16

Brunetti, lluny d’estar assegut al rompent i sucant maduixes fresques al mascarpone, es trobava atrapat al seu despatx i enterrat sota les muntanyes de paper generades pels organismes de l’Estat. Havia pensat que, durant l’absència de Patta i la retirada de Marotta, li tocaria prendre decisions que afectarien la manera de fer justícia a Venècia. Fins i tot en el cas que no pogués fer res més que assignar oficials incompetents per treballar en casos menors com ara queixes pel volum massa alt de la televisió, i alliberar d’aquesta manera els millors per treballar en delictes més seriosos, com a mínim tindria la sensació de treballar per al bé comú. Però no tenia temps per a coses tan senzilles com aquestes. En absència del que ara s’adonava que devia ser la filtració diària feta per la signorina Elettra, no paraven d’arribar papers al seu despatx que l’absorbien durant hores. Semblava que el Ministeri de l’Interior era capaç de produir cada dia volums de normes i anuncis i prenia decisions en temes tan diversos com la necessitat de proporcionar un traductor quan s’interrogava sospitosos estrangers o l’altura dels talons de les sabates de les dones oficials. Donava una ullada a cadascun dels papers; seria inexacte dir que els llegia, perquè això implica almenys un mínim de comprensió, i Brunetti havia superat ja aquesta possibilitat per passar a un estat entumit en el qual llegia paraules i paraules i deixava les pàgines a una banda sense tenir ni idea de què significaven.

No podia impedir que la imaginació se n’anés a Pellestrina. Havia tingut un moment per parlar amb Vianello, però el va decebre que hagués aconseguit assabentar-se de tan poc. Tanmateix, el va intrigar el comentari que, quan parlava amb la gent de Pellestrina, tenia la sensació que tots consideraven que Bottin no era dels seus, perquè això confirmava la sospita que s’havia format Brunetti, ja no recordava per què. Quan Brunetti va tornar a pensar en les afirmacions de Vianello, encara ho va trobar més estrany. En la seva experiència, era poc habitual que membres d’una comunitat tan tancada com la de Pellestrina expressessin la desaprovació d’un dels seus. El secret de la seva supervivència sempre havia estat mantenir un front unit contra els forasters, i cap força era tan aliena com la policia. El sorprenia la diferència repetida entre el que es deia de Giulio i el que es deia de Marco. Tothom es dolia de la mort del noi, però ningú de Pellestrina semblava vessar ni una llàgrima per Giulio Bottin. El que encara era més estrany era que els importés tan poc que això fos reconegut públicament.

L’allau de paper va esborrar aquests pensaments del cap de Brunetti durant els dos dies següents. Divendres va rebre una trucada de Marotta, que li va dir que tornaria de Torí dilluns. Brunetti no li va preguntar si havia testificat al judici; només li interessava que l’altre commissario s’encarregués dels papers.

Paola i ell estaven convidats a sopar per uns amics dissabte a la nit i per això, quan va sonar el telèfon una mica abans de les vuit, mentre s’estava fent el nus de la corbata, va tenir temptacions de no contestar.

Paola va cridar des del passadís.

—L’agafo?

—No, ja l’agafo jo —va dir, però ho va dir amb reticència, desitjant que l’agafés un dels nens i digués que acabava de marxar. O que digués que el seu pare havia decidit anar-se’n a la Patagònia a cuidar bestiar.

—Brunetti —va contestar.

—Sóc Pucetti, senyor —va dir el jove oficial—. Sóc en una cabina del moll. Acaba d’entrar una barca. Han trobat un cos.

—Qui és?

—Ni idea, senyor.

—Home o dona? —va preguntar, amb el cor glaçat pensant en la signorina Elettra.

—Tampoc no ho sé, senyor. Un pescador ha entrat fa un minut i, quan ha dit als homes del bar el que havia passat, han vingut tots cap aquí a mirar. —Brunetti va sentir sorolls a la distància i després va sentir que penjaven.

Va penjar l’aparell i va tornar a la seva habitació. Paola va alçar els ulls i li va veure l’expressió de la cara. Ella duia un vestit negre, estret a l’altura dels malucs i molt escotat a l’esquena, un vestit que ell no creia haver vist mai. S’estava posant la segona arracada, però va deixar caure els braços quan el va veure.

