15

Quan Giuseppe va arribar a l’hotel estava cansat. Amb tot, es va posar a riure quan es va asseure a la taula. El restaurant estava a punt de tancar. La noia que alternava entre la recepció i el servei ja preparava les taules per a l’esmorzar de l’endemà. A banda de Stefan i Giuseppe només hi havia un altre hoste a la sala, un home que seia a una taula prop de la paret. Stefan va deduir que era un dels pilots de proves, encara que feia tot l’aspecte de ser massa gran per conduir cotxes en terrenys impracticables i difícils.

—Quan era més jove feia més àpats fora de casa —va dir Giuseppe per explicar per què havia rigut—. Ara només ho faig quan haig de quedar-me a dormir en algun lloc. Quan haig d’esclarir algun delicte de violència o alguna altra cosa desagradable.

Durant l’àpat Giuseppe li va explicar el que havia passat durant el dia. El que va dir es podia resumir en una sola paraula: «Res».

—No anem ni endavant ni endarrere —va dir—. No trobem cap pista. Ningú no ha vist res malgrat que ja hem parlat amb quatre o cinc persones que van passar per la carretera aquell vespre. Ara, el que realment ens preguntem Rundström i jo és si hi ha una connexió o no entre Abraham Andersson i Herbert Molin. I si n’hi ha, quina és.

Després del sopar va demanar una tassa de te. Stefan va prendre cafè. Li va parlar de la visita a la casa d’Elsa Berggren, de la seva entrada il·lícita a casa d’ella i de com havia trobat el diari a la caseta annexa de Herbert Molin. Va fer a un costat la tassa de cafè i va posar les fotografies i el diari davant de Giuseppe.

—Ara sí que has anat massa lluny —va dir Giuseppe irritat—. Pensava que estàvem d’acord que no investigaries pel teu compte.

—Només et puc dir que em sap greu.

—¿Què creus que hauria passat si Elsa Berggren t’hagués enxampat?

Stefan no tenia cap resposta.

—Que no torni a passar —va dir Giuseppe al cap d’una estona—. Però serà millor que no li diguem res a Rundström de la teva visita nocturna a casa de la dona aquesta. Pot arribar a ser molt susceptible davant d’aquest tipus de coses. És millor seguir el codi. I, com ja hauràs vist, no li agrada gaire que vinguin forasters a passejar-se per les seves investigacions. Dic les «seves investigacions» perquè té el mal costum de prendre’s els delictes de violència més difícils com si fossin assumptes personals.

—¿Potser l’hi explicarà Erik Johansson? Encara que em va assegurar que no ho faria.

Giuseppe va fer que no amb el cap.

—A Erik Johansson no li agrada gaire Rundström —va dir—. No s’han de menystenir les tensions entre les persones i entre regions veïnes. A Härjedalen no agrada gaire això de ser el germà petit de la gran Jämtland. Aquest tipus de problemes existeixen fins i tot entre policies.

Va agafar la tetera, va servir-se més te i va mirar les fotografies.

—És una història estranya, aquesta que m’expliques —va dir—. O sigui que Herbert Molin era un nazi convençut i es va allistar amb Hitler. ¿Unterscharführer? ¿Què era? ¿Tenia alguna cosa a veure amb la Gestapo? ¿Amb els camps de concentració? ¿Què hi deia de l’alliberament d’Auschwitz? Arbeit macht frei^[7]. Coses horroroses.

—Jo no sé gran cosa sobre el nazisme —va respondre Stefan—. Però, si era seguidor de Hitler, no crec que fos una cosa que anés dient en veu alta. Herbert Molin es va canviar el nom. Potser aquesta n’és l’explicació. Esborrava el seu rastre.

Giuseppe va demanar el compte i va pagar. Va treure un bolígraf i va escriure Herbert Molin a la part del darrere.

—Penso millor quan escric —va dir—. August Mattson-Herzén es transforma en Herbert Molin. Tu parles de la seva por. Es pot interpretar com una por que el seu passat l’agafi. ¿Vas parlar amb la seva filla?

—Veronica Molin no va dir res sobre el fet que el seu pare hagués estat nazi. Però és clar, jo tampoc no l’hi vaig demanar.

