EPÍLEG

Inverness, abril de 2000

El diumenge nou d’abril Stefan va recollir Elena ben d’hora al matí. Fent camí cap al carrer Allégatan a Norrby es va adonar que de sobte havia començat a cantussejar sol. No recordava quan ho havia fet per última vegada. Tampoc no sabia, al principi, què era el que cantava. «Un fragment de melodia que venia de lluny», va pensar mentre travessava amb cotxe la ciutat buida. Més tard va recordar que era una cosa que el seu pare solia tocar amb el banjo. «Beale Street Blues». Stefan també va recordar que el seu pare havia dit que era un carrer que existia de debò, potser a unes quantes ciutats nord-americanes, però sense cap mena de dubte a Memphis.

«Recordo la seva música», va pensar Stefan, «però el meu pare, la seva cara, les idees delirants han tornat a lliscar cap a la foscor. Va tornar de les ombres per explicar qui era realment. Ara l’he tornat a fer fora a empentes. De l’única manera que el penso recordar des d’ara és amb les frases musicals que m’han quedat al cap. I potser sigui allà també on li trobi un punt favorable. Per als nazis, els africans, la seva música, les seves tradicions, la seva manera de viure eren bàrbares. Els africans no eren res més que persones inferiors. Hitler es va negar a donar-li la mà fins i tot a l’atleta Jesse Owens, que va ser el més gran durant les olimpíades de Berlín l’any 1936. Però el meu pare estimava la música negra, el blues. I tampoc no ho amagava. Potser serà per aquí que podré trobar l’esquerda al seu mur, que no només havia jurat fidelitat a la maldat i a menysprear les persones. Mai no sabré si tinc raó, però de totes maneres puc triar el que jo vull creure».

Elena l’esperava davant de la porta d’entrada. Pel camí fins a Landvetter van parlar sobre qui estava més content dels dos per aquell viatge. Elena, que quasi mai no sortia de Borås, o Stefan, que ara, després de la seva última conversa amb la metgessa, havia començat a creure de debò que havia guanyat la lluita al càncer, ja amb el primer tractament de quimioteràpia i l’operació que va seguir. La pregunta de l’alegria de viatjar no tenia resposta perquè era només un joc.

Van volar a Londres, a l’aeroport de Gatwick, amb British Airways, a les set i trenta-cinc. Elena, que tenia por de volar, li va estrènyer fort la mà quan l’avió es va enlairar de la pista i va desaparèixer sobre el mar a la via aèria al nord de Kungsbacka. Quan van travessar la capa de núvols, Stefan va sentir una sensació de llibertat sobtada. Durant sis mesos havia viscut amb la por rosegant-lo per dins. Una por que l’havia abandonat molt poques vegades, o potser mai. Ara s’havia esfumat. Sabia que no era del tot segur que estigués curat o que ho continués estant, la metgessa havia dit que hauria de fer-se controls durant cinc anys. Però li havia dit que tornés a fer vida normal, que no anés buscant-se símptomes, que no conreés aquell terror que havia patit tant de temps.

Elena el va mirar.

—¿En què penses?

—En el que no m’he atrevit a creure en l’últim mig any.

Ella li va agafar la mà sense dir res. Durant un breu instant va pensar que es posaria a plorar, però va aconseguir controlar-se.

Van aterrar a Gatwick i es van separar, tal com havien decidit, després del control de passaports. Elena passaria dos dies a Londres visitant un parent llunyà de Cracòvia que tenia una botiga de queviures a un dels suburbis de la ciutat. Stefan aniria a la terminal dels vols nacionals per continuar el viatge.

—Encara no entenc per què has de marxar —va dir Elena.

—Malgrat tot, jo sóc policia. I vull seguir la seqüència dels fets fins al final.

—Però ja van agafar l’assassí, ¿no? ¿Si més no un d’ells? ¿I la dona és morta? Sabeu per què va passar tot. ¿Què més queda per esbrinar?

—Sempre queden llacunes. ¿Potser és només pura curiositat? Alguna cosa que té a veure indirectament només amb la meva feina de policia.

—Als diaris, hi posava que un policia havia estat ferit de bala i que un altre havia estat amenaçat de mort. Em pregunto quan em penses explicar que vas ser tu el policia amenaçat. ¿Quant de temps, encara, hauré d’esperar?

Stefan no va respondre, només va estendre els braços.

