25

Sabia que s’arriscava.

No ho havia fet mai abans. Els riscos estaven fets per a la gent indigna. Al llarg de la vida, havia après a defugir-ho tot. No obstant això, no podia deixar d’afrontar reptes. També la prudència era una corda que es podia trencar si de tant en tant no es tensava fins al límit.

El risc hi era. Però havia fet càlculs perquè fos mínim. Tan mínim que quasi havia deixat d’existir.

A més, l’objectiu era molt temptador. Quan va anar a buscar les invitacions del casament, gairebé no s’havia pogut dominar. La felicitat d’aquella parella era tan immensa, que l’havia afectat com si l’haguessin sotmès a un abús humiliant. Cosa que, d’altra banda, era així.

Després havia llegit la carta que havia de ser la decisiva. Quan va tenir clar que després de la cerimònia a l’església i abans del convit anirien cap a la platja, sols amb el fotògraf, per fer-se les fotos del casament, es va decidir. El fotògraf era molt precís en la carta on els exposava la seva proposta. Havia dibuixat un mapa del lloc que havia pensat. I la parella de nuvis havia dit que sí. Farien les fotos a les quatre. Si feia bon temps.

Havia anat fins a l’indret triat. La descripció del fotògraf era tan clara que era impossible equivocar-se. La platja era molt extensa. A tocar de la sorra hi havia un càmping gran. Al primer cop d’ull va pensar que no podria dur a terme els seus desitjos. Però quan després es va atansar a l’indret exacte que el fotògraf havia triat, es va adonar que el risc que el descobrissin era molt petit. Farien les fotos entre unes quantes dunes de sorra força altes. Evidentment, hi hauria més gent a la platja, però de segur que es mantindria allunyada mentre els nuvis es feien les fotos.

El seu únic problema era saber per on hi arribaria ell. Desaparèixer seria més fàcil. Hi havia menys de dos-cents metres fins al lloc on podia deixar el cotxe. Per si tot anava de mal borràs, si el descobrien i algú el començava a seguir, tindria una arma a punt. El cotxe també podia ser que fos observat. Per això, tenia preparats tres vehicles alternatius que després aniria canviant l’un per l’altre.

La primera vegada que havia marxat de la platja, no sabia per quin cantó hi arribaria; però la segona, havia comprovat que hi havia una possibilitat que li havia passat per alt totalment. Seria una entrada en escena digna d’aquella comèdia feliç que ell convertiria en tragèdia.

En un tres i no res ho havia tingut tot clar. El temps s’escolava. Els cotxes s’havien de robar i posar al seu lloc. El sot cobert amb un plàstic i una prima capa de sorra, el deixaria preparat la nit anterior. A dins hi guardaria l’arma. I la tovallola.

De l’única cosa que no podia estar segur era del temps. Però aquell any estava fent un mes d’agost preciós.

El dissabte 17 d’agost va sortir al balcó de bon matí. El temps de pluja s’anava enretirant de mica en mica. A la tarda segur que ja hauria marxat del tot. Tot aniria tal com s’havia previst. Va tornar a la cambra insonoritzada, es va estirar al llit i un cop més va repassar mentalment tot el que havia de passar aquella mateixa tarda.

Es van casar a les dues de la tarda a l’església on ella havia fet la confirmació nou anys enrere. El capellà d’aleshores ja era mort. Però l’home amb qui es casava tenia un parent llunyà que era capellà i s’havia mostrat disposat a casar-los. Tot havia anat com s’esperava; l’església era plena de familiars i amics, i després del reportatge de fotos, els esperava la gran festa. El fotògraf havia estat també a l’església i no havia parat de fer fotografies. I ja havia anat pensant com faria les fotos més importants, les de la platja. Havia utilitzat aquell mateix paisatge diverses vegades abans, però mai no havia tingut tanta sort amb el temps com aquell dia.