—Crec que passa el mateix que amb la gent que ha comès algun delicte. A la família no li agrada gaire parlar-ne.

—És el que jo també vaig pensar. Ens podem preguntar si Abraham Andersson també té un passat, ¿no?

—Ja veurem el que trobem a casa seva —va dir Giuseppe tot escrivint Abraham Andersson—. La policia científica descansarà unes hores però després seguiran tota la nit.

Giuseppe va dibuixar una fletxa amb dues puntes entre els dos noms, Abraham Andersson i Herbert Molin. Després va fer una creu gammada seguida d’un interrogant al costat del nom d’Andersson.

—Demà, és clar, començarem amb una conversa seriosa amb Elsa Berggren —va dir mentre escrivia aquest nom i dibuixava fletxes cap als altres dos.

Va fer una bola amb el compte i la va posar al cendrer.

—¿«Començarem»?

—Podem dir que tu véns amb mi com el meu millor ajudant privat, sense cap competència.

Giuseppe va riure però va tornar a posar-se seriós de seguida.

—Tenim dos crims horribles per resoldre —va dir—. No m’importa Rundström o si les coses no acaben d’anar del tot com cal des del punt de vista formal. Vull que vinguis amb mi. Dues persones fan la feina millor que una.

Van sortir del menjador. L’home sol encara estava a la taula. Es van separar a la recepció i van decidir trobar-se l’endemà a dos quarts de vuit.

Aquella nit Stefan va dormir profundament. Quan es va despertar havia somiat en el seu pare. Havien estat buscant-se l’un a l’altre en un bosc. Quan finalment Stefan l’havia trobat en el somni havia sentit un alleujament i una alegria infinits.

Giuseppe, en canvi, no havia dormit bé. A les quatre ja s’havia llevat i, quan va trobar-se amb Stefan a la recepció, ja havia tingut temps de fer una visita al lloc del crim. El resultat era encara el mateix. Res. No tenien cap pista de l’assassí d’Abraham Andersson que potser també va ser l’assassí de Herbert Molin.

Quan anaven a marxar de l’hotel Giuseppe va girar-se cap a la noia de la recepció i li va demanar si havia vist el seu compte de la nit anterior. En ficar-se al llit s’havia adonat que el necessitava per escriure la factura de les despeses del viatge. Però ella no l’havia vist.

—¿Que no vaig deixar el compte a la taula? —va preguntar estranyat Giuseppe.

—En vas fer una bola i el vas deixar al cendrer —va respondre Stefan.

Giuseppe va arronsar les espatlles. Van decidir anar passejant fins a casa d’Elsa Berggren. No feia vent i els núvols havien marxat. Encara era fosc quan van anar cap al pont per arribar a Ulvkälla. Giuseppe va assenyalar l’edifici blanc dels jutjats.

—Aquí vam tenir un cas tristament cèlebre, fa uns anys, de tipus racista. Va ser un atac greu. Dos dels qui van ser condemnats es van descriure com a neonazis. No recordo com es deia la seva organització, Bevara Sverige Svenskt^[8], crec. Però potser ja no existeix, ¿no?

—Avui en dia es diuen «VAM» —va respondre Stefan dubtós.

—¿Què vol dir?

—Vitt Ariskt Motstånd.^[9]

Giuseppe va fer que no amb el cap.

—És repulsiu. Nosaltres pensàvem que el nazisme havia estat enterrat per sempre, però pel que es veu està ben viu. Encara que siguin sovint nens mocosos que passen el temps al carrer.

Van creuar el pont.

—Quan jo era petit hi passava el tren, per aquí —va dir Giuseppe—. La línia interior de ferrocarril. Des d’Östersund es podia passar per Sveg i arribar fins a Orsa. Allà es feia transbord. O potser era a Mora. Hi vaig anar una vegada amb una tia meva quan era petit. Ara el tren només funciona a l’estiu. El cantant italià que la meva mare va veure a l’auditori a l’aire lliure també hi va anar amb tren. Res d’avions ni de limusines, aquella vegada. Ella va estar entre les que el van anar a acomiadar al tren. Té una fotografia d’aquell dia. Borrosa i moguda, feta amb una càmera antiga. Però la guarda com un tresor. Devia estar molt enamorada d’aquell noi.

