19

Feia menys d’un hora que Brunetti era al seu despatx l’endemà al matí quan va sonar el telèfon, i, en posar-s’hi, va sentir la veu de la signorina Elettra.

—On és? —li va preguntar ell bruscament i, després, moderant el to, va afegir—: vull dir, com està?

El llarg silenci va suggerir l’efecte que li havia fet ser interrogada d’aquella manera. Tot i això, quan va contestar, no hi havia cap senyal de ressentiment a la seva veu.

—Sóc a la platja. I estic bé.

Els crits llunyans de les gavines corroboraven la primera resposta; la jovialitat de la seva veu corroborava la segona.

—Signorina —va començar amb poca preparació i encara menys reflexió—, ja fa més d’una setmana que va marxar. Em penso que ja podria començar a pensar a tornar.

—Oh, no, senyor, no crec que sigui bona idea.

—Doncs jo sí —va insistir ell—. Em penso que hauria d’acomiadar-se de la família i presentar-se demà a la feina.

—Som a començaments de setmana, senyor. Tinc plans de quedar-m’hi com a mínim fins al cap de setmana.

—Molt bé, doncs jo crec que seria millor que tornés. Hi ha molta feina acumulada des que va marxar.

—Si us plau, senyor. Estic segura que se’n poden ocupar les altres secretàries.

—Necessito aconseguir certa informació —va dir Brunetti, conscient de com s’acostava la seva veu a una súplica—. Coses que no vull que sàpiguen les altres secretàries.

—Vianello pot manejar l’ordinador prou bé per aconseguir el que vulgui.

—Es la Guardia di Finanza —va dir Brunetti jugant la carta que li va semblar que seria un trumfo—. Necessito informació d’ells i dubto que Vianello sigui capaç d’aconseguir-la.

—Quina mena d’informació, senyor? —Va sentir sorolls de fons: gavines, un corn d’alguna mena, un motor que es posava en marxa, i va recordar que estreta era la platja de Pellestrina i que a prop estava de la carretera.

—Necessito informació sobre evasió d’impostos.

—Llegeixi el diari, senyor —va dir ella rient del seu acudit. Com que no hi va haver resposta, va continuar sense rialla i per tant amb la veu menys alegre—. Pot trucar a l’oficina principal per preguntar-ho. Hi ha un maresciallo, Resto, que li pot dir tot el que vol saber. Digui-li que truca de part meva.

Feia prou temps que la coneixia per reconèixer l’educada inflexibilitat amb què se les havia.

—Em penso que seria millor que se n’ocupés vostè, signorina.

Havia desaparegut tota afabilitat de la seva veu quan va dir:

—Si insisteix, senyor, em veuré obligada a agafar una setmana de vacances de debò, i preferiria no fer-ho perquè trigaríem molt temps a ajustar els horaris.

Brunetti tenia ganes d’acabar d’un cop i preguntar-li directament qui era l’home amb qui l’havien vista el dia abans, però la relació que havien tingut no donava peu a una pregunta com aquella, especialment en el to que seria incapaç d’evitar usar. Era el seu superior, però això no li donava autoritat per parlar-li in loco parentis. Com que la diferència de les seves posicions impedia la intimitat de l’amistat, no podia preguntar-li què passava entre ella i l’atractiu jove amb qui l’havia vista. No se li acudia cap manera d’expressar preocupació que no sonés com gelosia, i no era capaç d’explicar-se, ni ell mateix, què era el que sentia realment.

—Llavors digui’m si s’ha assabentat de res —va dir amb una veu forçada per semblar menys sever amb l’esperança que es pogués considerar com una solució de compromís i no la derrota que era clarament.

—He après la diferència entre un sandolo i un puparin, i he après a localitzar un estol de peix en una pantalla de sonar —va dir ella.

Va evitar el deix de sarcasme i va preguntar amb veu neutra:

—I pel que fa als assassinats?

—Res —va admetre—. Com que no sóc d’aquí, ningú no en parla davant meu, almenys per dir alguna cosa més que la mena de coses que diu la gent. —La confessió que els pellestrinotti no la tractaven com una dels seus semblava tenyida de malenconia, i ell es va preguntar quin devia ser l’atractiu del lloc, o de la gent, per provocar aquella resposta. Però no ho va dir en veu alta.

—I Pucetti? S’ha assabentat de res?

—No que jo sàpiga, senyor. El veig al bar quan em fa un cafè, però no m’ha fet cap senyal de voler-me dir res. No crec que tingui cap sentit mantenir-lo aquí més temps.

No era l’única que ho pensava. Brunetti ja havia rebut almenys tres preguntes sobre Pucetti del lloctinent Scarpa, l’ajudant de Patta, que s’havia adonat de l’absència del nom del jove oficial de la llista de guàrdies. Amb la facilitat del costum, Brunetti li havia mentit i li havia dit que havia assignat el jove oficial a la investigació d’uns suposats enviaments de drogues a l’aeroport. No hi havia cap raó més per a la mentida que la sospita instintiva que li provocava el lloctinent i el desig que ningú sabés de la presència de Pucetti, ni de la signorina Elettra, a Pellestrina.

—El mateix és aplicable a vostè, signorina —va dir amb intenció de posar jovialitat i humor a la conversa—. Quan pensa tornar?

—Ja l’hi he dit, senyor. Vull quedar-m’hi un temps més.

