4

Vianello havia vist els fragments estellats d’os en la ferida sense sang del cap del vell, però no havia discernit senyals de violència amb la ràpida ullada que havia fet al cos del fill. Tot assentint en reconeixement de l’afirmació del bus, va agafar el telefonino, va trucar a la questura i va demanar de parlar amb el seu superior immediat, el commissario Guido Brunetti. Mentre esperava, va veure com els dos bussos pujaven a la seva barca. Per fi Brunetti va respondre, i el sergent va dir:

—Sóc a Pellestrina, senyor. Un d’ells sembla haver estat mort. —A continuació, per evitar qualsevol ambigüitat, atès que els homes havien mort en el que semblava un accident, va continuar—: Es a dir, assassinat.

—Com? —va preguntar Brunetti.

—El vell tenia un cop al cap, prou fort per fer-li molt mal. Quant a l’altre, el fill, no ho sé.

—Està segur de qui són? —va preguntar el seu superior.

Vianello esperava la pregunta.

—No, senyor. Es a dir, ningú ens n’ha fet una identificació positiva, però l’home que va trucar als carabinieri va dir que eren els amos de la barca, Giulio Bottin i el seu fill, i per això hem donat per fet que eren ells.

—Miri si algú ho pot confirmar.

—Sí, senyor. Alguna cosa més?

—El de sempre. Facin preguntes, mirin què diu la gent i què expliquen d’ells. —Abans que Vianello pogués preguntar res, Brunetti va afegir—: Facin com si hagués estat simplement un accident. I parlin amb els bussos, diguin-los que no expliquin res.

—Quant creu que aguantarem? —va preguntar Vianello mirant cap a la coberta de l’altra barca, on els dos bussos, alliberats del seu equipament d’immersió, s’estaven posant l’uniforme normal.

—Deu minuts, suposo —va dir Brunetti amb una explosió suau d’aire que, en altres circumstàncies, podria haver estat una rialla.

—Els faré tornar al Lido, doncs —va dir Vianello—. Això, com a mínim, ho retardarà una mica. —Abans que Brunetti pogués fer cap comentari, el sergent va preguntar—: Què vol que fem, senyor?

—Vull mantenir-ho en secret tant com puguem, que van ser assassinats. Comencin a preguntar, però amb suavitat, i jo ja arribaré. Si hi ha una barca lliure, arribaré d’aquí a una hora, potser menys.

Vianello es va sentir alleujat.

—Bé, senyor. Vol que Bonsuan porti els cossos a l’hospital?

—Sí, tan bon punt tinguin la identificació. Hi trucaré per dir-los que hi va. —Ja no hi havia res més a dir ni a ordenar. Repetint que arribaria així que pogués, Brunetti va penjar.

Va tornar a mirar el rellotge i va veure que eren les onze tocades: segurament el seu superior, el vicequestore Giuseppe Patta, seria al seu despatx. Va baixar les escales sense preocupar-se de trucar abans i va entrar a la petita avantsala que portava al despatx molt més gran del vicequestore.

La secretària de Patta, la signorina Elettra Zorzi, estava asseguda a la seva taula amb un llibre obert al davant. Acostumat com estava a veure-la amb revistes i diaris, el va sorprendre trobar-la llegint un llibre al despatx. Com que tenia la barbeta recolzada a la mà i els dits sobre les orelles, no va ser fins que ella va notar la seva presència i es va incorporar que ell es va adonar que s’havia tallat els cabells. Els duia més curts que normalment i, si la rodonesa de la cara i el vermell dels llavis no haguessin declarat la seva feminitat, hauria considerat que era un tall sever, gairebé masculí.

No sabia com fer-li veure que s’havia adonat de la seva nova imatge i, atès que com tothom en una ciutat on feia tres mesos que no plovia estava cansat de preguntar quan plouria, va brandar el cap mirant el llibre.

—Alguna cosa més seriosa que de costum?

—Veblen —va contestar ella—. La teoria de la classe ociosa. —El va afalagar que no li preguntés si coneixia el llibre.

—No és una mica pesat?