Hi van arribar poc abans de les quatre. Entre les tendes i les caravanes del càmping hi havia una munió de gent. A baix, a la platja, hi havia nens que jugaven. Aigua endins hi havia un banyista tot sol. Van aparcar el cotxe i van anar fins al lloc que havien triat. Per no ensopegar, la núvia es va treure les sabates i es va arromangar la faldilla. El vel, se l’havia enrotllat al voltant del coll. El fotògraf va tardar tan sols uns minuts a muntar el trípode i la pantalla que havia de reflectir la llum i suavitzar les ombres. En aquell racó estarien tranquils. De lluny se sentien els nens i una ràdio del càmping. El banyista solitari encara era dins l’aigua. S’havia acostat una mica més a la sorra, però no els destorbava.

Tot era a punt. El fotògraf esperava al costat de la càmera. El nuvi subjectava un mirallet davant la núvia perquè ella es pogués posar bé el vel i emmirallar-se. El banyista solitari estava sortint de l’aigua en aquell moment. Tenia la tovallola estesa a la sorra. S’hi va asseure d’esquena. Pel que es veia en el mirallet, era com si s’hagués posat a fer un forat a la sorra.

Tot estava a punt. El fotògraf els va ensenyar què havia pensat per a les primeres postures. Van discutir si havien de posar cara seriosa o havien de somriure. El fotògraf els va proposar de fer les diverses variants. Eren les quatre i deu minuts. Tenien temps de sobres.

Només havien tingut temps de fer la primera fotografia, quan l’home de la tovallola es va aixecar tot d’una i va començar a caminar al llarg de la platja. El fotògraf es va preparar per fer la segona foto. Aleshores, la núvia va veure que de cop i volta l’home havia canviat de direcció. El fotògraf estava a punt de disparar, quan ella va alçar la mà. Valia més esperar que l’home hagués passat. Avançava directament cap a ells, amb la tovallola al braç creuat i davant del cos. El fotògraf va assentir, va somriure i es va tornar a girar de cara a la parella de nuvis. L’home li va tornar el somriure. Al mateix temps, va treure la tovallola que estava enrotllada al voltant de l’arma i va disparar al fotògraf a la nuca. Es va acostar unes quantes passes més i va disparar als nuvis. L’únic que es va sentir van ser unes detonacions seques. Va mirar al seu voltant. No hi havia ningú. Ningú no havia vist res.

Tot seguit, va passar tranquil·lament per sobre de la duna més propera. Darrere seu, ningú no el podia veure des del càmping. Aleshores va arrencar a córrer fins que va ser al cotxe, va obrir i va fugir.

Tot plegat havia durat menys de dos minuts. Va notar que tremolava de fred. També aquest era un risc que havia hagut de córrer. La possibilitat de refredar-se. Però la temptació era massa gran. Poder sortir de l’aigua com la persona inaccessible que realment era.

Just a l’entrada d’Ystad es va aturar i es va posar el xandall que duia dins el portaequipatge.

I va seure a esperar.

Va passar més temps del que ell havia pensat abans algú no va descobrir el que havia passat. ¿Potser un dels nens que jugava a la platja? ¿O algú del càmping que havia sortit a passejar? Ja se n’assabentaria en el seu moment, quan ho llegís als diaris.

Finalment va sentir les sirenes des de lluny. S’acostaven molt de pressa. Faltaven tres minuts per a les cinc. Els va veure passar de llarg a molta velocitat. Hi anava també una ambulància. Li van agafar ganes de saludar-los amb la mà, però es va controlar. Després va marxar cap a casa. Un cop més, havia fet allò que s’havia decidit a fer. I després, amb calma i dignitat, n’havia sabut escapar.

Amb les sirenes udolant, van passar a recollir Wallander que encara era a l’ombra d’un arbre davant la casa de Rut Lundin. Les primeres informacions eren confuses i contradictòries. La conversa amb Martinsson havia estat interrompuda. Els agents de policia que tenien ordres d’anar-lo a recollir no sabien res més, només que s’havien de dirigir a Nybrostrand. Que es tractava de persones mortes, va sentir ell per la ràdio de la policia. No va aconseguir tornar-se a posar en contacte amb Martinsson. Va seure al seient del darrere. La veu de Martinsson ressonava dins seu: «Ha tornat a passar».

