17

Abans de parlar, Brunetti es va allunyar una mica més del cos de la dona morta.

—L’altre dia, quan era a la botiga amb ella van entrar dos homes. Va ser evident que s’havia posat molt nerviosa. Quan li vaig trucar, em penso que era dilluns, va penjar tan bon punt va sentir el meu nom. Quan vaig tornar a trucar, uns dies més tard, va contestar un home, i jo vaig penjar sense dir res. Segurament va ser una estupidesa. —Va pensar en el que sabia d’ella, que havia estat drogoaddicta durant molts anys i ho havia deixat, havia tornat a casa i s’havia posat a treballar a la botiga dels seus pares—. M’agradava. Tenia sentit de l’humor. I era dura. —El tema d’aquestes observacions jeia darrere seu, sorda a les opinions dels altres.

—Sembla que ho digui com un compliment —va dir Vianello.

Sense vacil·lar, Brunetti va contestar:

—Ho és.

Després d’una pausa, Vianello va preguntar:

—I no s’havia fet il·lusions sobre la vida a Pellestrina, oi?

Brunetti va mirar cap a les cases baixes del poble. Es va apagar una llum en una finestra del pis de baix d’una d’elles, i després en una altra. Era que els residents de Pellestrina volien mirar de dormir una mica abans que salpés la flota de pesca o era per enfosquir les habitacions i veure millor què passava a fora?

—No crec que cap d’ells es faci cap il·lusió sobre el que és viure aquí.

Si algú dels dos va pensar a anar al bar a prendre alguna cosa mentre esperaven que arribés l’equip de l’escena del crim, cap dels dos no ho va suggerir. Brunetti va donar una ullada a la llanxa de la policia i va veure el pilot assegut en un cercle de llum sobre el puntal de metall en forma de bolet fumant un cigarret, però no s’havia posat de cara a ells. Era un detall quedar-se amb la signora Follini fins que arribessin uns altres a transformar-la en una víctima del crim, en estadística.

La segona llanxa de la policia no solament va portar els quatre homes de l’equip sinó també un metge jove de l’hospital que feia de substitut quan ni Rizzardi ni Guerriero no estaven disponibles. Brunetti havia estat en dues ocasions a l’escena del crim quan l’havien enviat a declarar morta la víctima, i les dues vegades el metge havia actuat d’una manera que no li havia agradat gens, ignorant la solemnitat del moment. El doctor Venturi, que només feia cinc anys que havia acabat la carrera, semblava haver dedicat tot aquest temps a adquirir l’arrogància, més que la compassió, de la seva professió. Havia copiat la meticulosa manera de vestir del seu superior, Rizzardi, tot i que el resultat semblava lleugerament ridícul en el seu cos baix i rabassut.

La barca va atracar al costat de la seva; el metge va saltar amb dificultats i es va dirigir cap a les formes que sabia que eren Brunetti i Vianello, però no els va saludar. Portava un vestit gris carbó amb fines ratlles verticals, un disseny que subratllava, més que no pas dissimulava, la seva rodonesa.

Va mirar el cos de la signora Follini un moment, després es va treure el mocador de la butxaca del pit i el va deixar caure a terra abans d’agenollar-s’hi amb tota cura a sobre. Va agafar-li la mà sense preocupar-se de mirar-li la cara, li va prendre el pols i la va deixar caure novament sobre terra.

—És morta —va dir a ningú en particular. Va mirar Brunetti i Vianello per veure com responien.

Com que cap dels dos no va dir res, Venturi va repetir:

—He dit que és morta.

Brunetti va apartar llavors els ulls de la llacuna i els va abaixar cap al jove metge. Volia saber la causa de la mort, però, com que no volia veure com aquell jove la tornava a tocar, va moure el cap afirmativament i va tornar a contemplar les llums distants visibles a l’aigua.

Vianello va fer un senyal als homes que s’havien acostat darrere el metge quan es va agenollar sobre el cos. Venturi es va disposar a aixecar-se, però li va relliscar un dit del peu dret al terra mullat i només va evitar caure posant les dues mans a terra davant seu. Ràpidament es va posar dempeus. Es va allunyar del cos, preocupat per les mans brutes, es va girar cap a un dels fotògrafs, i va dir:

—Em podria recollir el mocador?

El fotògraf, un home de l’edat de Brunetti, estava ocupat posant el trípode. Va estirar una de les potes, la va posar a lloc, va mirar el metge de dalt a baix, i li va dir:

—No m’ha caigut pas a mi —i va centrar l’atenció en la segona pota.