—¿No saps per què has de fer aquest viatge? —va continuar Elena—. ¿És això? ¿O hi ha alguna cosa que no em vols explicar? ¿Per què no em pots dir la veritat?

—Estic aprenent, però t’estic dient la veritat. Una última porta que vull obrir per veure què s’hi amaga al darrere.

La va mirar fins que va desaparèixer entre la gent que anava cap a la sortida. En acabat va començar a caminar cap a la terminal dels vols nacionals. La melodia del matí va tornar. L’avió es va enlairar a l’hora prevista, a les deu i vint-i-cinc, i a l’altaveu que se sentia malament Stefan va poder escoltar que el temps de vol estava previst en poc més de dues hores. Va tancar els ulls i no es va despertar fins que les rodes van tocar a terra a la pista d’aterratge de l’aeroport d’Inverness, a Escòcia. Mentre caminava pel vell edifici de l’aeroport va sentir que l’aire era clar i sec, com recordava el de Härjedalen. Al voltant de Sveg, els turons del bosc feien d’anella que onejava i enfosquia. Aquí el paisatge era molt diferent. Muntanyes altes i escarpades de lluny, al nord, la resta, camps de conreu i planes extenses i el cel, que semblava que es trobés molt avall i a prop. Va recollir la clau del cotxe de lloguer, va sentir uns nervis vagues pel fet que hauria de viatjar pel costat esquerre i va posar-se en camí cap a Inverness. La carretera era estreta. El va irritar que el canvi de marxes li anés massa suau. Va sospesar si tornar a demanar un altre cotxe millor, però va deixar estar la idea. No havia d’anar lluny, només anar i tornar a Inverness, i potser, a més, fer alguna excursió.

L’hotel on l’agència de viatges li havia reservat habitació es deia «Old Blend» i estava al centre de la ciutat. Va trigar molta estona a trobar-lo. Ja havia ocasionat el caos en dues ocasions a diferents rotondes obligant els altres cotxes que circulaven a frenar violentament. Va respirar fondo quan finalment el va trobar i va poder aparcar el cotxe davant de l’hotel, que era un edifici de tres pisos de maó vermell fosc. Va pensar que una altra vegada s’estaria a un hotel, l’últim en la seva recerca, després de tot el que havia passat, del perquè de l’assassinat de Herbert Molin. Ara sabia el que havia passat, i també havia conegut l’home que havia matat Molin. No sabia on era aquell home que es deia Fernando Hereira. Pocs dies abans Giuseppe li havia trucat des d’Östersund per dir-li que ni la policia sueca ni la Interpol no havien tingut èxit en la seva recerca. Segurament ja era en algun lloc d’Amèrica del Sud, amb un altre nom, el de debò, i Giuseppe dubtava que el trobessin mai. I si l’aconseguissin trobar seria molt difícil que les autoritats sueques n’aconseguissin l’extradició. Giuseppe va prometre que mantindria Stefan informat si passava alguna cosa. Després havia preguntat com es trobava Stefan i s’havia alegrat del resultat de les últimes proves.

—¿Què et vaig dir jo? —va dir Giuseppe, rient—. T’estaves morint de tristesa. Mai a la meva vida no he vist una persona tan abatuda com tu.

—Potser tampoc no has conegut tanta gent que hagi viscut amb una sentència de mort penjant del coll. A dins del coll, si hem de ser més exactes. Tot i que, d’altra banda, tu vas rebre un tret a l’espatlla.

Giuseppe es va posar seriós.

—Sovint em pregunto si va disparar a matar-me. Recordo la seva mirada. Prefereixo pensar que em volia ferir, però sé que no era així.

—¿Com et trobes ara?

—Encara tinc l’espatlla encarcarada, però estic millor.

—¿I Erik Johansson?

—M’han dit que vol demanar la jubilació anticipada. Aquesta història l’ha afectat molt. El vaig veure fa uns dies. S’havia aprimat molt.

Giuseppe va sospirar, al telèfon.

—Malgrat tot, podia haver acabat molt pitjor.

—Portaré Elena a una sala de bitlles alguna vegada. I faré caure les bitlles pensant en tu.

—Quan Herbert Molin va morir no sabíem el que ens esperava —va dir Giuseppe—. Ara sabem que hem destapat una cosa molt grossa. No només una xarxa d’organitzacions nazis. Sinó el fet que el nazisme sigui viu, encara que sota noves formes.