El que tant havia temut. Va tancar els ulls i va intentar respirar assossegadament. Les sirenes li xiulaven dins el cap. El cotxe corria molt. Quan van arribar a Nybrostrand van girar a la dreta i van continuar avançant per un camí que no era més ample que una sendera. Wallander va veure com Martinsson i Ann-Britt Höglund baixaven d’un cotxe davant seu. Va obrir la porta abans que el cotxe hagués tingut temps de frenar del tot. Hi havia una dona plorant amb les mans a la cara. Anava vestida amb uns pantalons curts i un jersei, el dibuix del qual animava tothom a votar a favor de l’entrada de Suècia a l’OTAN.

—¿Què ha passat? —va preguntar Wallander.

Campistes alterats movien mans i braços, i corrien en direcció a les dunes. Wallander va arribar el primer. Es va aturar en sec i va reviure el malson. Al principi no concebia el que estava veient. Després es va adonar que el que hi havia davant seu eren tres persones mortes. Dalt d’un trípode, una càmera.

—Una parella de nuvis —va sentir que Ann-Britt Höglund deia des d’algun lloc al seu costat. Wallander s’hi va acostar una mica més i va seure a la gatzoneta. Els havien disparat tots tres. Els trets havien encertat els fronts del nuvi i la núvia. El vel blanc de la dona estava tenyit de vermell per la sang. Amb cura, li va tocar suaument el braç nu. Encara era calent. Es va aixecar a poc a poc esperant que no li agafés un atac de vertigen. Hansson també hi era ara, i Nyberg. S’hi va acostar.

—Ha tornat a passar. A més, és molt recent. ¿Tenim cap pista? ¿Algú ha vist res? ¿Qui ho ha descobert?

Tots el qui estaven al seu voltant semblaven paralitzats. Com si esperessin que ell mateix els expliqués què havia passat en realitat; els digués que ell ja tenia la resposta a les preguntes que acabava de fer.

—¡Som-hi! —va cridar—. ¡Fa molt poc que ha passat! ¡Ara sí que l’hem d’agafar!

Aquella breu paràlisi va desaparèixer. Amb ben pocs minuts, Wallander va tenir clar què havia passat. Una parella de nuvis havien vingut acompanyats per un fotògraf. Havien desaparegut entre les dunes de sorra. Un nen que estava jugant a la platja s’havia separat de la resta per anar a orinar. Ell havia descobert els morts i havia fugit cridant cames ajudeu-me cap al càmping. Ningú no havia sentit cap tret. Tampoc ningú no havia vist que algú marxés d’allà. Més d’un testimoni assegurava també que només havien vist baixar els nuvis i el fotògraf junts. Hansson i Ann-Britt Höglund intentaven amb tota la rapidesa que podien combinar totes aquelles observacions exaltades i confuses. Martinsson va organitzar l’acordonament mentre Wallander repassava els fets amb Nyberg. Cada dos minuts preguntava per què no havia arribat encara cap patrulla amb gossos ensinistrats. Quan per fi Edmundsson va fer acte de presència amb Kall, la gossa, Hansson i Ann-Britt Höglund havien intentat apartar-se del caos i fer una primera valoració raonable del que havia pogut passar.

—Alguns dels nens han vist un home que es banyava —va dir Hansson—. Ha sortit de l’aigua i s’ha assegut a la sorra. Després ha desaparegut.

—¿Desaparegut? —Wallander dissimulava molt malament la seva impaciència.

—Una dona estava estenent la roba a la seva caravana quan la parella ha arribat —va dir Ann-Britt Höglund—. Li ha semblat veure un home nedant dins l’aigua, però que tot d’una ja no hi era.

Wallander va brandar el cap.

—¿Què vol dir, això? ¿Que s’ha ofegat? ¿Que s’ha enterrat sota la sorra?

Hansson va assenyalar cap a la platja, en línia recta, sota el lloc on s’havien trobat els cossos.

—Era assegut allà baix —va dir—. Segons aquest noiet, del qual sembla que ens podem refiar. Tenia els ulls ben oberts.

Van baixar a la platja. Hansson va córrer a buscar el nen de cabells foscos, que anava acompanyat pel pare. Wallander els va obligar a fer una llarga volta per tal d’evitar de trepitjar les pistes i conservar-les per a la gossa. Van descobrir les marques d’algú que s’havia assegut a la sorra. Així com les restes d’un sot i un trosset de plàstic estripat. Wallander va cridar Edmundsson i Nyberg.

