13

A les set de la vesprada, Noèlia va tancar la porta de l’oficina de Jeroni Guasch. Va mirar a una banda i a l’altra del carrer i no hi va veure Toni Butxana. Aleshores es va adreçar a la parada de l’autobús. Va arribar a la cua de gent quan va sonar un clàxon dues voltes. Des del cotxe, Butxana li va fer un senyal amb la mà per fora de la finestra. Noèlia hi va anar.

—Pensava que no vindries.

—Lamente el retard —es disculpà—. Esperes poc, tu.

—Em vas dir que si no estaves allà a les set me n’anara.

—És cert, no me’n recordava.

—Ets bastant despistat, ¿no?

—¿Per què ho dius?

—Perquè de vegades ni tan sols saps en què treballes.

—Jo?

—He fet alguns descobriments. No hi ha cap treballador de l’empresa que duga sis mesos de baixa laboral. M’has tornat a mentir.

Butxana engegà el cotxe. Per anar cap al centre de la ciutat va prendre el carril de la vora, a eixes hores amb molt de trànsit a causa dels vehicles que venien dels polígons industrials. Noèlia se’l mirava per comprovar la seua reacció, però ell, atent a la circulació, pensava una resposta que no es va produir fins que no s’havia normalitzat el trànsit.

—Ja has triat la pel·lícula que vols veure?

—¿Estàs fent temps per preparar-te la resposta?

—No, estic esperant el moment oportú per donar-te-la.

—No m’agrada que em mentesquen.

—Quan t’ho explique ho entendràs.

—Estic impacient.

Va entrar en un carrer lateral i va estacionar el cotxe en doble fila. Va recolzar un braç sobre el volant i l’altra mà la va deixar al respatller del seient d’ella. Noèlia tenia la vista al davant, però ell, amb un dit a la seua barbeta, va fer que el mirara.

—No estic investigant cap empleat. El treball que faig per a Jeroni Guasch és controlar la seua dona. ¿Contenta?

—¿La seua dona?

—Creu que té un amant.

—La seua dona té si fa no fa la mateixa edat que ell i difícilment li posarà les banyes. És paraplègica des que tingué un accident amb el cotxe, ara fa tres anys. Inventa-te’n una altra més creïble.

Toni Butxana abaixà la finestra i s’encengué un petit cigar d’aquells que feia servir quan fumar-se un cigar suposava una molèstia per a la gent que tenia prop.

—¿Coneixes una tal Cèlia? —li preguntà.

—No. ¿Qui és?

—La dona de Jeroni Guasch, segons ell. És si fa no fa de la teua alçada i té vint-i-cinc anys —va traure una foto de la cartera—. ¿*L’has vista alguna vegada?

—No —féu Noèlia agafant la foto—. No l’he vista mai.

—Aleshores, ¿per què em fa seguir aquesta dona?

—Potser és l’amant.

—Podria ser una explicació, però ¿per què tant ell com ella simulen que són matrimoni?

—El detectiu ets tu.

Va restar uns moments pensatiu. Féu dues xuclades ansioses al cigar. Noèlia abaixà la finestra.

—Algunes coses comencen a encaixar.

—¿Quines?

—Les preguntes que em fa.

—¿Ella? ¿Cèlia? ¿Parles amb ella?

—Bé, és una mica llarg d’explicar.

—Tenim temps. Em sembla que serà més divertit escoltar-te que anar al cine.

No ho trobava gaire divertit. Va esbufegar. Es va gratar el cap en un gest mecànic. Se sentia amb l’obligació de contar-li-ho tot i no sabia ben bé per on començar.

—Em fa l’efecte que se’ns han avançat.

El comissari Tordera féu el comentari i ordenà a Barrera que aturara el vehicle. A la porta de l’edifici on vivia Dolors hi havia una ambulància i dos cotxes de la policia. Un grup nombrós de persones neguitoses per xafardejar s’hi havia aplegat.

—Escolte —pregà la prostituta al comissari, observant el caire que prenien els esdeveniments—, deixe’m anar-me’n. Li ho demane per favor. No m’agrada tot el que està passant. No m’hi vull embolicar.