Ja havien arribat a casa d’Elsa Berggren.

—¿L’has avisat? —va preguntar Stefan.

—He pensat que li podíem donar una sorpresa.

Van travessar la tanca. Giuseppe va trucar al timbre. La dona va obrir la porta quasi a l’instant, com si els hagués estat esperant.

—Sóc Giuseppe Larsson. Agent de la policia judicial a Östersund. I a Stefan ja el coneix. Tenim unes quantes preguntes per fer-li relacionades amb la investigació de l’assassinat de Herbert Molin. Vostè el coneixia, ¿oi?

«“Tenim”», va pensar Stefan, «jo no penso fer-ne cap ni una». Va mirar Giuseppe que li va picar l’ullet quan van entrar al rebedor.

—Deu tractar-se d’alguna cosa important quan vénen tan aviat al matí, ¿no?

—Exacte —va dir Giuseppe—. ¿On podem seure? Hi estarem una estona.

Stefan va veure amb sorpresa que Giuseppe feia servir un to brusc. Va imaginar-se com s’hauria comportat ell si hagués hagut de fer les preguntes.

Van entrar a la sala d’estar. Elsa Berggren no els va oferir cafè.

Giuseppe va ser molt directe.

—A un dels seus armaris hi té un uniforme nazi —va començar.

Elsa Berggren es va quedar de pedra. I va mirar a Stefan. Tenia la mirada freda. Stefan es va adonar que sospitava d’ell des del primer moment, sense arribar a entendre com havia pogut entrar a la seva habitació.

—No sé si és delicte tenir un uniforme nazi —va continuar Giuseppe—. Segurament, però, existeix una prohibició de portar-lo posat en públic. ¿El pot anar a buscar?

—¿Com sap que tinc un uniforme a l’armari?

—No ho penso respondre, això, però ha de saber que és un objecte d’interès a dues investigacions obertes d’assassinat.

Ella els va mirar amb sorpresa. A Stefan li va semblar que la seva expressió facial semblava autèntica. Stefan va veure que no sabia res de l’assassinat als afores de Glöte. El va sorprendre. Malgrat que havien passat dos dies, no en sabia res. «No ha vist la televisió», va pensar, «ni ha escoltat la ràdio. Hi ha gent així, tot i que n’hi ha pocs».

—A banda de Herbert Molin, ¿qui més ha estat assassinat?

—Abraham Andersson. ¿Li diu alguna cosa el nom?

Ella va assentir amb el cap.

—No vivia massa lluny de Herbert. ¿Què ha passat?

—Ara mateix només li puc dir que ha estat assassinat.

Ella es va aixecar i va sortir de la sala.

—Tant per tant és millor anar directe al gra —va dir Giuseppe en veu baixa—. Però no sabia que Abraham Andersson és mort.

—Però la notícia ja fa dies que corre, ¿no?

—No crec que menteixi.

Va tornar amb l’uniforme i el barret. Els va deixar sobre el sofà. Giuseppe es va inclinar i se’l va mirar.

—¿De qui és?

—Meu.

—Però no crec que l’hagi portat vostè, ¿no?

—No crec que hagi de respondre a aquesta pregunta, i no només perquè sigui estúpida.

—Ara mateix no, però és possible que la facin anar a Östersund a un tipus d’interrogatori molt diferent. Vostè decideix.

Ella es va quedar pensant una estona abans de respondre.

—Era del meu pare, Karl-Evert Berggren. Va deixar-nos fa molts anys.

—O sigui, ¿que va participar en la Segona Guerra Mundial, del costat de Hitler?

—Va incorporar-se al cos de voluntaris que es deia Svenska Kompaniet^[10]. Li van concedir dues medalles pel seu coratge. Si voleu també us les puc mostrar.

Giuseppe va fer que no amb el cap.

—No cal. Parteixo de la premissa que vostè sabia que Herbert Molin també va ser nazi quan era jove i que va anar a la guerra com a voluntari a les Waffen-SS.

Ella va posar bé l’esquena a la cadira, però no va preguntar com ho havien esbrinat.

