8

La signorina Elettra no va arribar al seu despatx fins dues hores I després. Quan la va veure, a Brunetti li va ser impossible resistir-se a l’impuls d’acostar-s’hi, i es va aixecar de la cadira. Tanmateix, li va semblar més adequat reprimir-se.

—Bon dia —va dir casualment, esperant, amb una salutació tan habitual, portar-los de retorn a temps més senzills, abans que se li fiqués al cap la idea d’anar a Pellestrina; no, havia de ser sincer, abans que ell li donés la idea d’anar-hi.

—Bon dia, senyor —va dir ella d’una manera totalment normal. Va veure que tenia uns quants fulls de paper a la mà.

—Els Bottin? —va preguntar ell.

Ella li va donar els fulls.

—Sí, però poca cosa, en realitat —va dir com disculpant-se—. Encara estic treballant en els altres.

—Deixi-m’ho veure —va dir mentre seia parant molta atenció a mantenir el to.

Ella va deixar els papers davant d’ell i es va girar per dirigir-se cap a la porta. Brunetti la va mirar com marxava, amb l’estretor de l’esquena exagerada per un jersei blau cel amb ratlles blanques verticals. Llavors va recordar que feia uns anys li havia preguntat quins plans i esperances tenia per al nou mil·lenni. Ella li havia contestat que tots els plans que tenia eren veure com li quedava el blau cel, el color que s’anunciava per a la temporada, i la seva única esperança que li quedés bé. Quan hi va insistir, ella va admetre que confiava aconseguir un parell de coses, però que no creia que valgués la pena parlar-ne, i aquí havia acabat tot. Bé, el blau cel li esqueia, i Brunetti es va trobar desitjant que, fossin quines fossin les esperances que pogués tenir, li haguessin estat totes concedides.

Quan va fullejar els papers, els Bottin se li van revelar com uns homes més aviat poc excepcionals: eren copropietaris tant de la casa de Pellestrina com de Squallus, tot i que tenien comptes bancaris per separat. Tots dos tenien cotxe, encara que Marco també era l’únic propietari d’una casa a Murano que li havia deixat la seva mare.

Més enllà del regne de les finances, Giulio començava a destacar: era conegut pels carabinieri del Lido i subjecte d’una sèrie de denúncies, tres d’elles a causa de baralles en bars i una arran d’un incident que havia tingut lloc entre dues barques a la laguna, encara que l’altra no era la de Scarpa. Bottin, en canvi, semblava haver tingut una vida tranquil·la pel que feia a la policia, perquè, encara que el coneixien bé, no se li havia fet mai cap acusació formal, cosa que suggeria o bé una manca d’evidència o bé una reticència a testificar per part dels testimonis. Marco no havia estat mai denunciat a la policia.

Brunetti va buscar informació de qualsevol cosa que hagués passat entre les barques a la laguna, però no en va trobar cap detall. Es va abstenir de cridar la signorina Elettra per preguntar-li qui podia proporcionar aquesta informació amb la remota esperança que hagués oblidat que hi volia anar.

En comptes d’això, va trucar a l’oficina de guàrdia i va demanar que fessin pujar Bonsuan al seu despatx.

El pilot va trucar a la porta uns minuts després, va entrar sense preocupar-se de saludar o de reconèixer el rang de Brunetti, i va ocupar el seient que Brunetti li va assenyalar. Va seure amb els peus clavats a terra davant seu, les mans agafades als braços de la butaca, quasi com si la llarga exposició al mar l’hagués deixat eternament atent a un canvi sobtat de marea o de corrent. Brunetti li va veure el monyó del dit petit, del qual havia perdut dues falanges en algun accident de barca oblidat feia temps.

—Bonsuan —va començar Brunetti—, té cap amic que sigui pescador?

Bonsuan no va mostrar cap curiositat.

—Pescadors, sí. Vongolari, no. —La vehemència amb què va contestar va sorprendre tant Brunetti com la distinció que feia.

—Què tenen de dolent, els vongolari? —va preguntar.

—Són uns figli di puttane, tots ells.

Brunetti havia sentit una opinió similar dels pescadors de cloïsses per part de Vianello, entre altres, però mai no l’havia sentida expressada amb tant desgrat.