Van acabar la conversa intercanviant algunes paraules sobre Magnus Holmström. El judici havia de començar la setmana següent. Holmström havia triat no parlar, però les proves contra ell eren suficients per tancar-lo i condemnar-lo a una pena llarga.

S’havia acabat. Però encara hi havia un lligam que Stefan volia investigar. No en va dir res a Giuseppe. El lligam estava allà, a Inverness. Encara que la intenció de Veronica Molin d’inventar-se una explicació del motiu per què el seu pare havia estat assassinat havia estat un fracàs —aquesta va ser, de fet, la seva única i dèbil representació fallida en aquelles setmanes dramàtiques de tardor—, hi havia hagut una persona que s’amagava darrere la lletra «M» al diari de Herbert Molin. Una ajudant de la policia judicial que es deia Evelyn i que havia treballat molt de temps a Borås va ajudar Stefan. Junts, havien buscat actes i llistes de noms de la visita de policies anglesos que havia tingut lloc a Borås l’any 1971. Fins i tot havien trobat una fotografia que penjava d’una de les parets d’una sala d’arxius. La fotografia estava feta davant de la comissaria. Olausson sortia a la fotografia i allà hi havia quatre policies d’Anglaterra, dos dels quals eren dones, i una d’elles, la més gran, es deia Margaret Simmons. Stefan de vegades es preguntava quant en sabia en realitat Veronica Molin de la visita del seu pare a Escòcia. Quan els havia volgut portar per una pista falsa havia fet servir un altre nom que no era Margaret. Havia dit que la dona es deia Monica.

Herbert Molin no sortia a la foto. Però en el fons sí que hi era. Havia estat aleshores, el novembre de 1971, que havia conegut una dona que es deia Margaret i l’any després l’havia visitat a Escòcia i havia escrit sobre ella al diari. Havien fet llargues passejades a Dornoch, a la costa nord d’Inverness. Potser Stefan hi podia anar per veure com era allò, però Margaret Simmons havia marxat d’allà quan s’havia jubilat, l’any 1980. Evelyn, sense demanar-li per què, l’havia ajudat a trobar-la. Finalment un dia, a principis de febrer, més o menys al mateix temps en què havia començat a creure que sobreviuria a la malaltia i que podria tornar a la feina, li havia trucat amb una veu triomfant, i li havia donat una adreça i un número de telèfon d’Inverness.

I ara estava aquí. No havia pensat més enllà, no tenia plans. ¿Li trucava o buscava l’adreça i picava a la porta? Margaret Simmons tenia vuitanta anys. Podia estar malalta o cansada i no voler-lo rebre en absolut.

Va entrar a la recepció de l’hotel on el va rebre un home amable que amb una veu potent li va donar la benvinguda. L’habitació que li van assignar, la número dotze, estava a dalt de tot, sense ascensor, només hi havia unes escales que cruixien. Va moure’s silenciós per la moqueta. En algun lloc se sentia un televisor. Va deixar la bossa de viatge i va anar cap a la finestra. A sota, se sentia la remor del trànsit i si aixecava la vista veia el mar, les muntanyes i el cel. Del minibar va treure dues ampolles de whisky que va buidar dret, a la finestra. La sensació de llibertat encara era més forta ara. «Estic tornant», va pensar, «sobreviuré a això. Quan sigui gran recordaré aquesta època com un temps que va canviar la meva vida, però no que va acabar-la».

Va arribar el vespre. Havia decidit esperar l’endemà per posar-se en contacte amb Margaret Simmons. Plovisquejava sobre la ciutat. Va sortir, va baixar al port, seguint els molls a l’atzar. Tot d’una va notar que estava impacient. Volia tornar a treballar. Només havia perdut temps. Però ¿què era el temps en realitat? ¿Respiracions preocupades, matins que es feien vespres i nous dies? No ho sabia. Les setmanes caòtiques a Härjedalen quan havien buscat un assassí primer i després dos, les recordava com una cosa quasi irreal. I després, el temps que va seguir el dinou de novembre, quan a un quart de nou havia entrat a la consulta de la metgessa i alguns dies més tard havia començat la radioteràpia. ¿Com ho recordava ara? ¿Com ho descriuria si s’escrivís una carta a ell mateix? El temps s’havia aturat aleshores. Ho havia viscut com si el seu cos fos una presó. No va ser fins a mitjan gener, quan havia sortit de tot plegat, de la radioteràpia i l’operació, que havia tornat a recuperar la sensació del temps, com una cosa que es movia, que passava, sense tornar.

