28

A un quart de tres s’havien reunit al despatx d’Erik Johansson. Stefan havia dubtat si anar-hi però Giuseppe havia insistit. Erik Johansson estava cansat i enrabiat quan es va enfonsar a la cadira. Però sobretot estava preocupat. Stefan s’havia assegut al costat de la paret, darrere dels altres. El temps plujós havia passat. El sol, que ja era baix, lluïa per la finestra oberta. Erik Johansson havia engegat l’altaveu del telèfon on podrien sentir la veu de Rundström malgrat que la connexió era dolenta. La boira sobre les muntanyes al nord-oest de Härjedalen encara hi era.

—Aquí estem parats —va cridar a l’altaveu.

—¿I els controls de carretera? —va preguntar Erik Johansson.

—Els mantenim. Un noruec que conduïa ebri s’ha ficat al dic mort de por quan ha vist que hi havia policia a la carretera. A part d’això portava una pell de zebra al cotxe.

—¿Per què?

—¿I com vols que ho sàpiga, jo? Si hagués estat una pell d’ós ho podria haver entès. Però jo no sabia que hi hagués zebres a Härjedalen.

La connexió es va tallar i va tornar.

—Tinc una pregunta sobre el robatori de les armes —va cridar Rundström—. Sé quin tipus d’arma i quantes, però ¿i la munició?

—Dos carregadors per a la pistola i dotze cartutxos per al Mauser.

—No m’agrada això —va dir Rundström—. ¿No hi ha cap pista?

La veu li marxava i li tornava a onades.

—La casa era buida —va dir Erik Johansson—. La meva dona ha anat a veure la meva filla a Järvsö. No tinc veïns. L’armari de seguretat de les armes estava forçat.

—¿No hi ha petjades? ¿Ningú que hagi vist un cotxe?

—No.

—La boira ha d’escampar, això diu el SMHI^[16]. Però el sol es pondrà aviat. Estem decidint què hem de fer. Si és ell qui ha robat les armes, no té gaire sentit que ens quedem aquí, perquè aleshores vol dir que ha aconseguit passar.

Giuseppe es va inclinar cap al telèfon.

—Sóc Giuseppe. Crec que és massa aviat per retirar la vigilància. No cal que sigui ell qui ha entrat a robar a casa d’Erik, però tinc una pregunta. ¿Sabem alguna cosa del que Hereira pot tenir de menjar?

—Frostman afirma que no tenia res al rebost. Conserves i això. Però no n’estava del tot segur. En canvi, el congelador era ple. Li sortia a compte deixar-lo amb totes les fruites del bosc i la carn d’ant que li havien donat bons amics.

—Un bistec d’ant no es pot fer a una fogona. Abans o després ha d’anar a algun lloc a buscar menjar. Si no és ell el qui ha entrat a robar a casa d’Erik.

—Hem marcat les cabanes de muntanya de la zona. Hi viu un home gran sol, que es diu Hudin, en algun lloc que es diu Hövgreten. Hi hem posat vigilància. Pel que diuen l’home té noranta-cinc anys i no és gaire poruc. La resta són cases de camp. No es pot dir que estigui superpoblat això.

—¿Alguna cosa més?

—Ara per ara, no.

—Doncs moltes gràcies i fins aviat.

La veu de Rundström va desaparèixer en un brunzit. Erik Johansson va penjar el telèfon.

—¿Frostengren? —va dir un dels policies—. ¿No es deia així? ¿I no Frostman?

—Rundström no és gaire bo amb els noms —va respondre Giuseppe irritat—. Ara fem un repàs. ¿Hi ha algú que no conegui Stefan Lindman? Un col·lega de Borås que treballava amb Herbert Molin.

Stefan reconeixia totes les cares. Tot d’una es va preguntar què dirien si s’aixequés de sobte i expliqués que en uns dies començaria la radioteràpia perquè tenia càncer. Però naturalment no va dir res.

