25

Com una balena encallada, Brunetti jeia a la sorra incapaç de moure’s. Havia empassat molta aigua i s’havia esgotat de tant tossir. Jeia sota la pluja mentre les onades trencaven a la sorra sobre els seus peus i cames, com si el convidessin a deixar de jeure a la sorra i entrar a l’aigua a banyar-se de debò. De tant en tant, i sense cap mena de pensament conscient, clavava els dits a la sorra i es propulsava uns centímetres cap endavant per allunyar-se de les onades juganeres.

Li va anar disminuint el pànic fins que a poc a poc el va abandonar allà ajagut. El xiscle del vent no era menys ferotge, els fuets de la pluja no eren menys severs, però d’alguna manera la solidesa, la seguretat de la platja, de la mare terra, li va anar transmetent una sensació de calma i protecció. Es va anar relaxant i es va trobar pensant que hauria de portar la jaqueta a la tintoreria, que potser estava del tot feta malbé, i li sabia greu, perquè era la millor jaqueta que tenia, se l’havia comprat ell mateix quan l’any anterior l’havien enviat per fi a testificar a Milà en un cas relatiu a un assassinat que s’havia comès feia dotze anys. Li va passar pel cap que era realment estrany posar-se a pensar aquelles coses en les circumstàncies en què es trobava, però després va reflexionar sobre la seva disposició a trobar estranys aquells pensaments en particular. Que orgullosa estaria Paola, que sempre l’havia acusat de tenir una ment simple, quan li comentés quins pensaments més enrevessats havia tingut en alguna platja d’algun lloc de Pellestrina. A ella també li sabria greu, això de la jaqueta, n’estava segur; sempre havia dit que era la més bonica que tenia.

Jeia de bocaterrosa sota la pluja i pensava en la seva dona i, al cap d’una estona, aquest pensament el va portar a estirar primer un genoll i després l’altre i després el va ajudar a posar-se dempeus. Va mirar al seu voltant i no va veure res; el vent i la pluja encara li impedien sentir res. Es va girar en la direcció d’on pensava que devia haver arribat, buscant algun senyal de la barca o de l’únic reflector que encara tenia encès quan havia saltat de la coberta, però tot era fosc.

Va tirar el cap enrere i va cridar enmig de la tempesta:

—Bonsuan, Bonsuan!

Com que només li va contestar el vent, va tornar a cridar:

—Danilo, Danilo! —però tampoc va tenir cap resposta. Va fer unes passes, amb les mans estirades al davant com un cec cridant a mesura que avançava. Passats un moments, la seva mà esquerra va topar amb alguna cosa: una superfície plana que s’alçava davant d’ell. Allò devia ser la paret del fort abandonat de Ca’Roman, que només coneixia com un senyal i un nom al mapa.

Es va acostar més fins que va tocar la paret amb el pit i després va estirar els braços per explorar-la per les dues bandes. Mantenint-se a prop de la paret, va avançar lentament cap a la dreta a les palpentes, girant-se de costat per poder fer servir les dues mans.

Va sentir un soroll darrere seu i es va aturar, sorprès, no tant pel soroll com pel fet de poder-lo sentir. Va mirar de tornar a escoltar novament el so de la tempesta; al cap d’una estona va estar segur que el soroll disminuïa. Va sentir clarament el que devia ser el trencament d’una onada, l’estrepitós xoc de l’onada a la sorra dura. Mentre escoltava, li va semblar que el vent esdevenia una mica més suau; a mesura que n’anava decreixent la intensitat, s’anava fent més fred, tot i que potser aquella sensació només era que havia superat l’estaborniment del xoc. Es va descordar la jaqueta salvavides i la va deixar caure a terra.

Va fer unes passes més amb les mans al davant, els dits tan delicats com les antenes d’un cargol. De cop i volta la superfície va desaparèixer sota la seva mà esquerra i, quan va arribar al no-res, va poder notar el clar angle rectangular que limitava una llinda o passadís. El va resseguir, encara sense veure res, amb els dits de les dues mans, i després va posar amb cura el peu al centre buscant un esglaó cap amunt o cap avall.

Un petit esglaó li va fer abaixar el peu. Recolzant les dues mans en el que semblaven els costats d’un petit passadís, va baixar un, dos, tres esglaons fins que va notar una zona més àmplia sota el caut peu explorador.

