22

A les dues de la matinada Stefan va marxar de casa d’Elena ple de ràbia. Però la ira li havia passat abans fins i tot d’arribar al carrer. Tot i així no va ser capaç de tornar, encara que se’n moria de ganes. Es va asseure al cotxe i va conduir al centre de la ciutat. Però no va anar al carrer Allégatan, no volia anar a casa, si més no, no encara. Va anar fins a l’església de Gustav Adolf i va apagar el motor. Al seu voltant no hi havia ningú i tot era fosc.

Però ¿què havia passat? Elena l’havia rebut amb alegria. Havien estat xerrant a la cuina i havien compartit una ampolla de vi. Li havia parlat del seu viatge, dels dolors sobtats que havia patit a Sveg. De Herbert Molin, Abraham Andersson i Emil Wetterstedt, no n’havia parlat més del que era necessari. Elena volia saber com estava ell. L’omplia d’atencions i els ulls deien que estava preocupada. S’havien quedat desperts fins tard, però ella havia fet que no amb el cap quan l’hi havia preguntat. No, volia sentir tot el que li havia d’explicar. Una persona no sempre necessita dormir, havia dit, no si hi ha alguna cosa més important. Una estona més tard s’havien aixecat per anar-se’n a dormir. Aleshores ella, de passada, quan acabava de fregar els gots li havia demanat si no li havia pogut trucar una mica més sovint a pesar de tot. ¿No havia entès ell com n’estava, de preocupada?

—Ja saps que no m’agraden els telèfons. Això ja ho hem parlat altres vegades.

—Res no t’impedeix que truquis, que diguis només hola i després tornis a penjar.

—Ara m’estàs fent empipar. M’estàs pressionant.

—Només pregunto per què trucaves tan poc.

Aleshores va agafar el seu abric d’una revolada, va marxar i ja se’n sentia penedit a l’escala. Va pensar que no havia de conduir, si el paraven a un control de trànsit el multarien per conduir sota els efectes de l’alcohol. «Fujo», va pensar, «no hi ha ni un moment en què no fugi del dinou de novembre. Vago pels boscos de Härjedalen, forço la porta d’un pis a Kalmar i ara condueixo sota els efectes de l’alcohol. La malaltia se m’emporta, o, millor dit, la por, i és tan forta que no aconsegueixo poder estar ni amb la persona que tinc més a prop a la vida, una dona que és plenament honesta i que em demostra que m’estima».

Va agafar el telèfon i va marcar el seu número.

—¿Què ha passat? —va preguntar.

—No ho sé. Però et dec una disculpa. No tenia cap mala intenció.

—Ja ho sé. ¿Tornaràs?

—No, dormiré a casa.

No sabia per què havia respost així. Ella va callar i no va dir res més.

—Et trucaré demà —va continuar, amb un intent de semblar animat.

—Ja veurem —va respondre ella, cansada, i va penjar el telèfon.

Va apagar el telèfon i es va quedar assegut a la foscor. Després va sortir del cotxe i va anar carrer avall fins a Allégatan. Es va imaginar que la mort devia ser així, un caminant nocturn, i res més que això.

Va dormir inquiet i a les sis del matí ja s’havia llevat. Elena segur que ja estava desperta. Li havia de trucar, però no tenia forces per fer-ho. Després d’haver-se obligat a esmorzar bé, va sortir del pis i va anar a buscar el cotxe. Bufava vent a ratxes i tenia fred. Va anar cap al sud de Borås. Quan va arribar a Kinna va sortir de la carretera principal i va entrar al poble.

Es va aturar davant de la casa on havia viscut la seva infància. Sabia que ara hi vivia un ceramista que tenia el seu estudi on el seu pare havia tingut el garatge i el taller. La casa semblava abandonada amb la llum del matí. Les branques de l’arbre on Stefan i les seves germanes havien tingut el gronxador tremolava amb el fort vent.

Tot d’una va ser com si pogués veure el seu pare sortint per la porta, directe cap a ell. Però no portava el seu vestit habitual i l’abric gris, sinó que portava l’uniforme que penjava a l’armari d’Elsa Berggren.