Hi havia milers de detalls i informes que s’havien de classificar. Giuseppe va demanar que s’afanyessin. No podien entretenir-se en petiteses. A la vegada que havia de decidir què era important i què podia esperar. Stefan va intentar escoltar però va es va adonar que el cap se li omplia d’imatges de dones. Hanna Tunberg que s’aixecava de la cadira i en acabat queia morta a terra. Veronica Molin, la seva mà i la seva esquena adormida. I després, allà, també hi era Elena. Sobretot Elena. S’avergonyia d’haver negat la seva existència davant de Veronica Molin.

Va fer fora aquells pensaments i va intentar concentrar-se en el que s’estava tractant a la taula.

Van parlar de les armes que s’havien fet servir quan van matar Herbert Molin. Havien vingut, evidentment, d’algun lloc. Encara que es podia suposar que Hereira havia arribat a Suècia des d’un país estranger, també s’havia de partir del fet que les hagués aconseguit a Suècia. Giuseppe tenia una llista amb els robatoris d’armes dels últims mesos. Li va fer una ullada i el va deixar a un costat. Cap control fronterer suec no tenia constància que hagués passat per allà un home de nom Fernando Hereira.

—Ho té la Interpol, ara —va dir Giuseppe—. Pel que sé d’altres ocasions és que tractar amb els països sud-americans resulta molt pesat. Una noia de Järpen va desaparèixer a Rio de Janeiro fa uns anys. Va ser un infern aconseguir notificacions de la policia del Brasil. Gràcies a Déu va tornar sola. S’havia enamorat d’un indi i havia viscut un temps a l’Amazones. Però l’enamorament li va passar. Ara és mestra de primària i està casada amb un home que treballa a una agència de viatges d’Östersund. Els rumors diuen que té la casa plena de papagais.

Una certa alegria va irrompre a la sala. Giuseppe va aixecar la mà.

—Només podem esperar que aparegui un Fernando Hereira adequat —va dir.

Van fer més papers a un costat. Hi havia un mapa preliminar de la vida d’Abraham Andersson quasi llest. Fins ara no havien trobat res que l’unís a Herbert Molin. Després de la informació de Hanna Tunberg haurien de dedicar més recursos a investigar a fons el passat d’Andersson, en això estaven tots d’acord.

Stefan va veure com Giuseppe lluitava contra la seva impaciència. «Sap que es convertirà en un mal policia en el moment en què perdi la paciència», va pensar Stefan.

Van estar una estona ocupats en Hanna Tunberg. Erik Johansson va explicar que havia estat una de les impulsores del club de curling de Sveg, que actualment tenia èxit fins i tot a nivell internacional.

—Estaven allà dalt al parc que hi ha al costat de l’estació de ferrocarril —va dir—. Encara recordo com ella anava allà i fregava el gel quan feia prou fred a la tardor.

—Ara és morta —va dir Giuseppe—. Va ser una experiència molt desagradable, us ho puc assegurar.

—¿Què ha estat? —va preguntar un dels policies que fins a aquell moment no havia dit res. Stefan va recordar que era de Hede.

Giuseppe va arronsar les espatlles.

—Apoplexia, potser un vas sanguini al cap. O el cor. Fumava un cigarret darrere l’altre. Però l’últim que va fer abans de morir va ser parlar-nos d’Elsa Berggren. Li va semblar veure-la la primavera passada a casa d’Abraham Andersson. Hanna Tunberg ha estat prou honesta per apuntar que no n’estava segura. Però si té raó, vol dir dues coses. La primera és que ja tenim una connexió entre Andersson i Molin. El lligam seria, doncs, la dona. A més, hauríem de pensar que Elsa Berggren fins ara ha dit que no coneixia Abraham Andersson més que de passada.

Giuseppe va estirar-se per agafar un arxivador i va buscar uns papers.

—Katrin Andersson, la vídua d’Abraham Andersson, ha dit a la policia de Helsingborg que mai no ha sentit el nom d’Elsa Berggren. Diu que té bona memòria per als noms i que el seu marit mai (cito textualment) «no va tenir cap secret per a mi».

Giuseppe va tancar l’arxivador amb un cop.

—Però potser resulta ser una veritat que no s’acaba d’aguantar per enlloc. Aquesta frase ja l’hem sentit abans.

