12

Quan Aron Silberstein es va despertar no sabia qui era. Hi havia un tel de boira entre el somni i la realitat i el va haver de travessar per esbrinar si realment era Aron Silberstein o si potser en aquell moment era Fernando Hereira. Als somnis, sovint, els dos noms s’intercanviaven. Cada despertar era un moment de gran confusió. Aquell matí, quan va obrir els ulls i va veure la llum que s’escolava a través de la lona de la tenda de campanya, no va ser una excepció. Va treure el braç del sac de dormir i va mirar l’hora. Eren les nou i escaig. Va escoltar. A fora estava tot tranquil. La nit abans havia sortit de la carretera principal després d’haver passat una ciutat que es deia Falköping. Després havia creuat un petit poble que potser es deia Gudhem i havia trobat el camí de carros que el portava a dins del bosc on havia pogut plantar la tenda.

Era allà on ara es despertava amb la sensació d’haver-se de desfer d’aquells somnis. Va sentir que plovia. La pluja no era forta ni persistent, era un plovisqueig dispers i cada gota picotejava contra la lona de la tenda. Va ficar la mà dins del sac per mantenir l’escalfor. Cada matí tenia la mateixa sensació d’enyorança de la calor. Suècia, a la tardor, era un país fred. Això ho havia après durant la seva llarga estada.

Però aviat s’havia d’acabar. Avui mateix aniria a Malmö. Allà deixaria el cotxe, es desfaria de la tenda i passaria una nit a l’hotel. Molt d’hora, l’endemà, viatjaria a Copenhaguen per pujar a un avió a la tarda, que fent escala a Frankfurt o a São Paulo el portaria a casa, a Buenos Aires.

Es va ficar dins del sac i va tancar els ulls. Encara no calia que es llevés. Tenia la boca seca i mal de cap. «Ahir a la nit vaig passar de la ratlla», va pensar, «vaig beure més del compte, més del que em calia per adormir-me».

La temptació d’obrir el sac i agafar una de les ampolles que tenia allà era gran. Però no es podia arriscar que l’enxampés un control policial. Abans de marxar de l’Argentina havia fet una visita a l’ambaixada sueca a Buenos Aires per informar-se sobre les normes de trànsit a Suècia. Havia llegit que la tolerància pel que fa a la conducció sota la influència de l’alcohol era nul·la. Això l’havia sorprès perquè alguna vegada havia llegit en un article de diari que els suecs bevien molt i que sovint actuaven en estat d’embriaguesa. Va aconseguir, però, resistir-se al desig de l’alcohol. Així no faria olor d’alcohol si la policia l’aturava.

La claror es filtrava a través de la lona de la tenda. Va pensar en el somni que havia tingut durant la nit. En ell tornava a ser Aron Silberstein. Era petit i el seu pare, Lukas, encara era a prop seu. El pare era professor de dansa i rebia els alumnes al seu pis, a Berlín. El somni es situava durant aquell últim i terrible any, això ho sabia, perquè el pare, en el somni, s’havia afaitat el bigoti. Això ho havia fet pocs mesos abans que succeís la desgràcia. Seien a una sola sala on les finestres encara estaven senceres. Només hi eren Aron i el seu pare, els altres membres de la família estaven desapareguts. I havien estat esperant. Estaven en silenci i esperaven, res més. Encara cinquanta-cinc anys més tard continuava pensant que tota la seva infància havia estat una llarga i perllongada espera. Espera i por. De fet, totes les coses terribles que passaven als carrers, a les nits, quan l’alarma antiaèria sonava i es precipitaven al soterrani, no li havien deixat cap ferida. Era aquella espera el que havia acabat dirigint la seva vida.

Va sortir del sac. Va buscar les pastilles pel mal de cap i l’ampolla d’aigua. Va mirar-se les mans. Li tremolaven. Es va posar la pastilla a la boca i se la va empassar amb un glop d’aigua. Després va sortir de la tenda de quatre grapes i va pixar. Va sentir el terra moll i fred sota els peus descalços. «En vint-i-quatre hores seré fora d’aquí», va pensar, «aquest fred, les llargues nits». Va tornar a entrar a la tenda de quatre grapes, va posar-se dins del sac i se’l va tancar fins a la barbeta. La temptació de fer un glop d’alguna de les ampolles d’alcohol era present tota l’estona. Però esperaria. Ara que havia arribat fins aquí no tenia la intenció de córrer riscos innecessaris.

