11

Stefan no es va preocupar més de buscar a la sala de treball d’Elsa Berggren. Va marxar de la casa d’Ulvkälla pel mateix lloc per on havia entrat i va tancar bé la finestra. Mentre s’afanyava cap al cotxe va adonar-se que havia començat a caure aiguaneu. Va anar directe a l’hotel, es va servir un got de vi i va intentar decidir si trucar a Giuseppe Larsson aquella mateixa nit. Però dubtava. Havia promès no tenir cap contacte amb Elsa Berggren. I ara no només havia parlat amb ella sinó que havia entrat a casa seva. «Això no és una cosa que es pugui explicar per telèfon», va pensar, «Giuseppe ho entendrà, però cal que estiguem l’un davant de l’altre i que tinguem temps».

Va engegar el televisor i va canviar de canal unes quantes vegades. Es va quedar a un canal on passaven una pel·lícula de l’oest amb la imatge descolorida. Un home amb una escopeta s’arrossegava per unes roques d’un paisatge de decorat i intentava escapar-se d’uns altres homes que entraven a cavall. Stefan va abaixar el volum i va buscar el bloc de notes. Va intentar fer un resum del que havia succeït des que havia arribat a Sveg. ¿Què sabia ara que abans no sabés? Va intentar pensar una hipòtesi provisional sobre quin podia ser el motiu de la mort de Herbert Molin. I li va sortir ben fàcil, com si expliqués una història que ja havia escrit.

En algun moment un home que es diu Herbert Molin rep tres trets. Sobreviu.

En algun moment aquest mateix home té al seu càrrec una botiga de música.

D’alguna manera té una relació especial amb la dansa. ¿Potser és tan senzill com el fet que la dansa ha estat la passió oculta de la seva vida? ¿Com qui es dedica a collir bolets o a pescar truites de riu als rius noruecs?

A la seva vida hi ha una dona que es diu Elsa Berggren. Quan Herbert Molin es jubila li demana que li aconsegueixi una casa aïllada i solitària dins dels boscos de Härjedalen, no gaire lluny d’on ella viu. D’això, en tenim el millor testimoni que es pot tenir, un veí tafaner. A l’armari d’Elsa Berggren, a un racó, hi ha penjat un uniforme alemany de les SS.

I algú ha arribat, potser remant a través d’un llac d’aigua fosca, i ha plantat un campament prop de la casa de Herbert Molin per després llevar-li la vida.

A la ment de Stefan el relat s’aturava aquí, amb un home que travessa un llac remant i desapareix sense deixar rastre.

Però hi havia altres estaques a unir a la tanca que formava el relat. Les petjades de sang que representaven el pas bàsic del tango. La por de Herbert Molin. I el fet que es canviés el nom fa temps. «Una baixada de categoria», va pensar Stefan, «segur que no hi ha molta gent que es digui Mattson-Herzén a Suècia. Però Molin, en canvi, sí». Va pensar que només hi havia una explicació. El canvi de nom també era un amagatall. Herbert Molin esborrava qualsevol rastre possible. Però ¿quin rastre? ¿I per què? Si pensava que Mattson-Herzén era llarg i pesat es podia haver dit només Mattson.

Va llegir el que havia escrit. Va girar la pàgina i va escriure dues dates. Nascut 1923, mort 1999. I va tornar a les notes que havia pres el vespre que s’havia tancat al despatx de Giuseppe. L’any 1941, quan Molin tenia divuit anys, va fer el servei militar durant la guerra. El destinen a la defensa costanera. Les notes de Stefan no eren completes, però recordava que Herbert havia estat a una illeta en algun lloc de l’arxipèlag d’Östergötland i que vigilava les vies marítimes sueques. Stefan va suposar que s’havia quedat a la defensa costanera fins al final de la guerra i llavors ja havia aconseguit arribar a ser oficial. Set anys més tard marxa, prova com a comerciant i un quant temps després és contractat a una oficina de länsman, i d’allà passa al cos de policia.

De família de militars, va apuntar Stefan. El pare, cavaller a Kalmar, la mare, mestressa de casa. Herbert Molin, al principi, no fa cap pas important en l’arbre familiar. Intenta la carrera d’oficial però d’improvís trenca el camí emprès.

