II

L’inspector principal Enric Pujol, del Comissariat Central de Perpinyà, s’encamina tranquil·lament cap al seu despatx. Encara que les nou del matí hagin trucat ara ja fa una bona estoneta, hora en què hauria de ser al seu ofici, va ronsejant pels carrers. Tot això l’inspector prou ho sap, però no li fa accelerar ni gens ni mica la cadència compassada de les seves camades. Arribarà amb retard a la feina. I què? Això no el commou gaire. Es pensa que això dels horaris no significa res. Són una convenció tàcita entre dos partits i res de més.

Ell creu que la qüestió primordial és complir la seva feina detingudament, de la manera més bé possible, sense encabestrar-se en aspectes secundaris tal com l’hora de començar la tasca o d’acabar-la. Per endavant, està segur que cap dels seus superiors jeràrquics no gosarà retreure-li sigui què sigui en el seu capteniment.

Mentrestant, l’inspector segueix fidelment el curs rectilini de l’andana, via avall, sense apartar-se’n per baixar de tant en tant sobre l’asfalt. L’inspector és un vianant respectuós de les lleis que reglamenten el trànsit. Quan ha de trencar, ho fa, tant com és possible, passant pel lloc reservat al transeünts. Es conforma sempre escrupolosament a les ordres lluminoses dels semàfors: verd per als peons, vermell per als cotxes, i viceversa. Actuant així, no ha tingut mai cap accident de circulació, tant conduint cotxe com anant a peu.

Cadascú fes com ell, no hi hauria tanta cua a l’entrada de les clíniques i dels hospitals. Però, res! La gent esdevé cada dia més esbojarrada. El volant de cotxe dóna al conductor una il·lusió de potència enganyadora. Això fa que la febre automobilística no li cau fins que no ha tingut un accident greu que li serveixi d’escarment. Aquell que desconeix això, o que no vol tenir-ho en compte, aquell, tard o d’hora ho pagarà.

Tot caminant, l’inspector alça la mirada. Li sembla que avui farà un bon dia. Un dia esplèndid. Aquest dijous de maig serà un dia regalat. El sol, pujant zenit amunt, és ja força calent, almenys per la temporada. Allà, més enllà de la ciutat, a Canet Platja, la gent ja deu pensar-hi a anar a estirar-se al sol, mig nua sobre la sorra, de cara al cel per bronzejar-s’hi la pell. Avui dia, la moda exigeix que s’exhibeixi un cos morè. Això sembla voler demostrar que aquells que s’hi dediquen no tenen, en la vida, res d’altre per fer que matar l’estona, vivint de rendes inesgotables, en vacances perpètues.

Abans, passava el contrari. Les dones riques i aquelles que volien fer semblant de ser-ho, mai no s’haurien exposat als raigs de sol. S’abrigaven la bellesa sota ombrel·les, de manera a poder guardar sempre a la pell el seu color lletós. Altres temps, altres modes.

Bufa un pèl d’aire de tramuntana que, baixant del Canigó, arriba fresc i vivificador. De passada, acaricia la cara de l’inspector, que s’encamina, serè, cap a la seva feina. Les primeres orenetes solquen el cel primaverenc, ràpides i elegants, vestides amb frac negre de faldons llargs i camisa de plastró blanc. De tant en tant, engeguen alguna xiuletada agra i inharmònica. Però l’inspector Enric Pujol sent aquella piuladissa sense registrar-la, gens.

Una cosa que no sap, i que potser no sabrà mai, és que si sortís de casa seva un quart abans i no un quart després de les nou, tal com ho ha fet sempre, més de cent vegades hauria tingut l’oportunitat de trobar, passant pel mateix camí que ell, en Pere Maties encaminant-se cap a la seva botiga de calçat. Encara que els horaris feiners dels dos homes coincideixin punt per punt, les dues persones, elles, i per motius propis a la comoditat individual, mai no han coincidit. Això fa que, diverses vegades el dia, regularment, tot i que seguint el mateix itinerari, haurien pogut continuar temps vivint a la insabuda l’un de l’altre, sense conèixer-se mai, perquè el trasllat acumulat, i en una certa manera anormal, d’una petita mitja horeta, quart més d’hora per l’un i quart més tard per l’altre, els ho ha impedit sempre.

Encara que no ho porti a la cara, l’inspector Pujol està de mal humor. Des del seu despatx a la comissaria, la seva secretària ha trucat a casa d’ell per advertir-lo que el senyor comissari divisionari havia demanat de veure’l. La secretària, amb la seva veu una mica àcida, havia afegit que el perquè de la convocatòria devia ser una cosa greu, encara que no sabés gens de què es tractava.

Aquella vella xibeca voldria menar tothom com mena els seus gossos. Per donar-se importància, ho pinta tot de negre. Troba catàstrofes pertot arreu. Amb el seu mal caràcter, ho fa malbé tot. Aleshores, no ha d’estranyar-se de ser soltera a la seva edat. Ha passat, i de prou, els trenta-cinc anys i, a hores d’ara, deu vorejar els quaranta. És un pas crític per a una dona. Quan era jove segurament que, ja que era funcionària i que cobrava un bon sou, es devia pensar que havia de ser més primmirada que una noia qualsevol.

A les dones, això de guanyar-se alguns cèntims, de seguida els puja al cap. Els torna el paladar massa delicat, esdevenen llepafils. Ningú no els convé, perquè els sembla que no pugui arribar al nivell seu. Fins al dia en què s’adonen que, potser, els seria hora de casar-se si no volen quedar celibatàries a perpetuïtat i ressecar-se dretes com un arbre mort sense mai haver portat fruita. Aleshores, esverades, van i vénen, escorcollen, furguinyen, atabuixant-se per tal d’evitar-se la travessada solitària del desert del fadrinatge. Algunes, les més agosarades, empaiten el primer vingut, sense mirar-s’hi gaire. Més els val aquell que cap. Les altres, ni això no troben! S’han deixat passar el torn, un torn que no els vindrà mai més! Així degué passar a la secretària de l’inspector. Ara, aquella flor marcida, treu venjança del més petit fet que li passa a l’abast. Li sembla que el món sencer hagi de portar la culpa de la seva fallida matrimonial.

La secretària ha dit que el senyor comissari l’havia convocat en el seu gabinet. Per dir-li què? Això, l’inspector principal Enric Pujol no té cap dificultat per endevinar-ho. Com cada matí, després de les mundanitats recíproques, relatives a cada un d’ells i a la família (paraules que surten naturalment de la boca per simple rutina, sense necessitar per dir-les de fer-les transitar pel cervell), el comissari li allargarà la tradicional llista de les malifetes comeses durant la nit. Ell, Pujol, cortesament, hi tirarà una mirada polida i, després, es compondrà una cara de circumstàncies: admirativa i afligida alhora. Com cada matí, li assenyalarà respectosament que, amb el personal escàs de què disposa, tindrà mil dificultats per abastar tot això. Nogensmenys, i sempre amb tota la urbanitat deguda a un superior jeràrquic, assegurarà al senyor comissari que farà tot el possible (no pas l’impossible perquè això fóra passar els límits de la bona correcció), que farà tot el possible a fi que tot estigui enllestit diligentment, com de costum.

Cada vegada hi afegeix: com de costum. Li sembla que, afegint-hi aquelles tres paraules, es reservi un espai de maniobra per al cas, molt probable, en què no podria tot ser dut al seu terme, com de costum.

Diferentment d’allò que molts es pensen, conduir una enquesta policíaca, no vol pas dir que s’hagi de sortir al carrer amb revòlver a la mà, a agafar-hi el culpable, ficar-lo a la presó i anar-se’n al lavabo a rentar-s’hi les mans. No passa així, gens! Les persones deshonestes no porten escrites al front les seves culpes. I això és una llàstima, perquè, si passés així, la tasca dels policies seria molt i molt simplificada.

El primer manament de l’agent encarregat d’un afer és asseure’s darrera una taula amb una ploma als dits. El segon és apoderar-se d’una fórmula número 34 bis, o 42 terç, i omplir-hi els buits, conscienciosament, fins al possible, escrivint amb lletra d’impremta o, més bé, mecanografiant. Acabat el ritual escriptural i només aleshores, si li queda prou temps, comença l’enquesta pròpiament dita. Per dur-la al seu terme, el bon policia ha de seguir detingudament l’esquema reglamentari que consta de només cinc punts, que són: Qui? Quan? On? Per què? Com? Aquestes cinc interrogacions el·líptiques sobreentenen: ha fet això?

Una enquesta policíaca és com una endevinalla. Només hi guanya aquell que és capaç de respondre de manera exacta a les cinc preguntes plantejades, qualsevol que sigui l’ordre de les respostes. Hi perden tots els altres. Un policia proveït d’una intel·ligència corrent, o sigui mitjana, no respon mai a la primera qüestió, però, i bastant sovint, troba la solució de les quatre altres. És veritat que aquestes són, en una certa manera, subsidiàries. Un policia que presentés un quocient intel·lectual més elevat podria respondre a la primera qüestió i, com a corol·lari, a les quatre altres; però, a aquell fenomen, l’inspector principal Enric Pujol està encara esperant de veure-li la cara.

Uns dos-cents metres enllà, la massa imponent d’un casal alça, cel amunt, els sis pisos del comissariat, al bell mig d’un boscany de plàtans. És un edifici quadrejat, blanc i envidrat. Modern! Allà, al tercer pis, en el seu gabinet de funció, el comissari, de cap inclinat endavant i de mans plegades a l’esquena, tip d’esperar l’inspector Pujol, deu camadejar d’una banda a l’altra de la peça com una bèstia fera tancada en una gàbia. Però, ni aquest pensament amenaçador no fa anar més de pressa l’inspector Enric Pujol. Continua recorrent com si res el curt espai que el separa del seu superior jeràrquic.

Abans, uns trenta-cinc anys enrera, quan va iniciar el seu ofici d’inspector principiant, una situació paradoxal com ara aquesta no li hauria passat mai. Però trenta-cinc anys d’enquestes quotidianes han gastat la seva puntualitat a la feina i també, per què no dir-ho, el seu zel policíac. Avui, més que mai, s’adona de l’estranyesa d’aquest capteniment seu.

No creu pas que sigui fer acte de pretensió excessiva en considerar-se com un bon inspector, com un molt bon inspector, però, a vegades, es demana sincerament si no hauria pas fet més bé dedicant la seva activitat a un altre ofici que no pas a aquest seu. Durant trenta-cinc anys ha viscut, sense adonar-se’n realment, en un ambient de suspició latent i contínua, en un clima de malfiança morbosa, molt sovint dirigida envers persones perfectament innocents. Haver-hi viscut per tant de temps deu haver desarreglat del tot el seu potencial de judici clarivident, deu haver espatllat la seva capacitat de raonar a partir de criteris que siguin els d’una persona qualsevol i no els d’un professional de l’enquesta tal com ho és ell.

Recorda que, quan va obtenir el batxillerat, encara no havia complert els divuit anys, tot i que va ser-li atorgat amb la menció «molt bé», dues coses que, en aquella època, tant pel que fa a l’edat com a la manera d’obtenir-ho, no eren gens corrents. Una vegada publicada al diari la nova del seu èxit escolar, tot seguit acudiren a casa seva parents, amics, veïns i coneguts, a manifestar-se en un concert de lloances. Cadascun volia felicitar-lo, donar-li l’enhorabona per aquell succés tan faust. Tots s’acordaven per profetitzar-li un esdevenidor excepcional, perfumat amb encens i pètals de rosa.

Esbravats els efluvis de la festa i acarat a les realitats terrenals, el jove Pujol va intentar aleshores de posar en harmonia els prometiments mirífics de la seva planeta amb les possibilitats locals en el camp d’una activitat remunerada. La concurrència de dos factors tan oposats com ho són el mèrit i el diner, va entreobrir-li la porta de la policia.

L’inspector ha pujat els quatre graons de l’escalinata que, des del carrer, condueix fins al replà de la comissaria. Ha respost, gràcies a una inclinació de cap gairebé amistosa, al salut militar que, reconeixent-lo, li ha adreçat el policia que fa de sentinella a l’entrada de l’ample vestíbul.

Alguns passos enllà, l’inspector s’ha parat, un breu instant, indecís, vacil·lant entre agafar l’ascensor o enfilar-se per l’escala cap als pisos. Un senyal encès a la porta de l’ascensor li ha indicat que l’aparell estava funcionant, pujant o baixant, entre els diferents replans de l’edifici. Finalment, l’inspector Pujol ha optat per l’escala. Així, complirà integralment la totalitat del seu itinerari a peu. Diuen que el caminar fa tan de bé, que fa fer una mica d’exercici.

El temps ha corregut d’ençà que, principiant, el jove Pujol aprenia, un per un, tots els trucs, tots els enginys que, més tard, l’ajudarien a desfer els paranys que, un dia o altre, trobaria forçosament en el transcurs de la seva carrera policíaca. En aquella època, el jove Pujol, de cintura estreta i de cos prim, caminava només per fer camí, sense cap altre rera pensament. No es preocupava, ni gens ni mica, a seguir règims alimentaris que, suposadament ara, haurien de fer-li fondre una panxa quinquagenària. No s’amoïnava a fer-se fer anàlisis per conèixer els grams de colesterol que traginava a les artèries.

Ni tan sols no pensava que un dia podria tenir problemes per conservar la seva opulenta cabellera. En aquell temps no sospitava que, un dia, d’un costat i l’altre del seu front, començaria una retirada inquietant. Retirada inquietant que, finalment, acabaria en derrota completa, a cada un dels seus polsos, sota la pressió constant dels anys.

D’ara a uns sis mesos, l’inspector Enric Pujol del districte de Perpinyà, que es pensa enfilar-se escales amunt tal com el jove Enric Pujol solia fer trenta-cinc anys abans, aquell inspector, una mica vell per fora i molt jove per dins, d’ara a uns sis mesos, i per motius d’ancianitat, es jubilarà. Un divendres a la tarda (per raons de comoditat aquelles coses ocorren sempre el divendres a la tarda), el comissari divisionari reunirà, en el seu gabinet, tot el personal de la secció de l’inspector Pujol. Després d’alguns estossecs per aclarir-se la veu i, també, per fer callar les xerrameques, pronunciarà un discurs eloqüent en lloança de l’inspector Pujol de classe excepcional.

En contrapunt a aquelles paraules afalagadores potser que, a dins seu, recordarà les ràbies mudes que li havia fet agafar aquell maimó de Pujol quan, als matins, mai no acabava d’arribar. El discorriment panegíric del senyor comissari portarà a la llum fets i actes que tothora coneix per haver-ne sentit parlar, però, aquell dia, cadascú semblarà descobrir-los per primera vegada.

Segurament que, tots plegats, aprofitaran l’oportunitat per destapar una ampolla o dues de xampany i per rosegar algunes neules. Per subratllar més bé el greu i el bo que sabrà alhora i a tothom la partença de l’inspector, el personal haurà cotitzat per oferir-li un obsequi que valgui la pena, com es fa a cada jubilació. Potser que, per cloure aquella íntima cerimònia, el senyor comissari actuant oficialment en nom de Déu sap quina personalitat important presidint el ram de Déu sap quin ministeri parisenc, el senyor comissari aprofitarà aquella oportunitat per enganxar-li a la solapa del vestit una medalla commemorant Déu sap quina cosa.

Als francesos, els agrada molt d’atorgar una d’aquelles galindaines metàl·liques que semblen or, però que només ho semblen, i que lluen quan són noves al cap d’una tira multicolor que consta dels tres colors de la bandera francesa: blau, blanc i vermell, per treure a l’assumpte tot aspecte folklòric i, ans al contrari, conferir-li un caire ben patriòtic.

L’inspector Enric Pujol acaba de sortir del gabinet del comissari. No s’havia equivocat gens quan suposava que el senyor comissari, tip d’esperar-lo, devia anar i venir en el seu despatx com un lleó enfurismat darrera els barrots de ferro de la seva gàbia. Ja abans d’arribar a la porta per trucar-hi, des del fons del corredor havia vist, a contrallum, una silueta nerviosa passar i repassar darrera el vidre glaçat de la porta.

Alguna vegada, el nas del comissari traspuntava pel costat dret i, poc després, sorgia per l’esquerre. No, en això, l’inspector Pujol no anava gens equivocat! En canvi, errava completament prefigurant l’escena ritual d’un comissari bon home allargant-li, després d’un bescanvi de paraules molt amables, la llista de les maldats nocturnes. Sí!, en això l’inspector anava ben errat!

Encara no havia acabat de tancar la porta darrera seu que, tot seguit, va adonar-se del seu error. Abans de poder obrir boca, va haver de plantar cara a una allau de consideracions acerbes, de primer de sentit general i tocant principalment a l’exactitud del personal a la feina, que va adreçar-li el comissari sense donar-li ni el bon dia. Després, i diverses vegades, l’índex venjador del comissari havia designat el rellotge com a testimoni abans de dirigir-se, amenaçador, vers el pit de l’inspector Pujol, introduint-lo nominalment a la seva vindicta.

D’ençà que coneixia el comissari, mai l’inspector no li havia vist la cara tan vermella, ni tan sols quan, en l’ocasió d’una petita festivitat a la comissaria, es bevia algunes copes de massa de xampany. En veure’l així, tan cara-roig, havia pensat que, potser, un dia el senyor comissari moriria d’un atac d’apoplexia. Però de moment, més havia valgut a l’inspector Pujol de no dir res i, fos com fos el comissari, li havia calgut fer el cap cot, deixar passar la tempesta verbal, deixar-la apaivagar ella sola. Admetia, tanmateix, que el senyor comissari tenia tota la raó del món, encara que no comprengués que, això de tenir raó, podia significar exactament, ni per què havia de cridar tant si tanta raó tenia aquell home.

Això no obstant, era molt i molt lluny de l’escena imaginada l’instant abans entre el comissari i ell, ja que la irrupció comissarial en el camp de les cogitacions inspectoresques inclinava més cap a l’amonestació que no pas al ditirambe. Ben entès, el senyor comissari no havia pas convocat l’inspector Pujol aquell dijous al matí per una feina de rutina. D’això, aleshores, l’inspector n’havia estat segur tot seguit.

Només li havia calgut prendre paciència i esperar que el comissari, tan senyorívol i tan posat de costum, acabés recuperant la seva calma habitual i condescendís a exposar-li el perquè real de la seva convocatòria. Que, d’altra banda, li deixés entendre el motiu pregon de la seva increpació tan vehement. Era absolutament impossible que l’hagués fet venir al seu despatx únicament per retreure-li el seu retard. Si alguna cosa urgia tant i tant, tal com li ho havia assegurat la secretària xibeca, potser que hauria estat més adequat, aleshores, d’arribar directament als fets pròpiament dits, en lloc d’esgarriar-se en consideracions de segon ordre o de perdre el temps en crítiques supèrflues.

Igual com si el comissari hagués llegit en la pensa del seu subaltern, abandonant tot d’una el seu antagonisme vituperador, havia anat a asseure’s darrera la seva taula, hi havia posat les mans ben de planer a sobre, s’havia inclinat un xic vers l’inspector i li havia declarat:

—Bé! De moment, Pujol, deixem això de banda. Avui tindrem altres maldecaps. Tindrem feina. Ens han encarregat un afer seriós, difícil, un cas gravíssim, un assassinat.

Cada vegada, l’inspector trobava ridícula la pulcritud amb la qual el comissari li presentava una situació, dramatitzant-la progressivament. Ell, més s’hauria estimat que li digués: «Pujol, arromanguem-nos les mànigues. Ens han ficat un crim entre mans i, aviat, ens demanaran de presentar-los el culpable».

Però el senyor comissari no sabia, ni sabria mai, anar directament al cor d’un problema. Fill de bona família, era massa ben educat per utilitzar un vocabulari de proletari. No se li podia demanar de ficar-se de mans a la pastera. Això hauria estat una incorrecció greu. Segurament que havia obtingut la seva comissaria més gràcies a algun nepotisme ocult que no pas a la seva aptitud personal. Si fa no fa, sense transició, l’entonació de veu del comissari havia canviat del cent per cent. Devia haver-se adonat que necessitava l’ajut de l’inspector molt més que no semblava. Bé que això tampoc no li ho diria mai. Aleshores, i com a concessió important, havia afluixat la torrentada de la seva verba. Devia ser la manera seva de retrocedir una mica.