—Et necessitem —contestà el comissari.

—Ja els he dit on viu Dolors. No en vull saber res més, vull marxar de la ciutat.

—Deixa-la anar, Tordera —intercedí Hèctor—. Tot el que ens podia dir ja ens ho ha dit.

—¿I si li parla de nosaltres, a l’italià?

—Estiga tranquil, abans que es faça de nit hauré marxat a un lloc on no em podrà localitzar ningú.

—Dóna’m el teu carnet d’identitat.

—Cony, quina mania tens de demanar carnets. Deixa-la anar i anem a veure què ha passat.

—D’acord, pots anar-te’n. Però compte amb el que fas.

—Gràcies —féu la dona, i se n’anà corrents a buscar un taxi.

Aleshores Barrera va conduir el cotxe fins a l’edifici. Dos funcionaris se’n van eixir amb un portalliteres. El comissari s’acostà a ells i els va mostrar la placa.

—Sóc comissari, ¿què duen?

—Una dona.

—¿Saben com es deia?

—No. Dalt, al pis, hi ha alguns companys de vostè. És la porta setze.

Hèctor Barrera i el comissari van entrar a l’edifici. La porta de l’ascensor es va obrir i hi aparegué Àrias, el cap del Grup d’Homicidis. Per la cara que va fer, a Tordera li va semblar que a Àrias no li era grata la seua presència.

—Bona vesprada, senyor Àrias —saludà cortesament Tordera.

—¿Què fa per ací?

—Ja veu, veníem un amic meu i jo de fer una copa i ens hem trobat això —amb el dit gros assenyalà darrere d’ell, en direcció al carrer—. ¿Coneix Hèctor Barrera?

—Ens hem vist alguna vegada —s’avançà Hèctor.

—¿Un altre assassinat, senyor Àrias?

—Sí, una dona.

—¿Amb les mateixes característiques que l’anterior? Vull dir si ha sigut assassinada de la mateixa manera.

—No: d’un tret al cap.

—Si necessita alguna cosa…

—Li ho agraesc, però tinc els meus homes dalt.

Àrias mantenia la fredor. Tordera captà el missatge.

—En eixe cas ací sobrem —digué.

El comissari va encaixar amb Àrias i s’adreçà, seguit per Barrera, al carrer. Abans d’eixir va saludar el porter amb la intenció que es fixara en la seua cara. Àrias pujà de nou a l’ascensor.

—Aquest malparit se n’ha tornat al pis per tal d’avisar els seus homes que si em veuen em facen fora.

—¿Creus que sospita que estem en el cas?

—Em fa l’efecte que sí.

—¿Què fem, doncs?

—Anem al cotxe i esperem. Quan tots se’n vagen pujarem nosaltres. Ens obrirà el porter.

—Esperar em dóna pel sac —es queixà Barrera asseient-se amb desgana al lloc del conductor. Engegà la ràdio per tal de buscar música—. ¿Tardaran molt?

—Aproximadament una hora.

—¿Per què no fem una volta per la ciutat?

—¿Amb el trànsit que hi ha? Calla, calla… A més, des d’ací sabrem si han eixit tots. Però aparca més lluny de l’edifici, ens podria veure el pallasso d’Àrias.

Hèctor va fer recular el cotxe uns cinquanta metres. Va aturar el motor i s’encengué un Fonseca.

—¿Saps què em recorda tot açò? —digué mentre encenia el cigar—. Els temps en què estava embolicat amb alguna casada. Sempre havia d’esperar que el marit marxara o que un veí que ho observava tot des del seu balcó se n’entrara al pis. ¿Has tingut alguna vegada una amant casada?

—No atempte contra les propietats privades.

—Quins collons, ara m’has eixit legalista.

—Tantes dones com hi ha ¿i has de buscar-te’n una casada? ¿És que no t’has enamorat mai d’una fadrina?

—Que jo recorde, quatre vegades. Són les pitjors. Totes em duraven sis o set mesos, a tot estirar. El temps just que començaven a plantejar-me quin tipus de relació havíem d’establir. Tot i això, les dones són encantadores, ¿no trobes?

