LO CLAVELLER

ATU 879

Una vegada eran tres germanetas, totas tres com un pom de flors, que si l’una n’era guapa, l’altra encara mes, las quals en la porxada hi tenian un claveller que tot l’any floria.

Al davant de casa seva habitava lo fill del rey, lo qui era tan agradat dels festeigs, que sempre era á la finestra per quan ellas se mostressin; cosa que succehia cada dematí quan anavan á regar lo claveller, que ho feyan ab l’aigua de nou olors. Y un dia que hi era la mes gran tota sola, lo fill del rey, cercant conversa, que li diu:

—¿Quants clavells hi ha en lo claveller?

Y la noya tota avergonyida, per tal qu’era’l fill del rey, no tingué esma mes que pera tornarsen cap abaix ab la cara bermella, de lo qual se’n estranyaren las germanas fins qu’ella’ls hi contá lo que li havia succehit ab lo fill del rey. Y la mitjana que li diu:

—¡Bah! Ja hi aniré jo y veurás com me’n desixo.

Ella que se’n puja cap á dalt y ab la regadora comensa de regar lo claveller, quan lo fill del rey tot ab broma li pregunta.

—¿Quants clavells hi ha en lo claveller?

Y la noya tota roja, per tal qu’era’l fill del rey, ne baixa’l cap y se’n va cap á baix sense dir paraula.

La mes petita que diu:

—Bah, donchs ja hi aniré jo. —Y se’n pujá cap amunt.

Lo fill del rey quan la veu, ab la mitja rialla li pregunta:

—¿Quants clavells hi ha en lo claveller?

Y la noya tota resolta, ella que li diu:

—¿Quantas estrellas hi ha en lo cel? —Y rega lo claveller ab l’aigua de las nou olors com solia.

Lo fill del rey tot burlat va pensar: ≪Ja me’n venjaré d’aquesta resposta,≫ y á l’endemá al matí, ell que’s vesteix de marxant y comensa carré amunt, carré avall per davant de casa de las noyas.

—A sou y á dos sous los didals de plata. A sou y á dos sous.

Y veus aqui que la noya mes gran ho sent y se n’hi baixa, mes lo marxant li diu:

—A sou y á dos sous y á mes á mes un pató y una abrassada, —y la noya que’n fuig tota avergonyida.

—A sou y á dos sous —cridava lo marxant, y la mitjana que se n’hi baixa.

—Donáumen un, lo marxant.

Y ell que li diu:

—A sou y á dos sous; y á mes á mes un pató y una abrassada. —Y la noya lo mateix que l’altre tota s’avergonyeix y fuig á mes corre.

La mes petita que ho sap y diu:

—¿Y per aixó’us espanteu? ja li compraré jo. —Y se’n baixa al carrer y sent lo marxant que diu:

—A sou y á dos sous los didals de plata, á sou y á dos sous.

Ella que se n’hi va, mes lo marxant li diu:

—A sou y á dos sous y á mes á mes un pató y una abrassada, —y la noya que era traidorota respon:

—¡Y be! —y se’n porta lo didal de plata.

Veus aquí que l’endemá las noyas anaren á regar lo claveller y lo fill del rey que desde la finestra se las guaitava, las hi preguntá:

—¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?

Y la mes petita que li’n torna paraula y pregunta:

—¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?

Y lo fill del rey:

—¿Y’l pató y l’abrassada d’ahí á la tarda?

Ab aixó conegué la noya que havia estat burlada y no volgué esser la darrera, ella qu’en sent la nit ben fosca, s’embolica ab un llansol blanch y á llargas passas, se’n va cap al palau del rey. Lo centinella, s’estremordí quan la va veure; mes per aixó feu cor fort y no la volia deixar entrar.

—Centinella, centinella, si no’m deixas entrar serás morta dintre d’una hora; si no’m deixas entrar serás morta dintre d’un quart.

Aixó ab veu tan fosca que lo centinella va espalmarse y li deixá pas franch. Y la fantasma cap endins, cap en dins amenassant á quants trobava fins á esser á la cambra del princep, hont hi havia també una centinella que per tindre la consigna mes forta, no la volia deixar passar en cap manera.

—Centinella, centinella, si no’m deixas entrar serás morta dintre d’una estona.

Y tot d’una se ficá en la cambra y quan va esser en ella, lo princep sentint soroll se despertá y va cridarne:

—¿Quí hi ha aquí? —Mes encara no ho havia dit quan se sentí una gran bofetada en sa cara.

Y la fantasma fugí á corre cuyta y’l princep cridava que la deturessin y tothom de lluny se senyava y ella corria per entre mitg d’aquells corredosos y grans salas mitg foscas, mitg claras, que totas ressonavan y ab sas confosas llums y sorolls espahordian.

Y veus aquí que l’endemá al matí las noyas ab sa aigua de nou olors regavan lo claveller, quan lo fill del rey isqué en finestra y’ls hi preguntá com cada dia:

—¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?

Y la mes petita que li respon:

—¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?

Y ell:

—Y’l pató y la abrassada?

Y ella:

—¿Y’l revés d’anit?

Lo princep quan ho sentí tot s’encoratjá y resolgué pendren grossa venjansa.

Y’l modo com ho feu, va esser, lo festajar á la noya, pera després casarshi y matarla. Y com paraulas cautivan y tractes fan bodas, se’n celebraren prompte las sevas, ab un gran contentament y goig de quants s’hi trobaren, sino es lo princep que duya mals intents. Per aixó que la noya, traidora com era, s’ho pensava, y quan fou hora de dormirne ella que posa al llit una figura tota de sucre y s’amaga.

Y al ser al punt de las dotze horas, poch á poch ne ve lo princep, se treu la espasa, pega cop al llit y toca lo nas de la figura, lo quin de rebot li caigué á la boca.

Y ell trobantne la dolsor diu:

Ella que ho sentí y eixint del amagatall li contá perque s’era amagada, y ell ne fou content d’haberla per esposa, y s’en agradá de veras, ab lo qual succehi que sols per sa gracia y vivesa, ne fou, la noya, esposa del princep y fins mes endevant tota una reyna.