—«Va ser» no. Herbert Molin va ser nazi convençut des de la joventut fins a la mort. Ell i el meu pare van lluitar plegats. Encara que el meu pare era molt més gran que Herbert van ser amics tota la vida.

—¿I vostè?

—Em sembla que tampoc no haig de respondre a aquesta pregunta. No és necessari haver de revelar les pròpies idees polítiques.

—Si impliquen afiliació a algun grup que pugui tenir alguna cosa a veure amb un delicte dels que s’anomenen d’«agitació contra grup ètnic, racial o religiós», la pregunta es pot fer.

—Jo no estic afiliada a cap grup —va respondre indignada—. ¿Quin grup seria? ¿El d’aquella gentussa amb el cap afaitat que van pels carrers deshonrant la salutació de Hitler?

—Deixi’m formular la pregunta d’una altra manera. ¿Té les mateixes idees polítiques que Herbert Molin?

Va respondre sense vacil·lar.

—És clar que sí. Vaig créixer a una família amb consciència de raça. El meu pare va ser un dels fundadors del Nationalsocialistiska Arbetarepartiet^[11] l’any 1933. Sven-Olov Lindholm, el nostre líder, venia sovint a casa. El meu pare era metge i oficial a la reserva. Aleshores vivíem a Estocolm. Encara recordo que la meva mare em portava a les marxes de les dones de l’organització nacional socialista Kristina Gyllenstierna per la zona d’Östermalm. He fet la salutació de Hitler des que tinc deu anys. Els meus pares veien el que estava passant. La deportació dels jueus, la decadència, la dissolució moral. I l’amenaça comunista. Res no ha canviat. Avui en dia la immigració incontrolada està devorant Suècia des de dins. La sola idea que a terra sueca es construeixen mesquites em fa venir basques. La societat sueca s’està podrint. I ningú no hi fa res.

El que va dir la va indignar tant que va començar a tremolar. Stefan va preguntar-se, a desgrat, d’on podia venir tot aquell odi.

—No són opinions precisament boniques —va dir Giuseppe.

—Estic convençuda de totes i cadascuna de les paraules que he dit. La societat sueca quasi no existeix. No es pot sentir res més que odi contra els qui han permès que això passés.

—¿O sigui que no va ser una casualitat que Herbert Molin vingués a viure aquí?

—I és clar que no. En aquests temps difícils, els qui encara conservem aquells vells ideals tenim l’obligació d’ajudar-nos els uns als altres.

—¿Existeix, malgrat tot, una organització, doncs?

—No. Però sabem qui són els amics de debò.

—Però ¿ho mantenen en secret?

Mentre responia va riure per sota el nas plena de menyspreu.

—Ser amic de la pàtria avui en dia és quasi punible. Si volem estar tranquils hem d’ocultar les nostres idees.

Giuseppe es va estremir a la cadira i va atacar amb la següent pregunta.

—Però ¿algú va buscar Herbert Molin i el va matar?

—¿I per què hauria d’estar relacionat amb el seu patriotisme?

—Vostè mateixa ho ha dit. Els obliguen a viure en secret amagant les seves insensates idees.

—El motiu de la mort de Herbert ha de ser un altre.

—¿Com per exemple?

—No el coneixia tan bé.

—Però segur que hi ha pensat, ¿no?

—Naturalment. Però em resulta incomprensible.

—Durant els últims temps, ¿va passar alguna cosa? ¿Es comportava diferent?

—Estava com sempre. Jo l’anava a visitar un cop la setmana.

—¿I no va dir-li mai si hi havia res que el preocupés?

—Res.

Giuseppe va callar. Stefan va pensar que semblava que Elsa Berggren deia la veritat. No havia notat cap canvi en Herbert Molin.

—¿Què ha passat amb Abraham Andersson? —va preguntar.

—L’han mort a trets. Sembla que ha estat una execució. ¿També formava part del seu grup que no és cap grup?

—No. Herbert Molin parlava amb ell de vegades, però mai de política. Anava amb molt de compte. Tenia molt pocs amics de debò.

—¿Té alguna idea sobre qui pot haver matat Abraham Andersson?

—No el coneixia.

