3

Ben cert: la complexió atlètica de Sandokan era d’aquelles que impressionen a colp d’ull. Els seus braços dibuixaven un seguit de relleus rítmics i la musculatura pectoral li hauria semblat un cingle a una formiga amb dèries vertiginoses. En canvi, els seus reflexos tenien la mateixa intuïció de moviments que una ballarina invàlida. Un sac de patates, en dèiem en l’argot boxístic.

Dormia plàcidament, arrecerat per una tumultuosa morena que el sotrac nocturn havia marginat a una vora del llit. La manta, rebregada, li descobria una galta del cul. N’estava fart de paneres, jo, aquell matí. La hi vaig emmantar.

A l’atmosfera de l’habitació predominava l’olor petrificada de burilla de ros sobre els ambientadors d’esprai. En algun punt els perfums es barrejaven i el tuf resultant et situava al lloc. El Paradís, com a barra americana, no assolia el grau d’exquisidesa exigida pel client de bouquet. Com la majoria de clubs nocturns, estava enfocat al personal amb poder adquisitiu prou tolerable com per permetre’s sovintejar un extra de plaer, o als viatjants que abans d’eixir de la ciutat tenien l’oportunitat d’endur-se un record si fa no fa gustós, gràcies a les esforçades empleades de Sandokan, putes de trenta a quaranta anys que la massificació de l’ofici havia relegat a un segon terme, reemplaçades per carn més fresca.

D’aquesta circumstància en treien profit un grup de macarres que Sandokan representava. Un grup tan postposat a un segon pla com les prostitutes que ells explotaven. Fet i fet, aquests proxenetes de club eren el lumpen en un ambient dominat pel tràfic i el consum d’heroïna, l’autèntica gallina dels ous d’or, amb la connivència de l’inevitable membre de la bòfia, protector i element clau del negoci. En aquest context, el grup de Sandokan eren unes ànimes caritatives en relació al tràfic d’heroïna i la prostitució de pedigrí en la ribera mediterrània.

Però aquelles dones subjectes a preus vexatoris eren el graó més baix d’una escala que havia de pujar. Amb el reportatge pretenia abocar-me a un món que fins ara sols mesurava en la visió que donen una garbera de gin-tònics a la matinada i el grapeig interessat d’una puta amb ganes de fer calaix. Només havia intentat posar el peu en el primer esglaó de l’escala i ja la notava esmunyedissa.

De la butxaca del pantaló de Sandokan vaig extraure una navalla automàtica i me la vaig guardar, a fi d’evitar-li nervis innecessaris. Vaig obrir la finestra de l’habitació. La morena estossegà, es va refregar els ulls i em mirà frunzint les celles.

—Fumes massa, nena —li vaig informar.

Admeté el desconcert.

Es mig incorporà sobre el capçal del llit i féu uns tocs suaus al muscle de Sandokan, que devia ser encara en la tercera fase de la rinxolada. Feixuga vida, la del macarra.

—Què passa? —demanà el gerent amb veu rogallosa.

I amb el cap la morena li assenyalà la meua presència.

—Com has entrat ací?

—Una ordre judicial.

No s’immutà, però la morena adoptà un posat de circumspecta que m’ofengué. Va posar cara de dona honrada, la mateixa expressió de la dona de la neteja en dir-li que venia de part del jutjat. Paradoxes de la vida, qui més espanta el personal són els representants de la justícia. Deu ser que tots som al llindar de la llei.

—Tu i jo no tenim res per parlar si no és davant d’un advocat.

—L’oratge t’ha tornat idiota, Sandokan. A banda els bòfies que carden gratis al teu local, ¿des de quan tens relació formal amb la justícia?

—Des que tipus com tu ens calumnien.

—Tinc testimonis que declararan al meu favor.

El gerent s’alçà del llit i començà a vestir-se amb calma. La morena ens observava atentament, semblava interessada en la conversa. Sandokan es cordà les sabates i es posà dret, enfront de mi. Tan prop que no poguí evitar un bleix de càries dental.

—Les dones que havien de declarar al teu favor —digué— treballen ara per la part d’Andalusia. De sobte han descobert el plaer de viatjar.

—Potser algun fill de puta els ha pagat el viatge.

—És possible, però tu ara estàs amb el cul enlaire.

La ironia d’un imbècil em resulta fastigosa. L’agafí per la pitera i el vaig empènyer contra la paret. L’esquena de Sandokan emeté un soroll opac, buit. Se li entretallà la respiració i una gota de suor li rodolà pel front. Es dugué una mà a la butxaca, buscant-se la navalla, i féu una ganyota d’estranyesa que tot seguit es transformà en un gest de dolor: claví el puny dret a la boca del seu estómac i caigué cargolat al terra. Per darrere meu la dona venia amb una botella de whisky Dyc a la recerca del meu tos. Esquiví l’embestida i l’ampolla rebentà en la paret, empaperada amb motius regionals d’un gust horrible. La morena es quedà amb el coll de la botella a la mà i una taca de whisky espanyol s’escampà per damunt del seu batí. La paia feia una ferum inaguantable. A palmell obert li etzibí una galtada.