—Per què?

—Perquè són unes hienes —va contestar Bonsuan—. O voltors. Ho xuclen tot amb les seves maleïdes pales aspiradores, arrenquen les cries del llit del mar, destrueixen colònies senceres. —Bonsuan va callar, es va tirar cap endavant a la cadira i va continuar—. No pensen en el futur. Els llits de cloïsses ens han alimentat des de fa segles i ens podrien alimentar per sempre, i ells vinga cavar i cavar com animals salvatges, destruint-lo tot.

Brunetti va recordar el dinar a Pellestrina.

—Vianello ja no en menja, de cloïsses.

—Ah, Vianello —va dir Bonsuan amb menyspreu—. Ho fa per raons de salut. —En boca de Bonsuan, això sonava com una obscenitat.

No del tot segur de com havia de contestar, Brunetti va preguntar:

—Es sa menjar-ne, doncs?

Bonsuan va arronsar les espatlles.

—A la meva edat, és sa menjar el que sigui. —Va callar i després va continuar—. No, suposo que no ho és. Els malparits les treuen just de davant Porto Marghera; i Déu sap què han bombejat o llançat a l’aigua, allà. He vist els malparits, ancorats a la nit, sense llum, traient-les a palades, a menys de cinquanta metres del rètol que diu que les aigües estan contaminades i la pesca prohibida.

—Però qui en menja? —va pregunta Brunetti, pensant novament en les cloïsses que havia menjat a Pellestrina.

—Ningú que ho sàpiga —va contestar el pilot—. Però qui sap res, ara? Qui sap d’on ve tot el que hi ha al mercat? Una pila de cloïsses és una pila de cloïsses. —Bonsuan va alçar els ulls per mirar-lo, va somriure i va afegir—: No tenen passaport ni carnet sanitari.

—Però no hi ha cap control? No ho vigila ningú?

Bonsuan va somriure davant de tanta innocència per part d’algú que ja no era jove, però no es va dignar a contestar.

—No, digui’m, Bonsuan —va insistir Brunetti—. No hi ha inspectors sanitaris? —Mentre ho deia, Brunetti es va adonar del poc coneixement que tenia d’aquest tema. Havia pescat a la laguna des que era petit, però no sabia res en absolut del negoci de la pesca a la zona.

—Hi ha tota mena d’inspectors, dottore —va contestar Bonsuan. Aixecant la mà dreta, els va comptar amb els dits—. Hi ha inspectors que en teoria han de fer controls aleatoris del peix que ja és a la venda al mercat: és realment fresc quan el venen com a tal? Hi ha inspectors que haurien de controlar si hi ha substàncies perilloses al peix: metalls pesants, verins o productes químics, totes aquestes coses que arriben a la laguna de les fàbriques. Després hi ha els inspectors del Magistrato alle Acque, la feina dels quals és vigilar que els pescadors pesquin només el que han de pescar. —Va tancar la mà i va afegir—: Aquests són els que jo sé, però estic segur que, si els busqués, trobaria tota mena d’altres inspectors. Però això no vol dir que s’inspeccioni res o, si es fa, que informin d’allò que troben.

—Per què no? —va preguntar Brunetti.

El somriure de Bonsuan era una clara mostra de compassió. Tanmateix, en comptes de parlar, es va acontentar fregant-se les falanges dels tres dits amb el polze.

—Però qui els paga? —va preguntar Brunetti.

Faci servir la imaginació, dottore. Qualsevol que fa una cosa que no vol que la gent sàpiga o una cosa que faria mal al seu negoci si la gent ho descobrís: algú amb una barca o una parada de peix a Rialto, o un negoci que enviï palaies al Japó o a algun altre país afamat de peix.

—N’està segur, d’això, Bonsuan?

Vol dir si estic segur que passa això o si sé els noms de la gent que ho fa?

—Les dues coses.

Bonsuan va dirigir una mirada llarga i reflexiva al seu superior abans de contestar.

—Suposo que, si hi pensés, se m’acudirien els noms d’alguna gent, amics meus que treballen a la laguna, que penso que podrien haver ofert diners per fer que algú passés per alt alguna cosa. I suposo que, si preguntés una mica per aquí, podria arribar a saber el nom de les persones a qui els van donar. —Va callar—. Però tinc dos nebots que són pescadors i tenen barca pròpia. I jo em retiro d’aquí a dos anys.