En el silenci, trencat pel so del vent, els seus altres sentits van tornar a la vida i es va sentir aclaparat per l’olor d’orina i humitat i no sabia què més. A dins, lluny del vent que fuetejava, hauria d’haver sentit més escalfor però, en tot cas, ara tenia molt més fred que el que havia tingut a fora, com si el silenci donés una força penetrant tant al fred com a la humitat.

Es va quedar quiet escoltant, centrant-se en el buit del seu davant per veure on el portaria, i en les escales del darrere que portaven a la tempesta ja menys forta. Es va desplaçar cap a la dreta fins que va notar la paret, després es va girar i s’hi va recolzar, confortat per l’estabilitat. Es va estar així una llarga estona fins que, mirant cap a on creia que era la direcció de l’entrada, va veure que s’hi filtrava llum de fora. S’hi va dirigir i, quan es va aturar en la resplendor que projectava, es va acostar el rellotge a la cara. Perplex de veure que tot just era primera hora de la nit, es va acostar més als esglaons ara il·luminats, atret per la promesa de llum i pel silenci que davallava pels esglaons.

Va sortir a la resplendor: a l’oest, el sol feia el seu camí lànguidament cap a l’horitzó darrere els núvols esparsos que la tempesta havia deixat al seu pas i les aigües quietes de la llacuna reflectien la seva llum. Es va girar cap a l’est i, no gaire lluny de la costa, va veure el final de la tempesta que es dirigia cap al que quedava de Iugoslàvia, com delerosa de veure quins nous mals podia portar-hi.

Brunetti va sentir un buit sobtat de gana i de tensió i la lenta baixada de temperatura del seu cos. Va plegar els braços i va continuar cap endavant. Novament va dir el nom de Bonsuan i no va tenir resposta. Pel que podia veure, estava rodejat d’aigua per tres costats i hi havia una petita llenca de platja que anava cap al nord. Gràcies al seu estudi recent del mapa de la llacuna va caure que allò devia ser el refugi de Ca’Roman, tot i que els animals salvatges que en teoria buscaven refugi en aquella zona no es veien enlloc, sens dubte escampats o amagats per la tempesta recent.

Es va girar i va veure el fort en ruïnes darrere seu. S’hi va tornar a dirigir: potser hi havia altres portes o entrades en les quals es podia haver refugiat el pilot. A l’esquerra del passadís per on havia entrat ell n’hi havia un altre que portava cap amunt. Va pujar un tram d’escales amb l’esperança que el moviment li alleugés el fred, però no va trobar-hi ni escalfor ni Bonsuan. Va tornar a fora i al lloc on havia començat, però no veia res. Una mica més lluny, a l’esquerra, va trobar una altra porta que també portava cap avall.

A l’entrada va dir el nom del pilot. Un soroll, potser una veu, li va respondre, i va baixar les escales. Bonsuan estava assegut al fons amb el cap recolzat contra una paret i el cos arraulit il·luminat pel sol que entrava per les escales. Quan hi va arribar, Brunetti va veure la pal·lidesa del seu rostre, però també va poder veure que el tall al cap li havia deixat de sagnar. Bonsuan també s’havia tret el salvavides.

—Au, Bonsuan —va dir procurant que la seva veu sonés forta i responsable—. Sortim d’aquí i tornem a Pellestrina.

Bonsuan va somriure i va mirar de posar-se dempeus. Brunetti el va ajudar; un cop dret, l’home semblava aguantar-se prou bé.

—Com està? —va preguntar Brunetti.

—Tinc un mal de cap terrible —va dir el pilot somrient—, però almenys encara tinc cap perquè em faci mal. —Es va alliberar del braç de Brunetti i va pujar les escales. A dalt, es va girar i va dir—: Déu meu, quina tempesta! No n’hi havia hagut cap d’igual des del 1927.

Com que l’ombra que projectava el cos de Bonsuan bloquejava la llum, Brunetti va abaixar els ulls al primer esglaó per veure on posava el peu. Quan els va tornar a alçar, va veure que del pit de Bonsuan sortia una branca. Abans i tot de poder ser conscient de la impossibilitat d’aquell fet, el va tornar a envair el pànic que havia sentit durant la tempesta. No era normal que els homes traguessin branques; no creixen trossos d’arbre del pit dels homes. Si no és que hi han estat clavats des de l’altra banda.

