1

A les nits estava despert, envoltat d’ombres. Li havia començat a passar quan tenia vint-i-dos anys. Ara en tenia setanta-sis. Als cinquanta-quatre havia patit nits d’insomni. Les ombres sempre havien estat al seu voltant. Només havia aconseguit dormir durant els períodes en els quals havia pres somnífers forts en dosis molt altes. Però quan es despertava sabia que les ombres seguien estant allà encara que ell no les hagués notat.

La nit que ara s’estava acabant no era una excepció. Tampoc no necessitava esperar que les ombres —o els visitants, com de vegades les anomenava— apareguessin. Acostumaven a manifestar-se poques hores després que es fes fosc. De sobte estaven allà, al seu costat, amb les cares blanques, mudes. Després de tots els anys s’havia acostumat a la seva presència, però sabia que no hi podia confiar. Un dia trencarien el seu silenci. No sabia què podia passar aleshores. ¿L’atacarien o el descobririen? De vegades ell les escridassava, les espantava amb els braços per fer-les fora. Durant alguns minuts havia aconseguit mantenir-les allunyades. Després tornaven i es quedaven fins a la sortida del sol. Aleshores finalment aconseguia dormir, però sovint només unes hores perquè tenia una feina que l’esperava.

Tota la seva vida adulta havia anat cansat. No sabia com havia pogut aguantar. Quan mirava enrere veia la seva vida com una llarga filera de dies que havia passat fatigat. Quasi no tenia cap record que no estigués relacionat d’alguna manera amb aquest cansament. De vegades podia pensar en fotografies que li havien fet. Sempre feia la mateixa mala cara. Les ombres també s’havien venjat les dues vegades que havia estat casat; les dones s’havien cansat de la seva preocupació constant i del fet que sempre estava dormint quan no treballava. S’havien cansat perquè sempre s’aixecava a les nits i perquè mai no havia pogut explicar per què no podia dormir com una persona normal. Finalment l’havien deixat i s’havia quedat sol una altra vegada.

Va mirar el rellotge de mà. Era un quart de cinc de la matinada. Va anar a la cuina i es va omplir una tassa de cafè del termos. El termòmetre que tenia a fora, a la finestra, marcava dos graus sota zero. Va pensar que aviat es despenjaria de la paret si no en canviava els cargols. Quan va moure la cortina el gos va bordar a fora, en la foscor. Shaka era l’única seguretat que tenia. El nom del llebrer l’havia trobat a un llibre el títol del qual ja no recordava, però es tractava d’un poderós cap zulu i va trobar que el nom quedava bé a un gos guardià. Era curt i fàcil de dir d’un crit. Va endur-se la tassa de cafè a la sala d’estar i va mirar cap a la finestra. Les cortines, gruixudes, estaven perfectament corregudes. Ja sabia que estaven així, però de totes maneres sentia la necessitat de controlar que tot estigués com calia.

Després es va asseure a la taula una altra vegada i va contemplar les peces del trencaclosques que tenia esteses al seu davant. Era un bon trencaclosques. Tenia moltes peces i requeria imaginació i perseverança per poder completar la imatge. Quan n’acabava un el cremava i començava de seguida amb el següent. Sempre s’assegurava de tenir un trencaclosques que l’esperés. Sovint havia pensat que la seva relació amb ells era com la d’un fumador amb els cigarrets. Des de feia molts anys era membre d’una associació mundial que protegia la cultura internacional dels trencaclosques. Tenia la seu a Roma i cada mes li enviaven un full informatiu per als socis que comunicava els fabricants de trencaclosques que s’havien retirat i els qui eren nous en el negoci. Ja a mitjan anys setanta s’havia adonat que era cada vegada més difícil trobar un bon trencaclosques, un d’aquells tallats a mà. No li agradaven els que no estaven fets a mà. Les peces, per a ell, no tenien ni lògica ni relació amb la imatge. Podien ser difícils de resoldre, però la dificultat era una qüestió mecànica. Ara mateix treballava en un trencaclosques amb la imatge de l’obra de Rembrandt «El jurament dels bàvars a Claudius Civilis». El componien tres mil peces i havia estat creat per un artista de trencaclosques de Rouen. Pocs anys abans havia fet un viatge amb cotxe i havia anat a visitar precisament l’home que havia fet aquell trencaclosques. Van estar d’acord en el fet que els millors trencaclosques eren aquells que patien canvis subtils segons la llum, com el de Rembrandt, que els plantejava les més dures exigències de perseverança i d’imaginació.