Es va aturar a menjar en un restaurant prop de l’hotel. Just quan li acabaven de posar el menú a les mans va trucar a Elena.

—¿Què tal a Escòcia?

—Bé. Però és difícil conduir per l’esquerra de la carretera.

—Aquí plou.

—Aquí també.

—¿Què fas?

—Estava a punt de sopar.

—¿Com va el teu assumpte?

—Avui no faig res. Demà.

—Vine com em vas prometre.

—¿I per què no ho hauria de fer?

—Quan et vas posar malalt vas desaparèixer del meu costat. No vull que torni a passar.

—Vindré, tal com et vaig dir.

—Aquest vespre soparem menjar polonès amb familiars que no he vist mai.

—M’agradaria poder ser-hi.

Ella es va posar a riure.

—No saps mentir. Dóna records a Escòcia.

Després de sopar va continuar el passeig. Els molls, el port, els carrers principals. Es va preguntar on anava en realitat. L’objectiu el duia dins seu.

A la nit, va dormir profundament.

L’endemà es va llevar aviat. Encara plovisquejava sobre Inverness. Després de l’esmorzar Stefan va trucar al número que li havia donat Evelyn. Va respondre un home.

—Simmons.

—Em dic Stefan Lindman i busco Margaret Simmons.

—¿Per quin motiu?

—Vinc de Suècia. Ella va visitar Suècia als anys setanta. Jo no la vaig conèixer, però un col·lega meu que és policia em va parlar d’ella.

—La meva mare no és a casa. ¿Des d’on truca?

—Des d’Inverness.

—Està de visita a Culloden, avui.

—¿I on és això?

—Culloden és un camp de batalla unes desenes de quilòmetres als afores d’Inverness. Allà va tenir lloc l’última batalla militar en territori britànic, l’any 1745. ¿Que no estudien història a Suècia?

—D’Escòcia no gaire, no.

—La batalla va durar una mitja hora. Els escocesos es van dessagnar, els anglesos van fer una matança amb tots els qui es posaven davant seu. La mare acostuma a passejar pel camp de batalla. Hi va tres o quatre vegades l’any. Primer visita el museu. De vegades hi passen documentals. Diu que li agrada sentir les veus dels morts des de la terra. Diu que es prepara per a la seva pròpia mort.

—¿Quan tornarà a casa?

—Al vespre. Però aleshores es ficarà directament al llit. ¿Quant de temps es queda un policia suec a Inverness?

—Fins demà a la tarda.

—Truqui demà al matí. ¿Com ha dit que es deia? ¿Steven?

—Stefan.

La conversa es va acabar. Stefan va decidir no esperar fins l’endemà. Va baixar a la recepció i va demanar que li expliquessin com anar fins a Culloden. L’home va assentir complagut.

—És un bon dia per anar-hi. Avui fa el mateix temps que el dia de la batalla. Boira, humitat, i un vent no gaire fort.

Stefan va sortir d’Inverness. Aquesta vegada no se li va fer tan feixuc travessar les rotondes. Va sortir de la carretera principal i va seguir els rètols. A l’aparcament hi havia un parell d’autocars i uns pocs cotxes particulars. Stefan va mirar la plana. A uns cents de metres de distància entre ells hi havia unes astes on onejaven banderes vermelles i grogues. Va suposar que marcaven el lloc on havien estat els dos exèrcits. Al fons veia les muntanyes i el mar. Va pensar que els caps dels exèrcits havien triat un lloc bonic perquè hi morissin els seus soldats.

Va pagar l’entrada al museu. Hi havia alguns grups d’escolars que remorejaven allà dins, miraven els ninots vestits de soldats posats en escenes de batalles violentes. Va buscar Margaret amb la mirada. La fotografia que havia vist era de trenta anys enrere, però de totes maneres estava convençut que la reconeixeria. No la va trobar al museu. Va sortir a fora, al vent a ratxes, i va intentar veure si la trobava al camp de batalla. La plana era buida. Només les banderes vermelles i grogues que espetegaven contra les astes. Va tornar enrere. Els nens entraven a un auditori i ell els va seguir. Just quan acabava d’entrar es van apagar els llums i va il·luminar-se la pantalla. Va anar a les palpentes fins a una de les primeres fileres de bancs i va seure. La cinta de vídeo va durar trenta minuts amb efectes lumínics molt espectaculars. Quan van encendre els llums es va quedar assegut. Els nens s’amuntegaven a la sortida i quan feien massa soroll els mestres els feien callar.