Per sobre els crits de les gavines, es va sentir una veu d’home que cridava «Elettra». Brunetti va sentir que la noia inhalava aire i després deia: Ti chiamerò. Ciao Silvia, se’n va anar i va deixar Brunetti estranyament incomodat pel fet que, per utilitzar el familiar tu amb ell, l’hagués hagut d’anomenar Silvia.

La signorina Elettra no tenia cap mena de problema per dirigir-se a Carlo de tu. De fet, hi havia vegades que li semblava que la intimitat gramatical feia poca justícia a la sensació de benestar i familiaritat que sentia amb ell. No solament hi havia trobat alguna cosa familiar quan l’havia conegut, sinó que aquesta sensació havia anat creixent a mesura que el sentia parlar i l’anava coneixent millor. A tots dos els encantava la mortadel·la, però també els agradava, entre totes les coses improbables, Astèrix i Bracio di Ferro, el cafè sense sucre i Bambi, tots dos confessaven haver plorat quan es van assabentar de la mort de Moana Pozzi, i fins i tot arribaven a dir que mai no s’havien sentit tan orgullosos de ser italians com quan van veure la manifestació espontània de simpatia per la mort de l’estrella porno.

S’havien passat hores parlant durant aquella setmana i, davant la sinceritat d’ell, a Elettra li havia sabut greu mantenir la mentida que treballava per a un banc. Ell li havia ampliat la breu història de la seva vida per dir-li que havia estudiat econòmiques a Milà abans d’abandonar els estudis i tornar a casa feia dos anys quan havia mort el seu pare. No hi havia, com sabien tots dos, cap feina escaient per a un home al qual li faltaven dos exàmens per acabar la carrera d’econòmiques. Ella va admirar la seva sinceritat en dir-li que no tenia més opció que convertir-se en pescador, i li va agradar sentir l’orgull amb què parlava de la gratitud que tenia al seu oncle per haver-li ofert feina.

La feina a la barca era tan dura i esgotadora que, estant amb ella, s’havia adormit dues vegades: l’una quan eren a la cova de la platja i l’altra quan eren junts al bar. Cap de les dues vegades no es va ofendre, perquè li va donar l’oportunitat de mirar-se el petit clot que tenia sobre l’orella i de veure com se li relaxava la cara i es feia més jove mentre dormia. Ella li havia dit sovint que era massa prim, i ell li contestava que era culpa de la feina. Tot i que menjava com un llop, i ella n’havia vist proves a cada àpat, no tenia ni rastre de greix al cos. Quan es movia, semblava estar fet de línies i músculs flexibles; la visió del seu braç bronzejat gairebé la feia plorar, de tan bell que el trobava.

Quan hi pensava, s’havia d’obligar a recordar que era a Pellestrina per tal d’escoltar què deia la gent sobre l’assassinat, no per caure a l’òrbita d’un jove, per molt guapo que fos. Hi havia anat amb l’esperança d’aplegar alguna notícia que pogués ser útil per a la policia, no per trobar-se encegada per un home que, només en virtut de la seva ocupació, podria ser perfectament una de les persones sobre les quals hauria d’estar recollint informació.

Tot això li rondava pel cap quan el braç de Carlo ocupava el seu lloc ja familiar sobre la seva espatlla amb la mà esquerra al seu braç. Ja s’havia acostumat a la manera com la seva mà registrava les emocions, prement-li el braç quan volia subratllar alguna cosa que deia o movent els dits a ritme ràpid cada cop que es disposava a fer un acudit. Encara que li havien tocat el braç uns quants homes, pràcticament cap no havia aconseguit tocar-li el cor com ell. Una nit en què va sortir en barca amb ell i el seu oncle, li va veure les mans lluents a la llum de la lluna plena, cobertes d’entranyes de peix, d’escates i de sang, amb la cara distant i expressió intensa mirant d’arrencar-los de les xarxes per ficar-los al contenidor refrigerat sota coberta. Ell va alçar els ulls i, en veure que el mirava, es va convertir en el monstre de Frankenstein: va enlairar els braços, amb els dits tremolant amenaçadorament i els genolls rígids dirigint-se cap a ella.

Ella va xisclar. No hi ha cap paraula més delicada; va xisclar d’horror i de meravella i es va fer enrere contra la barana de la barca. El monstre se li va acostar i, en arribar a ella, li va passar les mans pel cap, amb cura de no tocar-li els cabells, i va posar la boca somrient suaument sobre la seva, fins que l’oncle va cridar des del timó:

—Ep, Carlo, que ella no és un peix. Torna a la feina.

Però avui, a la platja, no pensava en la feina. Tenia la seva mà sobre el braç; una gavina va xisclar i va remuntar el vol quan ell la va acostar, sense brusquedat però tampoc amb gentilesa, cap a ell. El petó va ser llarg i, si era possible, els seus cossos es van acostar encara més. Ell es va apartar, va desplaçar la mà cap amunt i la va posar suaument al clatell per acostar-li la cara a l’angle de la seva espatlla. Li va acariciar suaument l’esquena i finalment va aturar la mà, amb els dits estirats, a la seva cintura.

Elettra va emetre un so, en part sospir, com una soprano a punt de començar una ària important. Ell li va ficar les puntes de dos dits, només les puntes, per sota el cinturó. Ella va obrir la boca i la va acostar al seu coll i llavors, sobtadament, li va fer una mossegada a través de la feixuga llana del jersei.

Després es va separar d’ell, li va agafar la mà i, amb rapidesa, el va portar platja avall cap a l’entrada de la cova a l’escullera.