36

Wallander va ficar la clau al pany i la va fer girar.

Des d’algun racó remot de les profunditats de la seva consciència, li va arribar el record d’una cosa que Ebba li havia dit. Alguna cosa sobre el pany, que s’havia encallat. Wallander sabia que el pany només costava d’obrir si hi havia una clau posada per dins. Cosa que només passava si hi havia algú al pis. Linda acostumava a posar la clau al pany i quan ell arribava a casa i el pany s’encallava, recordava que hi era.

Més tard, més d’un cop pensaria que la lentitud amb què va reaccionar no tenia cap altra causa que aquell gran cansament que arrossegava. Va girar la clau pensant en el que Ebba li havia dit, però el pany ja no s’encallava. Al mateix temps que obria la porta va comprendre el que això significava. Més aviat va intuir, més que no pas va veure, la figura que hi havia al fons del rebedor, i acte seguit, es va llançar a un cantó alhora que sentia una esgarrinxada ardent que li esquinçava la galta dreta. Es va llançar escales avall, pensant que cada un dels instants que passava era l’últim de la seva vida. Åke Larstam era a dins el seu pis. I hi havia anat per matar-lo. Ara ja no era Hansson o el col·lega de Malmö. Tampoc Ebba, tot i que Larstam també era al pis quan ella hi havia anat a buscar-li la camisa neta. ¡La novena persona que Larstam volia matar era ell, Wallander! Va anar rabent cap la porta de l’edifici, la va obrir d’una estrebada i va arrencar a córrer. Fins que no va arribar al final del carrer no es va aturar per girar-se. Però allà no hi havia ningú. El carrer estava desert. La sang li rajava galta avall. Li coïa, i el cap li retrunyia. Va buscar la seva arma a la butxaca, però va recordar que l’havia tancat dins el calaix de l’escriptori. No treia l’ull del portal, preparat per si Larstam sortia en qualsevol moment. Es va quedar quiet a la cantonada del carrer. L’única cosa que podia fer quan Larstam aparegués era fugir. Però alhora sabia també que això era, sobretot, el que no havia de fer. Ara ja sabien que aquell home existia. El pis no tenia cap escala de servei. Larstam només tenia una manera de sortir. I era pel portal. Wallander va buscar el mòbil a la butxaca amb les mans ensangonades. ¿Se l’havia deixat al cotxe? I llavors ho va recordar. En guardar la pistola al calaix, havia deixat el telèfon damunt la taula. Allà se l’havia descuidat. Va renegar amb un crit mut. No tenia ni arma ni telèfon. Per tant, no podia posar-se en contacte amb ningú perquè l’ajudessin. Va intentar febrilment trobar una solució. Però no en va trobar cap. No sabia quant de temps havia passat allà dret, amb el coll de la jaqueta aixecat contra la galta ensangonada. No deixava de mirar fixament el portal. De tant en tant, llançava una llambregada a les finestres fosques. «Larstam és allà dalt —va pensar—. I m’està veient aquí baix, al carrer. Però no sap que no vaig armat. Tampoc no sap que no tinc telèfon. Si no apareixen els reforços entendrà de seguida quina és la situació. I aleshores sortirà».

Va mirar el cel. Era lluna plena, però una capa de núvols que aquell vespre travessava Escània la tapava gairebé del tot. Encara feia calor però havia començat a fer vent. «¿Què faig? —va pensar—. ¿Què deu estar pensant, en Larstam?».

Va mirar el rellotge. Passaven set minuts de la mitjanit. Dijous 22 d’agost. Però que fos més de mitjanit ja no li servia per a res, ara. Larstam l’havia caçat. ¿Potser havia intuït que Wallander i els seus col·legues el buscarien a la festa de l’hotel?

Wallander va intentar trobar també un explicació de com Larstam havia pogut entrar al pis. No va haver de rumiar gaire per endevinar com havia anat les coses. I per primera vegada li va fer l’efecte que havia trobat una pauta en el comportament de Larstam. Aprofitava les oportunitats. El dia abans, durant l’enterrament d’Svedberg, tots i cada un dels policies eren a l’església, i aquest fet havia proporcionat a Larstam un temps il·limitat per entrar al pis. Un cop a dins, probablement hauria buscat les claus de reserva.