—En fi, tampoc no tenia gaires ganes d’anar-hi —va dir ella tot llançant l’arracada al calaix del tocador, el de dalt, on solia guardar les joies i, per alguna raó que ell no havia descobert mai, les ampolletes de vitamines. Com de passada, com aquell que demana mitja dotzena d’ous, va dir—: Trucaré a Mariella.

Brunetti coneixia homes que tenien secrets per a les seves dones. Coneixia un home casat que tenia dues amants feia més d’una dècada. Coneixia homes que havien aconseguit perdre el negoci i la casa abans que les seves dones s’assabentessin que jugaven. Per un moment va pensar en la possibilitat que Paola hagués venut la seva ànima al diable a canvi del poder místic de llegir-li la ment. No, era massa intel·ligent per fer un pacte tan dolent.

—O vols que primer truqui a la questura? —va preguntar ella.

Ell es disposava a explicar-li què passava, però va callar, com si el silenci pogués salvar la signorina Elettra.

—Hi trucaré pel telefonino —va dir, i el va treure del calaix on l’havia deixat en previsió d’una vetllada pacífica amb els amics. Paola va baixar a la sala a trucar, i ell va marcar el número familiar de la questura. Va demanar que l’anés a buscar una barca per portar-lo a Pellestrina. Va prémer el petit botó blau, va marcar el número de Vianello i, amb cura de recordar les instruccions que li havien donat, va tornar a prémer el botó blau.

Va contestar la dona de Vianello. Quan va sentir qui era, no va fer cap intent de ser amable, però va dir que anava a buscar Lorenzo. El radar de les dones dels policies sabia quan se’ls esguerrava una vetllada: algunes s’ho prenien bé, d’altres no.

—Sí, senyor? —va preguntar el sergent.

—Pucetti acaba de trucar. Des d’un telèfon públic. Han trobat un cos.

—Seré a la parada de Giardini —va dir Vianello, i va penjar.

Hi va arribar quinze minuts més tard, però no anava amb uniforme, ni va fer res més que alçar la mà per saludar Brunetti quan la barca va alentir el ritme sense parar per deixar-lo pujar a bord. Com que Vianello pensava que Brunetti li havia dit tot el que sabia, no va perdre temps fent-li preguntes, ni va dir el nom de la signorina Elettra.

—Nadia? —va preguntar Brunetti amb la taquigrafia de les relacions llargues.

—Els seus pares ens convidaven a sopar.

—Res d’especial?

—El nostre aniversari —va contestar Vianello.

En comptes de disculpar-se, Brunetti va preguntar:

—Quants anys?

—Quinze.

La llanxa va girar a la dreta i els va portar cap a Malamocco i Pellestrina.

—He trucat per demanar que vingués un equip a l’escena del crim —va dir Brunetti—. Però el pilot haurà d’anar a buscar-los, o sigui que dubto que surtin gaire d’hora.

—Quina explicació donarem per arribar-hi tan ràpid? —va preguntar Vianello.

—Puc dir que ens ha trucat algú.

—Espero que no hagin vist fer la trucada a Pucetti, doncs.

Brunetti, que gairebé mai no es recordava d’agafar el seu, va preguntar:

—Per què no li van donar un telefonino?

—La majoria dels joves en tenen un de propi, senyor.

—En té, ell?

—No ho sé. Però suposo que no, si ha trucat des d’una cabina.

—Quina estupidesa —va dir Brunetti, conscient mentre parlava que havia transformat el temor que tenia per la signorina Elettra en ràbia contra el jove oficial que havia provocat aquest temor.

Va sonar el telefonino de Brunetti. Quan va contestar, l’operadora de la questura li va dir que acabaven de rebre una trucada d’un home dient que havien trobat el cos d’una dona a les xarxes d’una barca i que l’havien portat al moll de Pellestrina.

—Ha dit el seu nom? —va preguntar Brunetti.

—No, senyor.

—Ha dit on han trobat el cos?

—No, senyor. Només ha dit que havia entrat una barca amb un cos, no que ell hi tingués res a veure.