Va tornar a anar a la carretera principal i no es va aturar fins a arribar a Varberg. Va prendre un cafè davant de l’estació de ferrocarril i va buscar el número d’Anna Jacobi a la guia telefònica. L’adreça era un carrer a una zona residencial, just al sud de la ciutat. Potser havia de trucar primer. Però si ho feia podia ser que Anna Jacobi o qui agafés el telèfon digués que el vell advocat no volia o no se sentia amb forces per rebre visites. Va trobar el carrer després d’haver-se equivocat unes quantes vegades.

La casa semblava haver estat construïda pels volts del canvi de segle i es diferenciava de les construccions veïnes, que eren cases modernes. Va obrir la tanca i va caminar per un camí de grava fins a la porta d’entrada, a sota d’un ampli sostre de galeria. Va dubtar abans de trucar al timbre. «¿Què faig?», va pensar, «¿què espero que Jacobi em pugui dir? Era l’amic del meu pare. Si més no, aparentment. Només puc suposar, o sobretot témer, el que el meu pare pensava dels jueus. Però els dos pertanyien al grup de gent ben situada que vivien aleshores a Kinna. Per al meu pare el més important devia ser mantenir la pau en aquell petit grup. El que pensava en el fons de Jacobi no ho sabré mai».

Va decidir començar a parlar de la Stiftelsen Sveriges Väl, que havia estat el motiu pel qual el seu pare havia redactat un testament. Una vegada, fa temps, ho havia preguntat. Ara hi tornava i, si calia, li diria que tenia a veure amb la mort de Herbert Molin. «Ja he mentit a Olausson a la cara, al seu despatx. Res no pot empitjorar perquè jo menteixi una altra vegada». Va trucar al timbre.

A la segona trucada va obrir la porta una dona d’uns quaranta anys. El va mirar darrere d’unes ulleres gruixudes que li engrandien les pupil·les. Es va presentar i va explicar el que volia.

—El meu pare no rep visites —va respondre—. És gran, està malalt i vol estar tranquil.

Stefan podia sentir la música clàssica que venia de dins de la casa.

—El meu pare escolta Bach cada matí, si vol saber-ho. Avui m’ha demanat que li posi el tercer concert de Brandenburg. Diu que és l’únic que el manté viu. La música de Bach.

—Tinc un assumpte important.

—El meu pare fa molt de temps que ha deixat enrere tot el que tingui a veure amb la feina.

—El meu assumpte és personal. Fa temps va redactar el testament del meu pare. Vaig parlar amb ell per a l’inventari. Ara ha tornat a sorgir la pregunta sobre una donació relacionada amb un cas legal enutjós. Però no ocultaré que la qüestió té molta importància per a mi.

Ella va fer que no amb el cap.

—No dubto que l’assumpte sigui important, però de totes maneres la resposta ha de ser que no.

—Li prometo que no em quedaré més d’uns minuts.

—La resposta continua essent que no. Ho sento.

Va fer una passa enrere per tancar la porta.

—El seu pare és vell. Aviat morirà. Jo encara sóc jove però potser també moriré aviat. Perquè tinc càncer. Se’m faria més fàcil morir si pogués fer-li aquestes poques preguntes.

Anna Jacobi el va examinar a través dels vidres gruixuts. Stefan va adonar-se que portava un perfum molt fort que li molestava al nas.

—Suposo que no es menteix sobre una malaltia mortal, ¿no?

—Si vol, li puc donar el número de telèfon del meu metge de Borås.

—Li preguntaré al pare. Però si em diu que no, li hauré de demanar que se’n vagi.

Stefan l’hi va prometre i ella va tancar la porta. La música s’escolava per les parets. Va esperar. Quan començava a creure que havia tancat la porta per sempre, la dona va tornar.

—No més d’un quart d’hora —va dir—. Comptaré el temps.

El va portar a un dels costats de la casa.

La música encara sonava però a un volum més baix. Va obrir la porta d’una gran habitació amb les parets buides on hi havia només un llit d’hospital a terra.

—Parli-li a l’orella esquerra —va dir—. Amb la dreta no sent res.

Va tancar la porta darrere seu. A Stefan li va semblar que notava cert cansament o irritació pel fet que el pare sordegés. Va anar cap al llit. L’home que jeia allà estava prim i encorbat. Stefan va pensar que li recordava Emil Wetterstedt. Un altre ocell esprimatxat que esperava la mort.

Jacobi va tombar el cap i el va mirar. Amb una mà li va fer un gest a Stefan perquè s’assegués a una cadira que hi havia al costat del llit.