L’inspector Pujol s’està palplantat, al bell mig del corredor, d’esquena al despatx del comissari. Li sap greu d’anar-se’n. Es pensa que és un beneit incurable. Sense dir res, com un jove principiant, s’ha deixat manipular pel comissari. S’ha pres en càrrega una enquesta criminal que, potser, durarà més temps que no els sis mesos de servei que el separen encara del retir. Ell que es pensava acabar tranquil el seu temps d’activitat, s’ha deixat ensarronar. Aquell maleït comissari és més eixerit que no ho sembla.

De primer, li ha clavat la boca renyant-lo, invocant el pretext fal·laç d’un retard a la feina. Després, amb la seva manera nyeu-nyeu, com si li acordés un favor, li ha confiat la conducta oficial de l’enquesta. Ben entès i més d’una vegada, el comissari ha dit: «Ens han encarregat, tindrem feina, ens caldrà», i ens per ací i ens per allà, incloent-se implícitament en el programa de recerques.

Però demà o demà passat, ¿a qui es demanarà com es presenta l’enquesta? A l’inspector Pujol! ¿Qui haurà d’afrontar la canilla dels repòrters i dels fotògrafs dels diaris locals, sempre a l’aguait de la notícia sensacional en els llocs més impensats? Encara a l’inspector Pujol! ¿Qui es passarà les nits en blanc, trencant-se la closca per resoldre un enigma insoluble? Sempre l’inspector Pujol! ¿Qui, d’ara a una setmana o dues, estarà convocat en el gabinet del jutge d’instrucció, si no ha sortit res de nou, per admetre-hi la seva incapacitat professional? Sempre i només l’inspector Pujol!

Ara que si, per atzar, l’inspector Pujol, que hi haurà suat sang i aigua, acaba descobrint el criminal i li fica les manilles a les mans, ¿qui en traurà tot el mèrit? El comissari divisionari! El comissari que, aleshores, sortint de la reserva del seu cau anònim, es posarà al davant de tothom per fanfarronejar-hi, infatuat i superbiós. Després de múltiples sol·licitacions, consentirà a donar una conferència de premsa en què, sospirant d’enuig, dirà que allò era una petita cosa de rutina, que, de primer antuvi, ell havia sabut qui era el culpable, però que l’enquesta havia durat una mica més, perquè li havia calgut conformar-se a la llei, la qual exigeix un treball burocràtic que consisteix a acumular proves irrefutables en contra de l’inculpat.

L’inspector Pujol està assegut darrera el seu escriptori, sense moure’s. Per anar bé, caldria que, com més aviat millor, encarrilés i engegués el pesant mecanisme de la seva enquesta. Això prou ho sap, però no es mou. Des de la seva cadira, girant una mica el cap, pot observar el trànsit dels vehicles que passen pel carrer. Van i vénen, perseguits a terra per una ombra veloç que no acaba mai d’agafar-los completament. El sol esquitxa amb taques d’or les façanes blanques de les cases. Un núvol acaba d’esfilagarsar-se i de difondre’s en el blau atzurat del cel. És un ambient idíl·lic, propi d’un poeta però no d’un policia. L’inspector se sent irritat per la contradicció oposant la trepidació exaltant de la vida exterior, a la conducta silenciosa i mig clandestina de la seva enquesta.

Però, en contra d’això, no hi pot fer res. En canvi, cal que deixi de mirar cap a fora i que fiqui resoludament el nas en els seus papers. Aquí i no allà trobarà les dades de l’endevinalla que se li planteja. Caldrà que tingui en compte totes les eventualitats possibles, sense eludir-ne ni oblidar-ne cap. Caldrà també que totes aquestes siguin investigades en profunditat, com més aviat millor, de manera a poder fer-hi una tria.

De moment, no sap res o gairebé res de positiu, sinó que una noia ha estat violentada i assassinada, aquesta nit, en un lloc ben determinat. Com a cada enquesta, important o no, li caldrà respondre a les cinc qüestions essencials que serviran de base per la resolució del seu problema. Tots els indicis, vers o falsos, petits o grossos, de primera fila o benignes, hauran de ser recollits detingudament, apuntats i classificats en un repertori, estudiats amb lupa, comparats amb d’altres per veure què lliga o què no lliga entre ells, fins que se’n trobi un o més que encaixi amb d’altres, com les peces d’un trencaclosques.

Admès que tot surti nul al primer examen, haurà de fer-hi un repàs general, haurà de passar tot al garbell de la seva crítica observadora, fins que hi trobi el cap d’un cordill. Allò serà el seu fil d’Ariadna, que l’ajudarà a sortir del seu laberint policíac.

A vegades, es presenten dos o més cordills. Això tant pot ser bo com dolent. El bon èxit de l’assumpte esdevé, aleshores, una qüestió de tacte, d’intuïció, de perspicàcia, de sort o, més aviat, d’una mescla de tot això. Tots aquests pensaments passen i repassen pel cap de l’inspector. És la manera seva de concentrar-se, de motivar-se abans d’actuar igual com els futbolistes fan alguns exercicis, saltant i corrent, per escalfar-se els membres adormits per la inactivitat abans d’entrar al camp.

L’inspector ha convocat al seu despatx alguns col·laboradors indispensables, per establir amb ells el pla general de campanya. Una mirada al rellotge li diu que ja són dos quarts de deu. Caram! Els caldrà anar de pressa! Cada minut que passa afavoreix el criminal i, per contracop, malgasta les possibilitats policíaques d’èxit. Au, endavant!

Gràcies a una empenta de l’avantbraç, l’inspector ha netejat una bona part de la seva taula. Sobre l’espai lliure desplega un mapa en què estan representats Perpinyà i els seus voltants. El subjecta a la fusta amb quatre xinxetes. Fa dos passos endarrera per jutjar més bé l’efecte produït. Aquell simple full de paper bigarrat dóna al despatx un ambient d’Estat Major d’exèrcit. D’ara a una estoneta, quan els seus ajudants hauran arribat i s’hauran reunit entorn de la taula, el general Pujol comunicarà les seves ordres als seus lloctinents.

A poc a poc la forma de l’enquesta va prenent cos en el pensament de l’inspector. Segurament que aquesta vegada encara sabrà treure partit de la jugada. Només necessitarà una mica de paciència i de sort. En cas que hi procedís per eliminació, de primer ja en podria excloure les dones, els infants, els vells i els impedits. Això faria ja molta colla, però encara massa poca. Suposant que pogués establir les dades d’una subtracció en què el minuend representaria els 120.000 habitants de Perpinyà i el subtrahend les cent dinou mil nou-centes noranta-nou persones innocents, tot seguit, aleshores, la resta li designaria el culpable. L’hauria descobert sense ni tan sols necessitar sortir del seu despatx. Però això no és altra cosa que una especulació teòrica i abstracta, mentre agafar un criminal és un acte tangible i material.

Dos quarts de deu passats! Ja ha trigat massa! Agafa el telèfon i demana que el connectin amb el metge forense. El temps passa i el telèfon no truca per obrir-li la línia. Segons sembla, per més expert que sigui en enquestes policíaques, l’inspector Pujol no comprendrà mai res dels misteris de la telefonia. Sense mai fer-hi excepció, cada vegada li passa igual. Que tan sols demani, perquè urgeix, que el posin en comunicació amb un oficial qualsevol, li és mar i món el trobar-lo, com si el seu corresponsal visqués en un altre planeta. En canvi, quan no té gens de pressa, quan vol bescanviar quatre paraules anodines o de cortesia amb qualsevol interlocutor, tot seguit té connectada la línia.

Segons li ha dit el comissari, un jove inspector i un policia ja són a lloc per vigilar-hi i per recollir-hi els primers indicis relatius al crim. L’inspector Pujol es passa una mà per les galtes, cosa que, en ell, és senyal de perplexitat. No té gaire confiança. Mentre aquells estaquirots, allà, no cometin gaires disbarats! A vegades, animats per un zel ben comprensible d’ajudar com més bé poden els inspectors principiants, volent fer-ho tot massa bé i massa de pressa, acaben tirant-ho tot a terra.

És per això que l’inspector Pujol té, envers aquells joves, una confiança tan relativa i perquè es passa la mà per la cara. Déu faci que aquell principiant seu no hagi tocat gaires coses ni hagi canviat res del seu lloc ni hagi esborrat, sense adonar-se’n, indicis essencials.

Per fi, ha estat posat en comunicació amb el metge forense. Ell determinarà aproximadament l’hora de la mort de la víctima. Ell diagnosticarà què l’ha pogut provocar. Aleshores, l’inspector tindrà a les mans els primer elements positius. A partir d’ells, tots els individus suspectes passaran, un després de l’altre, a través d’un sedàs de qüestions a fi d’esbrinar, de debò, què feien i on eren a l’hora en què la víctima ha passat d’aquesta vida a l’altra. Tots ells caldrà que demostrin de debò la seva coartada, sense vacil·lar ni dubtar ni retractar-se si no volen acabar la nit en una cel·la de presó.

Durant els seus trenta-cinc anys de carrera, l’inspector Pujol ha vist moltes persones que havien estat assassinades, però mai no s’ha pogut acostumar a l’espectacle de la mort. A vegades, pensa que ell també morirà; encara que no ho realitzi clarament, sap que s’encamina cap a la mort. El dia en què toqui el seu torn, ell també morirà. Diuen que totes les hores de la vida fereixen i que és només l’última que mata. Reflexionant-hi ara com ara, amb tota la sang freda que calgui, ja que el traspàs d’una persona és un acte fatal i quasi sempre independent de la pròpia voluntat, més val fer com aquell que el desconeix. Prou arribarà sense ser esperat!

El que voldria ell, Pujol, seria no morir d’un càncer o d’una d’aquelles malalties malignes que roseguen el cos per dins, a poc a poc, com un corc es menja la fusta, dia rera dia, fins a exhaurir-ne la vitalitat, la seva capacitat de raonament, la personalitat íntima, deixant-hi només la pell i els ossos. Encara que, fins en això, ningú no hi pot canviar res.

Entra al despatx de l’inspector l’equip dels auxiliars, compost pel fotògraf de la identificació judicial i el tècnic que entén en impressions digitals.

El primer, alt i magre, el segon curt i gras. Quixot i Sanç. Cadascun d’ells porta, penjada a l’esquena, la motxilla reglamentària, guarnida amb els instruments sofisticats que li permeten d’afegir degudament, a la suma de les recerques, la seva quota personal. Aquests dos van sempre junts. Són com dos germans siamesos. Quan es veu el nas de l’un, ja se sap que l’altre no trigarà gaire a aparèixer. Més que el caràcter complementari de llur especialitat professional, els uneix una sòlida amistat.

De moment, s’estan drets, l’un alt i l’altre curt, de cara al mapa. De tant en tant, bescanvien una mirada riallera i estranyada, com si veiessin un mapa per primera vegada. Indiferent a aquelles criaturades, el dit de l’inspector indica diversos llocs del mapa, acompanyant les seves indicacions amb un comentari adequat. Però aquells dos entremaliats semblen tenir les orelles poc receptives a les explicacions inspectorals. Dos alumnes que es dediquessin a l’art dramàtic, entrant per ventura en una aula en què es dispensés un curs de matemàtiques superiors, escoltarien amb més interès la dissertació professoral que no aquells dos burlaners escolten les paraules de l’inspector.

El primer, tret de la fotografia i del seu company camacurt, no sap res, no veu res, no és ningú. Ni tan sols no sap on té la mà dreta. Quant a l’altre, amb les seves ulleres gruixudes com dues lupes, aquell es passaria la vida aclarint els misteris inscrits a les ditades humanes, en condició que el seu amic carallarg les pogués fotografiar. Ell està convençut que, de tot temps, el capteniment de l’home ha estat consignat a les seves impressions digitals.

Quan entra en una de les seves periòdiques estones d’exaltació mística, pretén que el dia en què ell haurà formulat i demostrat els fonaments de la seva teoria, la revolució administrativa trasbalsarà el tarannà quotidià de la policia. Assegura que, a partir d’aquell dia, només en llegir allò que és escrit a la punta dels dits d’una persona se sabrà, de manera absolutament inequívoca i per endavant, si se li pot donar permís de córrer món lliurement o si, al contrari, no s’ha de tancar a la presó tot seguit, abans que no cometi alguna malifeta irreparable. Ben entès, el seu company camallarg, meravellat en sentir exposada tanta ciència, hi opina amb moviments de cap aprovatoris i amb somriures de beneit.

Després de moltes dificultats, el cotxe ha sortit indemne dels embussos del trànsit ciutadà. Ara, és als afores, corrent per la carretera de Narbona. Maquinalment, l’inspector Pujol mira el paisatge a través del vidre de la portella, però no sembla pas que el vegi. D’ara a uns dos o tres minuts arribaran a lloc. L’asfalt de la calçada ha estat fet de nou i el vehicle, veloç, s’hi balanceja sense cap sotragada, agradablement.

Com de costum, sortint de la comissaria, l’inspector ha provat d’apoderar-se del volant del cotxe, però, com de costum, no ha reeixit en la seva temptativa. El fotògraf camallarg li ha passat davant, en una competició potser no gaire evident però real. Preferiria conduir l’inspector, perquè, quan està assegut darrera aquell ximplet de fotògraf, no se sent gaire en confiança. El troba massa distret.

A vegades, quan el trajecte és una mica llarg, s’oblida del tot que condueix un vehicle de l’Estat francès i mai ningú no podria endevinar què li passa pel cap. Durant aquelles estones, deu pensar que pren part en alguna cursa automòbil de molta fama. Voluntàriament o no, el seu peu aixafa el pedal de l’accelerador. De primer, l’inspector fa com aquell que no s’ha adonat de res. No vol mostrar-se massa rigorista. Mentalment, registra l’augment de velocitat sense fer-hi cap comentari. No voldria passar pas per un cagacalces. Silenciós, espera que s’arregli sola aquella petita fantasia sense intervenir-hi ell. Però, al final, no pot resistir més. Aleshores, recorda al fotògraf, tan serenament com sap, que no val la pena que corrin tan de pressa. Que no són a cap circuit internacional ni engrescats per cap gran premi automobilístic.

Per atenuar una miqueta l’efecte tanmateix anodí de la seva remarca i per portar-hi un toc d’humorisme, hi afegeix que ni tan sols no tenen policies al darrera, encalçant-los. Aleshores i només aleshores, a contracor, el xofer fotògraf afluixa la pressió del seu peu i, tot seguit, el vehicle torna a evolucionar a la zona d’unes normes de conducta més conformes a la seguretat viària. Però avui, un incident d’aquesta mena no tindrà lloc, ja que el cotxe, alentint la seva cursa, ha abandonat la calçada per anar a arrambar-se a la vora de la carretera, just darrera els cotxes del metge i del principiant.

Posant els peus a terra, sembla a l’inspector que, només ara i de debò, comenci la seva enquesta i, amb ella, les coses serioses. Si no va amb molt de compte, un error de judici comès ara pot esguerrar ineluctablement la continuació i precipitar l’enquesta cap a un fracàs. D’ara endavant, necessitarà totes les seves facultats, aguditzades per una constant concentració d’esperit. Això li permetrà d’extreure de les seves investigacions deduccions pertinents i profitoses. No li caldrà, sobretot, deixar-se influir per certs aspectes pro o contra tal o tal persona. Haurà de fer abstracció de la seva opinió personal, de tot allò que, directament o no, tendiria a dirigir-lo cap a una falsa pista. Però, d’ençà que instrueix afers criminals, ha après totes les subtileses que pot revestir el desenrotllament d’una enquesta, fins allò que el podria perjudicar o fer-li travetes.

Tot seguit s’ha adonat que els dos vehicles que precedeixen el seu no han acabat d’arribar fins a aquella olivera, al peu de la qual arrenca el camí que baixa, serpentejant entre vinyes. Aquesta constatació li sembla un bon averany i fa pujar de més d’un grau el principiant en l’estima de l’inspector Pujol. Que aquell jove hagi pensat que, avançant-se massa amb el cotxe, arriscava d’esborrar marques d’un altre vehicle, fetes a terra, és un bon punt a favor seu. En efecte, es pot tenir per gairebé segur que el criminal i la seva futura víctima, no han pas vingut des de Perpinyà fins aquí a peu. Ha plovisquejat més o menys tots els dies de la setmana, com sol fer sempre el mes de maig. Seria estrany que no hi hagués, en el fang del camí, empremtes de pneumàtics o de petjades de sabates, interessants i reveladores.

L’inspector porta la mirada una mica més avall, cap a la dreta, allà on, suposadament, ha de trobar-se el cos de la víctima. Entre dues mates de ginesta, veu el cap del principiant i el de l’agent de guàrdia. Els fa un gest amical amb la mà. La parella dels auxiliars, Quixot per davant i Sanç per darrera, ja baixen pel caminoi.

L’inspector els sent riure i divertir-se, com si els deixés indiferents la presència d’un cadàver alguns passos enllà. Parant al mig del camí, s’han fet venir la motxilla per davant i hi furguinyen a dins, amb les dues mans, en recerca de Déu sap què, mentre continuen llançant-se facècies que no fan riure ningú, sinó ells dos. Fins la morta, que, si no fos morta, en sentir-los no tindria ganes de riure.

L’inspector s’ha apropat a l’olivera. De moment, la víctima no l’interessa. Cada cosa al seu temps. S’ha de començar pel començament i acabar per la fi. Allò que voldria ell seria recrear artificialment l’escena del crim, tal com transcorregué ahir. És per això que s’apropa a l’olivera.

De seguida veu, a terra, a la vora de la soca, dues marques de pneumàtics ben distintes i que acaben tot de cop, com si el cotxe hagués parat gràcies a un violent cop de fre. Com si el conductor, probablement el criminal, no conegués l’existència del camí. Com si no tingués premeditada la intenció d’aturar-se precisament allí. Que, però, veient-ho a l’últim segon, havia parat el cotxe, en una maniobra executada d’improvís.

Examinades una mica més bé, aquelles marques deixaven suposar que, una vegada perpetrat el seu crim, el criminal hagués entrat de recules al camí i se n’hagués anat precipitadament, ja que les rodes havien fregat a terra, en el mateix lloc, abans d’impulsar el cotxe cap endavant. Semblava, doncs, que, una vegada comès el seu fet, el criminal se n’hagués tornat cap a Perpinyà. Tot això semblava lligar força bé i potser podria reduir de bon tros el camp de les recerques.

Mentrestant, aquell especialista seu, tan savi i tan convençut que està del seu sistema d’identificació, passant del camp de les impressions digitals al de les empremtes pneumàtiques, i aplicant-hi la seva teoria, seria el benvingut si es demostrava capaç de revelar-li, després d’un ràpid examen, qui era l’amo del cotxe, quina era la marca del vehicle i quants anys de presó havia ja fet l’home. Però, portat a la pràctica, a la dura realitat, ¿què valia aquell sistema fabulós?

L’inspector, tanmateix, no és un somiador, és un home pràctic. Només demanarà al seu especialista coses factibles, és a dir: determinar la marca i el model dels pneumàtics. Això sol ja ajudarà molt per saber quines categories de cotxes n’estan proveïts. Però, tranquils com passerells, indiferents a tot allò que no és d’ells, aquells dos ximplets han passat al costat de les empremtes gravades en el fang, proves flagrants com el nas al mig de la cara, sense veure-les, massa ocupats que estaven a entretenir-se tirant-se burles.

L’inspector baixà pel caminoi vorejat de ginestes. Tot caminant, i per no oblidar-se’n, apunta a la seva llibreta algunes anotacions. Mentrestant, va amb compte a no passar pel mig dels sots d’aigua que, ara aquí adés allà, clapegen aquell pas estret. Al cel, agrupats com un ramat de moltons dòcils, petits núvols blancs, empesos per la tramuntana, llisquen en direcció del mar. Lluen i desfilen per terra, en aquella fugida, taques de sol, daurades, que fan la rateta per garrigues i vinyes.