—En general sí, en particular no.

—La darrera nòvia que vaig tindré no va parar de psicoanalitzar-me: que si era així, que si era això, que si encara tenia traumes infantils…

—¿Era psicòloga?

—Era una dona que buscant els meus defectes evitava mirar-se els d’ella. Era de bona casa. Li deien Xuxa.

—¿Xuxa?

—Tenia nom de setter irlandès. En fi, ja saps allò que diuen: l’única parella que funciona és la de la guàrdia civil.

—Doncs el ministeri vol eliminar-la.

—Una pregunta, Tordera.

—Digues.

—¿No t’agradaria tindré una dona? Tu ets una mica tradicional i, a més, ja tens una certa edat. Hi ha gent que no s’ho trau dels dits, això de viure sol.

—Visc sol i em moriré sol. No vull necessitar ningú, perquè ningú no em decepcione. Estic més preocupat per la pensió que hauré de cobrar.

—Eixe aspecte Toni i jo el tenim solucionat. Hem decidit que quan ens jubilem sumarem les pagues i viurem junts.

—Com una llar de jubilats privada.

—Correcte. Quan algú dels dos palme, doncs l’altre al geriàtric.

—¿I em dius a mi que em busque una dona?

—A l’edat que tenim, si no estem aparellats és que som manifestament incompatibles. Escolta…

—Què —bleixà el comissari.

—¿No has tingut mai cap nòvia, a banda d’aquella…?

—Ei, la vida privada és sagrada.

—Ja ho sé, però avui estem de confidències. Vinga, home, ara o mai. Açò és un moment especial, Tordera, i has d’aprofitar-lo.

—No canviaràs en ta vida. Et donen un dit i t’agafes tot el braç.

Quan va arribar a la porta de l’edifici on vivia, Cèlia ja feia una estona que l’esperava escoltant música en el radiocasset del cotxe. Baixà i s’adreçà a ell amb un somriure. Butxana també somrigué. Encara no havia encaixat la clau al pany que ella ja era a tocar d’ell, tan prop que va notar la flaire d’una colònia que s’havia fet habitual. Cèlia va atansar la cara a la d’ell per fer-li un bes als llavis. Aleshores Butxana féu una passa enrere i li va marcar la cara amb una esplèndida bufetada.

—Passa —li va dir així que va obrir.

Cèlia va dubtar i llavors Butxana, agafant-la enèrgicament d’un braç, la va dur cap al hall de l’edifici. Sense soltar-la va pitjar el botó de l’ascensor. Mentre esperaven, li va tornar a somriure. Ella no s’havia llevat la mà del lloc agredit. No deia res, estava confusa.

Al pis, la va empentar cap al sofà i Cèlia s’estampà contra el respatller. De la bossa va traure un cigarret i se’l va encendre.

—¿Qui ets? —li preguntà ell.

—No t’entenc.

Resposta previsible, pensà Butxana; s’atansà a ella amb pas decidit. Cèlia posà de nou la mà a la bossa i va traure una pistola de grandària petita.

—No em tornes a pegar —l’amenaçà.

Butxana va restar sorprès. Es va aturar. Una dona nerviosa amb una pistola era per a pensar-s’ho. Cèlia es va alçar del sofà i va esclafar el cigarret al cendrer de la taula. Estava bastant esverada. En realitat molt emprenyada.

—Si em tornes a posar la mà al damunt ho lamentaràs.

Ho deia seriosament. Amb un gest, Butxana sabia diferenciar una amenaça greu d’una advertència sensata. L’experiència d’un ofici d’anys, la intuïció adquirida. Si fa no fa els separaven dos metres, una distància que impossibilitava qualsevol moviment ràpid. Es va buscar la cigarrera amb lentitud a la butxaca interior de l’americana, perquè ella verificarà que no en trauria una arma. S’encengué el cigar i omplí de fum l’estança.

—¿Qui ets? —repetí Butxana amb una cara serena i concentrada. Probablement era una pregunta retòrica, ja que Cèlia no semblava disposada a respondre.