—Aquest plàstic em recorda alguna cosa… —va dir Wallander.

Nyberg va assentir.

—Potser és del mateix tipus que els trossos estripats que vam trobar al parc.

Wallander es va girar a Edmundsson.

—Deixa-la que ensumi per aquí —va dir—. I a veure si comença a buscar.

Es van fer a un cantó. La gossa es va esverar. Després d’haver ensumat el lloc, va començar a tirar amunt en direcció a les dunes. Després va tombar cap a l’esquerra. Wallander i Martinsson la seguien a distància. La gossa continuava esverada. Van arribar a un trencall i allà es va aturar. El rastre s’havia esfumat. Edmundsson va sacsejar el cap.

—Un cotxe —va dir Martinsson.

—Que potser algú ha vist —va dir Wallander—. Posa en marxa tots i cada un dels policies que tenim aquí. Una única pregunta. Un home amb banyador, una tovallola de ratlles i un cotxe. Un cotxe que ha estat aparcat aquí i se n’ha anat fa més o menys una hora.

Wallander va tornar corrents al lloc del crim. Un dels tècnics judicials estava fixant les petjades en la sorra mullada. Edmundsson continuava buscant amb la seva gossa.

—Un banyista —va dir Wallander a Ann-Britt Höglund—. Un banyista que desapareix.

Hansson tot just estava acabant de parlar amb una dona a fora del càmping. Wallander li va fer un senyal amb la mà perquè s’hi acostés.

—Són més d’un els que l’han vist —va dir Hansson.

—¿El banyista?

—Era dins l’aigua quan la parella de nuvis ha arribat. Després ha pujat a la sorra. Una persona diu que era com si s’hagués posat a fer un forat a la sorra per fer-hi un castell. Després s’ha aixecat i ha desaparegut.

—¿Ningú no ha vist algú altre? ¿Ningú que els seguís?

—Un home que estava visiblement begut m’ha informat que un parell d’homes disfressats han passat per la platja en bicicleta. Però crec que ja el podem descartar.

—Fem doncs una valoració provisional —va dir Wallander—. ¿Sabem qui eren els morts?

—L’home que hi ha al costat de la càmera duia una invitació a la butxaca —va dir Ann-Britt Höglund i la va donar a Wallander. La sensació de malestar i angúnia era tal, que la cosa que més desitjava en aquell moment era poder fer un crit i fugir corrents.

—Malin Skander i Torbjörn Werner —va dir—. S’han casat avui a les dues.

A Hansson se li van negar els ulls. Ann-Britt Höglund tenia la mirada clavada a terra.

—Feia dues hores que eren casats —va dir ell—. Després han vingut aquí per fer-se les fotos. ¿Sabem qui era el fotògraf?

—El seu nom és a la part de dins de la bossa de la càmera —va dir Hansson—. Es deia Rudolf Haag i tenia l’estudi a Malmö.

—Hem de localitzar els familiars —va continuar Wallander—. De seguida començarà a voltar per aquí un eixam d’altres fotògrafs.

—¿No hauríem de tallar els accessos? —va preguntar Martinsson, que ja s’havia afegit al grup.

—¿Tallar els accessos per a què? No sabem com era el cotxe, ¿oi? ¿Què és el que hem de tallar? ¿Què busquem? ¿Un home en banyador? Tot i que tenim l’hora dels crims no el trobarem posant barreres. Ja és massa tard.

—Només vull que agafem aquest fill de sa mare —va dir Martinsson.

—Això ho volem tots —va replicar Wallander—. Tots el volem enxampar i l’enxamparem. Per això, farem un repàs de tot el que sabem fins ara. Un banyista. És l’única pista. Hem de partir del fet que es tracta del mateix home. I que es posa mans a l’obra amb dos requisits: que està molt ben informat i que ho planifica minuciosament.

—O sigui, ¿que hauria estat nedant dins l’aigua mentre esperava? —va dir Hansson, indecís.

Wallander va intentar veure la successió dels fets davant seu.