Els pensaments passaven rabents pel cap de Wallander. La galta li feia mal. La por se li anava escampant per tot el cos. La pregunta més important de totes, de per què Larstam l’havia triat precisament a ell, la va aparcar de moment. «He de solucionar això —va pensar—. Com sigui». A l’edifici que tenia darrere seu només hi havia oficines. Sinó, hagués pogut trucar a un vidre i despertar algú. Si es posava a cridar demanant ajut, potser algú trucaria a la policia, però aleshores hi hauria el risc que es generés un caos i ja no tindria la possibilitat d’avisar els que vinguessin en el cotxe patrulla.

Llavors ho va sentir. Unes passes a la distància. Algú que se li acostava caminant. Passes que s’aproximaven. Després va veure un home que girava la cantonada, tot recte cap on era Wallander, i aquest va sortir de darrere les ombres. L’home es va aturar en sec, sobresaltat. Duia les mans entaforades dins la jaqueta de pell i les va treure de cop amb cara d’esverat. Quan Wallander s’hi va atansar, l’home va recular.

—Sóc policia —va dir Wallander—. Hi ha hagut un accident. Necessito que m’ajudis.

L’home, que devia tenir uns trenta anys, el va mirar sense comprendre res.

—¿Que no em sents? Sóc policia. Has de trucar a la comissaria i dir-los que en Larstam és al pis de Wallander al carrer de Mariagatan i que hi vagin amb quatre ulls. ¿M’has entès?

L’home no feia més que moure el cap. Després va dir alguna cosa. Wallander va sentir que parlava una llengua estrangera. Polonès. «Merda! —va pensar—. ¡És clar! Què m’havia de trobar rondant per Ystad sinó un polonès?».

Va provar amb l’anglès, però l’home li va respondre amb monosíl·labs. Wallander va estar a punt de perdre la paciència. Es va aproximar un pas més a l’home i li va cridar. L’home va fugir corrents.

Wallander tornava a estar tot sol. Larstam era allà dalt, darrere les finestres, a les fosques. Aviat començaria a entendre com és que no arribava ningú. I llavors Wallander ja no podria fer res més que fugir.

Va intentar pensar. Hi havia d’haver una altra solució. Encara va tardar un instant a endevinar quina era. Va aixecar la mà fent un gest com si estigués avisant a algú que hi havia a l’altra banda de la cantonada i va assenyalar el seu pis cridant. Va tombar la cantonada, i les finestres on hi havia Larstam van quedar fora del seu camp de visió. «En Larstam no pot saber que aquí no hi ha ningú —va pensar—. Això em donarà alguns minuts. Però també hi ha el perill que aprofiti per fugir abans no li sigui ja del tot impossible».

Aleshores va succeir allò que ja no s’atrevia a esperar. Un cotxe va entrar al carrer i Wallander va saltar al mig de la calçada agitant els braços. El cotxe va frenar en sec. Wallander hi va córrer. L’home que anava al volant va baixar la finestreta furiós i quan va veure Wallander amb la cara tota plena de sang la va tornar a pujar. Però Wallander hi va ficar la mà al mateix temps que obria la porta d’una estrebada. L’home, que devia tenir uns cinquanta anys, duia una dona al seient del costat. Una dona significativament força més jove que ell. A Wallander li va fer l’efecte que alguna cosa no rutllava, però no tenia temps per rumiar el què. No tenia temps per a res més que no fos arrestar Larstam i tancar ja d’una vegada aquella investigació tan horrorosa.

—¡Sóc policia! —va cridar.

Mentre aconseguia ensenyar la seva llicència.

—Hi ha hagut un accident. ¿Porteu un telèfon al cotxe?

—No.

«¿Qui no porta tothom un mòbil al cotxe o a la butxaca, avui dia?», es va desesperar Wallander.

—¿Què ha passat? —va preguntar l’home, nerviós.

—Tant és. Però ara et requiso a tu i el cotxe. Has d’anar de dret a comissaria, ¿saps on és?