Encara estava processant aquesta informació quan va moure el cos. Va deixar de banda la reflexió, el raonament de causa i efecte i la capacitat de treure una conclusió: totes aquestes coses que segons diuen defineixen la humanitat. Va pujar les escales, va obrir la boca i va emetre un grunyit animal d’agressió amb els ullals al descobert. Bonsuan es va girar, molt suaument i lentament, com un xicota punt de besar l’esposa, i va caure escales avall sobre Brunetti. Es va girar mentre queia, amb tanta força que Brunetti no va mirar d’aguantar-lo. El tros de fusta que li sortia del pit, una estella gruixuda que en altres temps podia haver estat un rem, o un tros de branca d’arbre, va passar entre les cames de Brunetti, estripant-li el carnal dels pantalons i fent-li una rascada a la cuixa.

L’instint li va dir que era impossible ajudar Bonsuan i el va projectar escales amunt cap a la llum apagada d’un vespre tranquil de primavera. Davant seu hi havia un home baix i ample de pit, un dels homes que havia vist a la botiga de la signora Follini, amb els punys aixecats en la postura expectant d’un lluitador. El crit de Brunetti l’havia paralitzat momentàniament, com la seva aparició sobtada, però es va recuperar i va avançar cap a ell amb les cames separades i el cos amb posat amenaçant. La seva mà esquerra relluïa vermella a la llum del sol de la posta.

Brunetti no portava armes. Des que era adult, sempre n’havia tingut prou amb les paraules i l’enginy com a arma, i poques vegades, d’ençà que s’havia fet policia, havia hagut de defensar-se. Però l’havien educat com a bon venecià, en una família pobra i amb un pare procliu a la violència i a l’alcohol. Havia après aviat a defensar-se, no solament contra el seu pare sinó contra qualsevol que es rigués d’ell pel comportament del seu pare. Va deixar de banda la civilització i va clavar una puntada de peu a l’home entre les cames.

Spadini es va doblegar i va caure a terra amb un xiscle i amb les mans inútilment posades a l’entrecuix. Es va quedar ajagut, lamentant-se i sanglotant, paralitzat de dolor. Brunetti va baixar corrent les escales i va girar Bonsuan suaument: el pilot el va mirar amb ulls de sorpresa. Brunetti va obrir la jaqueta de Bonsuan i li va agafar la navalla de la butxaca de la dreta dels pantalons d’uniforme, on havia vist que la posava un centenar de vegades, potser un miler, durant més anys de vida dels que tenia Chiara. Va tornar a pujar corrent les escales.

L’home encara jeia a terra; no havia deixat de lamentar-se. Mirant al seu voltant, Brunetti va veure una bossa de plàstic a terra, la va agafar i, amb el ganivet de Bonsuan, en va fer tires. Li va separar les mans del cos i les hi va posar al darrere. Amb brusquedat, desitjós de fer-li mal, Brunetti li va lligar els canells i, amb una altra bossa que va trobar, va repetir el procés sense preocupar-se de si el lligava massa fort. Va comprovar els nusos mirant de separar les mans de l’home: aguantaven. Va trobar una tercera bossa, en va tallar més tires, i li va lligar els turmells. Llavors, recordant alguna cosa que havia llegit en un informe d’Amnistia Internacional, va trenar una corda entre els canells i els turmells i li va apujar les cames fins que el va deixar formant una corba cap endarrere que confiava que fos encara més dolorosa del que semblava.

Aquest cop més lentament, va tornar a baixar les escales i a inclinar-se sobre Bonsuan. Conscient que els cossos de les víctimes d’assassinat no s’han de tocar fins que l’examen mèdic els declari morts, es va inclinar de totes maneres i li va tancar els ulls, deixant les mans sobre les parpelles uns segons. Quan va treure les mans, els ulls continuaven tancats. Va escorcollar les butxaques de la jaqueta de Bonsuan i després de la jaqueta tèrmica, ara plena de sang, fins que va trobar el telefonino del pilot.

Va tornar a fora i va marcar el 112. El telèfon va sonar quinze vegades abans que s’hi posessin. Massa esgotat per fer-ne cap comentari, va donar el seu nom i rang i va explicar on era. Va fer un breu relat de la situació i va demanar que hi enviessin immediatament una llanxa o un helicòpter.

—Som els carabinieri, commissario —va explicar el jove oficial—. Potser seria millor que truqués al seu comandant per demanar-li això.

L’estremiment que s’havia instal·lat en els ossos de Brunetti es va sentir a la seva veu.

—Oficial, passen dos minuts de dos quarts de set. Si el registre de telèfons no constata que ha fet una trucada demanant una llanxa o un helicòpter en els següents dos minuts, se’n penedirà. —Mentre parlava, va començar a filar terribles plans: descobrir el nom d’aquell home, donar utilitat a la posició del pare de Paola per amenaçar el seu comandant, dir als altres pilots qui s’havia negat a ajudar Bonsuan.

