8

Feia exactament quaranta anys que István K. havia arribat a Suècia. Formava part de l’onada d’immigrants hongaresos que després de l’ofegament de la revolta van ser obligats a abandonar d’Hongria. Quan va arribar a Suècia, amb catorze anys, va anar a parar a Trelleborg acompanyat dels seus pares i tres germans més petits. El pare era enginyer i, a finals dels anys vint, ja havia visitat en una ocasió les fàbriques de separadors de líquids als afores d’Estocolm. I era precisament aquí on tenia posades les esperances d’aconseguir una feina, però mai no va anar més enllà de Trelleborg. Baixant les escales de la terminal dels ferris va tenir un atac d’apoplexia. Així, doncs, el seu segon contacte amb la terra sueca va tenir lloc quan el seu cos va caure sobre l’asfalt mullat. El van enterrar al cementiri de Trelleborg; la família es va quedar a Escània, István tenia cinquanta-quatre anys, i feia temps que era propietari d’una de les pizzeries que hi havia al llarg del carrer de Hamnagatan d’Ystad.

Wallander havia escoltat a István explicar la història de la seva vida feia molts anys. De tant en tant, Wallander hi anava a sopar i els vespres que hi havia pocs clients, István s’asseia a la seva taula per parlar-li de la seva vida.

Eren dos quarts de set quan Wallander va entrar al restaurant. Tenia mitja hora abans de trobar-se amb Ylva Brink. No hi havia cap client dins el local, tal com Wallander ja havia previst. Des de la cuina li arribava el so d’una ràdio i el d’algú que picava carn. István, que estava parlant per telèfon, el va saludar amb la mà des de la barra. Wallander es va deixar caure en una taula del racó. István va penjar i se li va atansar amb l’expressió greu al rostre.

—¿Què és això que m’ha arribat? ¿Un policia ha mort?

—Malauradament —va respondre Wallander—. Karl Evert Svedberg. ¿Saps qui era?

—Crec que no va venir mai —va dir István, seriós—. ¿Vols una cervesa? Convida la casa.

Wallander va fer que no amb el cap.

—Vull menjar alguna cosa ràpida —va dir—. I que sigui adient per a una persona que té massa sucre a la sang.

István va posar cara pensarosa.

—¿T’has tornat diabètic?

—No, però tinc massa sucre a la sang.

—Aleshores ets diabètic.

—Potser és una cosa passatgera. Ara tinc pressa, però.

—Un tros de carn a la planxa —va dir István—. I una amanida. ¿Va bé?

—La mar de bé.

István es va enretirar, Wallander va pensar en la seva pròpia reacció. La diabetis no era pas una malaltia de la qual avergonyir-se; però ell sabia per què es comportava d’aquesta manera. Detestava el seu sobrepès. Volia tancar els ulls i fer veure que no existia.

Va menjar, com sempre massa de pressa, i després va prendre un cafè. István estava ocupat amb un grup nombrós de turistes polonesos i Wallander es va alegrar de poder-se estalviar les preguntes sobre l’assassinat d’Svedberg, ja que sabia que d’altra manera li hagués tocat respon dre. Va pagar, es va aixecar i se’n va anar. Encara feia calor. Excepcional ment, als carrers hi havia molta gent. De tant en tant, Wallander saludava amb el cap els coneguts amb qui anava topant. Intentava preparar la conversa amb Ylva Brink. Estava convençut que ella contestaria sincerament les seves preguntes i s’esforçaria per fer memòria. El més difícil seria fer-li explicar allò que ella no sabia que sabia. Una de les preguntes clau era sobre la dona anomenada Louise. ¿Potser, malgrat tot, Ylva Brink en sabia alguna cosa, encara que abans no ho hagués sabut veure?

Wallander va arribar a comissaria just passades les set. Ylva Brink encara no havia arribat. Va anar de dret cap al despatx de Martinsson. Hansson també hi era.

—¿Com anem? —va preguntar Wallander.