—No sóc d’aquí, jo —va dir l’home.

—Jo sí que sé on és —va respondre la dona.

—Aneu-hi —va prosseguir Wallander—. Els doneu el missatge que en Larstam és al pis d’en Wallander ¿Us en recordareu?

L’home va assentir.

—Repetiu-m’ho —va dir Wallander.

—En Larstam és al pis d’en Wallgren.

—¡Collons, Wallander!

—En Larstam és al pis d’en Wallander.

—Després els dieu que en Wallander necessita assistència i que vagin amb molt de compte.

L’home ho va repetir tot, aquesta vegada correctament.

—¿Què ha passat? —va preguntar al dona.

—No us ho puc dir. Marxeu ara.

L’home va assentir. El cotxe va desaparèixer. Wallander es va afanyar a tornar a la cantonada de l’edifici i va fer una ullada de reconeixement. ¿Quant de temps havia estat fora? A penes poc més d’un minut. Larstam encara havia de ser a dalt. Va mirar el rellotge. El primer cotxe de la policia a tot estirar tardaria deu minuts a arribar. La qüestió era si Larstam esperaria tanta estona.

El mal li havia pujat fins al cap, ara. A més, necessitava orinar i es va descordar la bragueta sense treure l’ull del portal. Havien passat tres minuts. Si la dona realment sabia on era la comissaria, ja hi devien ser. Fos qui fos l’agent que estigués fent guàrdia entendria que es tractava d’un assumpte important. Wallander va notar com, a poc a poc, començava a tenir esperança.

Disset minuts més tard, encara no havia arribat cap cotxe. Wallander va entendre aleshores que aquells no havien anat a la comissaria. L’havien enganyat. Tornava a ser allà on era.

Encara buscava una solució, quan de sobte va sentir un soroll. De primer no el va saber ni localitzar ni identificar. Va parar l’orella. Però el soroll no es va tornar a sentir. Mentrestant, havia començat a sospesar la possibilitat de barrar la porta des de fora. Tancar en Larstam a dins. Però, ¿què podia fer servir per barrar la porta? Larstam, de segur que estava a l’aguait. Si obria i Wallander era al replà de l’escala no hi hauria res a fer. Aquesta vegada Larstam no erraria el tret.

Un cotxe que va arrencar a la part del darrere de l’edifici on ell vivia va interrompre els seus pensaments. Sense saber com, va entendre que era Larstam. El soroll que havia sentit feia un moment era algú que passava amb compte per la teulada d’un edifici. Li havia passat per alt una possible escapatòria que tenia Larstam. Una escaleta que hi havia a sobre el pis de Wallander menava a una lluerna. Larstam l’havia descobert i ara d’alguna manera havia lliscat avall. Mentre Wallander pensava tot això, va fer corrents tot el carrer fins que va arribar a la cantonada oposada en el moment just per veure un cotxe vermell que s’allunyava. Tot i que no podia veure qui anava assegut al volant, estava convençut que era Larstam. Wallander no s’ho va pensar dues vegades i va pujar al seu, de cotxe, va engegar i el va seguir. Va aconseguir atrapar els llums de darrere del cotxe de Larstam. «Si no ho sap ja, molt aviat s’adonarà que sóc jo qui el persegueix —va pensar Wallander—. Però encara no pot estar segur que no vaig armat». Van sortir a la carretera número 19, en direcció a Kristianstad. Larstam conduïa de pressa. L’agulla del dipòsit de benzina del cotxe de Wallander estava tot just al llindar de la zona vermella. Va intentar imaginar cap on es dirigia Larstam. De segur que tenia una meta. Per molt que el cotxe del seu davant corregués, això no volia dir que Larstam s’hagués llançat de cap a una fugida ferotge i improvisada. Van passar de llarg Stora Herrestad. El trànsit era poc dens. Wallander va comptar dos cotxes en direcció contrària. «¿Què faig si Larstam s’atura? —va pensar—. ¿I si surt del cotxe amb l’armà a la mà?». Wallander mantenia la distància de seguretat, sempre preparat per frenar en sec en qualsevol moment. A hores d’ara Larstam havia d’estar convençut que era Wallander qui l’estava perseguint. De sobte, Wallander va veure que el cotxe del davant havia augmentat la velocitat. Van arribar a un tram de carretera amb molts revolts i Wallander va perdre de vista el cotxe de Larstam. A la sortida de cada revolt es preparava per si Larstam s’havia aturat i era enmig de la carretera, esperant-lo. No parava de donar-hi voltes intentant trobar una solució. Estava sol. Ningú no sabia on era. No podia treure d’enlloc l’ajut que necessitava.

