11

Era jo a la cambra de bany destapant un tub d’aspirines quan va sonar el timbre. Vaig estirar el tap amb la mà, fent caure al darrera de la tassa un raspallet de les dents. Vaig endur-me el tub cap a la sala d’estar sense adonar-me’n i vaig obrir.

Dos homes amb uniforme de policia de cotxe-patrulla anaven pel replà mirant els números. Quan em van veure dret a la porta del 311, vingueren cap a mi afusellant-me amb els ulls.

El més alt de la parella digué sense to:

—Molt bé, camarada. Cap a dins.

Em van donar una empenta i van tancar la porta tot mirant-me encara més d’una manera rude, impersonal, de la manera amb què els policies ho miren tot fins els seus rellotges.

Tots dos eren molt alts, amb les cares tenses, sense expressió, com tots els homes de la policia, com per a escaure amb la placa del distintiu. Podrien guiar una Fenwick o ésser paletes o ésser els propietaris de la botiga de la cantonada. L’un tenia els ulls blaus, l’altre castanys; l’un tenia el nas llarg i fi, l’altre tenia un bocí de carn sense forma per a respirar; l’un tenia uns cinquanta anys, l’altre era prop dels trenta-cinc. Malgrat tot això, pels uniformes i per l’expressió semblaven bessons.

Els seus ulls recorregueren de pressa tota l’habitació, sense trobar res d’especial. Van mirar-me a mi, la meva cara, el meu posat, i el tub d’aspirines que tenia a la mà, fins que van descansar la vista damunt la solapa d’una funda de pistola que tenia al costat.

—Us dieu Pine, oi?

Vaig dir que el meu nom era Pine.

—On és el mort?

Jo vaig assenyalar la porta tancada del dormitori. El policia mirà la porta i després a mi. Descordà el gafet de la funda i tragué la pistola, pesada, negra. Ho féu de pressa, com els sheriffs de les pel·lícules.

—Gireu-vos i alceu les mans —va dir, rude, però d’una manera educada. O potser educat, però d’una manera rude.

Vaig girar-me mandrosament, sostenint les mans a l’altura de les espatlles i encara tenia aspirines dins una d’elles amb el puny tancat com si anés a copejar algú. La rutina de sempre com en les pel·lícules de crims.

Una mà des de darrera em palpà breument, després es ficà dins la meva jaqueta, i va sortir amb la meva pistola. La pistola desaparegué i jo vaig sentir el soroll que fa quan hom l’ensuma, el que vol dir que el policia ho veia tot clar. Vaig abaixar les mans sense que m’ho diguessin i vaig tombar-me a poc a poc.

El cilindre va ésser girat i el policia comptà les bales. Les cambres eren plenes menys la que restava davant el gatell. Em mirà de dalt a baix amb ira, tancà el cilindre amb moviment violent de la mà i se la ficà a la gran butxaca del seu abric.

—Això no us afavoreix gens, amic —grunyí ell—. Tenir armes va contra la llei.

—Havia d’haver-me’n desfet, oi? Abans que em diguessin assassí.

Això no se li havia acudit. O jo no havia estat massa llest o hi havia més del que es veu.

—Vejam la vostra documentació.

Vaig treure la meva bitlletera i ell la va escorcollar. Quan me la tornà no va anomenar més la meva pistola que tenia a la butxaca. Ell continuà mirant-me mentre jo reculava cap al sofà, després desvià la mirada cap al seu company.

—Dóna una mirada aquí, Frank.

Frank anà cap al dormitori, l’obrí i va entrar. El policia jove es posà la pistola a la funda i va romandre plantat jugant amb els dits de les seves mans. En el silenci jo sentia l’aire encara bufant més fort i corrent cap a enlloc. El policia i jo ens miràrem un a l’altre com un parell de gossos que s’haurien fet amics si el primer impuls hi hagués ajudat, quan Frank va sortir de l’habitació.

—Una dona —va dir. Parpellejà i féu un gest, una fosca ganyota—. Bona aparença i tota nua tal com venim al món. Una mitja al coll.