—Sorprenentment, ens han arribat poques pistes —va dir Martinsson.

—¿Cap informe preliminar des de Lund?

—Encara no —va respondre Hansson—. Difícilment podem esperar que ens arribi res abans de dilluns.

—L’hora de la mort és important —va dir Wallander—. Si la sabem, aleshores tindrem on agafar-nos.

—He buscat en el registre —va dir Martinsson—. A nivell superficial, aquest assassinat amb robatori no s’assembla a cap altre.

—No sabem si ha estat un robatori —va assenyalar Wallander.

—¿Què hauria d’haver estat, sinó?

—No ho sé. Ara parlaré amb l’Ylva Brink. Imagino que ens veurem demà al matí a les nou.

I es va dirigir cap al seu despatx. Damunt la taula l’esperava una nota de Lisa Holgersson. Volia parlar amb ell com més aviat millor. Wallander li va trucar al despatx, però no va contestar ningú. Després d’algunes dificultats, va aconseguir trucar tot sol a recepció. Ebba ja havia marxat. Wallander va penjar i va anar a la centraleta d’alarmes.

—La Lisa ha marxat cap a casa —va respondre l’agent que hi havia a la centraleta.

Wallander va decidir que li trucaria aquell mateix vespre una mica més tard i va sortir a la recepció, a esperar. Al cap d’uns pocs minuts va arribar Ylva Brink. De camí cap al seu despatx li va preguntar si li venia de gust un cafè, però ella va rebutjar l’oferiment.

Per un cop, Wallander es va decidir a utilitzar la gravadora. Mentre la cinta anava rodant, era com si una persona aliena estigués escoltant. La seva atenció també podia flaquejar davant de la gravadora. Però en aquell cas volia tenir a la seva disposició cada una de les paraules que Ylva Brink pronunciés. Volia la gravació transcrita, les notes comprovades directament de la cinta. Wallander li va preguntar si tenia res en contra de fer servir una gravadora i ella va respondre que no.

—Això no és cap interrogatori —va dir—. Només una conversa que hem de poder recordar després. El cas és que la gravadora després ho recorda millor que jo.

Les bobines ja rodaven. Passaven dinou minuts de les set.

—Divendres nou d’agost de 1996 —va dir Wallander—. Conversa amb la senyora Ylva Brink. Tema: defunció de l’inspector judicial Karl Evert Svedberg, possible víctima d’assassinat i robatori.

—¿Què podia ser, sinó? —va preguntar ella.

—La policia de vegades s’expressa amb una formalitat innecessària —va respondre Wallander. A ell també l’havia sorprès la seva poca traça a l’hora de parlar.

—Ja han passat unes hores —va continuar—. Has tingut temps per pensar, de preguntar-te què en penses, de tot plegat. Un assassinat no té mai sentit per a ningú, excepte per a qui l’ha comès.

—Encara em costa de creure que sigui veritat. Fa unes hores he trucat al meu home al vaixell via satèl·lit. Es pensava que delirava. Però ha estat llavors, quan ho estava explicant a una altra persona, que he començat a ser realment conscient en realitat del que ha passat.

—Naturalment, hagués preferit posposar aquesta conversa, però no pot ser. Hem d’agafar l’autor del crim com més aviat millor. L’assassí ens porta un avantatge que augmenta a cada instant.

Ella esperava la primera pregunta de debò.

—Una dona anomenada Louise —va dir Wallander—, amb qui Karl Evert s’hauria vist regularment al llarg de molts anys. ¿No us vau conèixer mai?

—No.

—¿Ni tan sols n’havies sentit a parlar?

—No.

—¿Quina va ser la teva reacció quan la vaig esmentar per primer cop?

—Que no era veritat.

—¿I què en penses, ara?

—Que probablement és veritat, però incomprensible.

—Tu i en Karl Evert de segur que vau parlar al llarg dels anys sobre dones, del per què no s’havia casat… ¿Què hi deia, ell?

—Que era un solter empedreït, i que se sentia bé així.