Brunetti li va donar les gràcies i va penjar. Es va girar cap a Vianello.

—És una dona. —Com que el sergent no deia res, Brunetti va preguntar—: Si totes aquestes barques tenen ràdio i telèfon, per què no ens truquen?

—La majoria de gent no vol tenir res a veure amb nosaltres.

—Si tenen el cos d’una dona a les seves xarxes de pesca, no em sembla que puguin evitar de cap manera tenir res a veure amb nosaltres —va dir Brunetti tot transmetent una mica de la seva ràbia a Vianello.

—La gent no pensa en aquestes coses, em temo. Potser menys encara quan tenen un cos de dona a les seves xarxes.

Com que sabia que el sergent tenia raó i li sabia greu haver parlat tan bruscament, Brunetti va dir:

—Es clar, és clar.

Van deixar enrere els llums de Malamocco, després els d’Alberoni, i ja no quedava res més que una llarga llenca de sorra fins a Pellestrina. Ben aviat van veure al seu davant les llums escampades de les cases i la línia recta de llums del moll al llarg del qual havien construït la ciutat. Estranyament, no hi havia cap prova que s’hagués esdevingut res extraordinari, perquè només es veien unes quantes persones a la riba. Probablement, ni tan sols els pellestrinotti eren capaços d’endurir-se de tal manera davant de la mort.

El pilot, que no havia estat a Pellestrina durant aquella investigació, va dirigir la llanxa cap a l’espai buit a la filera de barques de pesca. Brunetti va saltar les escales i li va posar una mà a l’espatlla per dir-li:

—No, aquí no. Allà al final.

A l’instant el pilot va posar la marxa enrere, va alentir el ritme de la barca, i va tornar cap a la riba.

—Allà, a la dreta —li va dir Brunetti, i el pilot va acostar suaument la barca al moll. Vianello va llançar el cap a un home que se’ls acostava i, tan bon punt el va haver lligat al puntal de metall, Brunetti i Vianello van saltar de la barca.

—On és? —va preguntar Brunetti deixant que els senyals de la llanxa expliquessin qui eren.

—Allà —va dir l’home tot tornant cap al petit grup de gent que hi havia sota la pàl·lida llum projectada pels fanals del carrer. Mentre Brunetti i Vianello s’hi acostaven, el grup es va anar separant i van deixar un passadís fins al cos que jeia a terra.

Els peus eren sota un feix de llum i el cap a les fosques, però quan Brunetti li va veure els cabells rossos va saber tot d’una qui era. Reprimint un sospir d’alleujament, s’hi va acostar. De primer li va semblar que tenia els ulls tancats, que alguna ànima caritativa els havia tancat, però aleshores es va adonar que no hi eren. Va recordar que un policia havia explicat la decisió de fer pujar els cossos dels Bottin perquè allà baix hi havia crancs. Havia llegit que en situacions com aquesta venien basques, però el que Brunetti va sentir li va afectar el cor, que va palpitar embogit uns segons i no va tornar al seu ritme fins que no va apartar els ulls de la cara de la dona per dirigir-los cap a les aigües encalmades de la llacuna.

Vianello va tenir prou presència d’ànim per preguntar:

—Qui l’ha trobada?

Un home petit i rabassut va fer un pas endavant des de les ombres.

—Jo —va dir, amb cura de mirar Vianello més que la dona silenciosa damunt la qual parlaven.

—On l’ha trobada? I quan? —va preguntar Vianello.

L’home va assenyalar en direcció a la península, cap al nord.

—Allà, a uns dos-cents metres de la riba, just a la boca del Canale di Ca’Roma.

Com que no contestava la segona pregunta de Vianello, Brunetti va repetir:

—Quan?

L’home va donar una ullada al seu rellotge.

—Deu fer una hora. L’he agafada amb la xarxa, però he trigat molta estona a acostar-la a la barca. —Va mirar primer Brunetti i després Vianello, com si volgués veure quin dels dos era més probable que cregués el que deia—. Estava sol en el meu sándalo, i em feia por bolcar si la pujava a bord. —Va callar.

—Què ha fet, doncs?