El policia jove es mullà els llavis tot dubtós. Hi volia entrar a donar una ullada però feia lleig de mostrar-ne massa ganes. Mentre s’inventava les paraules per justificar de fer-ho, sonà el timbre i ell anà cap a la paret per prémer el botó d’obrir. Jo em vaig recolzar i vaig encendre una cigarreta. No hi havia rastre del color dels llavis de Susan Griswold en el cendrer. El llum de la taula i el pom de la porta només tenien les meves impressions digitals. El desconegut assassí havia estat prou llest com per a no deixar-ne cap.

Els dos policies anaren amunt i avall per l’habitació fins que algú va donar una empenta a la porta i obrint-se tota deixà entrar tres oficials amb vestit de paisà. El policia jove d’uniforme saludà tot feixuc i decantà el cap tot assenyalant-me.

—Aquest individu l’ha trobada, capità. La dona és allà, damunt el llit.

Em miraren breument i sense entusiasme, després tots tres entraren al dormitori. Gairebé de seguida sonà el timbre altra vegada i el policia deixà entrar quatre homes del laboratori que es posaren a maniobrar amb instruments i la cambra fotogràfica que portaven. S’ajuntaren als detectius i vam tenir una mica de descans; al cap d’una estona va sortir el capità.

Era un home alt, no massa ample i sense gens de greix al seu damunt. Tenia una cara ossuda, ampla de les galtes i estreta del mentó. Uns llavis prims vorejaven una boca gran i uns ulls separats grisencs sota unes celles peludes. Era prou vell com per a tenir el cabell grisenc que reculava deixant-li un front molt clar. Un capell lleuger i gris tirat cap enrera del cap, l’ala una mica descolorida de tant que l’havien netejada. Duia un vestit fosc que tenia una ratlla marró que gairebé no es veia, tan fina i tan escaient era.

Va dir alguna cosa en veu baixa a un dels policies i sense esperar cap resposta, vingué cap a mi i decantant el cap breument, no massa rude ni massa fi em va dir:

—Sóc el capità Blauvelt, de la comissaria de Sheffield Avenue. —Res de distintiu en la seva veu—. Vejam què és el que teniu per dir-me.

—Tot el que vulgueu —vaig dir—. Encara que em sembla que no serà massa.

—Bé, em sap greu de sentir això. Però encara que sigui una mica podria ser prou. M’han dit que sou un detectiu privat. Espero que no sigueu d’aquests presumptuosos.

Podia ésser babau o podia ésser la seva manera de parlar. Vaig pensar que era millor la segona teoria. Vaig fer una expressió suau i no vaig dir res. Ell girà els ulls per l’habitació fins que va veure la porta oberta de la cuina i la claror que en sortia, del llum que jo havia encès abans d’arribar els policies.

—Entrem i parlarem —va dir.

—Una cosa, capità —vaig dir jo, aixecant-me—. Voldria que em tornessin la meva pistola. Un dels de la patrulla la té.

Em mirà de fit a fit, després a un dels homes de blau.

—Jo tindré la pistola —va dir—. És millor que torneu al cotxe i us ajunteu amb Abrams.

El policia jove, sense que a la cara se li notés cap expressió, va treure la meva pistola Detectiu Special, i la deixà a la mà de Blauvelt, plana, de dits llargs. Hi havia un anell gros, d’or, en un dels dits.

Aguantant encara la pistola es girà i anà cap a la cuina, i jo el vaig seguir.

Va asseure’s a la taula blanca esmaltada i assenyalà la cadira que quedava. Es llevà el capell i es va eixugar el front i el coll amb un mocador que havia tret de la butxaca del darrera. Quan es buscava la butxaca li vaig veure la punta d’una gran pistola en una funda sota l’aixella. Tornà el mocador a la butxaca; segué fent girar la meva pistola que tenia a la mà i em va mirar de fit a fit.

