31

A les sis Giuseppe va trucar i li va demanar a Stefan que anés a l’oficina d’Erik Johansson. Feia vent i fred quan va sortir de l’hotel. A l’església es va aturar en sec i es va tombar. Un cotxe desapareixia pel carrer Fjällvägen i, poc després, un altre. Li va semblar entreveure una ombra al costat de la casa que hi havia davant de l’escola. Però no n’estava segur. Va continuar fins a la Casa del Ciutadà. Giuseppe l’esperava dret davant de l’entrada. Van entrar al despatx. Stefan va veure que hi havia dues cadires més. «Una per a Elsa Berggren», va pensar, «i l’altra per al seu advocat».

—Van cap a Östersund, ara —va dir Giuseppe—. Està detinguda i la posaran a la presó preventiva demà. Erik ha anat amb ells.

—¿Què ha dit?

Giuseppe va assenyalar un magnetòfon que hi havia a la taula.

—La cinta de l’interrogatori va cap a Östersund —va dir—. Però he posat dos magnetòfons. He pensat que podries escoltar la còpia. Et deixo sol. Ningú no et molestarà. Jo haig de menjar alguna cosa i descansar una mica.

—Pots fer servir la meva habitació d’hotel si vols.

—Aquí fora hi ha un sofà. Ja m’està bé.

—No em cal escoltar la cinta, m’ho pots explicar tu.

Giuseppe es va asseure a la cadira d’Erik Johansson. Es gratava amb força el front com si tot d’un plegat li hagués agafat un atac de picor.

—Prefereixo que ho escoltis.

—¿Ha confessat?

—Sí.

—¿El mòbil?

—Vull que ho escoltis. I que després em diguis què et sembla.

—¿Tens dubtes?

—No sé què tinc. Per això vull sentir la teva reacció.

Giuseppe es va aixecar amb dificultats de la cadira.

—Continuem sense cap pista d’Hereira —va dir—. No hem trobat el Ford vermell. Ni l’home que va disparar. Però en parlarem més tard. Tornaré d’aquí a un parell hores.

Giuseppe es va posar l’abric.

—Ella ha segut en aquella cadira —va dir tot assenyalant-la—. L’advocat Hermansson en aquella. Ella li havia trucat aquest matí. Quan l’hem recollit ell ja havia arribat aquí.

Giuseppe va marxar i va tancar la porta. Stefan va engegar el reproductor de cassette. Va sentir el soroll d’un micròfon que es movia de lloc. Després va sentir la veu de Giuseppe.

La cinta es va tornar a engegar. L’interrogatori va continuar. Giuseppe va tornar al punt de partida, va repetir totes les preguntes, però es va aturar cada vegada en més detalls. «Un interrogatori clàssic», va pensar Stefan, «Giuseppe està cansat, ha treballat uns quants dies seguits però tot i així controla el que ella diu, paraula per paraula».

La cinta llavors es va aturar. Giuseppe havia acabat, disset i dos minuts. L’últim que havia dit a la cinta era l’única conclusió que en podia treure.

Stefan es va aixecar i va estirar l’esquena. Feia xafogor al despatx. Va obrir la finestra un pam i va beure’s el que quedava de l’ampolla mig buida d’aigua Ramlösa que hi havia sobre la taula. Va pensar en el que havia escoltat i va sentir necessitat de moure’s. Giuseppe dormia en algun lloc. Va escriure una nota i la va deixar sobre la taula. Breu passejada, anar i venir entre els ponts. Stefan.

Va caminar ràpid perquè tenia fred. El corriol que resseguia la vora del riu estava il·luminat. Una vegada més va tenir la sensació que algú el seguia. Es va aturar i es va girar. No hi havia ningú. Però potser havia intuït una ombra que havia sortit del corriol. «M’ho estic imaginant», va pensar, «allà no hi ha ningú». Va continuar cap al pont des del qual Elsa afirmava que havia deixat caure l’arma a l’aigua. No llançat, deixat caure. ¿Deia la veritat? Havia de partir de la base que sí. Ningú no confessava un assassinat que no havia comès si no hi havia raons molt especials per protegir el culpable. «I sovint era un menor d’edat», va pensar, «de vegades succeeix que els pares carreguen amb la culpa del fills. Però ¿si no?». Va arribar al pont, va intentar imaginar-se l’escopeta allà a l’aigua i va tornar enrere. «Giuseppe havia oblidat una pregunta», va pensar, «¿per què havia triat aquell dia per confessar? ¿Per què no ahir, o demà? ¿Era que la decisió havia madurat just aquell dia? ¿O hi havia algun altre motiu?».