—¿No vas notar mai res quan en parlàveu?

—¿Com ara què?

—Doncs…, que el veiessis insegur, que potser no deia la veritat…

—Sempre em va semblar molt convincent.

Per un moment, Wallander va intuir certa inseguretat en la seva resposta.

—¿M’ha semblat que et ballava alguna cosa pel cap?

Ella va trigar a respondre. Les bobines anaven rodant.

—De tant en tant, com és natural, pensava si no seria que ell era diferent…

—¿Vols dir que fos homosexual?

—Sí.

—¿Per què t’ho preguntaves?

—¿No és lògic?

El mateix Wallander havia sospesat fugaçment aquesta idea algun cop.

—Em sembla que és del tot normal.

—Una vegada va sortir el tema. Fa molts anys. Crec que va ser quan celebràvem el sopar de Nadal a casa nostra. No pas el fet que ell fos homosexual, sinó que parlàvem d’algú altre que tots dos coneixíem. Recordo que la seva actitud va ser inesperadament violenta.

—¿Envers l’amic homosexual?

—Envers tots els homosexuals. Va ser molt desagradable. Jo sempre havia pensat que era una persona liberal.

—¿Què va passar després?

—No res. No en vam parlar mai més.

Wallander rumiava.

—¿Tens cap idea de com podríem trobar aquesta dona que es diu Louise?

—No.

—Com que gairebé mai no sortia d’Ystad, hauria de viure aquí, a la ciutat, o si més no pels voltants.

—No ho sé.

Ella va mirar el rellotge.

—¿A quina hora has de ser a la feina?

—D’aquí a mitja hora. No m’agrada arribar tard.

—Igual que en Karl Evert. Era un policia molt puntual.

—Ho sé. ¿Què és allò que se sol dir…? Que funcionava com un rellotge.

—¿Com era ell, en realitat?

—Ja m’ho has preguntat abans això.

—T’ho torno a preguntar. ¿Com era com a persona?

—Era amable.

—¿En quin sentit?

—Amable. Una persona amable. No sé com explicar-ho més clar. Una persona amable que es podia enrabiar de valent. Tot i que això passava poc sovint. Era tímid. Complidor. Molta gent segurament el devia considerar una persona avorrida, algú força anònim. Una mica lent, potser. Però en cap cas un beneit.

Wallander va pensar que aquella descripció d’Svedberg era molt precisa. Si haguessin intercanviat els papers, de ben segur que ell l’hauria descrit de la mateixa manera.

—¿Qui va ser el seu millor amic al llarg de la vida?

La seva resposta el va deixar estupefacte.

—Crec que eres tu.

—¿Jo?

—Això acostumava a dir, que Kurt Wallander era el millor amic que havia tingut mai.

Wallander va quedar mut. Les paraules d’ella el van agafar d’imprevist. Ell sempre havia considerat Svedberg un col·lega igual que la resta. No s’havien relacionat mai fora de la feina; no havien intercanviat mai cap confidència de debò. Rydberg era un amic, Ann-Britt a poc a poc s’hi estava convertint. Però Svedberg no, mai.

—Ha estat una gran sorpresa —va dir finalment—. Jo no ho vaig veure mai així.

—Això no impedeix, però, que ell et considerés el seu millor amic.

—Naturalment que no.

Wallander va tenir la sensació que podia veure el fons de la gran solitud d’Svedberg, on el requisit per construir aquella amistat residia en el mínim denominador comú: que no eren enemics.

Amb la mirada fixa en la gravadora, es va obligar a continuar.

—¿Tenia altres amics? Gent amb qui sortís regularment…

—Estava en contacte amb una associació dedicada als indis americans. Però era més una qüestió d’intercanvi de cartes. Crec que es deia «Indian Science», però no n’estic del tot segura.

—Això ho podem esbrinar nosaltres. ¿Hi havia algú més?

Ella s’ho va rumiar.

—De vegades parlava d’un director de banc jubilat que viu aquí a la ciutat. Acostumaven a mirar les estrelles plegats.