Fa un bon dia, pensa l’inspector Pujol, massa bon dia per anar a examinar un mort. Això d’haver de mirar i, a vegades, tocar cadàvers per inspeccionar-los, ha estat sempre el deure més fastigós de la seva professió. Tota la resta, ans al contrari, sempre li ha convingut molt bé. Els problemes que, de primer antuvi, semblaven insolubles exercien en ell una atracció irresistible. Aleshores, el jove Pujol hi plantava cara, decididament, espigolava, una després de l’altra, informacions esparses, edificava especulativament suposicions versemblants, lligava caps de pistes misterioses o insòlites, recollia elements, a vegades heterogenis, i, com a recompensa a la seva tenacitat, a la seva astúcia, a la seva paciència, al capdavall descobria i arrestava el culpable.

Conjuminar dades, signes o fets dimanants de recerques a vegades molt diverses, ha representat sempre, a ulls d’ell, una cosa gran, exaltant i, en una certa manera, una vocació.

Però, mirar la mort de cara a cara, a vegades en unes condicions d’horror insostenibles, això no ho ha pogut suportar mai. Encara ara, després de tants anys, ho aconsegueix difícilment. Sovint recorda que, a la seva primera enquesta, quan havia vist aquell camatge i tots aquells talls oberts dins la carn, aquell coltell clavat fins a la guarda i tota aquella sang escampada, havia hagut d’apartar-se de la colla dels seus col·legues per anar en un racó, a vomitar-hi. D’ençà d’aquell dia, cada vegada que va a examinar un cadàver, tem que no li passi la mateixa cosa, encara ara, trenta-cinc anys després.

L’inspector pensa que, mentre era al seu despatx, hauria hagut de trucar a casa seva per dir a la seva dona que estava encarregat d’una enquesta criminal. Poc després de les dotze, si ell encara no havia arribat a casa, ella passaria destret. Només en dir-li això d’enquesta criminal, ella ho comprendria.

Trenta anys de vida comuna li han ensenyat què significava una frase tan sibil·lina com aquesta. Sobreentenia que el seu marit, inspector de policia, per un temps seria més inspector que marit. Que arribaria a casa a qualsevol hora del dia o de la nit, que menjaria amb quatre mossegades qualsevol cosa pispada de passada a la nevera, que es passaria dies, silenciós i inquiet, perquè estaria preocupat per problemes que ella no podia ni compartir ni ajudar a resoldre.

Però, el comissari, amb la seva catilinària completament inescaient, l’ha fet oblidar de trucar a casa seva. Una altra vegada, l’inspector treu la llibreta de la seva butxaca per anotar-hi: trucar a casa. Tanmateix, si no té l’oportunitat de trucar, hi enviarà un agent.

Què tenia, doncs, aquest matí el comissari? Ell, tan cortès de costum! Potser ha tingut una renyina amb la seva amistançada, o troba que li costa massa car. Aleshores, li cal un boc emissari per fer-li pagar la factura del seu mal humor. Tanmateix, d’aquesta enquesta l’inspector Pujol, a sis mesos de ser jubilat, n’hauria pogut ser eximit. No és pas ell l’únic inspector del districte de Perpinyà! D’altres n’hi ha, i de molt més joves i de tan capaços com ell! Hauria estat tan fàcil, al comissari, de trobar-ne un entremig d’aquells que, tot el sant dia, van i vénen pels corredors de la comissaria, en recerca de promoció social i del superior jeràrquic prou sensible als afalacs i a les llagoteries per oferir-los-la.

L’equip dels ajudants i del metge forense estan encara amagats darrera un revolt de la sendera, però se senten parlar molt a prop, com si l’inspector els tingués a la vora seu. De cada costat del camí, mates de ginesta li fan recepció, una recepció groga, verda, florida i olorosa. Però aviat, algunes camades enllà, l’inspector s’ajunta a la colla.

Sota una flassada grisa, estesa a terra, s’endevina el cos jacent de la víctima; ara que ningú no en fa cas. El metge, segons sembla, ha acabat el seu examen clínic. Durant un segon, gira el cap vers l’inspector, emet un sospir, però no li diu res. Un després de l’altre, s’estira els guants de cautxú, per extreure’n les mans. Els desa detingudament a la seva maleta, la tanca pausadament, verifica que el forrellat hi llisqui convenientment, s’aixeca, s’estira una mica el coll, perquè li fa nosa la corbata, es posa les mans a la ronyonada i fa alguns moviments amb l’esquena, cap endarrera, per desenrampar-se-la.

En veu baixa, rondina un breu instant contra l’edat, el reumatisme, les anquilosis vertebrals i altres defectes inintel·ligibles. Acabats els exercicis per treure’s el rovell de les articulacions massa velles, pausadament agafa un estoig al butxacó de l’armilla, en treu un tros de pell de camussa amb què comença desemboirant, amb minúcia i l’un després de l’altre, els vidres de les seves ulleres. S’assegura que són ben netejats i torna a posar-se-les, ben a cavall de l’aresta del nas. Aleshores i només aleshores, convençut que ha acabat les seves tasques més urgents, es gira cap a l’inspector per comunicar-li el resultat del seu examen.

Sense esperar les conclusions de l’autòpsia, es pot dir que la mort ha ocorregut consecutivament a una sufocació provocada per un tros de drap enfonsat a dins de la boca de la víctima, obturant-li les vies respiratòries. Sembla que aquesta hagi estat violentada. El fet que estigui absolutament nua deixa planar pocs dubtes en això. En tot el seu cos, no hi ha marques de ferides produïdes per una arma de foc o un ganivet o un instrument contundent. Sembla que es pugui fer remuntar l’hora de la defunció, aproximadament, a unes dotze hores, o sigui a ahir al vespre, entre deu hores i mitjanit.

L’inspector fa que sí amb el cap a aquest seguici d’informacions, però no hi fa cap comentari. Mentalment, les registra i prou. A dins del seu cap, el mecanisme policíac està engegat, calculant, suputant, avaluant, especulant. Està tan capficat en els seus pensaments que no veu el metge ajupir-se per agafar la nansa de la seva maleta i anar-se’n.

És ja una mica lluny, camí amunt, més enllà de la revolada, quan la seva veu arriba, passant per sobre de les mates de ginesta, florida, per sobre del cadàver estès a terra sota una flassada grisa, per precisar que, ben entès, adreçarà el report mecanografiat i detallat del seu examen i el resultat de les anàlisis, a la comissaria.

L’inspector aixeca la flassada, agafant-la per un cornaló entre polze i índex. Encara que estigui acostumat a veure tota mena d’espectacles d’assassinats, cada vegada li passa igual. Per endavant, una mena d’aprensió irreprimible li recargola les tripes.

Acaba de treure la flassada i, tot seguit, s’adona que no valia la pena que passés ànsia. Estesa a terra, nua, de cabellera negra, llarga i despentinada, una xicota que no té ni vint anys està dormint en el son de la mort. La pell del seu cos ja ha agafat aquell color gris groguenc de cera una mica vella, que recorda les estàtues d’església. Quin disbarat! Tan jove i ja morta!

Però l’inspector Pujol no es pot aturar per gaire temps en consideracions personals i ineficaces. L’objectiu més gran de la seva missió és de descobrir el culpable i de lliurar-lo a mans de la justícia dels homes. Tot examinant la morta, pensa que seria injust que un home capaç de cometre aquesta barbaritat en sortís impune. Ell, l’inspector Pujol, encarregat de l’enquesta, farà tot allò que calgui a fi que no en quedi.

Durant un breu instant, mira entorn de la morta, buscant-hi alguns indicis determinants, alguna cosa caiguda a terra, com un botó d’americana o alguna puntada de sabata o rascada de taló, però no hi troba res. Això deixa suposar que la lluita entre els dos antagonistes, massa desigual, ha estat molt breu. La força física de l’home deu haver aclaparat ràpidament la voluntat de resistència de la víctima. Mirant-s’hi una mica més, l’inspector extirpa de sota una de les ungles de la morta, una cosa molt tènue, molt curta i una mica elàstica. La passa a l’auxiliar que l’examina amb la lupa.

Deu ser una tira de pell que la noia, en defensar-se, haurà tret a la galta del criminal, en una urpada desesperada. L’inspector respon a la versió romàntica dels fets tal com els imagina l’auxiliar camacurt, amb un alçament interrogatiu de les dues celles. Aquesta tira de pell és un indici de poca importància, però, a vegades, afegit a d’altres de valor consemblant, acaba fent el bon pes a l’hora de fer els comptes.

La parella del fotògraf camallarg i del digicient camacurt ha acabat la seva feina aquí. L’inspector els demana que, de passada, recullin, amb pasta de guix, les empremtes pneumàtiques que trobaran allà, a sota de l’olivera, i que vagin al laboratori a desenvolupar-hi els negatius fotogràfics i a determinar la marca dels cotxes que estan proveïts de pneumàtics semblants als d’allà. Déu faci que aquests dos beneits, de massa engrescats en rialles, no se n’oblidin del tot!

Allà, a la carretera, l’ambulància de l’hospital acaba d’arrambar-se al terraplè. Dos infermers en baixen, portant una llitera doblegada. D’ara a una mitja horeta, la morta serà inserida en un calaix que encaixarà en un dels nínxols refrigerats de l’hospital. Mentrestant, l’inspector Pujol, encarregat de l’enquesta, complirà punt per punt el seu deure, fins que trobi el culpable.

Admès que falli en la seva obligació, la mort d’aquesta jove de vint anys no haurà servit de res. La víctima quedarà per sempre més a dins de l’anonimat dels traspassos idiotes. La seva vida haurà estat esguerrada i la seva mort inútil. En canvi, si s’agafa l’assassí, aquest passarà en judici, serà condemnat i castigat. Pagarà el seu deute. Bé o mal, però pagarà. Aleshores, els pares de la morta es podran acostumar a la idea increïble que hagi mort llur filla.

Això que la noia hagi acceptat d’arribar fins aquí amb aquell que havia d’esdevenir el seu botxí, de nit, només es pot explicar amb una sola alternativa: o bé coneixia prou bé el seu assassí per sentir-s’hi en confiança o era una noia de moralitat dubtosa que seguia el primer vingut.

En el primer cas, serà molt fàcil de saber quin noi solia sortir amb ella o amb qui s’hauria pogut aventurar tan lluny de casa seva en plena nit. Una tasca com ara aquesta és tallada a mida per a l’inspector principiant. En el segon cas, l’enquesta serà llarga i difícil, un veritable treball de formiga. Caldrà resseguir, pas rera pas, el capteniment de la noia durant les seves últimes hores d’existència. Caldrà esbrinar amb qui i on anava, caldrà recórrer, un per un, tots els fils de la trama per arribar fins a l’últim cap, fins a l’últim testimoni. Això, si no s’esbrina tot seguit, passarà a trencaclosques.

Ja han trucat els tres quarts de dotze. Ja fa bona estona que els dos infermers s’han endut el cadàver embolcat en un llençol blanc, sobre un baiard, cap a l’ambulància, i de l’ambulància cap a l’hospital.

De l’acte criminal comès ahir a la nit, no queda res aquí, res sinó quatre ratlles fetes amb guix i dibuixades a terra, indicant-hi la positura de la víctima a l’instant de la seva mort, i la flassada grisa, embolcall inútil, que un cop de sabata ha arrambat sota una mata de ginesta.

Al cel, indiferents als trasbalsos terrenals, els núvols, insensiblement, tiren avui cap al mar. Demà, potser, tiraran cap al Canigó. Orenetes, tantost negres tantost blanques, volen tan enlaire que semblen grosses mosques perdudes en el blau del cel. Els actors de l’escena dramàtica que tingué lloc ahir, aquí, se n’han anat, un després de l’altre, cada un cap al seu destí. La morta cap a la seva nevera mortuòria, el culpable a amagar-se, el metge cap als seus diagnòstics, Quixot i Sanç cap a llurs exàmens d’impressions o de fotografies. El principiant i l’agent de guàrdia han estat els darrers d’anar-se’n.

Han agafat l’últim cotxe que estava aparcat allà, a la vora de la carretera. Ara, aquí, tal com tot està, en cas que la noia no fos morta, ningú no podria afirmar sense mentir que, en aquest racó de caminoi tranquil, hagués passat mai res. En record d’allò, només queden a terra el dibuix de guix i la flassada grisa.

Entre aquests dos testimonis muts i impàvids, dret i pensarós s’està l’inspector principal Enric Pujol, del districte de Perpinyà, encarregat d’una enquesta criminal. Justament, hauria hagut d’anar-se’n, ell també, amb l’últim cotxe, però ha preferit quedar-se una estona més. Una intuïció, un pressentiment vague l’ha retingut allí. Confusament, sent que hi ha quelcom, un element que li escapa, que es troba aquí i que no sap veure. Potser i més senzillament, es pensa que, sol, aquí, en la calma de la solitud, li vindrà un raig de llum a aclarir la tenebra del seu trencacaps. Per ell, una cosa és segura: la persona que ha matat no ha fugit gaire lluny. Ha anat a perdre’s dins l’anonimat de la ciutat. Es troba a dins d’un cercle circumscrit per un radi de dos quilòmetres. Doncs, és molt a prop, però aquesta dada no soluciona res. La dificultat per trobar-lo es planteja igual.

De moment, si es fa un balanç honest i lúcid de l’enquesta, on s’és? A l’hora de respondre als cinc punts essencials del formulari reglamentari ¿què hi pot dir ell, l’inspector Pujol? A les cinc preguntes: Qui? On? Quan? Com? Per què?, només té la resposta a les quatre darreres que, tanmateix, són d’importància secundària i a les quals qualsevol policia, fins i tot un d’aquells que estan encarregats de reglamentar el trànsit pels carrers, fins i tot aquell sabria respondre-hi. Però, a la primera qüestió, a aquella tan important, ja que és la clau de tot el misteri, a aquella, ell no hi pot dir res.

Ben entès, la seva enquesta ha començat tot just si fa unes tres hores. Si un inspector fos capaç de resoldre aquest enigma policíac en un temps tan breu, el resultat fóra portentós, un fet extraordinari com gairebé mai no se n’ha vist cap! Però, a l’inspector Pujol, a sis mesos de ser jubilat, poc li fan els honors i els rècords de velocitat en la solució d’una enquesta de policia.

Ell, com el metge forense, porta el pes dels seus anys penjat a l’esquena i està tip de moltes coses. Amb el temps, a dins seu, s’ha produït una acumulació de partícules indefinibles, igual com un pòsit en una ampolla de vi guardada per massa temps en un racó de celler. No sabria dir exactament què ni quines són. Només sap que li pesen i que n’està fart. Confusament, s’adona que voldria que ara, li deixessin acabar els anys que li resten per viure amb tota tranquil·litat. Aquell retir que, a vegades, li sembla tenir molt a prop seu, altres vegades, sembla que no acabarà mai d’arribar-hi i que morirà abans d’haver-ne pogut gaudir.

En cas que, en aquest afer seu, el culpable sigui un dels íntims de la víctima, el principiant, tal com li ha estat encarregat, el trobarà fàcilment, li passarà les manilles, el portarà a la comissaria i acabada serà l’enquesta.

Seria una bona cosa que aquest cas pogués ser resolt d’aquesta manera. El jove principiant en trauria una legítima satisfacció personal i, a més, aquest succés seria un bon auguri per a l’esdevenidor de la seva carrera policíaca. A ell, l’inspector Pujol, a sis mesos de deixar el seu ofici, tant li fa un inculpat més o un inculpat menys. No obstant això, el mecanisme de l’enquesta no para mai de funcionar en el seu cervell. Si, de tant en tant, sembla apartar-se’n per una estoneta, això és només per sortir d’aquell ambient pesant, per descansar una miqueta, pensant en una altra cosa ben distinta. Però, tot seguit, torna a capficar-se, engegat per la seva consciència professional.

No li cal negligir cap dels aspectes de la seva enquesta. Ha d’examinar una per una totes les eventualitats. En una informació judicial com ara aquesta seva, molt i molt sovint passa que la persona que de primer troba la víctima és el mateix criminal. Encara que això sembli il·lògic i absurd, passa força sovint. Propulsat per qui sap què, el culpable es posa ell mateix al davant dels policies. Potser es pensa que, actuant així, amb tanta bona fe, amb tantes ganes d’ajudar, la seva actitud constituirà un element convincent a favor seu, a favor de la seva innocència, en el cas en què hi pogués haver dubtes.

Cada vegada, un interrogatori una mica tibat el força a buidar-se el pap, a reconèixer que ell és el culpable. El fet que aquesta situació força anòmala, d’un criminal posant ell tot sol el cap dins la ratera, sigui comentada als diaris, a la ràdio o a la televisió, que faci somriure la gent, en veure tanta ingenuïtat, no impedirà pas que, aviat, la mateixa situació, amb actors diferents, torni a produir-se en un dels pròxims casos criminals, engegant el mateix procés de reacció de part del policies.

Però, aquesta vegada, no serà pas el cas. Han trobat la víctima estesa a terra, morta, una vella pagesa d’uns vuitanta anys i la seva besnéta d’uns dotze anys, que viuen en una masia dels voltants i que, per guanyar-se alguns cèntims, cercaven cargols pels marges del camí. És fora de dubte que aquelles dues persones puguin ser per alguna cosa en la mort de la víctima. En canvi, quin esglai deuen haver tingut en veure el cadàver nu, estès a terra, encara mullat de gotes de pluja, en un lloc on, de costum, solien trobar cargols.

És una tradició ben arrelada al Rosselló de menjar cargols els dies festius de la bona temporada com, per exemple, la Pasqua, la Pentacosta o l’Assumpció. Es fan coure a fora, al camp, a sota d’una olivera o d’un pi, on s’agrupen les famílies. Es fa allà una bona foguerada amb sarments de vinya. Mentre aquests cremen per tornar-se brasa, els cargols, netejats amb la punta d’un ganivet, amanits amb sal, pebre i un terrosset de sagí, estan disposats, ben arrenglerats en unes graelles. Quan són cuits, es treuen del braser i la gent es reuneix entorn de les graelles posades directament a terra. La gent s’està dreta. Així, es paeixen més bé els cargols.

Un costum ancestral exigeix que cada cargol, una vegada extret de la seva closca gràcies a un punxó o, més bé, una agulla d’esbarzer, sigui menjat acompanyat amb un tros de pa untat d’allioli i amb un raig de vi negre begut amb porró. És una menja pagesívola, que, però, malgrat totes les sofisticacions alimentàries, ha passat sense danys a través del temps i de les modes. Sembla que encara hagi de perdurar per temps.

Durant aquell àpat, cada català torna a la vida simple i vivificant de l’època dels avis. Avui dia, en senyal de riquesa material, a més dels cargols es fan coure llonganissa, costelles de xai o embotit. El costum de beure amb porró s’ha conservat i es conservarà sempre i, amb ell, els tips de riure en contra d’aquells que no en saben i que, ja que són persones grans, no volen abaixar-se a posar-se un pitet per beure amb porró. Cada vegada es posen més medalles de vi a la camisa i al jersei.

Abans que no se’n vagin els seus ajudants, l’inspector els ha ben recomanat de no fer cap publicitat intempestiva, relativament a l’assassinat. Ningú no ha de saber res, allò que se’n diu res! Abans de tota cosa, els caldrà malfiar-se dels repòrters, de diaris o d’altres que, tota l’estona, fiquen el nas pels despatxos de la comissaria, escoltant darrera les portes o mirant pels forats dels panys.

Que només s’escapi una petita frase o una lleu al·lusió i, tot seguit, gràcies a això, aquells tafaners escamparan la nova del crim pels quatre cantons. Aquells, quan troben una informació sensacional, no tenen descans fins que tothom la sàpiga. Per aquesta raó s’haurà d’anar amb molt de compte a no deixar-se envescar en qüestions ambigües o indiscretes, amagades darrera el paravent de la companyonia o de la solidaritat professional. Com més poc es parlarà, més voldrà. La consigna és de no dir res a ningú en cap oportunitat. Caldrà mantenir un silenci de cementiri. És la condició sine qua non si es vol conduir l’enquesta fins a un bon èxit.