—L’he arrossegada —va dir, molest òbviament per haver de confessar-ho—. Era l’única manera d’arribar fins aquí.

—L’ha reconeguda? —va preguntar Brunetti.

Ell va fer que sí.

Content de no haver de mirar la signora Follini, Brunetti va dirigir una mirada a les cares de la gent que hi havia al seu voltant, però la signorina Elettra no era entre ells. Si abaixaven els ulls cap al cos, les seves cares desapareixien en les ombres projectades pels fanals, però la majoria van preferir no fer-ho.

—Quan la van veure per darrer cop? —va preguntar.

Ningú no va respondre.

Va ensopegar amb la mirada d’una dona del grup.

—Vostè, signora —va dir mantenint la veu suau, simplement interrogadora, sense rastre d’autoritat—. Recorda quan va veure la signora Follini per darrer cop?

La dona li va mantenir la mirada amb ulls espantats, i després va mirar a dreta i esquerra.

—Fa una setmana —va dir per fi ràpidament—. Potser cinc dies. Vaig anar a comprar-li paper higiènic. —Sobtadament conscient del que acabava de dir davant de tots aquells homes, es va tapar la boca amb la mà, va mirar cap a baix i va tornar a mirar amunt de seguida.

—Potser fóra millor que marxéssim d’aquí —va suggerir Brunetti tot allunyant-se cap a les finestres il·luminades de les cases. S’acostava un home que venia del poble amb una manta. Quan es va acostar al cos, Brunetti es va obligar a dir—: Més val que no ho faci. És millor no tocar el cos.

—És per respecte, senyor —va insistir l’home, sense mirar-la—. No l’hauríem de deixar així. —Tenia la manta sobre un braç, un gest que transmetia una curiosa sensació de formalitat.

—Ho sento, però em penso que és millor —va dir Brunetti sense donar cap indicació que estava totalment d’acord amb el desig de l’home. La seva negativa a cobrir el cos de la signora Follini li va fer perdre tot rastre de simpatia que pogués haver-se guanyat en demanar a la gent que s’allunyés del cos.

Conscient d’això, Vianello va fer uns quants passos més cap al poble, va posar la mà suaument al braç de la dona i va dir:

—Es aquí, el seu marit, signora? Potser seria millor que la portés a casa.

La dona va fer que no amb el cap, es va alliberar de la mà al seu braç, però lentament i sense cap indicació d’haver-se ofès ni de voler ofendre, i se’n va anar cap a les cases, deixant l’afer als homes.

Vianello es va acostar més a l’home que s’havia quedat dempeus al costat de la dona.

—Recorda quan va veure la signora Follini per última vegada, signore?

—Algun dia d’aquesta setmana. Potser dimecres. La meva dona em va enviar a la botiga a comprar aigua mineral.

—Recorda si hi havia algú més a la botiga quan hi va anar?

L’home va vacil·lar un moment abans de contestar. Tant Brunetti com Vianello se’n van adonar; cap dels dos no en va donar cap senyal.

—No.

Vianello no li va demanar cap explicació, sinó que es va girar cap a la gent.

—Algú altre em pot dir quan la va veure?

—Dimarts. Al matí. Estava obrint la botiga. Jo anava camí del bar —va dir un home.

—La meva dona li va comprar el diari dimecres —va dir un altre.

Com que ningú més no deia res, Vianello va preguntar:

—Algú recorda haver-la vist després de dimecres? —Ningú no va contestar. Vianello es va treure la llibreta de la butxaca del darrere, i va dir—: Els puc demanar que em diguin el seu nom?

—Per què? —va preguntar l’home de la manta.

—Com que haurem de parlar amb tota la gent del poble —va contestar Vianello amb calma, com si no s’hagués adonat de la pregunta o del to en què havia estat feta—, si em diuen els seus noms no els haurem de tornar a molestar.

Encara que no del tot convençuts amb aquesta resposta, els homes li van dir els seus noms i, quan els ho va preguntar, les adreces. A continuació van anar marxant a poc a poc, entrant i sortint dels cercles de llum i deixant el carrer als dos policies i, a la distància, a la dona que jeia silenciosa amb els ulls buits enlairats cap als estels.