—Fins ara —va dir sobtadament—, no tinc sinó la vostra paraula que vós sou detectiu privat. Doneu-me algun document.

Una vegada més em vaig treure la bitlletera i vaig posar la fotocòpia i la meva targeta damunt la taula davant seu. Va estar-se una bona estona mirant-ho com per a aprendre-s’ho de memòria, després va agafar la targeta, i en la cara vaig llegir-li què pensava d’aquelles bagatel·les.

—Què més?

—Hi ha el telèfon —vaig dir—. Ike Crandall, que treballa amb el jutge de l’Estat, em coneix però no n’està massa content. O el tinent Overmire, de la Central d’Homicidis. No m’estima gaire tampoc, però digueu-li que em busquen per algun crim. Puc donar-vos el nom de dos o tres advocats, però no voldria.

—Bé —va dir de mala lluna, mentre jo m’ho posava tot a la cartera—. No aniré a comprovar-ho. No serà una meuca?

—Veniu, capità.

Va passar la mà per damunt la superfície de porcellana de la taula i rebufà.

—Cristo! Tinc set. Em sembla que tot es complica.

Em vaig aixecar i vaig anar a la nevera. Hi havia quatre ampolles de cervesa, dues de llet, d’una n’havien abocat la crema, unes rodanxes de tomàquet en un plat escantellat, i uns bocins de carn rostida.

—Cervesa o llet, capità! —vaig dir.

—Llet? No em direu que aquesta meuca té fills!

—Hi ha gent per a tot. Cervesa, oi?

—Si és freda.

Vaig treure dues ampolles i les vaig destapar amb l’eina que penjava damunt l’aixeta. Al prestatge hi havia dos gots grans. Blauvelt posà la meva pistola damunt la taula i va abocar-nos la cervesa. Miràvem com la bromera es desfeia. Ell va buidar el got en quatre glops i l’empenyé a través de la taula, mentre sacsejava el cap quan jo vaig agafar l’ampolla. Va respirar profundament i tancà els ulls. Va obrir-los altra vegada.

—Qui és ella, Pine?

—Mary Conrad. Treballava al Tropicabana, un cabaret de l’East Fiffty-third.

—Sé on és. Qui l’ha trobada?

—Jo l’he trobada.

—Era morta, eh?

—No m’agradaria que vós no us ho creguéssiu.

—És amiga vostra?

—Res d’això. No l’he vista mai abans d’ara. Era assumpte de negoci.

—Conteu-m’ho.

Em vaig arronsar d’espatlles i vaig posar els colzes damunt la taula.

—M’havien llogat per cercar una noia, una filla d’un parell de guetos d’un poble lluny d’ací. Ella va venir a Xicago farà cosa de dos anys i l’han perduda de vista. Semblava que Mary Conrad havia viscut amb ella un temps en arribar a la ciutat. Jo vaig assabentar-me de l’adreça de Mary Conrad i he vingut per veure què podia dir-me. He arribat massa tard.

—Com heu pogut entrar si ella ja era morta?

—La porta de baix era oberta i així no he hagut de molestar-me a prémer el timbre. Quan he pujat, la porta de l’apartament era mig oberta. He entrat i he donat una mirada.

S’escurà la gola, potser volent dir alguna cosa.

—Això és tot, Pine? —va preguntar.

—Tot, menys que he trucat a la comissaria.

—Ja. Segur que esteu daurant la píndola, camarada. Això em penso. Totes les portes obertes, el cos allà esperant, l’assassí se n’havia anat. I això és tot. —Es va tirar cap enrera amb la cadira, agafant-se amb una mà al caire de la taula, i es gratava tot pensarós la barra punxeguda—. Bé, pot ser que sigui així. Jo no dic que no. Però us heu deixat la cua fora. Què hi ha d’aquesta dama que pensàveu trobar? Com li diuen?

—Laura Fremont —vaig dir-li de mala gana.

—Que no és d’ací, m’heu dit. Però d’on és?

—De Nebraska.

—Us van llogar per carta o com?

