12

El viatge va resultar inútil, ja que no hi havia cap rastre de Giacomini a l’adreça que els havia donat l’amo del restaurant. Com que era massa tard per continuar fins a Chioggia, Brunetti va decidir posar-se en contacte amb la policia per telèfon i va dir a Bonsuan que els portés de retorn a la questura.

Bé fos per la visió del petrolier o bé per les petites taques negres que havien vist a l’aigua, se’ls va enfosquir l’estat d’ànim i van parlar molt poc en el camí de retorn. La llum continuava destacant la miríada de belleses de la ciutat, especialment per als que, com s’havia de fer, s’hi acostaven per mar. Era última hora de la tarda, i el sol encara els escalfava; Vianello va comentar que s’havia oblidat de posar-se crema protectora. Brunetti el va ignorar.

Quan van arribar a la questura, Brunetti es va assabentar que aquella tarda estava de guàrdia Pucetti i, en veure el jove oficial, va tenir una idea. Pucetti els va saludar quan van baixar de la llanxa. Brunetti va dir a Vianello que truqués a la policia de Chioggia per saber si tenien alguna informació de l’incident entre Scarpa i Bottin i va dir que l’esperaria a la seva oficina però que primer volia parlar un moment amb Pucetti.

—Pucetti —va començar Brunetti—, quan temps li han assignat la guàrdia?

—Aquesta setmana, senyor. La setmana entrant tinc guàrdia de nit.

—Li interessaria una assignació especial?

La cara de l’home es va il·luminar.

—Oh sí, senyor.

Brunetti va apreciar que no es queixés de les feines de la guàrdia: estar-se tot el dia dempeus sense gaire cosa més a fer que obrir la porta o intervenir en els possibles altercats entre la gent que esperava en llargues cues a l’exterior de les diverses oficines.

—Molt bé, primer aniré a comprovar els horaris —va dir Brunetti, i es va disposar a marxar. Havia fet només unes quantes passes quan es va girar cap a Pucetti—. Ha treballat mai de cambrer?

—Sí, senyor —va contestar—. El meu cunyat té una pizzeria a Castelló, i de vegades hi treballo els caps de setmana. —El va tornar a complaure que Pucetti no li fes cap pregunta.

—Molt bé. Ara torno.

Va anar immediatament al despatx de la signorina Elettra, on la va trobar arreglant un ram de forsíties en una gerra blava de Venini.

—Es seva? —va preguntar assenyalant la gerra.

—No, senyor. Es de la questura. L’altra, la que feia servir abans, la van robar la setmana passada, i l’he hagut de canviar.

—Robar? —va preguntar—. De la questura?

—Sí. Un dels conserges la va deixar al safareig després de rentar-la i va desaparèixer.

—De la questura?

—Aniré més amb compte amb aquesta —va dir tot col·locant una branca corbada a lloc. Brunetti tenia un amic que treballava per a Venini i per tant sabia el preu d’una gerra com aquella: com a mínim tres milions.

—Com és que la questura va comprar aquesta gerra? —va preguntar escollint les paraules amb compte.

—Equipament d’oficina —va contestar ella. Va posar a lloc la darrera branca i es va fer a una banda per deixar que l’agafés ell. Amb una mà lànguida, va assenyalar un lloc a l’ampit, i Brunetti la va deixar suaument on li indicava.

—Troba que Pucetti és prou llest? —va preguntar ell.

—Aquell jove tan agradable del bigoti? —va preguntar ella amb una veu que ignorava el fet que probablement Pucetti només tenia cinc anys menys que ella—. El de la xicota russa? —va afegir.

—Sí. El troba prou llest?

—Per fer què? —va preguntar ella.

—Per anar a Pellestrina.

—A fer què?

—A treballar en un restaurant però per protegir-la.

—Puc preguntar com s’ho farà?

—El cambrer que ens va donar la primera informació sobre Bottin ha desaparegut. Va trucar a l’amo i li va explicar que se n’havia d’anar a veure un amic malalt, i des de llavors no n’han sabut res. O sigui, que necessiten un cambrer.

—Què en diu Pucetti, d’això? —va preguntar ella asseient-se darrere la taula.

—Encara no l’hi he preguntat. Primer volia saber la seva opinió.

—Molt amable per part seva, senyor.

—Com que hi anirà per protegir-la, volia saber si el considerava capaç de fer-ho.

Ella hi va pensar un moment i després va dir:

—Sí, em penso que és bona idea. —Va donar una ullada a les forsíties i va tornar a mirar Brunetti—. M’he d’encarregar de posar-ho a la llista?

—Sí —va respondre Brunetti, però no es va poder estar de preguntar—: com ho farà?

—Se li adjudicarà una cosa que em penso que anomenaré «tasques auxiliars».

—Què vol dir?

—Vol dir el que jo vulgui que vol dir.

—Ja —va dir Brunetti, i després va preguntar—: i Marotta? No és ell el responsable la setmana entrant? No és decisió seva?

—Ah, Marotta —va dir ella a penes dissimulant el seu menyspreu—. No porta mai corbata per venir a treballar.

«Doncs no té gaires possibilitats de promoció permanent a la questura de Venècia», va pensar Brunetti.

—Ja que és aquí, senyor —va dir obrint un calaix i traient-ne uns quants fulls—, li donaré això. Es tot el que vaig poder descobrir d’aquella gent. I l’informe de l’autòpsia.