—Sap que la parella de nuvis es fotografiarà precisament aquí —va dir—. A la invitació diu que el convit començarà a les cinc. Això vol dir que ell sabia l’hora exacta. El reportatge es faria just aquí, pels volts de les quatre. I aprofita el temps d’espera per banyar-se. El cotxe el deu haver aparcat un tros més enllà. En algun lloc des del qual li sigui possible baixar a la platja sense haver de passar per davant del càmping.

—¿I duia l’arma a sobre quan era dins l’aigua?

El recel de Hansson era evident. Però Wallander ja començava a veure com havia anat tot plegat.

—Hem de mantenir-nos en el nostre punt de partença —va repetir—. Sabem que està ben informat i que ho planifica tot. Espera que arribin els nuvis i el fotògraf dins l’aigua. Un home quan es banya no va vestit. Els cabells mullats transformen l’aspecte físic d’una persona. Ningú no fa cas d’un home que s’està banyant. Tothom l’ha vist i recorda que hi era, però de fet ningú no ens l’ha aconseguit descriure.

Se’ls va a mirar a tots i hi va veure les cares d’aprovació. Cap dels testimonis amb qui havien parlat fins llavors no havia pogut fer un retrat de la seva cara.

—Els nuvis arriben —va prosseguir Wallander—. Acompanyats del fotògraf. Ell surt de l’aigua i s’asseu a la sorra.

—Duia una tovallola —va dir Ann-Britt Höglund—. Una tovallola de ratlles. Més d’una persona recorda la tovallola.

—Està bé —va dir Wallander—. Tots els detalls signifiquen alguna cosa. S’asseu a la tovallola. De ratlles. I tenim un testimoni a qui li sembla que l’home fa alguna cosa. ¿Què?

—Un forat a la sorra —va respondre Hansson.

Wallander es va adonar en aquell moment que l’havia encertada. Una primera i imprecisa pauta començava a perfilar-se. L’home seguia les seves pròpies regles. Les anava variant. Però a Wallander li semblava que ara ja començava a saber desxifrar-les.

—No fa un forat a la sorra per fer un castell —va dir—. Està desenterrant un plàstic que protegeix una arma.

Aleshores tota la resta el va poder seguir. Wallander va continuar endavant a poc a poc.

—L’arma ja l’havia enterrada prèviament —va dir—. L’únic que ha de fer és esperar el moment adequat. Quan els nuvis i el fotògraf estiguin ocupats amb les seves coses. Quan no hi hagi ningú pels voltants. Aleshores s’aixeca. L’arma probablement l’ha embolicat amb la tovallola. Ningú no n’hi fa cas. És un banyista sol que surt de l’aigua. Després amolla tres trets. Les víctimes moren a l’instant. Deu haver fet servir silenciador. Dispara i continua caminat; travessa les dunes i de s a pareix amb el cotxe. En pocs minuts, ho té tot fet. ¿On s’ha ficat després? No ho sabem.

Nyberg s’havia afegit al grup durant la conversa.

—Sobre aquest home no sabem res més que el que ha fet —va concloure Wallander—. Però ja descobrirem més vincles amb la investigació.

—Jo sé una cosa més sobre ell —va dir Nyberg—. Que consumeix snus: n’ha escopit al costat del forat que ha fet a la sorra. Sembla que ha intentat tapar-lo, però la gossa l’ha desenterrat. Ara l’estem recollint. La saliva ens pot dir moltes coses d’una persona.

Wallander va veure que Lisa Holgersson se’ls hi acostava. Estalonant-la, arribava també Thurnberg. En una visió fugaç i engelosida, Wallander va veure Per Åkeson davant seu, assegut en algun racó d’un paradís remot, lluny de les restes macabres que un boig havia deixat al seu pas. Va pensar que havia arribat l’hora de traspassar la responsabilitat de la investigació. Havia fracassat. Encara que no hagués desatès la feina, el fracàs era un fet. No havien trobat l’assassí que havia matat el seu col·lega, tres joves en un parc natural, una noia sola arraulida dins una cova en una illa de l’arxipèlag d’Östergötland i, ara, uns nuvis junt amb el seu fotògraf.

Era l’única cosa que podia fer. Demanar a Lisa Holgersson que donés aquella responsabilitat a algú altre. O adonar-se que Thurnberg aniria a buscar algú a la Policia Judicial que reprengués la investigació.