—¿Treballes per a Jeroni Guasch?

—Sí.

—¿Amb quina finalitat?

—Seu.

Va seure. Li va demanar que li duguera el cendrer i Cèlia li’l va allargar. Hi va deixar el cigar. No tirava. Probablement era de la remesa d’Andorra.

—Em diuen Amàlia Barbosa i sóc detectiu. Com tu, treballe pel meu compte.

—¿Tens el costum d’anar al llit amb tots els que segueixes?

Amàlia va ignorar la impertinència. Era conscient que intentava provocar-la. També ella tenia una certa experiència, per bé que no tan dilatada com la d’ell.

—¿Com has sabut que no era la dona de Jeroni Guasch?

—He conegut l’autèntica. ¿Puc alçar-me?

—No.

De totes maneres es va alçar. Fins i tot la va desafiar amb la mirada. Duia el cendrer amb el cigar i el va deixar a la taula del despatx. Amàlia l’apuntava sostenint la pistola amb totes dues mans. Butxana es va preguntar si seria capaç de disparar-li. Tenia el cendrer agafat sobre la taula. Estava d’esquena a ella. ¿Quantes dècimes de segon tardaria a estavellar-li el cendrer sense girar-se del tot? Va calcular que si disparava la bala li aniria a parar al braç, ja que mantenia la pistola a eixa alçada, però també podia anar-li al cap si feia un lleuger moviment en disparar. Va analitzar la situació: ell era detectiu i sabia que disparar a algú, fins i tot si era en legítima defensa, duia un munt de problemes legals, nombroses preguntes que s’havien de respondre. De manera que va soltar el cendrer i es va girar. Tot i això, més problemes tindria si li disparava.

—Vés-te’n —li va dir.

—No abans que em dónes un paper que vas agafar de la taula de Francesc Rovira.

Va obrir un calaix i enlairà un paper. Li’l va mostrar estenent un braç i el va llançar a terra. Cèlia no va seguir el moviment del paper.

—Damunt la taula tinc la meua bossa, recull el paper i deixa’l dins.

Entre els dos, a una distància intermèdia, hi havia el paper. Sense que ella li indicara que ho fera, Butxana alçà els dos braços, després s’ajupí amb lentitud, allargà el braç esquerre per recollir el paper i féu una manotada ràpida a la pistola amb l’altre braç. Ho féu amb una velocitat que el va sorprendre a ell mateix. No ho tenia previst, fou un acte reflex. Tot seguit l’agafà pels turmells i la va tirar a terra. Es posà damunt d’ella i li apressà els canells. Amàlia s’hi va resistir inútilment.

—Ara parlarem —féu ell—. Però abans que res una pregunta: ¿m’hagueres disparat?

—Ho haguera fet a les cames.

—¿T’adones que ara jo podria fer-ho amb tu? Tinc un contracte signat per Jeroni Guasch on s’especifica clarament que t’he de seguir. Tu no en deus tindré cap.

Amàlia restà en silenci.

—¿Què dius, en tens o no?

—No en tinc.

—Llavors, si et dispare serà un cas de legítima defensa. Resulta que una adúltera emprenyada volia matar-me —va mirar l’arma. Ella també. Estava damunt del sofà—. Segons el que em digues, decidiré si et dispare a una cama o et deixe marxar. Necessite saber-ho tot. ¿Parlem?

S’empassà la saliva i féu que sí amb el cap.

Dues hores llargues van romandre el comissari i Hèctor Barrera dins del cotxe. Van ser dues hores de «discos dedicats», el programa radiofònic que Barrera no tingué altre remei que escoltar atesa la indigència comunicativa de Tordera, no gens disposat a explicar-li més detalls íntims de la seua vida. Quan l’últim funcionari isqué de l’edifici, el comissari i Hèctor encara hagueren de fer una mica de temps amb dos rebentats —Tordera el demanà d’anís— al bar més proper que hi havia, que no era gaire lluny. Mitja hora després, feren cap a l’edifici. El porter era a la porta mateix i Tordera s’hi adreçà amb amabilitat.