Ella va fer que sí, i després va dir:

—Abans no podia llegir res de seriós, aquí, amb tantes interrupcions. —Es va mossegar els llavis tot fent un gest que abastava el telèfon, l’ordinador i la porta del despatx de Patta—. Però les coses han millorat, i ara puc començar a ocupar millor el temps.

—Es bo de saber-ho —va dir Brunetti. Tot mirant el llibre, va afegir—: Em va fascinar la seva visió dels jardins de gespa.

Ella li va fer un somriure.

—Sí, i dels esports.

No se’n va poder estar:

—I després, quan acabi aquest?

—Encara no ho he decidit. —Va apuntar un somriure—. Potser demanaré consell al vicequestore.

—Per cert —va contestar Brunetti—. Venia a veure’l. Es aquí?

—No, encara no. Ha trucat fa una hora i m’ha dit que era en una reunió i que segurament no tornaria fins després de dinar.

—Ah —va dir Brunetti, sorprès no pel missatge sinó pel fet que Patta s’hagués molestat a trucar—. Quan vingui, digui-li si us plau que me n’he anat a Pellestrina.

—A reunir-se amb Vianello? —va preguntar ella amb la seva omnisciència habitual, sense fer cap esforç.

Ell va fer que sí.

—Sembla que un dels homes de la barca va ser assassinat. —Va callar, preguntant-se si ella ja ho sabia.

—Pellestrina, eh? —va preguntar ella amb una entonació que convertia la pregunta en una afirmació.

—Sí. Res més que problemes, oi?

—No tant com els chioggotti —va dir ella amb un estremiment que no era delicat ni artificial.

Chioggia, una ciutat continental que a les guies sempre sortia com «la filla fidel de Venècia», certament s’havia mantingut lleial durant tot el regnat de la Serenissima. Era només ara que hi havia animositat, violenta i constant, perquè els pescadors de les I dues ciutats es barallaven per la pesca cada cop més reduïda a les aigües més i més afectades per les imposicions del Magistrato alle Acque a mesura que anaven prohibint la pesca cada vegada a i més llocs de la llacuna.

A Brunetti, com a tots els venecians, se li havia acudit pensar I que aquestes morts tenien alguna cosa a veure amb la competència. En el passat hi havia hagut baralles, i s’havien disparat alguns I trets irats, però no havia passat res així. Robaven i cremaven barques, havien mort alguns homes en col·lisions a l’aigua, però encara no havien matat ningú a sang freda.

—Una brutta razza— va dir la signorina Elettra, amb el menyspreu que la gent amb famílies venecianes des de les Croades reservaven als no venecians, fos quin fos el seu origen.

Brunetti va exercitar la discreció i la correcció per no expressar el seu acord i la va deixar amb l’anàlisi de Veblen dels problemes i corrupcions indefugibles de la riquesa. A la sala d’oficials va trobar només un pilot, Rocca, i li va dir que necessitava que el portessin a Pellestrina. La cara del pilot es va il·luminar amb la notícia: era un trajecte llarg i feia un dia gloriós, amb vent fresc de l’oest.

Brunetti es va quedar a coberta tot el camí, mirant les illes que deixaven enrere: Santa Maria delia Grazia, San Clemente, Santo Spirito, la petita Poveglia i tot, fins que va veure a la seva esquerra els edificis de Malamocco. Encara que havia passat gran part de la seva joventut en barques i a la llacuna, Brunetti no havia arribat a dominar mai del tot l’art de pilotar i, per tant, mai no se li havia gravat a la memòria el mapa de les rutes més directes entre els diversos punts de la llacuna Sabia que tenia Pellestrina al davant, enmig d’aquella llengua estreta de terra, i sabia que la barca havia de navegar dins de les fileres d’estaques de fusta inclinades, però si s’haguessin perdut per l’extensió d’aigua de la seva dreta, li hauria estat vergonyosament difícil portar la barca de retorn a Venècia sana i estàlvia.

Rocca, amb una cara que irradiava plaer pel fet de ser fora i en moviment en un dia tan preciós, va cridar al seu superior:

—On anem, senyor?

—Al port. Vianello i Bonsuan són allà. Els hem d’anar a veure.