—¿Em pot dir qui era la persona més propera a Herbert Molin?

—Suposo que jo. I els seus fills. Si més no la seva filla. La relació amb el fill estava trencada.

—¿Qui la va trencar?

—Ho desconec.

—¿Algú altre? ¿Ha sentit a parlar d’un tal Wetterstedt de Kalmar?

Va dubtar abans de respondre. Giuseppe i Stefan es van mirar ràpidament. Estava clar que l’havia sorprès sentir el nom de Wetterstedt.

—De vegades parlava d’una persona de Kalmar que es deia així. Herbert va néixer i va créixer allà. Sembla que Wetterstedt era familiar d’un antic ministre de justícia, que van matar també fa uns anys. Crec que era retratista. Però no ho puc dir amb certesa.

Giuseppe havia tret el bloc de notes i apuntava el que ella deia.

—¿Ningú més?

—No, però Herbert no era dels qui parlen per parlar. La gent té la seva integritat, ¿no els sembla?

Giuseppe va mirar Stefan.

—Tinc una pregunta més —va dir després—. ¿Vostè i Herbert solien fer un ball quan l’anava a veure?

—¿Què vol dir amb això?

—Amb això vull dir que li pregunto si solien ballar.

Per tercera vegada durant aquella conversa va fer cara de veritable sorpresa.

—Sí, de fet sí que ho fèiem.

—¿Tango?

—Entre d’altres. Sovint, tango. També estan desapareixent els antics balls de saló. Aquells que volen tècnica i una petita quantitat de refinament. ¿Com ballen avui en dia? ¿Com micos?

—És clar, vostè sabia que Herbert Molin tenia com una mena de nina amb qui ballava, ¿no?

—Era un apassionat del ball. Ho feia molt bé. Practicava sovint. I per això necessitava la nina. Crec que quan era jove somiava a ser ballarí. Però va fer el servei militar quan els estendards el van reclamar.

Stefan va pensar que parlava un suec altisonant i antiquat. Era com si intentés obligar el temps a anar enrere, als anys trenta o quaranta.

—Suposo que no hi havia gaire gent que sabés que a Herbert li agradava ballar, ¿no?

—No tenia gaires amics. ¿Quantes vegades l’hi hauré de repetir?

Giuseppe es va gratar el nas mentre feia la següent pregunta.

—¿Sempre li va interessar el ball?

—Jo crec que se li va despertar l’interès durant la guerra, o poc abans que comencés. Era jove, aleshores.

—¿I per què ho creu?

—Perquè alguna vegada m’ho havia dit. Res més. La guerra era dura, però de vegades li concedien permisos. Les forces armades alemanyes tractaven bé els seus soldats. Tenien permís sempre que era possible i ho tenien tot pagat.

—¿Parlava sovint de la guerra?

—No, però el meu pare sí. Una vegada van tenir permís una setmana al mateix temps. Aleshores van viatjar a Berlín. El meu pare va contar-me que Herbert volia sortir a ballar cada nit. Crec que Herbert anava a Berlín a ballar sempre que podia deixar el front.

Giuseppe va quedar-se en silenci una estona fins que va fer la següent pregunta.

—¿Té alguna cosa a dir que cregui que ens pot ser útil?

—No, però vull que agafeu a qui l’ha assassinat. Naturalment, el culpable no rebrà mai cap pena dura. A Suècia es protegeixen els delinqüents, i no les seves víctimes. A més, sortirà a la llum que Herbert era fidel al seu vell ideal. I serà jutjat malgrat que ja no sigui entre nosaltres. Però jo vull que, de totes maneres, trobeu la persona que li va prendre la vida. Vull saber qui va ser.

—Doncs si és així, no tenim més preguntes ara per ara. Però haurà d’avenir-se a properes converses.

—¿Sóc sospitosa d’alguna cosa?

—No.

—Aleshores, ¿pot dir-me com sabia que hi havia un uniforme al meu armari?

—Una altra vegada —va dir Giuseppe tot aixecant-se.

Ella els va acompanyar fins al rebedor.

—Haig de dir que les seves opinions freguen l’insuportable —va dir Giuseppe quan ja havia travessat la porta.