El cotxe de Larstam va aparèixer davant seu un altra vegada. Wallander va descobrir que agafava un trencall en direcció a Fyledalen i que apagava els llums.

Wallander va frenar en sec. A poc a poc, es va anar acostant al trencall. La lluna plena treia el nas de tant en tant per les escletxes de la capa de núvols. Però aquella nit d’agost era fosca. Wallander es va aturar a la vora de la carretera. Va apagar els fars del cotxe. Ràpidament se’n va allunyar fent unes passes cap a un cantó. Tot estava quiet. També Larstam havia aturat el seu cotxe. No se sentia cap motor. Wallander es va esmunyir una mica més dins la foscor avançant pel marge de la carretera. Es va cordar la cremallera de la jaqueta i hi va amagar el coll blanc de la camisa. La jaqueta era de color blau marí. Una camisa blanca era molt fàcil de veure. Es va fregar per casualitat la galta, que tornava a sagnar. Wallander va trepar pel marge de la cuneta i va anar a parar a un prat de pastura. Va ensopegar amb alguna cosa que va fer soroll. Va renegar en silenci i va tornar a baixar a la cuneta per tal de sortir d’allà. «No només sóc jo el que escolta —va pensar—. En Larstam també ho fa». Va seure a la gatzoneta i va intentar travessar la foscor amb la mirada. Després va mirar amunt, als núvols. La lluna havia desaparegut del tot, però una escletxa entre els núvols s’estava aproximant. Aviat deixaria passar la llum.

Va continuar avançant amb compte per la cuneta fins que va veure que hi havia uns quants arbustos al seu costat. S’hi va arrossegar fins situar-s’hi darrere. Si no ho havia calculat malament, es trobava just davant l’entrada del Parc Natural de Fyledalen. En moure un peu, va ensopegar amb un objecte. Va palpar a terra. Era un tros de tauló. El va agafar. «De mica en mica m’estic convertint en un individu prehistòric —va pensar—. Les forces de seguretat sueques es defensen amb taulons. ¿Potser és aquesta l’autèntica imatge de Suècia que cada cop es fa més evident? Un retorn a les lleis feudals arcaiques que en una època determinada fins i tot justificaven les venjances de sang».

La lluna va aparèixer per una escletxa entre els núvols. Wallander estava ajupit entre els arbustos que feien olor d’argil·la i de terra molla. Ara veia el cotxe de Larstam. Estava aparcat just a l’entrada del trencall en direcció a Fyledalen. Al seu voltant tot estava molt quiet. Wallander va intentar fer penetrar la seva mirada entre les ombres que hi havia al fons. L’escletxa del núvol es va tancar i tot va tornar a quedar a les fosques. Wallander va intentar pensar. Era força segur que Larstam no era dins el cotxe. Però, ¿què pensava? Sabia que Wallander l’havia estat seguint. Com que Larstam era molt prudent, de segur que tenia sempre present que Wallander anava armat. L’explicació de per què aquella persecució era tan precària —els cotxes de policia que mai no van arribar—, de segur que ja l’havia endevinada: Wallander no havia pogut establir les connexions necessàries. O sigui, que estaven sols a Fyledalen. Dos homes armats. Wallander es va adonar que l’única avançada, l’únic avantatge que tenia, era que Larstam no sabia que el tauló que duia a la mà era la seva única arma.