Abans que arribés al final de la llista, l’home va respondre:

—Sí, senyor —i va penjar.

De memòria, Brunetti va marcar el número de Vianello.

—Vianello —va contestar al tercer toc.

—Sóc jo, Lorenzo —va dir Brunetti.

—Què passa?

—Bonsuan és mort. Sóc a Ca’Roman, al costat del fort. —Va esperar que Vianello digués alguna cosa, però el sergent va continuar callat, esperant.

—Tinc l’home que l’ha matat. Es aquí. —L’home jeia als seus peus, amb la cara morada mirant d’alliberar-se de les tires que el tenien lligat en aquella corba dolorosa i indefugible. Brunetti se’l va mirar, i l’home va obrir la boca, en senyal de protesta o de súplica.

Brunetti li va donar una puntada de peu. No es dirigia a cap lloc en particular, ni al cap ni a la cara. Simplement va deixar anar el peu dret i, per casualitat, va anar a parar a la part superior de l’espatlla, just on s’unia al coll. L’home va grunyir i va callar.

Brunetti va tornar a parlar amb Vianello.

—He trucat per demanar que enviessin una llanxa o un helicòpter.

—A qui ha trucat? —va preguntar Vianello.

—He marcat el 112.

—Són inútils —va decretar Vianello—. Trucaré a Massimo i arribarem d’aquí a mitja hora. On són, exactament?

—Al fort —va dir Brunetti, passant per alt qui era Massimo o el que pensava fer Vianello.

—Ara vinc —va dir Vianello, i va penjar.

Brunetti es va ficar el telefonino a la butxaca de la jaqueta sense recordar-se de desconnectar-lo. Fent una simple mirada a l’home de terra, va anar a seure sobre una pedra immensa al costat de la paret del fort. Es va recolzar a la paret i es va quedar mirant cap a l’oest, escalfant-se la cara amb els últims raigs de sol. Es va treure les mans de les aixelles i va estirar els palmells cap al sol, com faria un home glaçat davant del foc. Va pensar a treure’s la jaqueta, però li va semblar que hauria de fer massa esforç, tot i que sabia que s’escalfaria una mica si es treia de sobre aquell pes humit.

Va esperar que passés alguna cosa. No va passar pràcticament res. L’home de terra gemegava i es movia, però Brunetti només li donava una ullada de tant en tant, i només per assegurar-se que turmells i canells continuaven ben lligats. Al cap d’una estona es va trobar pensant que, si agafava una pedra de les que hi havia per allà i la feia servir per pegar-li al front, podria dir que l’home l’havia atacat després de matar Bonsuan i que havia mort en la lluita consegüent. El molestava trobar-se pensant una cosa així, però encara el molestava més adonar-se que el que el dissuadia de fer-ho, si més no en part, era que les marques dels nusos als canells i als turmells demostrarien què havia passat realment.

A poc a poc, el sol es va anar enfonsant per l’horitzó gris de la costa emportant-se amb ell l’escalfor del dia. Al nord, la llum s’apagava i esborrava les muralles desiguals i les agulles sobresortints d’aquell horror, Marghera. Va sentir volar una mosca. Escoltant amb atenció, es va adonar que no era una mosca sinó el so d’un motor, fort i clar, que s’acostava a gran velocitat. Una llanxa de la questura? Vianello i l’heroic Massimo? Brunetti no tenia ni idea de quin dels seus possibles salvadors podia ser; també podia ser un taxi de pas o algun treballador afanyant-se cap a casa ara que la tempesta havia acabat i s’havia restablert la pau. Va pensar un moment en el consol que li produiria veure Vianello, el Vianello dur i cepat, i llavors va recordar que Vianello era el millor amic de Bonsuan a la policia.

Tenia tres filles, Bonsuan: una metgessa, una arquitecta i una advocada, i totes havien estudiat amb el sou d’un pilot de policia. Tanmateix, Bonsuan sempre era el primer a voler pagar una ronda de cafès o de copes; a la policia corrien rumors que ell i la seva dona col·laboraven en el manteniment d’una dona bosniana que tenia una filla petita i que havia estudiat dret i li faltaven dos exàmens per llicenciar-se. Brunetti no tenia ni idea de si era veritat o no i, probablement, ja no ho sabria mai. Tampoc no importava gaire, val a dir.

El soroll es va anar acostant i va parar, i va sentir la veu d’un home que cridava el seu nom.