Stefan va deixar el bloc de notes i va omplir el got de vi. L’home que s’arrossegava per les roques a algun lloc als afores de Hollywood havia estat capturat per l’home del cavall. L’estaven a punt de penjar. L’home que tenia la soga al coll semblava estranyament despreocupat pel seu destí. La imatge encara era descolorida.

«Si els fets al voltant de la mort de Herbert Molin fossin una pel·lícula», va pensar Stefan, «seria necessari que passés alguna cosa ara. Si no, el públic es cansaria. Fins i tot els policies es cansaven. Però això no volia dir que deixessin la recerca de l’explicació o l’autor del crim».

Va estirar el braç per agafar el bloc de notes de nou. Al mateix temps, l’home de la pel·lícula aconseguia escapolir-se d’una manera del tot increïble. Stefan va intentar formular algunes teories factibles. Una, la més òbvia, era la de pensar que Molin, malgrat tot, havia caigut a les mans d’un boig. D’on havia sortit i per què anava equipat amb gas lacrimogen i tenda de campanya quedava, però, sense explicació. La teoria del boig era dolenta però s’havia de formular de totes maneres.

L’altra teoria tractava d’un lligam poc clar entre l’assassinat de Herbert Molin i alguna cosa que s’amagava al passat. Tal com Veronica Molin havia apuntat, Herbert Molin no tenia patrimoni. Els diners no podien ser el motiu del seu assassinat. Encara que la filla havia fet que sonés com si aquest fos l’únic motiu possible d’un assassinat. «Però els policies es guanyen enemics», va pensar Stefan, «avui és més freqüent que fa uns anys que els policies rebin amenaces de mort, que es posin bombes a sota dels cotxes dels fiscals, o que es tramin incendis per assassinar-los. Una persona venjativa de debò espera, segurament, tot el temps que calgui per tornar-s’hi. Això també voldrà dir que s’haurà de fer una investigació llarga i pacient dels arxius».

Hi havia també una tercera possibilitat. Una cosa que tenia a veure amb Elsa Berggren. ¿Tenia alguna cosa a veure amb Herbert Molin l’uniforme que penjava al seu armari? ¿O Elsa Berggren tenia alguna cosa en el seu passat que es podia connectar amb els temps de Hitler a Alemanya?

Stefan va calcular. Segons Björn Wigren, Elsa Berggren i Herbert Molin tenien més o menys la mateixa edat. Si ell havia nascut el 1923, Elsa podia haver nascut un o dos anys més tard, el 1924 o el 1925. O sigui, que tenia quinze anys quan va començar la guerra i vint-i-un quan es va acabar. Stefan va fer un gest negatiu amb el cap. No encaixava. «Però Elsa Berggren tenia un pare», va pensar, «i potser un germà gran». Va prendre nota. «Elsa Berggren viu sola. Té uns ingressos de procedència desconeguda, està en guàrdia», va tornar a prendre nota. Herbert i Elsa. Segons les seves pròpies declaracions coneixia Herbert des del seu primer matrimoni. Quan l’hi explicava l’havia envaït una sensació molt forta que no estava dient la veritat. Però es podia equivocar. Potser el que deia era veritat.

No avançava més. Va deixar el bloc de notes. L’endemà parlaria amb Giuseppe. Això volia dir que havia de tornar a anar a Östersund. Un cop hagués fet això podria tornar a Borås. Mentre es despullava pensava si preguntaria a Elena si podia agafar-se una setmana lliure i anar amb ell cap al sud. Però no estava segur de si tenia forces per fer-ho. L’elecció entre el fet que ella li fes companyia o estar sol no era gens fàcil.

Va anar al lavabo, va obrir la boca i va treure la llengua. El bony no es veia, però hi era. Va mirar-se la cara i va veure que estava pàl·lid. Tot seguit, va fer veure que es posava el barret de l’uniforme que havia trobat al prestatge de l’armari d’Elsa Berggren. Va intentar recordar els títols que hi havia a les SS, Rottenführer Lindman. Unterscharführer Lindman.