—¿Com es diu?

Ella va tornar a rumiar.

—Sundelius. Bror Sundelius. Però jo no l’he arribat a conèixer mai.

Wallander va anotar el nom al bloc escolar.

—¿I algú més?

—El meu home i jo.

Wallander va canviar de tema.

—¿Pots recordar si durant els darrers temps estava canviat en algun sentit? Si donava la sensació d’estar preocupat, si estava desconcentrat…

—Res més, a part que anava esgotat.

—¿Però no va et explicar mai per què?

—No.

A Wallander se li va acudir que d’aquesta pregunta en derivava una altra que estava obligat a fer.

—¿Et va sorprendre que et comentés que anés tan cansat?

—En absolut.

—¿Et confiava, doncs, com es trobava?

—Hi hagués hagut de caure abans —va dir ella—, quan m’has demanat que el descrigués. Encara hi ha una altra cosa. Era força hipocondríac. El mal més petit, ja l’amoïnava. Si es refredava, de seguida es pensava que havia agafat un virus gravíssim. Crec que tenia pànic a les malalties contagioses.

A Wallander li semblava veure’l encara com constantment anava al lavabo a rentar-se les mans, com evitava aquells que estaven refredats.

Ella va tornar a mirar el rellotge. El temps anava passant.

—¿Tenia cap arma?

—No, que jo sàpiga.

—¿Se t’acut res més ara que pugui ser important?

—Estic molt trista. Potser no era una persona excepcional, però el trobaré a faltar. Era la persona més noble que he conegut mai.

Wallander va apagar la gravadora. Va acompanyar Ylva Brink fins a la recepció. Per un moment, li va semblar una dona completament desemparada.

—¿Què he de fer amb l’enterrament? —va dir—. L’Sture creu que les cendres dels morts s’han d’escampar als quatre vents. Sense cerimònies ni capellans. Però no sé què hagués preferit ell.

—¿No va deixar cap testament, doncs?

—No, que jo sàpiga. Si n’hagués fet cap, de segur que m’ho hauria dit.

—¿Tenia cap caixa de seguretat al banc?

—No.

—¿També ho haguessis sabut?

—Sí.

—Nosaltres, els de la policia, participarem naturalment a l’enterrament —va dir Wallander—. En parlaré amb la Lisa Holgersson i li demanaré que et truqui.

Ylva Brink va desaparèixer rere les portes de vidre de la comissaria. Wallander va tornar al despatx. Un nom més havia fet acte de presència. Bror Sundelius, director de banc; retirat. Wallander va buscar el seu nom a la guia de telèfons. Vivia al carrer Vädergränd, en ple centre de la ciutat. Wallander va anotar el seu número de telèfon i després va repassar fil per randa la conversa amb Ylva Brink. ¿Què li havia explicat realment que ell no sabés ja? Aquella dona anomenada Louise era un secret molt ben guardat. Ben vetllat, va pensar Wallander. Aquesta era la descripció més adient. Ho va anotar al seu bloc. ¿Quines són les raons que fan que algú amagui una dona durant molts anys? Ylva Brink li havia explicat el rebuig violent d’Svedberg envers els homosexuals; el seu pànic a les malalties contagioses; i que de tant en tant es veia amb un director de banc jubilat, amb qui observava les estrelles del firmament. Wallander va deixar anar el bolígraf i es va recolzar al respatller de la cadira. «Res no ha canviat —va pensar—. A gran trets, l’Svedberg continua essent el mateix que era en vida, amb aquesta única excepció: la dona anomenada Louise. Res no ens condueix cap a un punt central que pugui explicar la seva mort».

Però, de sobte, li va semblar que ho veia tot de manera clara i transparent. Svedberg no havia anat a treballar perquè ja era mort. Atrapa un lladre que li dispara i després fuig amb un telescopi sota el braç. Aquella tragèdia era fortuïta, banal i esgarrifosa.

Senzillament no hi havia cap altra explicació.