Quan Brunetti es va adonar que aquella resposta era tot el que Bonsuan estava disposat a dir-li, va preguntar:

—Què vol dir, això?

—Vol dir que la meva vida és a la laguna, no aquí a la questura; si més no d’aquí a dos anys.

Brunetti ho va trobar una posició prou raonable. Tot i això, va intentar-ho.

—Però si aquests peixos estan contaminats d’alguna manera, no és perillós que la gent en mengi?

—Vol dir això el que em penso, senyor? —va preguntar Bonsuan amb calma.

—Què?

—Que està apel·lant a la meva obligació com a ciutadà perquè l’ajudi a lliurar-se d’un perill públic. Tinc la impressió que em demana que actuï com si fos de Greenpeace i li digui qui són aquesta gent per tal que vostè els pugui impedir fer una cosa que és perillosa per a la gent i per a l’entorn.

Tot i que no hi havia cap deix de sarcasme en la manera de parlar, Brunetti no es va poder estar de pensar que la resposta de Bonsuan el deixava en ridícul.

—Sí, suposo que és una cosa així —va admetre sense ganes.

Bonsuan es va regirar a la cadira, es va posar recte i va posar els palmells de les mans sobre els genolls, tot i que continuava amb els peus fermament clavats a terra com si preveiés una onada sobtada.

—No sóc un home culte, senyor —va començar—, per això estic segur que el meu pensament sobre això no és gaire clar, però no hi veig la diferència. —Brunetti va decidir no interrompre’l, i el pilot va continuar—. Recorda quan parlaven de tancar les plantes químiques per la contaminació que provocaven? —Va donar una ullada a Brunetti i va esperar una resposta.

—Sí. —Es clar que ho recordava. Feia uns anys que els investigadors havien descobert que tota mena de material tòxic es filtrava, s’abocava i inundava la laguna procedent de les diverses plantes químiques i petroquímiques del continent. Fins i tot havia sortit als diaris una llista dels treballadors que havien mort de càncer en els darrers deu anys, un nombre tan alt que superava totes les gràfiques de probabilitats. Un jutge havia ordenat que es tanquessin les plantes i havia declarat que eren un perill per a la salut de la gent que hi treballava, deixant a debat la qüestió del mal que feia a la gent que hi vivia a la vora. I l’endemà hi va haver una protesta multitudinària i l’amenaça de protesta per part dels mateixos treballadors, els mateixos homes que manejaven, respiraven i s’esquitxaven amb les toxines que deien que els mataven. Demanaven que no tanquessin les fàbriques, que els deixessin continuar treballant, i insistien que la possibilitat de malaltia a llarg termini era menys perillosa que la immediata de l’atur. Així doncs, les plantes van continuar obertes, els homes van continuar treballant, i es va dir o escriure molt poc més sobre el material que s’abocava a la laguna.

Bonsuan s’havia quedat callat, i Brunetti va haver d’ajudar-lo.

—Què me n’ha de dir?

—Clara té un malalt —va començar Bonsuan, parlant de la seva filla, metge amb consulta a Castelló—. Té una mena rara de càncer de pulmons. No ha fumat un cigarret a la vida. La seva dona tampoc no fuma. —Va fer un gest amb la mà en direcció al continent—. Però ha treballat allà durant vint anys.

Bonsuan va callar; Brunetti va preguntar:

—I?

—I encara que Clara té estadístiques que diuen que aquest tipus de càncer només es dóna en persones que han estat exposades molt temps a un dels productes químics que hi fan servir, ell continua negant-se a creure que pugui haver estat provocat pel lloc on treballa. La seva dona diu que és la voluntat de Déu, i ell diu que és simple mala sort. Clara va deixar de parlar-n’hi quan va veure que els era totalment igual què era el que l’acabaria matant. Diu que no hi va haver manera de fer-li creure que la seva feina n’era la causa.

Aquest cop, Bonsuan no va esperar que Brunetti li demanés cap aclariment.