Es va treure el barret invisible i es va rentar la cara. Quan va sortir del bany la pel·lícula de l’oest estava a punt d’acabar-se. L’home que feia una estona portava la soga al coll seia a una taula dins una casa de fusta amb una dona que tenia el bust voluminós. Stefan va allargar el braç per agafar el comandament a distància i va apagar el televisor.

Va trucar a Elena, que va agafar el telèfon quasi a l’instant.

—Demà marxaré d’aquí. Potser em dóna temps d’arribar a casa demà mateix al vespre.

—No condueixis massa de pressa.

—Només volia dir-t’ho. Estic esgotat. Parlem quan hagi tornat a casa.

—¿Com va tot?

—¿Quina cosa?

—Tu.

Va dir que no tenia forces per parlar de com es trobava i Elena ho va entendre.

Va beure un got més de vi abans de ficar-se al llit. A fora seguia caient aiguaneu a terra, i ja estava tot blanc.

«Em queda per fer una visita», va pensar abans d’adormir-se, «haig de trobar-me encara amb una persona abans de parlar amb Giuseppe i deixar enrere tot això».

Es va despertar poc abans que sortís el sol amb un dolor molt intens a una de les galtes. A més, tenia febre. Es va quedar estirat, immòbil en la foscor, i va intentar fer fora el dolor amb els pensaments. Però era impossible. Quan es va aixecar del llit va sentir una fiblada a la galta. Va buscar un tub de pastilles per al mal de cap i en va diluir un parell en un got d’aigua. Es va preguntar si havia dormit en una mala posició. Però sabia que el dolor li venia de dins. El metge l’havia advertit. Podia ser que li vingués un dolor inesperat. Va buidar el got i es va tornar a estirar esperant que li passés el dolor. Però no millorava. Es van fer les set i no va poder baixar a esmorzar.

Una hora més tard ja no podia més. Va buscar el número de telèfon de l’hospital de Borås i va estar de sort. La seva metgessa va contestar tan bon punt li van passar la trucada. Ell li va explicar els seus dolors. Li va dir que li faria una recepta i trucaria a la farmàcia de Sveg perquè li donessin els medicaments. Si els dolors no s’aturaven, li havia de tornar a trucar. Stefan es va tornar a estirar al llit. La metgessa li havia dit que li trucaria de seguida. Va decidir intentar aguantar el dolor una hora més. En acabat baixaria amb cotxe a la farmàcia que havia vist a l’entrada del poble. Es va quedar ajagut sense moure’s. L’únic en què es podia concentrar era el dolor. Quan van ser les nou es va llevar, es va vestir amb penes i treballs i va baixar l’escala. La noia de la recepció el va saludar. Va deixar la clau sobre el taulell i va fer un gest amb el cap.

A la farmàcia li van donar les pastilles i es va prendre la primera dosi a l’instant. I va tornar a l’hotel. La noia li va donar la clau.

—¿Que no es troba bé? —va preguntar ella.

—No —va dir ell—. Tinc dolor. Però em passarà.

—No ha esmorzat. ¿Vol que li pugi alguna cosa a l’habitació?

—Una mica de cafè. I un parell de coixins més.

Va esperar que ella pugés amb el cafè i els coixins.

—Truqui a baix si necessita res.

—Aquest matí estava trista —va dir—. Espero que ara es trobi millor.

—M’he adonat que vostè era a la porta —va dir ella—. Ha estat un moment de feblesa. Res més.

Va sortir de l’habitació. Stefan es va estirar sobre el llit i es va preguntar què volia dir en realitat «un moment de feblesa». Va pensar que no sabia el seu nom. Es va prendre una altra pastilla.

Poc després el dolor començava a minvar. Va llegir a la caixa què era el que li havien receptat: «Doleron». Al paquet hi havia un triangle vermell com de senyal de trànsit. Va sentir-se ensopit. Però també va pensar que hi havia poques coses millors a la vida que quan un dolor intens començava a minvar.