Brunetti va agafar els papers i va tornar al seu despatx. L’autòpsia, feta per un patòleg de l’hospital el nom del qual no coneixia, establia que Giulio Bottin havia mort com a resultat d’un dels tres cops que havia rebut al front i al cap, amb una fractura òssia que indicava l’ús d’un objecte cilíndric d’alguna mena, un tub o potser un pal de metall. El seu fill s’havia dessagnat, el tall era prou profund per seccionar-li l’aorta abdominal. L’absència d’aigua als pulmons i el fet que Giulio Bottin hagués trigat una mica a morir feia improbable que els haguessin matat poc abans d’enfonsar-se la barca.

Brunetti acabava de llegir l’informe de l’autòpsia quan Vianello va trucar a la porta i va entrar.

—He trucat a Chioggia, senyor —va dir el sergent sense j amoïnar-se a seure—, però no tenen cap mena d’informació.

Brunetti va deixar els papers a una banda.

—Com va dir vostè, no semblen la mena de gent que espera que la policia els resolgui els problemes.

Gairebé esperava que Vianello preguntés si encara quedava algú que ho esperés, però el sergent no va dir res. Brunetti va aprofitar l’oportunitat per explicar el seu pla d’enviar Pucetti a Pellestrina.

—I quines recomanacions té? —va preguntar Vianello.

—Pucetti m’ha dit que treballava a la pizzeria del seu cunyat. El cunyat pot trucar al restaurant de Pellestrina i dir que ha sentit dir que necessitaven un cambrer, i llavors recomanar Pucetti. Tot queda a la família.

—I si algú el reconeix? —va preguntar Vianello fent-se ressò del temor de Brunetti.

—Es poc probable, oi? —va respondre Brunetti, conscient que aquella resposta sonava com de la signorina Elettra.

En veure els senyals de reticència de Brunetti, Vianello no va posar cap objecció; excusant-se sense preguntar què havia de fer, va baixar les escales.

Brunetti va tornar als papers que li havia donat la signorina Elettra. Si l’Alessandro Scarpa pel qual Brunetti tenia curiositat tenia poc més de trenta anys —cosa que el distingia de l’altre Alessandro Scarpa que vivia a Pellestrina, que en tenia vuitanta-set—, havia estat arrestat tres anys abans per amenaçar un home amb un ganivet. L’altre home, l’endemà, havia canviat la declaració i s’havia retractat de l’acusació, per tant no hi havia res als arxius de la policia contra Scarpa, tot i que el maresciallo dels carabinieri del Lido deia que Scarpa era conegut per causar problemes quan bevia.

No s’havia pogut trobar cap informació sobre ningú amb el cognom de Giacomini.

La signora Follini, pel que es veia, era una altra història. Follini no era el nom de casada, perquè, tot i que havia gaudit sovint de la companyia d’homes, encara no ho havia fet mai sota la benedicció del clergat. El nom de pila que se li atribuïa era Luisa, i havia nascut a Pellestrina feia cinquanta-dos anys.

La seva familiaritat amb la policia, o potser seria més exacte dir de la policia amb ella, va començar quan tenia dinou anys, quan la van detenir per fer el reclam. Com que no tenia antecedents, l’havien amonestat i deixat anar, només per tornar-la a detenir pel mateix delicte almenys tres cops durant l’any següent. A continuació hi havia un temps llarg sense res, cosa que suggeria o bé que Luisa Follini havia arribat a algun acord amb la policia local o bé que havia canviat de zona. No va tornar a aparèixer a Pellestrina fins feia dotze anys, quan la van arrestar d’acord amb les lleis antidroga, encara rigoroses per possessió, ús i intent de venda d’heroïna així com per prostitució.

Afortunadament per a ella, l’havien acceptat en un centre de rehabilitació de drogues a la vora de Bolonya, on havia passat tres anys abans de tornar a Pellestrina curada, pel que semblava, tant de l’addicció a l’heroïna com de la seva ocupació. Els seus pares havien mort durant la seva absència, i ella havia heretat la botiga que posseïen al poble, en la qual treballava fins ara.

Mentre llegia l’informe, Brunetti va recordar que duia un vestit de màniga llarga i es va preguntar d’on devia haver tret els diners per operar-se. Qui li devia pagar les operacions? Era impossible que la petita botiga que havia vist li hagués proporcionat els diners per a la intervenció evident a la seva cara; i, de fet, tampoc els podia haver tret de la prostitució casual o de la venda d’heroïna en un lloc tan petit com Pellestrina.

Va tornar a pensar en les dues ocasions que havia parlat amb ella. El primer cop, havia mirat de flirtejar i de fer un paper estranyament teatral sobre les limitacions de viure en un lloc com Pellestrina. Amb la història que duia al seu darrere, segurament sabia quines podien ser-ne les conseqüències. Però no havia donat cap mostra de l’energia nerviosa de l’addicte. Tampoc el seu neguit del segon cop li havia semblat relacionat amb les drogues: era el neguit de la por, i havia arribat al punt més alt amb l’entrada d’aquells dos homes.

No tenia ni idea de fins a quina hora devia tenir oberta la botiga. Va agafar la guia de telèfons i va comprovar els números de Pellestrina. «Follini, Luisa», hi sortia. Va marcar el número i van agafar el telèfon al tercer truc. Va contestar ella, dient primer el seu nom.

—Signora —va començar—, sóc el commissario Brunetti. He parlat amb vostè abans.

Va sentir un clic suau quan ella va penjar. Va tornar a deixar la guia al calaix, va col·locar l’arxiu a l’esquerra de la seva taula i va baixar a parlar amb Pucetti.