La pluja que se sentia fora de la tenda es va fer tot d’una més intensa. «Ha anat tal com havia d’anar», va dir-se a si mateix, «he esperat més de cinquanta anys que arribés el moment». Quasi, i només quasi, havia perdut l’esperança de trobar l’explicació i la solució al fet que li havia destrossat la vida. Aleshores va passar allò que mai no s’hauria pogut imaginar. Una persona va creuar-se en el seu camí per la més incomprensible de les casualitats i li va donar una peça important del trencaclosques del que en realitat havia passat. Una coincidència que, de fet, hauria d’haver estat del tot impossible.

Va decidir que tan bon punt arribés a Buenos Aires aniria al cementiri on estava enterrat Höllner i posaria flors a la seva tomba. Sense ell mai no hauria pogut dur a terme la seva tasca. En algun lloc hi havia una justícia mística, potser divina, que li havia permès conèixer Höllner abans que morís, i poder escoltar d’ell les respostes a les preguntes que tenia. El coneixement d’allò que en realitat havia passat aquella vegada quan era nen l’havia posat en un estat de xoc. Mai a la seva vida no havia begut tant com els dies que havien envoltat aquella coincidència. Però després, quan va morir Höllner, s’havia obligat a deixar de beure, a reduir si més no la quantitat d’alcohol que prenia, per poder reprendre la seva feina i dissenyar un pla.

I ara tot s’havia acomplert.

Mentre la pluja colpejava la lona de la tenda va repassar, una altra vegada, el que havia passat. Primer s’havia trobat amb Höllner en un restaurant a La Cabaña. D’això ja feia més de dos anys. Aleshores a Höllner ja se li notava el càncer d’estómac que uns anys més tard l’havia de matar. Va ser Filip Monteiro, el vell cambrer amb l’ull d’esmalt, qui li havia preguntat si li feia res compartir taula, un vespre d’aquells en què el restaurant tenia molts clients. I aleshores l’havien posat a la mateixa taula que Höllner.

De seguida havien pogut constatar que els dos eren immigrants d’Alemanya, tenien el mateix accent. Aron estava preparat per si Höllner li deia que formava part del gran grup d’alemanys que havien arribat a l’Argentina a través de les cordes salvavides que ajudaven els nazis a sortir de l’abatut regne mil·lenari, i quan es va presentar no va dir el seu nom de debò. Höllner podia haver estat un d’aquells que havia entrat al país amb papers falsos, potser havia desembarcat d’algun dels submarins que es passejaven per davant de la costa argentina durant la primavera de 1945. Potser havia rebut ajuda d’algun dels grups de nazis que operaven des de Suècia, Noruega i Dinamarca. O potser fins i tot havia arribat més tard, quan Juan Perón va obrir els seus braços als immigrants alemanys sense fer-los mai cap pregunta sobre el seu passat. Aron sabia que l’Argentina era plena de nazis que s’havien amagat, criminals de guerra que vivien amb la por de ser capturats. Gent que mai no havia demanat perdó, que encara tenia un bust de Hitler a un lloc d’honor a casa seva. Però resultava que Höllner no era un d’aquests. Va parlar de la guerra com la gran tragèdia. Aviat va deduir que el pare de Höllner havia estat un alt càrrec nazi, però que Höllner era un dels molts immigrants alemanys que s’havien traslladat a l’Argentina senzillament perquè buscaven un futur millor que no el que els esperava a l’arrasada Europa.

