1

Gairebé la primera cosa que va dir la senyora Fremont, després que em vaig asseure a la vora del sofà, fou que Laura havia estat sempre una bona noia. Va intentar dir-ho en un to convincent, per si jo havia recollit alguna idea equivocada en qualsevol lloc i necessitava corregir-la.

—Només era una mica lleugera, senyor Pine. Sempre fora de casa, sempre atrafegada, amics nous i tot això. Els joves, ja se sap.

—Així ho havia sentit dir —vaig precisar.

—Evidentment, em sorprèn força que Laura no fos més assenyada. El seu pare i jo vam fer tots els possibles per donar-li una educació cristiana, i, de fet, estàvem ben contents d’ella. Però sempre havia estat una mica… així, tossuda suposo que diria vostè.

—Esperit independent —vaig suggerir.

Estàvem asseguts en una saleta mal ventilada, somrient-nos els uns als altres. Hi havia el senyor i la senyora Charles J. Fremont, tots dos d’uns seixanta anys, febles, la pell amb petites arrugues i groga com la roba de l’aixovar d’una xicota que s’ha quedat fadrina. Tots dos amb els vestits de diumenge, tots dos seriosos i atabalats, però també massa orgullosos per a permetre que un estrany s’adonés de com estaven d’atordits.

Seien costat per costat en un sofà de pèl de camell descolorit i amb talles de color de noguera obscura, el qual feia joc amb els altres mobles, enfarfegats i de grans potes, que omplien la petita habitació quadrada. Era una cambra que semblava hostil i gelada per no haver-hi entrat massa sovint ningú. El pastor havia estat una excepció, pràcticament l’única.

Una catifa amb una vora de roses ben roges i tesa com un tros de linòleum, cobria gairebé tot el parquet, de fusta de roure envernissada. Damunt el sofà hi havia una litografia pastoral, d’aquelles que venen per correu, i ocupava un tros oblong de la paret empaperada amb un paper color canyella que representava una planta enfiladissa.

En un cantó hi havia un armari en els prestatges del qual s’alineaven peces de vori, de vidre i de porcellana que lluïen esmorteïdament a la penombra. Les persianes verdes i antigues darrera unes cortines rústiques, eren tancades per a no deixar entrar la calor d’un capvespre xafogós.

La senyora Fremont era la que parlava. Era una d’aquestes dones menudes com un ocellet que són actives en els afers socials de la parròquia i que es fan una reputació confitant maduixes. Ella voldria arribar fins a vuitanta anys i morir resignadament sabent per endavant que les ales de la mort l’abraçaven i que tot quedava en ordre.

—A més —va continuar amb paraules vigoroses i parlar de nas—, Laura era tan bufona! —Sospirà suaument mentre feia girar el seu anell de noces—. A vegades, el fet de ser tan bufona pot capgirar el cervell d’una noia. No ho creieu així, senyor Pine?

Vaig reprimir un badall, tot dient-li que tenia molta raó amb això. En qualsevol moment ella acabaria la seva xerrameca i podríem anar al gra.

—Clara —digué Charles Fremont de sobte—, probablement aquest senyor té pressa. Diguem-li el que li hem de dir.

Allò va sorprendre’m i el vaig mirar. Fins ara la seva participació en la conversa s’havia limitat a alenar i a fer soroll amb les articulacions dels dits. Era un home alt i magre, que portava una corbata com si fos la corda del botxí i que realment mai no estaria tranquil sense un punt on refermar-se.

La seva observació era oportuna, però perdia el temps amb Clara Fremont. Els llavis de la dona s’aprimaven cada vegada més.

—Papà, ara tenim visita. No volem que el senyor Pine pensi que no som persones civilitzades. —Va fer un ample somriure, ensenyant unes dents blanques com el clarió, que de segur el dentista havia fet expresses per a ella—. És realment molt d’agrair que hàgiu fet tot el camí fins a Lincoln d’aquesta manera, senyor Pine.

—Necessitava uns quants dies de vacances —vaig dir—. I Nebraska queda prou lluny de Xicago com per a intentar un bon passeig amb cotxe.

Ella s’ho va creure, tot i que no sembla possible.

—Bé, espero de veres que pugueu trobar Laura sense massa dificultats. I no solament pels diners, és clar. Encara que haig de dir-vos que cinc dòlars per dia no és gens car. El seu pare i jo pensàvem que un detectiu ens costaria molt més.

—Jo porto més d’un cas alhora —vaig dir ben seriós—. Així tot es resol millor.

—Bé, haig de dir-vos que el seu pare i jo us estem molt agraïts pel que esteu fent. Sabem que Laura és ja una dona i vol viure la seva vida. Però… el seu pare i jo estem preocupats… En una ciutat tan gran com Xicago… Si almenys escrivís una postal… Gairebé un any sense saber-ne res!

La veu començà a fallar-li i se li escaparen dues llàgrimes que van lliscar per sobre la capa de pólvores d’arròs que duia en les arrugues de les galtes. L’home es va regirar una mica i féu més sorolls amb els ossos dels dits tot mirant la paret per damunt del meu cap.

Seria feina d’un dia.

—Normalment —vaig dir—, això de trobar gent, ho faig prou bé. Però, per començar, hauria de saber algunes coses.

La senyora Fremont acalà el cap per treure’s de l’escot un petit mocador de batista i es va eixugar els ulls. Quan tornà a alçar la vista els ulls d’un blau pàl·lid tenien una nova lluïssor i la veu li sonava fosca.

—Us direm el que puguem, senyor Pine.