—Per a Suècia ja no hi ha salvació —va respondre—. Quan era jove sovint un es podia trobar amb policies que tenien consciència política i que comprenien els nostres ideals. Però d’aquests tampoc no en queden.

Va tancar la porta. Giuseppe tenia pressa per sortir de casa seva.

—Realment se la pot qualificar d’espantosa, a aquesta dona —va dir quan van arribar a la tanca—. M’ha fet venir ganes de clavar-li un mastegot.

—Hi ha més gent que no ens pensem que comparteix les seves idees —va dir Stefan.

Van tornar en silenci a l’hotel. De cop i volta, Giuseppe es va aturar.

—Però ¿en realitat què ha dit? ¿De Herbert Molin?

—Que sempre ha estat un nazi.

—¿I què més?

Stefan va fer que no amb el cap.

—El que ella ha dit en realitat —va continuar Giuseppe— no ha estat altra cosa que Herbert Molin, fins a la seva mort, va ser una persona que tenia idees horroroses. No he llegit el seu diari detalladament, però el tens tu. Ens podem preguntar, ¿què hi feia, de fet, a Alemanya? I ens podem demanar si no hi havia molta gent que li volia llevar la vida.

—De totes maneres, no ho veig gaire clar —va respondre Stefan—. La Segona Guerra Mundial es va acabar fa cinquanta-quatre anys. És molt de temps per esperar.

Giuseppe no acabava d’estar convençut.

—Potser —va dir només—. Potser.

Van continuar caminant. Quan acabaven de passar els jutjats va arribar el torn d’aturar-se a Stefan.

—¿Què passa si li donem la volta a tot plegat? Ara pensem que tot comença amb Molin, perquè el van matar primer. Això fa que pensem que el punt de partida es troba en Molin. Però ¿què passaria si fos a l’inrevés? ¿Si ens haguéssim de concentrar en Abraham Andersson?

—«Haguéssim», no —va respondre Giuseppe—. «Hagués». És clar, deixo aquesta possibilitat oberta. Però no em sembla gaire creïble. Abraham Andersson va venir a viure aquí per motius diferents dels de Herbert Molin. A més, no s’amagava. De les poques coses que sabem d’ell és que es feia amb els seus veïns i que es tractava d’una personalitat totalment diferent.

Van tornar a l’hotel. Stefan es va adonar que l’havia irritat la indicació sobtada de Giuseppe sobre el fet que eren ell i la policia local els qui portaven el cas. Stefan quedava fora una altra vegada. Va pensar que la irritació era injustificada, però la sensació, tanmateix, hi era.

—¿Què fas ara? —va preguntar Giuseppe.

Stefan va arronsar les espatlles.

—Marxaré d’aquí.

Giuseppe va dubtar abans de fer la següent pregunta.

—¿Com et trobes?

—Vaig tenir dolor un dia. Però ja m’ha passat.

—Intento imaginar-me com deu ser. Però no puc.

Estaven davant de les escales d’entrada de l’hotel. Stefan va mirar un pardal que picotejava un cuc mort. «No puc imaginar-m’ho ni jo mateix», va pensar, «encara penso que tot plegat és un malson. Que no hauré d’estar a l’hospital de Borås el dinou de novembre per començar la radioteràpia».

—Abans que marxis m’agradaria que m’ensenyessis el lloc aquell d’acampada.

Stefan va pensar que volia marxar de Sveg com més aviat millor. Però no podia dir-li que no a Giuseppe.

—¿Quan? —va preguntar.

—Ara.

Van pujar al cotxe de Giuseppe i es van dirigir cap a Linsell.

—Els boscos d’aquesta part del país són infinits —va dir de sobte Giuseppe, trencant el silenci que regnava al cotxe—. Si t’atures aquí i camines deu metres bosc endins et trobaràs a un altre món. Però això potser ja ho saps.

—Ho he provat.

—A una persona com Herbert Molin potser se li fa més fàcil de viure amb els seus records al bosc —va continuar Giuseppe—. On res no el molesta. On el temps es pot aturar, si així es vol. ¿No hi havia cap uniforme on vas trobar el diari? Potser es plantava al mig del bosc i feia la salutació de Hitler i marxava pels corriols.