—La música s’acabarà aviat —va dir—. Si em permet, tinc la ferma opinió que és un delicte greu interrompre la música de Johann Sebastian per encetar una conversa.

Stefan es va esperar assegut i en silenci. Jacobi havia pujat el volum amb un comandament a distància i els tons omplien l’habitació. L’home gran escoltava ajagut amb els ulls tancats.

Quan va acabar la música va prémer el botó del comandament amb el dit tremolós i se’l va posar sobre la panxa.

—Aviat moriré —va dir Jacobi—. Crec que ha estat una gran gràcia poder viure temps després de Bach. En la meva manera de comptar el temps divideixo la història del món en l’abans i el després de Bach. Algun autor de qui he oblidat el nom ha escrit poemes sobre això. Ara se’m concedeix la gran gràcia de poder passar els últims dies de la meva vida acompanyat de la seva música.

Es va posar bé amb el cap sobre els coixins.

—Però ara ja s’ha acabat la música i podem parlar. ¿Què volia?

—Em dic Stefan Lindman.

—Això ja m’ho ha dit la meva filla —va dir Jacobi, impacient—. Recordo el seu pare. Vaig redactar el seu testament. Era d’això que volia parlar. Però ¿com vol que recordi el contingut d’un testament en concret? Segur que en vaig redactar milers durant els quaranta-set anys d’exercici de l’advocacia.

—Era una donació a una fundació que es deia Sveriges Väl.

—Pot ser que ho recordi, pot ser que no.

—Ha resultat que aquesta fundació és part d’una organització nazi, aquí, a Suècia.

Jacobi va picar impacient amb els dits sobre el cobrellit.

—El nazisme va morir amb Hitler.

—Malgrat això sembla que hi ha molta gent a Suècia que encara recolza aquesta institució. I també hi ha gent jove que s’hi uneix.

Jacobi el va mirar fixament.

—La gent col·lecciona segells. O etiquetes de caixes de cerilles. No em sembla tan increïble que hi hagi gent que col·leccioni vells i obsolets ideals polítics. La gent sempre ha desaprofitat la seva vida amb coses sense sentit. En els nostres temps la gent ha de perdre’s mentre mira tots aquests serials de televisió infinits i buits que menyspreen les persones.

—El meu pare va fer una donació a aquesta organització. Vostè el coneixia. ¿Era nazi?

—El seu pare era nacional i patriota. Res més que això.

—¿I la meva mare?

—Amb ella no tenia gaire contacte. ¿Viu encara?

—És morta.

Jacobi va escurar-se la gola, impacient.

—¿Per què ha vingut aquí, en realitat?

—Per preguntar si el meu pare era nazi.

—¿I per què hauria de poder respondre jo a aquesta pregunta?

—No hi ha gaires persones que encara visquin que em puguin donar una resposta. No conec ningú més.

—Ja he contestat, però és clar, tinc dret a saber per què ve a molestar-me amb aquesta pregunta.

—Vaig trobar el nom del meu pare en un llistat de membres. I jo no sabia que era nazi.

—¿Quin tipus de llistat de membres?

—No n’estic del tot segur. Però hi havia més de mil noms. Molts d’ells ja eren morts, però continuaven pagant les quotes anuals a través d’herències o donacions o a través de les seves famílies.

—Però l’agrupació o l’organització ha d’haver tingut un nom, ¿no? ¿Com era que es deia? ¿Sveriges Väl?

—Sembla algun tipus d’organització que al mateix temps fa de suborganització. Però no sé de què.

—¿D’on ha tret tota aquesta informació?

—De moment això haurà de continuar essent el meu secret.

—Però ¿el seu pare hi era?

—Sí.

Jacobi es va humitejar els llavis. Stefan ho va interpretar com un intent de somriure.

—Durant els anys trenta i quaranta, Suècia era un país molt nazificat. I els juristes no ho eren menys. No era només el gran mestre Bach que era alemany. A Suècia, els ideals, hagin estat literaris, musicals o polítics, sempre han vingut d’Alemanya. Excepte després de la Segona Guerra Mundial. Aleshores els temps van canviar sobtadament i tots els ideals van començar a venir dels Estats Units. Però només perquè Hitler va portar el país a la catàstrofe total no vol dir que les idees del superhome blanc i l’odi contra els jueus deixessin d’existir. Tot això va continuar vivint en una generació marcada per aquestes idees des de la seva joventut. Potser el seu pare era un d’ells, i potser també la seva mare. Ningú no ha d’estar del tot segur que aquests ideals algun dia no puguin veure una renaixença.