Per dir tota la veritat, l’inspector no creu pas que sigui tan indispensable de posar tants misteris entorn d’això. Tanmateix ho ha dit, però ni ell no sabria dir per què o què l’ha impulsat a prendre aquesta decisió. A vegades li passa així. S’encaparra en una posició conjuntural completament anacrònica, sense cap fonament veritable, cosa que, sens dubte, ha de semblar estranya als seus ajudants. Ell prou s’adona que la seva actitud no lliga en el context, però, tossut com una mula, no en fa cas, no canvia res a allò que ha decidit.

Ulteriorment, per més absurda i més grotesca que, de bon principi, pogués semblar la seva decisió, es comprovava que ell, contra tots, tenia raó prenent-la. Ell sol contra tota la colla dels pessimistes de tot pèl que predicaven el fracàs espectacular i ineluctable dels seus mètodes obsolets.

Aleshores, alguns, meravellats, hi veien l’expressió d’una intuïció exacerbada o d’un pressentiment fora del comú. Els gelosos s’acordaven per atribuir, una vegada més, aquell èxit insolent a la bona sort i només a la bona sort. Els místics, que saben que no hi ha cap explicació per aquestes coses, tampoc no la busquen. Segons ells, tot això resulta d’un do innat d’endevinaire.

A hores d’ara, el comissari divisionari, ensenyant una cara circumstanciada de posat greu, ja deu haver-se presentat al domicili dels pares de la víctima. Després de les quatre paraules convencionals corresponent a persones desconegudes que es veuen de cara a cara, el comissari ha arribat al punt crucial del seu assumpte. Ja que ha anat fins allà especialment per això, els ha donat part de què havia passat aquesta nit a llur filla.

Els pares, tal com es deu a un oficial del govern, han escoltat polidament aquest desconegut que té un posat tan correcte. Ells, potser s’han passat tota la nit en blanc perquè la noia no acabava mai d’arribar. Per això, més o menys en el fons d’ells, no han estat gaire sorpresos de rebre una mala nova. Això no! Però una de tan mala? Caram! Això no pot ser!

Durant els seus anys de policia mai l’inspector Pujol no ha estat acarat a una tasca com aquesta que està fent el comissari. No pas que se n’hagués presentada mai cap, sinó que, cada vegada, ha fet per manera d’escapar-se’n. Mai no s’ha sentit ell, l’inspector Pujol, prou corsecat per complir l’ofici de missatger de trist auguri. L’ofici d’aquell que entra en una llar tranquil·la per a anunciar-hi una mort. No hauria sabut ni com començar-ho, ni com presentar-ho, ni com acabar-ho.

En canvi hi ha persones, com ara el comissari, que coneixen la bona manera de dir aquestes coses. El comissari mai no ha posat cap dificultat per encarregar-se’n. Ho troba natural i normal. No pas que, tanmateix, se’n faci voluntari, això no, però no ha posat mai la més petita objecció per ser-ne eximit. Entre el comissari i l’inspector, hi ha com una mena d’acord tàcit. Sense haver-s’ho dit mai clarament, han convingut que la formalitat d’anunciar les morts a la família incumbiria al primer. Això fa que d’aleshores ençà, cada vegada que s’ha necessitat una intervenció d’aquest gènere, ha estat el comissari el qui se n’ha encarregat.

La seva urbanitat, la seva planta d’home de món, el capteniment assegurat que demostra en tota circumstància deuen ser-li d’un gran ajut. Malgrat això, tirar a la cara d’una persona, tot posant-hi les formes degudes, però tirar-la-hi tanmateix, que ha mort la seva filla o el seu fill o qualsevol que sigui, no deu ser pas, cada vegada, una feina regalada. A més d’això, temptar de fer-li admetre, tal qual, que un home, tornat a l’estat de bèstia, ha comès aquell crim, passa els límits de l’enteniment. ¿Com s’ha de fer per fer comprendre a un pare o a una mare que la seva filla, jove, bona i plena de salut ahir encara, ara està rígida i sense vida en un nínxol d’hospital? Segurament que els pares, incrèduls, no ho volen creure fins que no ho hagin vist amb els propis ulls.

Aleshores, comença el segon calvari. S’han d’acompanyar a l’hospital, esverats, desesperats i dubtosos alhora. Fins a l’últim segon es pensaran que, en tot aquest lamentable batibull, no hi ha res d’altre que una macabra equivocació. Fins que no l’hagin vista, no creuran que la persona morta que van a visitar pugui ser llur filla, sinó més aviat una desconeguda. Durant el trajecte de la casa a l’hospital, tiraran mirades d’amagat al comissari, per convèncer-se més bé que aquest oficial de la policia, de posat tan recercat, no sembla gaire entès en el seu ofici i que deu equivocar-se sovint, tal com li passa ara, en el cas de llur filla.

No voldran creure en la seva mort fins que el comissari, impulsat per la formalitat administrativa de la identificació de la víctima per un propinc seu, no desabrigui aquell rostre cerós, tirant-los a la cara l’evidència del fet.

Pensant-hi una miqueta, l’inspector es diu que aquella consigna seva del silenci, pel que fa a aquesta enquesta, no es justifica gens, que no té ni cap ni cua, que no val res; ni un xavo. Si no sap la nova avui, l’opinió pública la sabrà demà o demà passat i, aleshores, començaran els embolics i les queixes relatives a la llibertat d’informació i als procediments poc ortodoxos emprats per la policia.

Això no contrastant, i només amb vint-i-quatre hores de retard, ineluctablement, es produirà el mateix fenomen, tal com passa cada vegada en casos consemblants. De primer, l’inspector haurà de plantar cara a l’assalt impetuós dels repòrters que l’assetjaran, sense gràcia ni mercè, fins que no coneguin, ells també, la resposta als cinc punts del qüestionari reglamentari.

I es prendran fotografies del lloc incriminat, des de tots els angles. De dalt, de baix, de la dreta com de l’esquerra. Com per miracle, sortiran cartipassos i poligràfiques del no-res, a fi de no oblidar una sola paraula d’aquella notícia tan excitant. A partir d’aleshores, res no podrà resistir a la tempesta dramàtica desencadenada i massa temps retinguda per aquells escriptors desconeguts. Si de cas falta picant a la realitat platònica dels fets, tot seguit i sense vergonya, ells hi posaran el pebre. Hi afegiran totes les mentides i tots els mots escollits que calguin, susceptibles de commoure la sensibilitat dels llegidors.

Però, els llegidors, què faran? Els dies d’entre setmana, ja que hi estan obligats, treballen. Però, el diumenge, no treballen! Descansen! ¿I què faran els llegidors treballadors per a descansar? Per a descansar, arribaran fins aquí, amb el cotxe i la dona, i la sogra, i els fills, i el gos, i el sarró del berenar, i l’aparell fotogràfic penjat al coll, i amb més fe al cor que si desembarquessin a la Terra Promesa.

I aquells llegidors no seran ni dos, ni tres, ni cent. Seran una filera negra com formigues. Seran una corrua ininterrompuda de cotxes, de crits, de renecs que, des de Perpinyà, arribarà dificultosament fins aquí i que, des d’aquí, procurarà tornar-se’n cap a Perpinyà, sempre amb el mateix ambient de cotxes, de crits i de renecs.

¿Què haurien fet, el dia de descans, aquells pobres turistes de diumenge si, per mala sort, no hi hagués hagut cap crim comès, a la nit, a la carretera de Narbona?

Ja han trucat les dotze. Dret entre el dibuix de guix a terra d’un costat i la flassada grisa de l’altre, l’inspector Pujol roman indecís. No sap ni què ha de fer ni quin partit ha de prendre. Això sí que li és una situació inhabitual! De costum, amb quatre batzegades, patapam!, posa cada cosa al seu lloc i la seva feina és enllestida. Però avui, aquest sistema no vol funcionar.

L’inspector està perplex. Diverses vegades ja s’ha passat la mà per les galtes com si el frec conscienciós dels pèls de la seva cara, productor misteriós d’electricitat negativa, hagués d’impel·lir-lo, tot de cop cap endavant, vers la solució positiva del seu problema.

Una mena de pressentiment difús li fa comprendre que, tal com la té ara, la seva enquesta està mal engiponada. Sent que ha de fer-hi alguna cosa si, realment, desitja que es desenrotlli normalment.

Ben entès, un vell mico com ho és ell, no necessita ningú per ensenyar-li de fer ganyotes. De bon principi s’ha adonat que, en aquest context seu, hi havia quelcom que no lligava, però era incapaç de determinar què era. Pitjor, ni tan sols sospitava què podia ser! Ha mirat i remirat mentalment tantes i tantes vegades tots els elements de l’enquesta, petits o grossos, que ja n’està avorrit. Ha examinat tantes vegades totes les eventualitats possibles, fins les més absurdes, que ara no sap cap a quina banda girar-se. Ha espremut totes les deduccions de totes les situacions imaginables per extreure’n alguna substància. No obstant aquesta meticulositat, no ha sabut localitzar la falla en la seva hipòtesi.

Generalment, en un cas consemblant, quan alguna discrepància va a contrasentit del context general, per més dissimulada o mínima que sigui, cada cop un repàs minuciós li ha permès d’esbrinar-la i d’eliminar-la. Quan arriba al punt litigiós, un senyal a dins seu li crida: Ep! Alerta! Això no val! Això no lliga!

Però aquesta vegada, res! Sembla que tingui el senyal d’alarma desarreglat. En lloc de malgastar inútilment el seu temps ara, aquí, de cames cansades i de peus xops en el fang del camí, estaria mil vegades més bé a casa seva, tal com convé a una persona de la seva edat, ben arrepapat en alguna butaca confortable, repenjant-s’hi d’esquena i de braços, mentre la seva dona, atenta com sempre, li serviria un vermut ben fresc i olives negres. Sí! Estaria mil vegades més bé a casa seva!

Tot d’una, li vénen ganes d’engegar-ho tot al dimoni. Ha complert tot allò que li tocava de fer. Ningú no trobarà res a retreure-li, sigui qui sigui. En aquest afer, com de costum, s’hi ha dedicat amb tota la consciència professional deguda. Ningú no gosarà ficar-hi que, si no li ha sortit bé, era per culpa seva.

Mentre ell és aquí, amb els mitjons mullats, per agafar-hi un refredat i trencar-s’hi la closca, a hores d’ara, potser que allà, a Perpinyà, el principiant, tot i que jove i de peus secs, gràcies a la sort increïble que sovint ajuda aquells que no són gaire entesos en una empresa, allà ell haurà reunit, sense cansar-s’hi gaire, tots els elements que li han permès d’isolar un individu. Aquest, interrogat detingudament, ha passat progressivament de persona qualsevol a persona suspecta, de suspecta a culpable i de culpable a inculpada.

Mentrestant, ¿què fa l’inspector Pujol, el vell inspector amb els seus mètodes d’una altra època, amb els seus procediments caiguts en desuetud d’ençà d’anys i anys? Ell està petjant el fang del camí, buscant la clau d’un problema que ja ha estat resolt per un altre, en un altre lloc. Les ganes d’anar-se’n se li fan cada cop més fortes, més evidents. Però no vol reconèixer que s’hagi equivocat, que hagi estat vençut per la pròpia tossuderia. No vol renunciar. No pas encara. Fins a l’últim es pensarà que la bona sort dels policies desventurats volarà al seu socors, que vindrà a treure’l del merder on s’ha ficat. Si tan desitja tenir noves de l’enquesta, tal com ho creu ell, quan vulgui es podrà posar en contacte amb la comissaria. Té un aparell de ràdio portàtil emissor-receptor, que només exigeix que se li estiri una mica l’antena metàl·lica i que se li premi el botó adequat per funcionar. En poca estona, si realment ho vol, podrà obtenir tota la informació volguda. A més d’això, i ben senzillament, pot demanar que el vinguin a buscar aquí, ja que ha acabat de fer-hi les seves investigacions.

Això fóra el capteniment propi d’una persona lògica. Ja que aquí no queda res ni ningú, la seva presència no s’hi justifica en cap manera. Però ell, en el fons del fons del seu si, sap que no farà res, ni preguntarà res a ningú, ni demanarà res a ningú; continuarà fent allò que creu que hagi de fer. Sense desencoratjar-se, es tornarà a capbussar, una vegada més, en el mar dels seus problemes. Tornarà a repassar incansablement, un després de l’altre, tots els elements que posseeix. Conservarà les especulacions que li semblin més versemblants i apartarà les altres. Mentalment, tornarà a crear artificialment les circumstàncies idònies en què, segons ell, ha estat comès el crim.

Una cosa o altra hi deu haver que li ha passat per alt o que no ha sabut veure. Admet molt bé que, a vegades, en certes oportunitats, ha demostrat un do especial. No pas un do de doble vista, però tanmateix una cosa estranya, igual com un sisè sentit que, afegit als de l’oïda, de la vista, del gust, del tacte i de l’olfacte li permetria de percebre símptomes premonitoris en casos en què els altres no veurien res d’anormal.

Encara que estigui tip d’aquesta enquesta, farà un esforç més. Per una altra vegada, per última vegada, tornarà a pensar-hi. Aquest cop, encara mirarà més prim que no pas als altres. Per concentrar-se més bé ha tancat els ulls.

L’inspector Enric Pujol té els peus al fang i el cap als núvols. Mentalment està fent una anada enrera, una anada en el temps passat. A poc a poc hi recula, recula fins… a ahir… a la nit.

Són les deu de la nit. Del cel estant, la lluna dispensa la seva claror blavenca de dia esmorteït. Allà, a la vora de la carretera, un cotxe ha aparcat al costat de l’olivera. El conductor n’ha apagat els llums. A dintre, hi deu haver una parella: un xicot i una xicota. Dues persones qualssevol, com se’n veuen tantes pels carrers de Perpinyà. Segurament que, en aquell instant, res, absolutament res no els predisposava a esdevenir ell un criminal i ella tampoc una víctima. Una parella ben qualsevol.

Sembla que hagin discutit una estoneta abans de baixar del cotxe, com si la noia hi fos una mica reticent. A dins d’aquell cotxe, devia sentir-se més en seguretat que no hi estaria a fora. En això no anava equivocada, però, tanmateix, en baixa. Les dones, en tota cosa, sempre fan una mica de comèdia, d’embolics. Això deu ser-los una manera seva de tirar l’esquer al peix masculí. Ben entès, al final ha baixat del cotxe, per voluntat pròpia, sense tenir-hi obligació.

Si hagués estat estirada o forçada a sortir-ne a desgrat seu, allà, a terra, hi hauria el testimoniatge flagrant deixat per arrossegades o per petjades característiques de talons o de sabates, indicant una resistència. Però no hi ha res. Absolutament res! La noia ha baixat del cotxe perquè n’ha volgut baixar i ha caminat per la sendera perquè ha volgut caminar. De bon principi, devien anar l’un al costat de l’altre, sense problemes. Admès que hi hagués hagut oposició formal de part d’ella, mai el noi, portant-la als seus braços, no hauria recorregut més de dos-cents metres, gairebé tres, per cometre-hi el seu fet. Hauria parat abans, perquè hauria estat o massa cansat o amb massa pressa de prendre allò que, aleshores, l’impulsava. Sí! Hauria parat abans. En això no hi ha dubte. Bé! Doncs, han caminat durant una estoneta parlant d’una cosa i d’una altra.

Però són les deu de la nit. Hi ha allà un noi i una noia. Joves. Sols. Fa clar de lluna. Vés a saber què pot passar pel cap d’un jove que es troba en aquesta situació! En tot cas, es pensarà que, si no emprèn res, a ulls de la noia, passarà per un ximplet, per un incapaç o per un poca-traça. Demà i els dies després, la noia, veient-lo, riurà, es burlarà d’ell i de la seva beneiteria. En parlarà a les seves amigues, que, elles també, ingressaran al concert de les rialles. La seva reputació de xicot que sol tenir bona fortuna amb les noies s’esmicolarà, reduïda a cendres.

A totes passades, això de trobar-se una mica lluny de la carretera, a la nit, sol amb una noia, li confereix una mena de privadesa, quelcom com un dret ocult del mascle damunt la femella. Abans, molt abans que es creés la societat moderna actual amb tots els seus constrenyiments, la llei donava la raó al més fort. El feble havia d’acatar-s’hi o anar-se’n. Moltes races d’animals tenen encara aquest instint ancestral. Per exemple el cérvol, que guanya el combat a un altre pretendent, es guarda el ramat de les femelles mentre el vençut se’n va a córrer món. A l’Edat Mitjana, el senyor tenia dret de cuixa sobre totes les donzelles del seu feu. Ningú no hi trobava res a dir. Era ell el més fort, en dret i en actes.

Què valdria la força si no havia de servir mai? D’aquell estat d’esperit d’abans, avui dia encara en queden rastres que, de tant en tant, es manifesten en vel·leïtats hereditàries, quan la gent es troba capficada en circumstàncies que hi són favorables. Pel que fa a la situació present, es pot dir que, sens dubte, les relacions entre el xicot i la xicota eren bones. Fins i tot, s’hi podria afegir que el noi es captenia normalment.

L’inspector ha eliminat la tesi segons la qual la noia podria ser que fos una poca-solta. Si hagués estat el cas, cosa que generalment és considerada com un defecte, acceptar els capricis sexuals del seu company li hauria permès de sortir viva si no indemne de la seva aventura nocturna. Però no! La xicota era una noia com cal i, per aquesta raó, segurament ha mort. Com passa sovint en aquestes situacions, el noi s’haurà atrevit a emprendre operacions ultrapassant els límits generalment admesos o permesos. Adonant-se que la resistència de la noia no li permetria d’atènyer els seus objectius, ell, tocat al viu en el seu orgull d’home, no ha volgut perdre la cara ni retrocedir d’un sol pas. Ans al contrari! Ja que el context li era favorable, més favorable a ell que no a ella, no tenia cap motiu per fer anada enrera. Ell tenia tots els atots a les mans i ella cap.

No obstant això, s’encaparrava en el seu paper estúpid de llepafils, de noia bocafina que no va amb qualsevol, tot i que ha acceptat, sense posar-hi dificultats, d’arribar fins aquí amb ell, sola, a la nit. Al davant de tanta incomprensió, ell se sent frustrat, desdenyat, menyspreat. Això no pot ser! Aquesta noia es mereix una bona lliçó. Caldrà, vulgui no vulgui, que li pagui, no tan sols allò que li deu, sinó també els interessos. Ell que havia sortit amb aquesta xicota comptant obtenir-ne, a la millor un petó o potser alguna carícia, vet aquí que ara no sabria acontentar-se amb tan poca cosa. Ara ho vol tot! Ara ho exigeix tot i tot seguit! Sense posar-hi condicions!

No es pot dir que, en aquest crim, hi hagi hagut premeditació de l’acte mortal. Gairebé sempre, la premeditació va lligada a crims determinats, comesos amb instruments feridors tal com punyals, pistoles, maces o altres armes que la gent normal no sol dur diàriament a la butxaca, en passeigs pacífics. Agafar-ne una demostra, doncs, de part d’aquell que l’agafa, que, ja des d’aleshores, tenia un pensament culpable darrera el cap, fins i tot si, a vegades, això no va més enllà de la mera intenció.

Altres vegades, l’assassí mata la seva víctima estrangulant-la, cosa que també indica una voluntat innegable, premeditada o no, de suprimir una vida.

Però, en aquest cas, no hi ha hagut res de tot això i aquí precisament resideix el nus del problema. La mort ha estat provocada per ofegació. Un tros dels sostenidors de la víctima li ha estat enfonsat, per força, a dins de la boca. Entaforar un tros de roba a la boca d’una persona que no hi consent, no deu ser pas una cosa fàcil de fer. Car, al final, un noi que, de debò, volgués matar una noia, ho intentaria diferentment. Fóra molt més pràctic de fer-ho per estrangulació.