Passaven ja deu minuts de les vuit. Wallander va trucar a Lisa Holgersson a casa seva. Va resultar que ella també volia parlar amb ell per saber com havien de participar en l’enterrament. Wallander la va adreçar a Ylva Brink i després la va posar al corrent de tot el que havia passat durant la tarda. Li va comentar també que cada cop s’inclinava més a pensar que Svedberg havia estat víctima d’un lladre violent i potser fins i tot drogat.

—Ha trucat el cap de la Policia Nacional —va dir ella—. Ha expressat el seu condol i l’he vist preocupat.

—¿En aquest ordre?

—Gràcies a Déu, sí.

Wallander li va dir que es reunirien l’endemà a les nou. Li va prometre que la mantindria informada si durant el vespre passava res que tingués una importància determinant.

Wallander va prémer el piu de línia del telèfon i va marcar el número del director de banc Sundelius. No va contestar ningú, ni tampoc no va saltar cap contestador automàtic.

Estava indecís. ¿Per on havia de continuar? La impaciència l’estalonava. Sabia que havia d’esperar al pronunciament dels forenses, que enllestissin els resultats de la investigació del laboratori.

Va tornar a seure rere la taula, va rebobinar la cinta i es va disposar a escoltar la conversa amb Ylva Brink. Quan la cinta va arribar al final, es va quedar pensant en la seva l’última frase: que Svedberg era una persona noble de cap a peus.

—Estic buscant fantasmes allà on no n’hi ha —va dir en veu alta—. El que hem de buscar és un home violent que ha comès un robatori.

Algú va trucar a la porta. Martinsson va passar.

—A recepció hi ha un parell de periodistes impacients que esperen —va dir—. Tot i que ja és tard.

Wallander va fer una ganyota.

—No tenim res de nou a dir.

—Jo crec que quedaran satisfets amb algun detall del que ja hem dit abans. Només que els diguem alguna cosa…

—¿No els pots fer fora? Promet-los que es convocarà una roda de premsa tan aviat com tinguem res per explicar.

—Ens van arribar ordres de dalt de tot que havíem de tractar bé els mitjans de comunicació —va dir Martinsson amb ironia—. ¿Ja ho has oblidat?

Wallander no ho havia oblidat en absolut. Des de la Direcció General de la Policia Nacional els havien arribat reiterades directrius que els diferents districtes policials havien de millorar i intensificar les seves relacions amb els mitjans de comunicació. Als periodistes no se’ls podia rebutjar mai. Calia dedicar-los el temps que calgués i rebre’ls amb les millors maneres que sabessin.

Wallander es va aixecar fent un gran esforç.

—Hi parlaré —va dir.

Va trigar vint minuts a convèncer els dos periodistes que de debò no tenia cap nova notícia que donar-los. Cap al final de la conversa, va estar a punt de perdre els estreps quan es va adonar que aquells dos se’l miraven amb una desconfiança descarada. Donaven per fet que no els estava dient la veritat. Però va aconseguir mantenir la calma, i els periodistes van girar cua i van marxar. Wallander va anar a buscar un cafè i va tornar al despatx. Va marcar un cop més el número de Sundelius, però no va contestar ningú.

Eren tres quarts de deu. El termòmetre que havia col·locat fora la finestra per iniciativa pròpia marcava quinze graus positius. Un cotxe amb el radiocasset a tot drap va passar pel carrer. Se sentia desassossegat i preocupat. La conclusió que acabava de treure, que l’assassinat d’Svedberg formava part d’un robatori atzarós, no el tranquil·litzava. Darrere de tot plegat, hi havia alguna cosa més amagada.

¿I qui era aquella Louise?

Va sonar el telèfon. Més periodistes, va pensar resignat. Però era Sten Widén.

—T’estic esperant —va dir—. ¿Què en farem, de tu? Ja veig que no et treus la feina de sobre. Em sap molt de greu, això que ha passat.