Aquell vespre, a La Cabaña, van compartir taula. Aron encara recordava que van demanar el mateix plat, un estofat de carn que els cuiners de La Cabaña preparaven millor que ningú. Després de sopar van passejar junts per la ciutat perquè vivien en la mateixa direcció, ell a l’Avenida Corrientes i Höllner unes illes més enllà. Van decidir que es tornarien a veure. Höllner li va explicar que era vidu, que els seus fills havien tornat a Europa. Fins no feia gaire havia tingut una impremta que havia venut. Aron el va convidar al taller on restaurava mobles. Höllner va acceptar la invitació i, a poc a poc, la seva visita de la tarda va esdevenir un costum. Semblava no cansar-se mai de veure com Aron entapissava alguna cadira vella que algun representant ric de la classe alta li havia deixat. De tant en tant sortien al jardí, prenien un cafè i fumaven.

Com sol fer la gent gran, van comparar les seves vides. I va ser aleshores, en una frase subordinada o en una digressió, que Höllner li va preguntar a Aron si era familiar d’un tal Jacob Silberstein, de Berlín, que havia pogut escapar de les deportacions de jueus durant els anys trenta i de tot tipus de persecució més tard, durant els anys de la guerra, perquè era l’únic que sabia fer-li un bon massatge a Hermann Göring pels seus mals d’esquena persistents. Com si la història l’hagués atrapat de cop, Aron li va contestar que el massatgista Jacob Silberstein era el seu oncle. I que havia estat gràcies a aquella protecció de la qual Jacob gaudia, que el seu germà, Lukas, el pare d’Aron, també havia esquivat la deportació. Höllner el va mirar amb sorpresa i després li va explicar que ell també havia conegut Jacob Silberstein perquè també havia estat el massatgista del seu pare.

Aquell dia Aron va tancar el taller i va penjar un cartell a la porta que deia que no tornaria fins l’endemà. I van anar a casa de Höllner, que vivia cap al port, a una casa de lloguer mal conservada. Höllner tenia un pis petit que donava al jardí del darrere. Aron encara avui podia recordar la fortor a lavanda que feia allà dins, i totes les aquarel·les dolentes de La Pampa que havia pintat la seva dona. Van estar parlant fins molt tard a la matinada d’aquest fet tan estrany, que les seves històries es creuessin a un Berlín que quedava tan enrere en el temps. Höllner era tres anys més jove que Aron. L’any 1945 només tenia nou anys i els records que tenia eren poc clars. Però recordava molt bé aquell home a qui recollien una vegada a la setmana perquè li fes un massatge al seu pare. Fins i tot recordava la sensació que hi havia alguna cosa estranya en tot plegat, alguna cosa estranya i perillosa en el fet que un jueu, el nom del qual aleshores no sabia, encara estigués a Berlín. I que, a més, fos un home que vivia sota la protecció del temut mariscal Göring. Però quan va descriure les imatges que recordava de l’aspecte de Jacob Silberstein i la seva manera de moure’s, Aron va saber que no hi podia haver cap confusió, l’home de qui parlava Höllner era el seu oncle.

Sobretot va ser una orella, l’esquerra, que Jacob Silberstein tenia deformada des que una vegada, de petit, s’havia tallat amb una finestra trencada. Aron havia notat com començava a suar quan Höllner li descrivia aquella orella que ell recordava tan bé. No hi havia cap mena de dubte, i Aron es va emocionar tant que va abraçar Höllner.

Ara, ajagut a la tenda, recordava tot el que havia passat el dia abans. Mai no podria acabar d’entendre que les casualitats haguessin portat Höllner fins al seu camí. I que això implicava que, finalment, havia pogut entendre el que havia passat.

Aron va mirar el rellotge. Un quart d’onze. Va tornar a canviar mentalment d’identitat. Ara era Fernando Hereira. Era amb el nom d’Hereira que havia entrat a Suècia. Era un ciutadà argentí de turisme per Suècia. I res més que això. No era Aron Silberstein, l’home que havia arribat a Buenos Aires un dia de primavera de 1953 i que mai no havia tornat a Europa. Fins a aquell viatge, en què havia pogut dur a terme allò que havia esperat durant tants anys.