Venturi va obrir la boca per esbroncar el tècnic, s’ho va pensar millor i es va dirigir cap a la llanxa deixant el mocador a terra, al costat del cos. Brunetti el va mirar mentre s’allunyava amb les mans en posició horitzontal i es va quedar sorprès de com s’assemblava a un pingüí. La barca buida es balancejava a l’aigua, almenys a un metre del marge del moll. No es veia enlloc cap dels dos pilots. Venturi, en comptes d’acostar la barca amb el cap d’amarrada o d’intentar fer un pas llarg del moll a la coberta, va continuar caminant pel moll i va seure en un banc de fusta. Brunetti es va adonar de sobte de la feixuga boira vespertina que s’havia anat formant, i se’n va alegrar.

Va tornar al lloc on hi havia la signora Follini i es va agenollar al seu costat, agraint aquella distracció momentània de la humitat que començava a calar-li els genolls a través dels pantalons. La dona portava un jersei d’angora escotat que l’aigua en la qual havia flotat havia deixat en un estat caòtic de bonys i remolins. Encara que no era patòleg, Brunetti estava familiaritzat amb els senyals de la mort violenta, però no en va veure cap. Tenia la pell de la gola sense marques, com la tela del jersei. Amb els dits de la mà dreta li va aixecar la vora del jersei i li va deixar l’estómac al descobert. Com que no hi va veure res més que les marques de l’edat, va apartar els ulls i la va tornar a tapar.

Els diversos tècnics anaven fent feina mentre Vianello i Brunetti esperaven. Mentre s’estaven sense fer res, Brunetti va veure que es tornava a acostar l’home de la manta. Va acostar-se a Vianello i li va dir assenyalant els tècnics:

—Quan acabin, pot cobrir-la.

Vianello va fer que sí i va agafar la manta que li oferia l’home.

—No cal que me la torni, no pateixi —va dir l’home, que es va allunyar del moll i va desaparèixer a l’entrada d’un petit carrer entre les cases. El temps va anar passant. De tant en tant, la foscor es veia puntejada pels flaixos de la càmera del tècnic. Vianello va esperar que la brigada criminal acabés i comencés a reunir les seves coses per dirigir-se cap a la signora Follini, desplegar la manta a l’aire i deixar-l’hi caure a sobre amb cura de cobrir-li la cara i els ulls.

—Rizzardi ens n’hauria dit alguna cosa —va dir Vianello quan es va reunir amb Brunetti.

—Rizzardi hauria agafat ell mateix el mocador —va contestar Brunetti.

—Té cap importància que no sapiguem què la va matar fins a l’autòpsia?

Brunetti va dirigir la barbeta cap a les cases de Pellestrina, la majoria ja del tot a les fosques.

—Creu que algun d’ells ens ajudarà, encara que ho sapiguem?

—Em sembla que alguns li tenien simpatia —va dir Vianello amb un optimisme caut.

—També els agradava Marco Bottin —va ser la resposta de Brunetti.

Tenint en compte la presència al poble de la signorina Elettra i de Pucetti, Brunetti va pensar que era millor deixar els interrogatoris per l’endemà. Potser així, escoltant casualment els residents, algun d’ells tindria l’oportunitat de sentir coses que serien oblidades o ignorades quan la policia comencés la investigació formal de la mort de la signora Follini.

Brunetti va fer un senyal als tècnics i van desplegar la llitera. La manta a penes es va moure quan van aixecar la signora Follini i la van portar cap a la llanxa.

Pel camí de retorn a Venècia, Brunetti es va quedar a coberta pensant en els acudits que Vianello i ell havien fet sobre la signora Follini, tot i que llavors cap dels dos no tenia ni idea de fins a quin punt havia practicat les seves atencions. El consolava pensar que, si ella hagués sentit els acudits, li haurien fet gràcia, però el fet que fos impossible que ella sabés del seu pesar augmentava els seus remordiments.

Va arribar a casa molt després de mitjanit, però, com era habitual, es va trobar Paola esperant-lo. Estava asseguda al llit, llegint, però va tancar el llibre i el va deixar sobre la taula i es va treure les ulleres abans de parlar.

—Què ha passat?

Brunetti va penjar la jaqueta a l’armari, es va treure la corbata i la va deixar al respatller d’una cadira.

—La signora Follini. Algú l’ha treta de la llacuna —va dir mentre començava a descordar-se el botó de la camisa. Va seure, més cansat del que es pensava, a la cadira del costat del llit i es va inclinar per descordar-se les sabates—. Algú la va llançar a l’aigua perquè s’ofegués, em penso.

—Pels altres assassinats? —va preguntar ella.

—Segurament.

—Encara hi és? —va preguntar Paola. Per un moment, Brunetti va pensar que es referia a Luisa Follini, el cos de la qual ja devia jeure en la glaçada companyia dels altres morts a l’Ospedale Civile, però llavors es va adonar que devia referir-se a la signorina Elettra.