Seia amb una peça a la mà que pertanyia al fons del quadre. Va trigar quasi deu minuts fins que va trobar el lloc on l’havia de posar. Va mirar el rellotge una altra vegada. Eren poc més de dos quarts de cinc. Encara faltaven algunes hores abans que tornés a haver-hi llum, abans que les ombres desapareguessin i pogués tornar a dormir.

Va pensar que, malgrat tot, la vida se li havia fet molt més fàcil des que havia fet els seixanta-cinc i s’havia pogut jubilar. Ara ja no havia de témer el cansament o adormir-se a la feina.

Però les ombres l’haurien d’haver deixat en pau feia temps. Ja havia complert la seva pena. Ja no calia que el vetllessin. La seva vida estava destrossada. ¿Per què no el deixaven viure tranquil?

Es va aixecar de la taula i va anar cap al reproductor de discos compactes que tenia sobre un prestatge. L’havia comprat mesos abans en un dels seus puntuals viatges a Östersund. Va fer sonar el disc que ja era dins i que, amb gran sorpresa, havia trobat entre els discos de música pop a la mateixa botiga on havia comprat el reproductor. Era tango argentí. Tango de veritat. Va apujar el volum. El llebrer allà fora tenia bona oïda i va respondre a la música amb un lladruc. Després va callar. Escoltava la música mentre a poc a poc donava la volta a la taula tot mirant el trencaclosques. Li quedava molta feina per fer. Estaria ocupat com a mínim tres nits més abans que estigués llest i a punt per ser cremat. I per quan acabés tenia una sèrie de trencaclosques embalats que l’esperaven a les capses de cartró. D’aquí a uns quants dies, a més, aniria a Correus, a Sveg, a recollir un enviament més del vell mestre de Rouen.

Es va asseure al sofà i va escoltar la música. Havia estat un dels seus grans somnis a la vida, anar alguna vegada a l’Argentina, passar alguns mesos a Buenos Aires i ballar tango a les nits. Però finalment no ho havia fet, alguna cosa l’havia fet dubtar. Quan onze anys enrere havia marxat de Västergötland i se n’havia anat als boscos de Härjedalen, havia dit que una vegada l’any faria un viatge. Vivia sense luxes i malgrat que la seva pensió no era gaire alta s’ho podia permetre. Però només havia fet alguns viatges amb cotxe per Europa, sempre per anar a buscar nous trencaclosques.

Va adonar-se, en aquell moment, que mai no aniria a l’Argentina, que mai no ballaria tango a Buenos Aires.

«Però res no m’impedeix de ballar aquí», va pensar, «tinc la música i tinc la meva companya».

Es va aixecar del sofà. Eren les cinc. La sortida del sol encara quedava lluny. Havia arribat l’hora de ballar. Va anar a l’habitació i va treure el vestit negre de l’armari de la roba. El va examinar detingudament abans de posar-se’l. Hi havia una petita taca al plec de l’americana que l’enutjava. Va humitejar un mocador i va fregar-la amb molta cura. Després es va canviar. Aquell matí va triar una corbata vermellosa per a la camisa blanca.

El més important eren les sabates. Tenia uns quants parells de sabates de ball italianes entre les quals podia triar, totes cares. Per a un home que es prenia seriosament el ball les sabates havien de ser perfectes.

Quan ja s’havia vestit, es va posar davant del mirall que hi havia a la part de dins de la porta de l’armari. Es va mirar la cara. Tenia el cabell gris i el portava curt. Estava prim i va pensar que havia de menjar més, però, malgrat tot, se sentia bé. Semblava molt més jove que un home de setanta-sis anys.

Llavors va tornar a la sala d’estar i va posar-se davant de la porta de l’habitació dels convidats. Estava tancada. Va picar i va fer com si algú el fes entrar. Va obrir la porta i va encendre el llum. Sobre el llit jeia la seva companya de ball. Sempre el sorprenia que pogués semblar tan viva, malgrat que només fos una nina. Li va treure la flassada i la va aixecar. Anava vestida amb una brusa blanca i una faldilla negra. Li havia posat el nom d’Esmeralda. A la tauleta de nit hi havia unes quantes ampolles de perfum. La va baixar del llit, va triar un Dior discret i n’hi va arrosar amb cura el coll. Quan aclucava els ulls li semblava que no hi havia cap diferència entre la nina i una persona viva.