—¿Se’n recorda de mi? —li preguntà.

—Sí, l’he vist abans.

—Sóc el comissari Tordera —la placa a la mà—. I aquest és el meu ajudant. Voldríem fer una ullada al pis de la víctima. Ja sap, rematar garbes.

—M’ha dit el cap del Grup d’Homicidis, el senyor Àrias, que no hi deixara entrar ningú.

—Efectivament, ningú que no siga policia.

—Bé —es gratà el cap—, supose que m’ha dit això.

L’home estava satisfet de ser útil en la investigació. Era un dia inusual en la seua vida. Els va dir que esperaren un moment allà i hi va tornar amb la clau del pis.

—No cal que ens acompanye —digué Tordera amb estimable cortesia mentre li agafava les claus—. Controle que no hi puge ningú aliè al nostre treball.

—Com vostè diga, comissari.

Hèctor Barrera va llevar el precinte policial de la porta i tots dos hi entraren. El pis tenia un passadís llarg que acabava al menjador, amb vistes al carrer. A la banda esquerra hi havia una habitació, un lavabo complet i la cuina. Rere una paret mitgera al menjador hi havia dues habitacions més i un altre lavabo, aquest més petit.

—Si tu volgueres amagar un objecte de la grandària d’una agenda, ¿*on el deixaries? —preguntà el comissari a Barrera.

Hèctor s’acaricià la barbeta amb actitud pensarosa i digué:

—Dins del televisor.

—Bades. Hauries de llevar moltes peces i després no sabries com tornar-les a muntar.

—Dins del matalàs.

—És una possibilitat, però és tòpica. A més, l’hauria de tallar per algun costat i es notaria. Potser hi ha una caixa forta.

—No em convencen. Generalment acaben trobant-les.

—Però n’has de saber la combinació.

—Amb dues martellades la tens. Colgada al terra d’una planta. ¿Què et sembla?

—Doncs que ja podem rascar.

Abandonaren el passadís, passaren pel menjador i isqueren al balcó. Com que estaven exposats a la vista dels veïns del davant, van portar dins del pis les quatre plantes que hi havia. Eren geranis una mica marcits, mancats d’atenció. Vint minuts després, mentre es rentaven les mans i es netejaven de terra les ungles, s’interrogaven l’un a l’altre sobre el lloc més adient on podia trobar-se l’agenda.

—¿I si el que l’ha assassinada se l’ha enduta?

—Encara és massa aviat com per formular eixa pregunta —respongué el comissari—. Palpem els sofàs i les cadires de tela.

Ho van palpar tot sense cap resultat. Regiraren els calaixos de l’armari del menjador i els hi deixaren tal com estaven, buscaren darrere d’una enciclopèdia gastronòmica, dalt dels mobles, a sota d’una catifa, a la nevera i al congelador, als gerros, als armaris de la cuina…

—Vaig al lavabo —digué Barrera.

—No estires la cadena, els veïns sabrien que hi ha algú al pis.

El comissari va seure fatigat al sofà. Estava desanimat. Havia encaminat tots els esforços a trobar una agenda que sens dubte canviaria la seua situació. S’encengué un cigarret i començà a mirar tots els objectes que tenia a la vista, per si n’hi havia algun que no l’havien controlat. No ho feia amb convicció, era un gest instintiu de policia. Sentí el soroll del dipòsit i es va alçar emprenyat. Somrient, Barrera ja l’anava a buscar amb una bossa de plàstic a les mans.

—¿Al dipòsit? —preguntà el comissari.

—Sí.

—M’ho podia haver imaginat.

—De vegades els tòpics funcionen —afirmà Hèctor Barrera mentre desembolicava el plàstic. En va traure una agenda petita de tapes verdes i el comissari, d’una revolada, li la va llevar de les mans—. ¿Què fas?

—Estic ansiós per veure’n el contingut.

—Tordera, vull negociar amb tu.

El comissari no li va fer cas, estava abstret fullejant l’agenda amb ansietat.

—¿M’has sentit, Tordera?

—¿Com?

—Hem de negociar el tema de l’agenda.