—Li diré que torni —va dir. Abans que Paola pogués fer cap comentari, ell va anar al bany, on va tenir cura d’evitar mirar-se al mirall mentre es rentava les dents.

Una estona després, quan es va ficar sota la manta al costat d’ella, Paola va continuar on havien deixat la conversa.

—Et farà cas?

—Sempre me’n fa.

—També te’n fa Chiara —va dir Paola, però ho va deixar aquí.

Es va girar cap a ella i li va posar el braç sobre l’estómac. Va notar que ella es movia i que apagava el llum de l’habitació. Ella va canviar de postura i li va posar el braç sota les espatlles fins que el cap d’ell va quedar sobre l’espatlla d’ella. Brunetti jeia als braços de la seva dona i pensava en una altra dona, però com que pensava en la seva seguretat, no va fer cap esforç per resistir-s’hi.

Al cap de molta estona, tanta que tots dos s’haurien d’haver adormit, Paola va dir:

—Més val que hi facis alguna cosa.

Ell va contestar amb un soroll, va passar més estona i es van adormir tots dos.

L’endemà al matí, abans de sortir de casa, va trucar al dipòsit i va preguntar al telefonista qui havia estat assignat per fer l’autòpsia de la dona que havien portat de Pellestrina la nit abans.

—El doctor Rizzardi.

—Molt bé. Quan?

Hi va haver una pausa, i Brunetti va sentir soroll de fulls passant.

—Hi ha dues persones que van morir a Castelló. Segurament els gasos de l’escalfador d’aigua. Però puc posar-la primer. La faran cap a les onze.

—Gràcies —va dir Brunetti—. Digui-li que trucaré, sisplau.

—Oi tant, commissario —va dir el telefonista, i va penjar.

Brunetti volia saber quan havia mort la signora Follini, i només Rizzardi l’hi podia dir. En algun moment després de dimecres, si no era que trobava algú que l’hagués vista més tard.

I a on? Va buscar el mapa de la llacuna i va estudiar l’estreta llenca de Pellestrina. A l’extrem del sud hi havia la boca del canal on havia estat trobada, a uns tres quilòmetres del poble, just més enllà de l’àrea protegida de la Riserva de Ca’Roman. Va plegar el mapa i se’l va ficar a la butxaca interior de la jaqueta. Només un pilot li podia dir el que volia saber sobre marees i corrents i quina deriva prenien els objectes a l’aigua.

A la questura, va anar primer a la sala que utilitzaven els oficials i hi va trobar Bonsuan, que tot sovint optava per fer el torn més tranquil de diumenge. El pilot estava assegut a la sala estranyament buida dels oficials, mirant ociós un exemplar rebregat de La Gazzetta dello Sport d’una manera que suggeria que hi estava tan interessat com si mirés una paret. Brunetti li va posar el mapa sobre el diari, va repetir el que li havia dit el pescador d’on havia trobat la signora Follini i va demanar al pilot que li expliqués com podia haver arribat fins allà.

Després de mirar-se una estona el mapa, Bonsuan va preguntar:

—Va quedar molt malament?

Era morta, va pensar Brunetti. Què li podia passar de pitjor?

—No l’entenc.

—Va veure el cos, oi? —va preguntar amb paciència el pilot.

—Sí.

—Estava molt feta malbé?

—No tenia ulls.

Bonsuan va assentir, com si s’ho esperés.

—I els braços i les cames? Semblava que l’haguessin arrossegada pel fons?

Brunetti, a contracor, va mirar de recordar com havia vist la signora Follini.

—Portava jersei i pantalons llargs, o sigui que no li vaig veure els braços ni les cames. Però no em va semblar que tingués res a les mans o a la cara. A part dels ulls.

Bonsuan va remugar i es va inclinar sobre el mapa.

—La van trobar cap a les vuit, oi?

—Es quan em va arribar la trucada. —Brunetti es va quedar sorprès d’adonar-se que no li deia ni al pilot que la trucada havia estat de Pucetti. Potser era el començament d’una autèntica paranoia.

—No té ni idea de quan va caure a l’aigua?

—No.

Bonsuan es va aixecar de la taula i va anar cap a la prestatgeria amb porta de vidre, una relíquia d’altres temps. Va obrir la porta i en va treure un llibre fi, folrat de paper, el va obrir, va passar el dit per una pàgina, la va girar, va fer el mateix amb la següent, i després la següent. Va trobar el que buscava, s’ho va mirar i després va tancar el llibre i el va tornar a deixar al prestatge.