Stefan va mirar al seu voltant. Darrere de tot estava ella. La va reconèixer de seguida. Portava un impermeable de color negre. Quan es va aixecar es va recolzar en el paraigua i va mirar molt bé on posava els peus. Stefan va esperar. Va passar pel seu costat i va mirar en la direcció on era ell. Va esperar fins que ella havia sortit de l’auditori abans de començar a seguir-la. De sobte els nens havien desaparegut. Una dona sola feia mitja a un estand on es podien comprar postals i records. Des de la cafeteria del costat se sentia el so d’una ràdio i algú que feia dringar la vaixella.

Stefan va anar cap a la sortida. Margaret Simmons baixava cap al mur que envoltava el camp de batalla. La va seguir. Tot i la pluja, no havia obert el paraigua, el vent bufava massa fort. Va esperar fins que va obrir la porta de la tanca i va desaparèixer darrere del mur. Aleshores li va anar al darrere, al mateix temps que pensava com podien desaparèixer tants nens sense deixar rastre. Ella anava cap a un dels corriols que feien la volta al camp de batalla. La seguia a poc a poc i va decidir que havia actuat correctament. Volia saber per què Herbert Molin havia escrit sobre ella al diari. «Ella era la gran excepció», va pensar, «allà hi havia històries sobre la manera com ell creuava la frontera fins a Noruega, menjava gelat i mirava noies a Oslo, i després els anys terribles de soldat de les Waffen-SS. Aquells anys que l’havien deformat fins a convertir-lo en un miserable peó de Waldemar Lehmann. I després, el viatge a Escòcia. Si ho recordava bé, era el capítol més llarg de tot el llibre, fins i tot més llarg que les cartes que enviava a casa des de la guerra. Aviat arribaria a l’altura d’ella per poder saber l’últim que li quedava per saber de Herbert Molin».

Pel corriol, amb intervals irregulars, hi havia tombes. Però no per a soldats individuals sinó per als membres dels diferents grans clans que havien estat assassinats per l’artilleria anglesa. «Margaret Simmons es passeja per un camp de batalla», va pensar, «Herbert Molin també va viure alguns anys sobre el camp de batalla, però no va caure, ni pels canons ni pel foc de les escopetes. El va assassinar algú que el va buscar a una casa aïllada a Härjedalen».

Margaret es va quedar dreta i es inclinar endavant sobre una de les tombes de pedra del corriol. Stefan es va aturar. Ella el va mirar de lluny i després va continuar caminant. Ell la va seguir molt endins del camp de batalla, un policia suec que encara no havia fet els quaranta anys, a trenta metres de distància d’una dona anglesa que també havia estat policia i que ara passava el temps preparant-se per a la mort.

Van sortir al mig del camp de batalla entre les banderes vermelles i grogues. Aleshores ella es va aturar i el va mirar. No va retirar la mirada, esperava. Ell va veure que portava molt de maquillatge, era baixa i prima. Impacient, colpejava la punta del paraigua contra terra.

—¿M’està seguint? ¿Qui és vostè?

—Sóc Stefan Lindman, de Suècia. Sóc policia, com vostè ho va ser fa temps.

Ella es va apartar el cabell que amb el vent se li posava a la cara.

—Deu haver parlat amb el meu fill. Ell és l’únic que sap que sóc aquí.

—Ha estat molt amable.

—¿Què vol?

—Fa temps vostè va visitar una ciutat sueca que es diu Borås. No és una gran ciutat, té un parell d’esglésies, un parell de places i un riu brut. Hi va anar fa vint-i-vuit anys, a la tardor de 1971. Aleshores va conèixer un policia que es deia Herbert Molin i l’any següent ell la va visitar a Dornoch.

Ella el mirava en silenci.

—M’agradaria continuar el meu passeig —va dir finalment—. Intento fer-me a la idea de ser morta.

Va començar a caminar. Stefan es va posar al seu costat.

—A l’altre costat —va dir—. Vull estar sola al costat esquerre.

Ell va canviar de costat.

—¿Ha mort Herbert? —va preguntar tot d’una.

—Sí, és mort.

Ella va assentir.