Jacobi va callar, esbufegant pel que havia dit. La porta darrere d’ell es va obrir i va entrar Anna Jacobi. Li va donar un got d’aigua al seu pare.

—S’ha acabat el temps —va dir.

Stefan es va aixecar.

—¿Té la resposta que volia? —va demanar Jacobi.

—Intento entendre-ho —va dir Stefan.

—La meva filla m’ha dit que està malalt.

—Tinc càncer.

—¿Mortal?

Jacobi havia fet la pregunta amb una satisfacció inesperada, com si, malgrat tot, pogués alegrar-se que la mort no fos només per a homes vells que passaven els seus últims dies escoltant Bach.

—Espero que no.

—Naturalment. Però la mort és l’ombra de la qual mai no ens podrem escapar. Un dia aquesta ombra es converteix en un animal salvatge del qual no ens podem amagar.

—Espero curar-me.

—Si no, li recomano Bach. És l’única medecina que em serveix d’alguna cosa, a mi. Dóna confort, una engruna d’alleujament del dolor, una mica de coratge.

—Ho recordaré. Gràcies per dedicar-me aquesta estona.

Jacobi no va respondre. Havia tancat els ulls. Stefan i Anna Jacobi van sortir de l’habitació.

—Crec que té dolors —va dir la filla quan van arribar a la porta del carrer—. Però no vol prendre calmants, diu que no pot escoltar música si no té el cap clar.

—¿Quina malaltia pateix?

—Envelliment i desesperació. Res més que això.

Stefan va allargar-li la mà i es va acomiadar.

—Espero que tot vagi bé —va dir—. I que es curi.

Stefan va tornar al cotxe. Es va encongir a causa del fort vent. «¿Què faig aquí jo ara?», va pensar, «visito homes grans moribunds i intento aconseguir una resposta a la qüestió si el meu pare era nazi. Puc posar-me en contacte amb les meves germanes i preguntar-los què sabien o veure com reaccionen quan els ho explico. Però ¿a banda d’això? ¿Què puc fer amb les respostes que en tregui?». Va asseure’s al cotxe i va mirar el carrer. Una dona lluitava contra el vent amb un cotxet de nen. La va seguir amb la mirada fins que va sortir del seu camp visual. «Això és el que em queda», va pensar, «un moment de soledat al meu cotxe en un carrer d’un barri residencial als afores de Varberg. Mai no tornaré aquí, aviat hauré oblidat com es diu aquest carrer i quin aspecte tenien les cases».

Va treure el telèfon per trucar a Elena. Hi tenia un missatge. Va marcar el número de la bústia de veu i va escoltar. Era Giuseppe que li havia trucat. Va marcar el número i Giuseppe va respondre.

—¿On ets? —va preguntar.

Stefan va pensar que amb la nova telefonia mòbil, aquella s’havia convertit en la nova salutació. La gent pregunta a quin lloc del món es troba l’altre. La gent sap a qui truca però mai a on.

—A Varberg.

—¿Com et trobes?

—Prou bé.

—Només et trucava per informar-te del desenvolupament dels fets. ¿Tens temps?

—Tinc tot el temps del món.

Giuseppe va riure.

—Això no ho tenim mai. Però hem avançat pel que fa a les armes que es van fer servir. En el cas de Herbert Molin van utilitzar tot un arsenal. Escopeta de perdigons, granades de gas lacrimogen i possiblement també altres coses. S’han d’haver robat d’algun lloc. Hem investigat diferents denúncies de robatoris d’armes, però encara no està clar d’on vénen. Hi ha unes quantes possibilitats. Sabem que va ser una altra arma la que es va fer servir a l’assassinat d’Abraham Andersson. Això ho ha pogut confirmar la policia científica. I, en aquest cas, ens trobem davant d’una nova possibilitat per a la qual no estàvem del tot preparats.

—¿Que siguin dos autors del crim?

—Exacte.