A l’esquerra tenien arbres i, de tant en tant, passava un cotxe. Al davant va començar a destriar les formes de les barques, el que semblava una llarga filera, de cara a un moll amb paret de ciment. Va donar una ullada a les proes esmusses, però no va veure cap senyal de la llanxa de la policia. Van arribar a una obertura entre la filera de barques i, més enllà, a uns quants metres, va veure Vianello dret al marge, amb una mà alçada per fer-se ombra als ulls.

Brunetti va fer un gest amb la mà i Vianello es va posar a caminar cap a la dreta, fins al final de la filera de barques amarrades, i els va fer un senyal que el seguissin. Quan per fi van arribar a l’espai obert al final de la filera, Rocca va acostar la llanxa i Brunetti va saltar a la riba, momentàniament sorprès en notar la solidesa sota els seus peus.

—Ha tornat Bonsuan? —va preguntar.

—Un veí ha pujat a bord i els ha identificat. Són els qui pensàvem: Giulio Bottin i el seu fill, Marco. He enviat Bonsuan a l’hospital amb ells. —Vianello va assenyalar Tocca, que estava ocupat amb un cap, amarrant la barca a un puntal de metall—. Tornaré amb vostè, senyor.

—Què més? —va preguntar Brunetti.

—He parlat amb dues o tres persones, i tots m’han explicat més o menys el mateix. S’han despertat amb el soroll de l’explosió del dipòsit de combustible cap a les tres. Quan han arribat al moll, la barca ja estava en flames i, abans que poguessin fer res, s’ha enfonsat.

Vianello es va posar a caminar cap a la filera de cases baixes que era el poble de Pellestrina, i Brunetti el va atrapar.

—Llavors ha passat el de sempre —va començar Vianello—. Ningú no ha pensat a trucar als carabinieri, tothom tenia altres coses al cap. Per això no els han trucat fins al matí. —Vianello es va aturar, mirant les cases, com si no pogués creure que fossin habitades per humans—. Increïble: moren dos homes en una explosió i ningú no ens avisa, ningú no avisa ningú.

Va tornar a emprendre el camí.

—En tot cas, els carabinieri han vingut i després ens han trucat i ens han traspassat l’afer tot dient que quedava dins la nostra jurisdicció. —Va fer un gest cap a l’espai entre les barques—. Els bussos han baixat a buscar-los.

—M’ha dit que el pare tenia una ferida al cap.

—Sí. Terrible, tenia el cervell enfonsat.

—I el fill?

—Un ganivet —va dir Vianello—. A l’estómac. Diria que ha mort dessagnat. —Llavors, abans que Brunetti pogués preguntar res, va afegir—: Era com si l’haguessin esbudellat. Li han clavat el ganivet fins al fons abans de tornar-lo a treure. La camisa li cobria la ferida quan l’han pujat, però, en moure’l, ho hem vist. —Vianello es va aturar un altre cop i va mirar cap a les aigües quietes de la llacuna—. Es deu haver dessagnat en pocs minuts. —Recordant la seva posició, va afegir—: Però suposo que l’autòpsia ho dirà.

—Amb qui ha parlat?

Vianello es va tustar la butxaca de la jaqueta on tenia la llibreta.

—Tinc els noms aquí: veïns, sobretot. Un parell d’homes que tenen barques i que pescaven amb ells, bé, que sortien a pescar amb ells, perquè no tinc la impressió que aquests homes pensin que la pesca sigui res per compartir.

—L’hi ha dit algú, això?

Vianello va fer que no amb el cap.

—No, ningú me n’ha dit res, almenys directament. Però era evident la sensació que es veien obligats a parlar, com si hi hagués un sentiment de lleialtat o de lligam perquè tots eren pescadors, però al mateix temps jo tenia la sensació que intentarien treure del mig qualsevol persona que mirés de pescar al lloc on volien pescar ells o on els semblava que tenien dret a fer-ho.

—Treure del mig? —va preguntar Brunetti.

—Bé, és una manera de dir-ho —va contestar Vianello—. No en sé prou, de com van les coses aquí, però aquesta és la impressió que n’he tret: són molts i queda molt poc peix. I, per a la majoria, és massa tard per aprendre res més.