La resta del dia es va quedar estirat al llit. Els dolors anaven i venien. Es va endormiscar i va somiar una altra vegada amb la canilla de gossos salvatges. Cap al final de la tarda va notar que els dolors estaven desapareixent i no només minvaven, gràcies a les pastilles que prenia. No havia menjat en tot el dia però no tenia gana. Poc després de les quatre va sonar el telèfon mòbil. Era Erik Johansson.

—¿Com va anar ahir? —va preguntar Stefan.

—¿Quina cosa?

—La partida de pòquer a Funäsdalen.

Erik Johansson va riure.

—Vaig guanyar dinou corones. Després de jugar quatre hores. Però vam quedar que em trucaria, ¿no?

—Estic malalt, avui.

—¿Alguna cosa greu?

—Només una mica de dolor. Però ahir em vaig trobar amb Elsa Berggren.

—¿Tenia alguna cosa a explicar?

—En realitat, no. Però va afirmar que coneixia Molin des de fa molt de temps.

—¿Tenia alguna idea del motiu per què l’han assassinat?

—Per a ella era totalment incomprensible.

—Ja m’ho vaig pensar. ¿Passarà per aquí demà? Em vaig oblidar de preguntar-li fins quan pensa quedar-se.

—Marxo demà. Però vindré.

—Cap a les nou va bé.

Va penjar el telèfon. Els dolors ja quasi havien desaparegut.

Es va vestir i va baixar a la recepció. Va deixar la clau al taulell i va obrir la porta de l’hotel. La neu havia desaparegut. Va passejar una estona pel poble. Va entrar a la botiga d’Agardhs Färghandel i va comprar fulles d’afaitar d’usar i tirar.

La nit abans havia decidit que faria una visita a Abraham Andersson. Ara es plantejava si tindria forces per fer-la. Era fosc. Es demanava si ho sabria trobar. Però Abraham havia dit que hi havia un rètol que deia on estava Dunkärret. Va tornar a l’hotel i va seure al cotxe. «Hi vaig», va pensar, «demà faig una visita ràpida a Erik Johansson i després vaig a Östersund i parlo amb Giuseppe Larsson. A la nit ja seré a Borås un altre cop».

Abans de sortir de Sveg es va aturar a una gasolinera i va omplir el dipòsit. Quan anava a pagar va veure una lleixa amb llanternes al costat del mostrador. En va comprar una i la va posar a la guantera.

Va conduir fins a Linsell comprovant tota l’estona si els dolors estaven tornant, però semblava que en aquell moment el deixaven en pau. Conduïa a poc a poc i vigilava sense parar si veia algun senyal entre els arbres que l’avisés del perill d’algun animal que pogués creuar la carretera. Va reduir la velocitat encara més quan va passar el trencall que duia a casa de Herbert Molin. Durant un breu instant va considerar si s’havia d’aturar i entrar-hi. Però no tenia res a fer-hi, allà. Va continuar i es va preguntar què pensaven fer Veronica Molin i el seu germà amb aquella propietat. ¿Qui volia comprar una casa on havien assassinat un home amb tanta brutalitat? El rumor de l’assassinat quedaria molt de temps a la zona.

Va passar Dravagen, va continuar cap a Glöte i va reduir encara més la velocitat. Després va veure el rètol, «Dunkärret 2». El camí era estret i accidentat. Més o menys un quilòmetre més endavant es bifurcava. Stefan va triar el camí de l’esquerra perquè semblava que pel de la dreta no hi havien circulat gaire. Va fer un altre quilòmetre i va arribar. Abraham Andersson havia penjat un rètol amb el nom «Dunkärr». A la casa hi havia llum. Stefan va apagar el motor i va sortir del cotxe. Un gos va bordar. Stefan va pujar fins a la casa que quedava força amunt, enmig de la foscor. Es va preguntar per què hi havia gent que volia viure tan aïllada. ¿Què podia trobar una persona en la foscor? ¿A més d’un amagatall? Ara podia veure el gos. Anava amunt i avall lligat a una corda que anava d’un arbre a la paret de la casa. Al costat de l’arbre, el gos hi tenia una caseta. Era un llebrer, igual que el que tenia Herbert Molin. Tot d’un plegat Stefan es va demanar qui devia haver enterrat el gos mort. ¿La policia? Va pujar l’escala de la porta i va picar. El gos va bordar un altre cop. Va deixar passar una estona i va tornar a picar, aquesta vegada més fort encara. Va empènyer la porta i va veure que no estava tancada amb clau. La va obrir i va cridar a dins de la casa. ¿Potser Abraham Andersson era una d’aquelles persones que es fiquen al llit aviat? Va mirar el rellotge. Un quart de nou. Era massa aviat. Va entrar al rebedor i va cridar una vegada més.