—Ell mateix escriu que deserta. Canvia l’uniforme per roba civil que treu d’un cos mentre Berlín crema al seu voltant. Si ho he entès bé, en el seu diari es converteix en desertor el mateix dia que Hitler se suïcida al búnquer. Però bé, podem donar per fet que això Herbert Molin no ho sabia.

—Jo crec que van ocultar la notícia de la seva mort uns dies —va respondre Giuseppe dubtós—. Després algú va fer un discurs per ràdio on deien que el Führer havia caigut. Però pot ser que no recordi bé la història.

Van tombar pel trencall de la casa de Herbert Molin. Uns trossos del cordó policial penjaven de les branques dels arbres.

—Hauríem de netejar quan marxem dels llocs —va dir Giuseppe, enutjat—. Però ara li hem tornat la casa a la filla. ¿Que l’has tornat a veure?

—No, l’última vegada que la vaig veure va ser quan vam parlar a l’hotel.

—Una dona molt decidida —va dir Giuseppe—. Em pregunto si coneix la història del seu pare. De totes maneres n’hi penso parlar jo.

—¿No ho hauria de fer ella?

—Segur que se n’avergonyeix. ¿I qui no ho faria havent tingut un pare nazi?

Van sortir del cotxe. Es van quedar quiets escoltant la remor dels arbres. Després Stefan va dirigir el passeig cap al llac, per la riba escapçada que arribava fins al lloc d’acampada.

Només arribar allà va adonar-se que algú més hi havia estat. Es va aturar en sec. Giuseppe es va sorprendre i el va mirar.

—¿Què passa?

—No ho sé. Crec que algú ha passat per aquí després de mi…

—¿Que ha canviat alguna cosa?

—No ho sé.

Stefan va observar el lloc d’acampada. Al primer cop d’ull semblava que tot estava com quan havia estat allà l’última vegada. Però tot i aquesta impressió sabia que hi havia anat algú després d’ell. Hi havia alguna cosa diferent. Giuseppe va esperar. Stefan va fer una volta a la clariana, encerclant el lloc d’acampada amb la mirada. Va fer una altra volta. Aleshores va veure què era. S’havia assegut sobre el mateix tronc d’arbre caigut. Mentre mirava al seu voltant havia agafat un branquilló de pi trencat. L’havia deixat a terra davant dels peus en aixecar-se. Ara, la branca estava en un altre lloc, més avall, al corriol cap al llac.

—Aquí, hi ha estat algú —va dir Stefan—. Algú s’ha assegut sobre aquest tronc.

Va assenyalar la branca.

—¿Es poden prendre les empremtes digitals d’un branquilló de pi?

—És molt possible —va respondre Giuseppe, i va treure una bossa de plàstic de la butxaca—. Sigui com sigui, provem-ho. ¿N’estàs segur?

Stefan va fer que sí amb el cap. Recordava on havia deixat el branquilló. I ara era a un altre lloc. Podia imaginar-se algú seient allà, sobre aquell tronc d’arbre, com ho havia fet ell mateix, algú que s’ajupia a agafar el branquilló i després el llençava.

—Farem venir una patrulla amb gossos —va dir Giuseppe tot agafant el telèfon.

Stefan va mirar a dins del bosc. De sobte va tenir la sensació que hi podia haver una persona allà, molt a prop. Algú que els vigilava.

Al mateix temps va pensar que hi havia una cosa que havia de recordar. Alguna cosa que tenia a veure amb Giuseppe. Va donar-hi voltes i més voltes sense aconseguir recordar.

Giuseppe escoltava al telèfon, va fer algunes preguntes, va demanar que hi anés una patrulla amb gossos i va acabar la conversa.

—Estrany —va dir Giuseppe.

—¿Què?

—El gos d’Abraham Andersson no hi és.

—¿Com vols dir «no hi és»?

Giuseppe va fer que no amb el cap.

—No hi és. Ha desaparegut, així de senzill, malgrat que el lloc és ple de policies.

Es van mirar sorpresos. Un ocell va batre les ales des d’una branca i va desaparèixer per sobre del llac. El van seguir en silenci amb la mirada fins que va desaparèixer.