La va agafar pel braç i la va acompanyar fins la sala d’estar. Moltes vegades havia pensat de treure tots els mobles, posar llums tènues al sostre i posar un cigarret encès a un cendrer. Aleshores tindria la seva pròpia sala argentina de ball. Però mai no ho havia arribat a fer. Ara només hi havia la superfície lliure del terra entre la taula i el prestatge on hi tenia el reproductor de discos compactes. Va posar les sabates dins les abraçadores que Esmeralda tenia fixes a la part de sota dels peus.

I va començar a ballar. En fer les voltes amb Esmeralda sentia com si aconseguís fer fora les ombres que hi havia a la sala. Ballava molt lleuger. De tots els balls que havia après al llarg dels anys el tango era el que li sortia millor. Tampoc no hi havia ningú amb qui ballés millor que amb Esmeralda. Una vegada hi havia hagut una dona a Borås, Rosemarie, que tenia una botiga de barrets. Ballava tango amb ella. Mai ningú no l’havia seguit tan bé com ella. Un dia, quan acabava d’arreglar-se per anar a trobar-se amb ella a un club de ball, a Göteborg, li van donar la notícia que havia mort en un accident de cotxe. Després havia ballat amb altres dones, però no va ser fins que va acabar de fer Esmeralda que va tornar a tenir la mateixa sensació que havia tingut amb Rosemarie.

La idea d’Esmeralda l’havia tingut una vegada, feia molts anys, durant una de les seves nits d’insomni, quan per casualitat havia vist una pel·lícula musical antiga a la televisió, on un home —potser Gene Kelly— havia ballat amb una nina. Després d’observar-lo amb fascinació havia decidit de seguida que se’n faria una per a ell.

El més difícil havia estat el farcit. Havia provat de farcir-la amb diferents tipus de teixits, però no va ser fins que la va farcir d’escuma que va sentir com si tingués un ésser viu als seus braços. Havia triat posar-li un gran bust i un darrere prominent. Les seves dones havien estat primes, les dues. Ara s’havia proporcionat una dona on es podia agafar. Quan ballava amb ella i sentia l’olor del perfum podia excitar-se, però ara menys sovint que feia cinc o sis anys. El seu desig eròtic havia començat a disminuir i va pensar que tampoc no el trobava a faltar.

Va ballar durant més d’una hora. Quan finalment va portar Esmeralda a l’habitació dels convidats i la va recolzar sobre el llit estava xop de suor. Es va treure la roba, va penjar el vestit a l’armari i es va dutxar. Aviat arribaria el matí i es podria posar a dormir. S’havia obligat a passar una altra nit despert.

Es va vestir amb el barnús i es va posar cafè. El termòmetre seguia marcant dos graus sota zero. Va moure les cortines. Shaka va fer un parell de lladrucs en la foscor. Va pensar en el bosc que l’envoltava. Era exactament el que sempre havia somiat. Una casa aïllada, moderna, però sense veïns. A més, una casa situada al final d’un camí. A la fi havia trobat el que buscava. Era una casa àmplia, ben construïda, amb una sala d’estar que satisfeia l’exigència de tenir una pista de ball. El venedor havia estat un enginyer forestal jubilat que se n’havia anat a viure a Espanya.

Es va asseure a la taula de la cuina i es va beure el cafè. El matí s’apropava lentament. Aviat es ficaria entre els llençols i dormiria. Les ombres el deixarien tranquil.

Shaka va bordar. Ell va parar l’orella. El lladruc es va repetir. I el silenci va tornar. Deu haver estat un animal. Segurament una llebre. Shaka es movia amb llibertat dins la seva àmplia caseta. El gos el vetllava.

Va fregar la tassa i la va posar al costat de la cuina. Set hores més tard la tornaria a fer servir. No li agradava canviar de tassa si no era necessari. Podia fer servir la mateixa durant setmanes. Va anar a l’habitació, es va treure el barnús i es va ficar al llit. Encara no era clar, però sovint jeia i escoltava la ràdio mentre esperava que es fes de dia. Quan intuís la primera llum feble fora de la casa apagaria la ràdio i el llum i es prepararia per dormir.

Shaka va tornar a bordar. Va arrufar les celles, va escoltar i va comptar en silenci fins a trenta. Shaka estava en silenci. Fos l’animal que fos, ja havia desaparegut. Va engegar la ràdio i, absent, es va posar a escoltar música.