—Aquest va ser el començament. Jo vaig anar allà per parlar amb els seus pares.

—I ells us van donar el camí que duia a la Conrad?

—Aneu mal encaminat, capità. Els Fremont no em van donar el nom de cap amic de Laura aquí a Xicago.

—Vós sol vau trobar el camí? Quins altres heu trobat?

—Aquest era el primer —vaig dir amargament—. Espero que els altres em resultin tota una altra cosa.

Va abaixar la cadira fins que les potes tocaren a terra, furgà, en el seu abric i va treure un cigar mig desfet. No era un Corona, ni de bon tros. Mossegà la punta i la va escopir a terra i amb un llumí dels meus va encendre el que quedava. Feia olor de gasolina. Enmig del silenci jo sentia homes que es movien en les altres habitacions i el murmuri de les veus.

—Segur que és una meuca —va dir Blauvelt com conversant—. Fixeu-vos. —El llumí va seguir la punta del cigar a terra—. Quina dona, la Conrad! Us l’heu mirada bé?

—No me l’he menjada amb els ulls. Si és això el que voleu dir. —Vaig contestar asprament.

—Ben bonica sí que ho és, per a dir-ho d’alguna manera —observà somrient—. Als homes els agrada de veure una dona encara que sigui morta. Una pell tibant i ben feta, ella. Deuria ser de bon mirar, però ara és menjar per als cucs. Quan heu vingut, vós?

—A dos quarts de quatre o una mica després.

—La deuen haver matat abans de les tres, suposo —continuà somiós—. El doctor pot canviar-ho però no gaire. Deixeu-me veure les vostres mans.

Ja m’ho esperava, això. Vaig posar-les, els palmells cap amunt, damunt la taula al seu davant. Va treure un llapis amb un llum de la butxaca de l’armilla i va examinar-me les ungles. Sospirà finalment i va posar-se el llapis a la butxaca junt amb l’estilogràfica i es va fer cap enrera fumant el cigar.

—No és que vós sigueu cap assassí, sabeu? —va dir—. Però havia de fer-ho. No hi teniu ni honrada brutícia.

Abans que pogués contestar-li com es mereixia, va entrar un dels policies a la cuina. Tenia la cara fina i un aspecte ensopit, amb uns ulls de grosses parpelles. Es recolzà a la nevera i digué curosament:

—Alguna cosa hem descobert, capità.

—Aquest és el senyor Pine, sergent —va dir Blauvelt amb massa amabilitat—. Podríem dir que treballa amb nosaltres. Mostra’m aquesta cosa, Les.

Les es redreçà. Ens va mostrar una mà closa que obrí damunt la taula. Al seu damunt va caure un tros de cinta negra esquinçat.

—Era sota una de les mans d’ella —quequejà Les—. No hem trobat res d’on podia pertànyer. Renaldi creu que és un adornament d’uns culots o d’un sostenidor.

Em feia mal la cara dels esforços per mantenir-la indiferent. Blauvelt agafà la cinta, la va palpar, la va olorar i tornà a deixar-la damunt la taula.

—Bé, bé —va dir tot content, gairebé massa content—. Això fa suposar que una dona és l’assassí. La Conrad deu haver sostingut una lluita, crec, i haurà esquinçat els vestits de l’altra dona. —Blauvelt amb un dit jugava tot pensarós amb la cinta—. Només que m’hauria agradat més que l’hagués tinguda agafada de la mà en lloc de trobar-la deixada anar al costat de la mà. Què més heu trobat, Les?

La cara de Les es posà tota flonja i esbossà un somriure.

—Això se’ns posa bo. Resulta que aquesta Conrad era com Safo, la de l’illa de Lesbos.

Això em va descoratjar. I com es pot suposar els dos policies em miraven. Jo vaig treure una cigarreta i vaig encendre-la fent-me el distret.

—I ara! —rondinà Blauvelt—. No volia saber-ne res, dels xicots? Sembla mentida, oi?