El comissari va contraure el rostre, es va introduir l’agenda en una butxaca dels pantalons i, amb un to seriós, li digué:

—No puc negociar, ho lamente.

—¿Què dius ara? L’he trobada jo. A més, teníem un pacte. Joc net. ¿Ho recordes?

—És cert, però és impossible.

—¿Per què?

—Si publiques el contingut d’aquesta agenda, cosa que dubte que et permeta la direcció del teu diari, ja no tindria cap valor per a mi.

—¿Què pretens fer amb ella?

—Rescabalar-me de totes les putades que m’han gastat. Mira, quan una agenda la busca tothom és perquè és valuosa —la va traure de la butxaca i l’obrí per la meitat—. Només amb la primera ullada he vist algun nom interessant.

—¿Qui?

—Tranquil, periodista. T’ho diré, però no vull que te la quedes —va fullejar-la de nou—. La majoria són desconeguts, però n’hi ha d’altres que al costat del pseudònim duen el nom i els cognoms. Aquests són els qui m’interessen.

—Encara no m’has dit què pretens fer amb l’agenda.

—Que em nomenen cap de seguretat del parc temàtic que estan projectant si la dreta guanya les pròximes eleccions, que molt probablement les guanyarà —ara revisava l’agenda amb més cura—. Alguns clients duen el nom d’una dona al costat.

—Deu ser perquè sempre se citen amb la mateixa. Hi ha tios que són molt capritxosos.

—No ho veig clar, si sempre és la mateixa dona amb demanar-la ja n’hi ha prou.

—¿La dona en qüestió du anotat algun telèfon?

—Sí.

—Canta-me’n uns quants.

—¿Per què?

—Tinc una intuïció.

El comissari pronuncià uns números de telèfon amb el nom corresponent. Barrera s’ho apuntava al palmell de la mà. De la porta del pis s’escoltà un soroll i tots dos es van girar. Hi entraren el porter, Àrias i dos joves que els acompanyaven. Tordera s’embutxacà l’agenda. Amb un semblant acusador, Àrias va recórrer el llarg passadís fins que es trobà cara a cara amb el comissari.

—Expliquem què fa ací.

Tordera va pensar que la millor opció, en aquelles circumstàncies, era anar al gra:

—Li diré la veritat. He seguit el cas pel meu compte i he arribat fins aquest pis.

—¿No sap que necessita un permís per fer el que està fent?

—Sí, però no me l’haurien concedit. Puc ajudar-los a trobar els sospitosos de les dues dones assassinades. Però si no ho necessita, li demane disculpes i ens n’anem.

—¿Creu que és suficient amb les disculpes?

—Supose que no. Òbriga’m un expedient, legalment té raó. Acceptaré el que calga. Només pretenia ser útil.

—Faré tot el possible perquè el sancionen.

—Faça el que li rote.

El comissari s’encarà amb el cap del Grup amb un aire de repte. N’estava fins als collons, d’ell, de les seues maneres: la manca de respecte amb què el tractava. Estava ben fen de tota aquella gentola que es creia amb el dret de procedir amb els veterans sense un mínim d’atencions. Després d’haver dit allò, hi hagué un breu silenci que va trencar el mateix Tordera.

—Bona nit, senyors.

Féu un intent d’encaminar-se cap a la porta, però un dels joves, obeint un senyal d’Àrias, es va posar davant d’ell i li va barrar el pas.

—¿Què han vingut a buscar? —preguntà Àrias.

—Està clar, ¿no? Indicis.

—Alcen els braços.

—¿Vol escorcollar-me? —protestà Tordera.

—Escolte —intercedí Barrera—, no cal que l’humilie. ¿No en té prou d’obrir-li un expedient?

—Trien vostès mateixos: o fan el que els he dit o els arreste.

El comissari i Barrera es van mirar. Amb displicència van alçar els braços i els dos joves els van palpar tot el cos. Tordera es va queixar quan li fregaren les costelles. A Barrera no li trobaren res, al comissari li van traure l’agenda i una pistola. El cap del Grup es va quedar les dues coses.