Encastant-li els polzes a cada costat del coll se li aixafa amb un sol cop el cartílag de la tràquea i, tot seguit, ho té enllestit. Però, fer-li entrar un mocador o una altra cosa a dins de la boca! Caram! Quina feinada! Nogensmenys, el criminal ho ha fet. Ha preferit tapar-li la boca. Això sol demostra i de sobres que no la volia matar. No la volia matar. Només volia tapar-li la boca. Però, ¿tapar-li la boca per què? Tapar-li la boca a fi que no cridés! Vet aquí per què!

Aquesta és la bona resposta! Ella cridava per tal que li vingués l’ajut i ell la volia fer callar perquè no li vingués! Vet-ho aquí per què! Ell no la volia matar! Gens! Només li volia tapar la boca a fi que callés. S’ha aprofitat un instant en què ella l’obria per xisclar, per ficar-li els sostenidors. Volia fer-la callar, cosa que li hauria estat impossible del tot sense la participació involuntària d’ella!

Això de l’ofegació ja és un punt aclarit. Sembla a l’inspector que, a partir d’ara, tot li anirà més bé, que copsarà més fàcilment detalls que sospitava confusament i que, fins ara, li havien escapat o que, en el seu esperit, quedaven envoltats d’obscuritat enigmàtica.

La noia que aquell esparrac de roba ofegava cada cop més sentia que, si no hi feia res, tot seguit anava a morir allà, com un pollet, si no aconseguia a treure-se’l prou ràpidament. Es devia retòrcer a terra com un cuc. Es devia debatre desesperadament, amb l’energia duplicada que comunica a tothom l’espectre de la mort. Terroritzada per la imminència d’aquell perill mortal, amb els ulls exorbitants, devia tirar cops de cap a terra, d’un costat i de l’altre, per fer-se caure de la boca aquell tap matador. Tot el seu ésser devia ser tibat com una corda d’arc per procurar de respirar. Respirar una bufada d’aire fresc, una bufada que tornaria a insuflar la vida als seus pulmons inflamats per un començ d’asfíxia. Però tota temptativa estava condemnada per endavant a fracassar.

El noi la mantenia ajaguda a terra, clavant-li un genoll damunt cada braç, pesant-hi amb tot el seu pes. Els ossos de la cama de l’home, sens dubte, torturaven la carn dels braços d’ella, sofriment que, en tota altra circumstància, hauria estat considerat com a insuportable. Però, de moment, ni tan sols no el sentia. Per greu que fos aquell dolor físic, passava al segon pla. No era absolutament res comparat a la necessitat imperiosa que tenia ella de respirar. En aquella estona, l’important, la cosa primordial i l’objectiu suprem, l’única cosa que tenia un significat era respirar i res d’altre. Respirar un glop d’aire, un glop d’aire qualsevol, d’aire pudent, però aire tanmateix. Li calia respirar, tal com ho havia fet sempre fins aquell dia, durant anys i anys, maquinalment, sense adonar-se’n, com una cosa que li tocava de dret, un dret que ningú no pensaria mai a contestar-li.

Tot seguit, la noia devia haver sentit la mort caure-li al damunt, amenaçadora. Un vel tènue devia haver cobert els seus ulls, enfosquint-hi la mirada, com si se li envidriessin. Havia percebut, d’una manera certa, que anava a morir, irremeiablement. Però abans, haurà volgut assajar d’obtenir la mercè del seu tirà, haurà volgut fer-li comprendre que no val la pena que la mati. Que ella havia canviat del tot els seus pensaments. Que ara, al contrari, li jurava que, si li deixava la vida salva, ella seria consentent en tot allò que volgués ell. Que només la deixés viure i veuria amb quina pressa participaria a l’acte sexual! Igual com ell i potser més bé que no pas ell! Però li suplicava de deixar-la viure. Era massa jove encara per morir!

Si es pensava que, amb allò de fer-li l’amor no li concedia prou, ella estava disposada a donar-li més! Si volia li dedicaria tota la seva vida, de bon grat, sense fer-hi enganys mai! Faria tot allò que ell volgués, sempre, tot, sense objectar-hi mai res! Seria la seva esclava, atenta, a tota hora del dia o de la nit. Una esclava com no se n’ha vista mai cap. Si ell volia, més que esclava es faria prostituta. Aniria pels carrers, en busca d’homes que la paguessin. Li donaria tots els cèntims que hi guanyaria, a ell, sense guardar-se’n cap! Ni un!

Li seria més sotmesa que un gos. No podia refusar-li això! No podia declinar una proposta com aquesta. Si la matava ara, podia tenir per segur que, en tota la seva vida, ningú no li proposaria mai res de consemblant. Hauria passat al costat de la sort sense aprofitar-se-la. Però calia que s’hi pensés de seguida, sense tardar més, perquè aviat seria massa tard. Calia que li digués que hi estava d’acord, que, tot seguit, li tragués aquest abominable tap de la boca. Calia que s’hi afanyés, perquè la mort ja començava a estirar-la vers les fondàries de les tenebres eternes.

Però cap paraula no li havia pogut passar a través del teixit dels sostenidors. El noi dominava la seva víctima amb tot el seu pes, amb tota la seva estatura com una àguila damunt la seva presa. Respirava fort fent sorolls confusos igual com una bèstia fera que la pròpia victòria embriaga. La sang li bullia pel cos, li retrunyia als polsos, en esbatecs tumultuosos. Ell també tenia la mirada boirosa, però la seva ho era del desig carnal i bestial que el submergia, anihilant-li tota possibilitat de raonament. Ho era de massa vitalitat i no de mort. Una obnubilació morbosa li enfosquia el pensament, en feia l’home més feliç del món.

Ell es resquitava de totes les mofes anteriors, es feia pagar car un deute. Havia estat desdenyat i rebutjat, però mai no s’havia queixat de res. Ell era un bon noi, massa bon noi, però a tota cosa hi ha límits. La seva paciència estava exhaurida. Aquesta noia que tenia abatuda contra terra, mestrejada, sense voluntat pròpia, anava a pagar per totes les altres.

Ahir, aquesta noia, presumia sense vergonya al davant seu. Caminava fent-se ondular suggestivament les anques, l’una després de l’altra, voluptuosament. Ell tenia el dret de mirar-les, però li era prohibit de tocar-les. Això de tocar-les, no s’hi valia! Ahir i els dies d’abans, s’escotava la camisola per ensenyar-li les perspectives provocadores d’un pit jove i generós, però, altra vegada, era defès de tocar-hi.

Ara, aquella pantomima ridícula, aquell suplici de Tàntal havia acabat. La noia bocafina, aquella que no trobava res ni prou bo ni prou bonic, ara era aquí, nua de cap a peus, sense defensa, oferint-se tota ella sense resistència al capritx del seu vencedor. Això demostra que, amb les dones, no s’ha de témer d’anar-hi a la forta. Si això és l’única cosa que saben comprendre!

D’ençà que és sol, allà, l’inspector Pujol no s’ha mogut de lloc. S’està dret, de peus dins el fang, entre el dibuix de guix a terra i la flassada grisa, que una puntada de peu ha enviat a sota d’una mata de ginesta. No, ell no s’ha mogut de lloc, però la seva enquesta ha fet un gran pas endavant. Així almenys ho pensa ell. Ara, ja no té necessitat de passar-se la mà per les galtes per comprovar la validesa dels seus raonaments. La perplexitat de l’instant d’abans no és res, sinó un estat nebulós, llunyà i mig oblidat. A partir d’ara, la seva enquesta anirà avançant en un terreny ferm i assegurat. Després del temps de la dubtança, ha tocat l’hora de les certituds. Aquest episodi dramàtic, ara ho sent, ha passat en aquest indret tal com ell se l’ha imaginat.

Quan la noia ha acabat de bellugar, que ha quedat inerta a terra, l’home ha saciat a dojo la seva gana sexual. Ha tirat dins la jugada totes les seves cartes, tots els seus atots. Tantes vegades com ho ha volgut. Després, se n’ha anat corrents. Sí! Se n’ha anat corrents, precipitadament. La relliscada dels pneumàtics allà, a terra, a l’embrancament del caminoi, en porta el testimoniatge innegable. Les rodes han voltat en el fang abans de poder arrencar el cotxe del lloc on era. Això és estrany, ja que, tanmateix, res no l’obligava a anar-se’n tan de pressa. La noia era allà, al darrera seu, immòbil a terra. Eren les onze de la nit o potser més. No arriscava de trobar ningú en un lloc tan abandonat. Aleshores, tanta precipitació no es justificava gens! Al contrari! Anar-se’n tranquil·lament, sense fer-se remarcar, li convenia més bé que no aquella pressa! Però ell ha actuat totalment a l’inrevés d’allò que li era favorable! Per què? La seva pressa excessiva hauria pogut semblar suspecta a qualsevol persona que passés amb cotxe per la carretera de Narbona i, més tard, això el podia perdre. Però, insensible a aquestes consideracions de prudència i de moderació, ell se n’ha anat corrents. Se n’ha anat corrents… Per què…?

La mort de la víctima no ha estat pas premeditada, ni tan sols volguda… El criminal se n’ha anat corrents… Ni tan sols volguda… Se n’ha anat corrents… L’inspector Pujol torna a passar-se la mà per les galtes.

Entre aquestes dues afirmacions seves, hi ha un nexe, hi ha un lligam; però, quin? O, potser, hi ha una contradicció flagrant. Però, de moment, ell no hi troba res. No hi endevina res, però una cosa o altra hi deu haver, encara que no li sigui gaire evident. Quan ell haurà sabut determinar-hi el punt de convergència, quan en coneixerà el comú denominador, aleshores serà a mig camí de la bona solució. Per aconseguir-ho, li caldrà connectar correctament les dues proposicions següents: la mort no ha estat pas premeditada i se n’ha anat corrents.

Un home que mata, a la nit, no necessita fugir com si tingués totes les policies del món al darrera seu. Però això ha fet aquell! Per quin motiu? No hi havia ningú als entorns. No arriscava absolutament res! No hi havia ningú per encalçar-lo. Ningú, llevat de la víctima. Sí! Però la víctima era morta. No hi havia ningú, sinó la víctima morta. Morta? ¿Per què morta? No hi havia ni premeditació ni intenció de causar la mort.

En aquell instant, el criminal no podia considerar la hipòtesi de la mort de la noia com a fet intangible. Ell es pensava que la noia era viva. Pensant-se això, què havia de fer ell? Ell se n’hauria anat corrents! La mort essent no premeditada ni tan sols volguda i ell, pensant-se que la noia no era morta, se n’havia anat corrents! Vet aquí el perquè!

A l’inspector Pujol, ara, tot li lliga, sense grinyols ni falses notes. Aquí té la seva connexió! Admès que la noia no era morta, què hauria fet ella? Ella s’hauria aixecat, s’hauria vestit de qualsevol manera i, corrents, se n’hauria anat cap a la carretera de Narbona a donar l’alarma. Aleshores sí que més valia a l’home de no atardar-se gaire per allà!

L’inspector Pujol està satisfet. El seu trencaclosques comença a perdre una part del seu caràcter enigmàtic. Aquelles dues afirmacions que, de primer, semblaven oposar-se, acaben essent complementàries. Hi havia, doncs, relació directa entre la causa i l’efecte. L’inspector es frega les mans. No sent la humitat que, introduint-se a través del cosit de les sabates li xopa els mitjons i li gela els peus. Ell ha esbrinat de manera magistral tots els ets i uts que impedien el desenrotllament normal de la seva enquesta. Entorn seu, no hi ha ningú per aplaudir amb les dues mans la seva demostració, però li és igual.

Ell, un després de l’altre, ha aïllat tots els cordills que, en aquest lloc, havien fet moure ahir, a la nit, com putxinel·lis en una escena de teatre, els dos protagonistes del drama. Gràcies a la subtilesa del seu raonament, ha sabut posar un fonament irrefutable a les seves recerques.

Alguns, per apuntalar tal o tal tesi, han de recórrer a la rigidesa de lleis matemàtiques o a altres sistemes. Amb tota bona fe, ell, l’inspector Pujol, admet que, molt sovint, l’estranyesa del procés d’una demostració per l’absurd, elegant i fora de les vies ordinàries, no manca mai de produir-li un efecte espectacular i convincent. Això sí! Però ell no s’ha inclinat mai gaire vers les equacions algèbriques que consten de més d’una incògnita. Ell, en els seus problemes, se sent més atret vers les especulacions filosòfiques.

Per exemple, es pensa que la versió aristotèlica del sil·logisme correspon més bé, per molts casos seus, que no qualsevol altre sistema, sempre que, evidentment, es pugui adequar correctament als imperatius de la seva feina. Ell està convençut que el sil·logisme, amb les seves tres proposicions, representa el model immutable de la perfecció enmig del terrabastall de les imperfeccions terrenals.

Una de les premisses li fa ofici de fulcre, l’altra li fa ofici d’alçaprem, és a dir, de barra que aixecarà de terra la tercera proposició portadora de la conclusió.

En aquest cas seu, la mort involuntària de la noia ha estat el suport, la base del sistema. Allò d’anar-se’n tan de pressa el criminal ha estat la barra de ferro de l’alçaprem. Gràcies a això, tenia reunits els dos elements essencials, bàsics, del seu problema. Ara, només li tocava a ell, l’inspector Pujol, d’exercir prou pes damunt l’alçaprem per portar a la llum el nom del culpable.

Un policia ordinari es plantejaria qüestions relatives al criminal, voldria saber coses concernint-lo, com ara què fa o què pensa. Però l’inspector Pujol, que té trenta-cinc anys de carrera policíaca encastats a l’esquena i una coneixença molt aguditzada dels individus, ell no s’amoïna fent-se preguntes. Tot allò que ha de saber, ell ja ho sap.

El criminal, l’home que ahir, a la nit, va venir aquí amb aquella noia, no porta pas el seu acte inscrit al front amb lletra vermella. És un home com un altre. Té el mateix aspecte avui, essent criminal, que aquell que tenia ahir abans d’esdevenir-ho. Ben entès, no s’ha de comptar, ni gens ni mica, amb la seva participació per a la solució d’aquesta enquesta. Ans al contrari! Si pot multiplicar les falses pistes per dissimular més bé la bona, aquella que conduiria fins a ell, sens dubte ho farà. En aquesta finalitat, es captindrà normalment, exactament com ho feia abans. Viurà normalment, de manera a no atreure l’atenció de ningú. Farà escrupulosament totes les coses que sol fer cada dia, a la mateixa hora, sense exceptuar-ne cap. Serà blanc entremig dels blancs i negre entremig dels negres.

No hi ha manera més eficaç per passar a través de les sospites eventuals. Això farà el criminal. Però, de cara a ell, assegut a l’altre costat de l’escaquer, hi haurà l’inspector Pujol. Aquest sap tot el capteniment del criminal, però aquest ho desconeix tot, fins l’existència de l’inspector. Li passarà tal com si estigués jugant a cegues als escacs. No sap ni sabrà mai tampoc a quina ratera anirà a caure. No sap ni sabrà mai res d’allò que li preparen.

D’altra banda, què pensa el criminal? Això també és una qüestió molt fàcil per a l’inspector. Tan fàcil que tampoc no se la planteja. L’home ha comès una malifeta. Ha violentat una noia i l’ha deixada, en plena nit, en un racó de campanya. Aquests dos fets són segurs, sense equivocació ni vacil·lació possibles. Però això ell no s’ho amaga. Ara que, a més d’això, li passa també que és molt possible que l’hagi matada. Però en això hi ha dubte. Sí, hi ha dubte. I com més aniran passant les hores, més dubtes hi haurà. És veritat que, en això d’haver ell matat la xicota, no pot afirmar res. No està segur de res. Una cosa només sap d’una manera certa, és que li ha tapat la boca. Això sí! Potser ho ha fet una mica violentament, això també! Però només la hi ha tapada i res d’altre. Ara, que matar-la no! És veritat que, quan hi pensa, recorda que tot seguit després d’haver-li-ho fet, ella no s’ha mogut gaire. Però, amb les noies, s’ha d’anar amb molt de compte abans de dir, amb certesa, què els passa. Mai no se’n pot treure l’aigua clara. Ningú no pot saber mai, de debò, què els passa pel caparró.

Aquella noia seva, quan s’ha vist tota nua, amb un home a sobre seu, ha cridat perquè sí. Una cosa o altra calia que fes! No podia fer menys, respecte a la seva honorabilitat, a la seva reputació de noia honesta. Però s’ha pensat que, una vegada llançat el seu crit, ja que no s’hi podia oposar, més li valdria deixar-se fer, sense protestar més.

Es pot tenir per gairebé segur que, per conservar-se un semblant de respectabilitat, ha fet el paper d’aquella que es desinteressava totalment de l’assumpte, d’aquella que no havia demanat mai de participar-hi i que, però, hi estava constreta per la força.

Aleshores, s’haurà pensat que li calia fer el paper de la indiferent, que li calia fer per manera d’amagar les seves reaccions físiques. Per controlar-se més bé, per dominar més bé els seus reflexos, haurà fet com aquella que s’havia desmaiat, que no sentia res, que no experimentava res. Aquella actitud simuladora li permetia de fruir amb tota impunitat de l’instant que passava, sense compartir-lo amb ningú, assaborir-lo secretament, egoistament per a ella sola. Mentre ell s’enginyava a desvetllar en ella la flama hereditària de l’acoblament, ella, a dins seu, feia tot el possible per dissimular-la-hi, per no deixar-se-la traspuar en gemecs incongruents i en contorsions obscenes. Vet aquí el que, segur, pensaria el criminal.

Les dotze han trucat ja fa una bona estona, però l’inspector Pujol està sempre capficat en les seves cogitacions. De tant en tant, un budell li rondina, recordant-li que s’acosta l’hora d’anar a dinar. Si avui fos un dia com un altre, no se li manifestaria cap recriminació ventral. A hores d’ara, arribaria a casa seva. La dona ja hauria parat la taula i l’esperaria entretenint-se llegint el diari. Una vegada assegut, ell solucionaria amb poques mossegades el seu problema alimentari.

Però avui serà diferent. No anirà a dinar. No pas encara. Tot ben mirat, això no li serà pas una mala cosa. Sovint, a la nit, abans d’anar-se’n al llit, quan es veu, en calçotets, al mirall de la seva cambra, es pensa que no caldria que mengés tant. S’amonesta dient-se que, quan s’arriba a la seva edat, no s’hauria de sacrificar tanta estona i amb tant delit als plaers de la bona taula. Ell, persona poc partidària de complicacions, hi invoca el pretext fal·laç que, caminant força, li toca, doncs, de menjar en proporció.

Però això no justifica del tot la gana que, a hores fixades, li retorç l’estómac. Quan li ocorre, l’inspector no es pot valer de la noblesa del seu ofici ni de cap altre argument dilatori. La seva tripa no hi està d’acord, gens! Cal que mengi. Aleshores, l’inspector deixa les altures metafísiques de la seva professió per baixar a rang d’individu normal, del model corrent. Ha de plantar cara al seu dilema biquotidià: o menjar a voluntat i posar panxa cada dia més, o fer-se-la fondre en una interminable tortura i morir de fam.

Però, en això del menjar, el criminal què? Tot i que preocupat per problemes d’ordre personal, l’inspector no ha deixat un sol instant de pensar-hi. Es pot tenir per segur que aquell criminal no sap, no pot saber d’una manera absolutament certa, que hagi matat la noia. Mentre la notícia oficial no hagi estat divulgada, ell no voldrà creure en aquesta extremitat. Farà tot allò que calgui per asserenar-se, per posar-se tranquil.

Ja que fins ara no ha traspuat res, llevat de la pròpia família, ningú no ha estat informat de res. Es pot vàlidament suposar, doncs, que el culpable, que no sent parlar de cap notícia relativa a aquest afer, interpretarà aquest silenci com a bon auguri. Hi veurà un bon senyal que li permetrà, raonablement, de posar-se més calm. És evident que no agrada a ningú de sentir-se culpable d’un acte tan greu. Aleshores, acollirà, com una benedicció celeste, tota explicació seva corroborant les seves aspiracions més íntimes. Més ben dit, agafarà totes les oportunitats que aniran en aquest sentit, que el conduiran a suposar que la noia és encara viva i que, a hores d’ara, corre pels carrers com si res no li hagués passat.