Va tornar a la Casa del Ciutadà i va passar per la part del darrere. La finestra encara estava entreoberta. Giuseppe havia tornat. Parlava per telèfon. Stefan va poder sentir que conversava amb Rundström. La biblioteca encara era oberta. Va entrar a la sala de lectura, va mirar si el diari de Borås hi era i va veure que no. Va tornar al despatx de la policia. Giuseppe encara parlava amb Rundström. Stefan es va quedar dret a la porta. Va observar la finestra. Va aguantar la respiració. Havia estat allà dret en la foscor i havia pogut sentir tot el que Giuseppe deia per telèfon. Va anar a la finestra, la va tancar i va sortir del despatx. Ara que estava a la part del darrere de l’edifici no podia sentir res del que es deia darrere de la finestra. Va tornar a entrar. Giuseppe estava acabant la conversa amb Rundström. Stefan va obrir la finestra. Giuseppe el va mirar amb sorpresa.

—¿Què estàs fent?

—Acabo de descobrir que es pot sentir tot el que es diu aquí dins, molt clar, des de fora, quan la finestra està entreoberta, i si és fosc pots estar ben a prop sense que et vegi ningú.

—¿Sí?

—Només en tinc la sensació. D’una possibilitat.

—¿Que algú escoltés d’amagat les nostres converses?

Giuseppe va tancar la finestra.

—Per si de cas —va dir amb un somriure—. ¿Què et sembla la confessió?

—¿Els diaris han publicat que el van lligar a un arbre?

—Sí, però no que el van lligar amb una corda d’estendre la roba. A més, he parlat amb un dels tècnics que van examinar el lloc. M’ha confirmat que pot ser que tot anés com ella ho ha descrit.

—¿O sigui que és ella?

—Els fets són els fets. Però estic segur que notes que no ho tinc gens clar.

—Si no ha estat ella, si està protegint l’autor del crim, ¿per què ho fa?

Giuseppe va fer que no amb el cap.

—Hem de pensar que hem trobat la solució d’aquest assassinat. Una dona ha confessat el crim. Només que demà trobem l’escopeta al riu podrem confirmar si el tret que el va matar venia d’aquella arma.

Giuseppe feia rodar un dels seus cigarrets interromputs entre els dits.

—Hem batallat en molts fronts aquests últims dies. Espero que un dels capítols d’un dels fronts es pugui considerar tancat.

—¿Per què creus que ha decidit explicar-ho avui?

—No ho sé, potser li hauria hagut de fer la pregunta. Suposo que simplement ha pres la decisió. Potser fins i tot tenia tant de respecte per nosaltres que s’ha adonat que tard o d’hora l’agafaríem.

—¿I ho hauríem fet?

Giuseppe va fer una ganyota.

—No se sap mai. De vegades passa que fins i tot la policia sueca agafa un criminal.

Van picar a la porta mig oberta. Un noi jove amb una caixa de cartró amb una pizza. Giuseppe va pagar el compte i se’l va ficar a la butxaca. El noi va marxar.

—Aquest cop no en faré una bola i la deixaré en un cendrer. ¿Creus encara que era Hereira qui seia al menjador? ¿I va endur-se el compte?

—Potser.

Giuseppe va obrir la capsa de la pizza.

—És el més continental, aquí a Sveg —va dir—. Hi ha una pizzeria. No acostumen a fer repartiment a domicili, però, si es tenen contactes, no hi ha cap problema. ¿En vols? No he tingut temps de menjar abans, m’he adormit.

Giuseppe va tallar la pizza amb un regle.

—Els policies tenim tendència a l’excés de pes —va dir Giuseppe—. Estrès i mals hàbits alimentaris. En canvi, no cometem suïcidi massa sovint. Els metges són pitjors en aquest punt. Nosaltres tenim una alta mortalitat per malalties coronàries. Cosa que potser no és gaire estranya.