—És el que passa quan ens fem grans. Les úniques notícies que la gent vol sentir és que ets mort. Alguns es poden comportar com autèntics idiotes sense saber-ho.

—Herbert Molin va ser assassinat.

Ella es va estremir i es va aturar. Stefan va pensar, per un moment, que cauria a terra, però va continuar.

—¿Què va passar? —va demanar una estona més tard.

—El va capturar el seu passat. El va matar un home que volia venjar-se d’una cosa que Herbert havia fet durant la guerra.

—¿Han agafat qui ho va fer?

—No.

—¿Per què no?

—Es va escapar. No sabem ni com es diu. Té passaport argentí, de nom Hereira i viu, segurament, a Buenos Aires. Però podem suposar que el seu nom de debò és un altre.

—¿Què era el que Herbert havia fet?

—Havia matat un professor de ball jueu a Berlín.

Ella s’havia tornat a aturar. Va mirar al seu voltant al camp de batalla.

—La batalla que es va lliurar aquí va ser molt peculiar. De fet, no va ser una batalla, va acabar en molt poca estona.

Ella va aixecar el dit.

—En aquella banda estàvem nosaltres, els escocesos, i en aquella els anglesos. Van disparar amb els canons. Els escocesos morien a cabassos. Quan al final van córrer cap als anglesos ja era massa tard. En menys de mitja hora jeien aquí milers de persones mortes i ferides. I encara hi són.

Va tornar a caminar.

—Herbert Molin va escriure un diari —va dir Stefan—. En gran part estava dedicat a la guerra. Era nazi i va lluitar voluntàriament amb Hitler. Però ¿potser això ja ho sabia?

Ella no va respondre. El paraigua va donar un cop fort contra el terra.

—Vaig trobar el diari embolicat amb un impermeable al lloc on el van assassinar. Un diari, algunes fotografies i cartes. De l’única cosa que s’havia preocupat d’escriure bé va ser del viatge que va fer la primavera de 1972 a Dornoch. Allà deia que feia llargues passejades amb «M».

Ella el va mirar amb sorpresa.

—¿No va escriure tot el meu nom?

—Allà només posava «M». Res més.

—¿Què va escriure?

—Que feien llargues passejades junts.

—¿I què més?

—Res més.

Va continuar caminant sense dir res. Stefan va esperar. I ella es va tornar a aturar.

—Aquí mateix va morir un dels meus familiars —va dir—. Jo provinc, en part, del clan MacLeod, encara que ara, de casada, em digui Simmons. És clar que no puc saber si va ser exactament aquí on Angus MacLeod va morir, però he decidit que va ser aquí i enlloc més.

—He volgut saber —va dir Stefan— què va passar.

Ella el va mirar amb sorpresa.

—S’havia enamorat de mi, cosa que era una ximpleria absoluta, naturalment. ¿Què podria haver estat sinó? Els homes són caçadors, pensin a capturar un animal o una dona. Ell no tenia ni el físic atractiu. Era grassonet. I jo estava casada. De poc no em causa un xoc quan em va trucar i em va dir que estava a Escòcia. Ha estat l’única vegada a la meva vida que he mentit al meu marit. Li deia que feia hores extres cada vegada que veia Herbert. Ell intentava convèncer-me perquè marxés a Suècia amb ell.

Havien arribat a un dels extrems del camp de batalla. Van començar a tornar per un corriol que feia la volta al costat d’un mur baix de pedra. No va ser fins que van arribar al punt de partida, a la porta del mur, que va tornar a mirar Stefan.

—Acostumo a prendre te a aquesta hora i després torno a sortir. ¿Em vol fer companyia?

—Amb molt de gust.

—Herbert sempre bevia cafè. Amb això ja n’hi havia prou. ¿Com podia viure jo amb un home que menyspreava el te?

Van entrar a la cafeteria. A una de les taules hi havia uns quants homes joves vestits amb la faldilla escocesa que parlaven en veu baixa. Margaret va triar una taula al costat de la finestra on podia veure el camp de batalla, fins a Inverness i fins al mar.

—A mi no m’agradava ell —va dir de sobte amb una veu molt decidida—. Es va aferrar a mi malgrat que jo, des del primer moment, li vaig dir que el seu viatge era inútil. Jo ja tenia un marit. Tenia problemes amb ell perquè bevia massa, però era el pare del meu fill i això era el més important. Li vaig dir que es calmés i que tornés a Suècia. Jo pensava que em faria cas i que marxaria. Però va tornar a trucar a la comissaria. Com que tenia por que anés a buscar-me a casa vaig decidir tornar-lo a veure. Va ser aleshores quan m’ho va explicar.