Es va vestir, va desmuntar la tenda i va conduir fins a la carretera principal. Es va aturar a dinar als afores de Varberg. El mal de cap li havia passat. Dues hores més tard seria a Malmö. L’empresa de lloguer de cotxes estava al costat de l’estació de ferrocarril. Allà havia recollit el cotxe quaranta dies abans i era allà també on l’havia de tornar. Segur que allà a prop hi trobaria un hotel. Abans havia de desfer-se de la tenda i del sac de dormir. Havia llençat la fogona, les olles i els plats a les escombraries a una àrea de descans d’algun lloc prop de Dalarna. Els coberts els havia llençat a un riu per on havia passat. Havia d’estar atent perquè volia trobar una altra àrea de descans on llençar tota la resta abans d’arribar a Malmö.

Poc més al nord de Helsingborg va trobar el que buscava. Un contenidor darrere d’una gasolinera on s’havia aturat per omplir el dipòsit una última vegada. Va enterrar la tenda i el sac de dormir sota els cartrons i els bidons de plàstic que ja omplien el contenidor. Després va agafar una bossa de plàstic que portava a dalt de tot de la motxilla. Allà havia posat la camisa tacada de sang. Tot i que s’havia vestit amb una granota que li cobria tot el cos, la qual havia cremat allà dalt, al bosc, Herbert Molin havia aconseguit tacar-li la camisa. Encara era un misteri com ho havia aconseguit. Un misteri igual de gran que el motiu pel qual no havia cremat la camisa al mateix temps que es desfeia de la granota.

Però dins seu en sabia prou el motiu. Havia guardat la camisa per poder-la mirar i convèncer-se a si mateix que allò que havia passat no havia estat un somni. Ara ja no la necessitava. El temps de recordatoris havia acabat. Va enfonsar la bossa de plàstic tant com va poder dins del contenidor i en aquell moment li va venir al cap la imatge de Höllner pàl·lid i marcat per la mort que havia conegut a La Cabaña. Sense ell no estaria conduint per aquí, per desfer-se dels últims rastres físics, després d’haver viatjat a Suècia per matar una persona i poder dir un últim adéu esgarrifós a un passat igual d’esgarrifós amb una sèrie de rastres de sang que havia deixat a un terra de parquet.

Ara, aquells rastres només restarien en la seva ment.

Va tornar al cotxe i es va asseure darrere el volant sense engegar el motor. Hi havia una pregunta que no el deixava estar. Havia estat allà des de la nit en què havia atacat la casa de Herbert Molin. I ara tenia una pregunta arran d’un descobriment inesperat que havia fet relacionat amb ell. En el viatge cap a Suècia havia tingut por. Durant aquell llarg viatge d’avió s’havia demanat una vegada i una altra com podria dur a terme aquella tasca que ell mateix s’havia imposat. Una tasca que tenia una única finalitat: matar una persona. Abans mai en la seva vida no havia intentat fer mal a ningú. Odiava la violència. L’espantava la idea de patir-la. I ara anava a un altre continent per matar un home amb premeditació. Un home que havia vist sis o set cops, quan tenia dotze anys.

I després havia resultat que no li havia costat gens.

I era això el que no podia entendre. L’espantava i l’obligava a tornar als fets que havien passat cinquanta anys enrere, a l’origen de la situació que l’havia portat a l’acte que acabava de cometre.

¿Per què era tan fàcil? Això de matar una persona hauria de ser la cosa més difícil del món.

Aquella idea l’entristia.

Hauria volgut que li hagués estat difícil llevar-li la vida a Herbert Molin. Abans de fer-ho havia pensat que en el moment de cometre el crim vacil·laria i que després l’envairia l’angoixa pel que havia fet. Però la seva consciència s’havia quedat en silenci.

Va seure molta estona al cotxe intentant entendre-ho. Finalment, quan la set d’alcohol es va fer massa insistent, va engegar el motor i va marxar de la gasolinera.

Va continuar cap a Malmö. A la dreta, una estona més tard, va poder veure com un gran pont s’estirava per sobre del mar entre Suècia i Dinamarca. Va entrar a la ciutat i va trobar sense grans dificultats l’empresa de lloguer de cotxes. Era molt car i això el va sorprendre. Però és clar, no va dir res i va pagar en efectiu malgrat que havia deixat la targeta de crèdit en llogar el cotxe. Ara només esperava que aquells papers on deia que Fernando Hereira havia llogat un cotxe a Suècia desapareguessin al fons d’algun arxivador.