—Encara pot ser la mateixa persona…

—Sí que pot ser-ho, però no podem descartar aquesta possibilitat. I hi ha una cosa més que et puc explicar. Ahir ens va arribar una denúncia de Säter. El propietari havia estat fora una setmana i acabava de tornar. Hi havien entrat per la força i una arma havia desaparegut. Va denunciar-ho a la policia i vam trobar-nos amb aquest robatori quan vam començar a fer les nostres investigacions. Pot ser que hagi estat l’arma que es va utilitzar contra Abraham Andersson. El calibre coincideix, però no tenim cap pista del lladre.

—¿Com va anar el robatori? La manera de procedir sempre diu alguna cosa del lladre.

—Una porta exterior ben forçada, amb molta cura. I el mateix amb l’armari de les armes. O sigui que no era un aficionat.

—¿Algú aconsegueix una arma amb un objectiu concret?

—Més o menys és el que jo penso.

Stefan va intentar veure un mapa davant seu.

—¿M’equivoco si dic que Säter és a Dalarna?

—Des d’Avesta i Hedemora el camí passa per Säter fins a Borlänge, i després recte amunt cap a Härjedalen.

—Algú ve del sud, es procura una arma pel camí i continua després fins a la casa d’Abraham Andersson.

—Pot ser que hagi anat així, però ens falta el mòbil. I l’assassinat d’Andersson em comença a preocupar d’una manera especial si resulta que és un altre l’autor del crim. Aleshores sí que podem preguntar-nos què està passant. ¿Ens trobem al principi d’alguna cosa que encara no ha acabat?

—¿Tu creus que podrien donar-se més actes violents?

Giuseppe va tornar a riure.

—«Actes violents». Els policies de vegades parlem una llengua ben estranya. De vegades penso que es per això que els facinerosos sempre ens porten avantatge. Parlen clar i directe, no com nosaltres, sempre amb embuts.

—¿Vols dir que existeix el risc que hi hagi més assassinats?

—El problema és que no ho podem saber. I si l’arma del crim no és la mateixa augmenten les possibilitats que es tracti de diferents autors del crim. Per cert, ¿estàs conduint o aturat?

—Estic aturat.

—Doncs aleshores continuo una estona més amb el que estem pensant. El primer és, naturalment, el gos. ¿Qui se’l va endur i el va posar a la gàbia de Herbert Molin? ¿I per què? No sabem res més, només que va ser transportat des de la casa d’Abraham Andersson amb cotxe. A la pregunta important, per què ha passat, no tenim cap resposta raonable.

—Es pot pensar que és un acudit macabre.

—I és clar que sí. Però la gent d’aquí dalt, de les zones menys poblades, no són partidaris d’això que tu anomenes acudits macabres. Estan molt indignats. Ho notem quan anem a les cases i parlem amb la gent. Realment ens volen ajudar.

—És estrany que ningú no hagi vist res.

—Hem rebut unes quantes informacions vagues, sobre un cotxe o un altre que algú ha vist. Però res tangible, res que ens doni una direcció a seguir.

—¿I Elsa Berggren?

—Rundström la va portar a Östersund. Va parlar amb ella un dia sencer. Però es manté ferma en el que ja havia dit. Les mateixes idees execrables, però al mateix temps molt decidides. No sap qui pot haver matat Herbert Molin. A Abraham Andersson només l’havia vist una vegada de pressa, en una de les seves visites a casa de Herbert Molin. Ell havia passat per allà de casualitat. Fins i tot hem registrat casa seva per veure si tenia armes, però no hem trobat res. Jo crec que si tingués por que algú l’ataqués ens ho diria.

L’auricular va començar a fer sorolls. Stefan va cridar «hola» algunes vegades abans que Giuseppe tornés.

—Començo a pensar que ens portarà temps, això. I estic preocupat.

—¿Heu trobat alguna connexió entre Andersson i Molin? —va preguntar Stefan.

—Busquem a tots els nivells. Però segons la dona d’Andersson, aquest només parlava de Herbert Molin com un veí qualsevol. No hi ha grans motius per creure que no fos així. I no hem avançat més.

—¿I el diari?

—¿En què estàs pensant?

—En el viatge a Escòcia. ¿La persona que anomena «M»?

—Em costa de veure per què hauria de ser una prioritat.

—Només m’ho preguntava.

Giuseppe va esternudar sobtadament i amb força a l’auricular. Stefan va allunyar el telèfon de l’orella, com si les bactèries poguessin arribar a ell a través de les ones de ràdio.

—Un comú refredat de tardor. Acostumen a venir en aquesta època.