Ells em miraven com si esperessin que el detectiu de la gran ciutat comencés la seva tasca traient la lupa i l’ampolla de les pólvores que serveixen per a localitzar impressions digitals. Vaig llançar fum pel nas, com una cosa sorprenent, i vaig dir:

—Exactament, quant temps fa que Laura se’n va anar a Xicago?

—Gairebé dos anys, senyor Pine.

—I ella esperava trobar-hi cap tipus especial de feina?

—La secretaria d’una oficina. Estava especialitzada en taquimeca i comptabilitat.

—Ja. Havia anat a col·legi?

—Dos anys a una escola de comerç. Nosaltres no podíem donar-li estudis a la Universitat ací, a Lincoln. Va obtenir molt bones notes en tots els cursos. Era també meravellosa quan treballava al teatre: La veu més bonica que pugueu imaginar.

—Bé. Laura tenia gaire colla d’amics?

—Jo diria que sí! La casa sempre era plena de noies. A vegades alguna d’elles s’hi quedava a dormir.

—Està en contacte amb elles, senyora Fremont? Potser en reben alguna carta?

Era una idea que no se li havia acudit i va arrufar les celles, tot pensant-hi abans de brandar el cap.

—Ella no hauria escrit a cap d’elles. Moltes s’han casat, i Laura no les ha vistes mai més. Els casats no es fan massa amb els fadrins. Ja sabeu què és això.

—Em penso que no, senyora Fremont.

Per alguna obscura raó l’observació li va interessar.

—No em direu que un jove tan eixerit com vós no és casat!

—No —vaig dir—. Aquesta cicatriu al nas me la vaig fer jugant a futbol, a la Universitat.

Això no era divertit ni tan sols graciós, però era prou clar perquè ho entengués gairebé tothom. Tanmateix, als Fremont els va sonar com un tret. Ell va continuar estudiant la paret, mentre que la seva dona em va somriure desconcertada. Vaig espolsar la cendra de la cigarreta a la safata de record, i vaig dir suaument:

—Què sap dels amics de la seva filla? N’hi ha cap que esperi que ella es cansi de la ciutat i torni a casa per casar-se?

—… No.

Una contestació tan curta va despistar-me. Però vaig adonar-me que l’havia precedida una breu vacil·lació. Això podria ésser alguna cosa per on començar. Vaig continuar la meva feina.

—Sembla una mica estrany, senyora Fremont. Vull dir en una noia tan bufona i eixerida com Laura, oi?

—Ella no tenia temps d’anar amb xicots. —La seva veu havia pres un to falsament brillant—. Laura estava decidida a fer-se secretària. Jo crec que l’estudi i els xicots no són compatibles.

—Ja. —Jo igual ho veia tot clar que tot fosc!—. I no podia haver trobat feina ací, a Lincoln? Sembla una ciutat prou gran. No podria ser que estigués interessada en algun xicot, senyora Fremont? Potser no va trobar-hi feina per alguna raó que no us hagués dit a vós. Això podria explicar per què se n’ha anat a Xicago.

Ella va negar amb el cap abans que jo hagués acabat.

—Això no és possible —digué obstinadament—. Quan estudiava a l’escola superior, ja volia anar-se’n en un lloc com Xicago o Nova York. Sempre deia que aquesta ciutat no era prou gran, que ací tothom tafaneja massa en les vostres coses.

Això últim no tenia cap sentit especial pel que respecta al que jo podia dir. El concepte que anava fent-me de Laura Fremont no tenia res en què els veïns poguessin fixar-se ni tan sols en una ciutat petita. Vaig treure més fum pel nas, vaig encreuar les cames d’una altra manera i vaig passar-me pensarosament les mans per les genolleres.

—Dieu que fa dos anys que se’n va anar a Xicago? —vaig preguntar.

—Sí.

—Quan va deixar d’escriure?

—Pel gener últim.

Vaig comptar els mesos.

—Així, doncs, fa una mica més de vuit mesos…

—Sí.

—Fins aleshores en rebíeu carta amb regularitat?

—Sí.

—Conserveu encara aquelles cartes?

—Sí.

—Abans d’anar-me’n m’agradaria de mirar-les. I necessitaré una foto. La darrera que pugueu trobar.

Ja es disposava a aixecar-se, però les meves darreres paraules van fer que es deixés caure altra vegada en el sofà, com si de sobte li fallessin les forces. Va obrir la boca una mica i féu una mena de miol afeblit, que al final va créixer fins a esdevenir paraula.

—És que, sabeu… no en tinc cap, de… foto.

La vaig mirar. El silenci era tan pesat com el fons d’una glacera, i anava fent-se més pesat encara. Fins i tot l’home va apartar els ulls de la paret i la mirava.

Vaig llençar la cigarreta, vaig treure el mocador, per eixugar-me el clatell, i me’l vaig guardar altra vegada. El que a primera vista semblava un d’aquells casos fàcils, sense maldecaps i sense massa feina, anava esdevenint un embolic. Un embolic que calia aclarir però que no convidava gaire a fer-ho.

Allò de les fotos, per exemple. No era gens clar. Tothom té una foto de fa poc temps, o de quan era més jove. I més que més una noia, si no és que sembli una bruixa. Encara que no ben feta, almenys una foto d’una excursió o treta a la fira.

Li vaig parlar amb tota calma:

—Per què no, senyora Fremont? És que a la vostra filla no li agradava de fer-se fotos?

El silenci va durar bastant com perquè ella s’ho pensés.

—En teníem moltes —va dir amb una veu llunyana—. Només que…

—Només que què, senyora Fremont?

—Ella se les va endur. Totes. Jo no ho sabia, fins que un dia vaig repassar els àlbums. No entenc per què se les va endur.