De nou Shaka va fer un lladruc, però aquesta vegada va sonar diferent. Es va incorporar ràpid al llit. Shaka bordava enfurit. Només podia voler dir que hi havia un ant a prop. O un ós. Cada any mataven uns quants óssos pels voltants, però ell no n’havia vist mai cap. Shaka va continuar bordant igual d’enfurit. Es va aixecar i es va posar el barnús. Shaka va callar. Va esperar una estona, però no va passar res. Es va treure el barnús una altra vegada i es va tornar a ficar al llit. Sempre dormia nu. El llum al costat de la ràdio estava encès.

Tot d’un plegat es va tornar a aixecar. Hi havia alguna cosa que no anava bé, alguna cosa li passava al gos. Va aguantar la respiració i va escoltar. Tot estava en silenci. Es va posar nerviós. Va ser com si les ombres al seu voltant comencessin a canviar. Va sortir del llit. Hi havia alguna cosa estranya en l’últim lladruc de Shaka. No havia acabat d’una manera natural sinó com si l’haguessin tallat. Va anar fins a la sala d’estar i va córrer una de les cortines que penjaven davant de la finestra que donava a la caseta. Shaka no va bordar i es va adonar de seguida que el cor li bategava més fort. Va tornar a l’habitació i es va posar uns pantalons i un jersei. Després va treure l’escopeta que guardava sempre sota el llit, una escopeta de perdigons amb capacitat per a sis trets al carregador. Va sortir al rebedor i es va calçar un parell de botes. Escoltava amb totes les seves orelles. Shaka estava en silenci. Va pensar que eren imaginacions seves, que en realitat tot anava com havia d’anar. Aviat es faria de dia. Eren les ombres que el posaven nerviós, res més. Va obrir els tres panys de la porta del carrer i la va empènyer curosament amb el peu. Shaka seguia sense reaccionar. Ara sabia que passava alguna cosa. Va agafar una llanterna que tenia en un prestatge i va enfocar en la foscor. No veia Shaka a la caseta. Va jugar amb la llum que feia la llanterna sobre la vorada del bosc mentre cridava el gos. Seguia sense tenir resposta. Va tancar la porta d’una revolada, xop de suor. Va treure el fiador de l’escopeta i va tornar a obrir. Va baixar per l’escala. Tot estava tranquil. Va anar fins a la caseta i es va aturar en sec. Shaka estava ajagut a terra. Tenia els ulls oberts i el pèl blanc i gris estava cobert de sang. Es va girar ràpid, va córrer fins a la casa i va tancar la porta. Estava passant alguna cosa, però no sabia què. Algú havia matat Shaka. Va encendre tots els llums de la casa i es va asseure al llit de la seva habitació. Va adonar-se que estava tremolant.

Les ombres l’havien enganyat. No havia pressentit el perill a temps. Sempre havia pensat que eren les ombres que havien de canviar, que eren elles que l’havien d’atacar. Però l’havien enganyat, l’amenaça venia de fora. Les ombres li havien deformat la visió. S’havia deixat enganyar durant cinquanta-quatre anys. Ara s’adonava que s’havia equivocat. Les imatges d’aquella vegada, del terrible any 1945, estaven en erupció en el seu interior. No se’n podia escapar.

Va fer que no amb el cap i va pensar que no s’entregaria voluntàriament. No sabia qui hi havia allà fora que havia matat el seu gos. Però Shaka havia pogut advertir-lo. No es rendiria voluntàriament. Es va treure les botes amb un cop de peu, es va posar uns mitjons i va buscar les sabatilles esportives que tenia sota el llit. Tota l’estona parava l’orella per veure si sentia alguna cosa. ¿I on estava el matí? Si es feia de dia no el podrien agafar. Es va eixugar la suor de les mans al cobrellit. L’escopeta li donava seguretat. Sabia que era un bon tirador, no deixaria que l’agafessin desprevingut.

En aquell moment la casa va començar a esfondrar-se. O, si més no, això li va semblar a ell. L’estrèpit va fer que es llancés a terra. Com que havia posat el dit al gatell va disparar un tret que va tocar el mirall de la porta de l’armari. Amb molt de compte va arrossegar-se fins a la porta, va mirar la sala d’estar i va entendre el que havia passat. Algú havia disparat un tret o havia llançat una granada a través de la finestra gran que donava al sud. I tota la sala era plena de vidres trencats.