—¿Que era nazi?

—Que havia estat nazi. No era un beneit i havia vist que jo havia viscut la brutalitat de Hitler aquí, a la Gran Bretanya, durant els atacs aeris. Afirmava que es penedia de tot.

—¿Se’l va creure?

—No ho sé. Només volia que se n’anés.

—Però ¿va continuar passejant amb ell?

—Va començar a fer-me servir de confessora. Va jurar que tot havia estat un error de joventut. Recordo que de vegades tenia por que es posés de genolls mentre caminàvem. De fet, va ser horrorós. Volia que jo el perdonés. Com si jo hagués estat un capellà o un missatger de tots els qui havien patit durant l’època de Hitler.

—¿I què li deia?

—Que podia escoltar-lo, però que la seva consciència no era cosa meva.

Els homes de les faldilles escoceses van aixecar-se i van sortir de la cafeteria. Ara plovia amb més força, l’aigua fuetejava la finestra. Ella el va mirar.

—Però no era cert, ¿no?

—¿Què?

—Que se’n penedís.

—Estic segur que va ser nazi fins a la mort. Tenia por, terror pel que havia passat a Alemanya, però mai no va abandonar les seves creences. Fins i tot, les va inculcar a la seva filla. Ella també és morta.

—¿Què li va passar?

—Va morir d’un tret en un tiroteig amb la policia. Va anar de poc que no em va matar a mi.

—Sóc una persona gran —va dir—. Tinc temps. O no tinc temps. Però vull sentir aquesta història des del principi. Per primera vegada Herbert Molin comença a interessar-me.

Més tard, quan Stefan ja seia a l’avió de tornada a Londres, on l’esperava Elena, va pensar que havia estat quan havia explicat la història a Margaret que s’havia adonat de debò de tot el que havia passat aquelles setmanes de tardor a Härjedalen. Ara ho veia tot amb uns ulls diferents, les petjades de sang de tango, les restes de la tenda al costat de l’aigua negra. Sobretot es veia ell mateix, aquella persona que havia estat aleshores, preocupada, movent-se a espasmes com una ombra als extrems d’una investigació ben estranya. En explicar la història a Margaret va ser com si ell mateix fos una peça més del joc, era ell però no era ell, algú altre, amb qui ja no tenia forces de tenir-hi res a veure.

Quan finalment va acabar van estar-se asseguts molta estona en silenci i van mirar per la finestra i es van adonar que la pluja havia començat a minvar. Ella no va fer preguntes sobre el que li havia explicat, només es fregava el nas amb els seus dits prims. Aquell dia no hi havia molts visitants a Culloden. Les noies darrere del taulell no tenien res a fer i llegien revistes o fulletons de viatges.

—Ja no plou —va dir ella—. Ha arribat l’hora del meu passeig entre els morts. M’agradaria que m’hi acompanyés.

El vent, que abans era del nord, havia girat cap a l’est. Aquesta vegada va triar un altre camí, com si volgués recórrer tot el camp de batalla en el seu passeig.

—Jo tenia vint anys quan va esclatar la guerra —va dir—. Vivia a Londres, aleshores. Recordo l’horrorosa tardor de 1940, quan les alarmes antiaèries sonaven i sabies que algú moriria aquella nit però no sabies si series tu. Recordo que pensava que era la mateixa Maldat que s’havia alliberat. No eren avions el que hi havia allà dalt, eren diables amb cues i urpes als peus que venien amb les bombes i les deixaven caure damunt nostre. Més tard, molt més tard, quan ja era policia, vaig adonar-me que, en realitat, no hi ha persones malvades, d’ànima malvada, no sé si m’explico. Són les circumstàncies que desenvolupen aquesta maldat.

—Em pregunto què pensava Herbert Molin d’ell mateix.

—¿Si pensava que era una persona malvada?

—Sí.

Va pensar abans de respondre. S’havien aturat darrere d’un túmul de pedra que hi havia a un dels extrems del camp de batalla perquè ella havia de cordar-se una de les sabates. Ell la va voler ajudar però ella li va fer que no amb el cap.

—Herbert es veia com una víctima —va dir—. Si més no quan se’m va confessar. Però ara veig que era mentida. Aquella vegada no vaig intentar llegir-lo entre línies, només em preocupava que patís tant d’amor que es posés a udolar sota la meva finestra.