Va intentar pensar. ¿Què podia fer? ¿Esperar a l’alba? ¿Aturar més cotxes? ¿Per després barrar l’accés a tot Fyledalen que, a més, era la frontera nord-est del municipi d’Ystad? No conduiria enlloc. Quan les barreres fossin finalment al seu lloc i les patrulles amb gossos a mig camí, en Larstam ja faria hores que hauria fugit. Wallander ja havia pogut constatar la seva gran capacitat d’excavar sortides d’emergència, la seva gran capacitat d’escapar.

Wallander buscava altres alternatives que no existien, mentre tenia les orelles alerta per si sentia cap soroll. Però només se sentia la remor del vent. En més d’una ocasió va tenir la percepció glacial que Larstam era a tocar del seu cos. Darrere seu, molt a la vora. Amb la pistola alçada. La pistola que abans ja havia amollat un tret silenciós contra el seu front. Wallander no havia sentit l’explosió. Només havia notat el dolor i com alguna cosa li esquinçava la galta. L’arma duia silenciador.

Constantment intentava imaginar-se quins devien ser els raonaments de Larstam. Havia passat alguna cosa que ell no havia pogut controlar. En algun lloc hi havia d’haver el límit de sortides d’emergència o portes secretes que pot arribar a controlar una sola persona. Intuïa que Larstam estaria desconcertat i que havia reaccionat com el mateix Wallander. Al cotxe no s’hi podia quedar. La pregunta era si era per allà al voltant o si ja s’estava endinsant cada cop més a Fyledalen.

«Hi veu tan malament com jo, a les fosques —va pensar Wallander—. No deu veure més que el que jo veig. Ens trobem tots dos sota la mateixa capa de núvols».

Wallander va decidir travessar la carretera i acostar-se lateralment al cotxe. En aquell moment no hi havia escletxes entre els núvols. La lluna no sortiria. Va creuar corrents la carretera ajupint-se i es va amagar darrere uns altres arbustos. El cotxe de Larstam era només a vint metres. Va escoltar. Tot estava en calma. La mà, aferrada al tauló.

Aleshores ho va sentir. Un espetec. Una branca que es trencava. El soroll havia vingut des d’algun lloc just davant seu. Wallander es va estrènyer més contra els arbustos. Després va tornar a sentir l’espetec, més fluixet aquest cop. Era una persona que es movia, lluny del cotxe, cap a l’interior de la vall. Larstam, doncs, havia estat esperant, igual que ell, i ara havia començat a moure’s. Si Wallander no hagués passat la carretera, mai no hauria percebut les passes.

«M’he avançat —va pensar—. Et sento. Però tu no saps que jo sóc molt a prop teu».

Es va sentir un altre espetec. Aquest cop Larstam havia xocat contra un arbre. El soroll cada cop era més i més distant. Wallander es va esmunyir afora dels matolls i va començar a caminar seguint la carretera, sempre ajupit i amb el cos enganxat als arbustos d’un dels marges. Cada cinc passes, s’aturava. La carretera s’acabava amb un pendent avall, cap a l’entrada de Fyledalen. Va recordar que a l’esquerra hi havia un rierol. Ara no sabia, però, si era el Fyleån o el Nybroån. Quan segons els seus càlculs ja havia avançat uns cinquanta metres, es va aturar. Va escoltar. Una au nocturna va xisclar molt a la vora. Va esperar durant més de cinc minuts. Però ja no va sentir més branques trencades. ¿Què volia dir, això? ¿En Larstam s’havia aturat? ¿O és que ara es movia tan de pressa i silenciosament que l’oïda de Wallander ja no arribava a sentir-lo? De sobte, va tornar a tenir por. Alguna cosa se li havia escapat un altra vegada. ¿Com pensava en Larstam? ¿Havia trepitjat les branques expressament per atraure Wallander cap a ell? El cor li bategava desbocat. De nou, l’home de la pistola estava molt a prop seu. Va llançar una mirada als núvols. Una nova escletxa s’aproximava. Aviat la lluna brillaria de nou. Wallander es va adonar que no es podia quedar allà on era. Si Larstam l’havia atret cap a ell, devia estar just davant seu. Wallander va córrer cap a l’altre cantó de la carretera i va pujar ràpidament un petit pendís. Es va ajupir darrere un arbre i va esperar.