Wallander va renegar per dins. S’havia oblidat completament que aquell vespre havia promès a Sten Widén que l’aniria a visitar a les cavallerisses que tenia a prop del castell en runes d’Stjärnsund. Es coneixien des que eren joves i compartien l’interès per l’òpera. Després s’havien distanciat. Wallander s’havia fet policia i Sten Widén s’havia fet càrrec de la finca del seu pare, on entrenava cavalls de cursa. Feia uns quants anys havien fet reviure aquella amistat i des de llavors que es veien amb certa regularitat. Havien acordat que Wallander aniria a visitar Widén precisament aquell vespre, però li havia fugit del cap.

—T’hauria hagut de trucar —va dir Wallander—. Però me n’he oblidat completament.

—A la ràdio han dit que han matat el teu col·lega. Homicidi premeditat o involuntari.

—No ho sabem, encara. És massa aviat per saber-ho. Però ha estat un dia horrorós.

—Ja ens veurem un altre dia —va dir Sten Widén.

Wallander va prendre la decisió sense dubtar-ho ni un instant.

—Vinc ara mateix —va dir—. Hi seré d’aquí a mitja hora.

—No cal que t’hi sentis obligat.

—Necessito allunyar-me de tot això durant una estona.

Wallander va desaparèixer de la comissaria sense dir res. Abans de sortir d’Ystad, però, va passar per Mariagatan a recollir el mòbil. Després, va anar en direcció a l’oest per l’E-65, va passar de llarg Rydsgård i Skurup i es va desviar a l’esquerra. Va passar per davant de les runes del castell i va entrar a la finca dividida de manera esparsa d’Sten Widén. Dins un clos, un semental renillava tot sol; però a banda dels renills, no se sentia res.

Sten Widén va sortir a trobar-lo. Wallander estava acostumat a veure’l sempre vestit amb roba de treball bruta, però aquest cop duia una camisa blanca i els cabells molls. Quan van encaixar de mans, Wallander va sentir la pudor d’alcohol. Ja sabia des de feia temps que Sten Widén bevia massa, però no li ho havia comentat mai; mai no li va semblar que tingués cap raó per fer-ho.

—Quin vespre més bonic —va dir Sten Widén—. L’estiu ens ha portat l’agost. ¿O potser ho hauríem de dir a l’inrevés? ¿Que l’agost ens ha portat l’estiu? ¿Qui porta realment a qui?

Un alè d’enveja va travessar l’interior de Wallander. Això era el que ell sempre havia somiat: que viuria al camp amb un gos, i potser fins i tot amb Baiba. Però d’aquell somni res no s’havia fet realitat.

—¿Com va amb els cavalls? —va preguntar.

—No gaire bé. Els anys vuitanta van ser una època daurada. A tothom li semblava que es podia permetre un cavall. Avui dia, ja no és així. Tothom es guarda els diners. La gent resa a Déu cada nit perquè no els toqui ser la pròxima víctima de l’atur.

—Jo creia que eren els rics els qui tenien cavalls de cursa. ¡I aquesta gent no sol quedar-se sense feina!

—Ja n’hi ha, ja, d’aquests… —va dir Widén—. Però no pas tants com abans. Passa com amb el golf. La gent normal s’enfila i salta la tanca que dóna al jardí dels rics.

Es van encaminar cap als estables. Una noia amb vestit de muntar va tombar la cantonada amb un cavall que portava agafat per les regnes.

—És l’única noia que em queda —va dir Widén—. La Sofia. M’he vist obligat a acomiadar les altres.

Wallander va recordar uns quants anys enrere, quan a la finca hi havia una noia amb qui Widén havia mantingut una relació. Però no podia recordar-ne el nom. ¿Potser es deia Jenny?

Widén va intercanviar algunes paraules amb la noia. Wallander va captar que el cavall es deia Black Triangle. ¡Mai no el deixaven de sorprendre els curiosos noms que la gent arribava a posar als cavalls!

Van entrar als estables. Wallander es va aturar davant d’un compartiment a l’interior del qual un cavall no parava de donar coces.