Es gratà un nus del dit polze i aclucà els seus ulls grisos com un tigrot paint un negre.

—Com has esbrinat això, Les?

—He comprovat un pressentiment amb els xicots de la part baixa de la ciutat —va dir Les tot presumptuós—. A més a més he vist els arxius, quina fitxa! Llibertat provisional per un furt en una botiga i més coses. I ha estat en relacions amb una colla de lesbianes durant uns anys.

Blauvelt féu petar la llengua i em mirà a través de la cortina de fum que jo anava fent.

—Què us crida més l’atenció de tot això, Pine?

—Res.

—Aquesta noia, per a la recerca de la qual us han llogat, és també una d’aquestes?

—Fa només unes hores que sóc en aquesta feina, capità.

—Ja sabeu que no es això el que us he preguntat —va corregir.

—Sí que contesta la vostra pregunta —vaig dir—. La noia s’ha perdut i això és tot el que us puc dir.

—Bé. Ja sabeu una mica més de tot aquest assumpte, i no em sap greu. Però vós vau dir que ella va viure amb Mary Conrad. Ara sabem que la Conrad era homosexual. Tot això fa pensar que la Fremont també ho sigui, no ho creieu així?

Jo no deia res. Em recordava del que em va dir la senyora Fremont de l’actitud de la seva filla envers els xicots de Lincoln. Encara n’hi havia d’altres, de coses, que va dir-me aquella senyora i que jo anava recordant i nuant caps. Començava a tenir angúnia.

El capità Blauvelt xuclà a través d’una dent i em mirava per damunt el seu cigar.

—Després de sentir això ja no cal fer més preguntes. Penseu encara buscar a Laura Fremont, Pine?

—No veig per què no. M’han llogat per a això.

—Suposo que vosaltres, els detectius privats, sempre esteu barrejats amb casos estranys.

Em vaig arronsar d’espatlles i no vaig dir res.

—Porteu-me-la de visita, Pine. Si és que la podeu trobar.

—Si puc —vaig dir—. I vós aneu encomanant un nínxol si tracteu de barrejar-la amb tot aquest assumpte. Com sabem, Mary Conrad tenia relacions amb un grup de lesbianes. Qualsevol d’elles podria haver-la escanyada en un rampell de gelosia. A més a més, per què havia de ser ella que només la va tractar uns dies, i d’això ja fa tres anys?

El capità mirà Les i Les va tornar-li la mirada, al capità. Blauvelt va agafar l’ampolla i va buidar el que quedava de cervesa en el seu got. Se l’engolí. Es va asseure amb el got encara a les mans, tot vigilant-me.

—Ara necessito les vostres ditades —va dir per fi—. Per anar eliminant, m’enteneu? Un dels xicots us les prendrà en sortir.

—Bé —vaig dir—. Així, no podré agafar el tren?

—No, havent-hi un assassinat, em sembla que no. Acabeu-vos la cervesa.

—No, gràcies. —Vaig llençar la punta de la cigarreta—. Cap pregunta més?

—Crec que no. Per què no us n’aneu cap a casa?

—Estava pensant-ho —vaig dir—. I de la meva pistola?

Ell se la mirà allà, a la taula, prop del seu colze. L’empenyé suaument cap a mi amb el colze.

—No m’interessa la vostra pistola. L’han escanyada amb una mitja de seda. Agafeu-la.

—Niló —vaig dir—. Gairebé no se’n veuen de mitges de seda, avui. —Em mirà de cua d’ull—. Em sembla que no ho heu vist ben bé! —vaig recalcar.

Vaig agafar la pistola i tots tres marxàrem cap a la sala d’estar. Els policies de la patrulla havien marxat, però el personal del laboratori estava molt enfeinat. Un d’ells amb molta destresa prengué les impressions dels meus dits, després em donà un drap mullat amb gasolina per a netejar-me’ls. Quan me n’anava, el capità Blauvelt va mirar-me encara tot sospitós.

Jo vaig acostar-me per dir-li què podia fer.