Quan va sortir al carrer bufava un vent fred de mar, però ja no plovia. Va endinsar-se a la ciutat i es va aturar a un hotel en un carrer travesser a la primer plaça on va arribar. Només entrar a l’habitació es va treure tota la roba i es va posar sota la dutxa. Durant el temps que havia passat al bosc s’havia obligat, una vegada la setmana, a ficar-se a l’aigua gelada del llac per rentar-se. Però ara, a sota de la dutxa de Malmö, era com si finalment s’hagués alliberat de tota la brutícia acumulada.

Després es va quedar embolicat en una tovallola i va obrir l’última ampolla que li quedava a la motxilla. Aquesta era la gran alliberació. Va beure a morro tres glops i va notar com l’escalfor se li escampava pel cos. La nit abans havia begut massa i s’havia enutjat amb ell mateix, però aquella nit no s’havia de posar més límits que el de poder arribar a l’aeroport l’endemà.

Es va estirar al llit. Els pensaments fluïen millor ara que tenia conyac a les venes. El que havia passat ja es començava a transformar en un record. Ara es delia per tornar a casa, al seu taller. Era el centre de la seva vida: el petit taller al darrere de la casa de l’Avenida Corrientes era la catedral on ell anava cada matí. Després tenia, és clar, la família. Els nens que ja havien crescut. La seva filla Dolores que havia anat a viure a Montevideo i que aviat tindria el primer fill. Rakel, que encara estudiava a la universitat i que seria metgessa. I Marcus, que era el buscador incansable de la família i que somiava a ser poeta malgrat que ara vivia de fer recerca per als reporters d’un programa de crítica social a la televisió argentina. Estimava la seva dona Maria i els seus fills, però era el taller el centre de la seva vida. Aviat tornaria a ser allà. Herbert Molin era mort. Potser ara tots aquells fets que l’havien perseguit des de 1945 el deixarien tranquil.

Es va quedar ajagut una estona. De tant en tant estirava el braç per agafar l’ampolla de conyac. Cada vegada que feia un glop brindava en silenci per Höllner. Sense ell res d’això no hauria estat possible. Sense Höllner no hauria pogut saber mai la veritat sobre qui havia matat el seu pare. Es va aixecar del llit i va capgirar la motxilla. Tot el que hi havia a dins va caure a terra. Es va ajupir i va agafar el diari que havia escrit durant els quaranta-tres dies que havia estat a Suècia, una pàgina cada dia. El diari, però, anava per la pàgina quaranta-cinc. Havia començat a escriure a l’avió que l’havia portat a Frankfurt i després a Copenhaguen. Va tornar al llit, va encendre el llum de la tauleta de nit i va fullejar a poc a poc el diari. Allà hi havia tota la història. L’havia escrit per donar-lo potser als seus fills, però l’havien de rebre quan ja fos mort. El que havia escrit era la història de la seva família. I havia intentat explicar per què havia fet el que havia fet. Allò que havia descrit a la seva dona com un viatge a Europa amb l’objectiu de visitar alguns fusters que podrien ensenyar-li coses que no sabés havia tingut en realitat un motiu totalment diferent, un viatge enrere cap al seu passat. En el diari parlava d’una porta que calia tancar.

Ara, mentre el fullejava ajagut al llit, en va dubtar. Els seus fills potser no entendrien per què el seu pare havia fet aquell viatge tan llarg per matar un home vell que vivia sol a un bosc.

Va deixar el diari a terra i va fer un altre glop de conyac. Era l’últim abans de vestir-se i sortir a sopar. També beuria alguna cosa durant l’àpat. El que li quedava a l’ampolla ho guardava per a aquella nit i l’endemà al matí.

Va notar que estava borratxo. Si hagués estat a Buenos Aires, Maria l’hauria culpat en silenci amb la mirada. Però ara no calia que es preocupés per això. L’endemà tornaria a casa. Aquella nit era només seva i dels seus pensaments.