—Per tant, no crec que serveixi de res advertir la gent que les cloïsses són perilloses, o el peix o les gambes. Diran que els seus pares sempre en van menjar i que van viure fins als noranta anys o diran que no poden preocupar-se per tot. O s’empiparan dient que se’ls vol treure la feina. Però el que no s’aconseguirà és que la gent deixi de fer el que fa, tant si és menjar peix que brilla en la foscor com pagar un suborn perquè puguin continuar pescant i venent.

Brunetti es va adonar que aquell era el discurs més llarg que havia sentit fer a Bonsuan en tots els anys que el coneixia. Com que el pilot havia començat parlant dels seus nebots i del seu retir imminent, no s’acabava de creure que la seva explicació fos totalment fiable.

—Quan es retiri —va començar Brunetti—, pensa anar a treballar amb els seus nebots?

—Tinc llicència de pilot —va contestar Bonsuan—. No em puc permetre comprar un taxi. A més a més, no crec que m’agradi la feina. Són una altra colla de malparits avariciosos.

—I coneix bé la laguna —va suggerir Brunetti.

—I conec bé la laguna.

Resignat, Brunetti va preguntar:

—Hi ha alguna cosa que em pugui dir?

Sabia que Bonsuan no era tan dur com semblava. Al llarg dels anys, Brunetti l’havia vist treure’s la màscara i abandonar la disfressa de vell llop de mar obstinat que mai no se sorprenia dels delictes dels homes.

—Podria ser útil, sap? —va afegir Brunetti, fent tot el que podia perquè sonés com un suggeriment més que com una súplica.

Bonsuan es va posar dempeus. Abans de dirigir-se cap a la porta, va dir:

—No es tracta de quins pescadors ho fan, senyor; és més aviat qui són els que no ho fan. —Va dirigir-se la mà dreta cap al front en el que Brunetti va suposar que era una salutació, i després va afegir—: Es massa gran per a vostè, i és massa gran per a nosaltres. —Va dir bon dia i va sortir del despatx.

Això va deixar Brunetti una mica més savi que abans de demanar al pilot que hi anés. Es va adonar que era ridícul esperar que una apel·lació a la lleialtat a la policia o al bé públic pogués tenir cap efecte quan entrava en competència amb la tribu o, pitjor encara, amb la família. Va suposar que la capacitat de pensar en la tribu o la família més que en un mateix era una mostra de civilització, però li semblava una mostra francament petita. Com sempre que es trobava fent aquestes generalitzacions sobre el comportament humà, normalment quan necessitava alguna justificació per criticar la conducta d’algú a qui coneixia, va acabar preguntant-se si, en les mateixes circumstàncies, ell hauria actuat de manera diferent. La conclusió habitual a què va arribar, que probablement no, va posar punt final a les seves reflexions i el va deixar lleugerament incòmode amb el seu tarannà de jutge. Al cap i a la fi, hi havia poques proves que les institucions públiques o el govern tinguessin el més mínim interès pel bé públic.

Va reflexionar sobre aquesta breu conversa amb Bonsuan. De fet, al llarg dels anys, havia llegit nombrosos relats de violència a les aigües: barques que embarrancaven o topaven l’una amb l’altra; homes que queien o eren llançats per la borda i després se salvaven o s’ofegaven; trets disparats des de barques que no es veien, procedents d’homes la identitat dels quals no es descobria mai. Tanmateix, en general, la gent que vivia envoltada per la laguna normalment la considerava una presència benigna, i molts d’ells li devien la vida i la fortuna.

Davant la seva curiositat creixent, va abandonar la idea supersticiosa que podia influir d’alguna manera en la decisió de la signorina Elettra i li va trucar per preguntar-li si podia comprovar els arxius del Gazzettino dels tres últims anys per veure què podia trobar sobre la laguna, els pescadors i els vongolari, específicament qualsevol cosa que tingués a veure amb actes de violència entre els mateixos pescadors i entre ells i la policia. Sabia que n’havia llegit més d’un article, però com què les informacions de violència a l’aigua tot sovint anaven a pa rar a la policia del port o als carabinieri, hi havia prestat poca atenció.