No tenia forces ni tan sols per informar-los del que havia passat. Ho va cedir als altres i ell va baixar fins on hi havia Nyberg, al costat del trípode amb la càmera.

—Ha fet una foto —va dir Nyberg—. Una de sola. I després ja no n’ha fet més. Evidentment, en farem una còpia tan aviat com puguem.

—Han arribat a estar casats dues hores —va dir Wallander.

—És com si a aquest boig no li agradés la gent feliç. O com si considerés un deure vital convertir l’alegria en tristesa.

Wallander va escoltar distret l’últim comentari de Nyberg. Però no va dir res. A baix, a la platja, Edmundsson continuava la seva feina amb la Kall. Una altra patrulla amb gossos era a la mateixa platja, però una mica més amunt. A la part de fora de la zona acordonada ja s’havia aplegat molta gent. Lluny, sobre la línia de l’horitzó, Wallander va divisar un vaixell que posava rumb a l’oest. Unes hores més tard, passaria l’estret de Sundet i després continuaria per mar obert.

Encara no tenia forces per sumir-se en el que havia passat. Havia intuït que podia tornar a passar. Però esperava una altra cosa totalment diferent. Un bon policia sempre té esperança, li havia dit Rydberg en moltes ocasions. Un bon policia sempre té l’esperança que no hi haurà un assassinat, que un assassí errarà el tret quan apunti la seva arma cap a una persona indefensa. Però un bon policia també té l’esperança que els crims que passen se solucionaran de tal manera, que els fiscals n’estaran satisfets i els jutges podran imposar les penes que correspongui. Sobretot, un bon policia té l’esperança que la delinqüència anirà minvant. Però un bon policia sap al mateix temps que difícilment serà així mentre la societat continuï com fins ara, amb les injustícies incorporades com un requisit per al funcionament del motor que mou els mecanismes socials.

I Wallander va recordar que també solia dir que lluitar contra la delinqüència sempre és una qüestió de resistència. ¿Qui aguanta més i més temps?

Lisa Holgersson i Thurnberg van aparèixer al seu costat. Wallander estava tan immers en els seus pensaments que va fer un bot.

—Hauríem d’haver posat barreres i tallar els accessos —va dir Thurnberg.

Wallander se’l va mirar. Ni tan sols l’havia saludat, ni amb un lleuger gest de cap.

En aquell mateix instant, Wallander va decidir dues coses. No entregaria el lideratge de la investigació per pròpia voluntat. I dues, diria clarament el que pensava. I començaria en aquell precís instant.

—No —va contestar—. No havíem de posar cap barrera enlloc. Tu ho haguessis pogut ordenar, evidentment. Però en aquest cas t’hauries d’haver encarregat d’explicar per què. Jo no t’hi hagués ajudat.

Thurnberg no s’esperava una resposta com aquella per part de Wallander. I per un moment va perdre la seguretat que tenia en ell mateix.

«Ho ha forçat massa —va pensar Wallander, satisfet—. Ho ha forçat tant, que al final la molla ha saltat».

Wallander va girar l’esquena a Thurnberg ostensiblement. Mai no havia vist a Lisa Holgersson tan pàl·lida com en aquells moments. La seva por li va fer veure la pròpia.

—Així, doncs, ¿és el mateix home? —va dir ella.

—Sí. Sens dubte.

—¿Però, una parella de nuvis?

També era el primer que havia passat pel cap a Wallander. Tanmateix sabia que la resposta només podia ser una.

—També les parelles de nuvis es poden descriure com a gent disfressada.

—¿És això, doncs, el que aquest home busca?

—No ho sé.

—¿Què podria ser, sinó?

Wallander no va contestar. Perquè no ho sabia. Tot i que encara era massa aviat per treure’n cap conclusió, va veure com la base de la solució que ells amb penes i treballs havien intentat construir, en aquell moment s’ensorrava.

Davant seu només hi veia un boig. Un boig que no era un boig. Però que ja havia matat a vuit persones. Entre elles, un policia.

—Crec que mai de la vida m’havia trobat amb res tan atroç —va dir ella.