La lluna va sortir.

El paisatge es va tenyir de blau. Wallander va intentar distingir la vora de la carretera que hi havia davant del lloc on ell era feia un moment. No hi havia res. Va veure, però, que els arbustos s’esclarissaven. Una mica més enllà hi havia una pujada i dalt de tot d’un pujol, un arbre solitari.

Després la lluna va tornar a lliscar darrere l’ombra dels núvols.

Wallander va pensar en l’arbre del parc natural. Aquell arbre que ell havia trobat, convençut que l’assassí havia fet servir com a amagatall. Aquella vegada era un assassí sense rostre. Ara ja sabia que es deia Åke Larstam. «És com un gat —va pensar Wallander—. Tria les posicions més altes i aïllades per poder tenir una bona panoràmica i poder-ho controlar tot».

De seguida va estar convençut que Larstam es trobava just darrere d’aquell arbre aïllat. No tenia cap sentit per a ell continuar la fugida, si més no, no pas abans d’haver matat Wallander, cosa que s’havia decidit a fer i que ara a més ja era una necessitat per poder consumar la seva fugida.

Wallander sabia que aquesta era la seva oportunitat. Larstam difícilment podria intuir que ell li havia endevinat les intencions fins en aquell punt. A més, la seva atenció estava dirigida cap a la carretera. Era per allà que s’esperava que Wallander aparegués. I també era per allà que Larstam es podria esmunyir fins a arribar molt a prop seu i matar-lo d’un tret, a canvi del que havia errat la darrera vegada.

Wallander sabia què havia de fer. Un llarg moviment encerclant. Tornar per la carretera, pujar el pendent de l’esquerra i després avançar fins a un punt que estigués just darrere de l’arbre.

No sabia què passaria. Tampoc no volia pensar-hi encara.

Va fer els moviments en tres parts. De primer va tornar enrere per la carretera. Després va pujar la pendent amb una lentitud eterna per no ser descobert. I finalment es va moure molt a poc a poc en paral·lel a la carretera. Allà es va aturar. La capa de núvols s’havia fet més densa. Sense l’ajut d’un raig de llum de lluna no podria calcular on es trobava. Va esperar. Passaven sis minuts de les dues.

Fins que no van ser dos quarts de tres menys tres minuts, la lluna no va tornar a brillar durant uns breus segons entre els núvols. Llavors Wallander va poder veure que es trobava darrere l’arbre. Però no sabia distingir si hi havia cap persona. La distància era considerable. A més, hi havia arbustos força atapeïts entremig. Però va intentar gravar el terreny a la memòria. Un pendís que s’alçava lleument, després matolls i, més enllà, entre vint i trenta metres fins a l’arbre.

La claror de la lluna va desaparèixer. L’au nocturna va xisclar, aquest cop força lluny. Wallander va intentar parlar assenyadament amb ell mateix. Larstam segurament tenia tots els sentits alerta. Segurament no comptava pas que Wallander s’havia imaginat quina era la seva posició i que s’hi acostaria per darrere. Però la prudència de Larstam no es podia menystenir. S’hi atansés per on s’hi atansés, ell seria allà i estaria preparat.

Malgrat tot, s’hi va començar a acostar. Es va fer etern, un avançament a les palpentes enmig d’una gran foscor. La suor li regalimava per tot el cos. Estava segur que els batecs del seu cor s’havien de sentir. Al final, però, va arribar als matolls. Va tornar a mirar al cel. La capa de núvols era ara molt gruixuda. Per tercera vegada, es va sentir aquell ocell que Wallander va acabar pensant que era el mateix. Va mirar cap endavant amb compte a través dels arbustos. Però no hi va veure res més que foscor. Havia d’esperar.

Gairebé van haver de passar vint minuts abans no va endevinar que la lluna tornaria a travessar la capa de núvols. Es va preparar, sense tenir gaire clar per on havia de tirar si Larstam era al costat de l’arbre. No ho sabia. I l’espantaven els seus propis impulsos.