Brunetti va esperar per veure si Vianello tenia res més a dir, però quan li va semblar que havia acabat, va dir:

—Hi havia un restaurant girant a la dreta no sé ben bé on.

Vianello va assentir amb el cap.

—Hi he anat abans a prendre un cafè mentre parlava amb un d’ells.

—No cal que faci veure que sóc un turista de pas, oi? —va preguntar Brunetti.

Vianello va somriure davant d’aquella absurditat.

—Tothom del poble sap que ha baixat d’aquesta llanxa, senyor. I que ha vingut caminant amb mi. La companyia el delata, si puc dir-ho així.

—Doncs així tant se val que anem a dinar plegats —va suggerir Brunetti.

Vianello es va posar a caminar cap al poble. A la primera filera de cases, es va aturar davant les grans finestres i la porta de fusta d’un restaurant. Va obrir la porta i la va aguantar per deixar pas a Brunetti, i després la va tancar al seu darrere.

Hi havia un home amb una bata llarga, darrere la barra folrada de zenc, que netejava un vidre amb un drap prou gros per cobrir una taula petita. Va fer un gest a Vianello i, un instant després, a Brunetti.

—Que podem dinar? —va preguntar el sergent.

L’home va assenyalar un passadís al fons de la barra. Va tornar a mirar el vidre i va continuar amb la seva feina.

Al fons de la barra hi havia un passadís d’una mena que Brunetti feia dècades que no veia. Era estret, amb una mampara de llargues tires de plàstic verd i blanc, cadascuna d’una mica més d’un centímetre, a banda i banda. Quan hi va ficar la mà dreta per fer-la córrer, va sentir el cop sec suau que recordava de la seva joventut. En altres temps, a l’entrada de qualsevol bar i trattoria hi havia aquestes mampares divisòries, però en els darrers vint anys havien desaparegut totes; no podia recordar quan era l’últim cop que n’havia vist una. Va aguantar les tires que encara feien soroll fins que Vianello va haver passat, i després va escoltar com tornaven a posar-se a lloc.

Les mides de la sala a la qual van entrar el van sorprendre, perquè hi devia haver unes trenta taules. Les finestres eren altes, i hi entrava molta llum. A sota, les parets estaven cobertes amb xarxes de pescadors que tenien closques incrustades, manyocs d’algues marines assecades i el que semblaven cadàvers fossilitzats de peixos, crancs i llagostes. A una banda de la sala hi havia un taulell baix. Al darrere, una porta de vidre, ara tancada, donava a un aparcament cobert de grava.

Veient que només hi havia una altra taula ocupada, Brunetti va mirar el rellotge i el va sorprendre veure que eren només dos quarts de dues. La idea que l’exposició a l’aire marí augmentava la gana era veritat en part.

Van travessar la sala, van separar les cadires d’una taula a la meitat de la primera filera i van seure l’un davant de l’altre. A l’esquerra de les ampolles d’oli d’oliva i vinagre hi havia una petita gerra de flors silvestres i, al costat, una cistella de vímet que contenia mitja dotzena de paquets de paper de grissini. Brunetti en va agafar un, el va obrir i hi va fer una mossegada.

Les tires de plàstic es van obrir i va entrar a la sala un jove amb jaqueta i pantalons negres. Quan es va girar, Brunetti va veure que tenia un plat del que semblaven antipasto dipesce a cada mà. El cambrer va fer un gest amb el cap als dos comensals i es va dirigir a la taula del racó més llunyà, on va deixar els dos plats davant d’un home i una dona d’uns seixanta anys.

El cambrer es va dirigir cap a la seva taula. Brunetti i Vianello s’havien adonat que no era el tipus de lloc on se solia servir menú, si més no a aquelles altures de la temporada, i Brunetti va somriure i, com fa qualsevol en un restaurant nou, va dir:

—Tothom diu que aquí es menja molt bé. —Va tenir cura de parlar veneziano.

—Això espero —va dir el cambrer, somrient mentre parlava, sense donar mostres que trobés de cap manera sorprenent la presència de policies uniformats.

—Què ens recomana? —va preguntar Brunetti.