—Es diu Dreamgirl Express —va dir Widén—. Ella és la que ara per ara em dóna de menjar, gairebé tota sola. A part d’ella, la cosa està magra. Els propietaris dels cavalls es queixen perquè tot és molt car. El meu comptable em truca cada cop més sovint i més d’hora cada matí. Certament, no sé fins quan es podrà aguantar, això.

Wallander va acariciar amb afecte el musell del cavall.

—Ja te n’has sortit d’altres vegades —va dir.

Widén va fer que no amb el cap.

—Ara mateix no ho veig clar —va dir—. Però encara podria obtenir un bon preu per la finca. I aleshores toco el dos.

—¿On?

—Faré les maletes. Després dormiré de gust tota una nit llarga i sense interrupcions, i quan em desperti decidiré què faig.

Van sortir dels estables i es van encaminar cap a l’edifici on Widén combinava casa i oficina. Normalment, tot plegat era un gran caos; però quan hi van posar els peus, Wallander va veure, per a sorpresa seva, que havia fet neteja.

—Fa uns quants mesos vaig descobrir que la neteja pot arribar a ser una bona teràpia —va dir Widén en veure la cara d’estupefacció de Wallander.

—A mi no em serveix —va respondre Wallander—. ¡I Déu sap que ho he intentat!

Sten Widén va assenyalar una taula amb ampolles al damunt. Wallander va dubtar, però després va assentir. A aquell metge que es deia Göransson no li agradaria pas, però en aquell moment no tenia forces per a resistir-s’hi.

Pels volts de mitjanit, Wallander es va començar a sentir embriagat. Estaven asseguts al jardí del darrere de la casa. La música els arriba va com una tromba a través d’una finestra oberta. Sten Widén dirigia amb la mà i els ulls clucs el final del Dom Joan. Wallander pensava en Baiba. El cavall solitari dins el clos a la part de fora del jardí els mirava immòbil.

La música es va acabar. Tot va quedar molt silenciós.

—Els nostres somnis de joventut se’n van, però la música es queda —va dir Sten Widén—. Però deu ser molt difícil fer-se gran avui dia. Miro aquestes noies que treballen aquí amb mi, als estables, i em pregunto què esperen en realitat de la vida o quins deuen ser els seus somnis. No tenen una bona formació, ni una mica d’amor propi. ¿Qui les necessitarà, si jo em veig forçat a tancar?

—Suècia s’ha convertit en un país molt dur —va dir Wallander—. Dur i brutal.

—¿Com cony t’ho fas per aguantar i continuar essent policia? —va preguntar Widén.

—No ho sé —va respondre Wallander—. Però em fa por que arribi una societat en què les empreses privades de seguretat ens substitueixin. I no crec pas que jo sigui el policia més dolent d’aquest país.

—No és això el que jo t’he preguntat.

—Ho sé. Però aquesta és la meva resposta.

Van entrar a la casa. Amb el vespre havia començat a arribar la humitat. Havien acordat que l’endemà Sten Widén portaria el cotxe de Wallander a la ciutat i que ell agafaria un taxi. No s’hi volia quedar pas a dormir.

—¿Recordes aquella vegada que vam anar a Alemanya a escoltar Wagner? —va dir Sten Widén—. Ara ja en fa vint-i-cinc anys. Fa un temps vaig trobar algunes fotografies. ¿Les vols veure?

—¡I tant!

—Les tracto com si fossin un tresor —va dir Widén—. Per això les he amagat dins la meva caixeta secreta.

Wallander va veure com Widén desenganxava un plafó de fusta del costat de la finestra, darrere el qual hi havia una cavitat. En va treure un cofret de metall i va donar algunes fotografies a Wallander, que es va quedar de pedra quan s’hi va veure. La foto l’havien fet a en algun indret als afores de Lübeck, en una àrea de repòs. Wallander tenia una ampolla de cervesa a la mà i feia cara d’estar escridassant el fotògraf. La resta de fotografies eren iguals. Va brandar el cap i les va deixar al seu lloc.