—Jo tinc càncer —va dir Stefan—. Potser seré una excepció.

Giuseppe seia amb un tros de pizza a la mà.

—Bitlles —va dir—. Em jugo el que vulguis que et pot curar.

Stefan no va poder evitar de riure.

—Només pronunciar la paraula bitlles et poses a riure. No crec que et quedi bé això d’estar seriós.

—¿Com m’ha dit? ¿«El policia pàl·lid de Borås»?

—Ha estat l’únic divertit que ha dit. Si t’haig de ser sincer, Elsa Berggren em sembla una persona horrible. Me n’alegro que no sigui la meva mare.

Van menjar en silenci. Giuseppe va posar el cartró de la pizza amb les restes damunt la paperera.

—Ens arriben coses de tant en tant —va dir mentre es netejava la boca—. El problema és que no són les coses correctes. La Interpol de Buenos Aires, per exemple, ha enviat una nota estranya que diu que hi ha un Fernando Hereira que és a la presó complint cadena perpètua per un crim tan vell i amb tanta tradició com ho és la falsificació de monedes. Es pregunten si és ell. ¿Què es respon en un cas així? ¿Que si l’home s’ha clonat manifestament podem prendre’ns seriosament la seva nota?

—¿De debò?

—Desgraciadament, sí. Però si tenim paciència potser ens donaran alguna cosa millor. No se sap mai.

—¿El Ford vermell?

—Esfumat. Com la persona que el conduïa. Encara no hem aconseguit trobar el propietari, Harner. Sembla que ha marxat de Suècia per anar a viure a Portugal, cosa que podem contemplar amb un cert escepticisme, perquè consta com a propietari d’un cotxe a Suècia. Ara ho porta la policia judicial nacional. Hem donat l’alarma a nivell nacional. Tard o d’hora ha de passar alguna cosa. Rundström és molt tossut.

Stefan va intentar fer un resum mental. El seu paper en aquesta investigació, si en tenia algun, era fer preguntes que poguessin ser d’utilitat per a Giuseppe.

—Suposo que voldràs que tan aviat com sigui possible els mitjans de comunicació treguin la noticia que ja tenim l’autor del crim d’Abraham Andersson, ¿no?

Giuseppe el va mirar amb sorpresa.

—¿I per què ho hauria de voler? Si el que pensem és correcte pot implicar que Hereira s’esfumi. Que el seu retorn aquí dalt, als boscos, tenia a veure amb l’assassinat d’Andersson. No oblidis que va amenaçar Elsa Berggren. Jo crec que en això, almenys, va dir la veritat. Naturalment hem d’investigar-ho tot molt a fons, però el primer que passarà demà quan es faci clar és que intentarem trobar l’arma.

—Abraham Andersson el pot haver matat algú altre amb una arma que l’assassí o Elsa Berggren han llençat al riu. O deixat anar, com ella ha dit.

—¿Vols dir que va fer la confessió per obtenir la nostra protecció?

—No sé què vull dir. Continuo fent preguntes només.

En acabat li va venir al cap una altra cosa que de tant en tant s’havia preguntat.

—¿Per què no hi ha fiscal? —es va demanar—. Si més no, jo no he sentit cap nom.

—Lövander —va dir Giuseppe—. Albert Lövander. Els rumors diuen que de jove era un bon saltador d’alçada, fregant per sota el nivell d’esportista d’elit. Ara es dedica sobretot als seus néts. I és clar que hi ha un fiscal. No fem la nostra feina fora de les normes jurídiques. Però Lövander i Rundström són com dos cavalls vells de costums. Parlen cada matí i cada vespre. I Lövander no es fica en la nostra feina.

—Us ha d’haver donat alguna directriu, ¿no?

—Només que continuem així.

Era un quart de deu. Giuseppe va trucar a casa. Stefan va sortir i es va posar a mirar l’ós dissecat. Tot seguit va trucar a Elena.

—¿On ets?

—Al costat de l’ós.

—Avui he estat mirant un mapa gran de Suècia a l’escola. Intento entendre on ets.

—Hem tingut una confessió. Un dels assassinats es pot considerar resolt. Va ser una dona.

—¿Qui havia fet què?