—Hi havia una època en què Suècia era coneguda arreu per tenir inventors brillants —va continuar Wallander—. Després vam ser coneguts pel que s’anomenava «l’estat del benestar». A més, cap als anys seixanta, es va fer córrer un rumor equívoc sobre l’alliberament sexual dels suecs. La pregunta ara és si no es fixaran en nosaltres per culpa d’un assassí que es comporta com ningú no ho ha fet abans que ell.

De seguida, es va penedir del que acabava de dir. Les comparacions no tenien cap sentit, l’ocasió era la més inadequada, la situació, del tot equivocada.

—Els familiars —va dir ella—. ¿Com es comunica a les famílies i als amics d’una parella de nuvis que ha sortit de l’església fa menys d’un parell d’hores que els nuvis ja no són en aquest món?

—No ho sé —va dir Wallander—. Jo em sento tan paralitzat com tu. Tampoc no sabem si aquest fotògraf tenia família.

—¿M’ha semblat entendre que s’han casat a prop d’aquí?

—A Köpingebro. El convit començarà aviat.

Ella el va mirar. Ell va endevinar què significava aquella mirada.

—Proposo que Martinsson s’encarregui dels familiars del fotògraf —va dir ell— amb l’ajut dels col·legues de Malmö. Tu i jo haurem d’anar a Köpingebro.

Thurnberg parlava pel mòbil. Wallander es va preguntar amb qui. Després, va reunir els seus col·laboradors més propers. Fins que ell tornés, Hansson quedava com a responsable.

—Contesta tot el que Thurnberg et pregunti —va dir-hi Wallander—. Però si comença a manar i remenar em truques i m’ho dius.

—¿Per què un fiscal hauria de ficar el nas en la feina de la policia en el lloc d’un crim?

La pregunta de Hansson era raonable, però Wallander no es va preocupar de respondre. En comptes de fer-ho, es va endur Ann-Britt Höglund a un racó.

—No sé quant de temps deurem trigar —va dir ell—. Però quan torni vull que tu ja hagis reflexionat sobre la situació. ¿Com ens hem de dedicar a aquesta recerca a partir d’ara i en endavant? Vull dir més enllà de les nostres rutines. El que sempre fem. Cap recerca és igual a les altres. ¿En què es distingeix aquesta? ¿De quina manera el que ha passat ha fet canviar les coses? ¿S’ha aclarit res? ¿Tenim ara cap pista que sigui més important? ¿O al contrari?

—No sé si me’n sortiré —va respondre ella—. És la teva feina.

—La meva, no. La nostra. I jo he d’anar a comunicar una defunció als familiars d’uns nuvis que s’han donat el sí fa un parell d’hores. No tindré oportunitat de pensar en res més. Per això, tu has de pensar en el meu lloc.

—Encara no sé si ho podré fer.

—Si més no ho pots intentar.

Wallander la va deixar i va anar cap al cotxe on l’esperava Lisa Holgersson.

Van marxar de la platja en silenci. Wallander mirava el paisatge que passava de llarg. A la llunyania, va veure un front de tempesta que s’estava formant. De segur que abans del vespre ja seria a Escània.

Va començar a ploure quan ja eren les deu de la nit d’aquell dissabte disset d’agost. Wallander a aquelles hores ja havia tornat al lloc del crim. La trobada amb els familiars, la sensació d’irrompre enmig d’un espai de felicitat i escampar mort i extermini al seu voltant, havia estat molt més dolenta del que mai no havia experimentat abans. Malgrat tot, al llarg del anys s’havia vist obligat a notificar moltes defuncions. Lisa Holgersson estava inesperadament passiva, com si li haguessin fallat les forces per repetir el que ja havia hagut de dir la setmana anterior. Potser cada policia pot anunciar només un nombre determinat de morts al llarg de la seva vida, havia pensat Wallander. «En aquest cas, jo ja he arribat al meu límit. No hi ha manera d’estirar-lo més».

Havia estat com participar en l’espectacle d’un malson. El marc irreal, un trio d’acordions, una pensió, un local de festa amb garlandes, pudor de menjar que sortia d’una cuina que esperava. La gent en grups, esperant. I després el cotxe de policia entrant al jardí.