—Ens vam divertir molt —va dir Widén—. Ens vam divertir com potser mai no ho hem tornat a fer al llarg dels anys.

Wallander es va servir més whisky. Widén tenia raó. S’havien divertit com mai no ho havien tornat a fer al llarg dels anys.

Gairebé era la una quan van trucar a Skurup i van demanar un taxi. A Wallander li havia agafat mal de cap. A més, es trobava molt malament i estava molt, molt cansat.

—Algun dia hauríem de repetir aquell viatge a Alemanya —va dir Sten Widén quan eren al pati esperant el taxi.

—Repetir-lo no —va dir Wallander—. Hauríem de llançar-nos a fer un nou viatge. Tot i que jo no tinc cap finca per vendre.

Va arribar el taxi. Wallander hi va pujar i va dir al taxista cap on anava. Sten Widén es va quedar allà, palplantat, mirant com el cotxe se n’anava. Wallander, que s’havia assegut al seient del darrere, es va arraulir en un racó i va tancar els ulls. Es va adormir i de seguida va començar a somiar.

Però tot just havien passat el trencall de Rydsgård, alguna cosa el va fer sortir de nou a la superfície. De primer no sabia què havia passat. Alguna cosa que s’havia deixat entreveure fugaçment en el somni. Després ho va recordar: Sten Widén era al costat de la finestra desenganxant el plafó de fusta.

Wallander es va desvetllar de cop. Durant molt anys, Svedberg havia guardat un secret. Un dona que es deia Louise. Quan Wallander va inspeccionar l’escriptori no hi havia trobat res més que algunes cartes antigues que Svedberg havia intercanviat amb els seus pares.

«Svedberg té un racó secret —va pensar Wallander—. Igual que Sten Widén».

Es va inclinar cap endavant i va canviar l’adreça del carrer de Mariagatan per la de la plaça d’Stortorget. Poc després de dos quarts de dues baixava del taxi. Duia les claus del pis d’Svedberg a la butxaca. Va recordar que havia vist un parell d’aspirines a l’armariet del bany.

Va obrir la porta del pis. Va contenir la respiració i va parar l’orella. Després va barrejar algunes aspirines amb aigua. La cridòria que feien un grup de joves penetrava al pis des del carrer. Després tot va tornar a quedar en silenci. Va deixar el got d’aigua a l’aigüera i va començar a buscar el racó secret d’Svedberg. Quan ja eren tres quarts de tres de la matinada, el va trobar. Era un tros de terra de linòleum de sota la còmoda del dormitori i que es podia aixecar. Wallander hi va enfocar el llum de la tauleta de nit per il·luminar el forat. A dins hi havia un sobre marró. El va treure i se’n va anar a la cuina. El sobre no esta va tancat i el va obrir.

Igual que Sten Widén, Svedberg havia tractat les seves fotografies com si fossin un tresor.

N’hi havia dues. En una hi havia el rostre d’una dona. Un retrat probablement fet en un estudi.

En l’altra fotografia hi havia uns quants joves asseguts a l’ombra d’un arbre amb les copes de vi alçades en direcció a un fotògraf desconegut.

Tot plegat li feia l’efecte que era molt idíl·lic, però hi havia un detall que cridava l’atenció.

Els joves semblava que anessin disfressats, com si la festa tingués lloc en algun moment del passat.

Wallander s’havia posat les ulleres.

Alguna cosa va començar a regirar-li l’estómac.

Va recordar haver vist una lupa d’augment en un dels calaixos de l’escriptori d’Svedberg. La va buscar i va estudiar la fotografia a consciència.

Aquells joves… li resultaven familiars, especialment la noia que hi havia a l’extrem dret. Llavors la va reconèixer. Havia vist una fotografia seva feia molt poc, però no anava disfressada.

La noia a la dreta era Astrid Hillström.

Wallander va deixar a poc a poc la foto damunt la taula.

Des d’algun indret van tocar les tres.