Ningú no voldria, de bon grat, portar el pes d’una càrrega com ho és un acte criminal. No es mata pas una persona, sigui quina sigui, amb tanta desimboltura, igual com es trenca un got en fer-lo caure a terra. El culpable es pensarà que s’ha fet una muntanya per poca cosa. Recordarà les dites segons les quals les dones tenen la vida ben arrelada al cos. Tothom sap, i les estadístiques ho confirmen, que corren pel món més vídues que no pas vidus, perquè elles han sabut resistir més eficaçment que no pas ells, als atacs sornuts dels anys i als entrebancs de l’existència.

Un home que passa els seixanta anys es pot estimar satisfet de la seva relativa longevitat. En canvi, una dona no entra a les darreries de la seva vida que no hagi passat els noranta anys o que hagi gairebé complert la volta del segle.

Com més aniran passant les hores, més el criminal farà tot allò que calgui per persuadir-se que no ha mort la noia. No pararà les seves secretes demostracions que no n’estigui segur. Ben entès, si ho pogués saber, però saber-ho de debò, allò sí que li trauria una espina del peu.

Aquest punt aclarit en el sentit que tant desitja ell, aleshores sí que podria respirar lliurement, que podria sense cap esforç fer-se pujar l’alegria als llavis. Si pogués tenir la certitud que la noia ha tornat a casa seva, aleshores sí que deixaria esclatar sorollosament la seva satisfacció!

Potser que si se li desfeia d’aquesta manera, aquella ximpleta li buscaria embolics per allò de la violació. Però això no li fa por. A més a més, en el fons d’ell, no creu que ella aniria fins a fer-li un plet per tan poca cosa. Això segurament que no! Això ja resultava més improbable. ¿Amb quina cara aniria a queixar-se que un noi li hagués estirat les faldilles més a baix que la planta dels peus? Aleshores sí que se li podria preguntar per què, a la nit, anava de passeig, amb un noi, tan lluny de casa seva! ¿És que es pensava que aquell xicot havia sortit amb ella, amb només la intenció de cantar-li la serenata, acompanyant-se amb la guitarra?

La guitarra que li havia tocat ell era la cançoneta més antiga de la humanitat. Sense petites aventures picants, com ara aquesta seva, no hi hauria avui dia els quatre mil milions d’individus de totes races, trastejant pels cinc continents. Això demostra que, a la nit, tothom no perd el temps dormint. No! Aquella rebeca no dirà res. Massa contenta que estarà de poder-s’ho guardar ben calent! Callarà pensant que, si un dia volia trobar un marit, més li valdria, avui, no posar-se a l’esquena antecedents que, ulteriorment, es comprovarien ser molt poc gloriosos. Passant d’un raonament optimista a un altre raonament encara més optimista, el criminal acabarà tractant-se de beneit perquè, fins a aquell instant, s’ha encaparrat a voler veure només el caire dolent de la seva situació.

Durant una estona, ha pogut creure que era un criminal. Allò sí que era una asenada! Com si una cosa tan esgarrifosa, com ho és un crim, cosa que ocorre només una vegada per any a la comarca, li pogués caure sobre el cap, de dia a l’endemà. Una cosa que té lloc una vegada cada Déu sap quan i, per aquella única vegada, per aquella raríssima vegada, caldria que en fos ell el responsable? Això sí que és la més grossa rucada que ell mai hagi pensat! Au! A fora amb aquest pensaments estúpids! Ni tan sols no hi havia la més petita probabilitat que mai es produís!

Ell es trencava la closca per crear-se dubtes imaginaris; mentrestant, aquella que ell es pensava morta, estava rient, en bona companyia, sense cap pensament per allò que li havia passat ahir. Ara que, si de xicotes matades n’hi ha poques, en canvi, de noies violades, d’aquestes sí que se’n sent parlar! Cada dos per tres, als diaris, hi ha articles sobre això. Tant i tant, que ja ha esdevingut una cosa corrent, habitual. Ben entès, no s’hi poden comptar els innombrables casos en què la xicota, que se n’ha sortit sense quedar prenys, moguda per raons múltiples i ben comprensibles, aquella més s’estima no queixar-se de res a ningú i callar.

En aquestes escenes de violació, ha esdevingut normal de fer-ne portar la culpa exclusivament als homes, com si les dones no hi haguessin de subscriure la seva quota. Sigui com sigui, allò de la violació té el mèrit d’escarmentar la noia, de fer-li comprendre més bé els diferents aspectes d’una situació determinada i de servir-li de lliçó per l’esdevenidor. D’aquell dia endavant, s’hi mirarà dues vegades abans de dir sí a un noi que li proposa d’anar a fer una volta amb el cotxe.

El culpable es pensarà que, tot ben mirat, s’ha considerat la situació des de l’angle que li era més desfavorable, cosa que, tampoc, no és una mala tàctica. Però, en tanta manera no! No hi havia cap motiu per ser tan pessimista. Si hagués passat alguna cosa greu, ja se sabria. Perpinyà, tot i que ciutat important, per certes coses és tan petit com un poblet de quatre cases. Les noves hi corren molt de pressa. Potser que, perquè ho impedien raons d’horaris, la preparació de les proves d’impremta o de redacció de l’article, la nova no ha pogut ser inserida al diari local. Això, sí! Però, pel que fa a la ràdio, no! Allà, res no ho obstaculitzava. Al contrari! El nois de la ràdio molt sovint no saben què dir. Segurament que si poden obtenir alguna informació, sobretot si és de primera fila, no se la deixen pas escapar.

Quan no tenen res de vàlid per difondre a l’antena, aquells agafen qualsevol fotesa, encara que no valgui res o que no interessi a ningú. Aleshores, per donar-li una mica de cos, la malaxen detingudament, l’emfasitzen, l’arreglen una miqueta per donar-li una mica de consistència, li insuflen més importància que no té, ni que mai tampoc tindrà, i, amanida amb els ingredients informadors més sofisticats, la serveixen al consumidor auditor, que escolta allò fent ulls com taronges.

Tanmateix, aquells de la ràdio tampoc no han parlat del seu cas, cosa que demostra que no saben res. No saben res, perquè no poden saber res, ja que no hi ha res a dir, que no ha passat res. Aleshores, ja que la cosa sembla voler engegar-se-li tal com ell ho desitja, ja que res no se li posa pel través, fent-li sospitar alguna amenaça en contra d’ell o de la seva llibertat; aquell criminal que, a sentit seu, tampoc no ho és perquè s’ho ha demostrat per A més B, a ell mateix, imparcialment, que no ho pot ser; aquell criminal, aquest matí, se n’ha anat a treballar al seu ofici o al seu despatx o al seu taller o al seu sigui què sigui; però hi ha anat, com de costum.

Inconscientment, ha decidit que la seva més bona salvaguarda era de no canviar res, absolutament res al seu tarannà quotidià. L’instint de conservació li ha manat de no tocar res, de no canviar res a allò que sol fer cada dia, de continuar, normalment, com si no li hagués passat res. Això serà l’assegurança més eficaç contra els perills hipotètics que el podrien envoltar. D’una banda, captenir-se estranyament seria com si ell acredités la hipòtesi del crim, l’absurditat de la qual ell ja s’ha demostrat. D’altra banda, en el cas extrem i totalment inversemblant en què, a contracorrent de tota lògica que li certifica que no hi ha hagut crim, perquè no pot ser, en el cas en què, malgrat tot això, hagués passat aquella mala cosa, sortir ell de la rutina diària li equivaldria a sortir de l’anonimat confortable, per posar-se al davant de tothom, fornint així a la policia indicis inesperats donant-li la pista del culpable.

El culpable, doncs, no cometrà cap estranyesa ni cap incongruència. El seu capteniment haurà estat el de cada dia. Ni més ni menys. Encara que tingui el costum de tirar burles a les noies que troba pels carrers, aquest matí, encara que no en tingui ganes, els n’haurà tirades algunes. Si té el costum de comprar el diari a un quiosc, quan s’encamina cap a la feina, l’hi haurà comprat. Aquell diari que es compra cada matí, només aquell i no un altre, al mateix lloc. Potser que, discretament, haurà mirat els títols dels altres per veure-hi què, però ha fet com si no els veiés. No n’haurà comprat cap d’altre, per més interessants o personals que siguin les coses que haurà tingut l’oportunitat de llegir-hi.

Un error ínfim de part seva comès avui, se li podria girar demà en contra, ser-li fatal i enviar-lo a rebotre contra les parets d’una presó. A més, tothom sap que no hi ha res de més natural que allò que es fa cada dia, sense haver estat mai estudiat ni après. Fent semblant de res, tota l’estona vigilarà atentament. Serà ell el propi àngel custodi i ningú d’altre. Entorn seu, no passarà res d’una mica estrany que, tot seguit, ell no se n’adoni. Però, passi què passi, res no traspuarà a la seva faç. Ni emoció, ni sentiments, ni por. En tota circumstància, guardarà sempre la mateixa cara impassible, impertorbable, petrificada i natural.

Sense saber exactament per què, tot ell està a l’espera d’un esdeveniment, d’un fet nou, de quelcom que trasbalsarà totes les dades del seu problema. Espera una cosa inesperada que l’ajudarà, que, amb un bufec, dissiparà els pocs dubtes que, a dins seu, encara subsisteixen i que no ha pogut acabar d’esborrar del tot. Tanmateix, li caldria tan poca cosa per posar-se calm, que li sembla increïble que encara no s’hagi produït.

No obstant aquest retard, ell està segur que, d’un segon a l’altre, alguna cosa ocorrerà. Que només vegi aquella xicota passant pel carrer, rient amb les seves companyes i, com per màgia, ell ho tindrà tot aplanat i ben llis. Tot de cop, acabarà de rumiar, de marejar-se, de turmentar-se! Per fi, es posarà tranquil. Sí! Que només vegi aquella xicota, és a dir poca cosa, i aquella escena de la nit abans, fins aleshores carregada de drama i de perills, de cop i volta passarà del rang de malifeta al de bona fortuna.

En l’ocasió d’àpats generosament proveïts amb vins i conyacs, allò formarà part d’aquelles anècdotes una mica verdes i sempre avantatjoses per a ells, que els homes solen confiar-se, l’un a l’altre, de boca a orella, amb ullades admiratives i sobreenteses. Però, ja que no li ocorre res, aquella espera solitària i silenciosa ha acabat irritant-lo. Més de dues vegades li ha semblat reconèixer la xicota deambulant per la voravia, entremig de la corrua dels vianants. Potser, fins i tot, li ha corregut al darrera, buscant una confirmació a les seves presumpcions; però, a l’últim i cada vegada, s’ha adonat, amb despit, que s’havia equivocat. Haurà corregut darrera una noia que no era aquella seva i que ni tan sols no s’hi assemblava.

Aleshores, en lloc d’estar-se passiu allà on era, esperant pacientment que els esdeveniments es vulguin desenrotllar ells sols i vinguin al davant seu mentre ell no hi fa res, l’home es pensarà que més li valdria que hi participés una miqueta. Demostrant una mica més d’energia en el seu capteniment, essent més expeditiu que no aquell maimó que havia estat fins aleshores, l’home sortirà de l’estat de prostració que li ha encomanat una massa llarga espera. Sentirà que s’ha de moure, per poc que sigui, però moure’s, sentirà que hi ha de fer alguna cosa. Qualsevol cosa, però quelcom per sortir de la seva inèrcia depriment.

Segurament que, gràcies a un semblant d’activitat, li passarà aquella angúnia que, de moment, li pesa al pit i l’ofega. Es diu que és impossible, que no es pot estar més temps sense reacció, immòbil en el seu lloc, sense saber res de què passa. La seva espera estèril se li fa cada estona més irritant. Aviat, ho sent, li esdevindrà insuportable del tot.

Entre estar-se quiet i exposar-se massa, té tanmateix a la seva disposició tota una gamma d’iniciatives que pot intentar sense, obligatòriament, incórrer en un error que provocaria la seva pèrdua. Per exemple, podria anar a fer una volta pel barri de la noia. Passejant-se pels carrers, mirant-hi als aparadors de les botigues, hi podrà escoltar què s’hi diu. En cas que hagi passat alguna cosa greu, tot seguit la nova s’escamparà pel barri i serà al centre de totes les xerrameques.

Ara que, si així ho decideix, s’hi haurà de moure amb peus de plom. Haurà de fer atenció a què hi farà, a què hi dirà. La seva presència allà haurà de semblar natural a tothom. Sí! A tothom… Confusament sent que, si hi va, s’exposarà a perills, potser mal definits, però perills tanmateix. Que hi desvetlli la suspició d’una sola persona, tota la seva estratègia de defensa s’esbaldregarà com un fràgil castell de cartes.

Només faltaria que anés allà, voluntàriament ell sol, com un ximplet, a ficar-se de cap a la ratera. Només en pensar-hi, tot seguit se li esbraven les ganes de moure’s del seu lloc. Caram, no! No es mourà del seu cau. Hi està massa quiet i massa tranquil! I altra vegada començarà l’espera d’aquell esdeveniment tan oportú que solucionaria el seu problema i posaria un punt final a la seva incertitud. I altra vegada s’irritarà perquè està envoltat pel silenci, perquè el temps corre i perquè ell no sap res de nou. I el mateix procés s’engegarà a dins seu, a poc a poc, a la insabuda d’ell, i altra vegada es pensarà que no es pot estar sense fer res, com un xai que porten a l’escorxador.

Una estona més tard, per canviar, pensarà que potser li seria més convenient d’agafar el cotxe i anar a fer una volta per la carretera de Narbona, cap a l’indret on va anar ahir a la nit. Tot seguit deu haver trobat aquesta idea seva molt encertada. En això, res d’exhibir-se pels carrers, a la vista de tothom, a desvetllar-hi les sospites eventuals. Darrera els vidres de l’automòbil, se sentirà totalment isolat de la resta del món, com si vigilés des de dalt d’una torre d’aguait. Sí! Això farà ell! Fins s’estranya de no haver-hi pensat més aviat. Sí! Quan truquin les dotze, anirà a casa seva, agafarà el seu cotxe, enfilarà aquella carretera i passarà davant el lloc del crim com ho faria un que s’encamina tranquil·lament cap a Narbona.

Això de passar per allà no serà pas un fet tan excepcional com ho era aquell d’anar a peu pel barri de la noia. El trànsit d’una carretera gran és importantíssim. Potser hi passen tres-cents vehicles per hora. El seu cotxe, perdut entremig d’aquella colla motoritzada, hi passarà absolutament anònim. Atès que per aquell caminet hi hagi molta animació, que s’hi vegin policies formiguejant d’una banda i altra com solen fer, aleshores ell tindrà tota la informació que hi haurà anat a buscar.

Tirarà de llarg, tal com ho faria una persona que passa normalment per allà perquè és el seu camí. Farà com aquell que es dirigeix cap a Narbona. Després, uns quants quilòmetres enllà, tindrà tota conveniència per tornar-se’n cap a casa seva seguint una altra via. Si, a més dels policies, hi ha pels entorns molta gent tafanera, com passa cada vegada que hi ha policies en un lloc, podria ser temptat d’aturar-s’hi per preguntar què hi passava. Tanmateix, això no caldrà pas! Seria exposar-se a un risc inútil, seria jugar-se el futur en una aposta innecessària, una jugada en què no tindria res a guanyar i tot a perdre! Amb la policia, no se sap mai de quin costat descantaran les coses.

Tant pot ocórrer que no facin cas de la seva presència com, també, li poden preguntar coses, apuntar el seu nom en una llibreta, igual com les coordenades personals de tots aquells que pararan en aquell lloc. Aleshores sí que s’hauria ben deixat agafar! Posseirien els seus noms i adreça i tota la informació volguda, permetent-los de contactar-lo, qualsevol estona, per fer-li preguntes cada cop més nombroses i més insidioses, per tal d’esbrinar-hi un eventual defecte. Allò sí que seria una criaturada estúpida de part seva! Allò sí que seria ficar-se el dit a dins de l’engranatge policíac! No, ell no s’aturarà pas! Tirarà carretera enllà.

Ben entès, tota aquesta cogitació especulativa no té ni cap ni cua. Només és el fruit de la part alarmista del seu ésser íntim. Cada persona cria a dins seu una Cassandra que només sap copsar el caire pèssim de les coses. Un doble que tot ho veu pintat amb colors de catàstrofe. Tanmateix, la realitat seva és molt diferent d’això. Ell prou ho sap. Ell està convençut que, quan passarà per l’indret, no hi haurà ni policies, ni tafaners, ni res de res. En aquell lloc perdut, no hi ha passat res de greu. Tot el dolent ha passat en la pròpia imaginació.

Ell sol s’ha fomentat tot un batibull d’embolics, gratuïtament, per complaure Déu sap qui! La seva mentalitat, la seva honestedat, l’han conduït a un estat d’esgarriament ben comprensible. És per això i només per això, per apaivagar uns dubtes arrelats en la seva pusil·lanimitat congenital, que farà aquella volta. Aquella volta que, per endavant, sap inútil. Però hi anirà i, després, estarà en paus amb ell mateix, amb totes les parts de la seva personalitat que, molt sovint, l’estiren vers direccions oposades i, naturalment, contradictòries.

L’inspector Enric Pujol, en el caminoi embalsamat d’olor de ginesta, ha arribat a la conclusió del seu sil·logisme policíac. Ha arribat al darrer graó del darrer replà en l’escala de les seves suposicions. Ara, s’està dret al davant d’una porta tancada, darrera la qual es troba la resposta a les seves interrogacions. A l’hora de trucar el timbre, l’inspector sent una ona de dubte pujar-li cara amunt. Sap que, una vegada oberta la porta, no tindrà el temps de formular una altra alternativa. Tot seguit sabrà si la seva enquesta ha fracassat o si, al contrari, l’ha ben ensopegada. En el primer cas, li pertocarà de posar-se en contacte per ràdio amb la comissaria per demanar que vinguin a buscar-lo aquí. Se’n tornarà, decebut i silenciós, cap a Perpinyà. Aquella pista seva que li semblava tan bona l’haurà conduït en un atzucac, en un camí sense sortida, tal com ho és, segurament, aquest caminoi on és ara.

Aleshores, sense desanimar-se, li caldrà fer anada enrera, admetre les seves errades i buscar una altra solució. Durant alguns dies, estarà de mal humor, però, després, li passarà, igual com passa un refredat. Mentrestant, allà, a Perpinyà, el principiant no hi deu perdre el temps. S’hi deu fer de valent. Sens dubte, a aquell jovenet li agradaria de suplantar el vell Pujol en la resolució de l’enquesta. Tanmateix, la seva ambició és legítima. Il·lustra molt més bé la rivalitat mil·lenària de les generacions. La lluita de la jove pujant, contra la vella baixant, per veure si la podrà fer caure del seu pedestal, apoderant-se així del seu lloc i dels seus privilegis.

L’inspector Pujol ha escollit la via més entrebancada. Per això mereix una mica d’indulgència, en el cas en què la seva empresa no li sortís bé. Ara que tampoc no li cal prendre-s’ho malament si hi troba dificultats per desempallegar-se. Ha fonamentat la seva hipòtesi sobre bases inestables o, almenys, aleatòries. Però això ho sabia per endavant i tampoc no es pot valer de cap excusa. Si mai no ha tingut a l’abast cap prova tangible ni res de concret, ¿qui ha de portar-ne la culpa sinó ell?

Ha apuntalat la seva argumentació amb deduccions i raonaments lògics, però teòrics i només teòrics. Per això mateix li resulta tan fràgil ara. Per tots aquests motius, a l’hora d’obrir la porta que li indicarà si tenia raó o no, l’inspector Pujol no s’inclina gaire cap a l’eufòria.

Sap pertinentment que el més petit error d’interpretació seu, comès a la base del seu raonament, ha implicat forçosament que la construcció teòrica que ell hi ha assentat hagi pujat de gairell, com una torre de Pisa. Fins les conseqüències, tanmateix exactes, que ha tret dels seus raonaments, que, en lloc d’inscriure’s al crèdit de la seva acció, han anat aportant cada vegada més pes a l’estructura mal equilibrada.