No va poder pensar gaire més abans de sentir un tret contra la finestra del costat nord. Es va amagar a terra. «Ve de tot arreu», va pensar, «la casa està encerclada i disparen trets a totes les finestres per poder entrar». Va buscar una sortida desesperadament.

«El matí», va pensar, «és el que pot salvar-me. Només cal que s’acabi aquesta maleïda nit».

Després, els qui estaven a fora van disparar a la finestra de la cuina. Ell estava de bocaterrosa, estirat a terra, amb les mans sobre el cap. Quan va sentir el següent espetec va saber que havien tocat la finestra del bany. Va notar com l’aire fred entrava per les finestres trencades.

Va sentir un xiulet i alguna cosa va caure al seu costat fent un soroll sord. Quan va aixecar el cap va adonar-se que era un cartutx de gas lacrimogen. Va apartar el cap però ja era massa tard. El fum ja li havia arribat als pulmons i als ulls. Sense veure res va sentir com disparaven més cartutxos de gas lacrimogen per les finestres trencades. El dolor als ulls era tan fort que ja no podia aguantar-lo més. Encara tenia l’escopeta a les mans. No tenia cap altra alternativa que sortir de la casa. Potser, malgrat tot, la foscor era el que el podia salvar i no el matí. Va avançar a les palpentes fins a la porta del carrer, amb molt de mal als ulls. La tos li feia esgarrinxades als pulmons. Va obrir la porta amb una empenta i va sortir corrents tot disparant. Sabia que fins a la vorada del bosc tenia uns trenta metres. Tot i que no veia res va córrer tan de pressa com va poder. Tota l’estona esperava que arribés el tret de la mort. Durant la curta correguda fins a la vorada del bosc va tenir temps de pensar que moriria, però sense saber qui l’havia matat. Sabia per què, però no sabia en mans de qui. Aquesta idea li feia tant de mal com el fum als ulls.

Va topar amb la soca d’un arbre i va estar a punt de caure a terra. Encara encegat pel gas lacrimogen, va continuar a les palpentes entre els arbres. Les branques li rascaven la cara però sabia que no podia aturar-se. El qui o els qui estiguessin allà al seu darrere el trobarien si no s’endinsava suficientment al bosc.

Va entrebancar-se amb una irregularitat del terreny i va caure. Quan anava a aixecar-se va sentir alguna cosa al coll. De seguida va saber què era. Algú li estava posant el peu al clatell. Va adonar-se que allò era el final. Les ombres l’havien guanyat. S’havien tret el seu vestit fosc i li havien mostrat qui eren en realitat.

Però ell volia saber qui el volia matar. Va intentar girar el coll però el peu l’hi va impedir.

Després algú el va fer posar dret. Encara no es podia veure res, però de totes maneres li van posar una bena als ulls. Per un moment va sentir l’alè de la persona que li lligava la bena al clatell. Va intentar dir alguna cosa però quan va obrir la boca no li van sortir paraules, només va tenir un altre atac de tos.

Immediatament li va posar les dues mans al voltant del coll. Va intentar resistir-se però no va tenir forces. Va sentir com la vida se li escapava entre els dits.

Però encara havien de passar dues hores més fins que finalment morís. Com si fos al llindar de l’espant entre el dolor que l’assetjava i la voluntat desesperada de viure, va anar enrere en el temps, fins al moment en què havia trobat el destí que ara li arribava. El van llançar a terra i algú li va treure els pantalons i el jersei. Va notar la terra freda contra el cos abans que el fuet el colpegés per primera vegada i ho transformés tot en un infern. No va saber quants cops li van donar. De tant en tant s’entumia, però l’aigua freda que li tiraven per sobre el despertava i els cops seguien caient com pedres sobre ell. Podia sentir els seus propis crits, però allà no hi havia ningú que el pogués ajudar, ni Shaka, que jeia mort a la caseta.

L’última cosa que va viure va ser que el van arrossegar fins al pati, a dins de la casa, i que li van pegar a les plantes dels peus. Tot es va fer fosc al seu voltant. I era mort.

Tampoc no va saber que el que finalment va passar amb ell va ser que el van portar a la vorada del bosc, nu, i el van deixar allà, amb la cara contra la terra freda.

Aleshores ja havia sortit el sol.

Era el dinou d’octubre de l’any 1999. Poques hores després va començar a caure una pluja que a poc a poc, quasi imperceptiblement, es va anar convertint en aiguaneu.