—De totes maneres crec que hem d’avançar amb peus de plom —va dir Erik Johansson—. Hanna era bona en molts sentits, però tenia fama de tafanera. Aquest tipus de gent de vegades no sap diferenciar el que és cert del que és inventat.

—¿Què vols dir? —va interrompre’l Giuseppe molest—. ¿Ens prenem el que ens ha dit seriosament o no?

—Potser no hem d’estar del tot segurs que fos Elsa Berggren qui va veure a la porta d’Abraham Andersson.

—Si és així com va anar, sí —va dir Giuseppe—. Jo crec més aviat que va mirar per una de les finestres.

—Aleshores el gos hauria bordat.

Giuseppe es va apropar a un altre arxivador. Va buscar sense trobar el que buscava.

—En algun lloc sé que he llegit que Abraham Andersson havia dit, després de l’assassinat de Herbert Molin, que de vegades deixava entrar el gos a casa. Podia haver estat una d’aquestes ocasions. Tot i que una part dels gossos de vigilància borden quan són a casa i senten alguna cosa a fora al jardí, amb això estic d’acord.

—No semblava gaire despert com a gos de vigilància quan jo vaig estar allà —va dir Stefan—. Era més aviat un gos de caça.

Erik Johansson encara dubtava.

—¿Hi ha alguna altra cosa que els uneixi? Ja hem vist que Elsa i Molin eren nazis. Si hem de creure la informació que ens ha arribat fins ara, això era el que tenien en comú. O sigui, dos ximples. Però inofensius. ¿Andersson era nazi també?

—Estava afiliat al partit de centre —va dir Giuseppe, sec—. I durant una època va exercir fins i tot de conseller a Helsingborg. Però va deixar la feina a l’ajuntament després d’una controvèrsia sobre les ajudes econòmiques a l’orquestra simfònica. Però no va deixar el partit. Podem estar segurs que Abraham Andersson no només va ser un home que no tenia lligams amb el desagradable moviment polític que s’anomena neonazisme. És més, podem partir de la base que se’n va desmarcar d’una manera clara. Ens podem preguntar què hauria pensat si hagués sabut que tenia un exsoldat de les Waffen-SS de veí.

—Potser era això el que sabia —Stefan va pensar en veu alta murmurant.

Giuseppe el va mirar. La sala es va quedar en silenci.

—Repeteix.

—Només vull dir que podem donar-li la volta a aquest raonament. Si Abraham Andersson hagués descobert que el seu veí Herbert Molin era nazi, i potser també Elsa Berggren, s’obre la possibilitat que de fet existís un lligam.

—¿I quin podria ser?

—No ho sé. Però Molin s’havia amagat al bosc. Volia que el seu passat continués essent un secret molt ben guardat, a tot preu.

—¿Estàs dient que Andersson l’hauria amenaçat de descobrir-lo?

—Podem pensar fins i tot en el xantatge. Herbert Molin ho havia fet tot per amagar-se, per amagar el seu passat. Tenia por d’alguna cosa. Segurament d’una persona, però potser de més d’una. Si Abraham Andersson sabia el seu secret amenaçava de desmuntar tota la seva existència. Elsa Berggren li havia trobat la casa a Molin. Aleshores, d’improvís, es plantejava una situació en què potser tornava a necessitar el seu ajut.

Giuseppe va moure el cap, dubtós.

—Però ¿encaixa? Si Abraham Andersson hagués estat assassinat abans que Herbert Molin, sí. Però no després, ¿quan Molin ja és mort?

—¿Potser Andersson va ser la persona que va ajudar l’assassí a trobar Molin? Però alguna cosa no va anar bé. Naturalment també hi ha una altra possibilitat. Que Elsa Berggren es va adonar o va creure que d’alguna manera Abraham Andersson era culpable del que li havia passat a Herbert Molin. I es va venjar.

Erik Johansson va protestar.

—No pot ser cert. ¿Elsa? ¿Una dona de més de setanta anys hauria arrossegat Abraham Andersson al bosc i l’hauria lligat a un arbre per disparar-li? No pot haver anat així. Ella tampoc no tenia armes.