Això ha durat fins que la suma de les seves errades, fent decantar massa el conjunt, ha fet passar el centre de gravetat de la seva hipòtesi a fora del polígon de sustentació de la seva enquesta. Aleshores, tota les edificacions fictícies, enlairades a partir de bases falses, s’esfondraran amb un renom que arribarà fins a les orelles del comissari. I amb aquella caiguda, cauran també totes les teories mirífiques i nebuloses que l’inspector Pujol, massa vell, massa tossut i massa panxut, havia somiat en un caminoi ple de fang. A sis mesos del retir, aquell pretensiós volia cenyir-se el front amb els llorers de la glòria, li sentenciaran els seus delators satisfets. Hi afegiran que volia passar tot viu a la posteritat policíaca, envoltat amb l’aurèola tota nova de prestidigitador inspirat i irreemplaçable.

L’inspector Pujol ha mirat el seu rellotge: un quart d’una! Admès que no hagi anat errat fundant la seva hipòtesi, no haurà de tenir una espera gaire llarga. Cada segon que passa, cada batec dels seus polsos apropa una mica més l’instant en què, segons ell, esclatarà el cop de teatre, aquella cosa impensable que li posarà el culpable entre mans. Si tot ha passat tal com ell ho ha pensat, si rep la confirmació de l’exactitud de les seves previsions, aquest gran esdeveniment demostrarà a tots que ell, l’inspector Pujol, a sis mesos del retir, gràcies a la precisió rigorosa del seu raonament, sense moure’s del seu lloc, ha sabut desfer tots els nusos del misteri i dur a bon terme la seva enquesta.

La seva argumentació servirà de model als altres policies per a demostrar l’eficàcia de la lògica pura, traslladada correctament al camp de la pràctica. Serà un exemple, a condició que el culpable no hi posi gaires entrebancs. Que el culpable es captingui tal com ha de fer per complaure els raonaments de l’inspector Pujol. Però, ja que la seva col·laboració queda molt aleatòria, fins a l’últim l’èxit de la combinació quedarà incert. Ningú no sabria tenir un compte exacte de tots els imponderables, aquelles partícules infinitesimals i irracionals que, tota l’estona, poden interferir en el context, torbant totes les dades.

Aquesta combinació seva, tan ben muntada, potser que, d’un instant a l’altre, espetegarà i espurnejarà en un enorme foc d’artifici, saludant el triomf de l’esperit sobre la matèria. Però si la sort li és contrària, tots aquells estrèpits de victòria no faran gaire més soroll que una llufa vergonyosa.

Però, si l’inspector Pujol no ha parat mai de rumiar, en el seu cap, pensaments potser eufòrics i potser desfetistes, tanmateix, no ha estat sense fer res. Per a ell ha tocat l’hora de passar a l’acció directa. Si tal com ell ho pensa, el culpable hagi de venir aquí poc després de les dotze, es comprèn molt bé que aquella estona no és pas la ideal per ronsejar pel caminet ni per vacil·lar en la seva determinació. Ans al contrari! Calia que s’espavilés tot seguit i que coordinés detingudament tota la maquinària del seu parany. En cas que no vingués ningú, seria una feina malgastada, però sentia que calia que la fes, sense tardar-hi més, sense plantejar-se qüestions.

Aleshores, amb quatre estirades, ha arrencat del marge del camí un braçat de branques de ginesta. L’ha repartit a terra, escampant-lo a l’indret ben precís delimitat per les ratlles de guix, exactament allà on era la morta. Ha arranjat, tan artísticament com ha sabut, la massa desordenada d’aquell feix. Si fa no fa, l’ha feta assemblar a la forma d’un cos estirat a terra. Ha cobert el seu simulacre de víctima amb la flassada grisa. Per perfeccionar el conjunt, amb les seves mans fent motlle, hi ha format un cap, un cos, cames. Ha reculat alguns passos enrera i, amb la mirada crítica, ha verificat que el seu parany suggerís prou una forma humana.

Aquesta feina acabada, se n’ha anat. Ara, allà, al camí embalsamat d’olor de ginesta, no hi ha ningú, sinó la còpia grollera d’un cos ajagut a terra. Aquella morta que dos infermers vestits de blanc s’han endut més d’una hora abans, aquella morta, per motius de reconstitució del seu crim, ha tornat a venir subreptíciament al seu lloc, per ajeure-s’hi sota una flassada grisa, per esperar-hi la vinguda del seu botxí.

L’inspector Pujol ha deixat darrera seu el caminoi i la flassada grisa estesa damunt el braçat de ginesta. Ha escalat el marge del camí amb dues camades jovenívoles i, trencant vinya endins, ha pujat entre dues fileres de rabasses, fins a una cabanya situada a mitja altura del tossal.

És un barracot rònec, fet de tàpies, petit i quadrat, com tants d’altres que els vinyaters fan, sense esmerçar-hi un cèntim, per a servir-los de sopluig o per a arrecerar-hi eines, andròmines i una reserva de llenya seca. Els són molt útils a l’hivern, quan arriba el temps del podar o del sulfatar la vinya. Hi poden fer escalfar el dinar o posar-s’hi al recer de la tramuntana que bufa tan fort en aquella temporada de l’any.

L’inspector Pujol s’acosta a la caseta. És un edifici arruïnat. Una petita obertura practicada en un costat hi fa l’ofici de finestra, que un tros de xarpallera esparracada tapa només aproximadament. La porta que, en una època llunyana, devia obrir-se i tancar-se, tal com pertoca a una porta, de porta només n’havia guardat el nom i això gràcies a dos llistons clavats al través de quatre posts, que s’han entossudit, en contra de tota lògica, a mantenir dificultosament un conjunt guerxat, corcat, podrit, rovellat i tan ensorrat que no pot complir cap de les funcions vitals d’una porta conforme. Està i estarà entreoberta fins que s’esbaldregui la barraca.

Però l’inspector no és una persona gaire primmirada pel que fa a l’arquitectura del lloc, sobretot en un instant com aquell seu. Ell n’està plenament satisfet. Aquell és el punt estratègic ideal. Des d’allà, domina amb la mirada tot el panorama que l’interessa. Sense moure’s de lloc, sense tan sols girar el cap, veu la flassada a terra i, una mica més amunt, l’olivera, tota ella, uns dos-cents metres enllà, a la vora de la carretera.

Palpejant en la mitja claror del barracot, s’ha assegut sobre una caixa de fusta. Aquell inconfortable seient li ha semblat més de confiança que no l’única cadira del lloc, que havia provat i que, de massa vella i atrotinada, trontollava perillosament. L’inspector es pensa que ara, potser, ha acabat de parar la seva ratera. Ara, només li falta que el ratolí es manifesti a fi que ell, l’inspector Pujol, amb una bona estirada, faci funcionar la tanca, el mecanisme del seu parany.

Perquè els minuts llisquen molt de pressa i res no ocorre, es posa cada cop més nerviós. Per passar temps, diverses vegades, ha verificat que tenia totes les seves coses en ordre. Ha estirat l’antena telescòpica de l’aparell de ràdio portàtil emissor-receptor. Li ha pitjat el botó receptor i, tot seguit, ha sentit el soroll característic, com de fregit, indicant-li que havia obtingut la connexió. L’instant després, s’ha exercitat a extreure promptament el revòlver que porta penjat sota l’aixella, ben colgat a la seva beina de cuir. L’ha apuntat vers el forat de la finestreta, amb l’aire decidit d’aquell que està a punt per disparar. Ha palpejat la butxaca de la seva americana per assegurar-se que hi tenia les manilles d’acer. Tot allò està en ordre. Només ha d’esperar…

Allà, a la carretera, els vehicles, silenciosos, van i vénen incansablement. El ventet de tramuntana s’emporta cap al mar tot el soroll mecànic del trànsit.

Tot d’una, l’inspector s’adona que un cotxe que ve des de Perpinyà comença a alentir la seva cursa per venir a arrambar-se a la vora de la calçada. Sobreexcitat, l’inspector s’apropa a la porta de la cabanya per veure-hi més bé. Deu ser «el seu home» que arriba. Amb una mica de retard, però arriba. Allà, dos-cents metres enllà, el cotxe s’ha aturat a la vora de l’olivera. Una portella s’obre, un gos baixa del cotxe, la portella es tanca i el cotxe se’n va corrents perseguit pel gos lladrant.

No, allò no era pas el seu home. Tanmateix, sap greu a l’inspector de no tenir els seus binocles de campanya. Amb aquell instrument hauria pogut desxifrar el número d’identificació de l’automòbil, encara que aquell no fos el que ell esperava. Era un d’aquells tan nombrosos a la nostra època, que un dia es compren un gos, per lluir una miqueta, per donar-se, a ulls dels veïns, una categoria social que potser no tenen. Ulteriorment, quan estan tips de guardar aquella bèstia se’n desfan, en plena campanya, amb una bona puntada de sabata al cul.

El cotxe corrent per davant i el gos encalçant-lo per darrera se n’han anat carretera enllà. L’inspector, decebut i enganyat, ha tornat a posar-se a l’aguait, assegut a la seva caixa de fusta. Tot li resta encara per fer. Un episodi com aquell que acabava de passar, insignificant en ell mateix, hauria pogut tenir conseqüències catastròfiques quant al bon èxit de l’enquesta. Que només el cotxe del criminal hagués arribat just després d’aquell del gos, i tota la combinació sàviament muntada per l’inspector se n’hauria anat feta trossos.

El culpable, veient un cotxe al davant seu aturar-se a l’indret precís on comptava parar ell, hauria trasbalsat tots els elements. Aquella persona hauria agafat por i se n’hauria anat, cames ajudeu-me. No hauria tornat mai més. Petits fets imprevistos com ara aquest constitueixen la part dels imponderables, la importància dels quals ningú no pot mesurar per endavant i que, però, interferint en el transcurs d’un afer ben reglat, acaben invertint-ne el resultat.

Però l’inspector no s’estarà gaire temps reflexionant o compadint-se en la mala sort, perquè, a dins seu, el sistema d’alarma s’ha engegat, automàticament, cridant-li alerta! Allà, al costat de l’olivera, un altre cotxe acaba de parar.

Un home en baixa. Sembla que tingui molta pressa. Això és un bon senyal. Fa quatre camades mig corrent pel caminoi. Aquesta vegada sí que sembla que hagi de ser la bona! Però, no! Tot d’una, l’home para la seva cursa, fa un quart de volta cap a l’esquerra. Amb un gest precís de la mà, es descorda la cremallera dels pantalons i comença a orinar, de bona gana, contra el marge del camí. Aquesta vegada tampoc no serà pas la bona, no! Mentre no s’atardi massa aquell estaquirot, allà, pixant! Però, com si volgués col·laborar amb l’inspector, amb el mateix gest precís s’ha cordat els pantalons, amb la mateixa pressa amb les mateixes camades se n’ha tornat cap al seu cotxe, hi ha pujat i, en no res de temps, ja és molt lluny, com si li calgués resquitar-se el minut que ha perdut, allà, al darrera seu, pixant.

Ja són dos quarts d’una. L’inspector, desanimat, s’ha deixat caure feixugament sobre la caixa de fusta, que, en rebre el seu pes, ha tremolat, fent gemegar totes les juntures. Sí! Ara és massa tard! L’inspector ja no creu que hagi de venir el seu home. Està decebut. Més que decebut. Està dubtant de les seves capacitats professionals.

És veritat que ara, per unes certes coses, és massa vell. És veritat que ara la seva intel·ligència, igual com el seu cos, ha posat panxa. Ara li falta aquella agilitat que tenia abans i que li permetia de moure’s ràpidament, en una mena de gimnàstica intel·lectual. Ara hi ha certes coses que ja no sap abastar, que sobrepugen la seva habilitat. Donant-li el retir, no li faran cal regal principesc. Quan arriba a la seva edat, un home no pot fer el mateix servei que feia quan era jove. Es mereix un llarg descans. Ara que, ben entès, més li hauria agradat terminar la seva carrera amb una acció brillant i no pas amb un fracàs. Però no li ha sortit bé i, per més que li desagradi aquesta nota pèssima, no pot canviar res en res.

Aquesta vegada, se’n tornarà cap a casa seva sense glòria i amb el cistell buit. Coses com aquesta també li passen, a vegades, quan va a pescar al riu Tet. Aquells dies poc sortosos, també li sembla que té reunides les condicions ideals per fer una bona pesca. S’està dret, a la riba, amagat per l’ombra d’algun arbre. Les truites, felices, belluguen dins l’aigua clara. La canya de pescar, entre elles, fa de mitjà de comunicació. Sense gens de pressa, ell es passa una estona mirant-les nedar en el corrent, jugant en els remolins assolellats, fent-hi centellejar les escates d’un ventre blanc i llis. Van i vénen, amunt i avall, sense parar mai, igual com els cotxes, allà a la carretera de Narbona. Li sembla que deu ser molt fàcil d’agafar-ne una. Aleshores, en tria una de molt grossa. Amb tota la cautela deguda, li apropa l’esquer al nas. Les contorsions del cuc penjat a l’ham han de ser-li molt atraients. De fet, ho són d’atraients ja que, cada vegada, el peix hi volta a l’entorn i l’ensuma. Sembla ser interessat, però no mossega. Fa igual com aquells dos cotxes que han parat allà al costat de l’olivera. Ells també, de primer, han semblat dir que sí, però, a l’últim, ha estat no.

Aquella truita, cada vegada, es fa esbategar una miqueta els alots, com per jugar i, tot d’una, fuig, esverada, deixant-lo desesmat amb la seva canya inútil als dits.

Mentrestant, allà, a la vora de l’olivera, un cotxe acaba de parar. Els ulls de l’inspector, vigilants fidels, han registrat aquella arribada, n’han tramès la notícia al seu cervell, però, aquest, ja escarmentat per dues fallades, no hi ha reaccionat gens. Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou. L’inspector, maquinalment, observa aquell home que, allà, ha baixat del seu cotxe. El mira amb una indiferència total. No belluga ni un dit. Ja s’ha deixat agafar dues vegades, no l’hi envescaran pas una tercera. No val la pena que corri inútilment. Val més que esperi que aquell desconegut tregui alguna bèstia del seu cotxe, o algun paquet de farda per llençar, o qualsevol cosa, o que vagi a orinar, abans de tornar-se’n cap al seu cotxe i anar-se’n.

Per totes aquestes raons, l’inspector no es mou. Però, allà, l’home ha tancat la portella del cotxe, sens treure’n res, i ara baixa pel caminoi. No sembla pas que vulgui aturar la seva caminada per qualsevol motiu que sigui. Tot d’una, l’inspector reconeix que s’ha equivocat. Aquesta vegada és la bona! Aquesta tercera vegada és la bona! Caram!

Ell, que tant esperava aquest instant, s’ha deixat agafar d’improvís, com un ximplet. És veritat que comença a fer-se vell! Tot d’una, voldria anar molt de pressa i, amb terror, s’adona que té moltes coses per fer i massa poc temps per fer-les. Febrilment, agafa l’aparell de ràdio. Es posarà en contacte amb la comissaria, que, tot seguit, li enviarà tot l’ajut que calgui. Li pitja el botó. Un vague soroll de brogit s’escapa de l’aparell, però res d’audible.

Interiorment, l’inspector rondina contra les invencions modernes, que només funcionen bé quan no han de servir. Aquestes joguines ultramodernes i massa sofisticades han estat concebudes i comprovades en laboratoris esterilitzats, en el medi més adequat i en les condicions optimals, que els permeten un funcionament infal·lible; però, quan estan acarades a la pràctica, a mans d’aquells que han de fer-les servir en feina efectiva, aleshores no queda res d’aquelles meravelles de la tècnica, sinó uns trastets que fan més nosa que feina.

L’inspector està per llançar-lo quan, tot de cop, s’adona que s’ha oblidat d’estirar-li l’antena. Vet aquí per què no funcionava! La culpa no era seva! La culpa no era imputable a l’aparell ni a aquells que l’havien construït, sinó a ell, l’inspector Pujol, a sis mesos de ser jubilat i massa vell per assumir ell sol, en condicions idònies, la conducta d’una enquesta policíaca. Mentre tramet ràpidament i en veu baixa les seves ordres a la comissaria de Perpinyà, l’inspector vigila la progressió constant i regular de l’home, allà, al caminoi.

Si ell no hagués ronsejat tant, de primer quan havia vist l’home baixar del cotxe i, després, per obtenir la connexió radiofònica, ara no tindria el temps comptat tan just. Tanmateix, ha pogut passar les seves instruccions a Perpinyà. Això és un punt molt important. Encara que el criminal li escapés, els d’allà s’encarregarien de tancar darrera seu la porta de la ratera i agafar-lo.

Però l’inspector Pujol no sabria estar-se inactiu al barracot al mig d’una vinya. Aquesta és, probablement, la seva darrera enquesta important. Voldria acabar la seva carrera tal com ho ha somiat sempre: en apoteosi. Aleshores, surt d’aquella barraca, deixant darrera seu l’aparell de ràdio, els consells de prudència que li xiuxiuegen anys d’experiència i que li recomanen de no arriscar-se inútilment, d’esperar que li vingui ajut. Però aquesta enquesta és seva. I serà potser la darrera. Només faltaria que l’esguerrés, per motius de pusil·lanimitat o de covardia i que en deixés caure tot el mèrit a mans d’un altre! No, això no pot ser!

L’inspector Pujol ja no se sent el reumatisme a la ronyonada. Això també ho ha deixat allà dalt, a la cabanya, amb l’aparell de ràdio i la por latent que li recargola les tripes. L’inspector que baixa entre dues fileres de ceps, ajupint-se per no ser vist des del camí, amagat darrera la cortina de ginesta del marge, aquell inspector torna a tenir els vint-i-dos anys de quan va iniciar el seu ofici. El perill encorregut ha passat al segon pla, rebutjat, incapaç de canalitzar les ones de joventut que corren per les venes del jove Pujol, a sis mesos de ser jubilat.

Arribant per dues direccions diferents, dos homes, silenciosos, convergeixen devers el mateix punt. El primer segueix la corba sinuosa d’una sendera. El segon segueix les línies rectes de dos rengles de rabasses de vinya.

L’inspector temia d’arribar massa tard, però això no li passarà pas. Ha caminat molt de pressa, mig vinclat darrera els pàmpols abundants dels ceps, que l’han ben dissimulat pels costats a les mirades. Les mates de ginesta del marge del camí li han fet, per davant, un paravent molt eficaç. De tant en tant, alçant una mica el cap, ho pogut seguir la progressió regular de l’home, allà a la sendera.

Ara, l’inspector acaba d’arribar a la vora del marge. Fa els últims passos, de puntetes, en una anadura felina, que contrasta còmicament amb la seva silueta més aviat elefantíaca. Però, tant li fa de ser ridícul. Totes les seves facultats estan concentrades només en un sol objectiu: aquell home. Aquell home que, d’un segon a l’altre, girarà el revolt del camí i es trobarà acarat a la flassada grisa estesa a terra. Tota la resta no té ni la més petita importància.

Ara que ja és a lloc, l’inspector sap que li caldrà anar encara més amb compte que no pas abans. Un detall ínfim, negligit ara, li podria esguerrar tota la continuació. Una pedra rodolant fent soroll o un branquilló trencat amb un cop sec podria desvetllar la sospita d’aquell home. Ningú no pot saber, per endavant, quina fóra la seva reacció si s’adonava que, durant una estona, havia estat filat. Només faltaria que, per culpa d’una imprudència o d’una malaptesa malavinguda, es perdés el benefici dels seus esforços pacients i que se li escapés! No, això mai!

No li passarà com li passa tan sovint quan va a la pesca. Aquesta vegada, esperarà que el peix hagi menjat l’esquer i que s’hagi empassat l’ham, per estirar la canya enlaire amb una sacsejada brusca. Ara que, d’altra banda, si esperés gaire per fer-ho, el peix hauria tingut el temps de menjar-se el cuc, d’escopir l’ham i de fugir corrents. Malfiat, aniria a ficar-se en un cau, en un lloc on ningú no el trobaria. Aleshores, se li podria dir adéu. Una vegada escarmentat, esdevindria encara més difícil d’agafar-lo. Però si el pescador, ell, l’inspector Pujol, sap estirar la canya a l’instant convenient, l’ham s’enganxarà fort a la barra de la presa i no se’n podrà desfer.