—L’antipasto di mare és molt bo. Si no, tenim sèpia o sardines, si els agraden.

—Què més hi ha? —va preguntar Vianello.

—Aquest matí encara quedaven alguns espàrrecs al mercat, o sigui que hi ha amanida d’espàrrecs i gambes.

Brunetti va demanar això; Vianello va dir que ell no prendria antipasto, i el cambrer va passar als primi piatti.

—Spaghetti alle vongole, spaghetti alle cozze i penne all’Amatriciana —va recitar, i llavors es va aturar.

—Això és tot? —no va poder evitar de preguntar Vianello.

El cambrer va alçar una mà.

—Aquesta nit tenim un aniversari de casament de cinquanta persones, per això només tenim unes quantes coses en el menú.

Brunetti va demanar vongole, i Vianello penne all’Amatriciana.

L’elecció dels plats principals estava limitada a ànec rostit o un plat de peix fregit. Vianello va escollir el primer, i Brunetti el segon. Van demanar mig litre de vi blanc i un litre d’aigua mineral. El cambrer els va portar un cistell de bussolai, els gruixuts bastons de pa ovalats que agradaven especialment a Brunetti.

Quan se’n va haver anat, Brunetti en va agafar un, el va partir per la meitat i hi va fer una mossegada. Sempre el sorprenia que, malgrat estar tan a la vora del mar, estiguessin cruixents. El cambrer els va portar el vi i l’aigua, els va deixar sobre la taula i es va afanyar a retirar els plats de la parella més gran.

—Venim a Pellestrina i no menja peix —va dir Brunetti, més fent una afirmació que una pregunta.

Vianello va servir vi als gots, va agafar el seu i en va fer un glop.

—Molt bo —va dir—. Es com el que el meu oncle solia portar d’Istria a la barca.

—I el peix? —va preguntar Brunetti, sense ganes de deixar-ho córrer.

—Ja no en menjo —va dir Vianello—. Si no és que ve de l’Atlàntic.

Brunetti sabia que la follia tenia moltes formes, i la majoria es podien detectar a les primeres fases.

—Per què? —va preguntar.

—M’he fet de Greenpeace, senyor —va dir Vianello com a resposta.

—I Greenpeace no li deixa menjar peix? —va preguntar mirant de ser graciós.

Vianello anava a dir alguna cosa, va callar, va fer un altre glop de vi, i va dir:

—No és això, senyor.

Cap dels dos no va parlar durant una estona, i llavors el cambrer va tornar, portant l’antipasto a Brunetti: una muntanyeta de petites gambes rosades sobre una base d’estelles d’espàrrecs verds. Brunetti en va omplir la forquilla: tenien unes gotes de vinagre balsàmic. La combinació de dolç, amarg, dolç i salat era meravellosa. Ignorant Vianello uns moments, es va menjar l’amanida lentament, assaborint-la, encantat pel contrast de gustos i textures.

Va deixar la forquilla al plat i va fer un glop de vi.

—Li sap greu fer-me malbé el dinar dient-me els horrors de contaminació que m’esperen dins les gambes? —va preguntar somrient.

—Les cloïsses són pitjor —va dir Vianello tornant-li el somriure però sense intentar cap altre aclariment.

Abans que Brunetti pogués demanar una llista dels verins mortals que estaven a l’aguait dins les gambes i les cloïsses, el cambrer se li va endur el plat i va tornar de seguida amb els dos plats de pasta.

La resta del dinar va transcórrer amistosament mentre parlaven de gent que sabien que havia pescat a les aigües del voltant de Pellestrina i d’un futbolista famós de Chioggia el qual cap dels dos no havia vist jugar mai. Quan van arribar els plats principals, Vianello no va poder evitar dirigir una mirada de sospita a Brunetti, tot i que havia renunciat a l’oportunitat de fer cap altre comentari sobre les cloïsses. Brunetti, per part seva, va donar una prova silenciosa de la gran consideració que tenia pel seu sergent en no repetir-li els continguts d’un article que havia llegit el mes abans sobre els mètodes utilitzats en la cria comercial de l’ànec, ni enumerar-li les malalties contagioses a què tenien tendència aquelles aus.