Retornà al llit, una mica apesarada però convençuda del missatge, diàfan i expeditiu. Per la seua banda, Sandokan continuà queixant-se de l’úlcera duodenal. L’aixequí estirant-lo dels cabells.

—Sando, digues als teus amiguets que retiren la denúncia. Les coses es poden arreglar d’una altra forma. No creus?

Digué que no. Però no sé si es referia a què no retirarien la denúncia o a què no hi havia forma d’arreglar-ho. Intentí fer-lo entrar en raó provant amb l’esquerra un directe a la barbeta. La morena soltà un oh! i el gerent rebotà boca avall contra el matalàs. Es girà, obrí la porta de la tauleta de nit i m’intimidà amb una botella de Vat-69. No eixíem de la misèria. Em llançà el whisky de tal manera que va petar amb força just al costat del meu cor. Vaig sentir un dolor al pit, que s’aguditzava a l’aspirar. La beguda no porta res de bo, pensí mentre em feia un massatge ràpid al lloc nafrat, interval que aprofità Sandokan per enviar-me la mà dreta al rostre; cometé un error, però: en estirar el braç alçà la cama esquerra, i si falla la base va tot en orris. Sortegí el seu colp i li vaig col·locar un ganxo d’esquerra al fetge, entomà el cos i la meua dreta féu la resta.

—El gerent no es troba bé —notifiquí a la morena, que s’apressà a acudir al jaç de Sandokan, desmaiat en terra entre les potes d’una cadira. Vaig aspirar profundament i comproví que el dolor del pit encara era agut. Destapí el Vat-69 i m’empassí un glop llarg, que entrà lentament a causa del meu panteix. M’isqué un rot. Em trobava millor. Una mica d’alcohol sempre ha anat bé a les ferides.

La morena galtejà dolçament la cara del seu gerent. No reaccionà. Li vaig dir a la nena que s’apartàs a un costat. Ho féu i d’immediat aboquí el whisky agressor per damunt de Sandokan, que respongué positivament a la medicació. És universal, aquest remei. Alguna gota li caigué als ulls i el gerent gemegà. S’adreçà al lavabo i es rentà els ulls amb entusiasme higiènic.

—Vols un consell, Barrera? —lladrà des del lavabo.

—Ets una gran persona, Sando. Et trenquen la cara i no estalvies un consell.

—T’avise —amenaçà, ara més emprenyat—: no et compliques la vida.

—Es viu com es pot, no com es vol.

La mostra de cinisme enfurismà el gerent, que es regirà les butxaques del pantaló. Necessitava la navalla com un etíop una sopa Milupa. M’apropí al lavabo.

—Encara no he escrit tot allò que sé de vosaltres. No m’interessen els macarres de tercera regional. En aquest ofici, el teu, algú reparteix les cartes i tu i els teus amiguets sols hi jugueu. M’interessen els croupiers, però per arribar a ells he de començar a intimar amb els que reben les cartes, tot i que siguen jugadors com tu. Entesos?

—Estàs entrant en un pedregal.

—Si els cudols que trobe són com els d’avui, no cal angoixar-se.

—Lamentaràs haver vingut.

—Estic disposat a oblidar-ho si retireu la denúncia.

Sandokan semblava meditar la proposta.

L’acuití un poc més:

—Algú t’ha fet seguir un tràmit impropi en persones com tu. Potser un bòfia d’aquells que sempre tens amorrats a la barra, o bé fas de mur de contenció dels emprenedors del gremi. Siga com siga, encara tens ocasió d’eixir-te’n.

—Planteja-m’ho en altres termes —contestà el gerent, encetant un punt de negociació—. Tu deixes de burxar i nosaltres retirem la denúncia.

—I no seria millor que deixàreu de fer el macarra abusiu?

—En la vida s’ha de ser alguna cosa.

—Tens raó: jo sóc periodista.

L’especulació professional m’havia secat la boca.

M’empapí del Vat-69 i m’encenguí un celta per suavitzar el paladar. Vaig fer una xamada ben profunda i llancí el fum on era la morena. La vaig guaitar. La seua silueta em recordava el tipus de dona que era: una prostituta aferrada al pas del temps, tocada d’una sensualitat que madurava i s’esvania, però que conservava, encara, l’atracció libidinosa de l’ofici. Tenia una edat indeterminada.

S’havia produït un petit silenci. Tibant. Sandokan tenia el rostre esmolat i tens. No era precís intuir-ho, tot allò era causat per la meua presència. Vaig decidir anar-me’n.

—Pren, el xuplo —li doní la navalla al gerent.

Me’n vaig anar amb la sospita d’haver perdut el temps. Baix, en el club, no vaig veure la dona de la neteja i em preocupà: s’havia cregut que venia en representació del jutge. Fora, la pluja caiguda havia deixat l’asfalt net, però relliscós. En doblar la cantonada vaig sorprendre una parella de joves jugant amb els llavis i les llengües. Feien l’estira i arronsa amb un xiclet. Un matí humit, sens dubte. Pugí al cotxe.