la data! Era el gener. A veure, quin dia? El setze? Sí, diumenge. N’estic segura que era el setze, perquè era el cap d’any d’Edna. Edna és la meva germana, i el seu cap d’any va ser justet una setmana després.

Escoltes a peu dret, escoltes assegut. Quan tens el cul pelat aleshores pots creure’t un bon detectiu privat.

La senyora Van Cleve continuà xerrant, però jo no l’escoltava i estava pensant. Un setanta per cent de vegades els alies comencen amb les mateixes lletres que el nom veritable. Això ajuda a la memòria i explica les caplletres de les maletes i els mocadors. Louise Fairchild. Laura Fremont.

Vaig llençar la cigarreta i allà, plantat, examinava la gàbia del canari. L’ocell estava quiet en una canya i em mirava foscament amb els seus ulls petits i rodons. De segur que tampoc no li feien cap gràcia, els policies. Vaig tornar cap al sofà i vaig seure damunt una altra molla trencada i vaig mirar-me la ratlla de la vida de la meva mà dreta. No era massa llarga i això va alegrar-me una mica.

—La descripció que li he fet de la noia, escau a Louise Fairchild?

—Sí, senyor. —Es tragué un mocador de la butxaca esquinçada de la seva bata i es va eixugar els llagrimals. El mocador no era massa net i els ulls els tenia més eixuts que un desert.

—És justament la descripció que en vaig fer al capità, del seu aspecte. Però haig de dir-li que, ells, no em van semblar pas massa interessats.

Això va acabar de sorprendre’m. La policia no havia fet cap treball en el cas d’aquests assassinats del carrer LaSalle. Si agafen l’assassí amb el ganivet a la mà, amb sang a la màniga, i poden burxar fins a obtenir la confessió, això és una cosa. Però si hi ha massa feina a fer lligant caps falsos, aleshores la carpeta s’amuntega en el calaix dels afers sense solució i allà va arreplegant la pols del desinterès.

—Digui’m el que sàpiga de les dues noies, senyora Van Cleve —vaig dir-li.

—No en sé gaire, senyor Pine.

—Ja està bé —vaig dir en el to de servei més cru que vaig poder—. Les dues noies han viscut aquí molts mesos i vostè no va adonar-se de res que nosaltres puguem aprofitar. Ni on treballaven. Ni on compraven els queviures. Ni quins eren els seus amics. Hi ha hagut un assassinat, senyora, i o bé ens dóna un ajut de bon grat o ens el prendrem. El que passa és que no s’acaba de decidir.

Això no l’acoquinà fins a l’extrem d’amagar-se sota la cadira, però va fer que deixés els seus aires de marquesa. La boira començava a desfer-se, i deixava entreveure que eren unes noies estranyes que sempre anaven juntes, i que parlaven molt poc amb la senyora Van Cleve i no gens amo els altres hostes. No tenien cap xicot, d’amic; només dues noies, de les quals no va donar cap descripció, venien a visitar-les alguna vegada. La senyoreta Fairchild treballava de dia, i la Purcell de nits, però la senyora Van Cleve no tenia cap idea d’on ho feien.

—El xec —digué de sobte.

Em vaig tirar enrera i buscava una cigarreta. Vaig dir:

—El xec. Digui’m què és això del xec, senyora.

—Era d’un cabaret. Ara me’n recordo. Amb un nom molt llarg. Em recordo que vaig pensar, quin nom més estrany!

No podia ésser cap més llevat d’un. El nom va venir-me tot seguit als llavis.

—El Tropicabana?

—Aquest era! Aquest! —Va dir-ho de tot cor i com orgullosa d’ella mateixa—. Era un xec al portador. Puc dir-li-ho, perquè era escrit amb una màquina d’escriure xecs. Me’n recordo ben bé! Van pagar el lloguer amb aquest xec. L’única vegada que no em van pagar amb diners.

—Quina de les dues noies va donar-li el xec, senyora Van Cleve?

—La que treballava de nits, Ellen, Ellen Purcell. La pobra des…

—Per què no n’hi va parlar al capità, d’això, senyora?

—Fins ara no hi havia pensat. Si vostè no m’hagués preguntat…

—Així que Louise Fairchild assassinà Elena Purcell, després féu les maletes i desaparegué del mapa. No n’ha sabut res més?

—Escolti, no va emportar-se cap maleta. Tot s’ho va deixar a dalt.

—I què en va fer, de totes les seves coses?

—Res! —Va arrufar molt les celles—. Vol que li ho digui, senyor?

—Ja ho crec. No va examinar res el capità?

—Només va emportar-se la pasta de les dents! —Ho va dir amargament, com si, en emportar-se-la el capità, a ella l’haguessin deixada sense.

Em semblava que aquest pou ja era prou eixut, de tanta aigua que n’havíem tret. Havia arribat l’hora de pensar, d’ajuntar tot el trencaclosques de fets i suposicions que havia pogut amuntegar des de feia dues hores o gairebé. El lloc més escaient per a pensar era al darrera de la meva taula de roure, en el pis vuitè de l’edifici Clawson, amb només el telèfon i aquella noia del calendari per companyia…

Vaig aixecar-me i vaig recollir el meu capell.

—Em posaré en contacte amb vostè. No cal que m’acompanyi fins a la porta.