Havia estat un alleujament poder marxar finalment i tornar a Nybrostrand. Lisa Holgersson ja havia tornat a Ystad. Wallander havia parlat amb Hansson en diverses ocasions per telèfon. Però no hi havia hagut cap catàstrofe. Hansson a més li havia fet saber que el fotògraf Rolf Haag era solter. Martinsson havia anat a la clínica on s’estava el pare ja gran de Haag. Una infermera de la seva secció li va donar la notícia, després d’haver assegurat a Martinsson que l’ancià ja feia molt de temps que havia oblidat que tenia un fill que es deia Rolf i era fotògraf.

Nyberg havia vist com s’acostava la pluja. A molta velocitat va estirar un plàstic tant damunt el lloc on havien trobat els cossos com a la platja, allà on el banyista havia estat assegut damunt la tovallola de ratlles. A la part de fora de les cintes d’acordonament encara hi havia molta gent quan Wallander hi va arribar. Més d’un periodista havia intentat obtenir els seus comentaris; però ell només havia brandat el cap i havia continuat avançant a pas apressat. Hansson el va posar al corrent de l’estat de les coses mentre Martinsson i els agents de Malmö estaven entrevistant possibles testimonis del càmping. Ningú no recordava un cotxe que hagués estat aparcat en el trencall. Nyberg havia aconseguit revelar l’única fotografia que Rolf Haag havia tingut temps de fer. Els nuvis reien directament a la càmera. Wallander va observar la imatge. Al mateix temps, va recordar vagament alguna cosa que Nyberg havia dit durant el dia.

—¿Què és allò que has dit abans? —va preguntar—. Quan estàvem aquí, al costat del trípode i has descobert que havia fet una fotografia.

—¿He dit res?

—Sí, has fet un comentari.

Nyberg va rumiar.

—Crec que he dit que a aquest boig no li agrada la gent feliç.

—¿Què volies dir amb això?

—L’Svedberg no se’l pot caracteritzar per ser una persona desbordant d’alegria. Però els nois del parc… hem de pensar que a la festa estaven tots contents.

Wallander, no ho hagués pogut formular verbalment, però va entendre de manera intuïtiva el que Nyberg li volia dir.

Va mirar un cop més la fotografia de casament.

La va retornar a Nyberg i va fer un gest amb el cap envers Ann-Britt Höglund perquè el seguís. Van seure en un dels cotxes de la policia buits.

—¿On és en Thurnberg? —va preguntar Wallander.

—Ha desaparegut bastant de pressa.

—¿Ha dit res?

—No, que jo sàpiga.

Plovia a bots i barrals. Les gotes espetegaven contra el sostre del cotxe.

—Durant una estona he sospesat la idea de deixar la meva responsabilitat —va dir—. Tenim vuit persones mortes. I no ens hem acostat gens ni mica a res que es pugui assemblar a un element clau, a un desllorigador.

—¿I què milloraria si entreguessis la responsabilitat a algú altre? ¿I a qui?

—Potser només m’ho volia treure de sobre.

—Però, ¿ja has canviat d’opinió?

—Sí.

En el moment en què Wallander li volia demanar una resposta sobre el que li havia dit abans que ell marxés cap a Köpingebro, algú va trucar a una de les finestretes del cotxe. Era Martinsson. Estava tot xop. Va seure al seient del davant.

—He pensat que hauries de saber que han presentat una denúncia contra tu.

Wallander el va mirar sense comprendre res.

—¿Contra mi? ¿Per què?

—Per presumptes maltractaments —Martinsson es va gratar el front amoïnat—. ¿Recordes aquell noi que feia jòguing al parc? ¿Nils Hagroth?

—No hi havia d’anar a fer res, allà.

—Sigui com sigui, t’ha denunciat per maltractaments. Thurnberg se n’ha assabentat i té clar que es tracta d’un assumpte gravíssim.

Wallander es va quedar mut.

—Només volia que ho sabessis —va dir Martinsson—. Res més.

La pluja repicava al sostre. Martinsson va tornar a sortir.

En la distància, un reflector il·luminava el lloc on unes hores abans havien mort una parella de nuvis.

Eren dos quarts d’onze de la nit.