L’inspector està immòbil, ajupit darrera una grossa mata de ginesta i d’herbes sense nom. Sap que l’home s’apropa. Sent cada cop més bé la fressa creixent dels seus passos. Tot d’una, entreveu confusament una silueta fosca que passa al davant seu. Estirant una mica el braç, potser el podria tocar. Però no es mou. Ni tan sols no gosa respirar, de por de trencar el silenci; però, girant en mesura una miqueta el cap, amb la mirada, segueix atentament aquella forma fosca i movedissa que arriba allà, al revolt de la sendera, a l’indret precís on, aquest matí, jeia el cadàver de la noia.

És l’hora, per l’inspector, de sortir del seu amagatall. Per endavant, ja ha clissat un lloc del marge, amb més poca vegetació, on podrà, anguilejant, atènyer fàcilment el camí. Però, alguns passos enllà, en veure la flassada estesa a terra, l’home s’ha aturat, tot de cop.

Mentrestant, i sense perdre’l mai de vista, sense fer la més petita fressa, amb mil precaucions, l’inspector ha lliscat a baix del marge i ha anat a posar-se a quatre passos darrera l’home, tapant-li el camí de la retirada.

L’instant crucial ha arribat. D’un segon a l’altre, esclatarà el cop de teatre de l’inspector Pujol. A sis mesos de ser jubilat, posarà un punt final al seu darrer enigma i, també, a la seva carrera. Tota la resta de l’enquesta no serà res sinó mera formalitat de rutina. Ara que, fins a l’últim, haurà d’anar amb peus de plom. Està a punt per afrontar qualsevol eventualitat. Palpejant amb la mà sota l’americana, s’ha assegurat que el revòlver estava ben inserit al seu estoig, ben subjectat sota la seva aixella; que tenia les manilles a la butxaca. D’ara a uns dos o tres minuts, li arribarà ajut de Perpinyà. Tot hauria de descabdellar-se correctament.

Mentrestant, a quatre passos al davant seu, l’home s’està dret, les cames una mica eixancarrades, d’esquena a l’inspector, que no ha vist ni sentit arribar. Indecís, l’home mira la flassada grisa que, suposadament, li amaga el cos d’una persona. Aquella forma humana suggerida per l’aspecte en relleu de la flassada el fascina més bé que no ho faria una serpent captivant un ocell. A vegades, sembla que vulgui fugir i que, però, no pugui, com si tingués els peus enganxats a terra.

Aquesta escena no dura ni cinc segons, però sembla interminable a l’inspector. Després, com si es deslliurés del sortilegi que el mantenia immòbil, l’home s’ajup una mica i agafa un cornaló de la flassada. A poc a poc l’aixeca. Aquest és l’instant precís que s’ha escollit l’inspector per fer la seva entrada en l’escenari.

—Què passa, aquí…?

L’inspector Pujol ha fet tres passos endavant, resoludament. Ara, està just al darrera de l’home, que es queda com petrificat de tan sorprès que està.

—Què passa, aquí…? —repeteix la veu vociferant de l’inspector.

Agafat d’improvís, com si sortís d’un somni, l’home, esverat, gira una mica el cap i diu, balbucejant, com per fer-se excusar:

—Però… Però… Això, això no és la Montserrat! No l’és pas! Aquí sota, només hi ha un braçat de ginesta…!

Està tan pertorbat que es queda palplantat amb el cornaló de flassada a la mà. Només sap repetir que allò no és la Montserrat. Dient-ho, la seva cara fa una ganyota estranya. No se sap si té ganes de riure o de plorar.

L’inspector Pujol, que, durant la seva llarga carrera, ha arrestat força malfactors, sap que l’efecte de sorpresa produït per la seva brutal irrupció al lloc del crim anihilarà, encara que només per un temps molt breu, les facultats de reacció de l’home. La seva voluntat vacil·larà, deixant-lo indefens. L’inspector ha d’aprofitar-ho per dominar-lo i per posar-lo fora d’estat de noure, abans que comprengui de debò què li ha ocorregut. Si es deixa passar l’instant favorable, més enllà, arrisca de trobar-se acarat a un batibull d’embolics. És ara, tot seguit, sense perdre un segon, que ha d’estirar la canya que, amb un sacseig brusc, enganxarà l’ham tal com calgui. L’inspector ha tret el seu revòlver i, amenaçador, apunta el canó en direcció de l’home.

—Policia…!

L’entonació de la veu és peremptòria. No admet ni un semblant de contestació o de rebel·lió. En sentir aquesta precisió, l’home no hi reacciona gens. Això no li fa esbategar ni una parpella. Sembla que hagi rebut un cop de maça al cap i que, tot i que dempeus, estigui a punt de desmaiar-se.

Passant per alt aquestes consideracions, l’inspector Pujol, indiferent a tot allò que no va lligat amb la finalitat del seu assumpte, no vol deixar prou temps a l’home per sobreposar-se.

—Les mans a l’esquena! Al primer gest una mica dubtós, disparo! —ordena la seva veu, lacònicament.

L’home no alça cap protesta ni intenta cap maniobra dilatòria. Obeint injuncions tan clarament i tan fermament expressades, es fa venir les dues mans a l’esquena, conforme a les ordres rebudes. Aleshores, sense perdre un segon, l’inspector li clava una manilla a cada puny. Clac! Clac! Ja està fet!

Ara sí que pot respirar lliurement l’inspector Pujol! Després d’una llarga estona de tensió nerviosa i de constant pressió d’esperit, tot d’una se sent com desembarassat d’un pes. Agafa una bona glopada d’aire fresc. El tros més gros de la seva feina està enllestit. Li haurà resultat molt més fàcil que no ho havia pensat. Car, de fet, aquest home és jove, molt jove. Potser encara no té trenta anys! Si hagués volgut, volgut de debò, li hauria pogut crear dificultats. La seva jovenesa, la seva força física i la seva agilitat haurien sobrevalgut fàcilment a l’argument del revòlver entre les mans de l’inspector.

Allà, a la carretera, el furgó de la policia s’ha arrambat al costat de l’olivera. Aquesta vegada, no ha arribat precedit pel xivarri ininterromput i eixordador del clàxon que, si té per objecte més gran de fer-se cedir el pas per qualsevol altre vehicle anant per la carretera, té també el defecte prou greu d’advertir els malfactors de l’arribada imminent de les forces de policia. Tanmateix, aquesta precisa vegada en què es podien permetre d’arribar fent tot el rebombori volgut, vist que el presumpte culpable estava ja encadenat, aquesta vegada, per casualitat, han arribat silenciosament, com si tota la feina fos encara per fer.

L’inspector Pujol somriu. A vegades, el capteniment policíac revesteix aspectes misteriosos i irracionals. Trenta-cinc anys de pràctica quotidiana encara no li han permès de comprendre’l. Admet molt bé que la disciplina ha de ser una base essencial en un cos com el de la policia, però, una obediència cega a les ordres rebudes li ha semblat, des de sempre, una incongruència estúpida. L’experiència i el tarannà de cada dia li han ensenyat que els manaments més ben executats eren aquells dels quals s’havia, prèviament, explicat el perquè.

Mentre l’inspector estava capficat en les seves cogitacions, sis homes, amb metralleta a les mans, han baixat a corre-cuita del furgó i es precipiten corrents, dos per dos, sendera avall. Recordant el temps de l’exèrcit, deuen pensar que estan atacant una posició enemiga en temps de guerra. Només hi falten, per reproduir del tot aquell ambient, les vociferacions per donar-se coratge i, també, per fer-ne perdre als assaltats.

En veure tanta corredissa, un pardal, que, en paus, estava escurant-se el bec a dalt d’un branquilló de ginesta, ha parat, inquiet, ha deixat la seva ocupació i, tot de cop, s’ha escapat amb quatre esbatecs d’ales cap a llocs més tranquils. En canvi, indiferent a tota aquesta agitació, el fotògraf camallarg que s’ha afegit, Déu sap per què, a l’efectiu del furgó, segueix a distància respectuosa el desenrotllament de la situació.

Per aquesta perillosa aventura, no ha vingut acompanyat pel seu company camacurt. Sense el germà siamès al costat seu, deu sentir-se orfe.

Després de més de dos-cents metres de correguda esbojarrada, els sis policies sobreexcitats s’han agrupat per l’última envestida. En trobar-se acarats, tot de cop, a la parella de l’inspector i del seu presoner, un després de l’altre alenteixen la davallada i paren just al davant de l’inspector, que els mira en silenci. Ells tampoc no diuen res. Si volguessin parlar, no podrien. Esbufeguen més que si acabessin de participar a un mil metres olímpic. No saben com posar-se per respirar més bé. En veure’ls tan aclaparats, l’inspector es pensa que haurien estat incapaços del tot de prendre part a qualsevol acció decisiva, en cas que aquesta hagués estat necessària. Tenen tanta feina per recobrar la respiració perduda, que no han estat gens sorpresos de veure l’inspector en companyia d’un home amb els punys lligats. Potser que, en el fons, estan satisfets de veure el caire pacífic en què ha decaigut llur intervenció armada. Quan, per fi, estan una mica sobreposats, s’entremiren durant una estoneta, indecisos. No saben què han de fer, ja que ningú no els mana res. Estan com sis estaquirots, ridículs, amb la metralleta entre les mans. Però, poc després un de més atrevit que els altres se la penja a l’espatlla mitjançant la bandolera. Successivament, els cinc altres el miren, es miren i l’imiten.

L’inspector espera que tots ells s’hagin recuperat una mica, després de tant desgavell energètic, per dir-los que es poden endur el presoner. Aleshores, ja que saben què han de fer, presumint, van a posar-se en dues fileres de tres, a cada costat de l’home i, reglamentàriament, sense esperar més, s’encaminen cap al furgó, sense una mirada cap a la flassada estesa a terra, que ni tan sols no han vist.

El fotògraf camallarg, que no bufa gens, arriba just quan se’n van els altres, però, cooperador tanmateix, ajuda l’inspector a fer una mica de neteja del lloc. Doblegant el metre noranta del seu cos, amb els dits fent de rastell, recull de terra les branques de ginesta i les tira a dalt del marge. Amb algunes rascades de sabata, acaba de dispersar els pocs brins que resten a terra. Està plegant la flassada quan l’inspector arriba del barracot amb l’aparell de ràdio a la mà.

Els dos homes emprenen el caminoi en direcció del furgó. Sense dir-se res. L’inspector no se sent gens amb ganes de parlar amb ningú. En una certa manera està satisfet. Sí! Està satisfet que la seva enquesta hagi estat enllestida amb tanta celeritat. Però, d’altra banda, i paradoxalment, està de mal humor. Un mal humor indefinible, que tan bé pot anar lligat amb la torbació experimentada en el curs regular dels seus horaris alimentaris, com a la impressió, una mica tèrbola, que ha suprimit la llibertat a un individu. Aquest darrer punt li desagrada.

Que un malfactor hagi de ser tancat en presó? En això, hi està absolutament d’acord! El que no li convé gaire és que hagi de ser ell, l’inspector Pujol, el gran responsable d’aquesta privació de llibertat. Només ell i ningú altre! Aquest sentiment queda confús i mal definit en el seu esperit. Potser és d’aquest desordre intern que també prové part del seu mal humor. Abans d’agafar la revolada, l’inspector mira cap endarrera la forma d’un cos dibuixat a terra amb ratlles de guix blanques.

El teló acaba de caure. És la fi del primer acte. D’ara a uns quinze dies o tres setmanes, ell, l’inspector Pujol, tornarà a venir aquí amb l’inculpat, el jutge encarregat de la instrucció de l’afer i una brigada de gendarmes, a fi de reconstituir fidelment les condicions en què ha estat perpetrat el crim. Ben entès, als voltants, hi haurà l’eixam borinotejant dels repòrters i dels fotògrafs de la premsa local. Segurament que també hi vindrà la televisió regional.

A més d’aquells professionals de la informació, hi haurà també la corrua tradicional dels badocs, d’aquells que, gràcies a amistats o a indiscrecions o a tot altre mitjà ocult, s’hauran assabentat de l’horari de l’assumpte i hauran acudit al lloc del crim. Com de costum no veuran res, impedits que n’estaran per un cordó de policies inflexibles. Tanmateix, una vegada arribats a casa seva, podran dir que hi eren i que no se n’havien deixat passar res.

La reconstitució de l’escena del crim marcarà el punt final de l’enquesta, almenys pel que fa a l’inspector. La seva activitat tornarà a caure al solc de la normalitat. Per sis mesos més, retrobarà el tarannà de cada dia, apaivagador i fastigós alhora. Després d’alguns dies d’enhorabona referent al bon èxit de l’enquesta, ell, l’inspector Pujol, tornarà, anònim, a les vuit hores diàries: de les nou a les dotze i de les dues a les set, amb, de tant en tant, els benvinguts dos dies de descans de final de setmana, del week-end, com diuen els anglòmans.

Els dissabtes, quan arribi la temporada autoritzada, anirà a pescar als rius de la comarca. Com abans, la seva dona l’acompanyarà en aquelles expedicions. Asseguda a la riba en una cadira de tela doblegada, s’entretindrà fent jersei o llegint un llibre a l’ombra d’algun arbre. De tant en tant, fent-se baixar les ulleres cap a la punta del nas, observarà durant una estoneta el seu marit, pescador ocasional, calçat de botes i força panxegut, amb la mirada afalagada del posseïdor benaurat.

Ell, per part seva, farà per manera de no apartar-se gaire de la seva muller, a fi de no fer-li fer un trasllat enfarfegat, obligant-la a entaforar la seva impedimenta d’agulles, de fils, d’ulleres i llibres, en el cistell del berenar. Quan, ocasionalment, en el transcurs d’aquella vigilància afectuosa i recíproca, llurs mirades es trobaran, bescanviaran un somriure feliç o un gest amical amb la mà abans de capficar-se, altra vegada, cadascun addicte a la pròpia ocupació.

Mentrestant, aquest home agafat en un caminoi als voltants de Perpinyà, amb un cornaló de flassada a la mà, aquest es consumirà a l’ombra d’una cel·la de presó, perquè l’inspector Pujol, que pesca pacíficament en un lloc paradisíac, ha decidit que havia de passar així.

En Pujol i la seva dona fan un bon matrimoni. S’entenen molt bé. Ella mai no diu una paraula més alta que les altres. Llàstima que aquesta unió, tan encertada en un cert sentit, no hagi estat mai consagrada per l’arribada de fills.

L’inspector recorda que això de no tenir criatures, durant els primers anys de casament, els havia convingut molt bé. Els havia permès de viure una lluna de mel perllongada. Els dubtes vingueren més tard, amb els anys que anaven passant i la criatura que mai no acabava d’albirar-se. Encara que no n’hagin discutit mai realment, aquell problema d’absència de progenitura ha quedat sempre entre ells dos, plantejat i irresolt, com un remordiment.

Si haguessin tingut un fill, en aquella època en què tant el desitjaven, a hores d’ara ja seria gran, tan gran com aquell presoner, de punys lligats amb manilles d’acer, que els policies, allà, a la carretera, empenyen a dins del furgó. Sí, el seu fill tindria aproximadament aquesta edat. Però la sort de tenir-ne un no li ha estat mai concedida. En aquest aspecte, pot dir que s’ha esguerrat la vida.

Haurà passat a través de l’existència com un cometa a l’espai sideral: sense deixar-hi cap rastre. Ell i la seva dona hauran viscut com aquells arbres tan esponerosos, que fan tanta il·lusió, però que no porten mai fruits. El seu passatge terrestre per ell, l’inspector Pujol, quin significat porta? ¿En què haurà servit? Un home que es demostra incapaç de perpetuar la seva espècie, ja no es pot dir que sigui realment un home! És una mena de paràsit! Viu a costes d’altri! Espera que els altres s’encarreguin del perquè essencial de l’existència: la reproducció, però no pas ell!

Si tothom fes així, d’ara a ni cent anys, la Terra, tota ella, no seria res, sinó un immens desert. Ell, l’inspector Pujol, només haurà servit per suprimir la llibertat a la gent, per ficar-la a la presó, per presentar-la al davant de tribunals a fi que estigui condemnada a anys i més anys de presidi.

Molts diuen que aquest procediment és més que normal, que és necessari. Que aquell que no respecta la llei ha de ser castigat, obligatòriament. Però, ¿és que la llei és sempre respectable? Alguns afirmen que, quan la llei és injusta, deixa de tenir força de llei. Que, aleshores, cadascú té el deure imperatiu de combatre-la, amb tots els mitjans, àdhuc la violència.

¿Quantes vegades ell, l’íntegre, l’incorruptible, el lleial Pujol, en adonar-se d’uns certs excessos o ultrapassaments abusius de part de col·legues seus, no ha tingut ganes d’enviar-ho tot a fer-se fotre? Però, cada vegada, a l’últim, l’obediència al deure ha prevalgut sobre l’impuls del cor. Sense fallar-hi mai, ha seguit el camí recte, el camí de l’honor, de la dignitat.

Tanmateix, més d’un cop, quan encara era jove, havia tingut ganes de fugir de casa seva, com un lladre, prendre’s una mossa que li faria criatures, que li permetria de donar un sentit que no fos absurd a la seva vida. Una dona amb qui fundaria una família, una família veritable, amb crits i plors i baralles i problemes. Però, a l’últim, sempre se n’havia retingut. Se n’havia tornat cap a la seva dona, bona dona però estèril, cap als estrenyiments nocturns, glaçats i infecunds.

Ja d’ençà de temps, l’inspector sap que mai no tindrà fills. Cap fill que ningú no ficarà mai a cap furgó de policia, amb manilles als punys, amb presumpció criminal penjada damunt el cap. En pensar en aquell jove, angoixat i silenciós, tancat allà al furgó de policia, en pensar en aquell jove que, amb l’ajut d’algunes oportunitats hauria pogut ser el seu fill, l’inspector Pujol se sent envaït pel dubte en la seva missió, per la desconfiança en el fonament de la seva actuació. Una sensació indefinible de pietat, de simpatia i de compassió alhora, ha pres el pas, a dins seu, al respecte estricte del deure.

En memòria d’aquell ésser imaginari, desvetllat a dins d’ell per un desconegut, en record d’aquell infant que mai no havia tingut, l’inspector creu que ha de fer alguna cosa per al presoner. Oh! Res d’il·legal ni de reprensible, però alguna cosa tanmateix. Per exemple, el dia en què estarà convocat al tribunal, en l’ocasió del jutjat, podria insistir particularment sobre el fet que la mort de la víctima, a cap instant, no havia estat premeditada. Que, sense treure res a la gravetat de l’acte, la mort havia estat deguda més a un accident que no a un acte criminal en ell mateix. El seu testimoniatge d’oficial de la policia podria influir favorablement el jurat i, anant a descàrrega de l’inculpat, potser ajudaria per fer-li treure alguns anys de presó de l’esquena. Mentrestant, vigilarà atentament que, durant el temps de presó preventiva no sigui maltractat. Igual pel que fa als interrogatoris, cosa que, desgraciadament, s’esdevé massa sovint.

Els dos homes han arribat al furgó. Poc després, el motor del vehicle s’engega. El furgó fa una anada endarrera. A poc a poc, entra de recules dins el caminoi després, es dirigeix cap a Perpinyà, precedit pel xivarri ininterromput i eixordador del clàxon, anunciant a tots els oïdors que ell, el furgó de policia del districte de Perpinyà, se’n tornava cap a casa seva, carregat de glòria, més presumit que una gallina que acaba de pondre un ou.

El fotògraf camallarg, com cada vegada, ha reeixit a apoderar-se del volant, just abans que el seu concurrent inspector no ho fes. Vet aquí per què, l’inspector principal de primera classe Enric Pujol, del districte de Perpinyà, tot i que aureolat per un succés patent en una enquesta judicial ha hagut d’acontentar-se amb el modest seient de darrera, com de costum.