A dos quarts de set es va llevar, es va vestir i va marxar de l’hotel. El vent fred i dur el va atordir quan va sortir al carrer. De fet, havia pensat fer una passejada, però el mal temps va fer que en perdés les ganes. Va mirar al seu voltant. El vent feia onejar el rètol d’un restaurant que es trobava carrer avall. S’hi va arribar, però en entrar al local va dubtar. A un racó hi havia un televisor engegat, a tot volum, on feien un partit d’hoquei sobre gel. A una taula davant del televisor seien uns quants homes que bevien cervesa mentre seguien el partit. Va suposar que en aquell lloc el menjar no seria especialment bo, però no volia sortir a fora, al fred, una altra vegada. Es va asseure a una taula que estava lliure. Al costat seia un home sol que mirava fixament el seu got de cervesa quasi buit. La cambrera va acostar-se amb el menú i ell va demanar un tall de carn amb salsa bearnesa i patates fregides. Per acompanyar, una ampolla de vi. Vi negre i conyac era el que bevia. Mai cervesa, mai altres begudes.

—I hear that you speak English —va dir d’improvís l’home del got de cervesa.

Aron va respondre assentint amb el cap. Dins seu esperava que l’home de la taula del costat no comencés una conversa. No en tenia gens de ganes. Volia estar sol i tranquil amb els seus pensaments.

—Where do you come from? —va prosseguir l’home.

—Argentina —va respondre Aron.

L’home va continuar mirant-lo amb els ulls brillants.

—Entonces debe de hablar español —va dir.

La pronunciació de l’espanyol era quasi perfecta. Aron el va mirar sorprès.

—Em vaig embarcar —va dir l’home, parlant encara en espanyol—. Vaig viure a Amèrica del Sud alguns anys. Fa molt de temps d’això. Però quan s’aprèn un idioma de veritat no s’oblida tan fàcilment.

Aron va assentir amb el cap.

—Ja veig que vol estar tranquil —va dir l’home—. A mi ja m’està bé. Jo també vull estar tranquil.

Va demanar un altre got de cervesa. Aron va tastar el vi. Havia demanat l’anomenat «vi de la casa». No ho hauria d’haver fet, però ara no tenia esma per canviar-lo. L’únic que li importava en realitat era no deixar d’estar borratxo.

Un crit va omplir el local. Alguna cosa havia passat al partit d’hoquei. Els jugadors vestits de blau i groc s’abraçaven. El menjar va arribar a la taula. Era sorprenentment bo. Va demanar més vi. Ara estava tranquil del tot. La tensió havia començat a deixar via lliure a una gran sensació de buidor que l’alliberava.

Herbert Molin era mort. Havia acomplert la seva tasca.

Quan es va acabar el sopar, i sense parar-hi esment, va mirar cap al televisor d’una llambregada. Semblava que el partit estava aturat. Una dona deia les notícies. Va estar a punt de caure-li el got de vi de la mà quan, tot d’un plegat, la cara de Herbert Molin va aparèixer a la pantalla. No va entendre el que deia la dona. Es va quedar quiet a la cadira i va sentir com li bategava el cor. Durant uns segons va pensar que la seva cara també sortiria a la televisió.

Però no va veure’s ell mateix a la pantalla. Era un altre home vell. Una cara que li sonava.

Es va girar ràpid cap a l’home del costat que estava enfonsat en els seus pensaments.

—¿Què diuen a les notícies? —va preguntar.

L’home va mirar cap al televisor i va escoltar.

—Han assassinat dos homes —va dir—. Primer l’un i després l’altre. En algun lloc al nord, a Norrland. Un d’ells era policia i l’altre tocava el violí. Pensen que ha estat el mateix agressor.

La imatge va desaparèixer de la pantalla. Però ara sabia que no s’havia equivocat. Primer havia estat Herbert Molin i després l’altre home que una vegada va veure que visitava Molin.

També havia estat assassinat.

Aron va deixar el got i va intentar pensar. El mateix agressor. No podia ser. Ell havia matat Herbert Molin. Però no l’altre home.

Es va quedar assegut, quiet.

El partit d’hoquei es va reprendre.

No podia entendre de cap manera el que havia passat.