PRÒLEG

El premi Sant Jordi de novel·la, des que fou creat l’any 1960, ha estat convocat dinou vegades i només en una no ha estat adjudicat (1969). La distribució geogràfica dels divuit llorejats en el període total de divuit anys i dinou convocatòries és la següent:

—Principat, 13.

—Illes, 3.

—País Valencià i Catalunya-Nord, 1.

Ha estat, precisament, en la darrera convocatòria quan ha estat guanyat per un escriptor ultrapirinenc, i aquest fet, malgrat que en una anàlisi profunda només sigui marginal, ha d’ésser subratllat a l’hora de presentar la novel·la guanyadora: Un home qualsevol de Jordi Carbonell i Tries. Com que —prou que ho sabem— una flor no fa estiu, no és pas el moment de profetitzar una propera tongada de novel·listes a la terra de poetes com Josep Sebastià Pons i Jordi Pere Cerdà, però és un fet comprovat que el Sant Jordi atorgat a novel·listes de les Illes i del País Valencià no fou fruit de cap casualitat, sinó expressió de progressos ben comprovats de la novel·la en les zones catalanes respectives.

El fet concret i concís, tanmateix, és prou significatiu: aquesta és una novel·la d’avui, premiada amb el Sant Jordi en 1978 i escrita per un escriptor encara jove de la Catalunya-Nord. En principi, ni més ni menys…

* * *

Un home qualsevol palesa, abans que cap altra cosa, la presència d’un escriptor responsable en un doble vessant: primer, perquè té un gran respecte pel material lingüístic, i aquest respecte, a partir d’una preparació indubtable, esdevé cura i treball; segon, perquè, sobre aquesta base, la creació és ordenada per camins possibilistes sense estirar mai més el braç que la mànega. Potser fóra una al·lusió massa fàcil referir-se a la formació de Carbonell i Tries i parlar de cartesianisme, però tant la construcció com la dosificació, al llarg de tota la novel·la, justifiquen amb escreix aquesta possible al·lusió.

Parlar de responsabilitat, en aquest cas com sempre, és parlar d’esforç, i és aquest esforç el que fa que una primera novel·la no ho sembli. Amb tot, res no és tan senzill, perquè Un home qualsevol és la primera novel·la publicada per Carbonell i Tries, però no pas la primera que ha escrit: a l’obra El cant de les sirenes, malgrat que no obtingué cap vot a les eliminatòries del Sant Jordi de 1977, hi havia indicis del mateix esforç, de la mateixa ordenació i de la mateixa dosificació. Si més no, és un precedent que demostra, una vegada més, que no s’arriba a les fites d’Un home qualsevol bo i partint de zero.

* * *

Si l’autor d’aquesta novel·la destaca per la doble responsabilitat de creador i d’escriptor, l’obra que ens ofereix aconsegueix el màxim atractiu en presentar, al context d’una narració realista, la frontera entre el somni i la realitat. No es tracta, però, d’una anàlisi sinó d’un recurs de fabulació, ja que Un home qualsevol és, sobretot, una obra per a ésser llegida i oberta a tota mena de lectors: en aquest camí empra, fins i tot, clixés de novel·la policíaca i aleteja damunt les seves pàgines una bona dosi del simenonisme més ingenu. En realitat, si no fos per la conjunció somni-realitat que ja ha estat esmentada, tot seria d’una gran vulgaritat, d’una vulgaritat preconcebuda que el mateix títol palesa sense embuts: l’encarregat d’una sabateria de Perpinyà que protagonitza la novel·la és ben bé «un home qualsevol» tant quan jutja com quan actua, i si són vulgars els judicis que fa sobre les dones, vulgars són els procediments que empra per apropar-s’hi. Ocorre, però, que també «un home qualsevol» té vida onírica, i aquesta és la base de la novel·la.

Cal repetir, però, que tot es produeix en un marc realista estricte, perquè fora trair el treball de bon artesà de Carbonell i Tries fer concebre esperances excessives en la via onírica. Es tracta d’un element més —un element que realment existeix a la vida de cada dia— i que, en aquest cas, és un factor catalitzador de l’acció, però és un factor assumit per la vida del protagonista i integrat en una novel·la que, com ha estat dit, en cap moment pretén estirar més el braç que la mànega.

És més just insistir en aquesta artesania suara al·ludida. En l’artesania d’una llengua que és la d’una altra frontera del nostre domini lingüístic, frontera viscuda i assimilada amb una total i radical fidelitat catalana, però frontera, com a fet viu i real, tothora present. Artesania, també, d’una construcció mesurada en quatre temps, en els quals, alternativament, la introspecció en primera persona de l’encarregat de la sabateria resta contrapuntada per la narració en tercera que fa l’inspector del món real i vigent, el que decideix aquest al veredicte del qual, més enllà i més ençà dels somnis, s’ha de sotmetre el mateix encarregat.

* * *

Malgrat inconvenients de tota mena, la literatura catalana ha anat fent via a la Catalunya-Nord, on aportacions com les de Pere Verdaguer i altres han estat empentes cap a la normalitat sempre desitjada i mai no assolida. En aquest context, és indubtable que la novel·la de Jordi Carbonell i Tries és, literàriament, una altra aportació destacada i, sociològicament, una altra empenta considerable.