La lluna es va deixar veure. I la seva llum va travessar els núvols. Aleshores va descobrir Larstam. S’estava arran del tronc de l’arbre i semblava totalment absorbit vigilant la carretera. Wallander li podia veure les mans. Devia tenir la pistola a la butxaca. Tardaria només un parell de segons a treure-la i girar-se. Wallander disposava precisament d’aquell temps. Va intentar estimar la distància fins a l’arbre, sotjant el terreny amb els ulls. No hi va descobrir cap obstacle. Cap depressió de terra sobtada, cap pedra. Va fer un cop d’ull al cel. Aviat el raig de lluna desapareixeria. Si volia tenir cap possibilitat d’arribar a Larstam, s’hi havia de llançar just en el moment en què la claror desaparegués i els núvols es tornessin a atapeir. Va apretar el tauló amb la mà.

«Això és un disbarat —va pensar—. Estic fent el que no hauria de fer. Estic fent el que jo crec que he de fer».

El raig de claror començava a apagar-se. Es va aixecar de mica en mica, es va preparar. Larstam no s’havia bellugat. En el precís moment en què la claror va desaparèixer, s’hi va acostar. Li van venir ganes de llençar un crit de guerra, amb el qual si aconseguia espantar Larstam potser li donaria un parell de segons més. Però ningú no sabia com reaccionaria l’home que hi havia al costat de l’arbre. Ningú.

La claror es va anar extingint lentament. Wallander va agafar embranzida i s’hi va precipitar amb el tauló alçat per sobre del cap. Abans d’arribar, però, es va aturar. Larstam encara no s’havia girat. La claror de la lluna era molt tènue. I allà, hi havia la pedra o l’arrel invisible. Wallander hi va ensopegar de ple i va caure de morros. Larstam es va girar, però Wallander va aconseguir arrapar-se-li a una cama. Larstam va llançar un gemec i es va deixar anar. Però abans que hagués pogut treure l’arma de la butxaca, Wallander ja s’hi havia abraonat una altra vegada. El primer cop de tauló va anar a parar al tronc de l’arbre i es va partir. La claror ja era gairebé del tot inexistent. Wallander va llançar el que quedava de planxa al pit de Larstam i després li va clavar un cop de puny. No sabia d’on treia les forces. Però per pura casualitat va aconseguir encertar-li la mandíbula. Es va sentir un cruixit i Larstam es va desplomar, sense fer soroll. Wallander s’hi va tirar a sobre, el va tornar a colpejar, i encara ho va fer un cop més abans no va veure que l’home que tenia a sota estava inconscient. Llavors va treure-li la pistola de la butxaca, aquella amb la qual havia matat a tanta gent.

En aquell moment va sentir l’impuls d’apuntar la pistola al front de Larstam i prémer el gallet. Però s’hi va resistir.

Després va arrossegar cap avall aquell Larstam encara inconscient fins a la carretera. Fins que no van arribar al cotxe de Wallander, l’home no es va començar a plànyer. Wallander va treure el cable del remolc que duia al portaequipatge i li va lligar els braços. Després el va subjectar al seient del davant.

Wallander va seure al volant i va mirar Larstam. De sobte, li va semblar que veia Louise.

Eren tres quarts de quatre quan Wallander va arribar a comissaria. Quan va baixar del cotxe es va adonar que havia començat a ploure. Va deixar que les gotes de pluja li regalimessin per la cara. Després va entrar i va parlar amb l’oficial que estava de guàrdia. Per a sorpresa seva, era Edmundsson, que s’estava cruspint un entrepà i un cafè quan Wallander va entrar. Edmundsson va fer un bot de la cadira quan el va veure. Wallander encara no s’havia mirat la cara al mirall i, a més, duia la roba plena de fang i estelles.

—¿Què ha passat?

—No vull preguntes —va dir Wallander amb fermesa—. Tinc un home lligat al cotxe. Vés a buscar algú, posa-li les manilles i entra’l.

—¿Qui és?

—Åke Larstam.

Edmundsson es va quedar palplantat allà on era, amb l’entrepà a la mà. Wallander va veure que era foie gras. Sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar l’entrepà de la mà del col·lega i li va clavar una queixalada. Li feia mal la galta, però la fam que tenia era més intensa que el dolor.