Tot d’una es va posar en guàrdia. No sabia per què, però havia tingut la sensació que alguna cosa no anava bé. Va entrar a la cuina. Sobre la taula hi havia una tassa de cafè, buida, i al costat un programa de l’orquestra simfònica de Helsingborg. Va cridar un altre cop i no hi va haver cap resposta. De la cuina va continuar cap a la sala d’estar. Al costat del televisor hi havia un faristol i, sobre el sofà, un violí. Va arrufar el nas. Va pujar l’escala que duia al pis de dalt i no va trobar cap rastre d’Abraham Andersson. La sensació era encara més forta. Sens dubte, hi havia alguna cosa que no anava bé.

Stefan va sortir al jardí un altre cop i va tornar a cridar. El gos seguia bordant i corrent amunt i avall amb la corda. Stefan es va apropar. El gos es va aturar i va moure la cua. Va amanyagar el gos amb cura. «No és gran cosa com a gos guardià», va pensar. Va tornar cap al cotxe i va agafar la llanterna que acabava de comprar. Va il·luminar el jardí al seu voltant, amb la sensació constant que havia passat alguna cosa. El cotxe d’Abraham Andersson estava aparcat al costat de la caseta annexa. Stefan va comprovar que no estava tancat amb clau. Quan va mirar al seient del conductor va veure que les claus estaven posades al contacte. El gos va lladrar uns instants. I després va parar. El vent bufava en la foscor. Escoltava. I va tornar a cridar. El gos va respondre amb un lladruc. Stefan va tornar a la casa. A la cuina va tocar els fogons i va veure que estaven freds. Va sonar un telèfon. Stefan es va sobresaltar. El telèfon estava sobre una taula a la sala d’estar. Va despenjar l’auricular. Algú volia enviar un fax. Va prémer start i va penjar. Uns instants després va sortir un paper. Era una nota escrita a mà d’algú que es deia Katarina i que deia «les partitures de Monteverdi han arribat».

Stefan va tornar a sortir a l’escala. Ara estava segur que havia passat alguna cosa.

«El gos», va pensar, «ell ho sap». Va tornar a entrar a la casa i va agafar una corretja que penjava a la paret.

El gos va tibar quan va arribar a ell però es va quedar quiet mentre li posava la corretja i el deslligava. De seguida va començar a tibar cap al bosc darrere de la casa. Stefan va il·luminar amb la llanterna. El gos va portar-lo cap a un corriol que anava directe als pins. Stefan va intentar subjectar-lo. «No hauria d’estar fent això», va pensar, «i encara menys si hi pot haver un boig rondant pel bosc».

De sobte el gos va sortir del corriol. Stefan el va seguir tibant de la corretja. El terreny era abrupte i es va entrebancar amb els branquillons. El gos estirava endavant sense parar.

Aleshores es va aturar, va aixecar una de les potes davanteres i va ensumar. La llanterna il·luminava entre els arbres.

El gos va abaixar la pota. Stefan va estirar la corretja. El gos va oposar resistència.

La corretja era prou llarga perquè Stefan la pogués lligar al tronc d’un arbre.

Mirava amb tensió cap a unes roques que quasi quedaven amagades per un grup d’avets.

Stefan va avançar fins als arbres i els va vorejar. Va adonar-se que hi havia una clariana prop de la roca.

I es va aturar en sec.

Primer no sabia què era el que havia vist. Alguna cosa blanca que brillava entre els arbres.

Llavors es va adonar amb horror que era Abraham Andersson. Estava nu, lligat a un arbre. Tenia el pit ple de sang. Els ulls esbatanats el miraven fixament.

Però la mirada estava tan morta com el mateix Abraham Andersson.