—L’agenda és personal —digué Tordera en un intent inútil de salvar-la.

—Li convé anar-se’n, potser oblide l’incident.

El comissari es va quedar mirant de fit a fit el cap del Grup. Hi havia en aquella mirada un munt de recriminacions estèrils, alguns improperis que Àrias va captar. Barrera inicià la retirada cap a la porta. Abans, però, féu un colpet al muscle de Tordera, per tal que fera el mateix.

—Mamó —pronuncià en veu baixa el comissari en passar pel costat del porter. Va tancar la porta amb un gran soroll.

Tordera es deixà caure derrotat al seient de l’acompanyant del cotxe. Tots els seus plans se n’havien anat en orris just quan ja tenia l’element principal. Hèctor encengué un llum interior i marcà un número de telèfon amb el mòbil.

—Hauries d’haver-te posat l’agenda als calçotets —digué mentre marcava.

—No he tingut temps. De totes maneres l’haurien trobada. Venien expressament a buscar-la. ¿No t’has fixat que el cap del Grup ni tan sols l’ha fullejada? El que més m’emprenya és que li hem fet la feina. Ara aquest malparit s’endurà la glòria sense haver fet res. ¿A qui telefones?

—A un dels números que m’has donat.

—¿Per què?

—Calla un moment, ¿vols? —Tordera restà en silenci—. Hola, ¿ets Paqui?

—Sí.

—Cario, l’italià, m’ha donat el teu número. ¿Estàs disponible?

—¿Tota la nit?

—Sí.

—¿On ens veiem?

—A la porta de la discoteca La Cubana. Duc uns pantalons blaus foscos, camisa blanca i caçadora de cuir negra.

—D’ací a deu minuts estic allí.

—T’espere.

Barrera tancà el mòbil.

—¿Per què li has dit una vestimenta que no portes?

—Només vull comprovar el que intuesc. Anem-hi.

—¿On està eixe local?

—Tres carrers més enllà.

Hèctor Barrera conduí el cotxe fins al cap del carrer. Abans de girar a l’esquerra, pel retrovisor exterior va observar l’edifici. El porter, obsequiós, s’acomiadava d’Àrias i dels dos acompanyants.

—¿Què faran amb l’agenda? —li preguntà Barrera.

—En teoria interrogar-los a tots.

—Hi enviaré un fotògraf.

—És inútil. Aquests casos els porten amb molta discreció. Ja ho saps, el dret a la intimitat.

—Si són sospitosos no tenen eixe dret.

—El primer sospitós és l’italià. Els clients el denunciaran per traure’s les puces de damunt.

—Potser ha abandonat la ciutat.

—No sap que la policia té l’agenda. No tardaran a atrapar-lo. ¿T’ho imagines? Si el malparit del porter no els haguera avisat jo hauria resolt el cas —es lamentà Tordera.

—L’únic que pretenies era extorsionar.

—No era incompatible amb el fet de resoldre el cas. Guanyava pels dos costats. De manera que a ningú li haguera estranyat que em confiaren la seguretat del parc temàtic. Seria un policia brillant, ara torne a ser un comissari llardós.

Un negre d’aspecte atlètic i pell brillant tenia cura de l’entrada a la discoteca La Cubana. Barrera va aparcar a l’altra banda del carrer. Va mirar l’hora, havia arribat just a la cita. Aleshores un taxi es va aturar a la porta de la discoteca. En baixà una dona. Duia una minifaldilla i unes botes fins als genolls. Es va encendre un cigarret i començà a passejar lentament amunt i avall de la façana.

—Espera’t ací —va dir Barrera al comissari.

Baixà del cotxe, creuà el carrer i va anar cap a ella.

—¿Ets Paqui?

—Sí.

—¿Quants anys tens?

—¿Qui cony ets tu?

Ho digué amb la veu alta, astorada. Llançà el cigarret a terra i se’n va anar corrents. Hèctor no féu el gest de seguiria. Es va limitar a observar com fugia. Tordera va arribar al seu costat.

—¿Era ella?

—Sí.

—Déu meu, no tenia més de quinze anys.