—¿Vols dir que tens l’assassí al cotxe?

—Ja m’has sentit. Se li han de posar les manilles. Fica’l dins una habitació i tanca la porta amb clau. ¿Quin número de telèfon té en Thurnberg?

Edmundsson el va treure de la pantalla de l’ordinador. I després va sortir. Wallander es va acabar l’entrepà. Mastegava a poc a poc. Ja no tenia cap pressa. Va marcar el número de Thurnberg. El temps passava i no despenjava ningú. Al final va contestar una veu femenina. Wallander li va dir qui era i Thurnberg es va posar al telèfon.

—Sóc Wallander. Crec que valdrà més que vinguis.

—¿Per què? ¿Quina hora és?

—¡Se me’n refot de quina hora sigui! Has de venir i fer la detenció oficial d’Åke Larstam.

Wallander sentia el respirar de Thurnberg.

—Torna-ho a dir.

—Que tinc en Larstam aquí.

—¿Com collons l’has trobat?

Era la primera vegada que Wallander sentia Thurnberg renegant.

—L’he trobat al bosc.

Thurnberg ja havia entès que Wallander parlava seriosament.

—Ara vinc.

Edmundsson i un altre policia estaven entrant Larstam. Wallander i ell es van creuar les mirades. Cap dels dos no va dir res.

Wallander va entrar a la sala de reunions i va posar l’arma de Larstam damunt la taula.

Thurnberg va arribar al cap d’una estona. Quan va veure Wallander, que encara no havia passat pel lavabo i ni s’havia mirat al mirall, va recular. En canvi, sí que havia trobat uns quants calmants en un dels calaixos del seu escriptori. El mòbil era sobre la taula. Amb un gest cansat de ràbia, el va llençar a la paperera. I allà el va deixar. La persona que fes la neteja de segur que ja el recolliria.

Wallander va explicar breument el que havia passat. Va assenyalar l’arma amb el dit.

Com si es tractés d’un esdeveniment solemne, Thurnberg es va treure la corbata de la butxaca i va començar a fer-se el nus.

—O sigui, que l’has atrapat. No està gens malament.

—Tot plegat ha anat tal com t’he dit —va respondre Wallander—. Però ja en parlarem un altre dia.

—Potser hauríem de trucar a la resta i comunicar-los-ho —va proposar Thurnberg.

—¿Per què? Ara que finalment ja poden dormir tranquils, ¿per què vols que els despertem?

Thurnberg va retirar la seva proposta i va sortir de l’habitació per anar a encarregar-se de Larstam.

Wallander es va aixecar pesadament i va anar al lavabo. L’esgarrinxada de la galta era profunda. Probablement li haurien de cosir uns quants punts. Però la idea d’anar a l’hospital li semblava irrealitzable. Hauria d’esperar.

Eren dos quarts de cinc.

Va entrar al seu despatx i va tancar la porta.

Martinsson va ser el primer d’arribar aquell matí. Havia passat mala nit i el neguit l’havia arrossegat fins a comissaria. Thurnberg encara hi era i li va donar la notícia. Martinsson va trucar a un ritme frenètic a Ann-Britt Höglund, Nyberg i Hansson. Poc després arribava també Lisa Holgersson.

No va ser fins que tots estaven ja reunits que algú va preguntar on s’havia ficat Wallander. Segons Thurnberg, s’havia esfumat i prou. Probablement havia anat a l’hospital perquè li miressin la ferida de la cara.

A dos quarts de nou, Martinsson li va trucar a casa seva. Ningú no va agafar el telèfon. Va ser aleshores que Ann-Britt Höglund va preguntar si no era més senzill buscar-lo al seu despatx. Hi van anar. La porta estava tancada. Martinsson va trucar suaument. Ningú no va respondre.

Van obrir la porta.

Wallander estava ajagut a terra, dormint. Sota el cap tenia una guia de telèfons i la jaqueta.

Dormia profundament i roncava.

Ann-Britt Höglund i Martinsson es van mirar.

Van tornar a tancar la porta i el van deixar dormir.