—Però ¿no ho va fer mai?

—Gràcies a Déu, no.

—¿Què va dir quan es van separar?

—«Adéu». Res més. Potser em va intentar besar, no ho recordo. Només estava contenta que marxés de debò.

—¿Després no va saber mai més res d’ell?

—Mai. Mai fins ara, que vostè m’explica aquesta història tan rara.

Per segona vegada havien arribat al final del camp de batalla i tornaven enrere una vegada més.

—Mai no vaig creure que el nazisme morís amb Hitler —va dir ella—. De gent amb idees malvades, de menyspreu cap a les persones, racistes, encara n’hi ha avui en dia, igual que aleshores. Ara tenen altres noms, altres mètodes, no lluiten als exèrcits als camps de batalla. L’odi contra aquells que són menyspreats s’expressa d’altres maneres. Des de sota, podríem dir. Aquest país, per exemple, o Europa mateix, estan essent bombardejats des de dins pel seu menyspreu envers la debilitat, els atacs contra els immigrants, el racisme. Ho veig pertot arreu. I em demano si, de fet, som capaços d’oposar una resistència suficientment forta.

Stefan va obrir la tanca, però ella no el va seguir cap a fora.

—Em quedaré una estona més. Encara no he acabat del tot amb els morts. La seva història ha estat molt rara, però encara no he trobat resposta a la pregunta que no puc deixar de fer-me.

—¿Quina?

—¿Per què ha vingut aquí, en realitat?

—Curiositat. Volia saber què s’amagava darrere la lletra «M» del diari. Volia saber perquè ell havia fet aquell viatge a Escòcia.

—¿Res més?

—No, només això.

Ella es va treure el cabell de la cara i va somriure.

—Bona sort —va dir.

—¿Amb què?

—Potser el trobareu algun dia, a l’Aron Silberstein que va matar Herbert.

—¿O sigui que li va parlar del que havia passat a Berlín?

—Em va parlar de la seva por. L’home que es deia Lukas Silberstein i que havia estat el seu professor de ball tenia un fill que es deia Aron. Herbert tenia molta por de la venjança i sempre havia cregut que vindria d’ell. Recordava aquell nen, el petit Aron. Jo crec que Herbert somiava en ell a les nits. Tinc una sensació molt decidida que va ser ell qui al final va aconseguir trobar Herbert i matar-lo.

—¿Aron Silberstein?

—Tinc bona memòria. És el nom que va dir. I ara ens acomiadem. Torno als meus morts. I vostè torna als qui viuen.

Va fer un pas endavant i el va tocar a la galta. Després ell va veure com tornava cap al camp de batalla amb el pas decidit. La va seguir amb la mirada fins que ja no la veia. Amb ella també van marxar els pensaments sobre el que havia passat la tardor anterior. En algun dels amagatalls de la policia d’Östersund hi havia el diari que havia estat amagat en un impermeable. Allà hi havia les fotografies i les cartes. Ara ja havia conegut Margaret Simmons. I ella no només li havia explicat el viatge de Herbert Molin a Escòcia, li havia donat el nom de l’home que s’havia fet dir Fernando Hereira.

Va entrar al museu i va comprar una postal. Es va asseure a un banc i va escriure a Giuseppe.

Va marxar de Culloden i va conduir de tornada a Inverness. L’home de la recepció li va dir que enviaria la postal.

La resta del seu temps a Inverness va ser l’espera. Va tornar a fer el llarg passeig, va sopar al mateix restaurant del dia abans i va parlar molta estona amb Elena a la nit. Ara l’enyorava, i ja no se li feia difícil de dir-l’hi.

L’endemà va volar de tornada a Londres. Va agafar un taxi des de Gatwick fins a l’hotel on s’estava ella. Es van quedar tres dies més a Londres abans de tornar a Borås.

El dilluns disset d’abril Stefan va tornar a treballar de nou. El primer que va fer va ser anar a l’arxiu on hi havia la fotografia de la visita dels policies anglesos l’any 1971 penjada a la paret. Va despenjar-la i la va posar en una capsa on hi havia altres fotografies de la visita que havia rebut la policia de Borås.

Va desar la capsa al seu lloc, de nou, al fons de tot d’un racó.

En acabat va respirar fondo.

I va tornar a la feina que tant de temps havia enyorat.