Brunetti, fill d’aquestes aigües, encara idealitzava la laguna com un lloc pacífic. Es preguntava si la gent, a l’índia, pensava d’aquesta manera en el Ganges, com a origen de tota vida; proveïdor d’aliment i portador de pau. Havia llegit feia poc un article en una de les revistes angleses de Paola sobre la contaminació del Ganges: a molts llocs estava contaminat de manera irreversible i era portador de malalties, si no de la mort, per a la gent que s’hi banyava o en bevia l’aigua, mentre un govern letàrgic es dedicava a adoptar mesures falses i a dir frases buides. Hi va estar pensant, però abans de poder-se recrear en una sensació de superioritat europea, va recordar la negativa de Vianello a menjar musclos i l’explicació de Bonsuan de les forces que els permetien arrencar-los del fons de la laguna.

Del calaix més baix va treure la guia de telèfons. Amb certa sensació d’idiota, el va obrir per la P i, passant ràpidament les pàgines, va trobar «Policia». Les entrades de San Polo, Ferrocarrils i Frontera no eren gaire prometedores. Tampoc no va pensar que trobaria gaires alegries a la Policia Postal o Policia de Carreteres. Va tancar el directori, va trucar al pis de baix i va demanar a l’operador a qui es dirigien les trucades sobre problemes a la laguna L’home de servei li va explicar que depenia del tipus de problema de què es tractava: els accidents s’adreçaven a la Capitaneria di Porto; els delictes anaven als carabinieri o, i aquí l’operador va forçar una mica la veu, a ells mateixos.

—Entenc —va dir Brunetti—. Però qui surt a investigar?

—Depèn, senyor —va dir l’operador amb una veu que era tot un estudi de discreció—. Si no tenim cap barca disponible, truquem als carabinieri i hi van ells.

Com que Brunetti sabia molt bé per què no s’havien trobat els bussos dels carabinieri per examinar la desferra de l’Squallus, es va limitar a prendre’n nota convençut que era millor no fer cap comentari.

—I en els darrers anys… —va començar Brunetti, després va callar i va dir—: No, oblidi-ho. Esperaré la senyoreta Elettra.

Just quan penjava li va semblar sentir la veu de l’operador, despersonalitzada per la distància, dient: «Tots l’estem esperant», però no n’estava segur.

Com tots els italians, Brunetti havia sentit tota la vida acudits sobre els carabinieri: per què sempre s’envien dos carabinieri a investigar? L’un per escriure i l’altre per llegir. Sabia que els americans explicaven els mateixos acudits sobre els polonesos, i els anglesos els explicaven dels irlandesos. Durant la seva carrera, Brunetti havia vist prou perquè quedés provada la veritat d’aquesta mostra de saviesa popular, però en temps recents havia afeblit aquesta fe amb un segon convenciment: que, per estúpids que fossin, per molt toixos que fossin, els carabinieri eren d’una honestedat a prova de bomba.

Tranquil·litzat, no sabia què inventar-se per passar el temps: es va acostar a una pila de papers i informes que no havia mirat i va començar a donar-los un cop d’ull, llegint els textos en diagonal, sense prestar-hi més atenció que la necessària per trobar el lloc al final on havia de posar les inicials abans de passar-ho al següent lector. Quan els nens eren més petits, li havien dit que havia de reunir tots els seus deures de l’escola, posar-los en un arxivador i guardar-los durant deu anys. Ara no podia recordar qui l’hi havia dit, tot i que recordava haver visualitzat, en aquell moment, un arxiu enorme, més gran que la mateixa ciutat, on es guardaven tots els papers oficials. Els historiadors romans que tant estimava havien descrit sovint una península italiana densament coberta, en alguns llocs impenetrable, d’arbres: roures, faigs, castanyers; evidentment ara tots havien desaparegut, tallats per fer espai a granges o per construir barques. O també, va pensar amb tristesa, per ser convertits en paper per afegir als documents ja emmagatzemats que, si no es controlava algun dia podrien tornar a omplir tota la península. Ell mateix havia consignat la seva part de papers a aquell arxiu en el seu temps, va pensar mentre posava les inicials en un altre full de paper. Va donar una ullada al rellotge i, com que no volia que semblés que pressionava la signorina Elettra perquè li aconseguís la informació que li havia demanat, va decidir anar-se’n a dinar a casa.