—Com hem vist, es poden robar —va dir Giuseppe, fred.

—No m’ho puc imaginar, Elsa com una assassina.

—Cap de nosaltres no pot fer-ho. Però tu i jo sabem que les persones que semblen més pacífiques per fora poden arribar a cometre els crims més greus.

Erik Johansson estava en silenci.

—Hem de tenir present el que diu Stefan —va continuar Giuseppe—. Però ens hem de posar a especular. El que hem de fer és reunir més dades. Per exemple hem d’esbrinar què es veu al retrovisor d’un cotxe que està aparcat al lloc on ha dit Hanna Tunberg. Que després ens concentrem en Elsa Berggren és una cosa de sentit comú. Sense que se’ns escapi res més. Tots en aquesta sala veiem que podem trigar molt a resoldre això que ha passat als boscos. Però això no vol dir que hàgim de trigar més del que sigui necessari. Si no tenim sort i agafem l’home de la muntanya i ens assabentem que no només va matar Molin sinó també Andersson.

Abans que s’acabés la reunió van tornar a trucar a Rundström.

La boira continuava essent igual d’espessa.

El rellotge va marcar les quatre. Els policies van marxar en diferents direccions. Només Stefan i Giuseppe es van quedar al despatx. El sol havia desaparegut. Giuseppe va badallar i després, de cop i volta, va esclatar a riure.

—Pels teus passeigs per Sveg, ¿no hauràs pas trobat una sala de bitlles? És exactament el que necessitem tu i jo ara.

—No he trobat ni un cinema.

Giuseppe va assenyalar fora la finestra.

—A la Casa del Ciutadà passen pel·lícules. Ara mateix fan Fucking Åmal^[17]. És bona. La meva filla em va dir que l’havia de veure.

Giuseppe es va asseure darrere l’escriptori.

—Erik està indignat —va dir—, i ho entenc. No és bo per a un policia que li robin les armes. A més, sospito que Erik es va oblidar de tancar amb clau la porta del carrer. Aquí al camp passa sovint. O potser es va deixar alguna finestra oberta. No ha dit gran cosa sobre la manera com va entrar el lladre a la casa.

—¿No ha dit alguna cosa d’una finestra trencada?

—En el pitjor dels casos la pot haver trencat ell mateix. Tampoc no és segur que la compra de les armes es fes ben feta. Hi ha moltes armes en aquest país que no es guarden com mana la llei, i les armes de caça no són una excepció.

Stefan va obrir una ampolla d’aigua Ramlösa que hi havia a una taula. Va notar que Giuseppe el seguia amb la mirada.

—¿Com estàs?

—No ho sé. Suposo que tinc molta més por del que vull reconèixer.

Va posar l’ampolla sobre la taula.

—Prefereixo no parlar-ne —va continuar—. M’interessa més el que està passant ara.

—Penso passar el vespre en aquest despatx, repassant uns quants documents de nou. Crec que el debat d’avui ha donat uns quants nous punts de partida. Elsa Berggren em preocupa. No acabo de situar-la. Si Hanna Tunberg va veure el que ens ha dit, ¿quines implicacions hi ha? I Erik, és clar, té raó de protestar. És difícil d’imaginar una dona de setanta anys que arrossega un home al bosc, el lliga a un arbre i l’executa.

—Fa temps a Borås hi havia un vell agent de la policia judicial que es deia Fredlund —va dir Stefan—. Era maldestre, sorrut i lent, però era un investigador brillant. Un dia que estava estranyament de bon humor va dir una cosa que no he oblidat: «Anem amb un llum a la mà que s’ha d’enfocar davant per poder veure on posem els peus. Però de tant en tant s’ha de dirigir cap als costats, per veure on no posem els peus». Jo no estic del tot segur del que volia dir però ho vaig interpretar com que ell pensava que sempre hem de revisar on és el centre. Quina és la persona més important.

—¿Què passa si utilitzes aquesta interpretació en la nostra situació? He parlat molt avui, necessito escoltar.

