6

Era una mica més de les onze quan vaig aparcar el cotxe un bloc més cap enllà de l’hotel. Gairebé tots eren al llit. Un vianant o dos es movien en el silenci de Twelfth Street, i a la claror groguenca dels vidres d’un cafè un xofer de taxi adossat contra el pal d’un fanal es furgava les dents amb molta cura.

Només anava un dels dos ascensors en aquella hora. Un grum mig adormit va pujar-me fins al quart pis, i rondinà:

—Bona nit, senyor —i de seguida va tornar a baixar.

Jo estava plantat al mig del corredor fosc i buit, buscant la clau de la meva habitació nuada a un quadrat de plàstic i sentint el brunzit de l’ascensor que baixava i el soroll d’una dutxa oberta ben prop. Havia estat una tarda ben llarga i decebedora, encara més, una tarda sòrdida. Tenia encara al nas l’olor d’aquell despatx de Bertha Lund. Vaig encendre una cigarreta tot anant cap a la meva habitació, la 421.

Havia obert la porta i estava palpant en la paret buscant l’interruptor per encendre el llum, quan vaig sentir-me un cop al cap. Devia ésser jo un blanc magnífic. No vaig tenir temps ni de xisclar.

«En el cap», vaig dir-me. «Sempre peguen al cap. Hauré de posar-me un casc».

Jo reia convulsivament estirat a l’estora.

«Un casc. El vol molt fort, senyor? Vostè té un cap molt gros. Més fort el vol, encara? Gràcies, senyor. L’hi embolico o se l’enduu posat?».

Vaig obrir els ulls. Unes llumetes lluents suraven i vibraven com si fos una escola de peixets en un oceà de vellut negre. Vellut especial.

Vaig esquivar les llumetes i vaig posar-me de quatre grapes amb les mans i els genolls. L’estora era tèbia i polsosa sota els palmells de les meves mans. Vaig començar a arrossegar-me. Em sentia tot fluix. Vaig continuar arrossegant-me. En caure, el meu cap havia copejat contra un costat del llit. Estava passant-me l’atordiment d’aquest cop i vaig intentar pujar al matalàs. Els Alps seran més gelats però no tan alts com em semblava a mi el llit. Vaig jeure allí panteixant, donant-me voltes el llit, l’habitació, l’hotel, el món.

Va passar el temps. Més de cinc minuts però no va arribar a les dues setmanes. Agafant-me al capçal del llit vaig estirar cap amunt i vaig refermar-me contra ell. Va passar més temps. Vaig pensar encendre un llum. Era qüestió d’aixecar-me, anar cap al pupitre i trobar el llum. Podia fer-ho. Ho faria d’aquí a una estona.

Vaig provar d’aixecar-me, la foscor feia com un parpelleig, després no el feia, i després altra vegada. La finestra era com una mostra a ratlles negres i grises. Devia ésser la persiana, que estava abaixada però no tancada del tot. No es veia cap claror roja més enllà. El camiser d’enfront havia apagat el rètol. Un cèntim estalviat és un cèntim guanyat.

Prou d’això. Anava de tomballons travessant l’habitació cap on devia ésser el pupitre. La meva mà estava a punt de topar amb el llum. L’estava tocant. I amb la punta del peu vaig ensopegar contra quelcom ferm però que cedia.

Una llarga pausa. Cap soroll en l’habitació, només el meu alenar turmentat. Vaig recolzar les mans en el pupitre, sense mirar cap avall i vaig lliscar el peu amb molta cura al llarg d’allò contra què havia ensopegat.

«Encén el llum, home, i sabràs què és». No necessitava encendre’l. Ja ho sabia. Volia anar-me’n d’aquella fosca habitació de l’hotel, pujar al cotxe i fugir. I què en farem de les maletes? A fer punyetes, les maletes! Total un vestit, unes camises i roba interior. I els mitjons? No t’oblides dels mitjons? A fer punyetes els mitjons, també!

Vaig encendre el llum.

Estava de costat, els genolls doblegats i els braços allargats. L’uniforme gris blavós tan elegant ja no ho era tant i la part de dalt tampoc no era gris blavosa. La cara era la de Chester Weedlow, però la testa i el tos eren com una massa grisa i roja.

Amb tres gambades vaig ficar-me a la cambra de bany. El vàter era destapat. Vaig perbocar. Em devien sentir des del carrer.

Al cap del que em va semblar anys vaig redreçar-me i estirar la cadena. Em vaig asseure al caire de la banyera fins que les cames van parar de tremolar-me i les mans poguessin obeir-me. Em vaig aixecar, vaig encendre el llum de la cambra de bany i vaig trobar un got en un prestatge. Vaig beure una mica d’aigua i fumar mitja cigarreta veient en el mirall una cara grisa i fatigosa. Una cara a la qual calien unes vacances. Vaig gemegar, i vaig tornar a l’habitació. Les dues maletes eren obertes i tot el que tenien a dins escampat. La calaixera tenia els calaixos oberts i totes les coses barrejades. No trobava res a faltar. Tampoc no tenia jo res si no fos que busquessin roba, cosa que dubtava. Aleshores, què? La bitlletera la tenia a la butxaca. Els diners, el D. N. I., les targetes, tot era al seu lloc. El sobre amb les notes que tenia preses de Laura Fremont el tenia ficat al darrera del mocador a la butxaca de dalt de la jaqueta on l’havia posat unes hores abans.

El capell era a terra, tot malmenat i una cigarreta esclafada al seu costat. Vaig arreplegar-lo i li treia la pols donant-li forma mentre mirava la cigarreta. L’havien encesa però havien pipat molt poc abans d’esclafar-la. De la marca que jo fumava. Devia haver-me caigut de la boca quan em van etzibar el cop. Algú la va esclafar perquè no es cremés l’estora. Els bocins de cervell i la sang es poden fer desaparèixer, però una cremada no té pedaç.

El cos era allà, a terra, prop del pupitre, en un lloc on no arribava ben bé la claror. Chester Weedlow podria tenir vint anys. Aniria a l’escola i després a fer feina, la que ara tenia. Després sense pensar-s’ho i sense cap explicació, el final del camí. Cap cosa que pogués preocupar-lo. No tenia cabòries. Potser ningú no en té només que jo.

I jo no podria provar res.

Vaig agafar el cobertor del llit i vaig tapar el cos. El whisky era encara damunt el pupitre, tapat. Suposava que no estaria emmetzinat. Vaig empassar-me’n un glop sense pensar tan sols a fer servir el got. Em cremava l’estómac com si fos alcohol de noranta graus. Però va donar-me la força que no tenia per a fer el que havia de fer.

El telèfon era gelat, una mica humit i tot. Començava a agafar-me ràbia. Una ràbia anguniosa i cega que naixia de veure l’inútil d’aquesta mort. El telèfon va fer un clic i la veu de l’empleat de la nit digué:

—Centraleta, digueu.

—Poseu-me amb la policia —vaig dir.