1

L’entrepà macdònald m’havia deixat un regust tan pastós en la boca que ni el sabor agre del celta aconseguia llevar-me’l. L’última pipada al cigarret, apurat fins el límit de la burilla, la vaig mesclar amb la darrera endívia de l’entrepà en un intent de fer més digeribles els primers aliments del dia.

La cervesa estava tèbia, i el café contenia un percentatge excessiu d’aigua perquè, segons criteri del cambrer del Fugó-bar, jo era el primer client del matí i la cafetera no disposava de temperatura suficient. El cambrer féu un mig somriure que jo vaig entendre com una excusa professional. Era el mínim exigible, tot i que una compensació inútil.

Lentament m’adrecí cap a la cantonada. Respirava a intervals, procurant desfer-me de la bola càrnica estacionada a l’esòfag. Vaig contreure l’estómac i m’isqué un rot alliberador. Resulta curiós haver de confiar en un rot: el sentí com un alleujament que em redimia d’una pesada càrrega. Tanmateix, la cervesa encara galopava pel meu interior. Amb gust hauria fet una llarga pixarrada, ben càlida, però el veïnat que trafegava a eixes hores pel carrer i els meus prejudicis m’ho impedien. Prop de mi, un sèter orinava la roda d’una bicicleta. Mal m’està el dir-ho, però féu que em sentís discriminat. El gos s’allunyà amb prepotència realment emprenyadora, seguint les passes d’una minyona ben untada de malucs.

A l’altra punta del carrer, en direcció contrària a la que jo anava, vaig fitar el rètol d’una llar de jubilats, per la porta de la qual entraven i eixien persones d’aparença més bé escarransida. Vaig pensar en la possibilitat d’allargar-me al local i, cortesament, demanar pel lavabo. La idea, sense que fos brillant, resultava pràctica. Però les rodes d’un BMW, xerricant sobre l’asfalt, s’aturaren davant meu tot just quan el desig de pixar se’m feia més insostenible.

—Puja, Hèctor.

Marta mai no demanava: exigia. Obrí la porta amb aquell aire de potestat innata que posseïa i em dirigí una mirada d’impaciència. Abans d’entrar al cotxe observí com el sèter de la minyona humitejava la cantonada. Per un moment vaig odiar el gos, però sols fou un instant, just el temps que va caldre perquè jo m’assegués, perquè l’auto enfilàs i perquè, inevitablement, jo hagués d’escoltar la veu de la conductora.

—Fa una estona que t’espere, Hèctor.

—Estava desdejunant.

Ella adoptà un gest més comprensiu. Marta tenia quaranta-cinc anys i una tendència, com gairebé totes les dones, a mostar-se mare i amant. En realitat la seua actitud maternal era una reafirmació de propietat sobre l’objecte preferit. De fet, la nostra relació sustentava aquesta teoria de patrimoni humà, atés que la convocatòria amorosa sempre la marcava ella. I no sols això, sinó també la forma i la pràctica del quefer carnal.

Jo era el seu capritx preferit, un joguet dúctil que li satisfeia el plaer més recòndit, el gaudi inconfessable i per això desitjat. Tots dos manteníem un intercanvi mercantil sense cap contracte preestablert: jo aportava una certa especialització eròtica, no res de l’altre món, i Marta, per motius que ella ocultava i jo pressentia, m’obsequiava amb alguns detalls de subtil amistat.

Entre ella i jo no hi havia confidències profundes, ni tan sols afectives. Aquesta mancança d’hipocresia ens beneficiava, perquè ens evitava decències del tot innecessàries. Sabíem molt poca cosa l’un de l’altre. Els indicis que jo posseïa sobre Marta eren ben visibles: un bon cotxe, un talonari de xecs sense problemes de traducció material i un marit possiblement aclaparat per les responsabilitats empresarials. Heus ací un raonament profundament amorós.

Però aquell dia no em feia el pes que m’aplicassen la plusvàlua. L’atmosfera del BMW, empastifada de Vetiver de Puig, em recordava la meua condició d’home llogat, divertiment esporàdic. Amb tot, no estava excessivament segur si, en realitat, era el perfum enllefiscador de Marta el causant de la meua apatia, o si, per contra, es tractava de la urgència fisiològica de pixar. Si era açò últim, la cosa potser tindria esmena. Ben mirat, Marta lluïa cert encant de maduresa, no tant per l’edat com pel toc d’elegància que li donaven els seus vestits, combinats per a la provocació.