Quan va tornar a la taula, va dir:

—Em cal saber quant temps va estar a l’aigua. Podia haver estat arrossegada allà des de qualsevol lloc: Chioggia, Pellestrina, fins i tot d’un dels altres canals si la van llançar pel marge. —Va callar un moment i després va afegir—: Ahir a la nit hi havia molta corrent perquè era lluna plena, i quan la van trobar corria cap enfora, o sigui que anava cap al mar. Això hauria fet més difícil trobar-la.

—No sabré quan va morir fins a última hora d’aquest matí, després de parlar amb Rizzardi —va dir Brunetti.

Bonsuan va indicar que l’havia sentit.

—Si va estar moltes hores a l’aigua, és probable que qui ho fes es limités a llançar-l’hi sense gaires plans. Però si no era morta feia gaire, llavors la van llançar a un lloc on sabien que el corrent se l’enduria cap a l’Adriàtic. Si l’haguessin trobat al fons del canal, no hauria quedat gran cosa del seu cos en arribar allà: les marees són fortes, i devia avançar de pressa. Hauria quedat molt desfeta per les pedres que hi ha al fons.

Bonsuan va veure la mirada que li va dirigir el seu superior.

—No és cosa meva, senyor. Només és com funcionen les marees.

Brunetti li va donar les gràcies per la informació, no va fer cap comentari de la presumpció casual de Bonsuan que l’havien assassinada, i va tornar al seu despatx a esperar que arribés l’hora de trucar a Rizzardi.

Tanmateix, el metge va trucar primer per dir-li que la causa de la mort havia estat l’ofegament, en aigua salada.

—Pot ser que l’ofegués algú? —va preguntar.

La resposta de Rizzardi va trigar un moment.

—Possiblement. Tot el que havien de fer era empènyer-la d’una barca o ficar-la a l’aigua i aguantar-la submergida. No té senyals recents d’haver estat lligada.

Abans que Brunetti pogués preguntar res, el patòleg va afegir:

—Des d’un punt de vista ginecològic, és interessant.

—Per què?

—He vist indicis que, en un moment o altre, havia tingut la majoria de les principals malalties venèries i, com a mínim, un avortament.

—Va ser addicta molts anys —va dir Brunetti. Rizzardi va grunyir, com si el fet fos tan evident que no calia esmentar-lo—. I, pel que sembla, prostituta.

—Es el que havia pensat —va observar Rizzardi amb una neutralitat que va recordar a Brunetti que aquell metge li agradava, i per què.

Brunetti va tornar a la pregunta que no havia estat capaç de fer.

—Diu que no té senyals recents d’haver estat lligada. Què vol dir?

Després d’un llarg moment de vacil·lació, el metge va dir:

—Hi ha senyals de lligadures a la part superior dels braços i als turmells. Per això suposo que la persona amb qui va estar més recentment, si tenia un home fix, tenia tirada cap a la cosa dura.

—Què vol dir, «cosa dura»? Violació?

—No —va dir immediatament Rizzardi.

—Llavors què? Què més pot ser?

—Encara que les relacions sexuals siguin dures, no són necessàriament violació —va dir Rizzardi amb prou aspresa per deixar Brunetti esperant un tens «commissario» al final de la frase.

—Llavors què és violació? —va preguntar Brunetti.

—Si una de les dues parts no vol, llavors és violació.

—Una de les parts?

La veu de Rizzardi es va suavitzar:

—Vivim en èpoques diferents, Guido. Ja han passat els temps en què la violació era una cosa que només passava entre un home violent i una dona innocent.

Brunetti, pare d’una filla adolescent, estava encuriosit per saber què podia dir sobre el tema el doctor Rizzardi, però com que no veia que allò pogués ser de cap ajuda per a la investigació, ho va deixar córrer i va preguntar:

—Quan va passar?

—Suposo que va ser fa dos dies, o sigui a alguna hora de divendres a la nit.

—Per què?

—Cregui’m, Guido. Això no és la televisió, on he de parlar de què contenia el seu estómac o de la quantitat d’oxigen a la sang. Fa dos dies —va repetir—, segurament a la nit, després de les deu. Limiti’s a creure’m i li asseguro que quedarà clar al judici.

—Si arriba mai a judici —va dir Brunetti absent, una afirmació no destinada necessàriament al patòleg.

—Bé, això és feina seva. Jo només dic el que em diu la prova física. Vostè haurà de descobrir per què, com i qui.

—Tant de bo fos tan fàcil —va dir Brunetti.

Rizzardi va decidir no comentar les diferents exigències relacionades amb les seves professions, va penjar i va deixar que Brunetti anés a Pellestrina per començar a mirar de respondre aquelles preguntes.