Stefan va respirar fondo i va explicar-li la visita a Kalmar i a Öland. Naturalment, no va dir res de l’entrada nocturna al pis, però va subratllar les idees nazis d’Emil Wetterstedt.

Quan va acabar, hi va haver tanta estona de silenci que creia que la conversa s’havia tallat.

—Li proposaré a Rundström que ens posem en contacte amb la policia judicial nacional —va dir Giuseppe—. Hi ha un departament de gent especialitzada en terroristes i en grups nazis. Em costa de creure que alguns nazis d’aquests estiguin darrere del que ha passat aquí. Però no podem estar-ne segurs del tot.

Stefan va respondre que li semblava una mesura intel·ligent. Després van acabar la conversa. Stefan va pensar que tenia gana. Va anar al centre de Varberg a un restaurant on feien dinars. Quan va tornar al cotxe va descobrir que algú havia forçat la porta del davant. Instintivament va tocar-se la butxaca de l’abric. El telèfon era on havia de ser, però la ràdio del cotxe, no. A més, havien fet malbé tot el tancament centralitzat. Va renegar i es va asseure al cotxe enfadat. En realitat, ara havia d’anar a la comissaria a denunciar el robatori. Sabia que mai no agafarien el lladre i que la policia, a tot estirar, li dedicaria a l’assumpte un interès burocràtic absent. Els munts de papers dels policies eren iguals a tot arreu. A més, va recordar que la franquícia de l’assegurança era tan alta que li sortiria més a compte comprar una ràdio nova. Encara quedava la reparació del tancament centralitzat, però tenia un bon amic que ajudava la policia de manera privada amb una part de les reparacions dels cotxes. Va desestimar la idea de fer la denúncia. Els temps en què un robatori d’un cotxe podia comportar una investigació havien quedat enrere.

Va sortir de la ciutat i va tornar cap a Borås. El fort vent sacsejava el cotxe. El paisatge era desert i gris. «La tardor més avançada, l’hivern més a prop», va pensar. També el dinou de novembre s’apropava. Va desitjar poder saltar-se tot aquell temps d’espera, que fos l’endemà el dia que començava el tractament.

Acabava d’entrar a Borås quan va sonar el telèfon. Va dubtar si respondre. Segur que era Elena. Al mateix temps no la podia fer esperar més. Un dia es cansaria de la seva manera d’escapolir-se, de posar al davant sempre les seves necessitats personals. Va apropar-se a la vorera i va respondre.

Era Veronica Molin.

—Espero no molestar-lo —va dir—. ¿On es troba?

—A Borås. No em molesta.

—¿Disposa de temps?

—Sí. ¿On és, vostè?

—A Sveg.

—¿Esperant l’enterrament?

Va dubtar si havia de respondre.

—Entre altres coses. Giuseppe Larsson m’ha donat el seu telèfon. L’agent de la policia judicial que diu que està investigant l’assassinat del meu pare.

Ella no havia intentat amagar el menyspreu que sentia i això l’irritava.

—Giuseppe és un dels millors policies que jo conec.

—No volia ferir-lo.

—¿Què vol?

—Que vingui aquí.

La resposta havia estat ràpida i decidida.

—¿I per què?

—Crec que sé el que ha passat, però no vull parlar-ne per telèfon.

—No és a mi a qui ha de trucar. Ha de parlar amb Giuseppe Larsson. No tinc res a veure amb la investigació.

—Ara mateix no sé de ningú més que em pugui ajudar. Li pagaré el bitllet fins aquí i totes les despeses. Però vull que vingui. Tan ràpidament com sigui possible.

Stefan va reflexionar abans de respondre.

—¿Sap qui va matar el seu pare?

—Això crec.

—¿I Abraham Andersson?

—Ha d’haver estat algú altre. Però hi ha un altre motiu pel qual li he demanat que vingui. Tinc por.

—¿Per què?

—Tampoc no en vull parlar per telèfon. Vull que vingui aquí. Li trucaré d’aquí a unes hores.

Es va tallar la conversa. Stefan va anar cap a casa i va pujar al pis. Encara no havia trucat a Elena. Va rumiar una estona les paraules de Veronica Molin. ¿Per què no volia parlar amb Giuseppe? ¿Per què tenia por?

Va esperar.

Dues hores més tard el telèfon va tornar a sonar.