—Conta’m, conta’m què has desdejunat —digué ella, per dir alguna cosa.

—Una truita de dos ous, pernil i formatge —vaig mentir conscientment, a fi d’evitar un record pastós.

—Oooh! —exclamà—. Deus estar en forma.

Contestí un sí anòmal, em remoguí al seient i vaig tombar la mirada cap a la finestra lateral.

El cel era gris. Començava a plovinejar, petites gotes que a penes feien un soroll perceptible en colpejar el vidre davanter. Marta féu funcionar el parabrises. La pluja l’excitava. Supose que era un moment feliç pera ella, però jo tenia la vista clavada en l’infinit quan vaig notar que em fregava la cuixa. Aleshores em vaig repapar al seient, separí les cames i vaig aclucar els ulls, simulant una sensació de goig en l’instant que el meu penis —d’urgència per altres menesters— estigué suaument empresonat per la seua mà.

—M’agrada la pluja —féu Marta, com si jo no sabés els efectes afrodisíacs que la climatologia exercia sobre ella.

—És excitant —vaig dir, evitant aquesta vegada una afirmació escèptica.

Havíem eixit de la ciutat per la carretera de Madrid. A mesura que ens apropàvem al caminal on follàvem sovint, Marta fregava més insistentment la bragueta del pantaló. La velocitat del cotxe augmentava i jo vaig obrir els ulls, una mica desconfiat de la conducció temerària.

Per fi arribà el creuament amb el caminal, una senda pedregosa que somogué la suspensió del BMW. No endinsà el cotxe pel camí, aparcà vora una garrofera, i allí mateix, sota aquelles branques papilionàcies denominades per algun poeta fantasiós arbre de l’amor, Marta em descordà la bragueta maldestrament i posà els llavis dins, cercant fonts de luxúria. Notí el contacte humit de la seua llengua, i tot seguit vaig sentir com el penis se’m feia gran a l’interior de la seua boca, suculenta i tenyida de violeta. Li acaroní els cabells mentre pensava quin sentit tenia, mirant-la a ella en aquella posició, la bellesa femenina. El garrofer, musa de poetes, ens contemplava.

M’abaixà els pantalons fins els genolls. També els calçotets i, després de reclinar el meu seient, posà el cos boca avall, ofrenant-me les seues natges blanques, maritalment immaculades.

A l’altra banda de la carretera, però allunyats de la vora, uns obrers alçaven un xalet encara en les primeres pedres. Un d’ells, coratjós, obria una franja amb un pic de punta afilada, que feia petar amb força contra la terra, humida i pesada a causa de la pluja. Iniciàrem el trontoll amorós just en l’instant que el pic de l’obrer eixamplava terra verge. Ella deixà anar un gemec d’angoixa, preceptiu en la primera embestida, però de satisfacció quan vaig rependre el ritme que en la llunyania em marcava l’obrer, i que jo, no sé si conscientment, seguia.

Feixuga tasca la nostra, vaig pensar mirant l’assalariat del xalet. Però ell es quedaria allí, complint un horari. En canvi, açò meu era a preu fet, sols un moment, fins que la senyora exhalàs un sospir dilatat. La respiració de Marta s’entretallà, va mormolar paraules inaudibles. Potser pretenia dir-me alguna cosa, però com que era boca avall m’era impossible sentir-la. Vaig interpretar que es tractava d’una demanda d’auxili, com si exigís que la sodomitzés amb més rapidesa. Però no, girà la cara i m’insultà. Sempre ho feia així quan orgasmava, purificant-se la mala consciència. Sospirà llargament i deixà caure els braços pels costats del seient, fatigada. Alcí el cap i vaig veure l’obrer encenent un cigarret. Realment se’l mereixia. Jo també, però abans havia de pixar.

L’erecció em retardà una mica l’eixida del líquid. Quan isqué, calent i vaporós, vaig pensar que Marta —totes les Martes del món— no valia el plaer d’una bona i llarga pixarrada.