—¿Pot haver-hi un lligam entre l’home de la muntanya i Elsa Berggren? No cal que sigui cert, el que diu, això que la van atacar. Ara se m’acut que potser va ser la meva presència que va desencadenar la història. Aquesta és la primera pregunta: ¿hi ha un lligam entre ella i Hereira? L’altra pregunta va en una altra direcció: ¿hi ha algú més en aquest context, algú a l’ombra, que no hem aconseguit identificar?

—¿Algú que comparteix les idees d’Elsa Berggren i Herbert Molin? ¿Estàs pensant en algun tipus de xarxa neonazi?

—Sabem que existeixen.

—Hereira ve de lluny i balla tango amb Herbert Molin. Desencadena una sèrie de successos. Sobretot que Elsa Berggren consideri que Abraham Andersson ha de morir. Aleshores treu una persona adequada de la seva xarxa fosca que s’encarrega de tot. ¿És això el que vols dir?

—Jo mateix m’adono que sona estrany.

—No tan estrany —va dir Giuseppe—. Ho tindré present quan m’empassi una vegada més els arxivadors aquest vespre.

Stefan va tornar a l’hotel. L’habitació de Veronica Molin estava a les fosques. La noia de la recepció seia inclinada sobre el seu ordinador.

—¿Quant de temps es quedarà? —va preguntar.

—Fins dimecres, si pot ser.

—A finals de setmana tindrem ple.

—¿Pilots de proves?

—Un grup de guies de senderisme de Letònia vénen a entrenar-se.

Stefan va agafar la clau.

—¿Hi ha alguna sala de bitlles a Sveg?

—No —va dir amb expressió de sorpresa.

Quan va arribar a l’habitació es va estirar al llit. «Hi havia alguna cosa amb Hanna Tunberg», va pensar, «alguna cosa en la seva mort».

Va començar a recordar. Les imatges a la seva ment eren indefinides i evasives. Va trigar una estona a deduir-les, a donar-hi una certa coherència.

«Com un soldat a l’exèrcit de Hitler», va pensar Stefan, «marxant per un Quart Reich que no es podria destruir de la mateixa manera que el Tercer».

Va agafar l’abric i va sortir de l’habitació. En algun punt de tots aquells records havia dormit una estona. Ja eren les nou. Va sortir a fora, de cop va sentir que no volia menjar a l’hotel. Hi havia un quiosc de salsitxes a baix, al pont, un dels de dues finestretes, al costat d’una de les gasolineres. Va menjar puré de patates, dues salsitxes a mig fregir i va escoltar els comentaris d’uns adolescents sobre un cotxe que hi havia aparcat allà al davant. I va continuar caminant mentre es preguntava què devia estar fent Giuseppe. Si encara devia estar immers en els seus arxivadors. ¿I Elena? Havia deixat el telèfon a l’habitació de l’hotel.

Va travessar el poble fosc. L’església, les botigues escampades i els locals buits que esperaven que algú hi anés.

Quan va tornar a l’hotel es va aturar davant de l’entrada. Va poder veure que la noia de la recepció s’estava arreglant per anar-se’n a casa. Va tornar al carrer, a la part davantera de l’hotel. A l’habitació de Veronica Molin hi havia llum. Les cortines estaven corregudes, però hi havia una escletxa al mig. Es va ficar a les ombres. La noia de la recepció va desaparèixer carrer avall. Es va tornar a preguntar per què havia plorat aquell dia. Va passar un cotxe. Després es va posar de puntetes per poder mirar per l’escletxa.

Anava vestida de color blau fosc. Potser era un pijama de seda. Seia davant de l’ordinador donant-li l’esquena. No podia veure el que feia. Estava a punt de marxar quan ella es va aixecar d’una revolada i va sortir del seu camp visual. Es va ajupir i amb molta cura va tornar a mirar per la finestra. La pantalla de l’ordinador estava encesa. Hi havia una marca, potser una figura. Primer no podia veure què era.

Després ho va reconèixer.

A la pantalla de l’ordinador hi havia una creu gammada.