—Havia assassinat un home que feia xantatge. Li va disparar.

—¿El que van lligar a un arbre?

—Sí.

—Una dona mai no faria una cosa així.

—¿Per què?

—Les dones es protegeixen. No ataquen.

—No crec que sigui tan senzill com això.

—I doncs, ¿com estàs?

No tenia forces per intentar explicar-ho.

—¿Quan vindràs?

—Ja t’ho he dit.

—¿Has pensat en el viatge a Londres?

Stefan l’havia oblidat del tot.

—No —va dir—, però ho faré. I em sembla una bona idea.

—¿Ara què fas?

—Parlo amb Giuseppe.

—¿No té família, ell?

—¿Per què ho preguntes? Ara mateix parla amb la seva dona al telèfon.

—¿Pots respondre sincerament a una pregunta?

—¿Sap que existeixo almenys?

—Crec que sí.

—¿Creus?

—És possible que hagi dit el teu nom. O l’ha sentit quan he parlat amb tu.

—De totes maneres m’agrada que m’hagis trucat. Però espera fins demà per tornar-ho a fer. Haig d’anar a dormir d’hora aquesta nit.

Stefan va tornar al despatx. Giuseppe havia acabat de parlar i estava allà assegut escurant-se les ungles amb un clip deformat.

—La finestra entreoberta —va dir Giuseppe—. He començat a pensar en el que m’has dit. Naturalment és una idea seductora, que hauria pogut haver-hi algú escoltant en la foscor. Intento recordar les vegades que la finestra ha estat oberta i tancada. Però és impossible.

—¿Potser és millor preguntar-se quina informació només s’ha donat en aquest despatx i enlloc més?

Giuseppe es va mirar les mans.

—La decisió dels controls de carretera es va prendre aquí —va dir una estona després—. Vam parlar d’un home que anava en direcció sud des de Funäsdalen.

—¿Penses en el Ford vermell? ¿En l’home que va disparar?

—Penso més aviat en el fet que algun cop hem parlat de la possibilitat que hi hagués una fuita entre nosaltres. La fuita seria més aviat la finestra oberta.

Stefan va dubtar.

—En les últimes vint-i-quatre hores he tingut la sensació que algú em seguia —va dir—. En més d’una ocasió. La sensació de tenir una ombra darrere meu. El soroll sobre la vorera. Però no n’estic segur.

Giuseppe no va dir res. En lloc de respondre va aixecar-se i va anar cap a la porta.

—Vés cap a la paret —va dir—. Continua parlant amb mi. Quan apagui el llum mires a fora, per la finestra.

Stefan va fer el que li va dir. Giuseppe va començar a parlar d’un tema triat a l’atzar, de groselles. Perquè les negres eren molt millors que les vermelles. Stefan havia arribat a la finestra. Giuseppe va apagar el llum del despatx. Stefan va intentar veure-hi en la foscor. Però era difícil. Giuseppe va encendre els llums de nou i va tornar a l’escriptori.

—¿Has vist alguna cosa?

—No.

—Això no vol dir que no hi pugui haver algú allà. O que no hi hagi hagut ningú abans. Però ara no podem fer-hi gran cosa.

Va fer a un costat dues bosses petites de plàstic que hi havia sobre un arxivador. Una d’elles va caure a terra.

—El tècnic s’ha descuidat les bosses —va dir Giuseppe—. Eren plenes de papers i deixalles que han trobat a la carretera, uns metres més enllà del Golf blau.

Stefan es va ajupir per agafar una de les bosses de terra. Va veure que a dins hi havia el tiquet d’una gasolinera. Shell. Estava brut, amb prou feines es podia llegir. Giuseppe el va seguir amb la mirada. Stefan es va apropar la bossa als ulls. Ara podia deduir-ne el text. El tiquet de gasolina era d’una gasolinera de Söderköping. Va tornar la bossa a la taula a poc a poc i va mirar Giuseppe. Les idees li bullien al cap sense parar.

—Elsa Berggren no va matar Abraham Andersson —va dir lentament—. Això és molt més gros, Giuseppe. Elsa Berggren no el va matar. I sí, és possible que hi hagi hagut algú a fora en la foscor que hagi sentit tot el que s’ha dit en aquest despatx.